dimecres, 23 de maig de 2018

Què és un savi




Peruggino 1499



"El model o ideal al qual hauria d'aspirar el filòsof no és tant el del metge-terapeuta-guaridor com el del savi. I què és un savi? Algú que no només pensa el que passa, sinó que, sobretot, ho pensa bé. Algú que no només no sempre troba sentit el món, sinó que fins i tot és capaç de detectar l'absurditat profunda que l'habita. Algú que no ens proporciona la manera d'assolir la felicitat, però sí les indicacions per viure la vida amb la intensitat més gran possible. Algú que, davant la pressa  generalitzada de tants presumptes pensadors per abandonar les preguntes més importants de l'esperit -que són també les ineludibles preguntes de la vida- quan tenen la sensació que s'han quedat velles (potser perquè temen que els envelleixin), mai no oblida que caduquen abans les males respostes que les bones preguntes. Algú que s'entusiasma amb el pensament i que, precisament per això, fa pensar els qui l'escolten."


Manuel Cruz a La Vanguardia del 04.06.2011





dimarts, 22 de maig de 2018

Mitjans de comunicació




Marquet 1910


Algunes notes preses a una conferència de Daniel Innerarity al CCCB el 06.03.2006:


- els mitjans de comunicació (MC) construeixen el nostre concepte de realitat.

- els MC tenen un paper de mediadors universals. El que sabem del món ho sabem a través d'ells. Fins i tot la nostra experiència directa del món està condicionada per models derivats dels MC.

- Gràcies a què sabem el que sabem?

- Coneixem prou els MC com per saber que no ens podem fiar d'ells.

- Com construeixen la realitat els MC? No es fonamenten en la veritat, en el coneixement, sinó en l'entreteniment i la sensació de seguretat.

- Els MC estableixen el nostre horitzó mitològic. El mite descriu el món com si no hi pogués passar mai res de nou. Els MC repeteixen aquest esquema global, un món sense sorpreses, on sempre passa el mateix (sota una superfície agitada). Ens diuen el que ja sabíem; ens dónen seguretat, absorbeixen inseguretat i por. I ens permeten una passivitat combinada amb una moderada i agradable emotivitat (derivada de la confirmació dels nostres prejudicis). I generen ritualitat. I redueixen els problemes als culpables, i les víctimes.

- els MC no manipulen la realitat, treballen sobre percepcions de la realitat.

- els MC no manipulen, esquematitzen.

- els MC com a generadors del transfons sense el qual no podem viure.

- els MC necessiten l'antagonisme, el conflicte d'opinions que mantenen els temes vius.

-e els MC no imposen, s'adapten a la demanda.

- els MC susciten el desig d'una veritable realitat, una realitat no mediatitzada. Susciten la nostàlgia d'una realitat autèntica.





dilluns, 21 de maig de 2018

Sentit i significat




Fautrier 1937


Diu Lluís Nacenta al seu blog "19 preguntes" (entrada del 17.05.2018):

"Caldrà intentar poder afirmar que “la música té sentit però no té significat”. Per poder afirmar-ho, caldrà explicar, abans o després de l'afirmació, que es tracta d'una afirmació operativa: quan fas música —i caldrà haver establert prèviament l'articulació fer-escoltar com a únic verb pertinent quan es tracta de música—, o sigui quan fas-escoltes música, pots treballar amb el sentit, però no pots treballar amb el significat. Pots fer-escoltar sentit, però no pots dir-entendre res concret. I caldrà indicar amb tota claredat que “té sentit” vol dir més concretament “pots treballar amb el seu sentit i treballar-la pensant en termes de sentit”, i que “no té significat” vol dir més concretament “no pots treballar amb el seu significat ni treballar-la pensant en termes de significat”. Perquè no té cap interès posar-nos ara a intentar refutar que, de significats, en pot arribar a tenir molts, a cada instant."


Magnífica reflexió. I crec que es pot dir exactament el mateix de la religió: "la religió té sentit però no té significat". Amb la mateixa explicació que Nacenta fa per la música.

Es pot dir el mateix de la pintura? Probablement, encara que pugui semblar més paradoxal. I per això tant valor té una pintura realista com una impressionista, com una expressionista o com una abstracta. Totes tenen la mateixa capacitat d'oferir sentit.





diumenge, 20 de maig de 2018

Limitacions de la filosofia




Valloton 1921


"Freud s'excusava per escriure que Moisès era egipci, la qual cosa no agradaria als jueus practicants. Nosaltres ens hem d'excusar per refutar la filosofia occidental perquè centenars de persones en desenes d'universitats han dedicat milers d'hores a desenvolupar-la. Ha servit per crear la ciència racionalista i la tecnologia que permet utilitzar la realitat per a propòsit humà. Però no serveix per entendre l'existència, ni el coneixement. L'ontologia s'ha de reemplaçar per la física quàntica, l'epistemologia per la neurobiologia.

Henri Bergson (...) va assenyalar el defecte de la filosofia occidental després d’Heràclit. “La nostra intel·ligència està destinada a facilitar la inserció del cos al seu medi, a representar les relacions de les coses exteriors entre elles, en fi: a pensar la matèria. La intel·ligència humana se sent a casa quan està entre objectes inerts, especialment entre els sòlids. Els nostres conceptes han estat formats a imatge dels sòlids, la nostra lògica és sobretot la lògica dels sòlids, i per això la nostra intel·ligència triomfa en la geometria... Però d'això resulta que el nostre pensament, en la seva forma purament lògica, és incapaç de representar la veritable naturalesa de la vida”.

La filosofia occidental és com un programa d'ordinador on es fiquen els inputs de la realitat i en surten modificats. En el programa de Plató i Aristòtil, la lògica aristotèlica, el racionalisme geomètric cartesià. Per això és tan sols un dels possibles programes amb què aborda la realitat, la lògica dels sòlids, l'anomena Bergson. Però hi ha altres programes: Heràclit i la realitat com a flux, el taoisme que planteja també el flux, l'organicisme a Whitehead, la teoria general de sistemes o estructuralisme que es basa en l'analogia en comptes de la causalitat.

Un dia estava obsessionat preguntant-me per què existim, per què existeix l'univers, fins que em vaig preguntar: i “per què”, existeix? No serà la pregunta equivocada? On s'ha dit que per entendre la realitat calgui preguntar per què? Doncs en aquell programa racionalista de la filosofia occidental. En cap altre programa no es busca la causa, es busca l'analogia o l'harmonia o la intuïció.

Europa està malalta de cerebralisme, intoxicada de racionalisme cartesià, ennuegada d'idealisme platònic. Si algun espectre encara assetja Europa, després d'exorcitzat el comunisme, és el cerebralisme. Plató per boca de Sòcrates o el seu predecessor Parmènides va insistir que les coses han de ser estables, va demanar la fixesa del fluid, la rigidesa del que, per naturalesa, és en canvi permanent. Plató i la ciència serveixen per manipular la natura o la realitat en profit d'unes finalitats: construir ponts, avions, agafar un tren a l'hora... El que jo desitjo suggerir és alguna cosa més enllà de Plató o les paraules, una cosa només adequada per a certs moments, algunes estones o unes certes persones. Però una cosa que dona sentit a la vida com no ho aconsegueixen ni Plató ni les paraules.

Sota la metàfora de Buda subsumeixo la filosofia oriental. Amb Plató es manipula la realitat per millorar la nostra vida, amb Buda es penetra en la ment personal per intuir el sentit de la realitat. Plató aboca en la ciència i la tecnologia, Buda en la contemplació i el ioga. Cada un al seu temps: Plató per guanyar-se la vida, Buda per entendre-la. Observi's que estic partint de la base que amb Plató la vida no s'entén. Només s'entén l'algoritme lògic construït per ell i Aristòtil i que és la filosofia occidental. Però que només aconsegueix entendre's a si mateix, perquè amb paraules és impossible anar més enllà de les paraules. I les paraules són una foto fixa de la realitat, que és una pel·lícula en quatre dimensions. Pensar, com bullir un ou, és una cosa que s'ha de parar en cert moment, perquè, si no, surt un ou dur. També és contraproduent pensar més enllà d'on pot arribar el pensament.

El racional és instrumental. Manipular la realitat no és entendre-la, ni acceptar-la, ni té res a veure amb les emocions, la creativitat o la intuïció. Tot això queda fora del racional. Només els científics mediocres creuen que amb la raó s'ha de solucionar tot; els competents saben fins on pot arribar la raó i no intentar aplicar-la a tot, ni pretendre que el que no és racional no existeix. Es diu que va ser Parmènides qui va iniciar el desencarrilament quan va dir que la realitat és racional i, una cosa encara pitjor, que el que està canviant no és real, i només és real allò fix. Aquí es va extraviar el pensament occidental, que encara no ha refet el camí.

Heràclit és l'únic que no es va perdre com els que van confondre la fixesa de les paraules amb la fixesa de la realitat. Les paraules són una foto fixa, però la realitat que intenten representar és una pel·lícula, un flux en moviment. No pots banyar-te dues vegades en el mateix riu però pots utilitzar mil vegades la mateixa paraula o el que ella representa, un mateix concepte.

Pensem linealment (en sil·logisme: si A és B i B és C, ergo A és C) i parlem linealment (subjecte-verb-predicat), però la realitat no és lineal, és interrelacionada o matricial i hologràfica, i en ella una part reflecteix el tot i el tot està en tot; tot influeix en tot, està interactuant.

És hora d'estudiar la filosofia occidental no com el mitjà d'entendre l'existència, sinó com una altra mitologia grega. Panta rei."


Luis Racionero a La Vanguardia del 04.05.2018






dissabte, 19 de maig de 2018

divendres, 18 de maig de 2018

Consideracions sobre el país




Hernández Pijuan 1994


Tot i que les independentistes ho neguin, hi ha una nova i greu fractura social a Catalunya, experimentada no només a nivell polític sinó també a la vida quotidiana (relacions amb familiars, amics, companys de feina, etc.). És greu perquè comporta el no reconeixement de facto de la legitimitat de l'interlocutor, i això no havia passat en la història recent de Catalunya. Aquesta fractura serà difícil de superar (alguns en diuen "recosir el país", altres "refer els ponts", etc.). Tampoc ningú sembla tenir gaire ganes de fer-ho.

La fractura no parteix el país en dos sinó en tres. Els independentistes tendeixen a no reconèixer aquest fet i considerar que només hi ha una confrontació entre independentistes i unionistes. Els convé aquesta dualitat, en la que ells són "els bons", els que tenen la raó. Però de fet hi ha tres grans blocs: independentistes, catalanistes no independentistes i unionistes. I l'esquerda decisiva, la més greu pel país, és la que separa independentistes i catalanistes no independentistes.

Quan els independentistes parlen d'eixamplar la base social de l'independentisme deuen pensar en convertir en independentistes a alguns sectors del catalanisme no independentista, però vist com s'han fet les coses és difícil que això passi. Hi ha hagut massa menyspreu dels primers envers els segons (en el fons, se'ls considera traïdors per no donar suport a la independència).

Es diu que "el consens compartit s'ha acabat" i que cal oblidar la mitologia d'"un sol poble". Alguns, quan sentim això, experimentem consternació, desolació. No es pot construir un país des de la confrontació.

La ofensiva independentista ha aconseguit un alt grau de mobilització emocional en una part molt important del país, i ha creat inestabilitat (el "programa pollastre", Jordi Amat dixit). Però la manca de força política no li permetrà aconseguir la independència. I en canvi la fractura social romandrà, i l'arrossegarem temps, potser dècades, amb el consegüent afebliment del país.




dijous, 17 de maig de 2018

Dalt i baix







"Wen-tzu va dir: El poder de la divinitat corregeix el que ha estat equivocat i ho fa correcte, aporta ordre al caos, transforma la decadència i la corrupció en simplicitat i puresa.

Quan la virtut reneix, el món està en pau. El punt central resideix en el dirigent, que és el guia del poble. Els de dalt són models per als de baix. El que agrada als de dalt, ho adoptaran els de baix. Si els de dalt tenen el poder de la divinitat, els de baix tindran humanitat i justícia. Quan els de baix tenen humanitat i justícia, no hi ha societats decadents i caòtiques."


Del Wenzi 91



(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)





dimecres, 16 de maig de 2018

Acte i personalitat




Cézanne 1889


"Nous sommes libres quand nos actes émanent de notre personnalité entière, quand ils l’expriment, quand ils ont avec elle cette indéfinissable ressemblance qu’on trouve parfois entre l’œuvre et l’artiste."


Henri Bergson Essai sur les données immédiates de la conscience (1889)



Possible traducció:

"Som lliures quan els nostres actes emanen del conjunt de la nostra personalitat, quan l'expressen, quan tenen amb ella aquesta semblança indefinible que de vegades es troba entre l'obra i l'artista".




dimarts, 15 de maig de 2018

Pàtria de la nit




Dix 1917


"Tampoc pretenc jutjar, tot i que sí subratllar o posar de relleu, la deriva de l'oci dels nostres joves. Universitaris o no, des de fa ja algunes dècades, han importat la tradició anglosaxona de la disbauxa de cap de setmana, però avançant el període de descontrol a la nit de dijous i prorrogant-lo amb freqüència fins dilluns. Per descomptat, l'autocontrol i l'exigència que predomina a la setmana laboral anglesa brilla en els nostres contrades per la seva absència. A això en dic jo l'obligació del carpe diem. No és notícia escandalosa en els diaris, però està convertint a molts dels nostres joves en ciutadans d'una pàtria irreal. Una pàtria que els cobra alts impostos vitals pels quals ells s'hipotequen, potser, de per vida. Són ciutadans de la "pàtria de la nit", un món irreal, tan còmode com tirànic, doncs esclavitza doblement: plaers químics, pressió gregària.

No pot sorprendre que poderosos interessos (indústries de l'oci, moda, música o droga) treguin profit de tal esclavitzant tendència. Sí que sorprèn, en canvi, la aquiescència del món adult: família, poders públics, mitjans de comunicació. Zygmunt Bauman descriu la vida actual com una successió de petites i explosives experiències vitals, que ja no formen seqüència lògica o camí coherent. Si el periple vital en el nostre món és ja tan confús, semblaria molt necessari establir almenys algun contrapès. Però ningú gosa presentar-se com un esgarriacries. Seguim empenyent als joves a descobrir sense parar noves experiències afectives, a transformar incessantment el seu aspecte físic, a participar en tot tipus de novetats. Decisiva ha estat, en aquest sentit, la contribució de la cultura dominant: sobreprotegint i adulant als joves ("pobres joves enviats a l'atur"). I l'entronització d'un discurs moral que porta a gaudir del plaer immediat i a repudiar sistemàticament tot esforç, sofriment i contenció, sense els quals la autonomia personal és un brindis al sol."


Antni Puigverd a La Vanguardia del 05.04.2010





dilluns, 14 de maig de 2018

La conversa




Hernández Pijuan 2002


"La víctima més innocent de la situació política catalana és la conversa. Ja no sabem conversar sense enutjar-nos, sense experimentar sobtats canvis de pressió arterial, sense ser assaltats per la decepció i el malestar. Ja no sabem conversar sense covar ressentiment contra aquell amic o conegut que no comparteix unes emocions que imaginem nostres però que, de fet, només són una creació artificial destinada a integrar-nos en el ramat d'una audiència domesticada."


Antoni Puigverd a La Vanguardia del 14.05.2018