El gran camí

"El gran Camí és molt difícil d'expressar amb paraules. Com que és difícil parlar-ne, observa simplement el sense principi, el principi del sense principi. Quan arribis al punt en el que ni tan sols existeixi el sense principi i ni tan sols la no existència del sense principi, això és el primordial. El Camí primordial no es pot avaluar; no hi ha res en ell que es pugui avaluar. ¿Quina explicació verbal es pot donar? No ho podem explicar i, tot i això, ho expliquem. ¿D'on ve l'explicació? El camí que es pot explicar consisteix només en fer. ¿Què és fer? S'assoleix no fent. Aquest no fent comença fent."

Dels Proverbis de Lü Yen (també anomenat Lüzi -mestre Lü- i Lü Tung-pin)

(trets i traduïts a l'anglès per Thomas Cleary del Ch'ing-wei san-p'in ching o "Escriptura de les tres naturaleses pures subtils"; traducció castellana de Pilar Alba, adaptació catalana de Raimon Ribera)

Krishnamurti: La violència i el "jo"

Francis Bacon 1970

"Jo pregunto si el món exterior, l'estructura social, la injustícia, les divisions, l'espantosa brutalitat, les guerres, les rebel·lions, etc. poden ser canviades, així com la batalla interior que prossegueix interminablement. Pot tot això canviar sense violència, sense conflicte, sense contraposició, sense formar un partit en contra d'un altre partit, no només en allò extern sinó també sense les divisions internes, tenint en compte que la divisió és l'origen del conflicte i la violència?

(...)

Volem realment ser lliures de tota violència? (...) Això vol dir no tenir conflicte, ni activitat dualística dins d'un mateix, ni resistència, ni oposició, ni agressió, ni ambició de ser algú: vol dir no afirmar la pròpia posició per contraposar-la a altres opinions. Tot això implica una forma de violència. No només la violència de la disciplina autoimposada, sinó també la violència que em fa torçar els meus desigs particulars per tal d'ajustar-los a un model, per a ser moral o el que sigui; tot això són formes de violència. La voluntat és violència. Volem ser lliures de tot això? I pot un ésser humà viure essent lliure d'això?

(...)

Veiem la importància de ser totalment lliures de qualsevol forma de violència? O ens agradaria conservar-ne determinades parts? És possible ser completament lliures de tota violència? Això vol dir ser lliures de tota irritació, de tota ira, de qualsevol mena d'ansietat i de qualsevol forma de resistència. (...) Sé molt bé el que és [la violència]: ira, gelosia, brutalitat, rebel·lió, resistència, ambició, etc.

(...)

Què és el que torna violent la ment en mi, en aquest cos humà, en aquesta persona? Quin és l'origen de la violència?

(...)

És veritat que quan hi ha un objectiu o un desig, siguin de la mena que siguin, existeix ja la llavor de la violència. Aquest és tot el problema. (...) És possible viure sense cap objectiu, sense cap motivació, sense designi, sense cap mena de propòsit? (...) L'oposat a això és surar a la deriva. Per tant, hem de ser molt curosos i no pensar en termes d'oposats. Si jo no tinc un objectiu, llavors només suro sense rumb. He de ser doncs molt caut quan dic "Tenir un objectiu és una forma de violència"; no tenir un objectiu pot significar surar a la deriva. (...) És possible viure sense una direcció? Direcció vol dir resistència, no distreure's, no tòrcer el rumb, significa un impuls persistent envers una meta. Per què vull un propòsit, una finalitat?I aquesta finalitat, la meta, el propòsit, el motiu, l'ideal és el veritable? O és una cosa que la ment ha inventat perquè està condicionada, perquè està atemorida, perquè busca seguretat,tant externa com interna i per tant, inventa quelcom i ho persegueix esperant tenir aquesta seguretat?

(...)

És possible per a mi viure completament sense violència? (...) Per esbrinar-ho, he de descobrir quina és la font d'aquesta violència. (...) Si hom pogués trobar l'origen, l'arrel d'aquesta violència, i si aquesta arrel es pogués assecar, hom seria capaç de viure un gènere de vida totalment diferent.

(...)

Vull acabar amb la violència, veig que la violència engendra violència i que aquesta és un procés interminable. (...) És possible acabar amb la violència? (...) És possible viure sense violència?

(...)

Si he descobert el "jo" que vol això, que no vol allò, que s'assigna un propòsit i corre darrere seu, el "jo" que resisteix, que lluita amb ell mateix, si aquesta és l'arrel de la violència - i per a mi ho és - llavors, què he de fer? (...) Com he d'eliminar la meva pròpia estructura, que està basada en el "jo"? (...) El jo és l'arrel de tot això; el "jo" està identificat amb una nació particular, amb una comunitat particular, amb una ideologia, amb alguna fantasia religiosa. El "jo" s'identifica a si mateix amb un determinat prejudici, el "jo" diu "he de realitzar-me"; i quan se sent frustrat hi ha ira, hi ha rancúnia. És el "jo" qui diu "he d'assolir el meu objectiu, he d'aconseguir l'èxit", qui desitja i no desitja, qui declara "he de viure pacíficament", i és el "jo" el que es torna violent. (...) I quan el "jo" diu: "He d'alliberar-me del "jo"" perquè desitja tenir un altre "jo", encara és violent. El "jo" que diu "soc pacifista, visc pacíficament", el "jo" que busca la veritat, el "jo" que diu "he de viure bellament, sense violència", és encara el "jo" origen de la violència. (...) Qualsevol moviment per part del "jo" per alliberar-se d'ell mateix, el dir "he d'assecar-me", "he de destruir-me", "he d'alliberar-me gradualment de mi mateix" ´´es encara el mateix moviment del "jo", és encara el "jo", arrel de la violència. Ens en donem compte? Ho veiem com una realitat? Entenem de manera no teòrica, sinó real, que qualsevol moviment del "jo" en qualsevol sentit, és l'acció de la violència? (...) Veig realment que en l'acció del "jo", negativa o positiva, hi ha una forma de violència? Ell és violència.

(...)

Hi ha dues observacions diferents: el "jo veig" i el "veure". El "jo", inevitablement, ha de veure amb por i per tant, resisteix i diu: "Com viuré? Què faré? He de renunciar a això? Ho he de retenir? etc. Nosaltres varem dir: tot moviment del "jo" és violència. (...) Hi ha dues accions de veure. Veure el mapa no direccionalment, sense propòsit, el simple "veure", i el "jo veig", el "jo" amb el seu propòsit, amb el seu propi impuls, amb el seu designi, amb les seves resistències. Ell veu i tem fer això o allò altre. (...) Hi ha el "jo" que mira tot aquest mapa de la violència i, per tant, el tem i resisteix. i hi ha un altre "veure" que no és el del "jo", un "veure" que només observa, sense objectius, sense un propòsit determinat, i que diu: "simplement, ho veig". (...) No crec que aquest mirar sense el jo sigui difícil. No diguem que és difícil, perquè llavors ens travem, ens bloquegem a nosaltres mateixos. (...) Hi ha un veure sense propòsit, i un veure amb propòsit. Puc mirar sense una direcció determinada? Quan miro amb una direcció, això és el "jo". (...) Mirar amb una direcció és no mirar.

(...)

Tota aquesta estructura del "jo" és violència; l'estructura és la manera com visc, la manera com penso i sento; tota la meva reacció a tot és una forma de violència, i aquesta és el "jo". Tot això se situa en la categoria del temps. El "veure" no té temps, estem veient. Des del moment en que veig en termes de temps, hi ha temor."

De la xerrada de Jeddu Krishnamurti a Brockwood Park el 06.06.1970, editada amb el títol La violència i el "jo". 

Com una llum

Georgia O´Keeffe 1927

"Les veritats no es poden tenir, són com una llum, i la llum no és un objecte que es pugui agafar. No tenim la veritat, la veritat ens té, la veritat ens dóna llum."

Rémi Brague a La Contra de La Vanguardia del 03.12.2014

Coses veritables

Leonardo 1505

En Gabriel Magalhaes escrivia el següent a La Vanguardia del 22.05.2010:

"El otro día salí de casa en busca de una cosa verdadera y no encontré ni una. Cosas reales sí había, claro. Pero esos instantes de lucidez superior a los que la cultura occidental llama “verdades” han dejado de existir. La voluntad de ensueño que preside a una ciudad contemporánea es tan grande que lo verdadero se ha evaporado de nuestras calles. Las tiendas son sistemas de espejismos. Entrar en un local es como abrir un libro de cuentos de hadas.

Y los coches que circulan seguro que contienen alguna verdad mecánica en el secreto de sus motores, pero los envuelve el diseño: la carrocería centelleante. También los automóviles terminan siendo fantasías. Un coche se torna una aureola de la personalidad: antifaz en movimiento.

No obstante, lo más soñado de todo, lo más irreal son las personas. Las vemos en las calles como si cada una fuera la protagonista de una película invisible.Todos corren en busca de su gran plano. Y, para alcanzar el éxito, nos falsificamos con piercings o con corbatas: depende de la película en la que uno pretenda participar.

De forma que, entre las personas disfrazadas de sí mismas, las tiendas con sus escaparates galácticos, los coches con sus destellos diseñados y las pancartas publicitarias, se ha formado una gran conspiración para que nada sea verdad. Por la noche, la luz de las farolas también participa en la conjura. La luminosidad de las calles es el maquillaje de los escenarios urbanos.

¿Qué diría Platón si nos viera metidos en esta enorme caverna de falsas ilusiones? En el fondo, hemos ejecutado a Sócrates por segunda vez. Tantos esfuerzos que se han hecho en la cultura occidental, a lo largo de los siglos, para vivir la aventura de la verdad. Tantos filósofos, tantos científicos, tantos escritores y también esos escafandristas de las verdades más escondidas que son los místicos. Todo para nada. Todo para este actual ensueño embobado.

Lo que está pasando es como una explosión nuclear de las imágenes de los televisores. La televisión es la naranja inicial del big bang de la irrealidad contemporánea. Cuando conectamos el aparato, ya no logramos desconectarlo. El programa que estábamos viendo sigue su curso en nuestras vidas. Las pantallas nos acosan por todas partes. Y después están los ordenadores e internet como otros Rocinantes del quijotismo fantasmal de la actualidad.

Todos estamos un poco locos. Vernos a nosotros mismos y ser vistos es lo esencial. Da pena pensar en los millares de turistas que fotografían la Gioconda en el Louvre, sin darse unos minutos para mirarla. La biografía se nos transforma en un álbum, en un vídeo. Los hombres del pasado se convirtieron en polvo; nosotros nos convertimos en el polvo luminoso de imágenes que también se olvidarán."

Ajudar els altres

"Quan els savis estan en posicions de govern, el poble és feliç amb el seu govern; quan els savis es troben entre les masses, el poble considera les seves idees. En el seu propòsit, no obliden el desig d'ajudar els altres."

Del Wenzi 26

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Interrogants

Duchamp 1911

En un article sobre la qüestió de la relació de Heidegger amb el nazisme, un dels temes apassionants del debat cultural en el segle XX (es pot diferenciar la producció intel·lectual d'un autor del seu comportament polític?), Josep Ramoneda plantejava en un article a La Vanguardia del 01.03.1988 uns interrogants molt pertinents, aplicables no només a la filosofia i especialment rellevants en l'àmbit religiós:

"Els filòsofs tenen mala reputació: sempre s'ha pensat que en el fons de la seva ment hi porten un dictador. És possible diferenciar entre aspiració a la veritat i relativisme de la convivència? La voluntat de veritat esdevé inevitablement voluntat de poder? Quan es pretén haver tocat la veritat es pot acceptar la seva precarietat? O és que hi ha formes de filosofia -com les que alguns han alimentat amb la complicitat de Heidegger- possibles en una societat tancada però impossibles en una societat oberta? Aquests són alguns dels interrogants, tots ells incòmodes però ineludibles, que la qüestió Heidegger planteja."

Soló i les guerres civils

Picasso 1937

Un altre text interessant de Josep Maria Ruiz Simon, publicat a La Vanguardia del 19.09.2017:

"Alguns autors de l'antiguitat atribueixen a Soló una llei que prohibia la neutralitat durant les guerres civils. Aristòtil, a la Constitució d'Atenes, és qui en parla amb més detall. Segons el seu relat, el llegendari legislador hauria prescrit que en aquesta mena de conflictes tots els ciutadans havien de prendre les armes a favor d’un dels dos bàndols en què s'havia dividit la ciutat i que aquells que no ho fessin havien de ser considerats infames i exclosos de la ciutadania. Aquesta prescripció mai no ha deixat mai de sorprendre els lectors antics i moderns, que constaten, de manera gairebé indefectible, el contrast entre el contingut d’aquesta suposada llei i la imatge que la tradició transmet del seu autor. Soló sempre ha estat presentat com un savi que aposta per buscar aquella via del mezzo que, segons els clàssics, es trobaria quan la prudència s'allunya dels interessos de part que tensen les relacions entre les faccions antagòniques. I una llei que obliga tots els ciutadans a comportar-se com a sediciosos no sembla que es correspongui amb aquest perfil. Per aquest motiu, han abundat els historiadors que han posat en qüestió que Soló en sigui el pare. D'altres, en canvi, han preferit buscar un esperit per a aquesta llei que no desdigués la imatge tradicional del seu presumpte autor. Alguns escriptors de l'antiguitat, com Auli Geli a les Nits àtiques, ja havien enfilat aquest camí.

Segons Auli Geli, aquesta llei tenia com a objectiu empènyer les persones sensates que no havien estat capaces d’evitar que esclatés el conflicte cap a una posició que ajudés a resoldre'l de la millor manera possible quan ja havia passat. Es tractava que uns s'integressin en un bàndol i altres en l'altre per mirar de reconduir la situació sense deixar el futur només en mans dels qui havien portat les coses fins a la situació present. Com més endavant va apuntar Montesquieu, aquesta prescripció seguiria la hipòtesi segons la qual la fermentació d’un líquid potser es pot aturar amb una gota d’un altre líquid. Montesquieu no concreta els elements químics que haurien de barrejar-se per provocar aquesta reacció. L'estratègia que Soló hauria volgut afavorir es basa en una hipòtesi incerta. Però té la virtut d’apuntar que les posicions que són recomanables en un context poden no ser-ho en un altre.

A les guerres civils a què es referia el venerable savi grec es matava pels carrers. Certament, al segle XXI, també es pot pensar en guerres civils incruentes en què es lluiti amb les lleis i amb els relats com a armes en l'escenari d’una ciutat dividida. En un passatge cèlebre, Tucídides va escriure que a les guerres civils cadascun dels bàndols corromp fins a la putrefacció el llenguatge polític en benefici propi i deixa de banda les lleis comunes per imposar els seus interessos al marge de les lleis establertes. Acatar precipitadament la llei de Soló quan la societat encara no s'ha trencat significa acceptar que aquest ja és l'únic joc possible i contribuir activament a la divisió de la ciutat."

Els tres tresors

"El cos humà és només vitalitat, energia i esperit. La vitalitat, l'energia i l'esperit es coneixen com els tres tresors. La màxima saviesa i la llibertat respecte als artificis s'aconsegueix a partir d'aquests. Poques persones coneixen aquests tres tresors, ni tan sols per les seves manifestacions temporals, la qual cosa és inconcebible en els seus estats primordials. No és un malbaratament? Si perds aquests tres tresors, ets incapaç de ser lliure respecte als artificis, i per tant ets ignorant del que és primordial.

El que és primordial no només és natural, sinó que no hi ha res en ell que sigui artificial. Quan assoleixes la no existència de l'equànime naturalitat, no hi ha no existència de la no artificiositat, i per tant tampoc no existència de la no existència. Aquesta no existència de la no existència és el que és primordial, i de tota manera allò que és primordial ho conté tot. Perquè existeix el que és primordial existeix el que és temporal.  Allò que és primordial ho és tot en un únic primordial. L'únic primordial és l'estat primordial de cada cosa, de cada individu, i d'aquesta manera es forma el que és temporal. D'aquesta manera obtenim els tres tresors. Aquests tres tresors són complets com un ésser humà.

Al cel, la vitalitat és la Via Làctia, és la llum del sol, la lluna i els estels, és la pluja i la rosada, l'aiguaneu i la calamarsa, la neu i el gebre. Sobre la terra és l'aigua, els rierols, els rius, els oceans, les fonts, els pous, els estanys i els pantans. En les persones és la vitalitat, l'arrel de l'essència i de la vida, el cos de carn i ossos.

Al cel, l'energia és la matèria i la forma, el yin i el yang, el moviment del sol, la lluna i els estels, els processos de créixer i declinar; és els núvols, la broma, la boira i la humitat;és el cor dels éssers vius, l'evolució i el desenvolupament. A la terra és el poder, el combustible, el vigor de la infinitat d'éssers, l'origen dels rierols de les muntanyes; és la capacitat de donar vida i de matar, d'activar i d'emmagatzemar;és el pas del temps, el florir i el marcir-se, elevar.se i caure, els brots i les beines que els embolcallen. En els humans és l'energia, el moviment físic, l'activitat, la parla i la percepció; és l'ús del cos, l'entrada de la mort i de la vida.

Al cel, l'esperit és l'eix,el veritable director, l'executant silenciós; és l'essència del sol, la lluna i els estels; és el vent que bufa, el tro que retruny; és la compassió i la dignitat; és la força de la creació, la base de l'origen dels éssers. A la terra, és la capacitat, la comunió, l'obertura; és les formes de les innombrables espècies, de les muntanyes i les aigües; és la pau i la quietud, la font de l'estabilitat; és la calma, la calidesa i l'amabilitat. En els humans, és l'esperit, la llum dels ulls, el pensament de la ment; és la saviesa i la intel·ligència, l'habilitat i el coneixement innats és el domini de la vitalitat i de l'energia, la consciència i la comprensió; és la base de l'embolcall físic, el fonament de la durada de la vida.

Els tres tresors no s'obtenen fàcilment. Ja que no s'obtenen fàcilment, com no tenir-ne cura? Cal tenir-ne cura, i això s'aconsegueix per la puresa i la tranquil·litat, no agitant la vitalitat, no deixant que s'escapi, de manera que habiti en pau a la seva llar original, fidel a la realitat tal com és, circulant tres-centes setanta una vegades durant el dia i la nit, tornant a la seva llar original, fidel a la seva pròpia naturalesa, immutable, formant l'ingredient estabilitzador de l'elixir de la immortalitat.

La vitalitat sempre és controlada per l'energia. Si l'energia s'esgota, finalment la vitalitat es perd. Per tant, per estabilitzar la vitalitat s'ha de protegir l'energia. Com s'ha de protegir l'energia? Això requereix franquesa i serenitat, ser lliure de desigs i no actuar impulsivament. L'energia ha de situar-se en el pas misteriós, on es porta per a ser nodrida i calmada. Sempre lliure, llavors l'energia s'unifica, íntegra, sense fragmentar, penetrant-ho tot, sense deixar cap buit. Un cop s'ha desenvolupat així l'energia, es fa baixar per fondre-la amb la vitalitat, lliure d'obstacles, com l'aigua i la llet barrejant-se en una sola substància. Llavors, els ingredients medicinals del gran elixir es consumeixen naturalment. Ara només queda afegir el foc, i el resultat apareixerà al gresol.

El que fa l'encesa és l'esperit. La vitalitat no pot concentrar-se si no és mitjançant l'energia, però la vitalitat i l'energia no poden manejar-se sense l'esperit per a estabilitzar la vitalitat. Nodrir l'energia és només qüestió de conservar l'esperit. En la tasca de conservar l'esperit, és important aturar la cavil·lació, sense res que surti des de l'interior ni res que entri des de l'exterior. Quan tots els signes de l'emoció han desaparegut, hom se submergeix en un estat d'absència de límits, de lleugeresa, de feliç fluïdesa, de tranquil·la independència."

Dels Proverbis de Lü Yen (també anomenat Lüzi -mestre Lü- i Lü Tung-pin)

(trets i traduïts a l'anglès per Thomas Cleary del Ch'ing-wei san-p'in ching o "Escriptura de les tres naturaleses pures subtils"; traducció castellana de Pilar Alba, adaptació catalana de Raimon Ribera)

Orientar i limitar

Hodgkin 1989

Algú va dir, amb encert, que els valors alhora orienten i limiten...

Traducció de Dao

Diu Anne Cheng a la seva Història del pensament xinès:

"El terme dao, el monopoli del qual s'acostuma a atribuir als daoistes, és en realitat un terme corrent en la literatura antiga, que significa "ruta", "camí" i, per extensió, "mètode", "manera de procedir", significats literals i figurats que abasta en la nostra llengua la paraula "via". Però per la fluïdesa de les categories del xinès antic, dao també pot significar, en la seva accepció verbal, "caminar", "avançar", i també, curiosament, "parlar", "enunciar". Així, cada corrent de pensament té el seu dao, en tant que proposa un ensenyament sota forma d'enunciats la validesa dels quals no és d'ordre teòric sinó que es fonamenta en un conjunt de pràctiques. El dao estructura l'experiència i, en fer-ho, sintetitza una perspectiva fora de la qual no es podria avaluar la veritat del contingut explícit dels textos.

En el dao, l'important no és tant assolir la meta com saber caminar. "El que anomenem Dao", diu Zhuangzi al segle IV aC, "és allò per on caminem". Y també: "No orientis fixament la teva ment cap a un objectiu exclusiu, et veuries impedit de caminar pel Dao". La Via mai està traçada d'avançada, es fa en caminar per ella: resulta impossible, doncs, parlar d'ella a menys que un mateix estigui en marxa. El pensament xinès no és de l'ordre de l'ésser, sinó del procés de desenvolupament que s'aferma, es verifica i es perfecciona durant el seu devenir. És -per utilitzar una dicotomia molt xinesa- en el seu funcionament on pren cos la constitució de tota realitat."

Seguint aquesta perspectiva, nosaltres ens trobem que a l'hora de traduir textos xinesos el context afavoreix opcions diverses. De vegades, "camí" encaixa perfectament. De vegades, és "mètode". I de vegades, és "divinitat". Aquesta opció, més polèmica però que defensem, s'ha de situar en la perspectiva assenyalada per Cheng, d'entendre la "divinitat" no tant com un "ésser" sinó com quelcom desconegut però que ens orienta i alguns aspectes del qual anem descobrint per la seva incidència en nosaltres.

Una perspectiva ben propera a les intuïcions sobre la divinitat de moltes tradicions religioses, sinó totes, subratllada per la interpretació simbòlica dels textos i qüestionada per les interpretacions literalistes dels mateixos, dues perspectives que es poden donar al si de totes les religions. La preeminència d'una d'aquestes dues perspectives condicionarà molt el futur de les tradicions religioses i la seva incidència en el món actual.