divendres, 16 de novembre de 2018

Parlar entre nosaltres




Tàpies 1960


"Imagino que a molts de vostès els passa el mateix. Fa temps que la vida política catalana em causa una profunda fatiga. Intentant vèncer-la, cada tarda de diumenge quan em poso davant del paper per prendre les primeres notes per a un nou article sento la necessitat d'escapar d'aquest esgotador servei per parlar de les grans qüestions que condicionaran el nostre futur: el nou ordre polític i econòmic mundial, el canvi climàtic, la digitalització i les seves conseqüències socials, la longevitat i el seu impacte en l'organització de les nostres societats, la urgència de civilitzar el capitalisme, reduir la desigualtat i l'atur i salvar la democràcia del populisme polític.

Però, com el dinosaure del conte d’Augusto Monterroso, aquesta realitat quotidiana asfixiant continua aquí. Sense abordar-la i resoldre-la no serà possible que puguem afrontar aquests grans reptes. Per això un cert sentit de responsabilitat em porta a intentar vèncer aquesta fatiga per provar d'aportar el meu gra de sorra a trobar vies de sortida a la situació en la qual ens trobem.

Apuntava en la meva última columna el risc de mediocritat empresarial que el procés significa per al lideratge empresarial que Catalunya va mantenir des de la primera revolució industrial del segle XIX. Em deia fa pocs dies un molt conegut i exitós empresari espanyol que el que ell havia intentat en la seva vida havia estat imitar la traça dels catalans, però que ara estava desconcertat amb el que veia. Molts enviaven els seus fills a treballar en empreses catalanes. Avui han deixat de fer-ho. I alguns d'aquí se'n van a altres llocs.

Però aquest risc de mediocritat no es limita a l'àmbit empresarial. Afecta també el lideratge que se li reconeixia a Catalunya en la millora del finançament autonòmic, en les competències estatutàries, en la innovació de polítiques i en la gestió de serveis públics com la sanitat. Un lideratge beneficiós per a la resta de comunitats autònomes que adoptaven aquelles millores i adoptaven algunes d'aquelles innovacions de polítiques. Avui ja no és així.

Catalunya va ostentar també un lideratge en els aspectes que determinen el benestar material dels ciutadans. Però, com apunta una publicació recent de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (Ivie) i de la Fundació BBVA, avui la seva posició comparada s'ha deteriorat (“Les facetes del benestar: una aproximació multidimensional a la qualitat de vida a Espanya i les seves comunitats autònomes (2006-2015)”, gener del 2018).

Tancats com estem des de fa cinc anys amb una sola joguina, no ens atrevim a parlar de manera clara d'aquesta pèrdua de lideratge empresarial i polític, ni del deteriorament del benestar material dels ciutadans catalans. I com que d'allò de què no es parla neix toxicitat, quan vulguem fer-ho serà difícil revertir aquestes tendències al deteriorament.

Una causa fonamental de la mediocritat que ens amenaça és la fallida de la legitimitat de les nostres institucions públiques. El Parlament ja no és el lloc on de forma civilitzada i eficaç els diputats discuteixen lliurement i eficaçment sobre com abordar els reptes col∙lectius. Només són un nombre per fer majories que barren les minories. El Govern ja no és l'instrument per elaborar polítiques per al bé comú, sinó un activista a favor d'una estratègia que ens aboca a l'enfrontament col∙lectiu i a la irrellevància política i empresarial.

Però aquesta pèrdua de legitimitat va més enllà de la política. Afecta també les institucions i associacions civils, socials i culturals de tot tipus. S'estan convertint en llocs per a la reunió de tribus que agrupen persones que pensen de la mateixa manera. Estan perdent el pluralisme, la complexitat i la riquesa cultural que van tenir en el passat. Ja no debatem els uns amb els altres, només amb els que pensen igual que nosaltres. Aquest procés és perillós perquè quan no hi ha conversa entre persones que pensen diferent, l'honestedat intel∙lectual es degrada ràpidament. Comencem, llavors, a preguntar-nos els uns dels altres: “Però com ha pogut arribar a ser així?”. A demonitzar-nos mútuament.

Cal airejar aquest clima social i polític tòxic. Atès que ni els partits catalans ni els estatals no estan, de moment, en condicions d'aportar solucions, aquest moviment de renovació mediambiental ha de venir de la societat. Necessitem tornar a crear espais de conversa comuna entre persones que pensem diferent, veure'ns les cares els uns als altres, sortir de les tribus en què ara ens movem. Necessitem amb urgència parlar entre nosaltres."


Anton Costas a La Vanguardia del 31.10.2018




dijous, 15 de novembre de 2018

Ser un humà real






"El cel estima la seva vitalitat, la terra estima les seves constants, la humanitat estima els seus sentiments. La vitalitat del cel és el sol i la lluna, les estrelles i els planetes, el tro i el llampec, el vent i la pluja. Les constants de la terra són l'aigua, el foc, el metall, la fusta i el sòl. Els sentiments de la humanitat són el pensament, la intel·ligència i les emocions.

Així doncs, apropa les portes i els senders dels sentits i et fondràs amb la divinitat; la llum de l'esperit s'oculta en la no forma, la vitalitat i l'energia retornen a la realitat. Els ulls són clars sense necessitat de mirar, les oïdes són agudes sense necessitat d'escoltar, la ment és racional sense necessitat de pensar. Deixar ser sense calcular, conèixer sense dissimular; en tractar-se del coneixement a través de la realització del veritable estat de l'essència i de la vida, no pot causar dany.

Quan la vitalitat està en els ulls, aquests veuen clarament. Quan està a les oïdes, aquestes senten amb agudesa. Quan es reuneix a la ment, els pensaments són penetrants.

(...)

A això se'n diu ser un humà real."


Del Wenzi 139



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 14 de novembre de 2018

A l'hora més serena




Sunyer 1917


"Quan vinguis, Mort, entra a la meva cambra,
a l'hora més serena,
a l'hora dels moixons
i les campanes fresques.
Entra-hi en fer-se de dia, despullada,
amb una rosa encesa,
i escalfa, arrecerada en el meu si,
ton cos ardent de gebre."


Jaume Agelet i Garriga (1888-1980) a La tarda oberta (1927)




dimarts, 13 de novembre de 2018

Enunciació i incitació




Picasso 1925


"No verbal sentence merely enunciates a proposition. It always includes some incitement for the production of an assigned psycological attitude in the  prehension of the proposition indicated. In other words, it endeavours to fix the subjective form which clothes the feelings of the proposition as a datum. There may be an incitement to believe, or to doubt, or to enjoy, or to obey. This incitement is conveyed partly by the grammatical mood and tense of the verb, partly by the whole suggestion of the sentence, partly by the whole content of the book, partly by the material circumstances of the book, including its cover, partly by the names of the author and of the publisher. In the discussion of the nature of a proposition, a great deal of confusion has been introduced by confusing this psycological incitement with the proposition itself."


Alfred North Whitehead a Adventures of Ideas (1932), Cap. XVI, 4


Possible traducció:


"Cap oració verbal no es limita a enunciar una proposició. Inclou sempre alguna incitació per tal que es produeixi una actitud psicològica determinada en la aprehensió de la proposició indicada. En altres paraules, pretén establir la forma subjectiva que revesteix de sentiments a la proposició com a dada. Pot haver-hi incitació a creure, a dubtar, a gaudir o a obeir. Aquesta incitació es transmet, en part, pel mode i el temps gramaticals del verb, en part pel suggeriment global de la frase, en part per contingut global del llibre, en part per les circumstàncies materials del llibre, inclosa la seva coberta, en part pels noms de l'autor i de l'editor. En la discussió sobre la naturalesa d'una proposició s'ha introduït una gran confusió en confondre aquesta incitació psicològica amb la proposició mateixa".




dilluns, 12 de novembre de 2018

Terrible




Klee 1939


"Qui, doncs, si jo cridés, em sentiria d'entre els ordres
dels àngels? I fins posat que un d'ells de sobte m'acollís
en el seu pit, m'esvaniria jo davant la seva
més potent existència. Perquè el bell no és res més
que el comerç del terrible, que encara suportem tot just,
i ens meravella tant perquè amb indiferència
desdenya destruir-nos. Tot àngel és terrible."


Rainer Maria Rilke, començament de les Elegies de Duino

(traducció de Joan Vinyoli)




diumenge, 11 de novembre de 2018

L'ase







“Un home era el respectat custodi d’un santuari molt venerat que guardava les cendres d’un sant antic. Un dia, el seu fill va decidir recórrer el món en pelegrinatge amb el seu ase, visitant altres llocs sagrats. Al cap d'uns anys, l'animal, ja envellit, es va posar malalt i va morir. Aquell home es va entristir, ja que havia estat el seu únic company durant llargues jornades. Així, va decidir enterrar-lo sota un humil túmul que ell mateix va construir amb pedres. Alhora, va considerar que el seu viatge havia acabat i que arribava el moment de tornar a casa seva, però abans va considerar convenient descansar en aquell lloc un cert temps.

D’aquesta manera, els que passaven per allí, veien aquell peregrí en silenci al costat d’aquella tomba, i van concloure que sens dubte allí hi havia enterrat algun sant anònim, i no un sant qualsevol, sinó un sant veritablement excepcional, ja que el seu deixeble no es movia d'aquell lloc plogués o nevés. La veu va córrer per la comarca, i al cap de poc va aparèixer per allà gent amb flors i ofrenes que deixaven amb devoció sobre la tomba de l'ase; no van passar gaire setmanes sense que algú proposés construir un santuari commemoratiu on els fidels poguessin enlairar pregàries a tan il·lustre sant. El nostre home, astorat per l'estrany comportament d la gent d'aquell lloc, va tornar cap a casa.

Quan es va trobar amb el seu pare, li va explicar el que havia passat amb la tomba del seu ase. El pare, en sentir el que havia passat, va restar silenciós uns instants.

- "Fill meu" – va dir per fi -, he de confessar-te una cosa. Has de saber que aquest santuari on et vas criar, per una successió d'esdeveniments semblants als que m'has explicat, fou erigit sobre la tomba del meu ase ja fa més de trenta anys."”


Conte oriental recollit per Ramiro Calle i Sebastián Vázquez a la recopilació que van publicar a EDAF, Arca de sabiduría, el 1999.





dissabte, 10 de novembre de 2018

Cultura de la irrellevància




Pivovarov 2015


"Com que a aquestes altures seria cínic reivindicar la cultura de l'esforç en un paisatge laboral i educatiu en què predominen la precarietat i la pèrdua induïda d'autoritat, aquesta idea clau del progrés ja no forma part de les prioritats socials ni tan sols com a promesa electoral susceptible de ser impunement incomplerta. S'entén que la cultura de l'esforç és un anacronisme i que hi ha prou models alternatius que obtenen resultats aparentment semblants amb una inversió mínima i una filosofia low cost. Als que antigament se'ls criminalitzava amb l'etiqueta ni-ni (ni estudien, ni treballen), se'ls proporciona una alternativa televisiva: la carrera de concursant de reality, que està creant una tragicòmica indústria de la ignorància amb carisma. I l'explosió de les xarxes socials, disfressada de trampolí democratitzador i de progrés, també ocupa grans superfícies d'alienació, intervé en el control i la desconstrucció del criteri i crea el miratge d'una economia col∙laborativa de la (i)rellevància."


Sergi Pàmies a La Vanguardia del 09.11.2018




divendres, 9 de novembre de 2018

Tres àmbits




Rothko 1958


Heus aquí un esquema teòric elemental, didàctic, però que sembla ser útil per ajudar a entendre les dinàmiques de la condició humana (que en la realitat sempre són conjunts de fets embolicats, només classificables des de la distància de la reflexió teòrica).

Els humans vivim immersos en tres àmbits de participació decreixent, tot i que tots tres són accessibles a tothom (és una qüestió de circumstàncies i de voluntat).

El primer àmbit és el de la supervivència, el plaer i la seguretat. Aquest el té obert tothom.

El segon àmbit és el dels valors. De valors n'hi ha molts, recordem només nou dels més importants: justícia, pau, llibertat, igualtat, fraternitat, bellesa, bondat, veritat, amor. Molta gent té també obert aquest segon àmbit, tot i que el grau d'obertura pot ser força diferent segons les persones (no és un àmbit que es té obert o no, sinó que es pot tenir més o menys obert).

I hi ha gent que té obert un tercer àmbit. Els termes per a designar-lo són diversos: àmbit de l'esperit, àmbit de la divinitat... Aquest és un àmbit que o es té obert o no, però no es pot tenir "una mica obert".


Quan algú obre el segon àmbit, aquest li fa veure amb una llum diferent el primer. Quan algú obre el tercer àmbit, aquest li fa veure amb una llum diferent el primer i el segon...




dijous, 8 de novembre de 2018

La llum resplendent







"Pel que fa a l'explicació no parlada i a la divinitat inexpressada, si els comprens, a això se'n diu el magatzem celestial. Pots treure'n sense disminuir-lo, pots recórrer a ell sense esgotar-lo. Ningú sap on és, però quan intentes extreure'n, produeix. A això s'anomena la llum resplendent; la llum resplendent és el que dóna suport a tots els éssers."


Del Wenzi 138



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 7 de novembre de 2018

Dos ordres, dos llenguatges




Morris Louis 1961


Els humans vivim immersos simultàniament en dos ordres. Un és l'ordre còsmic, físic, material o com li vulgueu dir. L'altre és l'ordre vital, experiencial, existencial o com li vulgueu dir. És important diferenciar-los, ser conscients de l'ordre al que ens referim o ens situem quan fem segons quines afirmacions. Perquè de vegades ens manquen les paraules i fem servir les mateixes en un ordre i un altre. Però ni que les paraules coincideixin, si ens referim a ordres diferents no volen dir el mateix.

Un exemple, potser massa elemental: el mestre buddhista pot dir "la realitat és buida". i un físic actual també pot dir : "la realitat és buida." Exactament les mateixes paraules, però el que volen dir no té res a veure, ja que parlen en ordres diferents. El mestre buddhista es pot referir a la inconsistència i impermanència del que vivim, al fet que res té una essència individual, una realitat independent,  al fet que experimentem la vida com a relativa i fugissera, on res no pot ni ha de ser absolutitzat, considerat "ple", consistent. El físic actual es pot referir al fet de l'enorme diferència de mesura entre el nucli de l'àtom i el conjunt de l'àtom, que deixa enormes distàncies buides entre aquest nucli i els electrons. Fan servir les mateixes paraules, i fins i tot de vegades fa gràcia la coincidència semàntica, que pot resultar suggerent o inspiradora, però de fet parlen de coses diferents, se situen en ordres diferents.


Semblantment, cal tenir cura a diferenciar el llenguatge descriptiu del llenguatge-simbòlic (ritual, litúrgic, etc.). També pertanyen a nivells diferents, ni que de vegades facin servir les mateixes paraules. Davant de determinades expressions, ens hem de preguntar: estan mirant de descriure una realitat material o estan parlant de ressonàncies emocionals, de mobilitzacions del cor? És interessant plantejar-se aquesta distinció davant de moltes expressions, per tal de no tractar-les injustament, per tal de respectar-les, d'avaluar-les correctament.

Si per exemple diem "Déu és per nosaltres un refugi i un castell", o "Vos sou Senyor ma fortalesa, ma roca viva sou Senyor", certament no estem descrivint cap fet, sinó mirant d'assenyalar una experiència emocional a través d'un llenguatge simbòlic. Si avaluem la frase des del llenguatge descriptiu, no té cap sentit, però en canvi simbòlicament en té. Val la pena doncs ser conscients de quina mena de llenguatge estem utilitzant. Si només acceptem com a vàlid el descriptiu, deixem de banda dimensions molt riques de la realitat. Si tractem les expressions simbòliques com a descriptives de fets, estem utilitzant-les malament i entrem en un món de confusió.

En la quotidianitat, sabem bé que això és així. Sabem que els poetes no descriuen a la seva persona estimada quan li atribueixen determinades qualitats (ulls o llavis de foc, per exemple). Doncs val la pena recordar d'aplicar la mateixa distinció en l'àmbit filosòfic o el religiós.