dissabte, 19 de juliol del 2025

La casa i el camí



Clyfford Still 1964


"Si mostro interès per aplegar els homes pietosos, és per tal de reunir els amics de Déu perquè s'ajudin els uns als altres. Els homes intel·ligents han parlat així: "La casa per a l'amic, i el camí per a aquells que són amics".

Com més llarg és el camí, més important és tenir companys. Com més desèrtic sigui el camí i més llunyana i complicada la meta del pelegrinatge, més gran haurà de ser la caravana, més nombrosos els companys i els guies.

Així doncs, per arribar a la casa de Déu cal tenir companys. Hi ha molts vels, moltes muntanyes, molts deserts i molts malfactors. Caldran molts amics. Tots els profetes que s'han relacionat amb Déu han estat acompanyats d'amics, no han estat sols. "Aixeca't i mira".

Es diferent aquell qui cerca un racó i un tros de pa per emprar-los avui i endur-se'ls demà a la tomba d'aquell qui busca una casa perquè s'hi puguin reunir els homes de bé i puguin cercar plegats el camí de la resurrecció, renunciant al pa i a la pròpia existència."


De les Cartes de Rumi (1207-1273)




divendres, 18 de juliol del 2025

Valor i temps



Vallotton 1919


"El valor sempre implica una lluita contra el temps, una victòria guanyada contra ell. Fins i tot sembla que reconeixem la presència del valor en el temps per aquest signe, que ell s'escapa del temps; i en l'esforç que el jo fa per sobreviure a si mateix, ja sigui en els seus fills o en les empremtes que la seva activitat deixa al món, reconeixem bé aquestes característiques del valor, que procedeix d'una font més alta que el temps, i busca conquerir-lo, en lloc de deixar-se conquerir.

El valor és sempre militant: perquè només es pot plasmar en una matèria que sempre intenta sotmetre'l a la seva llei, que és una llei de dissolució. És inseparable de l'eternitat activa de l'esperit que té com a funció vetllar per la salvaguarda d'allò que, sense ella, només canviaria i aniria a la seva ruïna. Si el mateix valor és sobretot el poder d'afirmació inclòs en l'ésser, que el fonamenta i el justifica, entenem, doncs, que sigui una lluita incessant contra el fluir dels fenòmens. Tenim molt clar que, en els moments de debilitat, hi ha en nosaltres una indiferència per la vida que és una mena de renúncia a la recerca del valor: aquest és també l'origen de la covardia i la desesperació.

(...)

Veiem, doncs, que, si el temps es considera idèntic al mer esdevenir, aleshores el valor i el temps s'oposen com a dos oposats: el valor és sempre resistència a la fragmentació del temps; i per això sovint l'associem a l'estabilitat de l'objecte en contraposició a la evanescència dels nostres estats, com si l'objecte mostrés així que és ell que està relacionat amb l'ésser i amb el valor".


Louis LavellTraité des valeurs (1951), pp. 390-391.



Text original:


"La valeur implique toujours une lutte contre le temps, une victoire remportée contre lui. Il semble même que l’on reconnaisse la présence de la valeur dans le temps à ce signe qu’elle échappe au temps : et dans l’effort que fait le moi pour se survivre, soit dans ses enfants, soit dans les traces que son activité laisse dans le monde, nous reconnaissons bien ces caractères de la valeur qui procède d’une source plus haute que le temps, et cherche à le vaincre, au lieu de se laisser vaincre.

La valeur est toujours militante : car elle ne peut être incarnée que dans une matière qui tente toujours de la soumettre à sa loi, qui est une loi de dissolution. Elle est inséparable de l’éternité active de l’esprit dont le rôle est d’assurer la sauvegarde de ce qui, sans elle, ne ferait que changer et courir à sa perte. Si la valeur est elle-même avant tout la puissance d’affirmation incluse dans l’être, qui le fonde et qui le justifie, on comprend donc qu’elle soit une lutte incessante contre l’écoulement des phénomènes. Nous sentons très bien que, dans les moments de faiblesse, il y a en nous une indifférence à la vie qui est une sorte de renoncement à la poursuite de la valeur : telle est l’origine aussi de la lâcheté et du désespoir.

(...)

On voit donc que, si le temps est considéré comme identique au pur devenir, alors la valeur et le temps s’opposent comme deux contraires : la valeur est toujours résistance à l’émiettement du temps ; et c’est pour cela que nous l’associons souvent à la stabilité de l’objet par opposition à la fugitivité de nos états, comme si l’objet montrait par là que c’est lui qui est apparenté à l’être et à la valeur."




dijous, 17 de juliol del 2025

Bernanos






És difícil llegir Georges Bernanos (1888-1948). D'una banda, la problemàtica humana hi és abordada sovint a través de personatges actualment pràcticament desapareguts, la major part capellans. Alhora, la seva visió és brutal, d'una intensitat trasbalsadora, d'una fondària que meravella. Endinsar-se en les seves pàgines és un camí dur, que remou les entranyes. Però és alhora fascinant.

Jo no l'havia llegit mai; no sé ben bé perquè, ja que els seus llibres eren publicats entre nosaltres els anys seixanta. Casualitats de la vida. El mes de juny de 2009, la Mercè va anar a un llibreter de segona mà de llibres en francès que hi ha a Barcelona (Le Bouquiniste, Aragó 458) i va veure allà una pila dels seus llibres en edició de butxaca (els clàssics de "Le livre de poche"); me'ls va comprar. Durant unes quantes setmanes, la seva lectura va ser el fil conductor de la meva vida, la meva tasca central. Vaig llegir Sous le soleil de Satan (1926), L’imposture (1927), La joie (1929), Journal d’un curé de campagne (1936) i Nouvelle histoire de Mouchette (1937) (també Un crime i el recull Dialogue d'ombres, però aquests em van interessar menys). No els vaig llegir en l'ordre cronològic, però vaig fer el gran recorregut. 

Com deia, són molt impressionants, trasbalsadores, la ferocitat, la vitalitat i la profunditat que s'hi troba. Sovint hi ha passatges maldestres, personatges sense acabar, poc càlcul literari: tot s'ho emporta la passió. I de tant en tant, gairebé inesperadament, pàgines brillants, plenes d'una força extraordinària, d'una tensió excepcional. Llavors s'experimenta una enorme admiració per la seva capacitat de matisar fins a l'infinit, d’explorar els abismes de l’ànima fins a insòlites profunditats, d’anar més enllà dels llocs comuns, de la superfície de les coses.



dimecres, 16 de juliol del 2025

Contra l'antiindividualisme



Raffaello 1506


"L'antiindividualisme (...) es troba, en tot cas, en profunda correspondència amb aquells "ideals ascètics" pels que tan gran "cordialitat i prejudici" mostren els filòsofs en el sentit de Nietzsche; la seva obsessió per les potències apersonals i suprapersonals de la història és tan gran que ens hauriem de preguntar amb Nietzsche: ¿per què es necessiten en sí ideals antiindividualistes? ¿Per què es necessita tota aquesta sacrosanta objectivitat, aquests valors absoluts, aquesta validesa incondicionada, aquesta llegenda de l'eternament humà, eternament bo, eternament bell, aquestes lleis sense legislador, aquests art sense artistes, aquesta història de l'art sense noms i sense llibertat personal? La resposta s'ha trobat ja fa temps i s'ha formulat de les més diverses maneres. Es necessita tot això, s'ha dit, perquè es té por, por d'un mateix, por de la responsabilitat unida a la llibertat i a l'autodeterminació. Com diu Kant: "És tan còmode no estar emancipat". I que l'"anhel d'objectivitat" és una situació en la que "l'home s'humilia a la condició de servent", ho ha dit fins i tot el "filòsof" per excel·lència, Hegel. Es renuncia al privilegi de ser un mateix el seu propi legislador, i es creu en lleis eternes, suprahumanes, caigudes del cel, perquè es preten haver trobat en elles una forma immodificable, i es vol participar de la intangibilitat del missatge de què s'és descubridor i transmissor. La tranquil·litat que s'experimenta amb la idea de la validesa general, intemporalitat i necessitat, prové d'un sentiment intensificat de la seguretat. És tranquil·litzador saber que en el caos de l'existència, enmig del canvi i transformació constants, hi ha quelcom en el que hom pot trobar suport i al que hom es pot confiar. És assossegador creure que, a pesar de la pròpia caducitat, es participa en valors superiors i hom es converteix en el seu posseïdor i administrador, en reconèixer la seva validesa. És incitadora, sobretot, la il·lusió que n'hi ha prou amb saber escoltar la veu interior de l'ànima, per a que en ella ens parli quelcom diví i inequívoc".


Arnold Hauser, Introducció a la història de l'art


Atorgar el paper just i precís a l'individu i al que està lligat a l'individualitat és important. D'aquí que sembli útil i pertinent, sobretot pels que tenim tendència a l'absolutització de certes idees o principis, aquesta reflexió rica i abrandada de Hauser, que no és precisament un liberal.




dimarts, 15 de juliol del 2025

Profunda confiança



Odilon Redon 1897


"Sabeu que la flor s'inclina a mercè del vent, i heu de ser com ella; és a dir: plens d'una profunda confiança."


Rainer Maria RilkeDiari florentí (1898, el primer dels seus Diaris de joventut)


(tuit d'en Rai de 15.05.2025)



dilluns, 14 de juliol del 2025

Màrius Torres: Cada cop que somriu



Sunyer 1913


Cançó


"És una onda de gràcia i d'harmonia  
que d'ella neix i que ella escampa entorn.  
Cada cosa s'encén d'alegre poesia,  
com si li dibuixés amb foc un nou contorn,  
una claror més viva que la claror del jorn.

És l'ímpetu diví de la puresa  
que d'ella brolla, sempre renadiu,  
i governa al seu volt l'ampla vida sotmesa,  
feliç, com un paisatge creuat per un gran riu,  
en una pau que creix cada cop que somriu."


Màrius Torres, novembre de 1942.



diumenge, 13 de juliol del 2025

Imatges per al silenci XXII




Gauguin 1894


"El silenci pot esdevenir pregària."


(tuit d'en Rai de 01.11.2024)




dissabte, 12 de juliol del 2025

Verlaine: Clar dia d'estiu



Monet 1874


"Donc, ce sera par un clair jour d'été;
le grand soleil, complice de ma joie,
fera, parmi le satin et la soie,
plus belle encor votre chère beauté;

le ciel tout bleu, comme une haute tente,
frissonnera somptueux à longs plis
sur nos deux fronts heureux qu'auront pâlis
l'émotion du bonheur et l'attente;

et quand le soir viendra, l'air sera doux
qui se jouera, caressant, dans vos voiles,
et les regards paisibles des étoiles
bienveillamment souriront aux époux."


Paul VerlaineLa bonne chanson XIX (1871)



Possible traducció:


"Així, serà en un dia clar d'estiu;
el gran sol, còmplice de la meva joia,
farà, entre el setí i la seda,
més bella encara la vostra estimada bellesa;

el cel tot blau, com una tenda alta,
tremolarà sumptuós amb llargs plecs
en els nostres dos fronts feliços que hauran tornat pàl·lids
l'emoció de la felicitat i l'expectativa;

i quan arribi el vespre, l'aire serà suau
i s'aplegarà, acariciador, a les nostres veles,
i les mirades tranquil·les de les estrelles
benèvolament somriuran als esposos."



divendres, 11 de juliol del 2025

Quatre fonts



Kupka 1914


Quatre fonts de sentit:

- La contemplació dels llocs i moments d'esplendor de la natura.

- Les grans obres d'art i les petites creacions personals d'art i artesania.

- L'encarnació de grans valors.

- Els símbols i rituals de les tradicions religioses que ens siguin significatius.



dijous, 10 de juliol del 2025

Hereu



Clyfford Still 1976


"Un espai on convergeixin un marxisme humanista, un cristianisme inclusiu i un liberalisme crític (Antoni Puigverd dixit). És una proposta atractiva. No sé si hi ha algun indici tangible d'aquesta desitjable convergència. Potser són tres espècies en vies d'extinció...

Si les tres espècies d'en Puigverd estan en extinció, el seu hereu podria ser un humanisme (que posa l'ésser humà al centre) crític (amb la manipulació, la hipocresia, la injustícia social) i obert (a les dimensions de la realitat proposades pels símbols)."


(tuit d'en Rai de 10.01.25)