dissabte, 21 de setembre de 2019

Recomanacions de novel·les



Chagall

La tria de novel·les que hi ha a continuació no respon a cap criteri objectiu. Són, simplement, novel·les que m'han agradat, o impactat, o emocionat, o impressionat, o commocionat, o meravellat, o commogut. Novel·les que duc al cor, que han estat rellevants en un moment o altre de la meva vida. I la llista es va ampliant, fins el dia en que quedarà fixada.


Alas, Leopoldo (Clarín): La regenta (1884)


Anglada, Maria Àngels: Les closes (1978)


Auster, Paul: 4 3 2 1 (2017)


Beauvoir, Simone de: Les mandarins (1954)


Bernanos, Georges: Sous le soleil de Satan (1926), L'imposture (1927), La joie (1928), Journal d'un curé de campagne (1936)


Böll, Heinrich: I no va dir ni una sola paraula (1953), Opinions d'un pallasso (1963)


Camus, Albert: L'étranger (1942), La peste (1947), La chute (1956), Le premier homme (1995, obra pòstuma)


Caldwell, Erskine: Tobacco Road (1932), God's little acre (1933), Journeyman (1935), A House in the Uplands (1946), Place called Estherville (1949)


Capote, Truman: In Cold Blood (1966)


Cesbron, Gilbert: Les saints vont en enfer (1952), Chiens perdus sans collier (1954)


D'Ors, Eugeni: Gualba, la de mil veus (1915)


Durrel, Lawrence: The Alexandria Quartet (1958-1961)


Dürrenmatt, Friedrich: Grec busca grega (1955)


Faulkner, William: As I lay dying (1930), Absalom, Absalom! (1936)


Flaubert, Gustave: Madame Bovary (1856)


Foer, Jonathan Safran: Everything is illuminated (2002), Extremely Loud and Incredibly Close (2005)


Gadenne, Paul: Siloé (1941), L'invitation chez les Stirl (1955),  Les Hauts-Quartiers (1956)


García Márquez, Gabriel: Cien años de soledad (1967)


Gary, Romain: La vie devant soi (1975)


Giono, Jean: Colline (1928), Un de Baumunges (1929)Regain (1930), Le grand tropeau (1931), Que ma joie demeure (1934)


Giraudoux, Jean: Aventures de Jérôme Bardini (1930)


Greene, Graham: The power and the glory (1940), The Heart of the Matter (1948), The Quiet American (1955), Our Man in Havana (1958), A burn-out case (1960), The Comedians (1966), May we borrow your husband (1967), The Honorary Consul (1973), The human factor (1978)


Grossman, Vasili: Vida i destí (1960)


Hemingway, Ernest: A farewell to arms (1929)For whom the bell tolls (1940), The old man and the sea (1952)


Hesse, Hermann: Peter Camenzind (1904), Sota la roda (1906), Rosshalde (1914), Demian (1919), Klein i Wagner (1919), El darrer estiu de Klingsor (1920), Siddhartha (1922), El llop estepari (1927), Narcís i Goldmund (1930), Viatge a Orient (1932), El joc de les granisses (1943)


Huston, Nancy: Les Variations Goldberg (1981), Instruments des tenèbres (1996), Prodige (1999)


Huxley, Aldous: Point Counter Point (1928), Brave New World (1932)


Joyce, James: Dubliners (1914)


Juan Arbó, Sebastià: Terres de l'Ebre (1932)


Kazantzakis, Nikos: Alexis Zorba (1946), El Crist de nou crucificat (1948)


Koestler, Arthur: Foscor al migdia (1940, també anomenada El zero i l'infinit; en anglès Darkness at noon, l'original alemany Sonnenfinsternis)


Kundera, Milan: La broma (1967), Amors ridículs (1968), El vals de l'adéu (1972), La insostenible lleugeresa del ser (1984), La immortalitat (1990), La lenteur (1993)


Mann, Thomas: Els Buddenbrook (1901), La mort a Venècia (1912), La muntanya màgica (1924), Josep i els seus germans (1933-1943), El doctor Faustus (1947)


Mauriac, François: Le baiser au lépreux (1922), Génitrix (1923), Le fleuve de feu (1923)Le désert de l'amour (1925), Thérèse Desqueyroux (1927), Destins (1928), Le noeud de vipères (1932), Le mystère Frontenac (1933)La fin de la nuit (1935)


McCarthy, Cormac: The Road (2006)


Melville, Herman: Moby Dick (1851, traducció de Maria Antònia Oliver), Bartleby, the Scrivener (1853)


Moncada, Jesús: Camí de sirga (1988)


Pàmies, Teresa: Testament a Praga (1971)


Perucho, Joan: Les aventures del cavaller Kosmas (1981)


Pirandello, Luigi: Il fu Mattia Pascal (1904)



Quignard, Pascal: Tous les matins du monde (1991)


Robinson, Marilynne: Gilead (2004), Home (2008), Lila (2014)


Rolland, Romain: Jean Cristophe (1912), Colas Breugnon (1919)


Sales, Joan: Incerta glòria (1955)


Salinger, J.D.: The Catcher in the Rye (1951)


Scott Fitzgerald, F.: The Great Gatsby (1925)


Sender, Ramón J.: Mr. Witt en el Cantón (1935), Réquiem por un capmesino español (1953)


Simenon, Georges: Les gens d'en face (1933)La neige était sale (1948)


Steinbeck, John: The Pastures of Heaven (1932), Tortilla Flat (1935), Of mice and men (1937), The Grapes of Wrath (1939), The Red Pony (1945), Cannery Row (1945), The Pearl (1947), East of Eden (1952), Sweet Thursday (1954), The winter of our discontent (1961)


Stendhal: Le rouge et le noir (1830)


Tolstoi, Liev: Guerra i pau (1869), Anna Karènina (1877, traducció d'Andreu Nin), Resurrecció (1899), Khadjí-Murat (1904)


Tomasi di Lampedusa, Giuseppe: Il Gattopardo (1957)


Torrente Ballester, Gonzalo: Los gozos y las sombras (1962)


Williams, John: Stoner (1965), Augustus (1972)


Zola, Émile: Thérèse Raquin (1867), La fortune des Rougon (1871), La Curée (1872), Le Ventre de Paris (1873), La conquête de Plassans (1874), La faute de l'Abbé Mouret (1875), Son Excellence Eugène Rougon (1876), L'Assommoir (1877), Une page d'amour (1878), Nana (1880), Pot-Bouille (1882), Au Bonheur des Dames (1883), La Joie de vivre (1884), Germinal (1885), L'OEuvre (1886), La Terre (1887), Le Rêve (1888), La Bête humaine (1890), L'Argent (1891), La Débâcle (1892), Le Docteur Pascal (1893)





divendres, 20 de setembre de 2019

Agafar i deixar anar







"Agafa sense orgull, deixa anar sense esforç."


Marc AureliMeditacions, VIII, 33




dijous, 19 de setembre de 2019

Una pàtria corrompuda




Motherwell 1958


"Fa un parell d'anys uns quants periodistes professionals i diletants vam ser convocats per participar en un esmorzar amb els responsables del diari digital Mediapart a les oficines de Mediapro. La idea era ­intercanviar reflexions sobre l'estat de la premsa. A la pràctica, vam acabar interessant-nos per l'experiència d'aquest diari, que manté principis d'indepen­dència combativa a través de la partici­pació –de pagament– dels seus subscriptors. L'interlocutor estrella de la troba- da va ser Edwy Plenel, locomotora de Mediapart amb un passat mític com a reporter de Le Monde, que va acabar ­partint peres amb una capçalera fagocitada pels interessos empresarials i les pressions fàctiques.

El discurs de Plenel és potent, lúcid, gens propens a concessions ambigües, i convida a imaginar-lo assajant aquesta mena de retòrica esmolada durant el seu passat d'activista trotskista. Admeto que, amb la magnífica vista sobre Barcelona i la temptació dels petits sangus i dels sucs, vaig tenir moments d'humana desconnexió. Però em va quedar clara una idea de Plenel, categòricament pedagògica, que després he rellegit en els seus textos: “Un cop denunciada, la corrupció financera pot ser combatuda i castigada. La corrupció de les idees, en canvi, és més insidiosa, més subtil i, precisament per això, d'una perillositat més essencial”.

Aquest dies he tornat a pensar en el diagnòstic de Plenel aplicat a la reacció del pare abat Josep Maria Soler davant de les denúncies d'abusos sexuals a Montserrat. L'esforç mediàtic de la institució ­penedida ha aconseguit anteposar-se a l'eco de les denúncies, més fragmentades i emocionalment vulnerables, de les víctimes. Aplicant una lògica que seria injust i demagògic menystenir en una societat diversa, el gran perill és confondre la totalitat amb les parts. Però aquesta és precisament una de les amenaces que vam compartir durant l'esmorzar amb Plenel.

En pocs anys, i cenyint-nos a això que s'anomena marc mental català, hem viscut una seqüència dramàtica: a) el desmantellament moral del pujolisme, gangrenat per exemples sentenciats de nepotisme; b) el pillatge del Palau de la Música, amb pràctiques d'egolatria malversadora emparades pel prestigi d'un cognom, i c) en una dimensió que en ­multiplicarà les seqüeles, l'extensió d'una corrupció genuïnament eclesiàstica que necessitarà molta veritat no ja per entendre's –és incomprensible– sinó per explicar-se.

A banda de la corrupció financera i de les idees, hi ha la corrupció de valors col·lectius intangibles. Uns valors pels quals la versió del corrupte i dels seus còmplices, fins i tot quan actuen amb ­voluntat de penediment i reparació, sempre serà incompleta i necessitarà un ­­periodisme compromès que sàpiga diferenciar la realitat dels fets i la gravetat dels actes de l'estratègia de les intencions i del tacticisme de defensa."


Sergi Pàmies a La Vanguardia del 13.09.2019




dimecres, 18 de setembre de 2019

Propòsits



Morris Louis 1960


"L'home, ja ho sabem, tendeix ca' a l'absolut. Cap a la plenitud. Cap a la veritat, cap a Déu, cap a la maduresa total... Assolir-ho tot, realitzar-se enterament -aquest és el seu imperatiu.

Doncs bé, a Pornografia es manifesta, em penso, un altre propòsit de l'home, més secret sens dubte, il·legal d'alguna manera: la seva necessitat de l'Inacabat... de la Imperfecció... de la Inferioritat... de la Joventut..."

(...)

L'existencialisme s'esforça per reinventar el valor, mentre que per mi el "subvalor", la "insuficiència", el "subdesenvolupament" són més a prop de l'home que tots els valors. Crec que la fórmula "l'home vol ser Déu" expressa molt bé les nostàlgies de l'existencialisme, mentre que jo n'hi oposo una altra, ferotgement incommensurable: "l'home vol ser jove."

(...)

L'home, tal com aquest llibre el descriu, és un ésser opac i neutre que s'ha d'expressar a través de certs comportaments i per consegüent esdevé, a l'exterior -per als altres- molt més definit i precís que no és en la seva intimitat. D'on, una desproporció tràgica entre la seva immaduresa secreta i la màscara que es posa per tractar amb els altres. No té més sortida que adaptar-se interiorment a aquesta màscara, com si fos realment allò que sembla ser.

(...)

La immaduresa no és sempre innata o imposada pels altres. També hi ha una immaduresa envers la qual ens fa tendir la cultura quan ens submergeix, quan no reeixim a aixecar-nos fins a la seva alçada. Nosaltres som infantilitzats per tota forma "superior". L'home, turmentat per la seva màscara, es fabricarà per al seu propi ús i d'amagat una mena de subcultura: un món construït amb les desferres del món superior de la cultura, regne de la quincalla, dels mites impúbers, de les passions inconfessades... regne secundari, de compensació."


Witold Gombrowicz (1904-1969) al Prefaci de l'autor (1962) a la seva novel·la Pornografia (1960)

(el subratllat és nostre)




dimarts, 17 de setembre de 2019

Canvis ràpids




Picasso 1938


"No hi ha res més interessant de contemplar que l'alteració emocional produïda per una alteració poc usual de les formes de procés. La deriva lenta s'accepta. Però quan arriben canvis ràpids per a l'experiència humana, la naturalesa humana cau en la histèria. Per exemple, vents, tempestats, terratrèmols, revolucions en els costums socials, malalties violentes, focs destructors, batalles, són totes ocasions d'excitació especial.  Hi ha raons perfectament vàlides per a aquesta enèrgica reacció davant d'un canvi ràpid. Vull posar de manifest les nostres reaccions emocionals davant del domini de l'ordre legal i davant de l'enfonsament d'aquest ordre.Quan té lloc un canvi fonamental, de vegades els cels claregen, i altres vegades s'obre la gola de l'infern."


Alfred North Whitehead a Modes of Thought (1938)






dilluns, 16 de setembre de 2019

Dos creixements




Morris Louis 1960


Una de les reflexions de Ken Wilber a La religió de demà (2017) és que les antigues tradicions religioses només contemplaven una mena de creixement o maduració de la persona, el creixement espiritual (estats del despertar). Però en el darrer segle s'ha vist que en paral·lel a aquest hi ha un altre tipus de creixement o maduració, diguem-n'hi desenvolupament humà (estructures del desenvolupament). I que les religions no poden ignorar aquests estadis del desenvolupament humà en la seva dinàmica.

Ambdues menes de creixement són autònomes: es pot estar a diferents nivells de l'un i de l'altre. Això té conseqüències. Podem trobar gent espiritualment madura però humanament poc desenvolupada, el que genera tensions i contradiccions. Per això Wilber diu que cal que totes les religions incorporin la reflexió sobre el desenvolupament humà, es posin al dia en aquest aspecte (i en d'altres, és clar) per tal de poder seguir sent significatives en el món d'avui. Wilber posa un exemple molt gràfic: parla de mestres zen que van venir a occident amb un alt nivell de maduració espiritual, cosa que impactava als seus deixebles, però mostraven poc desenvolupament humà, cosa que desconcertava a aquests deixebles. Wilber fa una llista molt gràfica dels trets d'immaduresa d'aquests mestres, dient que es podien mostrar com a persones etnocèntriques, racistes, autoritàries, rígidament jeràrquiques, absolutistes, imperialistes, homòfobes, sexistes, patriarcals i xenòfobes.

Simplificant molt el model de Wilber, podríem imaginar que en el creixement espiritual (CE) hi hagués quatre o cinc nivells (essent el darrer el de la fusió no dual amb la divinitat) i en el desenvolupament humà (DH) hi hagués sis nivells (arcaic, màgic, mític, racional, pluralista i integral; això no és una estructura rígida, es poden diferenciar més nivells si es vol afinar més). I és molt important tenir present que aquests nivells de DH es troben tant en el procés de maduració psicològica dels individus com en les estructures mentals de les societats.

Es pot tenir doncs un DH de 3 i un CE de 5. Cosa que té dues conseqüències, com a mínim: una, que tothom pot créixer espiritualment, sigui quin sigui el seu nivell de DH; l'altra, que cal aspirar al més alt nivell possible en els dos sentits, evitant una mena de conformisme de dir "com que igualment es pot créixer espiritualment, no cal preocupar-se gaire pel desenvolupament humà". Aquesta podria ser una forta temptació per a les religions, i seria un greu error. Les religions mateixes han d'estar interessades no només en que les persones i les societats madurin espiritualment, sinó també humanament.

Amb terminologia buddhista, la Il·luminació seria la unió entre la Vacuïtat (la Realitat última immaculada i inqualificable) i la forma (la totalitat del món manifest). La Vacuïtat és independent del nivell de DH assolit, és sempre igual. Però la forma no, la forma creix, es desenvolupa i canvia i per tant el nucli mateix de l'experiència de la Il·luminació difereix considerablement segons el nivell de DH des del que s'experimenti.



diumenge, 15 de setembre de 2019

Pintura i vida




Delacroix 1820


"La pintura és la vida. És la natura transmesa a l'ànima sense intermediari, sense vel, sense regles convencionals."


Delacroix


(en una carta a Soulier de 1821; citat per Mário Dionisio a Introducción a la pintura, Alianza Editorial, Madrid 1972, p. 34)




dissabte, 14 de setembre de 2019

Eos







A la mitologia grega, Eos és la deessa de l'alba.


Resultat d'imatges de eos goddess of dawn


Segons la Viquipèdia, "Eos (en grec, ἡ Ἠώς -Ēṓs-, gen. Ἠοῦς ‘aurora') era la deessa titànica de l'aurora, que sortia de la seva llar a la vora de l'oceà que envoltava el món, per anunciar el seu germà Hèlios, el Sol. Com a deessa de l'alba, obria les portes del cel -o de l'infern- (amb "enrojolats dits" o amb "dits rosats") perquè Hèlios pogués conduir el seu carro pel cel cada dia. Eos era la filla d'Hiperió i Tea (o Pal·las i Estix) i germana d'Hèlios (el Sol) i Selene (la Lluna), «que brilla sobre tots els que estan a la Terra i sobre els immortals déus que viuen a l'ample cel», va dir Hesíode (Teogonia, 371-374). L'adoració de l'aurora com a deessa va ser heretada dels temps indoeuropeus. El seu equivalent en la mitologia romana era Aurora («Eos» és un cognat del llatí «Aurora» i del sànscrit (vèdic) Ushás ‘Aurora’, sànscrit Uṣánas ‘estel de l'alba, Venus’), i en la mitologia etrusca, Thesan. En la Ilíada d'Homer, la seva toga de color safrà està brodada o teixida amb flors, amb dits rosats i braços daurats, i era representada en atuells àtics com una dona sobrenaturalment formosa, coronada amb una tiara o una diadema i amb llargues ales amb plomes blanques d'ocell. En la Ilíada (viii.1, xxiv.695), la seva toga groga està brodada o teixida amb flors (L'Odissea, vi.48). Eos és la icona original a partir de la qual es van imaginar els àngels cristians, car no hi havia imatges disponibles en la tradició hebrea, i els àngels perses eren desconeguts a Occident. Eos, precedida per Venus, l'estel del matí, és considerada com a l'origen de totes les estrelles i planetes, essent les seves llàgrimes les creadores de la rosada matutina."


Resultat d'imatges de eos greek goddess


Helen M. Luke a Woman, Earth and Spirit, i concretament a la seva segona part, Goddess of the Dawn ("Deessa de l'alba"), considera que la deessa fa néixer el sol ressuscitat de la matriu de la foscor, de la tomba a la terra, imatge que per a ella té un poder numinós.

C. G. Jung assenyalava, com recorda la seva deixeble Luke, que els indis Pueblo "sabien que el món i els seus pobladors quedarien sempre en la foscor si ells no presenciaven l'alba per assegurar la sortida del sol amb la seva esperança i la seva veneració. Això és científicament una bestiesa però és una profunda i incanviable veritat interior." Aquí es fa referència a la paradoxa dels mites: científicament no tenen cap consistència, però poden commoure els humans i orientar-los.


L'alba, per tant, seria també interpretable com la deessa que infanta el Sol (en anglès sun, ben proper a son, el fill). Així podria ser vista com a llevadora o mare, i no només com a germana, del Sol. En qualsevol cas, el que és rellevant és que sigui qui fa sorgir la llum de la foscor de la nit, el sol de les entranyes de la terra.




Amb la irrupció del cristianisme és possible que s'associés la iconografia d'Eos a alguns aspectes de Maria, la mare de Déu. Els colors de Maria són els de l'alba: el blau cel que substitueix el negre de la nit, el blanc de la llum abans de sortir el sol per l'horitzó. I altres atributs iconogràfics de la mare de Déu podrien ser també els d'Eos, que no hauria només inspirat la imatge dels àngels. Sembla clar que no és el cas de la iconografia de l'Anunciació ni de la mater dolorosa, però en canvi podem trobar connexions iconogràfiques amb Eos en les mares de Déu amb el nen (amb el sol als braços), en les imatges de l'assumpció de Maria al cel, en la iconografia de la Immaculada Concepció (en lloc de tenir ales ella està voltada d'àngels) i en les iconografies de les aparicions marianes com les de La Salette (1846), Lourdes (1858) i Fàtima (1917).

Cal recordar que durant el primer mil·lenni del cristianisme, al Crist se'l representava bàsicament amb imatges solars (com ara el Pantocràtor) més que no pas amb la imatge del crucificat.

Aquesta associació de Maria amb Eos i de Jesucrist amb el Sol es enfortida situant el naixement de Jesús en el solstici d'hivern i la seva mort i resurrecció per Pasqua (de l'hebreu pesach), en anglès Easter, derivat d'Ostern en l'antiga llengua ària, en referència a Eostre, nom amb el que en aquesta llengua es designava a Eos. Jesús és infantat en la foscor de la nit i dins d'una cova, a les entranyes de la terra (segons una de les tradicions iconogràfiques; l'altre és la de l'establia), i és ressuscitat en el temps pasqual, el temps d'Eos.


L'alba, el sol, Eos, Maria i Jesús, el naixement i la resurrecció, formarien un conjunt mitològic potent, que mereix ser considerat i debatut. I és interessant que també faci referència a la importància d'aquest moment de la resurrecció solar una tradició tan allunyada com la que esmentàvem dels indis Pueblo, que consideraven que el sol no tornaria a sortir si ells no eren allà, a l'alba, per saludar-lo, per rebre'l, per acollir-lo. I a això pot anar lligada la fascinació d'alguns humans per esperar i contemplar la sortida del sol, el sol ixent.







La sortida de sol d'avui, 14 de setembre de 2019, des d'Arnes




divendres, 13 de setembre de 2019

Propi d'un ésser humà







"L'alegria d'un ésser humà és fer el que és propi d'un ésser humà. Propi d'un ésser humà és la bondat envers els seus semblants, el no sotmetiment als moviments dels sentits, el discerniment dels testimoniatges convincents, la contemplació de la natura universal i del que es produeix en conformitat amb ella."


Marc AureliMeditacions, VIII, 26




dijous, 12 de setembre de 2019

Cézanne i Derain




Cézanne 1895
Derain 1905

Quietud i serenitat a Cézanne, moviment i vibració a Derain...

Que fantàstica que és l'amplitud de reaccions possibles dels artistes davant d'un paisatge. Quina joia gaudir de la seva diferent sensibilitat.