dissabte, 22 de novembre de 2008

Mozart Balmary

Un audiovisual amb música de Mozart i imatges de Memling, segons una idea de Marie Balmary.

dijous, 13 de novembre de 2008

No és el mateix...




Cézanne 1898


"No és el mateix llegir La muntanya màgica, de Mann, que una obra de Dominique Lapierre. Això últim es apunyalar el temps. Això és perillosíssim i cada vegada hi cauen més joves: estem enganyant-los fent-los creure que sempre es pot viure així, envoltats de diversió infinita, de banalitat; sí, pot ser així si la vida et ve rodada; ara bé, si en algun moment t'alça la mà, la vida se't desendreça segur, ja ho avisa el segon principi de la termodinàmica."


Joan Margarit a El País, 13.11.2008





dilluns, 10 de novembre de 2008

Les malalties de l'ànima


També en podríem dir "els defectes de la ment".

Segons Francesc Gutiérrez, la tradició islàmica l'ànima (o la ment) té tres parts, aspectes o components:
1) la part instigadora del mal
2) la part que censura i
3) la part apaivagada
(Plató parlava al Fedre del cavall negre, el conductor del carro i el cavall blanc, i a la República de la bestia de mil caps, el lleó i l'home formant una unitat).
La part que censura no és necessàriament negativa: quan domina l'ànima apaivagada, l'ajuda a controlar l'ànima instigadora del mal. Com diu un hadîth, "qui coneix la seva ànima coneix el seu Senyor".
 
Al segle X, el xeic Al-Sulamî va escriure un tractat sobre les "malalties de l'ànima". És interessant recordar algunes de les que ell assenyala, que ens fan fixar en on posar l'atenció a l'hora de mirar de redreçar la nostra ment:
- tenir estima de sí mateixa, i sentir llàstima per la situació en la que es troba.
- trobar consol en els propis plors i reconfortar-s'hi, quan l'ànima plora.
- posposar les bones accions.
- demanar compensacions per les pròpies accions.
- donar importància al que hom dóna i obligar al que ha rebut la donació a estar agraït.
- ocupar-se dels vicis dels altes i tancar els ulls davant dels propis.
- trobar bo el que ella empren, i dolenta l'acció del qui la contradiu.
- esperar el bé quan ja està participant d'ell.
- creure estar en l'estació de la paciència, quan de fet està en una situació que exigeix la gratitud.
- lloar desmesuradament el que la satisfà i censurar desmesuradament el que la fa enfadar.
- buscar ser el que més sap, enorgullir-se del propi saber i presumir de saber més.
- aprofundir en els coneixements només per captar el cor dels ignorants i atreure l'atenció amb bonics discursos.
- creure's superior als seus semblants.
- l'aparença de pietat sense sinceritat del cor.
- dedicar-se a embellir les aparences; afavorir l'aspecte exterior, per tal que sigui vist, i descurar l'interior.
- simular humilitat sense practicar-la realment.
- fingir adorar sense estar present en l'adoració.
- adoptar la manera de vestir dels pietosos quan encara es fan accions perverses.
- fer veure que s'és pobre quan es té en suficiència.
- divulgar els vicis i defectes dels seus germans i amics.
- no exigir prou de les pròpies accions i paraules, estar satisfet de l'estat en que un es troba.
- denigrar als altres, voler elevar-se per damunt d'ells i ser arrogant.
- el gust pels afers mundans i la xerrameca, el gust per fer safareig.
- el desig violent d'establir-se en aquest món i fer-se ric.
- el violent desig de riqueses, d'acumular béns i prohibir-se repartir-los.
- buscar la companyia dels rics, sentir inclinació per ells, manifestar-los gran sol·licitud i honorar-los desmesuradament.
- la profusió de paraules.
- la joia mundana.
- la inclinació a freqüentar amics, estar amb gent.
- perdre el temps en insignificàncies en companyia de la gent mundana.
- trobar plaer en la companyia dels que s'oposen a Déu o s'aparten d'Ell.
- deixar-se enganyar pels afalacs.
- formular desigs de manera desconsiderada.
- acostumar-se als mals pensaments i deixar-se obnubilar per les transgressions.
- obeir les pròpies inclinacions, passions i capricis.
- fer la vista grossa davant els propis errors i caigudes.
- cometre tants pecats i faltes que el cor s'endureixi.
- estar fart de tot.
- la mandra, conseqüència de la sacietat.
- el repòs buscat per mandra. - la rebel·lió.
- la mentida.
- l'avarícia i la mesquinesa.
- la negligència.
- l'obstinació.
- la cobdícia.
- l'inclinació a la venjança, l'hostilitat i la ira.
- rondinar a l'hora d'obeir o només obeir a desgrat.
- trobar insípida l'obediència, perdre el gust per l'obediència.
- mostrar la seva obediència per tal que la gent la noti i parli d'ella.
- apreciar la pròpia obediència i sentir autocomplaença quan creu fer el bé.
- el rebuig de la mort.
- pensar que el moment de la mort encara queda lluny.
- buscar l'ajuda dels altres -quan són incapaços d'alliberar-la de les seves desgràcies-, esperar treure alguna cosa d'algú que és incapaç de concedir-la, inquietar-se per la pròpia subsistència (quan en realitat qui la garanteix és Déu).
- la preocupació excessiva per la pròpia subsistència i la poca preocupació per les obligacions religioses.
- oblidar que no es pot viure de debò fins que se l'ha controlada (morir al món, deixar de banda tot el que no és Déu, deixar de seguir les pròpies inclinacions).
- concedir-se llicències amb ajuda d'interpretacions esotèriques.
- deixar-se enganyar pels prodigis.
- l'omissió voluntària dels manaments divins.
- creure's protegit de les seduccions i suggestions del diable.
- no acceptar la Veritat, no sotmetre-s'hi.
- la indolència en el compliment dels deures religiosos, l'absència de preocupació per les mancances i la indolència i la negació d'aquestes mancances.
- la obstinació en romandre en el pecat, alhora que es desitja el perdó diví i s'espera la misericòrdia de Déu.
- demanar a Déu que la guii en les seves accions, i després indignar-se pel que Ell ha triat per ella.
- creure's que ja s'ha arribat a la porta de la salvació, gràcies a les pregàries i actes d'obediència que s'han fet.
- la quasi certesa de ser salvat en el Més Enllà.


dimecres, 5 de novembre de 2008

Cànon creador




Leonardo da Vinci 1475



Diu en Xavier Bru de Sala al Culturas de La Vanguardia del 5 de novembre de 2008:

"Vivimos una época que ensalza el talento y vilipendia el canon. Si bien, y a menos que estéis engullidos por el torbellino más voraginoso de la tontería del presente, estaréis de acuerdo en que el canon participa del proceso creador de cualquier obra de arte tanto o más que el talento (...) El talento sin canon sería otro Mozart, pero hijo analfabeto de cabreros, que agujerea un hueso con un cuchillo de monte para hacerse una rudimentaria flauta, de la que saldrían dulces sonidos, pronto integrados en el cancionero popular de su región natal, admirados luego por los estudiosos del folklore y tal vez integrados como base melódica de alguna música nacionalista. Más vale entonces, puestos a gozar de un escaso o nada colosal talento -que es lo probable más allá de la vanidad de cada cual- tomar dosis elevadas de canon y digerirlas. Si dudáis de lo dicho, aportad una lista de artistas europeos, en cualquier disciplina y hasta mediados del siglo XX, que hayan sido grandes sin constituirse en eslabón imprescindible del canon, sin ser canónicos en su formación, en el reconocimiento, en la veneración de sus maestros, sin resultar canónicos para la propia generación o las posteriores. (...) Como bien sabe todo creador, en el proceso generador de su arte danzan imágenes, sonidos, estilos, frases, perspectivas... del canon, entremezcladas con el destilado o los retazos de su propia experiencia (...)."


Que entenem per cànon? Allò que la tradició ha establert com a digne de ser considerat valuós? Allò que cada època o cada societat considera valuós? (pregunta addicional a peu de plana: ens construïm cadascun de nosaltres també el nostre cànon personal, allò del passat que considerem valuós, i l'anem retreballant, revisant constantment, conscientment i inconscientment? No ens passa que obres o autors que en un cert moment ens han semblat fonamentals o fantàstiques al cap d'un temps deixen de semblar-nos-ho?) Es pot fer una analogia del que aquí es diu de l'art amb altres camps? Per exemple, el camp de la construcció de la pròpia experiència vital, el de la configuració de les nostres vides (que, com algú ha dit, es poden veure d'alguna manera com l'elaboració d'una obra d'art)? Què juga aquí el paper de cànon? Quins són els nostres referents en l'àmbit de l'experiència vital? Es pot portar també l'analogia al camp de l'experiència religiosa? Són les religions immensos cànons? Podem veure l'experiència religiosa també com una construcció personal on les nostres capacitats i experiència dialoguen amb aquests cànons que són les tradicions religioses?



dilluns, 3 de novembre de 2008

Abacus



Fa quaranta anys el nostre país era força diferent del d’avui. Els pares i mestres que, des del marc innovador que suposava l’Associació de Mestres Rosa Sensat, varen engegar Abacus Cooperativa, estaven preocupats per recuperar el protagonisme social i escolar de la cultura catalana, viva i creativa en l’àmbit privat però ofegada pel règim franquista en l’àmbit públic. I estaven il·lusionats per aportar idees innovadores a la dinàmica social, a l’enfocament pedagògic i a la vida quotidiana, en un moment d’efervescència ideològica i d’explosions socials i polítiques a molts llocs del món. En aquest context i amb aquesta empenta, ells van fer una tasca social i política important, que va preparar els canvis de l’anomenada “transició”. Van anar creant una manera de fer diferent, nova, delerosa d’autenticitat, en sintonia amb els temps, connectada amb la resta del món, amb encerts i errors però responent a grans dosis d’energia, d’ingenuïtat i de bona voluntat. Abacus és un petit fruit més d’aquesta època alegre, tensa, rica, creativa. Tant ha canviat el món? Tan diferent d’aquell, és el nostre món? Sí, certament. I, tanmateix, hi ha paral·lelismes significatius que es poden fer. Només em referiré a dos. Continuem havent de lluitar pel protagonisme social i escolar de la cultura catalana. Una cultura catalana molt més lliure i oberta que llavors, però no necessàriament més sòlida i creativa. Més estesa, però potser no més intensa. Amb una altra mena d’incomprensió de l’Estat, però incompresa. Que ha de fer front, des d’una certa dispersió i feblesa, a la incorporació d’un alt nombre de persones provinents de realitats culturals molt diverses entre sí i prou diferents de la nostra. Una cultura catalana amb certs indicis de desorientació. El mèrit dels nostres mestres ensenyant en català en un context com aquest és enorme. Si Abacus va ser creat per ajudar els mestres en la seva difícil tasca fa quaranta anys, Abacus ha de seguir sent, i vol seguir sent, davant dels reptes actuals, un col·laborador, un aliat dels nostres mestres –i dels nostres pares- en la seva tasca d’educar avui en el sí de la cultura catalana. Però no només el català és un repte, com fa quaranta anys. També avui vivim la necessitat de noves idees regeneradores que obrin horitzons a una societat enormement atomitzada, afeblida en el seu capital social, amb signes de confusió. Però aquesta societat és la nostra, i és des d’ella que hem de treballar, i volem treballar. Per millorar el nostre nivell de cohesió social, de creativitat cultural, de participació política, de debat ideològic. També per això ha de ser útil Abacus. Per fer més presents unes determinades actituds, uns determinats valors, que formaven part de la seva identitat original i continuen formant part de la seva identitat actual. Deixeu-m’ho dir: Abacus és força modèlic en termes de fidelitat a la seva identitat. El clima que trobeu avui a les seves botigues segueix les pautes marcades des dels seus inicis. I és així sense complexes, sense cap sensació d’estar passats de moda o de pertànyer a un món que desapareix. Abacus creu que allò que la caracteritza, que li dona personalitat, és plenament vigent. Creu que el que vol aportar és positiu per al món d’avui, i d’aquí la naturalitat i la convicció amb la que ho difon. Quina és aquesta identitat que ha sabut resistir el pas d’aquests quaranta anys? En parlem sovint i no m’hi estendré: el cooperativisme, el servei a la cultura i l’educació, la promoció de la cultura catalana. Vull subratllar, però dues coses. La primera, que Abacus està primordialment al servei de les escoles, dels mestres, dels pares i mares, dels esplais, dels monitors, de tots aquells que fan de l’educació un dels grans eixos vertebradors de la seva vida. Són especialment aquestes persones les que s’han de sentir a Abacus com a casa seva. La segona cosa que vull subratllar és la nostra vocació de posar a la persona humana al bell mig de la nostra preocupació. L’educació i la cultura s’entenen al servei de la construcció d’éssers humans més profunds, més rics, més equilibrats i serens, més oberts i comprensius, més generosos. Una vocació que comporta, lògicament, ajudar a construir una societat que també estigui al servei de les persones, i no al revés. Goso, doncs, afirmar que la defensa de la catalanitat i l’aspiració a una societat diferent, més creativa i més humana, són presents a Abacus avui, com ho eren fa quaranta anys. I crec, i espero, que ho continuaran essent d’aquí quaranta anys més. Perquè estem molt contents de poder celebrar aquests quaranta anys d’Abacus, però en cap moment això no representa per a nosaltres un instal·lar-nos en cap anar fent, en cap còmoda rutina. Seguir essent una entitat emmarcada en el progressisme catalanista i personalista és un dels nostres grans reptes, però no és pas l’únic ni el més difícil d’afrontar. Tenim el repte de continuar creixent (en facturació, en nombre de botigues, en nombre de socis de consum i de treball...). Volem créixer sense precipitacions, sense fer ni fer-nos mal, però volem continuar creixent. I això no és senzill d’abordar, i posa en tensió permanent la nostra organització. Els territoris de parla catalana ens ofereixen encara moltes possibilitats en aquest sentit i, en la mesura que la crisi no ho dificulti, anirem seguint aquest camí. I tenim el repte d’enfortir la nostra estructura interna i actualitzar la nostra cultura corporativa, fent que tothom encarni la nostra identitat cooperativa, que tothom se senti motivat a aportar la seva iniciativa per millorar els processos de treball, que tothom faci de l’eficiència un repte personal a assolir. I tenim el repte de millorar el servei que oferim. Ho hem de fer afinant al màxim en la nostra tria de producte, adaptant gradualment el producte a les noves preferències socials sense que això suposi abandonar en cap cas els nostres criteris de selecció qualitativa de sempre, i millorant la nostra capacitat d’atenció al client, el que vol dir millorar la nostra capacitat d’assessorament i millorar l’amabilitat del nostre tracte. Un passat reeixit no ens pot distreure dels reptes de futur que se’ns plantegen.
(Fragment central del discurs d'en Rai a l'acte de celebració del 40 aniversari d'Abacus a la Sala Oriol Martorell de l'Auditori de Barcelona)

diumenge, 2 de novembre de 2008

dissabte, 1 de novembre de 2008

El Puntón

 
El Puntón, al barranc del Formiga, a la Sierra de Guara... (recordeu que si cliqueu les fotografies les podeu veure amb major esplendor!)