diumenge, 31 d’agost de 2008

Francesc Olivella




Avui, 31 d’agost de 2008, a tres quarts de nou del matí, s’han celebrat a Santa Maria de Vilafranca, les exèquies d’en Francesc Olivella Ferrari, mort el vespre del dia 28 als 68 anys d’edat. Ha oficiat la cerimònia el bisbe de Girona, Francesc Pardo, vilafranquí i amic personal d’en Cisco o Franciscu, que és com l’anomenàvem, si més no, a la meva família. Per significatives i afortunades coincidències cronològiques, la cerimònia s’ha fet en presència de la imatge de Sant Fèlix, fet extremadament inusual ja que el sant només passa a Santa Maria els dies 30 i 31 d’agost.

En començar, l’orgue ha tocat As time goes by, de Casablanca. Al moment de meditació posterior al sermó, la música ha estat Yesterday, dels Beatles, i al moment final hem sentit el tema de Candilejas de Charles Chaplin. Les músiques les havia triades el mateix Franciscu, que també havia dissenyat el recordatori: una imatge de Charlot d’esquena, i a la pàgina següent, “The end”.

I és que en Franciscu Olivella era un home de cinema. S’hi va guanyar la vida com a empresari, però abans que això era una passió personal que va començar d’infant, quan col·leccionava els fulletons que els cinemes de l’època repartien per les cases anunciant el programa de la setmana. Una col·lecció que l’ha acompanyat tota la vida.

En Franciscu era fill del Sr. Olivella i de la Sra. Carolina. La família Olivella vivia al carrer del Bisbe Morgades, al Poble Nou de Vilafranca del Penedès, en una caseta amb jardí al darrera que formava part d’una sèrie de cases semblants de la classe mitjana vilafranquina de l’època. Eren cases d’aparença modesta, molt menys espectaculars que les de les urbanitzacions actuals, però eren plenes de vida, de caliu, d’amistat. La casa següent a la dels Olivella era la dels meus besavis Llorach, i la següent la dels meus avis Regull. El Sr. Olivella, que produïa xampany, era molt amic del meu avi Pere Regull, i venia molt sovint per casa en aquells anys cinquanta en que jo era un nen que gaudia de l’ambient de festa que sovint hi havia a casa els seus avis: Sant Pere, la Festa Major, Nadal... El Sr. Olivella contribuïa a crear aquell ambient fos el dia que fos, amb el seu llacet al coll i l’alegria que duia a dintre. En aquells anys, quan a l’hivern arribàvem a Vilafranca el dissabte al vespre en el 600 després del llarg i fosc itinerari per l’Ordal, i entravem en aquella casa calenta, plena de llum, de joia i de gent que ens estimava, el contrast era meravellós. La Sra. Carolina era amiga de la meva àvia Cecília Llorach. I les dues germanes grans d’en Franciscu, la Carolina i l’Àngela, van ser lògicament molt amigues de la meva mare Paquita i els meus oncles Pere i Enric. Aquest món no era ben bé el món del Franciscu –amb la meva mare es portaven quinze anys. Ni el món d'en Franciscu era el meu –ell era onze anys més gran que jo- però tots tres mons, amb la seva diversitat, ens semblen, vistos des d’ara, com a humanament densos i plens d’encant. Potser és un efecte d'embelliment del passat, o de nostàlgia, però crec que hi ha alguna cosa més que això. Són mons que han desaparegut; el mateix Poble Nou ha canviat profundament i costa retrobar-hi el rastre d’aquella època de la infantesa d’en Franciscu, i la meva, amb els carros carregats de portadores plenes de raïm fent cua en aquells carrers de terra amb les seves passeres, esperant poder descarregar al Sindicat en els temps de la verema. Sigui com sigui, en el record aquests mons es dibuixen com a plens de calidesa i joia de viure.

Crec que la vida d’en Franciscu Olivella ha estat massa curta però bonica. L’ha compartit a fons amb la Paquita, la seva esposa, hi ha tingut quatre filles magnífiques, de les que estava molt satisfet, i també dels seus quatre gendres. No ha pogut ser avi prou temps, però ha tastat l’experiència. I el cinema ha estat per a ell una vocació, una dedicació, una manera de guanyar-se la vida i un fil conductor del seu itinerari. Desconec com ell va viure els canvis del temps, però per a mi en Franciscu Olivella era un cristià en el ple sentit de la paraula, com ho és aquell altre gran cristià vilafranquí que és en Telmu Huguet (afortunadament la vila li ha reconegut recentment el seu mèrit humà). En Franciscu va ser criat en determinades dimensions per l’Església, i crec que positivament. Va ser marcat per la fe d’aquella manera que, siguin quines siguin les peripècies ideològiques que es puguin passar després, quedes configurat segons una determinada manera de ser home que es mostra com a lligada a la figura de Jesús. En Franciscu va poder gaudir d’aquest do, pels temps en que va viure i per la seva disposició personal a entrar en aquesta dinàmica de vida en profunditat.

Al final de la cerimònia el celebrant ha convidat a parlar, per expressa voluntat del difunt, a en Jaume Patrici Sayrach, que havia estat vicari de Santa Maria i consiliari dels grups de joves d’Acció Catòlica quan en Franciscu vivia la seva etapa de formació. Mn. Sayrach ha dit dues coses que voldria subratllar especialment, una respecte als temps que vivim i l’altra respecte a la persona d’en Franciscu. Ha dit amb plena convicció, no pas com a recurs retòric, que vivíem uns temps presidits per la banalitat, probablement accentuada per la confrontació amb uns anys (potser el període 1950-1980) més densos, vertebrats al voltant de l’amistat i el compromís, viscuts amb una gran autenticitat. Les coses es feien seriosament i amb tot el cor, tant els debats d’idees com les pràctiques altruistes. Si més no per part dels nuclis més actius i conscients de la societat.

Pel que fa a la persona, Mn. Sayrach ha fet esment, discretament, de dos trets que caracteritzaven la persona d’en Franciscu: la dolcesa i la bondat. En Franciscu era algú que irradiava aquestes qualitats sense necessitat ni d’obrir la boca. I això és realment excepcional. Juntament i més enllà de la seva dedicació a la família, als amics, al cinema, a Vilafranca, aquest és el testimoni més important que ens deixa. Que la seva manera de ser persona humana ens sigui, a aquells que hem tingut la sort de conèixer-lo, un referent.




dimarts, 26 d’agost de 2008

Costa i Llobera: El Pi de Formentor





Un gran poema escrit el 1875 per Mossèn Miquel Costa i Llobera (1854-1922)


"Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que assalten la ribera,
com un gegant guerrer.


No guaita per ses fulles la flor enamorada,
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'ocell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àquila marina,
o del voltor que puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta;
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.
 
Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge:
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra es dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.

Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades 
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades i,
vencedor, espola damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura, 
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ...
O vida, o noble sort!


Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil.les 'niran per la ventada
com l'au dels temporals."


La Maria del Mar Bonet en va fer una magnífica cançó...



dilluns, 25 d’agost de 2008

Gibran sobre el matrimoni








Del llibre “El Profeta”, de Halil Gibran (1883-1931):


“Heu nascut junts, i junts continuareu per sempre. Estareu units quan les ales blanques de la mort escampin els vostres dies, i units continuareu en el silenciós record de Déu. Però deixeu que quedin espais en la vostra unió, i permeteu que els vents dels cels dansin sempre entre vosaltres. Estimeu-vos l’un a l’altre, però no feu un nus del vostre amor. Ans bé deixeu que sigui un mar que es mou entre les platges de les vostres ànimes. Ompli cadascun la copa de l’altre, però no begueu de la mateixa copa. Doneu-vos el pa l’un a l’altre, però no mengeu de la mateixa llesca. Estigueu joiosos i canteu i danseu junts, però permeteu que cadascun de vosaltres pugui quedar sol, com està sola cada una de les cordes del llaüt encara que la mateixa música les faci vibrar. Car només la mà de la Vida pot contenir els vostres cors. I romaneu junts, però no pas massa prop l’un de l’altre. Car les columnes del temple estan separades, i ni l’alzina ni el xiprer no creixen l’un a l’ombra de l’altre.”




dilluns, 18 d’agost de 2008

Voir un ami pleurer


"Bien sûr, il y a les guerres d'Irlande
Et les peuplades sans musique
Bien sûr, tout ce manque de tendre
Et il n'y a plus d'Amérique
Bien sûr, l'argent n'a pas d'odeur
Mais pas d'odeur vous monte au nez
Bien sûr, on marche sur les fleurs
Mais, mais voir un ami pleurer !

Bien sûr, il y a nos défaites
Et puis la mort qui est tout au bout
Nos corps inclinent déjà la tête
Étonnés d'être encore debout
Bien sûr, les femmes infidèles
Et les oiseaux assassinés
Bien sûr, nos cœurs perdent leurs ailes
Mais, mais voir un ami pleurer !

Bien sûr, ces villes épuisées
Par ces enfants de cinquante ans
Notre impuissance à les aider
Et nos amours qui ont mal aux dents
Bien sûr, le temps qui va trop vite
Ces métro remplis de noyés
La vérité qui nous évite
Mais, mais voir un ami pleurer !

Bien sûr, nos miroirs sont intègres
Ni le courage d'être juif
Ni l'élégance d'être nègre
On se croit mèche, on n'est que suif
Et tous ces hommes qui sont nos frères
Tellement qu'on n'est plus étonné
Que, par amour, ils nous lacèrent
Mais, mais voir un ami pleurer !"


Una altra de les grans cançons de Jacques Brel... 




diumenge, 3 d’agost de 2008

Espriu: Si et criden a guiar



"Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or,
la son i el nom.
També la inflor
buida dels mots,
la vergonya del ventre
i els honors.
Imposaràs
la veritat
fins a la mort,
sense l’ajut
de cap consol.
No esperis mai
deixar record,
car ets tan sols
el més humil
dels servidors.
El desvalgut
i el qui sofreix
per sempre són
els teus únics
senyors.
Excepte Déu,
que t’ha posat
dessota els peus
de tots."

(el gran Poema XXIV de "La pell de brau" de Salvador Espriu)




divendres, 1 d’agost de 2008

Apocalipsi còsmica







"The Universe as we know it is condemned to death. Space, matter and even time will one day cease to exist and there's nothing we can do about it. Harsh realities are revealed about the future of our Universe; it may collapse and burn or it might be gripped by a galactic ice age. Either of these scenarios might be a long way off. However, our Universe could suddenly be destroyed by a "random quantum fluctuation", a bubble of destruction that can obliterate the entire cosmos in the blink of an eye." (History Channel/The Universe, 28.04.08)


Comentari al respecte d'un astrofísic solvent, que hi afegeix matisacions i alhora perspectives interessants:


"En principi és possible, i si passés seria molt ràpid, efectivament.

No obstant, la probabilitat que esdevingui aquest procés és tan baixa que molt difícilment serà per aquest motiu que deixem d'existir com a éssers humans. Molt abans hauran desaparegut el Sol, la galaxia, etc.

Evidentment, si l'existència del nostre univers es perllongués ad aeternum, al final això acabaria passant.

Això és similar a la idea que, en la immensitat de l'univers, segur que hi ha altres móns com el nostre o amb una diferència arbitrària donada. Doncs potser si; davant de l'infinitud sempre es pot repetir una situació, però la probabilitat és tan petita que per descomptat això no passa prop de nosaltres ni de bon tros. Per tant, a la pràctica és com si res es repetís.

Pel que fa a la destrucció de l'univers per una fluctuació quàntica similar però d'antimatèria, acabaria passant tant lluny en el temps que ens en podem oblidar (si no passa abans per casualitat, és clar...)."