A sota

Rouault 1913

"Ce qu'exige tôt ou tard le plus fort, ce n'est pas qu'on soit à ses côtés mais dessous."

Georges Bernanos

Possible traducció:

"El que exigeix tard o d'hora el més fort no és que estiguem al seu costat sinó sota seu."

Admirable

 

Saura 1960

La preciosa entrevista de Sergio Heredia a Juan Carlos Unzué publicada a La Vanguardia del 22.11.20:

"– El juliol del 2019 el doctor Rojas em va confirmar que tenia l’ELA. Va ser extraordinàriament sensible quan m’ho va dir –ens diu Juan Carlos Unzué (53).

– Sensible? En quin sentit?

– Feia temps que sentia símptomes. Fa anys, quan sortia amb bicicleta amb Luis Enrique, sentia incomoditat a les mans. No era dolor, sinó rampes, espasmes. De vegades les rampes apareixien de nit, després d’un esforç intens a la bicicleta: el sistema nerviós no s’havia recuperat, continuava actiu i les provocava. Llavors em despertava, feia uns estiraments i tornava al llit, tot i que la cosa anava a més.

– ...?

– De vegades, entrenant els jugadors (a part d’un porter de primera línia, Unzué ha estat entrenador de porters del Barça fins al 2017, i també tècnic del Celta i el Girona), provava un xut. No soc Messi, no ho he estat mai, però el xut sortia estrany. I altres vegades em fallaven les cames i queia en algun esglaó o on fos. El que sorprenia no era la caiguda, sinó la força que havien d’aplicar els altres per aixecar-me. I tot aquest procés va adquirir forma, de manera inevitable, a l’estiu del 2018, quan el dit índex esquerre va perdre la força i va començar a anar a un altre ritme.

– I llavors, ja sí, es va posar en mans dels metges –se li comenta.

– Quan em vaig asseure davant del doctor Rojas, ja m’estava preparant. Així que li vaig preguntar: “Què tinc? Esclerosi múltiple o ELA?” I així és com ho vaig saber.

– I llavors?

– Em van dir que era una ELA de progressió lenta. Quan ens veiem, Jordi Sabaté (malalt d’ELA molt actiu a les xarxes socials) sempre em diu: “Que a poc a poc que va això teu!”. I m’omple d’energia i alegria. Encara que la cosa no para.

– Com ho comprova?

– No surto gaire de casa. Però l’altre dia vaig anar caminant al perruquer, que és a prop. No ho havia fet des de feia cinc mesos. I en el passeig, li asseguro que vaig notar la diferència en aquest temps. Això continua...

La conversa també avança. Dura dues hores.

El discurs d’Unzué és hipnòtic. Cada paraula té pes. Quan parla, gesticula amb les mans. Comparteix pensaments amb l’interlocutor, també escolta. Parla de la seva família, la dona i els tres fills.

Hem quedat a casa seva a Esplugues, una casa unifamiliar amb sortida a un jardinet i escales als dormitoris. La família estudia deixar la casa. A Unzué ja li costa de pujar aquestes escales.

Les figures de quatre ciclistes ocupen el centre de la taula del saló. Es distingeixen el mallot de la muntanya, el groc, el verd de la regularitat i l’arc de Sant Martí.

– No endevinaria mai qui me les va regalar. Era un porter molt proper a mi –em diu.

No em surt ningú.

– En Zubi, homeee! –diu.

I riu.

Eusebio Unzué, actual gerent de l’equip ciclista Movistar, és el seu germà.

El ciclisme, com el futbol, forma part de l’imaginari familiar dels Unzué, navarresos igual que Indurain. Juan Carlos Unzué reviu els dies que recorria Collserola juntament amb Luis Enrique, llegenda de moltes coses, també del triatló. En un racó del saló reposa una bicicleta estàtica.

Unzué pedala durant una hora cada dia, avui també.

– Em poso el mallot i el culotte i els auriculars amb música electrònica, o Deep House, i m’evadeixo del que estic vivint. De vegades també sento Pau Donés. He llegit les seves entrevistes dels últims dos o tres anys. M’he sentit reflectit en ell. Per mi és un model, algú que ha sabut suportar amb alegria i sinceritat, fins a l’últim moment, una malaltia gravíssima. Eso que tú me das és una cançó que m’emociona. No ho sé. Serà cosa de la meva situació actual.

S’obre la porta i entra la María, filla d’Unzué. L’acompanya el seu nòvio. Tots dos venen des de Sagrada Família. És un passeig de gairebé dues hores.

Després arriba la dona d’Unzué, la María. Ens ofereixen prendre alguna cosa. Tots ens pregunten per la nostra feina, per les nostres coses. Escolten, com el pare.

– Com es va sentir quan li va dir la notícia als fills (de 29, 27 i 24 anys)?

– Aquesta conversa a casa va ser emotiva. Ens vam reunir tots cinc en aquest espai. Era el Nadal del 2019.

– Ells no en sabien res?

– Home, intuïen coses. Però aquest dia els vaig parlar clar. Els vaig parlar de la malaltia, de l’esperança de vida... No volia que anessin a internet. Avui són conscients del que ve. Però he de mantenir el meu estat anímic tant de temps com sigui possible. Si em veuen bé, per a ells la vida és més senzilla. Avui em valc per mi mateix per a gairebé tot. Però no dubto que, quan els necessiti, els tindré al meu costat.

– I sent por?

– No la tinc. I menys, por de la mort. Et diuen: “L’esperança de vida és d’entre tres i cinc anys...”. Això és dur: tots ens n’anirem d’aquest món, però a mi m’han delimitat la vida. Però sap què?

– Digui’m...

– El que em preocupa és la qualitat del meu temps. Em vull sentir útil. Miri, la meva mare va fer 94 anys. I encara la veig per allà, netejant la taula. I li dic: “Però mare, què fas?”. I ella em contesta: “Per què no ho he de fer, si ho puc fer?”. I té tota la raó, esclar que sí. Perquè la mare, així, se sent útil. I jo vull donar un cop de mà als meus 4.000 companys d’equip a Espanya, 4.000 persones que estan en la meva situació, i que tenen altres circumstàncies.

– En quin sentit?

– Jo estic en pau amb mi mateix. M’he tirat a la piscina quan he volgut. Tinc una família forta i molt unida. I una situació econòmica que em permet enfrontar-me a la malaltia fins que em vingui de gust.

– ...?

– Em fa mal veure com alguns decideixen desconnectar-se quan arriben a la fase de la traqueotomia i senten que es converteixen en una càrrega econòmica per a la seva família. No podem arribar a això. Perquè deixi’m dir una cosa.

– I tant.

– Van descobrir l’ELA fa 150 anys. I tot i això, el seu tractament no ha avançat ni una miqueta. I sap per què? Perquè no en som gaires, i per això sembla que no interessem gaire als investigadors. Tot i això, a l’hora de rebre els ajuts, llavors sí que en som massa. No demano més que els malalts d’altres patologies, però fixi’s en una cosa. Si tens una altra malaltia, t’ingressen, passes quatre mesos a l’hospital i surts curat. Si tens ELA te’n vas a casa, la vius amb la teva família. Sortim de franc a la Seguretat Social. Però ningú no ens ajuda. I això condiciona el teu entorn. La parella ha de deixar de treballar per cuidar-te. Desapareixen dos sous! Jo accepto l’eutanàsia, però els malalts d’ELA volem una mort digna. Les lleis s’han d’adaptar al que provoca aquesta malaltia. Demanem que els diners que s’estalvia la Seguretat Social s’inverteixin, en la mesura que sigui possible, en el nostre benestar i també en la recerca d’un tractament, que és la nostra sortida. I insisteixo: no parlo per mi, sinó pels meus 4.000 companys d’equip.

Després guarda silenci. I torna a somriure.

Unzué somriu molt.

És un somriure contagiós, acollidor. Ofereix benestar.

– I com dorm avui?

– He assumit que visc en un món per descobrir. Però entenc que hi ha una paraula clau en qualsevol situació de la vida: ‘acceptar’. Perdem la noció del que som perquè ens creiem que controlem més del que controlem. El diagnòstic l’has d’acceptar. Quan penso en tot això, no em ve el “per què a mi?” o el “quina mala sort”. Ho accepto com a part de la meva vida, igual que no em queixava amb totes les coses bones que m’han passat en un altre moment de la vida, que han estat moltes.

– Creu que l’ajuda haver estat esportista d’elit?

– Per descomptat. Aquella vida és una muntanya russa. I quan ets el porter, més. Ets el diferent. Quan encaixes un gol, el rep tot l’equip, però tu el vius en nom propi. Com a esportista estàs sol. Si falles, la premsa t’ataca. L’entrenador no et posa. Però quan més estimat m’he sentit ha estat a l’Oviedo (1999-2001), precisament on menys jugava.

– Com és, això?

– Perquè des de la banqueta, i en els entrenaments, ajudava l’equip. Inma Puig, psicòloga en els temps de Rijkaard, em va dir que això es diu egoisme altruista: ajudes als altres per ajudar-te a tu. Em considero millor persona ara que fa un any. He descobert que gaudeixes més quan dones que quan reps. Ara vull gaudir ajudant els altres. A més, hi ha coses pitjors. Pots morir d’un accident, o d’una malaltia que et fulmina en un mes i no et deixa acomiadar-te.

Quan deixem la casa, els tres –Mané Espinosa, fotògraf; Martí Paola, videocàmera, i el cronista– guardem silenci durant uns moments.

Al final, un diu:

– Bufff, no oblidaré mai aquesta entrevista.

Tots tres hi vam estar d’acord."

El sant pare i les ideologies

Soutine 1921

La Vanguardia del 25.10.2020 explicava l'audiència del papa Francesc a Pedro Sánchez, President del Govern espanyol. Anna Buj hi deia que "Pedro Sánchez anava al Vaticà a buscar la benedicció del Papa en una visita protocol·lària per als caps de govern mundials. El que semblava que havia de ser una audiència com totes les altres va acabar tenint una gran càrrega política. El motiu és un discurs de vuit minuts que el papa Francesc va fer al president del Govern central i a la resta de la delegació espanyola durant l’audiència. No es recorda cap altra vegada que el Pontífex hagi dedicat un discurs a un mandatari en una audiència privada.

Al llarg d’aquests vuit minuts el Papa va semblar donar un toc d’atenció a Espanya i va advertir del risc de l’excés de tensió ideològica, un missatge amb múltiples interpretacions. Segons expliquen diverses persones que han parlat amb ell, l’argentí està molt ficat en les qüestions polítiques espanyoles i se n’informa per mitjà de diverses publicacions d’aquest país.

(...)

Les paraules del Papa sempre s’han de llegir entre línies. Per això no és banal l’avís que va llançar Francesc. “És molt trist quan les ideologies s’apoderen de la interpretació d’una nació, d’un país, i desfiguren la pàtria”, va dir sense referir-se a cap força política espanyola en concret, i sota l’atenta mirada de Sánchez. Les ideologies, segons el Papa, “sectaritzen i desconstrueixen la pàtria, no construeixen”. En la seva al·locució va fer referència al llibre Síndrome 1933, de l’escriptor d’origen turc Siegmund Ginzberg, que va emigrar a Milà als anys cinquanta, i en què l’autor analitza la caiguda de la República de Weimar a Alemanya i l’ascens de Hitler. “Allà va començar una ideologia a fer veure el camí del nacional-socialisme i va continuar fins a arribar al que coneixem. El drama d’Europa amb aquella pàtria inventada per una ideologia”, va incidir el Pontífex per parlar del règim nazi. Francesc creu important aprendre de la història i va alertar sobre el risc que la situació que va viure Alemanya després de la Primera Guerra Mundial es pugui repetir. “Compte, que estem fent un camí semblant”, va subratllar."

Enric Juliana comentava en el mateix diari que "l’audiència d’ahir a Roma no va ser una gentil formalitat per parlar del canvi climàtic, la pandèmia i altres flagells que castiguen la humanitat. El Papa volia transmetre unes paraules molt precises sobre els riscos que comporta un excés de polarització política i ideològica. Un missatge dirigit, de manera inequívoca, a l’esquerra, a la dreta i als independentistes. El Papa va fer menció a la caiguda de la República de Weimar, pròleg del nazisme, i per rematar la subtilesa ho va fer citant un antic militant del Partit Comunista Italià, l’historiador i periodista Siegmund Ginzsberg . Fill de família jueva, nascut a Turquia (Istanbul, 1948), Ginzsberg va freqüentar l’escola de quadres del PCI i va acabar sent corresponsal del diari comunista L’Unità a Pequín, Teheran, Tòquio, París i Washington. L’any passat va publicar Síndrome 1933, assaig en què adverteix del risc de què en alguns països europeus, entre els quals Itàlia, s’estiguin creant les condicions per a una regressió autoritària. La caiguda gradual de Weimar va cedir el pas, primer, al dirigisme de Hindenburg, i després a la victòria electoral dels nacionalsocialistes. No és la primera vegada que Francesc es refereix al risc d’una marxa enrere dramàtica en les democràcies occidentals. És del tot recomanable visionar el vídeo de l’audiència, facilitat ahir pels serveis informatius del Vaticà.

A la manera argentina, Francesc va distingir entre país, nació i pàtria. “És missió dels polítics aixecar i millorar el país, consolidar la nació i fer progressar la pàtria”, va dir a la delegació espanyola. “Construir la pàtria amb tothom”, va emfatitzar."

 

 

Crec que entenc la preocupació del papa Francesc: la radicalització de la confrontació ideològica és certament perillosa. El que passa és que si no es fila prim en les formulacions, pot semblar que s'estigui criticant l'existència d'ideologies. Si fos el cas, llavors ja no hi estaríem d'acord. Les ideologies són necessàries per a vertebrar les identitats personals i els col·lectius.

 

Anna Buj diu que segons el Papa "les ideologies sectaritzen i desconstrueixen la pàtria, no construeixen”. Si la cita és fidel, llavors aquí el sant pare no acaba de ser prou acurat. Enric Juliana afegeix que segons el Papa “és missió dels polítics aixecar i millorar el país, consolidar la nació i fer progressar la pàtria. Construir la pàtria amb tothom”. Com si aquest patriotisme, amb el que es pot estar d'acord, no fos ideologia. Sembla més aviat contradictori atacar les ideologies i defensar el patriotisme. Quan el sant pare diu, segons Anna Buj, que “és molt trist quan les ideologies s’apoderen de la interpretació d’una nació, d’un país, i desfiguren la pàtria” sembla manifestar aquesta aparent contradicció entre ideologies i patriotisme, que no compartim. Les ideologies no són dolentes per definició, el patriotisme és una ideologia i no hi pot haver un patriotisme que no sigui ideologia. En canvi, el sant pare sembla considerar que quan el patriotisme esdevé ideologia es torna negatiu, o que quan la ideologia penetra el patriotisme el perverteix.

 

Es pot entendre i compartir la prevenció del sant pare davant de la radicalització de les posicions ideològiques, tot esperant que això quedi aquí i que no hi hagi ressonàncies inconscients d'aquella posició que fa uns anys es va formular precisament propugnant "la fi de les ideologies", considerades com un fenomen negatiu i en extinció (en aquesta línia, a Espanya Gonzalo Fernández de la Mora, que seria Ministre d'Obres Públiques de 1970 a 1974, publicava el 1965 "El crepúsculo de las ideologías").

 

La visió del tema de les ideologies que ens sembla encertada queda sintetitzada per Andreu Marquès a l'article Patologia ideològica en l'Església?, Qüestions de Vida Cristiana n. 107, juny de 1981, p. 59-62, on molt matisadament es fa referència alhora als "greus perills de fanatisme, irracionalitat i opressió que amenacen tota societat fortament ideologitzada" i a la necessitat de la ideologia, dient que "els perills evidents d'una ideologia semblen petits en comparació amb l'atonia, el desencís i el risc de desintegració d'una societat desideologitzada". Com vèiem a l'Aglaia el 20.10.2020, Andreu Marquès hi diu: "Que una doctrina o una forma de vida tinguin trets ideològics no és considerat actualment ni com una tara original ni com una malaltia vergonyosa. (...). Sembla, doncs, que ja han passat els temps de "La fi de l'època ideològica" i de "El crepuscle de les ideologies" -valguin aquests dos exemples representatius- quan els apologistes de la societat industrial avançada creien poder anunciar-nos la mort propera de les ideologies i l'adveniment de societats consensuals, administrades amb pragmatisme i segons una racionalitat nova provinent del món de la tècnica (com si ciència i tècnica estiguessin desproveïdes de pressupòsits ideològics!). Segons aquesta mentalitat científico-tecnocràtica, tots els nostres problemes es reduirien a una bona administració i a un instrumental eficient. En canvi, en la situació paradoxal on ara ens trobem, tenim consciència de la necessitat d'enfrontar-nos novament amb les velles qüestions ideològiques (sobre el sentit de la vida, sobre el que és humà i el que no ho és, sobre uns ideals socials veritablement cohesionadors i mobilitzadors) i alhora veiem els greus perills de fanatisme, irracionalitat i opressió que amenacen tota societat fortament ideologitzada. Malgrat això, després que durant anys la consigna general fou de desideologitzar, avui s'aixequen veus per tot arreu a favor d'una reideologització. Els perills evidents d'una ideologia semblen petits en comparació amb l'atonia, el desencís i el risc de desintegració d'una societat desideologitzada. (...) Tot i reconèixer el paper que, en la formació i sobretot en el desenvolupament de les ideologies, poden tenir-hi -i, de fet, sovint hi han tingut- interessos particulars inconfessats, cal acceptar que la funció primària de les ideologies no és una funció de distorsió i dissimulació interessades, sinó una funció d'orientació en l'existència i de cohesió social, de la qual la distorsió és sempre una perversió possible, fins probable, però no ineluctable."

Universitat

 

Gerhard Richter 1971

"Entenc per universitat una "institució històrica d'educació superior orientada a tots els àmbits del saber, que actua com a organització professional del coneixement, amb caràcter de servei públic i funcionament autònom, i que té com a finalitats pròpies la formació personal i la capacitació i titulació professionals, a través de la docència, la recerca, el pensament i la transferència del coneixement".

(...)

La universitat continua educant les persones, tot i el seu saber especialitzat. La formació superior in-forma capacitats intel·lectuals i tècniques en els individus, i això és indestriable, es busqui així o no, de la generació d'actituds en les creences i en la conducta d'aquests individus. La ubniversitat educa, i ni pot ni ha de deixar de fer-ho. Una formació sense educació és un absurd i, sobretot, seria una falta, tractant-se de la universitat.

(...)

No oblidem, doncs, que és també missió de la universitat formar en valors, fomentar el pensament crític i vetllar pel comportament ètic.

(...)

L'educació és formació, però no tota la formació és educació. Perquè ho sigui, l'ensenyament que es dóna amb la formació s'ha d'acompanyar d'unes pautes de pensament i conducta que alhora el justifiquin. Actualment solem anomenar-les "valors", i comprenen des de creences bàsiques, com la llibertat o la justícia, actituds personals, com la rectitud o la integritat, fins a hàbits personals i col·lectius, com la tolerància i la responsabilitat, i fins i tot costums considerats apropiats i reproduïbles públicament, com la defensa de l'interès públic o el servei a la societat. Valors com aquests, tot acompanyant l'ensenyament, fan que la formació sigui també educació.

Norbert Bilbeny a Les humanitats a la universitat, a VIA, Revista del Centre d'Estudis Jordi Pujol n.19, setembre del 2012, pp. 120-123

Decència

Gerhard Richter 1977

El magnífic article Raons per estar contents del gran John Carlin a La Vanguardia del 22.11.20:

"Per animar-me una mica al principi del confinament vaig llegir La pesta, d’Albert Camus, i Diari de l’any de la pesta, de Daniel Defoe. Va funcionar millor un llibre que vaig llegir fa unes ­setmanes, La humanitat: una història esperançadora, d’un holandès anomenat Rutger Bregman. L’únic problema va ser que em va fer sentir culpable de ser pe­riodista.

Pot semblar curiós explicar-ho mentre continuem al purgatori viral, però l’irrefutable punt de partida de Bregman és que els éssers humans no hem estat mai millor. Si la gent no s’ho creu, com confirmen totes les enquestes a tot arreu des de dècades abans de la pandèmia, té molt a veure, segons Bregman, amb la visió pessimista del món que emetem els mitjans. Em consola pensar que no tot és culpa nostra. Està científicament demostrat que les males notícies venen més que les bones.

Si cada dia gairebé tots els diaris del món publiquen en portada les úl­times xifres de morts i contagis del virus deu ser perquè això és el que demanen els nostres estimats lectors. Què farem quan la pandèmia s’acabi? Com compensarem l’absència d’una dieta tan comercialment viable? Se m’acut que la solució seria seguir el patró actual i adoptar el costum de publicar les xifres de totes les morts de cada dia, siguin de càncer, del cor, de tuberculosi, de malària o d’accidents de trànsit. El material és abundant. Multiplicarien les actuals xifres de mort coronaviral per un factor de 40.

I servirien per continuar alimentant la falsa creença que tant desagrada a Rutger Bregman. Continuarem pensant que el món se’n va a fer punyetes quan la realitat és que, fins i tot tenint en compte el factor Covid, vivim l’era més pròspera, més segura i més saludable des del naixement del primer Homo sapiens. Les estadístiques confirmen, i Bregman no és l’únic que ho assenyala, que les malalties, la pobresa i les guerres afligeixen moltíssima menys gent avui que fa mig segle.

Però l’holandès va més lluny. La seva “idea radical”, com diu a la primera pà­­­gina del llibre, és una idea “negada per les religions i les ideologies, ignorades pels mitjans de comunicació i esborrada de les cròniques de la història mundial”, una idea “tan intrínseca a la naturalesa hu­mana que ha passat desapercebuda”. La seva idea radical és que “en el fons la gent és força decent”.

Bregman es passa la resta del llibre basant la seva tesi en fets. Explica els resultats de múltiples estudis psicològics que demostren que la bondat humana supera la malícia, d’investigacions encoratja­dores que s’han fet a les presons, d’aquella nit de Nadal del 1914 quan els soldats ­britànics i alemanys van interrompre la ­carnisseria per cantar-se nadales, inter­can­viar tabac i jugar partits de futbol.

Jo ja sospitava de la meva experiència com a periodista que Bregman tenia raó. Per exemple, a Belfast, durant el conflicte entre protestants i catòlics, la veritat que poques vegades explicava era que la major part de la ciutat funcionava normalment i la gent convivia en pau. Quan vaig cobrir les guerres de l’Amèrica Central em centrava en les matances i en els assassins, però la major part dels ciutadans d’El Salvador, Nicaragua o Guatemala, fins i tot dels combatents, eren nobles.

Gairebé tot el que he escrit durant gairebé quatre dècades com a periodista ha ressaltat la crueltat, l’egoisme, l’estupidesa, l’avarícia, la vanitat o la ignorància de l’espècie. Durant l’últim mes he gaudit d’allò més malparlant de Donald Trump, que encarna tots aquests defectes i més. M’he aturat a reflexionar de tant en tant, estupefacte, sobre com tants milions d’habitants d’un país tan afortunat, fora d’això, podrien haver triat votar tal espècimen com a president.

Però el que de vegades vaig pensar, i tampoc no vaig escriure, quan recorria territori trumper per Pennsilvània en vigílies de les eleccions és que l’enorme majoria d’ells i elles devien ser individus, com diria Bregman, força decents.

No tinc cap motiu per opinar, deixant de banda el deliri polític a què han sucumbit, que els gairebé 74 milions de votants de Trump són pitjors persones que els gairebé 80 milions que van optar per Joseph Biden. Si m’atropellés un cotxe, estic segur que els habitants de Punxsutawney, Pennsilvània, vindrien a ajudar-me amb la mateixa alacritat, o més, que els de Nova York o San Francisco.

Bregman va escriure el seu llibre abans que aparegués el virus. Però, fins i tot avui, em penso que continuaria veient motius per a l’esperança. Primer, sembla que hem trobat una vacuna en menys d’un any quan fa només unes quantes dè­cades hauríem trigat molt més. D’altra banda, els ­periodistes correm a publicar històries sobre joves troneres que no fan gens de cas de les normes de la distància social, quan la veritat és que l’enorme majoria ha demostrat la mena d’altruisme que se’ls demanaria en temps de ­guerra.

Que no s’oblidi mai: en aquesta època de plaga, tan singular que les seves víctimes mortals tenen una edat mitjana de més de 80 anys, són els joves els que se sacrifiquen, els que s’han quedat sense l’alegria que toca a la seva edat, els que patiran més les conseqüències econòmiques dels beneïts confinaments. Recordem-ho: els joves estan sent més que decents.

La bona notícia és que la tendència dels últims 10.000 anys o més és positiva i segurament no pas­sarà gaire temps fins que la humanitat recuperi els nivells de benestar sense precedents de què ha gaudit la generació que avui és la més vulnerable al coronavirus.

Per acabar, una altra bona notícia, una que hauria estat portada amb tambors i trompetes arreu del món, si no fos que la pandèmia ens ha obsessionat tant que hem perdut el sentit de la proporció. La vaig trobar, mig amagada, a The Times de Londres divendres. Una investigació que s’ha conclòs fa poc en un hospital de Boston indica que prendre suplements de vitamina D i mantenir un pes normal re­dueix les possibilitats de contreure el càncer “avançat o letal” fins a un 38 per cent.

Considerin això: el nombre global de morts per càncer el 2018 va ser de 9,5 milions, sis cops més dels que segurament moriran per la Covid el 2020 (en van quasi 1,4 milions fins ara). O sigui, la vitamina D i el menjar sa podrien salvar dues vegades més vides que la vacuna contra el virus.

Finalment, demano disculpes. Escric tot això per trencar el protocol malastruc que exigeix la meva feina i compartir el moment d’esperança que em va donar llegir el llibre de Rutger Bregman. Però, editors i lectors, no es preocupin: el servei normal es reprendrà ben aviat."

Daodejing 67

"La gent diu: "Tan gran com és, i el Dao no té definició."
Però el Dao no té definició precisament perquè és tan gran.
Si el Dao pogués ser definit, seria petit i no gran.

Hi ha tres tresors que estimo per damunt de tot:
el primer és la compassió, el segon és la sobrietat, el tercer és la humilitat.
El qui té compassió té realment valentia;
el qui té sobrietat té realment abundància;
el qui té humilitat pot realment tenir poder.

Els humans actuals volen ser valents sense ser compassius,
tenir abundància sense ser sobris,
tenir poder sense ser humils.
Això és fatal.

La compassió porta a la victòria en l'atac i a la fortalesa en la defensa.
Al qui és compassiu, el cel el protegeix."



Daodejing 67

Xarxes daurades

Les aigües dels rius dels Ports fan també, com totes les aigües, unes precioses xarxes daurades quan el vent toca la seva superfície. N'hi ha d'infinitat de formes i colors. Ens agrada molt mirar de recollir-les en fotografia.

En trobareu algunes a

https://photos.app.goo.gl/dVZqFVtpznTJ4ajs8

Credo

 

La primera part d'aquesta versió del Credo, en construcció, està inspirada pel del pare Jordi Llimona, un dels nostres grans cristians de referència. La tercera respon a la tradicional estructura trinitària.

Creiem que el nostre coneixement té una certa correspondència amb la realitat.

Creiem que, malgrat tants condicionaments, som lliures.

Creiem que, tot i la incontrolable presència del mal, podem ser bons.

Creiem que es pot veure el món com a acollidor,

i els altres com a persones capaces d'estimar.

Creiem que es pot tenir com a referent simbòlic una divinitat creadora i protectora.

Creiem que la figura de Jesús de Natzaret és referent central del nostre itinerari.

Creiem en l'empenta de l'esperit que ens mou el cor i ens empeny a fer més humana la societat i a nosaltres mateixos.

Així sia.

El mal del nostre temps

Louise Bourgeois 2009

"El mal del nostre temps consisteix en la pèrdua de la consciència del mal."

J. Krishnamurti

Dir "no"

Ellsworth Kelly 1958

"És perfectament possible dir "no" a una persona amb fermesa i claredat o sortir d'una situació estant, alhora, en un estat intern de completa no-resistència. Quan dius "no" a una persona o situació, aquesta negativa no ha de venir de la reacció, sinó de la intuïció, d'una presa de consciència clara del que és correcte per a tu en aquest moment. Fes que sigui un "no" no-reactiu, un "no" d'alta qualitat, un "no" lliure de tota negativitat que no creï més sofriment."

Eckhart Tolle a El poder de l'ara (1997)