dilluns, 25 de juny de 2018

No passarà




Hernández Pijuan 2004


"Saps perfectament
que mai més passarà res,
i en canvi no se'n va
aquesta impressió,
que no saps d'on surt,
que no té cap fonament,
però que sorgeix de tant en tant
com una estranya remor;
la impressió que alguna cosa
està a punt de passar.

I mai passa,
i no passarà."


Li Migara




diumenge, 24 de juny de 2018

Gosem parlar de religió




Saenredam 1642


"La religión es parte de ese mundo que hemos creado con nuestra mirada, soñado. La religión es creación nuestra, aunque en algunas ocasiones y lugares los humanos hemos soñado dioses que se nos aparecían y nos revelaban su palabra, su religión. La religión es la forma en que hemos formulado hasta hoy la conciencia de que la vida humana es mágica y trascendente. El conocimiento de las distintas dimensiones de la trascendencia está repartido entre las diversas formas de religión, del panteísmo y el chamanismo al sintoísmo o a las religiones monoteístas. Del extatismo budista al dramatismo y la escatología del judaísmo y el cristianismo. Todos los momentos y formas de la vida trascendente están en las religiones, desde la disolución del yo hasta el darle sentido a la historia colectiva.

(...)

Para los europeos existieron otras dimensiones de la experiencia religiosa, como bien nos recordó Rudolf Otto en su ensayo sobre lo sagrado, pero para las generaciones que hoy ocupan el poder y son hegemónicas no hay sitio ya para el sobrecogimiento y el espanto ante lo numénico, no invocamos a los dioses y tampoco nos visitan. Hace mucho ya que Hölderlin los extrañó y añoró. Nuestro yo orgulloso no se humilla, no se arrodilla ante dios alguno ni ante nada. Somos libres, pero ¿y si nuestro secreto fuese que necesitamos ser humillados, domados como los caballos? ¿Es el masoquismo el centro oculto de nuestra cultura moderna? ¿Seguro que podemos vivir sin la gran culpa? ¿Se puede vivir sin absolución? ¿Ante quién nos humillaremos avergonzados para implorar perdón por lo imperdonable? Vergüenza y culpa, son tan poco modernas; pero están en nuestro ADN, aunque lo neguemos.

Entre nosotros sólo queda sitio para el leve estremecimiento ante un paisaje impresionante o el arrobo de la música. Las emociones que nos producen los Requiem de Mozart, Verdi, Britten o Fauré, por ejemplo, son una anomalía que manejamos escrupulosamente y que depositamos en un lugar donde no nos perturba, el campo del arte, pero que no dicen nada a nuestras vidas cuidadosamente escindidas y compartimentadas. Para nosotros es música eviscerada y deshuesada, olvidamos su centro, un rito sagrado, y disfrutamos de su envoltura esterilizada. Somos cursis hasta la refinada crueldad, no salvajes.

(...)

Las religiones, además, nos proporcionan algo que necesitamos, además de los mitos, los ritos. Igual que nuestra civilización es una emanación del judeocristianismo también en nuestra vida civil y profana conservamos el eco de los ritos religiosos que articularon nuestra vida, ritos de recibimiento, de paso y de despedida. Y que nuestra mente sigue necesitando, o nuestra alma. El rito es un lenguaje necesario entre nuestro yo y el mundo y se da la paradoja de que cuanto más perdamos los ritos articuladores de nuestra vida más rituales neuróticos crearemos; cuanto menos significado tengan los actos de nuestros días y menos pautados estén más compulsivos seremos, menos dueños de nosotros.

En realidad una vida sin religión o religiosidad, sin sentido de trascendencia, no es plenamente humana pues lo específicamente humano, el lenguaje, nace para solucionar un problema propio de nuestra especie, la conciencia insoportable del yo y su límite, la muerte. Con el lenguaje es con lo que nos esforzamos por romper nuestra soledad e integrar la muerte en nuestras vidas, darle sentido y eso lo consigue el lenguaje religioso, es lo que nos permite hablar con nuestros muertos y situar en el tiempo a nuestros descendientes. Somos los que hablamos a los muertos, esos somos. Y la religión es la emoción que acompaña a nuestra inteligencia."


Suso del Toro a La Vanguardia/Culturas del 05.03.2008





dissabte, 23 de juny de 2018

divendres, 22 de juny de 2018

Marihuana catalana




Bonnard 1927


"Ho expliquen els consumidors: “Un porro de marihuana d'avui no té res a veure amb l'herba que es fumava fa anys. Col·loca molt més”. Tenen raó. El nivell de puresa que es detecta en les anàlisis de les plantes de marihuana confiscades a Catalunya s'ha multiplicat perillosament. Tradicionalment la mitjana de puresa era d'un 13%, però als laboratoris ja s'han detectat nivells superiors a un 50%. Els nous enginyers de la marihuana estan aconseguint, mitjançant la modificació genètica, una herba que potencia els efectes psicoactius del THC (tetrahidrocannabinol). O, dit d'una altra manera, s'està produint una herba que col·loca molt més i que, per tant, té més efectes secundaris. Consumir-ne agreuja perillosament els danys que pot provocar.

Aquesta nova marihuana més pura que es produeix i es conrea a l'hort català s'analitza als laboratoris de la policia científica dels Mossos d'Esquadra. Els agents de bata blanca han elaborat un informe que completa un treball d'intel·ligència que dissecciona el què està passant amb la marihuana a Catalunya. Les xifres són aclaparadores. No hi ha setmana que la marihuana no aparegui enmig d'alguna investigació policial. I costa que hi hagi un sol dia en què alguna unitat no s'apoderi d'alguna plantació, exterior o interior, que són les que han proliferat més els últims temps.

El degoteig de confiscacions per separat no impressiona, però, si se sumen, les xifres maregen tant com els efectes que provoca la substància. Unes quantes xifres expliquen la magnitud del fenomen. El 2015 hi va haver el punt d'inflexió. Aquell any la policia catalana es va apoderar de cinc tones de marihuana en plantacions, principalment exteriors. L'any següent la policia, sense cap pla especial, en va intervenir 14 tones, la mateixa xifra que el 2017. Aquesta última quantitat hauria estat superior si bona part de l'activitat policial no s'hagués ressentit dels efectes dels atemptats del 17 d'agost i el context polític posterior del referèndum de l'1 d'octubre. Però aquesta és una altra qüestió. El que és rellevant és que les confiscacions de marihuana es van triplicar d'un any per l'altre, i el ritme d'operacions policials d'aquest 2018 fa pensar que s'assolirà un nou rècord.

Què passa? El comissari Rafel Comes es va fer aquesta mateixa pregunta quan va agafar les regnes de la Comissaria General d'Investigació Criminal. Va encarregar a la unitat d'intel·ligència del seu departament un informe detallat sobre la marihuana, un treball que estudiés el fenomen des de tots els punts de vista. L'estudi comença en la seva introducció amb una dada a tenir en compte. D'entrada, a Catalunya es fuma molt més que a la resta d'Espanya. Segons dades del Pla Nacional de Drogues del 2016, un 33% dels menors catalans d'entre 14 i 18 anys havien consumit marihuana. Representen un 8% més que a la resta d'Espanya.

El dossier revela que el mapa delinqüencial de Catalunya dels últims tres anys s'ha vist alterat per la proliferació d'unes plantacions que van des d'una habitació en un pis fins a la totalitat d'una masia abandonada o naus industrials de milers de metres quadrats en polígons. Tot s'hi val, i qualsevol racó s'ha convertit en un bon lloc per plantar i guanyar diners pràcticament sense riscos.

El cultiu ha crescut molt, però només es coneixen les xifres dels milers de plantes que els Mossos arrenquen a les plantacions que descobreixen, unes troballes que moltes vegades són possibles gràcies al fet que la col·laboració ciutadana ha augmentat, sigui perquè de sobte tot un edifici es queda a les fosques i salten els ploms, com va passar en diversos immobles del barri de la Mina, sigui per la inconfusible olor o sigui pels incendis que provoquen les connexions precàries al sistema d'enllumenat públic. De la mateixa manera, els tècnics de les companyies elèctriques, com Endesa, han fet un estudi en què han quantificat a partir de quin “consum sospitós” en un immoble, local o magatzem hi ha indicis que en aquella estança es conrea marihuana.

Tots aquests elements poden provocar una trucada i l'inici d'una investigació policial que acabi amb el desmantellament d'una plantació, molt gran, mitjana o petita. Però què passa amb tot el que la policia no veu i creix sota els llums de sodi que il·luminen les plantacions durant les 24 hores del dia? La següent dada ajuda a entendre més bé l'abast del problema. Actualment a Catalunya hi ha 717 clubs cannàbics, als quals pertanyen 165.000 socis. Cada fumador té autorització per consumir uns 60 grams de marihuana al mes, sempre que tingui més de 21 anys, i 20 grams si té entre 18 i 21 anys. Només per subministrar el mercat legal que proveeix els clubs cannàbics es necessiten entre 1.700.000 i 2.500.000 de plantes de marihuana. El 2017 els Mossos es van apoderar d'un 10%, unes 170.000 plantes. Així doncs, qui conrea la resta de la marihuana que es consumeix?

El que és evident és que la droga no s'importa. Catalunya fa temps que va deixar de comprar marihuana a l'exterior. Al contrari, s'ha convertit, com apunta el comissari Comes, en un dels principals exportadors de marihuana d'Europa. A França, Itàlia, Holanda i la Gran Bretanya la maria catalana està ben valorada i buscada, per aquests alts nivells de puresa que els laboratoris certifiquen diàriament.

Aquest 90% dels cultius que no es veuen són els que més preocupen els responsables policials, perquè són conscients que el problema de la marihuana “va més enllà del delicte contra la salut pública” i és un error plantejar solucions només sota aquest prisma. L'enfocament és un altre de ben diferent. El negoci és tan lucratiu que no només s'hi han apuntat els petits delinqüents que deixen de robar per dedicar dues habitacions de casa seva al cultiu de marihuana, sinó que es comencen a assentar al territori grups criminals organitzats, una màfia que o bé compra, perquè aquí el preu és molt barat i la qualitat és bona, o bé s'alia amb la delinqüència local per produir i exportar a la resta d'Europa. I això és precisament el que ha encès la llum vermella de perill.

El crim organitzat sempre ve amb la violència i les armes de foc. Això es tradueix en homicidis, segrests, extorsions i assalts pistola en mà. Els últims dos anys hi ha hagut quatre assassinats relacionats amb el tràfic de marihuana i 41 robatoris amb violència en domicilis. Els últims mesos s'han desarticulat set organitzacions criminals, una amb vinculacions a Alemanya.

Els beneficis que genera la marihuana són desorbitats. L'informe de la policia ha quantificat els guanys. Amb una inversió de 6.000 euros s'assoleixen beneficis de fins a 260.000 euros en només un any. Es tracta de cultius intensius, amb unes noves mates molt més baixes, que amb prou feines necessiten aigua i que són capaces de donar fins a quatre collites l'any. Amb només 17 plantes de marihuana, que ocupen un metre quadrat, s'aconsegueixen 300 grams d'herba.

Els preus també ajuden a entendre l'efecte crida que s'està generant. Al mercat negre, al carrer, cada gram de marihuana costa cinc euros i el quilo es paga a uns 1.300. A la resta d'Europa, el preu mitjà és de més del doble, d'uns dotze euros el gram, la mateixa tarifa que als clubs cannàbics. Aquí la marihuana no només és més barata, sinó també, a l'efecte de substància psicotròpica, molt millor."


Reportatge de Mayka Navarro a La Vanguardia del 22.05.2018




dijous, 21 de juny de 2018

Amor i coneixement







"No hi ha humanitat més gran que estimar la gent, ni coneixement més gran que conèixer al poble. Si hi ha amor pel poble, no es castiga ningú a causa de la rancúnia; si hi ha coneixement del poble, no hi ha política a l'atzar."


Del Wenzi 103



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 20 de juny de 2018

Munch i la malaltia




Munch 1889


"La malaltia, la bogeria, la mort van ser els àngels que custodiaren el meu bressol. Des de llavors m'han acompanyat sempre."


Edvard Munch (1863-1944)



Munch 1896


Munch 1907



dimarts, 19 de juny de 2018

Valors comercials




Hodgkin 2016



Heus ací una colla de valors desitjables en una botiga de béns culturals (el conjunt és molt ideal, certament, però és bo no rebaixar les aspiracions; les limitacions de la realitat ja prou que s'encarreguen d'acotar-les). Potser tots o part d'aquests valors serien extensibles a altres menes de botigues.


1. Servei al desenvolupament integral o maduració de les persones

2. Promoció d'una visió responsable i conscient del consum

3. Promoció activa de la solidaritat amb el tercer i quart món, amb els pobres, els exclosos, els marginats

4. Atenció a l'impacte mediambiental dels productes i dels procediments de treball

5. Defensa i promoció de la cultura, i en concret de la cultura catalana

6. Discriminació qualitativa dels productes oferts. Èmfasi en la qualitat dels productes

7. Oferir orientació al comprador per fer una tria adient i de qualitat

8. Participació dels treballadors en la presa de decisions





dilluns, 18 de juny de 2018

Els immigrants deixaran de ser-ho




Barceló 2004



"No comparteixo en absolut la idea molt estesa que la incorporació de les persones nouvingudes a la societat catalana vagi a ser problemàtica des d'un punt de vista comunitari, és a dir, cultural i cívic-polític. Els problemes, en tot cas, poden arribar com a resultat d'un mal encaix laboral, ja sigui per una explotació il·legal i abusiva, ja sigui per les dificultats de contractació creades pels pèssims mecanismes actuals de control dels fluxos migratoris. O potser siguin els canvis en el Codi Penal i l'enduriment de la repressió els que produeixin tensions greus sobre els nostres nous veïns, creant una sensació de persecució injustificada. Però els entrebancs culturals i d'identificació comunitària no passaran de ser simples escaramusses similars a l'expressió d'altres conflictes habituals en qualsevol societat complexa.

Tampoc comparteixo els arguments més freqüents utilitzats per positivitzar el fenomen immigratori. Per exemple, considero un argument feble al·legar baixos índexs generals de població estrangera, no només perquè es basen en dades inexactes, sinó perquè aquesta es concentra en algunes zones en proporcions certament elevades. O, en un altre sentit, no em convenç la idea sobre els avantatges de la immigració que ocupa llocs no desitjats pels autòctons o que salva el sistema públic de pensions. I no només per l'ambigüitat moral de voler apel·lar a l'egoisme de la comunitat de recepció o perquè serien desmentides amb poc que canviés el context econòmic actual. L'experiència mostra que l'argument de la utilitat de la immigració, tot i ser cert, no redueix per si mateix les resistències socials.

I malgrat tot, tinc grans -i diria que sòlides- esperances en la bona i ràpida evolució de la incorporació dels nous immigrants que, per a sorpresa de molts, abandonaran aquesta condició de manera molt més ràpida de com ho van fer antecessors seus. Una evolució a la qual contribuiran tant els novíssims catalans sortint -per poc que els hi posem fàcil- de les seves presons identitàries, com els actuals catalans en respectar -en expressió feliç de Manuel Delgado- el "dret a la indiferència "dels primers. És a dir, el dret a no ser condemnats amb una terrible mirada condescendent que els tanqui en els seus atributs d'origen, nova forma de racisme social que va denunciar la declaració final del IX Congrés d'Antropologia de l'Estat Espanyol celebrat a Barcelona el mes de setembre passat.

La meva esperança ferma es fonamenta, almenys, en deu raons que només podré enumerar, tot i que cadascuna d'elles mereixerien ser exposada i defensada amb més precisió. I per començar, res millor que recordar l'extraordinària força amb què la modernitat, especialment en el seu vessant tecnològica aplicada a la vida de cada dia -per bé i per mal, amb gust o a pesar nostre-, porta ja temps homogeneïtzant-nos culturalment a tots. No hi ha cap grup que pugui resistir a l'acció transformadora de la modernitat tecnològica. Per dir-ho amb una exageració poc correcta però exacta, quan un individu culturalment "diferent" va enganxat a un mòbil "igual" als nostres -i que quedi clar que quan dic un mòbil podria dir qualsevol altre aparell de nova tecnologia- és com si portés a sobre una bomba d'explosió controlada en contra de la seva diferència actual.

En segon lloc, cal tenir en compte en quin tipus de societat s'instal·la aquesta modernitat. Aquí va arribar amb retard, però va arrasar i segueix arrasant gairebé sense resistències. La catalana és una societat tan oberta que sovint deixa l'individu a la intempèrie. Potser d'altres països n'envegem la seva major organització, però la veritat és que aquí hem après a improvisar en un marc molt obert d'intercanvis socials informals. I aquests estils de vida poc rígids permetran una permeabilitat comunicativa amb la població nouvinguda -és a dir, una capacitat per a l'intercanvi personal- molt més gran que en altres latituds. Per aquesta mateixa raó, i serà el meu tercer argument, no cal oblidar que nosaltres també hem viscut un procés de canvi cultural accelerat, de manera que els nous immigrants són, per poc que vulguem fer memòria, una mena de mirall de nosaltres mateixos fa només trenta o quaranta anys. ¿No serà, en molts casos, que la reacció espantada davant els nous veïns té molt a veure amb unes diferències que ens recorden semblants ja superats d'indumentària, pietisme, desigualtats de gènere, autoritarisme familiar, etcètera?

És cert que sovint sol posar-se la religió com a diferència infranquejable, pel que pogués tenir de atàvica la confrontació entre "moros i cristians". M'estranyaria, perquè en general els conflictes entre credos oculten altres interessos menys celestials. Però és que aquí -i és el meu quart argument- cal comptar positivament amb un factor que s'ha considerat com culturalment negatiu per a la pròpia tradició cultural: la profunda indiferència religiosa dels catalans, amb un nivell de secularització gairebé no comparable amb cap altra societat occidental. La societat catalana no és laica, com la francesa, sinó cristianament indiferent i inculta. ¿I com van a barallar-se "moros i cristians" a causa d'una diferència culturalment desconeguda? Diguem-ho clar: a Catalunya, la resistència a la construcció de mesquites amb el que té a veure és amb la cultura de l'especulació immobiliària i no amb la religió.

En cinquè lloc, cal observar que s'està explicant habitualment amb nous immigrants per ocupar-los en l'atenció de fills menors i gent gran. És a dir, que els confiem les persones més vulnerables i més estimades. Si aquesta no és una manera eficaç de vèncer rars prejudicis i superar suposades barreres culturals, ja em diran vostès. La sisena raó de la meva opinió res catastrofista està en el fet que ara disposem de polítiques públiques i universals d'educació i salut per als nouvinguts. Aquest fet és nou. Immigrants anteriors es van trobar amb un buit que van superar amb la seva pròpia intel·ligència i amb l'ajuda, per exemple, d'una Església catòlica conciliar que en aquells moments ja estava amb els pobres. Ara, en canvi, es disposa d'una xarxa escolar pública en què es desenvolupen molts i molt bons programes d'acollida, això sí, comptant novament amb la dedicació i professionalitat d'uns i unes mestres excepcionals. Dedicació reconeguda obertament -així em consta- per les famílies de tants nens i nenes que posen la seva esperança d'emancipació social en l'educació, amb resultats -a igualtat de condicions- que ja superen els dels alumnes autòctons. I el mateix passa amb la salut: no sé si hi ha consciència d'això, però amb només residir aquí, els nostres nous veïns guanyen molts anys per a ells i per a seus fills en esperança de vida, que no és poca raó per acceptar les regles de joc general.

Podria semblar de menor transcendència, però la té: en setè lloc, a Catalunya es discuteix fins a la sacietat sobre immigració a fòrums intel·lectuals i polítics. Des de la comissió d'estudi sobre la política d'immigració del Parlament fins a la inacabable llista de cursos, seminaris i publicacions de l'Institut Europeu de la Mediterrània, crec que pot dir-se que ja disposem d'un corpus de pensament teòric i pràctic avançat de molt interès per a propis i estranys. Comptis, a més -i vaig pel vuitè argument-, amb l'experiència positiva acumulada per Benestar Social i els municipis catalans, capaços d'intermediar en els petits conflictes quotidians i d'articular polítiques eficaces sense crear recels. Una experiència que també tenen tantes organitzacions no governamentals i que quan no cauen en paternalismes condescendents -d'efectes contraris als buscats- suposen una forma d'intervenció necessària per arribar on no hi ha l'Administració.

I encara em queden dos últims bons arguments. El novè és l'oportunitat que representa el fet que per als catalans l'idioma sigui la principal, potser l'única, carta de presentació exigida a l'hora de mostrar bona voluntat amb la comunitat d'acollida. Aquí, un immigrant balbuceja un parell de frases en català, i se li esborren els antecedents d'origen. Exagero, és cert. Però la cosa va en aquesta línia. L'idioma, sol dir Anna Cabré, és el camí d'incorporació més fàcil, més ràpid i més "econòmic" dels coneguts. Llàstima del mal exemple que suposa la intransigència idiomàtica d'aquells que tot i portar més de trenta anys a Catalunya encara no han provat els avantatges que comporta tal demostració de bona voluntat. I hauríem d'evitar la intervenció estúpida d'aquells intermediaris que sabotegen l'accés lingüístic al català dels immigrants per suposades raons de major utilitat del castellà i que els fan tan mal favor.

El desè i últim argument és el més abstracte. Però crec possible sostenir la hipòtesi que realment hi ha un model català d'incorporació a la comunitat civicopolítica emparat en una simple raó: en la major part, aquest és un país d'immigrants que han après a deixar de ser-ho. Durant segles. I aquest model potser únic al món, o amb particularitats úniques, no ha passat ni pels mosaics culturals ni pels mestissatges -paraula racista on les hi hagi- ni per aliens multiculturalismes o rares interculturalitats. A Catalunya el que ha funcionat és el model de l'"empelt social", pel qual l'esqueix nou revitalitza la planta antiga de velles arrels però donant nous i diversos fruits.

El que s'ha dit: els catalans, per poc que ens deixin tranquils, anem a resoldre de manera sorprenentment satisfactòria i ràpida la incorporació dels nous veïns a un país d'antics immigrants que majoritàriament van oblidar la seva condició d'origen. I serà una nova gran oportunitat per revitalitzar el projecte de construcció de la nació catalana."


Salvador Cardús a La Vanguardia del 23.01.2003





diumenge, 17 de juny de 2018

Transmissió







"És necessari, en qualsevol cas, buscar l'orientació de persones autèntiques elevades. Si no trobes persones autèntiques que puguin indicar-te els refinaments i les subtilitats, no comprendràs el gran camí. En aquest cas, qualsevol cosa que entenguis serà encara superficial, i al final no aconseguiràs assolir les profunditats misterioses. Si no assoleixes les profunditats, com podràs entendre el gran camí? Per tant, sabem que el gran camí requereix que busquem la veritable transmissió.

Aquesta veritable transmissió es rep individualment d'un mestre; hi ha una obertura en la foscor que produeix un clar enteniment. Quan ets capaç d'un clar enteniment, finalment entens el misteri ocult. Després de conèixer el misteri ocult, coneixes el gran camí. D'això se'n diu tenir coneixement i es considera un assoliment. Quan s'assoleix aquest misteri últim, llavors el no fer és finalment possible."


Dels Proverbis de Lü Yen (també anomenat Lüzi -mestre Lü- i Lü Tung-pin)



(trets i traduïts a l'anglès per Thomas Cleary del Ch'ing-wei san-p'in ching o "Escriptura de les tres naturaleses pures subtils"; traducció castellana de Pilar Alba, adaptació catalana de Raimon Ribera)





dissabte, 16 de juny de 2018