Ser un humà real

"El cel estima la seva vitalitat, la terra estima les seves constants, la humanitat estima els seus sentiments. La vitalitat del cel és el sol i la lluna, les estrelles i els planetes, el tro i el llampec, el vent i la pluja. Les constants de la terra són l'aigua, el foc, el metall, la fusta i el sòl. Els sentiments de la humanitat són el pensament, la intel·ligència i les emocions.

Així doncs, apropa les portes i els senders dels sentits i et fondràs amb la divinitat; la llum de l'esperit s'oculta en la no forma, la vitalitat i l'energia retornen a la realitat. Els ulls són clars sense necessitat de mirar, les orelles són aguts sense necessitat d'escoltar, la ment és racional sense necessitat de pensar. Deixar ser sense calcular, conèixer sense dissimular; per tractar-se del coneixement a través de la realització del veritable estat de l'essència i de la vida, no pot causar dany.

Quan la vitalitat està en els ulls, aquests veuen clarament. Quan està a les orelles, aquests senten amb agudesa. Quan es reuneix a la ment, els pensaments són penetrants.

(...)

A això se'n diu ser un humà real."

Del Wenzi 139

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

A l'hora més serena

Sunyer 1917

"Quan vinguis, Mort, entra a la meva cambra,
a l'hora més serena,
a l'hora dels moixons
i les campanes fresques.
Entra-hi en fer-se de dia, despullada,
amb una rosa encesa,
i escalfa, arrecerada en el meu si,
ton cos ardent de gebre."


Jaume Agelet i Garriga (1888-1980) a La tarda oberta (1927)

Enunciació i incitació

Picasso 1925

"No verbal sentence merely enunciates a proposition. It always includes some incitement for the production of an assigned psycological attitude in the  prehension of the proposition indicated. In other words, it endeavours to fix the subjective form which clothes the feelings of the proposition as a datum. There may be an incitement to believe, or to doubt, or to enjoy, or to obey. This incitement is conveyed partly by the grammatical mood and tense of the verb, partly by the whole suggestion of the sentence, partly by the whole content of the book, partly by the material circumstances of the book, including its cover, partly by the names of the author and of the publisher. In the discussion of the nature of a proposition, a great deal of confusion has been introduced by confusing this psycological incitement with the proposition itself."

Alfred North Whitehead a Adventures of Ideas (1932), Cap. XVI, 4


Possible traducció:

"Cap oració verbal no es limita a enunciar una proposició. Inclou sempre alguna incitació per tal que es produeixi una actitud psicològica determinada en la aprehensió de la proposició indicada. En altres paraules, pretén establir la forma subjectiva que revesteix de sentiments a la proposició com a dada. Pot haver-hi incitació a creure, a dubtar, a gaudir o a obeir. Aquesta incitació es transmet, en part, pel mode i el temps gramaticals del verb, en part pel suggeriment global de la frase, en part per contingut global del llibre, en part per les circumstàncies materials del llibre, inclosa la seva coberta, en part pels noms de l'autor i de l'editor. En la discussió sobre la naturalesa d'una proposició s'ha introduït una gran confusió en confondre aquesta incitació psicològica amb la proposició mateixa".

Terrible

Klee 1939

"Qui, doncs, si jo cridés, em sentiria d'entre els ordres

dels àngels? I fins posat que un d'ells de sobte m'acollís

en el seu pit, m'esvaniria jo davant la seva

més potent existència. Perquè el bell no és res més

que el comerç del terrible, que encara suportem tot just,

i ens meravella tant perquè amb indiferència

desdenya destruir-nos. Tot àngel és terrible."

Rainer Maria Rilke, començament de les Elegies de Duino

(traducció de Joan Vinyoli)

Tomba sense repòs

Tàpies 1984

"Els esdeveniments de fa un any, que aquest cap de setmana tothom ha recordat, ens han deixat un panorama desolador, de tomba sense repòs, com el títol d'aquella delicada cançó tradicional irlandesa que cantava Joan Baez quan jo era adolescent: The unquiet grave. Estem en un laberint sense sortida. Uns, encapçalats per Oriol Junqueras, són a la presó esperant una condemna que –es diu– serà severíssima. Els altres, liderats per Carles Puigdemont, trigaran molts anys a tornar a casa.

Però no solament hi han perdut ells, els líders. Hi ha perdut l'independentisme. Els seus diversos corrents, lacerats pels retrets i les desconfiances, discuteixen com gat i gos, fins i tot per la qüestió lingüística. Hi ha perdut també el catalanisme, corrent transversal de la societat catalana, bombardejat en aquests anys de conflicte des de la trinxera de la independència i des de la de l'espanyolisme recentralitzador. Hi ha intents de reagrupar la transversalitat catalana, però no poden oferir a la ciutadania cap certesa ni cap seguretat.

Les gràcies del catalanisme eren moltes. La defensa de la catalanitat es feia compatible amb emocions i sentiments molt diversos: no posava entre l'espasa i la paret els catalans, sinó que els agrupava entorn d'un mínim comú denominador, fonamentat en el progrés social, econòmic i cultural. Un comú denominador en què, si ens hi fixem bé, tothom cedia una mica (els castellanoparlants en la llengua, els catalanoparlants en els seus somnis sobirans).

El catalanisme defensava, essencialment, dos objectius: mantenir l'eix econòmic barceloní, i salvar la cultura en llengua catalana de les maltempsades rebudes històricament i de les greus dificultats que la globalització imposa a les cultures petites. Però la gran dificultat del catalanisme era fer creïble la defensa de la posició catalana (que representa, en xifres rodones, el 20%, 21%, 22% de l'economia i la població espanyoles) en una Espanya hegemonitzada per un Madrid que, a la capitalitat tradicional de la política, la cultura i l'administració hi ha afegit, en les últimes dècades, el lideratge econòmic. El nacionalisme català de Pujol va destinar enormes energies, no pas a afavorir el catalanisme, sinó a aprofitar-se'n (buscant el consens en les lleis lingüístiques, però no deixant mai de fomentar l'acusació de sucursalisme contra els catalanistes del PSC, que coparticipaven en la direcció d'Espanya).

La història ha volgut que Espanya tingui dues grans ciutats competidores; i això la diferencia essencialment del model francès. Però nacionalistes, jacobins, liberals o conservadors espanyols han continuat somiant una pàtria a la francesa: lingüísticament uniforme i fortament liderada per un Madrid parisenc. Han transigit en la descentralització regional, però perceben com una anomalia la persistència de l'eix econòmic i cultural català. Aquests sectors es van descordar durant l'època d'Aznar (gràcies als indiscutibles atributs morals que atorgava la lluita contra ETA) i van provocar a Catalunya un efecte rebot o al∙lèrgic. La llavor del pujolisme, salpebrada i abonada per la visió aznariana d'Espanya, va fructificar en l'ascens d’ERC. I d'aquí va venir tot: la desesperada intenció del PSC de governar amb ERC sense deixar de ser lleial al PSOE, l'aventura i el fracàs de l'Estatut, el desconcert del catalanisme central i de les elits barcelonines. Finalment, el lideratge de l'independentisme va ser irresistible: procés i proclamació teatral de la república. I la cirereta del pastís: la victòria paradoxal d'Arrimadas i Cs. Les dues comunitats catalanes comencen a no tenir res en comú. I com escriu Cyril Connolly, en un llibre també titulat The unquiet grave, inspirat en la cançó citada: “No hi ha cap dolor comparable al que dos amants poden fer-se l'un a l'altre”. Atenció: Catalunya pot esdevenir per sempre una tomba sense repòs.

Les gràcies del catalanisme del PSC, del PSUC, de Josep Benet i de la vella Assemblea de Catalunya es poden resumir en les metàfores de l'airbag i la ròtula. Fer d'airbag entre les dues grans comunitats culturals; i de ròtula entre la catalanitat i la democràcia espanyola. Tot això s'ha perdut. Reconstruir-ho mentre els presos són severament jutjats sembla impossible.

The unquiet grave és una cançó que parla del neguit d'un jove que, havent mort la seva estimada, no la deixa reposar a la tomba per causa del seu amor inflamat. És així com els Casado, Puigdemont, Arrimadas i companyia, aferrats als rèdits dels seus somnis excloents, estan impedint que les societats catalana i espanyola facin el dol imprescindible. Sense aquest dol, no aconseguirem entendre la lliçó de la tardor que cada mes de novembre es renova amb el dia dels morts (ara descafeïnat en Halloween). No aconseguirem que les fulles del procés caiguin silenciosament. No podem esperar un hivern reflexiu. I els verds de la primavera, quan tornin, no portaran una consciència clara del que ens ha passat. Amb el mateix neguit, continuarem regirant-nos a la tomba del fracàs col∙lectiu."

Antoni Puigverd a La Vanguardia del 29.11.2018

Cultura de la irrellevància

Pivovarov 2015

"Com que a aquestes altures seria cínic reivindicar la cultura de l'esforç en un paisatge laboral i educatiu en què predominen la precarietat i la pèrdua induïda d'autoritat, aquesta idea clau del progrés ja no forma part de les prioritats socials ni tan sols com a promesa electoral susceptible de ser impunement incomplerta. S'entén que la cultura de l'esforç és un anacronisme i que hi ha prou models alternatius que obtenen resultats aparentment semblants amb una inversió mínima i una filosofia low cost. Als que antigament se'ls criminalitzava amb l'etiqueta ni-ni (ni estudien, ni treballen), se'ls proporciona una alternativa televisiva: la carrera de concursant de reality, que està creant una tragicòmica indústria de la ignorància amb carisma. I l'explosió de les xarxes socials, disfressada de trampolí democratitzador i de progrés, també ocupa grans superfícies d'alienació, intervé en el control i la desconstrucció del criteri i crea el miratge d'una economia col∙laborativa de la (i)rellevància."

Sergi Pàmies a La Vanguardia del 09.11.2018

Tres àmbits

Rothko 1958

Heus aquí un esquema teòric elemental, didàctic, però que sembla ser útil per ajudar a entendre les dinàmiques de la condició humana (que en la realitat sempre són conjunts de fets embolicats, només classificables des de la distància de la reflexió teòrica).

Els humans vivim immersos en tres àmbits de participació decreixent, tot i que tots tres són accessibles a tothom (és una qüestió de circumstàncies i de voluntat).

El primer àmbit és el de la supervivència, el plaer i la seguretat. Aquest el té obert tothom.

El segon àmbit és el dels valors. De valors n'hi ha molts, recordem només nou dels més importants: justícia, pau, llibertat, igualtat, fraternitat, bellesa, bondat, veritat, amor. Molta gent té també obert aquest segon àmbit, tot i que el grau d'obertura pot ser força diferent segons les persones (no és un àmbit que es té obert o no, sinó que es pot tenir més o menys obert).

I hi ha gent que té obert un tercer àmbit. Els termes per a designar-lo són diversos: àmbit de l'esperit, àmbit de la divinitat... Aquest és un àmbit que o es té obert o no, però no es pot tenir "una mica obert".

Quan algú obre el segon àmbit, aquest li fa veure amb una llum diferent el primer. Quan algú obre el tercer àmbit, aquest li fa veure amb una llum diferent el primer i el segon...

La llum resplendent

"Pel que fa a l'explicació no parlada i a la divinitat inexpressada, si els comprens, a això se'n diu el magatzem celestial. Pots treure'n sense disminuir-lo, pots recórrer a ell sense esgotar-lo. Ningú sap on és, però quan intentes extreure'n, produeix. A això s'anomena la llum resplendent; la llum resplendent és el que dóna suport a tots els éssers."


Del Wenzi 138

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Dos ordres, dos llenguatges

Morris Louis 1961

Els humans vivim immersos simultàniament en dos ordres. Un és l'ordre còsmic, físic, material o com li vulgueu dir. L'altre és l'ordre vital, experiencial, existencial o com li vulgueu dir. És important diferenciar-los, ser conscients de l'ordre al que ens referim o ens situem quan fem segons quines afirmacions. Perquè de vegades ens manquen les paraules i fem servir les mateixes en un ordre i un altre. Però ni que les paraules coincideixin, si ens referim a ordres diferents no volen dir el mateix.

Un exemple, potser massa elemental: el mestre buddhista pot dir "la realitat és buida". i un físic actual també pot dir : "la realitat és buida." Exactament les mateixes paraules, però el que volen dir no té res a veure, ja que parlen en ordres diferents. El mestre buddhista es pot referir a la inconsistència i impermanència del que vivim, al fet que res té una essència individual, una realitat independent,  al fet que experimentem la vida com a relativa i fugissera, on res no pot ni ha de ser absolutitzat, considerat "ple", consistent. El físic actual es pot referir al fet de l'enorme diferència de mesura entre el nucli de l'àtom i el conjunt de l'àtom, que deixa enormes distàncies buides entre aquest nucli i els electrons. Fan servir les mateixes paraules, i fins i tot de vegades fa gràcia la coincidència semàntica, que pot resultar suggerent o inspiradora, però de fet parlen de coses diferents, se situen en ordres diferents.

Semblantment, cal tenir cura a diferenciar el llenguatge descriptiu del llenguatge-simbòlic (ritual, litúrgic, etc.). També pertanyen a nivells diferents, ni que de vegades facin servir les mateixes paraules. Davant de determinades expressions, ens hem de preguntar: estan mirant de descriure una realitat material o estan parlant de ressonàncies emocionals, de mobilitzacions del cor? És interessant plantejar-se aquesta distinció davant de moltes expressions, per tal de no tractar-les injustament, per tal de respectar-les, d'avaluar-les correctament.

Si per exemple diem "Déu és per nosaltres un refugi i un castell", o "Vos sou Senyor ma fortalesa, ma roca viva sou Senyor", certament no estem descrivint cap fet, sinó mirant d'assenyalar una experiència emocional a través d'un llenguatge simbòlic. Si avaluem la frase des del llenguatge descriptiu, no té cap sentit, però en canvi simbòlicament en té. Val la pena doncs ser conscients de quina mena de llenguatge estem utilitzant. Si només acceptem com a vàlid el descriptiu, deixem de banda dimensions molt riques de la realitat. Si tractem les expressions simbòliques com a descriptives de fets, estem utilitzant-les malament i entrem en un món de confusió.

En la quotidianitat, sabem bé que això és així. Sabem que els poetes no descriuen a la seva persona estimada quan li atribueixen determinades qualitats (ulls o llavis de foc, per exemple). Doncs val la pena recordar d'aplicar la mateixa distinció en l'àmbit filosòfic o el religiós.

Messina i Picasso

Antonello da Messina 1476

Picasso 1906