 |
| Barceló 2004 |
"No comparteixo en absolut la idea molt estesa que la incorporació de les persones nouvingudes a la societat catalana vagi a ser problemàtica des d'un punt de vista comunitari, és a dir, cultural i cívic-polític. Els problemes, en tot cas, poden arribar com a resultat d'un mal encaix laboral, ja sigui per una explotació il·legal i abusiva, ja sigui per les dificultats de contractació creades pels pèssims mecanismes actuals de control dels fluxos migratoris. O potser siguin els canvis en el Codi Penal i l'enduriment de la repressió els que produeixin tensions greus sobre els nostres nous veïns, creant una sensació de persecució injustificada. Però els entrebancs culturals i d'identificació comunitària no passaran de ser simples escaramusses similars a l'expressió d'altres conflictes habituals en qualsevol societat complexa.
Tampoc comparteixo els arguments més freqüents utilitzats per positivitzar el fenomen immigratori. Per exemple, considero un argument feble al·legar baixos índexs generals de població estrangera, no només perquè es basen en dades inexactes, sinó perquè aquesta es concentra en algunes zones en proporcions certament elevades. O, en un altre sentit, no em convenç la idea sobre els avantatges de la immigració que ocupa llocs no desitjats pels autòctons o que salva el sistema públic de pensions. I no només per l'ambigüitat moral de voler apel·lar a l'egoisme de la comunitat de recepció o perquè serien desmentides amb poc que canviés el context econòmic actual. L'experiència mostra que l'argument de la utilitat de la immigració, tot i ser cert, no redueix per si mateix les resistències socials.
I malgrat tot, tinc grans -i diria que sòlides- esperances en la bona i ràpida evolució de la incorporació dels nous immigrants que, per a sorpresa de molts, abandonaran aquesta condició de manera molt més ràpida de com ho van fer antecessors seus. Una evolució a la qual contribuiran tant els novíssims catalans sortint -per poc que els hi posem fàcil- de les seves presons identitàries, com els actuals catalans en respectar -en expressió feliç de Manuel Delgado- el "dret a la indiferència "dels primers. És a dir, el dret a no ser condemnats amb una terrible mirada condescendent que els tanqui en els seus atributs d'origen, nova forma de racisme social que va denunciar la declaració final del IX Congrés d'Antropologia de l'Estat Espanyol celebrat a Barcelona el mes de setembre passat.
La meva esperança ferma es fonamenta, almenys, en deu raons que només podré enumerar, tot i que cadascuna d'elles mereixerien ser exposada i defensada amb més precisió. I per començar, res millor que recordar l'extraordinària força amb què la modernitat, especialment en el seu vessant tecnològica aplicada a la vida de cada dia -per bé i per mal, amb gust o a pesar nostre-, porta ja temps homogeneïtzant-nos culturalment a tots. No hi ha cap grup que pugui resistir a l'acció transformadora de la modernitat tecnològica. Per dir-ho amb una exageració poc correcta però exacta, quan un individu culturalment "diferent" va enganxat a un mòbil "igual" als nostres -i que quedi clar que quan dic un mòbil podria dir qualsevol altre aparell de nova tecnologia- és com si portés a sobre una bomba d'explosió controlada en contra de la seva diferència actual.
En segon lloc, cal tenir en compte en quin tipus de societat s'instal·la aquesta modernitat. Aquí va arribar amb retard, però va arrasar i segueix arrasant gairebé sense resistències. La catalana és una societat tan oberta que sovint deixa l'individu a la intempèrie. Potser d'altres països n'envegem la seva major organització, però la veritat és que aquí hem après a improvisar en un marc molt obert d'intercanvis socials informals. I aquests estils de vida poc rígids permetran una permeabilitat comunicativa amb la població nouvinguda -és a dir, una capacitat per a l'intercanvi personal- molt més gran que en altres latituds. Per aquesta mateixa raó, i serà el meu tercer argument, no cal oblidar que nosaltres també hem viscut un procés de canvi cultural accelerat, de manera que els nous immigrants són, per poc que vulguem fer memòria, una mena de mirall de nosaltres mateixos fa només trenta o quaranta anys. ¿No serà, en molts casos, que la reacció espantada davant els nous veïns té molt a veure amb unes diferències que ens recorden semblants ja superats d'indumentària, pietisme, desigualtats de gènere, autoritarisme familiar, etcètera?
És cert que sovint sol posar-se la religió com a diferència infranquejable, pel que pogués tenir de atàvica la confrontació entre "moros i cristians". M'estranyaria, perquè en general els conflictes entre credos oculten altres interessos menys celestials. Però és que aquí -i és el meu quart argument- cal comptar positivament amb un factor que s'ha considerat com culturalment negatiu per a la pròpia tradició cultural: la profunda indiferència religiosa dels catalans, amb un nivell de secularització gairebé no comparable amb cap altra societat occidental. La societat catalana no és laica, com la francesa, sinó cristianament indiferent i inculta. ¿I com van a barallar-se "moros i cristians" a causa d'una diferència culturalment desconeguda? Diguem-ho clar: a Catalunya, la resistència a la construcció de mesquites amb el que té a veure és amb la cultura de l'especulació immobiliària i no amb la religió.
En cinquè lloc, cal observar que s'està explicant habitualment amb nous immigrants per ocupar-los en l'atenció de fills menors i gent gran. És a dir, que els confiem les persones més vulnerables i més estimades. Si aquesta no és una manera eficaç de vèncer rars prejudicis i superar suposades barreres culturals, ja em diran vostès. La sisena raó de la meva opinió res catastrofista està en el fet que ara disposem de polítiques públiques i universals d'educació i salut per als nouvinguts. Aquest fet és nou. Immigrants anteriors es van trobar amb un buit que van superar amb la seva pròpia intel·ligència i amb l'ajuda, per exemple, d'una Església catòlica conciliar que en aquells moments ja estava amb els pobres. Ara, en canvi, es disposa d'una xarxa escolar pública en què es desenvolupen molts i molt bons programes d'acollida, això sí, comptant novament amb la dedicació i professionalitat d'uns i unes mestres excepcionals. Dedicació reconeguda obertament -així em consta- per les famílies de tants nens i nenes que posen la seva esperança d'emancipació social en l'educació, amb resultats -a igualtat de condicions- que ja superen els dels alumnes autòctons. I el mateix passa amb la salut: no sé si hi ha consciència d'això, però amb només residir aquí, els nostres nous veïns guanyen molts anys per a ells i per a seus fills en esperança de vida, que no és poca raó per acceptar les regles de joc general.
Podria semblar de menor transcendència, però la té: en setè lloc, a Catalunya es discuteix fins a la sacietat sobre immigració a fòrums intel·lectuals i polítics. Des de la comissió d'estudi sobre la política d'immigració del Parlament fins a la inacabable llista de cursos, seminaris i publicacions de l'Institut Europeu de la Mediterrània, crec que pot dir-se que ja disposem d'un corpus de pensament teòric i pràctic avançat de molt interès per a propis i estranys. Comptis, a més -i vaig pel vuitè argument-, amb l'experiència positiva acumulada per Benestar Social i els municipis catalans, capaços d'intermediar en els petits conflictes quotidians i d'articular polítiques eficaces sense crear recels. Una experiència que també tenen tantes organitzacions no governamentals i que quan no cauen en paternalismes condescendents -d'efectes contraris als buscats- suposen una forma d'intervenció necessària per arribar on no hi ha l'Administració.
I encara em queden dos últims bons arguments. El novè és l'oportunitat que representa el fet que per als catalans l'idioma sigui la principal, potser l'única, carta de presentació exigida a l'hora de mostrar bona voluntat amb la comunitat d'acollida. Aquí, un immigrant balbuceja un parell de frases en català, i se li esborren els antecedents d'origen. Exagero, és cert. Però la cosa va en aquesta línia. L'idioma, sol dir Anna Cabré, és el camí d'incorporació més fàcil, més ràpid i més "econòmic" dels coneguts. Llàstima del mal exemple que suposa la intransigència idiomàtica d'aquells que tot i portar més de trenta anys a Catalunya encara no han provat els avantatges que comporta tal demostració de bona voluntat. I hauríem d'evitar la intervenció estúpida d'aquells intermediaris que sabotegen l'accés lingüístic al català dels immigrants per suposades raons de major utilitat del castellà i que els fan tan mal favor.
El desè i últim argument és el més abstracte. Però crec possible sostenir la hipòtesi que realment hi ha un model català d'incorporació a la comunitat civicopolítica emparat en una simple raó: en la major part, aquest és un país d'immigrants que han après a deixar de ser-ho. Durant segles. I aquest model potser únic al món, o amb particularitats úniques, no ha passat ni pels mosaics culturals ni pels mestissatges -paraula racista on les hi hagi- ni per aliens multiculturalismes o rares interculturalitats. A Catalunya el que ha funcionat és el model de l'"empelt social", pel qual l'esqueix nou revitalitza la planta antiga de velles arrels però donant nous i diversos fruits.
El que s'ha dit: els catalans, per poc que ens deixin tranquils, anem a resoldre de manera sorprenentment satisfactòria i ràpida la incorporació dels nous veïns a un país d'antics immigrants que majoritàriament van oblidar la seva condició d'origen. I serà una nova gran oportunitat per revitalitzar el projecte de construcció de la nació catalana."
Salvador Cardús a La Vanguardia del 23.01.2003
Entrades
