divendres, 24 de novembre de 2017

Valors i pobles




Hodgkin 1996



"Una taula de valors penja sobre cada poble. Guaita, és la taula de les seves superacions; guaita, és la veu de la seva voluntat de poder.

Troba lloable allò que li sembla difícil; allò que és indispensable i difícil, ho anomena "bo", i allò que allibera de la més alta necessitat, el més rar, el més ardu, ho exalça com a sagrat.

(...)

"Sempre has de ser el primer i has de passar davant dels altres: la teva ànima gelosa no ha d'estimar  ningú, fora de l'amic" -això feia estremir l'ànima d'un grec: i per això seguí el camí dels grans homes.

"Dir la veritat i saber fer anar bé l'arc i la fletxa" -això li semblava adorable i alhora difícil a aquell poble del qual prové el meu nom -el nom que m'és adorable i alhora feixuc.

"Honrar pare i mare i ser dòcils envers ells fins a l'arrel de l'ànima": aquesta fou la taula de la superació que un altre poble es penjà al damunt i per això fou poderós i etern.

"Servar fidelitat i per la fidelitat voler donar l'honor i la sang fins i tot per coses dolentes i perilloses": així amb aquesta doctrina es dominà a si mateix un altre poble, i dominant-se així esdevingué feixuc i gràvid de grans esperances."


Friedrich Nietzsche Així parlà Zaratustra (1885), "De les mil fites i de l'única"


(traducció de Manuel Carbonell)





dijous, 23 de novembre de 2017

Contraposició







"S'està ben orientat quan es té una facilitat interior per accedir a l'essència, alhora que s'actua externament d'acord amb la justícia i se segueix a la raó, sense estar lligat a les coses.

Les maneres perverses es manifesten en una recerca creixent d'un gust més ric, una complaença desenfrenada en el so i la forma, accessos d'eufòria i ràbia, oblit de les conseqüències negatives."


Del Wenzi 57



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 22 de novembre de 2017

Reescoltar




Millares 1959



Perquè a la gent gran ens agrada tornar a escoltar les cançons que sentíem a la nostra joventut? En part és un exercici de nostalgia, d'acord. Però probablement no sigui la part principal. Ho fem perquè en sentir-les ara, aquestes cançons ens mostren aspectes, ens diuen coses, que potser en aquell moment, joves com érem, no vèiem i ara sí que podem copsar. Amb els anys hem anat refinant i enriquint la nostra percepció, i el que veiem ara no és el mateix que vèiem llavors.

A més, ens és més fàcil de sentir i de fruir aquestes cançons que les que s'han anat popularitzant posteriorment, la major part de les quals no coneixem i que no és fàcil que ens agradin, i menys encara que ens emocionin i commocionin com ho van fer les "nostres" cançons.

El nostre món estava poblat de cançons catalanes, tradicionals i "noves", de cançons castellanes i hispàniques en general, de cançons franceses i italianes, i de cançons angloamericanes de menes prou diferents.

Era un panorama ampli i ric, ens en varem estimar moltes (a l'Spotify de merceirai mirem de recollir-ne/recordar-ne tantes com podem). 

Benvinguts siguin, doncs, aquests retrobaments no només nostàlgics amb les cançons i músiques de la nostra joventut.


(post dedicat als nostres amics Lluís Trabal, autor de la seva idea germinal, i Josep Serra, que la va enriquir)





dimarts, 21 de novembre de 2017

El poder i la ment




Francis Bacon 1949



"He estudiat com es detecten trastorns mentals en el llenguatge honest: gestos, tics, llenguatge corporal... Tot allò amb què diem la veritat sense voler.

I què diuen els malalts sense voler?

En els seus textos parlats i escrits solen utilitzar paraules clau i girs que revelen els seus trastorns. I jo m'he especialitzat a localitzar-los en discursos de polítics i poderosos.

Diuen tantes mentides com pensem?

Per descomptat, però la gran pregunta és: per què ens les creiem fins i tot descobrint-les?

M'ho plantejo cada cop que els sento.

I la resposta és perquè la mateixa síndrome que modifica el cervell del poderós, denominada d'Hybris per Owen&Davidson, també afecta de manera simètrica i dinàmica els qui l'obeeixen i reforcen el seu trastorn.

L'Hybris era la supèrbia contra els déus grecs, que la castigaven amb la Nèmesi.

Es tracta, en efecte, d'un trastorn tan antic com el poder humà i sempre universal.

El poder emmalalteix qui mana i obeeix i si és absolut, absolutament?

Ho demostra la història, i ara, modestament, la meva feina en l'anàlisi de marcadors lingüístics en el llenguatge del poderós. Exercir el poder altera la nostra neuroquímica; i ho fa de manera més profunda i persistent com més gran i durador és; i del tot si no té límits.

Com exactament?

Ser obeït –o creure que ho és– magnifica l'autoconfiança del poderós en les seves pròpies habilitats fins a privar-lo de la capacitat de dubtar de si mateix i aïllar-lo de la realitat.

Què passa en la ment de qui obeeix?

Creu més en el que suposa que veu el seu líder que en el que veuen els seus ulls, i això el fa compartir el seu deliri de vegades anticipant-s'hi i sempre reforçant-lo. Hem descrit fins a 14 símptomes de la síndrome d'Hybris.

Els trobaria en la nostra història?

I en la del món, la d'Europa i la del meu país, Gran Bretanya. Ho he descrit amb profusió en els discursos, per exemple, de Harold Wilson, Margaret Thatcher i Tony Blair. Però de segur que la trobaria en polítics espanyols.

Ha analitzat textos i biografia d'algun polític que no patís Hybris?

Alguns desenvolupen mecanismes de prevenció de la síndrome que els permeten minvar-la o no patir-la. John Major, per exemple, va ser primer ministre britànic i no va patir d'Hybris, almenys pel que he observat en els seus textos.

Potser perquè el seu propi partit li va escatimar el reconeixement i l'obediència.

En altres polítics, en canvi, és fàcil d'identificar la tendència a creure que encarnaven les essències d'un Estat o que tenien una relació privilegiada amb Déu o la història, la pàtria, el poble, el destí de la nació...

El pitjor és que hi hagi gent que els creu.

Al creure'ls i aplaudir-los quan parlen d'aquesta manera "del poble" o "la nació", com si fossin mèdiums, reforcen el seu trastorn empitjorant-lo i alhora també agreugen el seu en un bucle delirant que es retroalimenta.

I al final, la política és un manicomi.

El poderós afectat per la síndrome passa de gestionar la realitat tal com és a estar convençut que és ell qui la crea.

I arriba al pensament màgic narcisista?

Al final, en els seus discursos acaba per renyar els fets quan no s'ajusten als seus desitjos.

La síndrome es pateix en altres àrees?

Ha estat descrita en empresaris i altres col·lectius amb poder... I en periodistes, esclar.

Els periodistes amb Hybris passen de descriure la realitat a prescriure-la.

Un altre dels col·lectius on es va observar amb detall la síndrome van ser els brokers de Wall Street als anys de la bombolla. La testosterona que els envaïa quan guanyaven fortunes en minuts els va fer creure que el mercat sempre els obeiria i els va fer més i més agressius en les apostes fins que van causar una recessió.

Com és que no s'adonaven el perill? Avui sembla que estiguessin drogats.

Ho estaven. El seu cervell estava dopat. La síndrome d'Hybris aïlla de la realitat qui la pateix i els que hi creuen –en aquest cas els inversors– fins que la realitat acaba per imposar-los els límits que ells no volien acceptar.

El remei per no patir tots l'Hybris d'alguns és posar límits a qualsevol poder?

És un principi sa, però més fàcil d'enunciar que d'aplicar precisament per la naturalesa de la síndrome, que es retroalimenta. Com més persones segueixen qui la pateix, més reforcen el seu deliri i fan que d'altres s'hi afegeixin per compartir les seves preteses dots. La síndrome fa que tots els afectats es creguin elegits per viure moments excepcionals amb el seu líder.

Sembla que ningú no es vol perdre un bon moment històric darrere d'un gran líder.

I el poder resulta més irresistible com més modifica els nostres cervells. L'Hybris collectiva permet creure que tot és possible i que és la nostra voluntat unida a la de qui ens mana la que ho fa possible.

Quan arriba la caiguda?

Quan la realitat s'imposa. I és més dura com més intensa i duradora ha estat l'Hybris. El poderós caigut sol pidolar atenció com a substitut del seu poder perdut. Blair muntava fundacions i Alex Salmond ha acabat de comediant. La síndrome d'abstinència que segueix la d'Hybris pot acabar, com va acabar la de Harold Wilson, en la bogeria."


Peter Garrard a La Contra de La Vanguardia del 15.11.2017, feta per Lluís Amiguet





dilluns, 20 de novembre de 2017

Quatre crisis




Tàpies 1964



Cadascú veu el món - i el seu país - des del seu petit reducte biogràfic. En el meu cas, és la mirada d'un català nascut el 1951 i amb una trajectòria vital determinada, com totes. Amb interès per la dinàmica social, però sense dedicació professional a la seva anàlisi i coneixement. Per tant, el que jo veig val molt poc, és un simple petit testimoni més d'un temps històric.

Dic això perquè vull parlar de quatre crisis encara vigents que he constatat en el meu itinerari biogràfic i que crec que ajuden a entendre on som. A entendre que em sembla que som en el moment més baix de la psicologia col·lectiva catalana dels darrers seixanta anys. I encara no se sap si hem tocat fons i començarem aviat a remuntar, o bé encara ens espera anar més avall. És possible que les eleccions del 21.12.2017 no serveixin per aclarir la direcció d'aquesta trajectòria. Serà una llàstima.

Constato en primer lloc una crisi religiosa. Amb arrels profundes i diverses, però simbolitzable potser com a punt d'arrencada visible amb la visita de Joan Pau II a Catalunya el novembre de 1982. En poques dècades Catalunya va passar de ser un país activament cristià catòlic a ser un dels països menys religiosos del món. La segona crisi és una crisi cultural. De pèrdua d'empenta i de fe en la pròpia cultura, de pèrdua de creativitat i d'ambició. Probablement va començar obertament el 1993 amb la depressió post-Jocs Olímpics, i es va manifestar amb un cert patetisme en la manca de consistència com a projecte del Fòrum Universal de les Cultures del 2004. La tercera és la crisi política, que es manifesta públicament a partir de l'11 de setembre del 2012, quan l'ANC i altres aconsegueixen l'hegemonia de l'estelada sobre la senyera en la manifestació d'aquella diada. Una crisi que també perdura, que en els darrers dos anys, i especialment en els darrers tres mesos, ha arribat a un nivell insòlit i que no sembla que les eleccions del 21 D puguin tancar, vistes les candidatures presentades. I la quarta crisi és una crisi econòmica d'arrels no econòmiques. Per primera vegada en aquests seixanta anys, factors externs a l'economia tenen un impacte real en l'àmbit econòmic, principalment amb la fuga de seus socials i fiscals d'empreses i amb la reducció de demanda de determinats serveis. Aquesta crisi esclata amb la reunió d'Oriol Junqueras i Isidre Fainé a la seu de la Fundació la Caixa el 03.10.2017, explicada per Manel Pérez a La Vanguardia del 08.10.2017. Encara és massa recent com per avaluar-ne l'abast i la incidència.

Deixo a part la crisi de psicologia individual i col·lectiva viscuda sobretot a partir del 06.09.2017, amb neguits i insomnis no vistos fins ara i una tensió i desorientació col·lectives també noves. Deixo a part les anomenades fractures familiars i de cercles d'amistats derivades del procés independentista unilateral viscut. Tot això és encara més subjectiu que les subjectives impressions sobre les quatre crisis esmentades.

Caldrà seguir molt de prop com evoluciona tot això en els propers mesos i anys. Perquè de cap d'aquestes quatre crisis no n'hem sortit, hi estem simultàniament immersos. El gran repte de futur per a nosaltres, el repte que podria orientar el nostre compromís present i futur amb el país, és precisament el de sortir d'aquestes quatre crisis. Això seria bastir un país nou, un país amb futur.





diumenge, 19 de novembre de 2017

La intrusa



Toulouse-Lautrec 1889


"Un agent d'assegurances, el senyor B., vol emprendre un llarg viatge de negocis, havent de deixar sola la seva jove esposa a la casa de camp, situada a uns cent quilòmetres de la capital. Li disgusta molt deixar-la perquè fa poc temps que s'han casat i estan molt enamorats, però el deure i l'interès l'obliguen a marxar. Aquest viatge havia de durar un mes i mig, però per diverses causes el senyor B. es veu obligat a romandre absent per espai de dos mesos. Finalment arriba el tan desitjat dia de la tornada; quan s'apropa la nit, baixa a l'estació més propera al seu domicili, a l'estació l'espera una carrossa demanada per telegrama; ha fet bons negocis i està content, però més que res està content en pensar que al cap de tant de temps podrà abraçar a la seva bona i bella Maria. Arriba finalment a la porta de fusta del seu jardí. Ja és de nit. El jardiner surt al seu encontre portant un fanal. Mirant al seu voltant tot li sembla nou, encara que res ha canviat. El vell gos blanc el reconeix i li fa festes; la vella criada que l'ha servit des de la infantesa està a l'entrada de la porta, li somriu, li dóna la benvinguda, l'ajuda a treure's el gruixut capot negre especial per a viatges:
- Cap novetat?
- Cap, senyor.
- I la senyora?
- Baixa en aquests moments.

En efecte: per l'escala de faig que condueix a la planta alta baixa una dona que saluda alegrement al senyor B., però aquest, quan la dona és a prop, fa un moviment d'estupor i en lloc d'abraçar-la camina cap enrere sense dir ni paraula. Aquella jove senyora, vestida de vellut, no és la seva Maria, no és la seva esposa. Maria és bruna com una meridional, mentre que aquesta té els cabells d'un color ros cendra; Maria és de mitja alçada i una mica rodona, mentre que aquesta és alta, prima. Ni tan sols els ulls són els mateixos: la desconeguda que pretén abraçar-lo té uns ulls blaus claríssims, gairebé grisos, mentre que els de Maria, foscos i ardents, s'assemblen als d'una dona criolla.

I, no obstant això, aquesta senyora el crida pel seu nom amb veu acariciadora, li demana notícies sobre el seu viatge i la seva salut, pren una de les seves mans i l'atrau cap a ella, el besa amb llavis càlids en ambdues galtes. El viatger és incapaç d'articular una sola paraula, li sembla que en lloc d'entrar a casa ha ingressat al món dels somnis; li agradaria que algú el despertés. Però allà tot és normal excepte la nova dona: la casa és la mateixa de sempre, els mobles són els mateixos que va deixar en partir, el jardiner, deixades les maletes, espera ordres de la propietària de casa, la serventa tracta a la desconeguda com si fos la senyora Maria i fins i tot el gos es mou per allà fent festes i bordant com acostumava fer-ho amb la seva veritable mestressa. Què havia succeït?, per què cap dels presents, excepte ell, no s'adona que aquella dona no és la seva Maria?

Sempre en silenci, el senyor B. segueix a la desconeguda, pugen per l'escala de fusta i entren a la cambra conjugal. També allà està tot igual que abans. La toilette de Maria és la mateixa, amb els seus flascons i altres coses ben conegudes per ell; els vestits de Maria pengen al mateix penjador, el seu retrat, el de B., és a la mateixa tauleta de l'esposa. La nova Maria s'aprofita de la seva torbació per abraçar-lo i besar-lo a la boca, i ell sent que el perfum és el mateix, ben conegut, exòtic i intens, tot i que el cos sigui divers.

-Estàs cansat? - li pregunta la dona -. Vols reposar una mica abans de baixar a sopar? Em sembla que estàs estrany, molt canviat. Per què et mostres tan fred amb mi, que t'estic esperant des de fa temps?, t'ha passat una cosa desagradable?, no et sents bé?, vols beure un glop del teu licor preferit?, sempre he tingut a mà l'ampolla per al teu retorn ...

- No necessito res - aconsegueix dir, finalment, el senyor B.-. Només voldria descansar una mica i reflexionar sobre el que està succeint. No ho puc comprendre. Deixa'm sol un moment.

- Com vulguis - respon dolçament la dona. Vaig a la cuina per vigilar que el sopar estigui a punt. He fet preparar els plats que més t'agraden.

Estreny la seva mà, li somriu i surt de la cambra. El senyor B., vestit com havia arribat, s'estira al llit pressentint que s'aproxima una mena de vertigen. No aconsegueix adonar-se de la inaudita aventura que li està succeint. En el seu atordiment no és capaç de trobar una explicació satisfactòria. Què havia passat? Durant aquells dos mesos d'absència, ¿s'hauria transformat ell fins al punt de no reconèixer ja a la seva estimada esposa, o potser, tot i que ningú se n'adonés, la seva Maria hauria canviat enterament deixant de ser com era abans?; o una altra hipòtesi encara més absurda i paorosa: ¿la veritable Maria hauria estat treta d'allà per la força, potser fins i tot assassinada, comptant amb la complicitat del servei, i una altra dona a la qual mai havia vist però que tal vegada l'estimava, hauria ocupat el lloc de la primera?

Totes aquestes suposicions li van semblar igualment infundades, i va procurar fer-les desaparèixer de la seva ment. Però, per més que fes treballar la fantasia no aconseguia trobar explicacions més naturals i convincents. El senyor B. no era un romàntic i no sentia cap simpatia pels relats d'Hoffmann i de Poe. Finalment va prevaldre en ell el bon sentit: va decidir no fer cas de res i adaptar-se, si més no en les aparences, a aquella incomprensible situació. Acceptaria i recitaria la seva part en la comèdia, tractant a la desconeguda com si fos en veritat la seva Maria. Potser, passant el temps i amb una tenaç observació, arribaria a descobrir la veritat. Aquesta resolució va calmar la seva excitació, però no va mitigar la intensitat dels seus pensaments. Quan la falsa Maria va entrar una altra vegada a l'habitació matrimonial, el senyor B. es va aixecar del llit i va veure brillar una nova esperança: en la penombra li va semblar que era ella, la que havia deixat en partir. Però, només per un brevíssim moment; després, era la desconeguda, la intrusa.

Va aconseguir ser amo de si mateix i la va agafar pel braç, comprovant amb estupor que aquell braç, tebi a través de la tènue màniga, li recordava el de Maria, tant que gairebé va sentir remordiment. La nova esposa es mostrava afectuosa, sol·lícita, alegre, elegant, com l'anterior. Ara, l'experiència que pensava fer li semblava menys difícil, menys paorosa. Van baixar junts per anar a sopar... "


Giovanni Papini a El llibre negre (1951), capítol 59





dissabte, 18 de novembre de 2017

Populisme




Ibarrola



Ha esdevingut l'independentisme polític català en els darrers temps un populisme?

De cara a tenir més elements per mirar de respondre a la pregunta, recollim el que Anton Costas i José Antonio Zarzalejos han resumit recentment com a trets del populisme:

- la creença dels populistes que només ells són els legítims representants del "poble". Un sol poble que tindria una sola veu, la d'ells.

- la orientació antipluralista, dirigida a la supressió de qualsevol expressió de la societat civil oposada a les seves directrius.

- la immunitat dels seus arguments a l'evidència empírica. Els és igual que els fets no donin suport a les seves posicions, continuen reiterant-les com si fossin veritats objectives.

- la funcionalitat del seu interès en els processos democràtics. És a dir, els interessen en la mesura que aquells processos confirmin el que ells han determinat a priori que ha de ser la voluntat del poble.

- l'adopció d'estratègies dirigides a l'ocupació del poder que poden involucrar activitats de clientelisme polític i de corrupció. El populisme no és pròpiament una ideologia o un programa polític sinó una estratègia oportunista de presa del poder. Per això en les seves accions domina el procés de presa del poder, no el programa polític que es vol construir. Aquest objectiu oportunista fa que els populistes desenvolupin aliances polítiques parlamentàries que en principi semblarien improbables.

- la democràcia directa i les decisions per aclamació. Menysteniment del pluralisme social i polític. En aquest sentit, el populisme és profundament antiliberal. La seva democràcia és aclamativa, no representativa. Per això la mentalitat populista és moralment ombrívola.

- la reducció dels problemes complexos a solucions simples (l'èpica paradisíaca d'un futur sempre millor).

- la rotunda dicotomia entre "ells" i "nosaltres" (dialèctica amic/enemic).

- la creació d'una legalitat i una legitimitat alternatives a les establertes.

- la reacció hiperbòlica a qualsevol greuge.

- la pretesa absència de costos a l'hora de capgirar el sistema polític vigent.

- el recurs a una astúcia de vol baix, purament enganyosa, a efectes òptics. 

- la deriva cap a formes d'autocràcia, on un home o una dona concentra a les seves mans, de manera fàctica i no normativament atribuïda, tot el poder. Els autòcrates solen recórrer a instàncies socials de pressió, políticament irresponsables, sense funcions públiques, dirigides per particulars sense estatut funcionarial ni elecció pública.





divendres, 17 de novembre de 2017

Fuig




Hodgkin 2004



"Fuig, amic meu, cap a la teva solitud!  Et veig atordit de la fressa dels grans homes i et veig crivellat dels fiblons dels petits.

Bosc i roca saben callar dignament amb tu. Torna a ser igual que l'arbre que estimes, l'arbre de grans branques: silenciós i atent penja sobre el mar.

(...)


Tu, que estimes la veritat, no tinguis gelosia d'aquests incondicionals i acuitadors! Mai encara la veritat no s'ha arrepenjat al braç d'un incondicional.

(...)

Tots els pous fondos viuen lentament les experiències: llargament han d'esperar fins a saber què caigué en llur profunditat.

Tot allò que té grandesa s'aparta del mercat i de la fama: apartats del mercat i de la fama han viscut des de sempre els inventors de nous valors.

Fuig, amic meu, cap a la teva solitud: et veig crivellat de mosques verinoses. Fuig cap a on bufa un aire rúfol, fort!

Fuig cap a la teva solitud! Has viscut massa prop dels coquins i dels mesquins. Fuig de llur venjança invisible! Per a tu no són res més que venjança.

No alcis més el braç contra ells! Són innombrables, i el teu destí no és pas ser espantamosques.

(...)

Fuig, amic meu, cap a la teva solitud i cap a on bufa un aire rúfol, fort. El teu destí no és pas ser espantamosques."


Friedrich Nietzsche Així parlà Zaratustra (1885), "De les mosques del mercat"


(traducció de Manuel Carbonell, amb adaptacions de Raimon Ribera)





dijous, 16 de novembre de 2017

Personalitat i divinitat







"Quan fas el bé, ets estimulat; quan fas el mal, ets observat. L'estímul produeix reptes, l'observació produeix problemes.

Per això, l'apropament a la divinitat no pot utilitzar-se per continuar buscant la fama, sinó per retirar-se a un procés d'autorealització.

Per això, els savis no busquen el renom pels seus actes ni busquen la lloança pel seu coneixement. El seu comportament segueix a la naturalesa de manera espontània, sense afegir res per si mateixos.

Hi ha alguna cosa que no és realitzada pels que fan plans, alguna cosa que no és aconseguida pels que busquen. La gent queda exhausta, i la divinitat no els travessa.

Tenir coneixement i no fer res té el mateix mèrit que no tenir coneixement. Tenir capacitat però no explotar-la té la mateixa virtut que no tenir cap capacitat. Si tens coneixement, però sembla que no en tens cap, si tens capacitat, però sembla que no en tens cap, el designi de la divinitat triomfa i el talent humà desapareix.

La personalitat i la divinitat no poden lluir alhora: si les persones estan enamorades de la reputació, no s'apropen a la divinitat; quan l'apropament a la divinitat supera la personalitat, llavors la fama s'eclipsa. Quan l'apropament a la divinitat s'atura i s'exhibeixen la personalitat i la fama, hi ha perill i destrucció."


Wenzi 54



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 15 de novembre de 2017

Dejunar







“Una dona tenia un fill jove que es va posar malalt. El metge li va dir que el seu únic remei era prendre's un medicament alhora que romania en dejú una setmana. Però el jove semblava trobar-se bé, i no era capaç de dejunar ni un sol dia,  tot i les contínues advertències de la seva mare i del metge. Un dia, la dona va sentir parlar d’un savi que vivia en un lloc llunyà i que potser podria ajudar-la. Va anar-lo a veure i li va explicar la seva situació. El mestre va dir:

- "Dona, torna d’aquí una setmana amb el teu fill."

Al cap d’una setmana, la mare i el fill van fer el llarg viatge per presentar-se novament davant del savi. Quan van arribar a la seva presència, aquest li va dir al jove:

- "Has de saber que si no dejunes una setmana serà perillós per a tu. Podeu marxar."

La dona, sentint aquelles simples paraules, va quedar desconcertada. Havia sospitat que aquell home faria servir algun poder estrany per a convèncer el seu fill, o potser fes un poderós ritual de petició a alguna divinitat.

- "Senyor, va dir, hem fet un llarg viatge per veure't, i l'única cosa que se t'acudeix dir-li és quelcom que tant el seu metge com jo li hem repetit mil vegades."

- "No és el mateix" – va respondre el savi.

- "I quina és la diferència?" – va voler saber la dona.

- "La diferència és que jo he estat dejunant aquesta setmana."

Quan van tornar al seu poble, el jove va fer per voluntat pròpia la setmana de dejuni, va prendre la medicina i es va curar.”


Conte oriental recollit per Ramiro Calle i Sebastián Vázquez a la recopilació que van publicar a EDAF, Arca de sabiduría, el 1999.