 |
| Léger 1924 |
A l'hora d'establir les finalitats de la nostra dinàmica social i personal cal fer les coses amb calma, ja que ens hi juguem molt. Aquesta determinació de finalitats és una de les tasques primordials per a tota societat i tot individu. I és una tasca continuada, permanent, perquè s'ha d'anar replantejant en funció de les noves realitats; com bé sabem, tant la història col·lectiva com la personal són històries de canvi, de transformació, i per tant de replantejament, fins i tot de les finalitats.
Si una de les característiques de la nostra societat actual és precisament l'acceleració del ritme de canvi, la tasca de determinació de finalitats se'n veu directament afectada: l'hem de practicar amb encara més freqüència (amb el risc que acabi esdevenint esgotadora i això ens porti a deixar-la de banda). Per això pot valer la pena diferenciar en el treball sobre finalitats un nivell més concret, més arrelat al dia a dia, als desafiaments que els canvis específics plantegen, i un nivell més genèric que es plantejaria la reflexió sobre quins grans àmbits són prioritaris a l'hora d'organitzar aquesta tasca, quins àmbits vertebren el món de les finalitats.
Aquest segon nivell més genèric té l'avantatge de poder ser abordat de manera més pausada, en estar menys sotmès a les pressions dels canvis quotidians. El debat sobre aquest segon nivell es pot obrir a més participants i permet un major diàleg amb les discussions al respecte que hi ha hagut en altres temps. I és un debat important perquè les seves conclusions incidiran profundament en el treball més concret fet al primer nivell.
Hi ha dos àmbits inicials la presència dels quals resulta indiscutible en aquest procés d'establiment de finalitats: l'economia i la cultura. No costarà gaire posar-se d'acord en que la nostra primera finalitat és sobreviure, i en que així que es pot aquesta supervivència esdevé benestar, confort, riquesa: aspirar a viure materialment bé és una finalitat força indiscutible. Tampoc costa gaire posar-se d'acord en la conveniència de desenvolupar la capacitat d'aprenentatge, acumular coneixements i aprendre a elaborar-los creativament. Ser cultes és certament millor que no ser-ho, això també sembla prou indiscutible.
A nivell col·lectiu l'assumpció d'aquests dos grans àmbits de finalitats és clara. Els països aspiren al màxim creixement econòmic, i competeixen per adquirir avantatges que els permetin esdevenir més rics. Amb l'agreujant que aquesta dinàmica competitiva fa que ningú es pugui aturar encara que ho desitgi, perquè els altres se n'aprofitaran i el perjudicaran (és una més de les situacions on només un acord global permet canviar les coses). A més, l'aspiració al creixement econòmic no sembla estar relacionada amb el nivell de riquesa ja assolit: no hi ha cap país de la OCDE que hagi decidit que ja és prou ric i pot baixar el seu ritme de creixement, per molt que els criteris de sostenibilitat ho facin desitjable. I les desigualtats internes de riquesa hi ajuden: “encara tenim pobres, encara hem de créixer més” (un cop més, la producció de la riquesa i la seva distribució apareixen com a problemàtiques diferenciades però amb una forta interinfluència).
També és prou clar que els països aspiren a maximitzar el seu nivell cultural, i més actualment quan el coneixement està esdevenint un factor de producció i competitivitat, fent més explícit que mai el lligam entre economia i cultura. Per alguna cosa parlem de la “societat del coneixement”. L'impacte econòmic de les inversions en el sistema educatiu està prou estudiat; la novetat actual és la transferència d'aquesta problemàtica a nivell d'empresa (“learning organizations”, empreses intel·ligents, capaces d'aprendre).
La obvietat d'aquestes consideracions no ha de desactivar, però, la nostra reflexió en el terreny dels grans àmbits de finalitats. Economia i cultura semblen campar-hi com a àmbits hegemònics indiscutits. A què més volem aspirar que a ser rics i erudits, tant personalment com col·lectivament? Què més volem que siguin els nostres fills, a més de rics i erudits? Quins altres grans àmbits de finalitats poden entrar en joc, tant individualment com col·lectivament? Hi ha espai per a més àmbits? Quins? I com se situaran aquests altres àmbits respecte a economia i cultura?
- - -
Fem una pausa. El tipus de relació entre dues persones, sigui d'amor, d'amistat o de companyonia, la manera de tractar-se entre elles, d'ajudar-se ¿depèn del grau de riquesa i de cultura d'aquestes persones? Dir que sí pot ser una resposta massa òbvia i fàcil, i a més allunyada de la realitat. ¿És que el nivell de ruptures de parella és superior en els estaments econòmicament més pobres que en els rics? O bé superior al de ruptures entre professors d'universitat? ¿És que un major nivell econòmic o cultural comporten l'establiment de relacions humanes més sòlides, més fondes, més sinceres, més duradores, més generoses, més tendres?
- - -
Reprenguem la reflexió. Quins altres àmbits de finalitats afegir a economia i cultura? Un primer àmbit podria ser el dels ideals col·lectius, de les aspiracions compartides, dels somnis comuns. Què volem ser i on volem anar com a societat, com a poble? Volem crear un entorn social on les persones gaudeixin d'un màxim de llibertat? Volem crear un entorn social presidit per la justícia, preocupat per una òptima redistribució dels béns? Volem establir unes relacions pacífiques, de coneixement i comprensió, d'intercanvi i cooperació, amb les altres societats? Volem proposar-nos col·lectivament noves fites de creativitat, d'imaginació, tant en l'àmbit de les estructures socials com en el de l'art, la diversió o els rituals col·lectius?
Certament la resposta no pot deixar de ser afirmativa, i aquest àmbit conformarà i condicionarà allò que en diem activitat política, encarregada de canalitzar aquestes aspiracions a més de procurar crear unes bones condicions per al desenvolupament de l'economia i la cultura i facilitar al màxim la bona convivència entre els ciutadans. L'àmbit polític entès d'aquesta manera completa doncs l'econòmic i el cultural, configurant el triangle que sembla suficient per a vertebrar una societat.
L'àmbit polític és un àmbit imprescindible a nivell col·lectiu i important a nivell personal, ja que dóna als individus tot un conjunt de possibilitats de servei a la comunitat, de projecció pública, d'aplicació d'uns ideals, de compromís en unes tasques col·lectives que el completen com a ésser humà, que li ofereixen camins de realització personal.
Queda, però, un altre gran àmbit per explorar, que més que un quart àmbit superposat és un àmbit transversal que impregna els altres tres, però que té també una certa dinàmica específica. És l'àmbit que donaria resposta a les preguntes plantejades a la pausa. L'àmbit de la qualitat de la nostra construcció personal i de la qualitat de les nostres relacions amb els altres. L'àmbit de la qualitat de la nostra relació amb l'entorn natural. I l'àmbit de la nostra relació amb les dimensions de la realitat que ens depassen (les dimensions de novetat, d'obertura, de frontera, de misteri, per exemple). Veiem, doncs, que és un àmbit vertebrat com a mínim en quatre àrees (construcció personal, relacions amb els altres, relació amb la natura i obertura al que ens depassa), i que treballar aquestes àrees incidirà en la nostra manera d'enfocar els àmbits econòmic, cultural i polític esmentats. Però tenen una especificitat, una dinàmica pròpia, que cal elaborar.
Hem optat per etiquetar provisionalment (potser apareixerà un terme més escaient) aquest darrer àmbit amb el terme “saviesa”. Diferenciant-la clarament de cultura: es pot ser molt savi amb un baix nivell cultural (i es pot ser molt savi amb un baix nivell econòmic). Precisament aquesta no dependència de la saviesa respecte a l'economia i la cultura és el que ha permès i permet que la vida humana hagi tingut i tingui un sentit en tot lloc i tota circumstància. El caçador - recol·lector de fa 15.000 anys, el pobre pagès egipci de fa quatre mil anys, el nen d'un suburbi bolivià actual no eren o són ni rics ni cultes, ni políticament rellevants. Però podien i poden ser savis, i d'aquí treuen la seva dignitat i el sentit de la seva existència.
- - -
Calma i rigor. Estem mirant de perfilar un quart àmbit en la determinació de finalitats. L'hem anomenat “saviesa” i dins d'ell hem assenyalat quatre àrees diferenciades. Com els altres àmbits, bé haurà de tenir una vessant personal i una de col·lectiva. I s'haurà de relacionar (potser per impregnació, apuntàvem) amb els àmbits econòmic, cultural i polític.
Tenim, doncs, un programa per desenvolupar:
1. Veure si el terme "saviesa" és el més adient per designar-lo o quines serien les alternatives possibles ("qualitat"? "estil"? "profunditat/pregonesa/fondària"?).
2. Veure si les quatre àrees esmentades són realment aquelles en que aquest àmbit es pot dividir i veure les característiques i la dinàmica de cada un d'ells.
3. La vessant personal d'aquest àmbit sembla prou clara, la vessant col·lectiva és més difícil de precisar i caldrà treballar-la especialment (hi ha, però, un aspecte de la vessant col·lectiva més desenvolupat: el de la relació amb la natura, tractat des del món de l'ecologisme i la problemàtica de la sostenibilitat).
4. Veure com pot incidir o impregnar aquest quart àmbit el plantejament de finalitats a nivell econòmic, cultural i polític.
Reflexió sobre la denominació
“Saviesa” té un problema: molta gent l'associa amb “alt nivell cultural” o bé amb gran acumulació de coneixements” (“és molt savi” = ”sap moltes coses”), i nosaltres ens desmarquem d'aquesta interpretació. S'associa també amb l'edat: sembla que calgui haver viscut molt per esdevenir savi, i una certa base hi ha, en aquesta consideració (l'experiència pot ajudar a afinar el discerniment entre el que realment té importància i el que no en té tanta).
Una de les definicions de diccionari de "saviesa" és “coneixença justa de les coses”, bonica però que transfereix el problema al qualificatiu de “justa” (una cosa semblant passaria si digués “coneixença veritable de les coses”). Si digués “coneixença profunda de les coses” mantindríem la transferència però potser en una millor direcció, com també passaria si diguéssim “coneixença de la qualitat de les coses”.
Una altra definició de diccionari és la de “capteniment assenyat en la vida, en els afers”. Aquesta passa el mort al “seny”, cosa molt catalana. Diguem que les dues definicions indicades fins ara són les que apareixen al diccionari de l'Institut d’Estudis Catalans, i que apareixien ja idèntiques en el Fabra. El diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana va una mica més enllà, amb quatre accepcions: 1) Ciència profunda (interessant per l'aparició de la noció de profunditat) 2) Coneixença justa de les coses (que ja hem comentat) 3) Capteniment assenyat en la vida quotidiana, en els afers (perquè s'hi deu haver afegit aquí aquest esment de la quotidianitat?) i 4) Coneixement superior, de caràcter no sols teòrico-especulatiu, ans també pràctico-moral, relatiu a la veritat darrera (o primers principis) del real i al sentit i destí del món i, sobretot, de l'home (ben interessant, tant pel lligam amb la pregonesa al que sembla fer referència amb el qualificatiu de “darrera” com per la relació amb el sentit de l’existència).
El Petit Robert comença reprenent, sota l’accepció “sagesse”, la “connaissance juste des choses”, associant-la (no sé pas si amb gaire encert) a una cita de Descartes: “Parfaite connaissance de toutes les choses que l’homme peut savoir” (que més aviat sembla fer al·lusió a una inassolible perfecció del coneixement de tot, en un gest de manca de modèstia prou curiós). Després de recordar-nos que ve lligada a Minerva, inclou una segona citació (encara més fora de lloc?): “La liberté intellectuelle, ou Sagesse, c’est le doute” (Alain). Més ben orientat sembla el pas següent, en parlar de “Connaissance inspirée des choses divines et humaines”, definició que situa en l'àmbit religiós tot fent esment del Llibre de la Saviesa i del do de saviesa com un dels set atorgats per l'Esperit Sant; aquí la incorporació de la noció d'“inspiració” és també prou suggerent. Després de passar per “vertu, comportement juste, raisonnable” (no gaire inspiradora) arriba a la més rica “qualité, conduite du sage, modération, calme supérieur joint aux connaissances” amb una cita de Boileau: “La sagesse? Une égalité d’âme que rien en peut troubler, qu’aucun désir n’enflamme”, un bonic rodolí d'aire buddhista; una altra de Vigny d’aire prou romàntic: “Un désespoir paisible, sans convulsions de colère et sans reproches au ciel, est la sagesse même”, i una de Proust: “On en reçoit pas la sagesse, il faut la découvrir soi-même […] car elle est un point de vue sur les choses” (molt bé, però caldrà precisar quin punt de vista…). Es passa llavors a una altra definició: “jugement dans les conceptions ou la conduite”, més aviat anodina si no fos complementada per “remarques, jugements, conseils de bon sens, résultant d’une longue expérience, que les nations mettent en proverbes” i es cita a Romain Rolland: “S’il faut dans la paix préparer la guerre, comme dit la sagesse des nations, il faut aussi dans la guerre préparer la paix” (una bona cita per tenir present en els temps actuals que ens han definit com els de “una llarga guerra”) També s'esmenta “modération et prudence dans la conduite” i “tranquilité, obéissance d’un enfant” (en una accepció molt francesa: “sigues bon nen…”) per acabar amb “caractère mesuré, modéré” i “absence d’hardiesse”.
El Webster’s és menys prolífic (a cada cultura el seu estil…): defineix “wisdom” com “accumulated philosophic or scientific learning”: knowledge; “good sense”: judgment i la més suggerent “ability to discern inner qualities and relationships”: insight, on tornem a connectar amb la profunditat en una bonica i precisa formulació.
Ens desanima aquest recorregut pel que fa a la idoneïtat del terme saviesa pel nostre propòsit? Més aviat no...
Entrades
