diumenge, 18 de novembre de 2018

Valls i la religió




Chagall 1966


Quan li pregunten si mai li ha interessat la religió, diu Manuel Valls al Fashion&Arts de La Vanguardia del 18.11.2018:

"Sí, vaig tenir una educació catòlica molt oberta. Vaig ser escolà durant anys a Paris. Vaig fer la comunió a Barcelona, a Horta. Però al final de l'adolescència, ja no m'interessava. No soc antireligiós, sinó agnòstic. M'interessen la transcendència, la dimensió religiosa. Entendre la religió avui significa que els joves coneguin la seva història per entendre la música de Bach o descobrir un quadre."


Bé, és una posició actualment força estesa, però que té el risc d'estar mancada de prou rigor i actualitat. Es vertebra al voltant de dues consideracions ja més aviat depassades: la separació entre religió i transcendència i la consideració de les religions com a dipòsits culturals que cal conèixer per poder entendre obres d'art.

Separar religió i transcendència, anant a parar a la sovint evocada SNBR (spiritual but not religious), és una posició, per dir-ho suau, poc fonamentada. La transcendència es treballa en el si de les religions, les quals són ens reals (la religió és un concepte teòric, imprescindible però abstracte); pretendre separar la transcendència de les religions no sembla pas gaire encertat. Una altra cosa és que les religions hagin de canviar molt per a ser capaces de ser espais de conreu de la transcendència en el món actual, però pretendre conrear-la al marge de les religions sembla utòpic, mancat d'una materialitat (textos, rituals, marcs comunitaris) que li és imprescindible. És una aspiració que té el risc de tendir, tot i que no sempre és així, a la comoditat, a la facilitat, a treure's del davant l'exigència que suposa tota opció religiosa.

I considerar que el coneixement de les religions és necessari per tal d'entendre les obres d'art és més aviat imprecís. Tenir "informació" sobre determinades històries religioses no permet anar gaire enllà; potser reconeixerem certs personatges i certes narracions, però ens quedarem en un nivell tan superficial que no aporta gran cosa (a part d'una certa satisfacció de "ser cultes"). Perquè les religions no són simples dipòsits d'informació, de coneixements que puguem assimilar sense copsar la dinàmica religiosa, sense penetrar en la naturalesa del símbol, en l'impacte antropològic del llenguatge simbòlic (les religions són grans acumulacions de material simbòlic, i sense una comprensió del que és el símbol és difícil conèixer bé les religions).

Tots plegats, per exemple, quan mirem d'informar-nos sobre la mitologia grecorromana per poder "entendre" pintures renaixentistes o barroques, coneixem superficialment certes historietes, certes narracions, però no copsem a fons l'impacte simbòlic d'aquestes mitologies, la força que devien tenir per a grecs i romans i la que tenien per als pintors occidentals del segle XV al XVII. Per molt que sapiguem el conte del judici de Paris, o el de la maledicció de Sísif, pujant sempre la muntanya amb la seva càrrega per tornar a començar, o el de Prometeu robant el foc als déus, o el de Narcís mirant-se a les aigües de l'estany, o el d'Ícar mirant de volar fins al sol, si no ens endinsem en el significat simbòlic d'aquestes històries no copsem la seva importància, queden com a entretingudes historietes. Doncs una cosa semblant passa amb les narracions simbòliques de les religions: el seu simple coneixement com a "historietes" no porta gaire enllà. Veure un quadre i identificar-hi l'arca de Noè, o el sacrifici d'Isaac, o la torre de Babel, o l'anunciació a Maria, o el naixement de Jesús, o la crucifixió de Jesús, està bé però no diu gran cosa si no es copsa el significat profund d'aquests elements simbòlics.

Entendre la música de Bach, descobrir un quadre són certament aspiracions nobles, però que requereixen més esforç del que pot semblar quan s'assenyala com a necessari el "coneixement de les religions". Perquè aquest coneixement no pot ser mera informació memoritzada que permeti identificar elements sense comprendre el seu significat profund.

I això no val, certament, només per a Manuel Valls, sinó també per la posició d'incorporar la "cultura religiosa" a l'ensenyament. És possible aquesta incorporació (entre altres coses, hi ha professorat competent per fer-ho)? És útil? Té sentit? Pot no quedar en el nivell de la simple informació esmentada? Val això la pena o ha d'anar més enllà d'aquest nivell informatiu? I, en aquest cas, això ho pot fer l'escola (tornem a la qüestió del professorat)? I ho ha de fer l'escola, o això és tornar en certa manera a un cert confessionalisme, ni que sigui multireligiós (una certa manera de fer tornar la religió a l'escola, on no és clar que hi hagi de ser)? No són les famílies i les comunitats religioses les que han d'educar religiosament? Però llavors, no deixem la major part de la població sense cap mena de coneixement de les religions, ni que sigui superficial? O no passa res si això és així? És un debat ben obert i necessari.




dissabte, 17 de novembre de 2018

Cavalls





Franz Marc 1911


"L'amistat entre un humà i un cavall... és possible?

Sí, és possible, però per això hem de desaprendre.

Són segles de relació.

I d'incomunicació. La nostra manera de vincular-nos-hi és a través de la submissió i del dolor. El mos fa mal. És el dolor el que fa girar i frena el cavall.

No es pot ser amic d'algú a qui sotmets.

Viktor Frankl deia que entre l'estímul i la resposta hi ha un espai. En aquest espai resideix la llibertat i el creixement. La clau està a poder triar.

I com es fa?

Si els ensenyem en llibertat, sense morrió, ni regnes, ni frens, sense res que els faci mal i controli els seus moviments per la força; sense cops, sense amenaces, i en un lloc prou ampli perquè puguin triar ser al nostre costat o anar-se'n; llavors pot néixer una amistat.

O no?

Admirem la seva essència, la seva llibertat, i en canvi l'amputem. El meu mestre, Alexander Nevzorov, diu que el secret de l'ànima d'un cavall és que no et deu res i no té necessitat d'obeir-te.

Es tracta de respecte, doncs.

Cal entendre la seva naturalesa, com necessiten viure. Un cavall és una criatura extremadament sensible, intel·ligent i social, tan social que pensar en un cavall tot sol és com pensar en una abella solitària.

Però molts viuen en boxs.

Els cavalls són fibres de comunitat, el grup és com un sol organisme. Els que viuen sols en una quadra estan alienats. Són segles d'ignorància i desconeixement.

Són animals dissenyats per estar en moviment i per viure en societat?

Sí, per això als boxs molts desenvolupen moviments estereotipats que responen al seu deteriorament psíquic. El contacte amb el cos de la mare és essencial, és casa seva; i el grup és la seguretat i l'aprenentatge.

I a quina edat se sol separar el poltre de la mare?

Als sis mesos o un any per desconeixement i per negoci, per poder tornar a prenyar-la. Continuem tractant els animals com si fossin objectes.

Des dels anys vuitanta han sorgit moviments de doma natural.

La gent vol entendre's amb el seu cavall, establir-hi un vincle, i cada vegada més persones surten a córrer amb ells sense muntar-los.

Què n'opina, d'aquests mètodes?

El perill és en els que es basen en models científics del comportament que assumeixen com un complex sistema mecànic. Establir una relació amb el cavall és més que això.

Com es fa?

Els cavalls aprenen com aprenem tots, a través de la curiositat, l'estímul i l'afecte. I a través de la llibertat d'explorar i apropiar-se de si mateixos.

Però llavors...

Alexander Nevzorov va demostrar que es pot ensenyar el mateix a un cavall per a l'alta equitació sense necessitat de picar-lo i donant-li absoluta llibertat de triar si vol fer els exercicis o no, creant un vincle amb ell.

Per què són tan espantadissos?

No els permetem experimentar un aprenentatge correcte: és com si separes un nen de la seva mare, el tanques, li dones ordres contínues i no l'estimules adequadament..., probablement crearàs un ésser humà espantat, egoista, mesquí i malalt. I aquesta és la vida que donem als cavalls, per això es tornen reactius i porucs.

Quina mena d’intel·ligència tenen?

L'etòleg Frans de Waal es pregunta si som prou intel·ligents per saber com són d'intel·ligents els animals. Però n'hi ha molts estudis recents.

I què diuen?

Que el cavall és capaç de recordar a cadascun dels membres del seu ramat, els genets i entrenadors i no oblida cap de les persones amb qui es creua en la seva vida. Els èquids comparteixen amb els gossos la capacitat de llegir les expressions d'enuig i simpatia dels humans, i tenen sentit de l'humor.

Què l'ha sorprès descobrir?

El realment sorprenent és que els cavalls intentin una vegada i una altra contactar amb nosaltres malgrat la violència que exercim sobre ells. Contínuament s'estan saltant la barrera entre espècies per crear un vincle harmoniós amb nosaltres, són animals molt empàtics.

Muntar-los és fer-los mal?

Han d'estar molt ben entrenats físicament per suportar el nostre pes. En el moment en què un cavall t'està dient que li molesta cal escoltar-lo. Si l'obligues a continuar, l'estàs sotmetent i ja no hi ha amistat possible, i ens perdem la possibilitat de la meravella que ens accepti al seu món. Però també ens perdem la nostra pròpia animalitat.

Interessant.

L'animalitat és el que ens manté connectats amb la trama de la vida. L'home occidental s'ha escindit de l'animalitat i per tant de la trama vital, perdent la connexió amb la natura.

...

Si estiguéssim més connectats amb la nostra animalitat, ho estaríem amb el nostre cos, les nostres emocions i la possibilitat de sentir el món i no només conceptualitzar-lo."


David Castro entrevistat per Ima Sanchís a La Contra de La Vanguardia del 13.11.2018




divendres, 16 de novembre de 2018

Parlar entre nosaltres




Tàpies 1960


"Imagino que a molts de vostès els passa el mateix. Fa temps que la vida política catalana em causa una profunda fatiga. Intentant vèncer-la, cada tarda de diumenge quan em poso davant del paper per prendre les primeres notes per a un nou article sento la necessitat d'escapar d'aquest esgotador servei per parlar de les grans qüestions que condicionaran el nostre futur: el nou ordre polític i econòmic mundial, el canvi climàtic, la digitalització i les seves conseqüències socials, la longevitat i el seu impacte en l'organització de les nostres societats, la urgència de civilitzar el capitalisme, reduir la desigualtat i l'atur i salvar la democràcia del populisme polític.

Però, com el dinosaure del conte d’Augusto Monterroso, aquesta realitat quotidiana asfixiant continua aquí. Sense abordar-la i resoldre-la no serà possible que puguem afrontar aquests grans reptes. Per això un cert sentit de responsabilitat em porta a intentar vèncer aquesta fatiga per provar d'aportar el meu gra de sorra a trobar vies de sortida a la situació en la qual ens trobem.

Apuntava en la meva última columna el risc de mediocritat empresarial que el procés significa per al lideratge empresarial que Catalunya va mantenir des de la primera revolució industrial del segle XIX. Em deia fa pocs dies un molt conegut i exitós empresari espanyol que el que ell havia intentat en la seva vida havia estat imitar la traça dels catalans, però que ara estava desconcertat amb el que veia. Molts enviaven els seus fills a treballar en empreses catalanes. Avui han deixat de fer-ho. I alguns d'aquí se'n van a altres llocs.

Però aquest risc de mediocritat no es limita a l'àmbit empresarial. Afecta també el lideratge que se li reconeixia a Catalunya en la millora del finançament autonòmic, en les competències estatutàries, en la innovació de polítiques i en la gestió de serveis públics com la sanitat. Un lideratge beneficiós per a la resta de comunitats autònomes que adoptaven aquelles millores i adoptaven algunes d'aquelles innovacions de polítiques. Avui ja no és així.

Catalunya va ostentar també un lideratge en els aspectes que determinen el benestar material dels ciutadans. Però, com apunta una publicació recent de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (Ivie) i de la Fundació BBVA, avui la seva posició comparada s'ha deteriorat (“Les facetes del benestar: una aproximació multidimensional a la qualitat de vida a Espanya i les seves comunitats autònomes (2006-2015)”, gener del 2018).

Tancats com estem des de fa cinc anys amb una sola joguina, no ens atrevim a parlar de manera clara d'aquesta pèrdua de lideratge empresarial i polític, ni del deteriorament del benestar material dels ciutadans catalans. I com que d'allò de què no es parla neix toxicitat, quan vulguem fer-ho serà difícil revertir aquestes tendències al deteriorament.

Una causa fonamental de la mediocritat que ens amenaça és la fallida de la legitimitat de les nostres institucions públiques. El Parlament ja no és el lloc on de forma civilitzada i eficaç els diputats discuteixen lliurement i eficaçment sobre com abordar els reptes col∙lectius. Només són un nombre per fer majories que barren les minories. El Govern ja no és l'instrument per elaborar polítiques per al bé comú, sinó un activista a favor d'una estratègia que ens aboca a l'enfrontament col∙lectiu i a la irrellevància política i empresarial.

Però aquesta pèrdua de legitimitat va més enllà de la política. Afecta també les institucions i associacions civils, socials i culturals de tot tipus. S'estan convertint en llocs per a la reunió de tribus que agrupen persones que pensen de la mateixa manera. Estan perdent el pluralisme, la complexitat i la riquesa cultural que van tenir en el passat. Ja no debatem els uns amb els altres, només amb els que pensen igual que nosaltres. Aquest procés és perillós perquè quan no hi ha conversa entre persones que pensen diferent, l'honestedat intel∙lectual es degrada ràpidament. Comencem, llavors, a preguntar-nos els uns dels altres: “Però com ha pogut arribar a ser així?”. A demonitzar-nos mútuament.

Cal airejar aquest clima social i polític tòxic. Atès que ni els partits catalans ni els estatals no estan, de moment, en condicions d'aportar solucions, aquest moviment de renovació mediambiental ha de venir de la societat. Necessitem tornar a crear espais de conversa comuna entre persones que pensem diferent, veure'ns les cares els uns als altres, sortir de les tribus en què ara ens movem. Necessitem amb urgència parlar entre nosaltres."


Anton Costas a La Vanguardia del 31.10.2018




dijous, 15 de novembre de 2018

Ser un humà real






"El cel estima la seva vitalitat, la terra estima les seves constants, la humanitat estima els seus sentiments. La vitalitat del cel és el sol i la lluna, les estrelles i els planetes, el tro i el llampec, el vent i la pluja. Les constants de la terra són l'aigua, el foc, el metall, la fusta i el sòl. Els sentiments de la humanitat són el pensament, la intel·ligència i les emocions.

Així doncs, apropa les portes i els senders dels sentits i et fondràs amb la divinitat; la llum de l'esperit s'oculta en la no forma, la vitalitat i l'energia retornen a la realitat. Els ulls són clars sense necessitat de mirar, les oïdes són agudes sense necessitat d'escoltar, la ment és racional sense necessitat de pensar. Deixar ser sense calcular, conèixer sense dissimular; en tractar-se del coneixement a través de la realització del veritable estat de l'essència i de la vida, no pot causar dany.

Quan la vitalitat està en els ulls, aquests veuen clarament. Quan està a les oïdes, aquestes senten amb agudesa. Quan es reuneix a la ment, els pensaments són penetrants.

(...)

A això se'n diu ser un humà real."


Del Wenzi 139



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 14 de novembre de 2018

A l'hora més serena




Sunyer 1917


"Quan vinguis, Mort, entra a la meva cambra,
a l'hora més serena,
a l'hora dels moixons
i les campanes fresques.
Entra-hi en fer-se de dia, despullada,
amb una rosa encesa,
i escalfa, arrecerada en el meu si,
ton cos ardent de gebre."


Jaume Agelet i Garriga (1888-1980) a La tarda oberta (1927)




dimarts, 13 de novembre de 2018

Enunciació i incitació




Picasso 1925


"No verbal sentence merely enunciates a proposition. It always includes some incitement for the production of an assigned psycological attitude in the  prehension of the proposition indicated. In other words, it endeavours to fix the subjective form which clothes the feelings of the proposition as a datum. There may be an incitement to believe, or to doubt, or to enjoy, or to obey. This incitement is conveyed partly by the grammatical mood and tense of the verb, partly by the whole suggestion of the sentence, partly by the whole content of the book, partly by the material circumstances of the book, including its cover, partly by the names of the author and of the publisher. In the discussion of the nature of a proposition, a great deal of confusion has been introduced by confusing this psycological incitement with the proposition itself."


Alfred North Whitehead a Adventures of Ideas (1932), Cap. XVI, 4


Possible traducció:


"Cap oració verbal no es limita a enunciar una proposició. Inclou sempre alguna incitació per tal que es produeixi una actitud psicològica determinada en la aprehensió de la proposició indicada. En altres paraules, pretén establir la forma subjectiva que revesteix de sentiments a la proposició com a dada. Pot haver-hi incitació a creure, a dubtar, a gaudir o a obeir. Aquesta incitació es transmet, en part, pel mode i el temps gramaticals del verb, en part pel suggeriment global de la frase, en part per contingut global del llibre, en part per les circumstàncies materials del llibre, inclosa la seva coberta, en part pels noms de l'autor i de l'editor. En la discussió sobre la naturalesa d'una proposició s'ha introduït una gran confusió en confondre aquesta incitació psicològica amb la proposició mateixa".




dilluns, 12 de novembre de 2018

Terrible




Klee 1939


"Qui, doncs, si jo cridés, em sentiria d'entre els ordres
dels àngels? I fins posat que un d'ells de sobte m'acollís
en el seu pit, m'esvaniria jo davant la seva
més potent existència. Perquè el bell no és res més
que el comerç del terrible, que encara suportem tot just,
i ens meravella tant perquè amb indiferència
desdenya destruir-nos. Tot àngel és terrible."


Rainer Maria Rilke, començament de les Elegies de Duino

(traducció de Joan Vinyoli)




diumenge, 11 de novembre de 2018

L'ase







“Un home era el respectat custodi d’un santuari molt venerat que guardava les cendres d’un sant antic. Un dia, el seu fill va decidir recórrer el món en pelegrinatge amb el seu ase, visitant altres llocs sagrats. Al cap d'uns anys, l'animal, ja envellit, es va posar malalt i va morir. Aquell home es va entristir, ja que havia estat el seu únic company durant llargues jornades. Així, va decidir enterrar-lo sota un humil túmul que ell mateix va construir amb pedres. Alhora, va considerar que el seu viatge havia acabat i que arribava el moment de tornar a casa seva, però abans va considerar convenient descansar en aquell lloc un cert temps.

D’aquesta manera, els que passaven per allí, veien aquell peregrí en silenci al costat d’aquella tomba, i van concloure que sens dubte allí hi havia enterrat algun sant anònim, i no un sant qualsevol, sinó un sant veritablement excepcional, ja que el seu deixeble no es movia d'aquell lloc plogués o nevés. La veu va córrer per la comarca, i al cap de poc va aparèixer per allà gent amb flors i ofrenes que deixaven amb devoció sobre la tomba de l'ase; no van passar gaire setmanes sense que algú proposés construir un santuari commemoratiu on els fidels poguessin enlairar pregàries a tan il·lustre sant. El nostre home, astorat per l'estrany comportament d la gent d'aquell lloc, va tornar cap a casa.

Quan es va trobar amb el seu pare, li va explicar el que havia passat amb la tomba del seu ase. El pare, en sentir el que havia passat, va restar silenciós uns instants.

- "Fill meu" – va dir per fi -, he de confessar-te una cosa. Has de saber que aquest santuari on et vas criar, per una successió d'esdeveniments semblants als que m'has explicat, fou erigit sobre la tomba del meu ase ja fa més de trenta anys."”


Conte oriental recollit per Ramiro Calle i Sebastián Vázquez a la recopilació que van publicar a EDAF, Arca de sabiduría, el 1999.





dissabte, 10 de novembre de 2018

Cultura de la irrellevància




Pivovarov 2015


"Com que a aquestes altures seria cínic reivindicar la cultura de l'esforç en un paisatge laboral i educatiu en què predominen la precarietat i la pèrdua induïda d'autoritat, aquesta idea clau del progrés ja no forma part de les prioritats socials ni tan sols com a promesa electoral susceptible de ser impunement incomplerta. S'entén que la cultura de l'esforç és un anacronisme i que hi ha prou models alternatius que obtenen resultats aparentment semblants amb una inversió mínima i una filosofia low cost. Als que antigament se'ls criminalitzava amb l'etiqueta ni-ni (ni estudien, ni treballen), se'ls proporciona una alternativa televisiva: la carrera de concursant de reality, que està creant una tragicòmica indústria de la ignorància amb carisma. I l'explosió de les xarxes socials, disfressada de trampolí democratitzador i de progrés, també ocupa grans superfícies d'alienació, intervé en el control i la desconstrucció del criteri i crea el miratge d'una economia col∙laborativa de la (i)rellevància."


Sergi Pàmies a La Vanguardia del 09.11.2018




divendres, 9 de novembre de 2018

Tres àmbits




Rothko 1958


Heus aquí un esquema teòric elemental, didàctic, però que sembla ser útil per ajudar a entendre les dinàmiques de la condició humana (que en la realitat sempre són conjunts de fets embolicats, només classificables des de la distància de la reflexió teòrica).

Els humans vivim immersos en tres àmbits de participació decreixent, tot i que tots tres són accessibles a tothom (és una qüestió de circumstàncies i de voluntat).

El primer àmbit és el de la supervivència, el plaer i la seguretat. Aquest el té obert tothom.

El segon àmbit és el dels valors. De valors n'hi ha molts, recordem només nou dels més importants: justícia, pau, llibertat, igualtat, fraternitat, bellesa, bondat, veritat, amor. Molta gent té també obert aquest segon àmbit, tot i que el grau d'obertura pot ser força diferent segons les persones (no és un àmbit que es té obert o no, sinó que es pot tenir més o menys obert).

I hi ha gent que té obert un tercer àmbit. Els termes per a designar-lo són diversos: àmbit de l'esperit, àmbit de la divinitat... Aquest és un àmbit que o es té obert o no, però no es pot tenir "una mica obert".


Quan algú obre el segon àmbit, aquest li fa veure amb una llum diferent el primer. Quan algú obre el tercer àmbit, aquest li fa veure amb una llum diferent el primer i el segon...