Raó i religió

Mondrian 1921

"Si hay algo que parece quedar claro en toda la gama de expresiones de Wittgenstein es su separación tajante entre creencia religiosa y ciencia. El creyente no utiliza hipótesis, ni necesita soporte empírico para sus supuestos, ni cuenta evidencia alguna en contra de sus conclusiones. Si esto es así, está fuera de lugar hablar de razones, de conclusiones o de inferencias al modo de las ciencias. Resulta, por tanto, impropio llamar irracional al creyente. Si se sitúa éste fuera de lo que normalmente se entiende por razones, llamarle irracional no tiene sentido. ¿Qué es entonces el creyente? Alguien vuelto de espaldas a lo que ordinariamente se llama creencia en nuestro lenguaje; esto es, en la creencia no se trata de probabilidades, de supuestos más o menos apoyados en datos históricos o de otros dominios, sino de utilizar unas determinadas imágenes (pictures) en un sentido distinto del común. El creyente, en consecuencia, distorsiona el lenguaje, le da una proyección que se aparta de la normal. De aquí que no sepamos, enfrentados a las afirmaciones de aquel, si le entendemos o no, si estamos de acuerdo o disentimos. De ahí también que sea una empresa fuera de lugar el intentar refutarle. Para ello uno debería tener las mismas imágenes (pictures), o debería de usarlas el creyente en su forma normal, en cuyo caso habría dejado de ser creyente."


Javier Sádaba, Lenguaje religioso y filosofía analítica (1977), p. 60-61

Plenament humans

Michelangelo 1511

"The higher pleasures are not higher because we prefer them; we prefer them because we recognize them as higher. We judge Hamlet as great art not because we like it more than lesser entertainments, but because it engages our highest faculties and makes us more fully human."

Michael J. Sandel a Justice. What's the right thing to do? (2009)

Irrupció tel·lúrica

Vico i la divinitat

Tiepolo 1729

"Cada poble es constitueix de per si els seus propis deus gràcies a un cert instint natural que té l'home de la divinitat."

Giambattista Vico a Autobiografia (1725)

Contra la literalitat

Twombly 1984

Per què anem tant en contra de la interpretació literal dels textos religiosos i contra la "fe del carboner" (creure perquè sí, ni que sigui absurd, contra tota racionalitat)?

Doncs perquè la interpretació literal va en contra, ofega, suprimeix la interpretació simbòlica dels textos religiosos, encara que alguns diguin que ambdues interpretacions són compatibles. I la "fe del carboner" va en contra de la comprensió racional de la fe, la qual passa per la interpretació simbòlica.

Quan la interpretació literal ofega la simbòlica, i més en el món modern, la fe religiosa no pot sobreviure, desapareix. Ho estem veient al món occidental i, certament, a Catalunya. És això un mal?, podríem preguntar-nos. Doncs sí, aquest és un fenomen negatiu, empobridor i font de dificultats tant per a les persones com per a les societats.

L'afebliment o la desaparició de les fes religioses en les societats actuals és un fet greu que ajuda a comprendre les crisis de tot ordre de les nostres societats, tot i que aquestes crisis no ofeguen altres dinàmiques positives del nostre món. No som apocalíptics, sinó més aviat positius, però això no ens permet ignorar el molt de sofriment que hi continua havent al nostre món. I de vegades espanta i fa pena veure unes societats que miren d'ignorar aquest sofriment i s'agafen a la innovació tecnològica (i a l'entreteniment tecnològic; no oblidem que vivim en societats molt orientades a l'entreteniment) com a única - i equivocada - via de solució dels seus problemes.

No ho sabem, o no volem saber-ho, o ens fa mandra saber-ho, o ens fa mandra parlar-ne, o no sabem parlar-ne, però la pèrdua de les fes religioses i de la interpel·lació religiosa és un dels grans problemes de la nostra societat.

Teologia

Parmigianino 1539

"La teologia ha de continuar plantejant els temes del transcendent i l'universal. La teologia és una passió per totes les incondicionalitats que constitueixen la humanitat de l'home. La teologia és una interrogació crítica que fa presents en la raó l'obertura a l'altre, l'alteritat de l'home, la preocupació per les altres cultures, per l'adveniment del possible, per l'ètica del possible i per la novetat de tot allò que neix. La teologia impedeix la raó de sucumbir als totalitarismes que l'amenacen i que són d'ordre polític, econòmic, etnocèntric o altres. Per tots aquests motius la teologia és company obligat de viatge de la nostra cultura. La teologia ha de contribuir a construir un futur que no sigui pur deixar-se anar, pèrdua de memòria, esclatament dels regionalismes de la ciència, tancament en el sistema i, en definitiva, renúncia a l'esperit crític que s'ha engendrat amb la modernitat.

Correspon a la teologia merèixer aquesta condició de company en el viatge cap al futur de la nostra cultura. No ha de refusar cap replantejament; no s'ha de tancar en els camps que conserva del seu passat; no ha de cedir a una pretensió totalitària de la seva veritat; ha de reconèixer l'autonomia i la pertinença de les racionalitats modernes; ha de dialogar amb totes les racionalitats compartint els seus interessos, problemes i orientacions; i ha de salvar la dignitat de la seva pròpia llibertat de pensar. Sembla que la teologia no té futur si no és en aliança amb el pensament secularitzat del nostre temps. Per a sobreviure, la teologia haurà de definir, durant els propers anys, per a utilitzar-ho adequadament, quina mena de viure "religiós" ha de caracteritzar el creient d'avui, en la situació concreta de la nostra societat i de la nostra història, de manera que el pensament religiós pugui continuar en acte de pensar."

Joseph Moingt a Théologie en recherche, revista Esprit abril-maig de 1986

(traducció del Centre d'Estudis Francesc Eiximenis, octubre de 1986).

Dins i fora

Rothko 1955

"La ment també ha d'aprendre aquesta veritat: no hi ha molts sinó U. El qui veu els molts i no l'U, va errant de mort en mort.

Així com la pluja de la muntanya davalla per totes les bandes de les roques, així l'home que només veu una varietat de coses corre darrera d'elles per totes bandes. Però així com l'aigua neta de la pluja que cau sobre aigua neta esdevé el mateix, així esdevé, oh cercador de la Veritat, a l'ànima del savi que coneix.

Com el foc, tot i que és u, pren noves formes en totes les coses que crema; l'Esperit, tot i que és u, pren noves formes en totes les coses que viuen. És dins de tot i també és a fora.

Com el vent, tot i que és u, pren noves formes allà on penetra; l'Esperit, tot i que és u, pren noves formes allà on viu. És dins de tot i també és a fora."

Fragment del Katha Upanishad

Estat de fons

Rothko 1958

Tots tenim força clara i fem servir amb naturalitat la noció d'"estat d'ànim". Acostuma a designar la situació de la part més superficial o visible de la nostra ment, i normalment és d'un sol color, i més aviat bàsic: alegre, trist, atabalat, neguitós, tranquil, desanimat... Ens és fàcil saber quin és el nostre estat d'ànim, acostumem a ser-ne molt conscients.

Hi ha, però, un altre concepte complementari que fem servir menys. En podríem dir "estat de fons". És el que reflecteix la nostra relació global en un moment determinat amb la vida. És més profund i estable que l'estat d'ànim. I normalment no és d'un sol color, s'hi combinen pinzellades diverses de tons més complexos o matisats. Com per exemple la joia, la calma, el benestar, la frustració, el ressentiment, l'agraïment, la ràbia o l'amargor (pel dolor viscut, per les dificultats econòmiques, pels lligams de dependència, per la malaltia o la discapacitat), la satisfacció...

El nostre estat d'ànim el coneixem molt fàcilment, no s'amaga. Per veure l'estat de fons hem de fer un petit esforç, fixar-nos-hi, analitzar-nos.

Fer-nos conscients del nostre estat de fons és un bon exercici.

Saber destriar

"Saber destriar entre l'acció del cel i l'acció de l'home, heus aquí la culminació de l'ensenyament i de la ciència. Saber allò que s'ha rebut del cel, i allò que s'hi ha d'afegir de si mateix, heus aquí la culminació.

El do del cel, és la naturalesa rebuda en néixer. El paper de l'home, és procurar, partint del que sap, aprendre allò que no sap; és mantenir la seva vida fins al final dels anys assignats pel cel, sense escurçar-la per culpa seva. Saber això, heus aquí la culminació.

I quin serà el criteri d'aquestes assercions, la veritat de les quals no és evident? Sobre què reposa la certesa d'aquesta distinció del celestial i de l'humà en l'home? Sobre l'ensenyament dels homes veritables. D'ells prové el veritable saber."

Xuang Tse, Xina, segle IV a. C.

- - -

I la Su va preguntar com es destrien els homes veritables.

I vàrem dir que un home veritable seria algú que ressona en nosaltres de tal manera que ens orienta les actituds i pràctiques en una direcció d'incrementar el nostre grau d'humanitat. Quan algú t'influeix de manera que et sents més profundament i seriosament humà, aquest és un bon indici.

Els homes veritables jugarien un paper important en el procés personal de cadascú per apropar-se a una major humanització (ja que és desitjable tenir com a aspiració humanitzar-nos al màxim, el ser com més humans millor). Els homes veritables serveixen com a impuls i guia en aquest procés.

Actualment, dels homes veritables en diem sovint "referents". Altres cultures i altres èpoques n'han dit mestres, guies espirituals, gurus, sants, profetes, savis...

Els dies són rodons

Hesse 1927

"Les jours commencent et finissent dans une heure trouble de la nuit. Ils n’ont pas la forme longue, cette forme des choses qui vont vers des buts: la flèche, la route, la course de l’homme. Ils ont la forme ronde, cette forme des choses éternelles et statiques: le soleil, le monde, Dieu. La civilisation a voulu nous persuader que nous allions vers quelque chose, un but lointain. Nous avons oublié que notre seul but, c’est vivre et que vivre nous le faisons chaque jour et tous les jours et qu’à toutes les heures de la journée nous atteignons notre but véritable si nous vivons. Tous les gens civilisés se représentent le jour comme commençant à l’aube ou un peu après, ou longtemps après, enfin à une heure fixée par le début de leur travail; qu’il s’allonge à travers de leur travail, pendant ce qu’ils appellent “toute la journée”; puis qu’il finit quand ils ferment les paupières. Ce sont ceux-là qui disent: les jours sont longs.

Non, les jours sont ronds.

Nous n’allons vers rien, justement parce que nous allons vers tout, et tout est atteint du moment que nous avons tous nos sens prêts à sentir. Les jours sont des fruits et notre rôle est de les manger, de les goûter doucement ou voracement selon notre nature propre, de profiter de tout ce qu’ils contiennent, d’en faire notre chair spirituelle et notre âme, de vivre. Vivre n’a pas d’autre sens que ça.

Tout ce que nous propose la civilisation, tout ce qu’elle nous apporte, tout ce qu’elle nous apportera, rien n’est rien si nous ne comprenons pas qu’il est plus émouvant pour chacun de nous de vivre un jour que de réussir en avion le raid sans escales Paris-Paris autour du monde."

Jean Giono, a Rondeur des jours, 1943

Possible traducció:

"Els dies comencen i acaben en una hora tèrbola de la nit. No tenen la forma llarga, aquesta forma de les coses que van cap a objectius: la fletxa, la carretera, l'itinerari dels humans. Tenen la forma rodona, aquesta forma de les coses eternes i estàtiques: el sol, el món, Déu. La civilització ha volgut persuadir-nos que anàvem cap a alguna cosa, un objectiu llunyà. Hem oblidat que el nostre únic objectiu és viure i que viure ho fem cada dia i tots els dies i que a totes les hores del dia assolim el nostre veritable objectiu si vivim. Totes les persones civilitzades es representen el dia com començant a l'alba o una mica després, o molt després, o finalment a una hora fixada pel començament de la seva feina; que s'allarga a través del seu treball, durant el que ells anomenen "tot el dia"; després que s'acaba quan tanquen les parpelles. Són aquests els que diuen: els dies són llargs.

No, els dies són rodons.

No anem cap a res, justament perquè anem cap a tot, i tot s'assoleix quan tenim tots els nostres sentits a punt per sentir. Els dies són fruites i el nostre paper és menjar-nos-els, assaborint-los suaument o amb voracitat d'acord a la nostra pròpia naturalesa, gaudir de tot el que contenen, fer-ne la nostra carn espiritual i la nostra ànima, viure'ls. Viure no té cap altre sentit que aquest.

Tot el que ens proposa la civilització, tot el que ens aporta, tot el que ens aportarà, res no és res si no entenem que és més emocionant per a cada un de nosaltres viure un dia que aconseguir fer en avió el circuit París-París sense escales al voltant del món ".