Propòsits

Morris Louis 1960

"L'home, ja ho sabem, tendeix ca' a l'absolut. Cap a la plenitud. Cap a la veritat, cap a Déu, cap a la maduresa total... Assolir-ho tot, realitzar-se enterament -aquest és el seu imperatiu.

Doncs bé, a Pornografia es manifesta, em penso, un altre propòsit de l'home, més secret sens dubte, il·legal d'alguna manera: la seva necessitat de l'Inacabat... de la Imperfecció... de la Inferioritat... de la Joventut..."

(...)

L'existencialisme s'esforça per reinventar el valor, mentre que per mi el "subvalor", la "insuficiència", el "subdesenvolupament" són més a prop de l'home que tots els valors. Crec que la fórmula "l'home vol ser Déu" expressa molt bé les nostàlgies de l'existencialisme, mentre que jo n'hi oposo una altra, ferotgement incommensurable: "l'home vol ser jove."

(...)

L'home, tal com aquest llibre el descriu, és un ésser opac i neutre que s'ha d'expressar a través de certs comportaments i per consegüent esdevé, a l'exterior -per als altres- molt més definit i precís que no és en la seva intimitat. D'on, una desproporció tràgica entre la seva immaduresa secreta i la màscara que es posa per tractar amb els altres. No té més sortida que adaptar-se interiorment a aquesta màscara, com si fos realment allò que sembla ser.

(...)

La immaduresa no és sempre innata o imposada pels altres. També hi ha una immaduresa envers la qual ens fa tendir la cultura quan ens submergeix, quan no reeixim a aixecar-nos fins a la seva alçada. Nosaltres som infantilitzats per tota forma "superior". L'home, turmentat per la seva màscara, es fabricarà per al seu propi ús i d'amagat una mena de subcultura: un món construït amb les desferres del món superior de la cultura, regne de la quincalla, dels mites impúbers, de les passions inconfessades... regne secundari, de compensació."

Witold Gombrowicz (1904-1969) al Prefaci de l'autor (1962) a la seva novel·la Pornografia (1960)

(el subratllat és nostre)

Canvis ràpids

Picasso 1938

"No hi ha res més interessant de contemplar que l'alteració emocional produïda per una alteració poc usual de les formes de procés. La deriva lenta s'accepta. Però quan arriben canvis ràpids per a l'experiència humana, la naturalesa humana cau en la histèria. Per exemple, vents, tempestats, terratrèmols, revolucions en els costums socials, malalties violentes, focs destructors, batalles, són totes ocasions d'excitació especial.  Hi ha raons perfectament vàlides per a aquesta enèrgica reacció davant d'un canvi ràpid. Vull posar de manifest les nostres reaccions emocionals davant del domini de l'ordre legal i davant de l'enfonsament d'aquest ordre.Quan té lloc un canvi fonamental, de vegades els cels claregen, i altres vegades s'obre la gola de l'infern."

Alfred North Whitehead a Modes of Thought (1938)

Dos creixements

Morris Louis 1960

Una de les reflexions de Ken Wilber a La religió de demà (2017) és que les antigues tradicions religioses només contemplaven una mena de creixement o maduració de la persona, el creixement espiritual (estats del despertar). Però en el darrer segle s'ha vist que en paral·lel a aquest hi ha un altre tipus de creixement o maduració, diguem-n'hi desenvolupament humà (estructures del desenvolupament). I que les religions no poden ignorar aquests estadis del desenvolupament humà en la seva dinàmica.

Ambdues menes de creixement són autònomes: es pot estar a diferents nivells de l'un i de l'altre. Això té conseqüències. Podem trobar gent espiritualment madura però humanament poc desenvolupada, el que genera tensions i contradiccions. Per això Wilber diu que cal que totes les religions incorporin la reflexió sobre el desenvolupament humà, es posin al dia en aquest aspecte (i en d'altres, és clar) per tal de poder seguir sent significatives en el món d'avui. Wilber posa un exemple molt gràfic: parla de mestres zen que van venir a occident amb un alt nivell de maduració espiritual, cosa que impactava als seus deixebles, però mostraven poc desenvolupament humà, cosa que desconcertava a aquests deixebles. Wilber fa una llista molt gràfica dels trets d'immaduresa d'aquests mestres, dient que es podien mostrar com a persones etnocèntriques, racistes, autoritàries, rígidament jeràrquiques, absolutistes, imperialistes, homòfobes, sexistes, patriarcals i xenòfobes.

Simplificant molt el model de Wilber, podríem imaginar que en el creixement espiritual (CE) hi hagués quatre o cinc nivells (essent el darrer el de la fusió no dual amb la divinitat) i en el desenvolupament humà (DH) hi hagués sis nivells (arcaic, màgic, mític, racional, pluralista i integral; això no és una estructura rígida, es poden diferenciar més nivells si es vol afinar més). I és molt important tenir present que aquests nivells de DH es troben tant en el procés de maduració psicològica dels individus com en les estructures mentals de les societats.

Es pot tenir doncs un DH de 3 i un CE de 5. Cosa que té dues conseqüències, com a mínim: una, que tothom pot créixer espiritualment, sigui quin sigui el seu nivell de DH; l'altra, que cal aspirar al més alt nivell possible en els dos sentits, evitant una mena de conformisme de dir "com que igualment es pot créixer espiritualment, no cal preocupar-se gaire pel desenvolupament humà". Aquesta podria ser una forta temptació per a les religions, i seria un greu error. Les religions mateixes han d'estar interessades no només en que les persones i les societats madurin espiritualment, sinó també humanament.

Amb terminologia buddhista, la Il·luminació seria la unió entre la Vacuïtat (la Realitat última immaculada i inqualificable) i la forma (la totalitat del món manifest). La Vacuïtat és independent del nivell de DH assolit, és sempre igual. Però la forma no, la forma creix, es desenvolupa i canvia i per tant el nucli mateix de l'experiència de la Il·luminació difereix considerablement segons el nivell de DH des del que s'experimenti.

Pintura i vida

Delacroix 1820

"La pintura és la vida. És la natura transmesa a l'ànima sense intermediari, sense vel, sense regles convencionals."

Delacroix

(en una carta a Soulier de 1821; citat per Mário Dionisio a Introducción a la pintura, Alianza Editorial, Madrid 1972, p. 34)

Eos

A la mitologia grega, Eos és la deessa de l'alba.

Segons la Viquipèdia, "Eos (en grec, ἡ Ἠώς -Ēṓs-, gen. Ἠοῦς ‘aurora') era la deessa titànica de l'aurora, que sortia de la seva llar a la vora de l'oceà que envoltava el món, per anunciar el seu germà Hèlios, el Sol. Com a deessa de l'alba, obria les portes del cel -o de l'infern- (amb "enrojolats dits" o amb "dits rosats") perquè Hèlios pogués conduir el seu carro pel cel cada dia. Eos era la filla d'Hiperió i Tea (o Pal·las i Estix) i germana d'Hèlios (el Sol) i Selene (la Lluna), «que brilla sobre tots els que estan a la Terra i sobre els immortals déus que viuen a l'ample cel», va dir Hesíode (Teogonia, 371-374). L'adoració de l'aurora com a deessa va ser heretada dels temps indoeuropeus. El seu equivalent en la mitologia romana era Aurora («Eos» és un cognat del llatí «Aurora» i del sànscrit (vèdic) Ushás ‘Aurora’, sànscrit Uṣánas ‘estel de l'alba, Venus’), i en la mitologia etrusca, Thesan. En la Ilíada d'Homer, la seva toga de color safrà està brodada o teixida amb flors, amb dits rosats i braços daurats, i era representada en atuells àtics com una dona sobrenaturalment formosa, coronada amb una tiara o una diadema i amb llargues ales amb plomes blanques d'ocell. En la Ilíada (viii.1, xxiv.695), la seva toga groga està brodada o teixida amb flors (L'Odissea, vi.48). Eos és la icona original a partir de la qual es van imaginar els àngels cristians, car no hi havia imatges disponibles en la tradició hebrea, i els àngels perses eren desconeguts a Occident. Eos, precedida per Venus, l'estel del matí, és considerada com a l'origen de totes les estrelles i planetes, essent les seves llàgrimes les creadores de la rosada matutina."

Helen M. Luke a Woman, Earth and Spirit, i concretament a la seva segona part, Goddess of the Dawn ("Deessa de l'alba"), considera que la deessa fa néixer el sol ressuscitat de la matriu de la foscor, de la tomba a la terra, imatge que per a ella té un poder numinós.

C. G. Jung assenyalava, com recorda la seva deixeble Luke, que els indis Pueblo "sabien que el món i els seus pobladors quedarien sempre en la foscor si ells no presenciaven l'alba per assegurar la sortida del sol amb la seva esperança i la seva veneració. Això és científicament una bestiesa però és una profunda i incanviable veritat interior." Aquí es fa referència a la paradoxa dels mites: científicament no tenen cap consistència, però poden commoure els humans i orientar-los.

L'alba, per tant, seria també interpretable com la deessa que infanta el Sol (en anglès sun, ben proper a son, el fill). Així podria ser vista com a llevadora o mare, i no només com a germana, del Sol. En qualsevol cas, el que és rellevant és que sigui qui fa sorgir la llum de la foscor de la nit, el sol de les entranyes de la terra.

Amb la irrupció del cristianisme és possible que s'associés la iconografia d'Eos a alguns aspectes de Maria, la mare de Déu. Els colors de Maria són els de l'alba: el blau cel que substitueix el negre de la nit, el blanc de la llum abans de sortir el sol per l'horitzó. I altres atributs iconogràfics de la mare de Déu podrien ser també els d'Eos, que no hauria només inspirat la imatge dels àngels. Sembla clar que no és el cas de la iconografia de l'Anunciació ni de la mater dolorosa, però en canvi podem trobar connexions iconogràfiques amb Eos en les mares de Déu amb el nen (amb el sol als braços), en les imatges de l'assumpció de Maria al cel, en la iconografia de la Immaculada Concepció (en lloc de tenir ales ella està voltada d'àngels) i en les iconografies de les aparicions marianes com les de La Salette (1846), Lourdes (1858) i Fàtima (1917).

Cal recordar que durant el primer mil·lenni del cristianisme, al Crist se'l representava bàsicament amb imatges solars (com ara el Pantocràtor) més que no pas amb la imatge del crucificat.

Aquesta associació de Maria amb Eos i de Jesucrist amb el Sol es enfortida situant el naixement de Jesús en el solstici d'hivern i la seva mort i resurrecció per Pasqua (de l'hebreu pesach), en anglès Easter, derivat d'Ostern en l'antiga llengua ària, en referència a Eostre, nom amb el que en aquesta llengua es designava a Eos. Jesús és infantat en la foscor de la nit i dins d'una cova, a les entranyes de la terra (segons una de les tradicions iconogràfiques; l'altre és la de l'establia), i és ressuscitat en el temps pasqual, el temps d'Eos.

L'alba, el sol, Eos, Maria i Jesús, el naixement i la resurrecció, formarien un conjunt mitològic potent, que mereix ser considerat i debatut. I és interessant que també faci referència a la importància d'aquest moment de la resurrecció solar una tradició tan allunyada com la que esmentàvem dels indis Pueblo, que consideraven que el sol no tornaria a sortir si ells no eren allà, a l'alba, per saludar-lo, per rebre'l, per acollir-lo. I a això pot anar lligada la fascinació d'alguns humans per esperar i contemplar la sortida del sol, el sol ixent.

La sortida de sol d'avui, 14 de setembre de 2019, des d'Arnes

Propi d'un ésser humà

"L'alegria d'un ésser humà és fer el que és propi d'un ésser humà. Propi d'un ésser humà és la bondat envers els seus semblants, el no sotmetiment als moviments dels sentits, el discerniment dels testimoniatges convincents, la contemplació de la natura universal i del que es produeix en conformitat amb ella."

Marc Aureli, Meditacions, VIII, 26

Cézanne i Derain

Cézanne 1895

Derain 1905

Quietud i serenitat a Cézanne, moviment i vibració a Derain...

Que fantàstica que és l'amplitud de reaccions possibles dels artistes davant d'un paisatge. Quina joia gaudir de la seva diferent sensibilitat.

Consens universal

Agnes Martin 1977

"L'evidència disponible no ens proporciona raons greus per dubtar que hi ha un consens humà gairebé universal sobre determinats aspectes del domini material. Tota la humanitat, a través de les seves llengües naturals, mostra la seva adhesió a determinats principis elementals de la lògica i a través dels seus sentits descobreix un món mentalment coherent d'objectes invariants i relacions espacials, patrons de so i de color, permanència i moviment, temps i canvi. Aquest món factual, projectat al domini noètic mitjançant el llenguatge, és gairebé el mateix per a tots nosaltres. Però la universalitat del realisme de sentit comú no es deu a que totes les ments humanes hagin estat genèticament creades de manera idèntica per percebre/comunicar-se per instruments com les càmeres de televisió de control remot enviades a Mart. La nostra ben fonamentada confiança en la realitat de la vida quotidiana deriva de l'experiència corporal sensiomotora de la infantesa, enfortida i portada a la consciència per la interacció lingüística amb altres persones. Si hem de donar algun sentit a la ciència, primer hem d'estar d'acord en que el sol està calent i que la lluna brilla, que les pedres s'enfonsen i la fusta flota, que qui cau d'un arbre es pot trencar els ossos i que qui no menja es morirà de gana. La "ment del salvatge" no està pitjor informada, no està més confosa sobre aquestes matèries que el producte més brillant del Cambridge Natural Sciences Tripos, amb el seu coneixement de la teoria quàntica, de la relativitat i de l'estructura de l'ADN."

John Ziman a Reliable knowledge - An exploration of the grounds for belief in science (1978)

Set anys després

Tàpies 1967

Després de la manifestació de l'11 de setembre de 2012 vaig escriure aquesta nota en aquest blog:

"Estat d'ànim després de la gran manifestació d'avui: satisfacció preocupada.

Simplement el constato, sense ser gaire capaç d'analitzar-lo."

Set anys després, la preocupació ha esdevingut més gran que la satisfacció. No estic content amb el que ha passat a Catalunya aquests set anys. El país em fa mal a l'ànima. No m'hi trobo còmode, de vegades no m'hi reconec, em dol el que jo visc com un trencament, encara que a molts els desagradi l'expressió. I la meva impressió és que ja no viuré prou com per veure aquesta fractura guarida, l'esquinçament recosit. El paisatge hi és, però la societat no avança en la direcció que jo hagués desitjat. Em desorienta no trobar-me ben encaixat al meu país, a casa meva. Sento una gran pena.

Raó i cordialitat

Tàpies 1967

"El separatisme és capaç de provocar ell sol una catàstrofe episòdica. Aquesta capacitat la tenen totes les minories, per ínfimes que siguin, i fins i tot els individus aïllats (per exemple un anarquista en acció), quan en un rapte de pessimisme estan disposats a qualsevol tragèdia. Però el separatisme, en canvi, no té a Catalunya cap mitjà per a trobar solucions duradores. Ell, per ell mateix, no pot solucionar res. És impotent. Les solucions comença només a albirar-les quan entra en contacte i estableix relacions franques amb la resta d'Espanya; és a dir, quan deixa de ser separatisme. I la raó es troba -raó enorme, capital!- en que el separatisme català no només no té prou força per imposar-se a Espanya, sinó que ni tan sols la té per imposar-se a Catalunya. El dia que per desgràcia aquest vell plet quedés catastròficament plantejat en forma d'una lluita oberta entre el separatisme català i la resta d'Espanya, a les forces que la resta d'Espanya enviaria contra el separatisme català s'hi hauria d'afegir fatalment, en un redoblat fratricidi, una part molt considerable de la mateixa població de Catalunya. Conseqüència: els catalans no podem aspirar a més autonomia que la que aconseguim per les bones, per vies de raó i de cordialitat, no per camins d'odi i violència."

Agustí Calvet, Gaziel, a La Vanguardia del 01.05.1931