Homecoming

De Kooning 1961

La primera temporada de la sèrie Homecoming, escrita per Eli Horowitz i Micah Bloomberg, dirigida per Sam Esmail i protagonitzada per una Julia Roberts acompanyada per molt bons actors, és una estranya obra de ciència ficció que planteja un dilema moral interessant.

Figura que s'ha trobat una substància capaç d'esborrar de la ment els impactes post-traumàtics, cosa que inclou la mala consciència, el remordiment.

Si això pogués ser, aplicaríem aquesta substància? Ens l'aplicaríem a nosaltres mateixos?

Un món sense traumes ni remordiments sembla desitjable... Però no estaríem llavors alterant essencialment la condició humana? No estaríem robotitzant els humans? És dur suportar la mala consciència, però no és aquest un dels elements que ens fan humans, i no déus o màquines?

Un detall interessant: al final de tot de la sèrie, després dels crèdits (cosa que farà que molta gent no la vegi), hi ha una escena en la que una persona s'aplica la substància a ella mateixa després d'haver fet un gest èticament qüestionable (carregar el mort sobre una persona, certament responsable, però de manera que els altres quedin alliberats de la seva responsabilitat).

Ho faríem, nosaltres, si la substància existís (afortunadament, deu ser impossible una substància així)? Després de cada cosa mal feta, un petit toc de substància i el fet quedaria oblidat...

Ginebrons

En memòria d'un genocidi de ginebrons que tingué lloc a finals de 2018 a prop del Puig Cavaller de Gandesa (Terra Alta).

Moral i coneixement

Bissier 1960

"La moral sense coneixement es torna fanatisme i esclavitud, de la mateixa manera que el coneixement que intenta penetrar a tot arreu i en tota cosa mata l'home i destrueix la vida."

Raimon Panikkar a Mite, símbol, culte, Fragmenta Editorial (2009), p. 65

Sobre la Discòrdia

Picasso 1938

"There are in fact higher and lower perfections and an imperfection aiming at a higher type stands above lower perfections. The most material and the most sensuous enjoyments are yet types of Beauty. Progress is founded upon the experience of discordant feelings. The social value of liberty lies in its production of discords. There are perfections beyond perfections. All realization is finite, and there is no perfection which is the infinitude of all perfections. Perfections of diverse type are among themselves discordant. Thus the contribution to Beauty which can be supplied by Discord —in itself destructive and evil— is the positive feeling of a quick shift of aim from the tameness of outworn perfection to some other ideal whith its freshness still upon it. Thus the value of discord is a tribute to the merits of Imperfection."


"In a personal succession of occasions the upward path towards an ideal of perfection, with the end in sight, gives a thrill keener than any prolonged halt in a stage of attainment with the major variations completely tried out. Thus the wise advice is not to rest too completely in any continued realization of the same perfection of type."

Alfred North Whitehead a Adventures of Ideas (1932), Cap. XVII, 4 i 6

Possible traducció:

"De fet, hi ha perfeccions més altes i més baixes, i una imperfecció cap a un tipus més alt es troba per sobre de les perfeccions més baixes. Els gaudis més materials i més sensuals encara són tipus de Bellesa. El progrés es basa en l'experiència de sentiments discordants. El valor social de la llibertat rau en la seva producció de discòrdies. Hi ha perfeccions rere perfeccions. Tota realització és finita i no hi ha cap perfecció que sigui l'infinitud de totes les perfeccions. Perfeccions de tipus divers són discordants entre elles. Per tant, la contribució a la Bellesa que la Discòrdia -en si mateixa destructiva i malvada- pot aportar és el sentiment positiu d'un ràpid canvi d'aspiració des de la insipidesa de la perfecció gastada a algun altre ideal encara ple de frescor. Així, el valor de la discòrdia és un homenatge als mèrits de la Imperfecció."

"En una successió personal d'ocasions, el camí ascendent cap a un ideal de perfecció, amb el final a la vista, dóna una emoció més intensa que qualsevol detenció prolongada en una etapa d'assoliment amb les principals variacions completament provades. D'aquesta manera, el consell prudent és no reposar massa completament en cap realització continuada de la mateixa perfecció de tipus."

Intransigència

Casas 1902

"Cada vegada que el catalanisme ha creat un organisme polític, ha propendit a tancar l'amor dels catalans a Catalunya dintre d'un dogma en nom del qual, els més intransigentment fidels a ell, com era natural, s'han convertit en definidors, executors i àrbitres de la seva intel·ligència i pràctica, parlant i obrant en nom d'ell com representants de tot el catalanisme, i excomunicant i llençant a fora d'aquest als que no s'hi mostraven absolutament fidels; i això, que pot escaure molt bé a una església i fins a un partit polític, no escau gens a un gran moviment sentimental de tot un poble."

Joan Maragall (1904)

Del que parlen les paraules

"Recitar llibres dels antics reis no és tan bo com sentir les seves paraules; i sentir les seves paraules no és tan bo com arribar a través d'elles a allò del que parlaven. Els que arriben a allò del que parlaven troben que les paraules no poden expressar-ho. Per tant, una divinitat que pot ser expressada no és la divinitat eterna, i un terme que pot ser designat no és un nom permanent."

Del Wenzi 159

(adaptació lliure de Raimon Ribera a partir de la traducció castellana d'Alfonso Colodrón de la traducció anglesa de Thomas Cleary)

Toc optimista

Genovés 1976

"Com més pessimista sigui una ­societat sobre el seu futur, més gran serà el suport electoral als dirigents i formacions polítiques de tipus autoritari i nacionalista. Després de donar voltes i més voltes a les causes del creixent suport polític que reben aquests dirigents i partits, penso que aquesta proposició té cert sentit. M'ho reafirma el fet que no trobo etapes d'autoritarisme polític en societats optimistes, quan l'economia funciona en benefici de tots.

En tot cas, els dirigents autoritaris coneixen la relació entre pessimisme social i propensió a l'autoritarisme polític. Per ­això fomenten de manera conscient el greuge, la ira, la inseguretat i la por. Per a això val tot, la immigració, el funcionament de l'economia, la corrupció o els drets civils de les minories. L'actitud determinant és difondre alarmisme entre la població i afirmar que no hi ha sortida dins del sistema polític democràtic.

El populisme autoritari no és una ideologia política ni econòmica, és una estratègia per a la presa del poder. No necessita esforçar-se per analitzar els problemes, en tenen prou amb difondre l'alarmisme i la por.

Tant hi fa que aquestes pors tinguin fonament real o no. Els populistes autoritaris saben que quan una societat se sent feble i amenaçada tendeix a prestar orella als pronòstics més alarmistes i negatius, per molt poca base real que tinguin. Es compleix en aquest terreny el que estableix el teorema de Thomas –en honor al sociòleg nord-americà d'origen polonès William I. Thomas, que als anys seixanta va estudiar la conducta dels nens nord-americans– que sosté que el que una persona percep com a real té conseqüències reals en la seva conducta. Si grans grups de les nostres societats senten amenaçats el seu benestar i oportunitats, buscaran “homes forts” que els prometin protegir-los davant el que perceben com a causes de la seva por.

Homes forts, providencials. No pot ser casualitat que aquest tipus de dirigents carismàtics estiguin avalats per moviments religiosos nacionalistes, de diferents confessions religioses. “Per Déu i pel Brasil”, va jurar el càrrec el nou president del Brasil, Jair Bolsonaro. Moviments d'aquesta mena són també darrere del triomf electoral de Donald Trump. Una cosa similar passa a Europa.

Si el que aquí sostinc és versemblant, i penso que ho és, les preguntes rellevants que ens hem de fer són: per què les nos- tres societats són tan proclius al pessimisme? I com frenar l'ascens del populisme autoritari?

Sens dubte, hi ha motius per al pessimisme. Les classes mitjanes i treballadores s'han empobrit de manera alarmant, mentre que alguns rics es feien més rics. Però el pessimisme a què em refereixo ve especialment dels experts, ja siguin economistes, politòlegs, tecnòlegs o altres espècies. Llegeixin els pronòstics que fan per al 2019 i els agafarà també pessimisme: el Brexit; les eleccions europees del maig; les guerres comercials de Trump; el fre de l'economia mundial, inclosa la Xina; els efectes de la robotització i la intel·ligència artificial. El fatalisme té bona premsa.

Quan actuen sobre una realitat social empobrida, amb la confiança en els partits tradicionals debilitada, aquests pronòstics pessimistes dels experts comporten el risc de transformar-se en profecies autocomplertes. Però al pessimisme li passa com a algunes monedes, que està sobrevalorat. Dir això no significa ignorar els problemes i la seva gravetat. El que vull dir és que són pronòstics mecànics, basats en les tendències del passat immediat, del tipus “si avui plou, demà plourà”.

Aquest enfocament no és capaç d'anticipar els punts d'inflexió d'aquestes tendències. Amb la mateixa probabilitat es pot pronosticar que el 2019 veurem aparèixer i intensificar-se reaccions contra el populisme autoritari. Ho hem vist en les eleccions parlamentàries nord-americanes, en la reacció d'una part de la societat britànica, en els moviments en ­defensa de la democràcia i els drets civils en països europeus com Polònia o Hongria. Cal deixar, doncs, un marge al possibilisme.

En tot cas, com frenar l'ascens i l'arribada al poder del populisme autoritari? Si la idea que sostinc aquí és vàlida, no se la ­frena amb simples cordons sanitaris defensius, mitjançant acords o coalicions de govern entre liberals, conservadors i so­cialdemòcrates. Se la frena amb mesures i programes politicoeconòmics que tornin l'esperança a les nostres societats i les facin menys proclius a la por, al pessimisme i a l'autoritarisme polític. És a dir, mit­jançant la renovació al segle XXI del contracte ­social liberalconservador-socialdemòcrata que tan bé va funcionar durant els Trenta Gloriosos."

Anton Costas a La Vanguardia del 09.01.2019

Espectacle

Van Dongen 1908

"És possible que l'espectacle sigui la dictadura efectiva de la il·lusió en la societat moderna (La société du spectacle, Guy Debord). Avui és possible fer-se ric penjant fotos del mòbil en un blog de moda o pujant vídeos a YouTube. Consumim entreteniment perquè una de les característiques de la societat de l'espectacle en la qual estem instal·lats és la superficialitat compartida, la frivolitat desbordant. El periodisme segurament ha contribuït a conformar aquest món, però les xarxes socials l'han dimensionat globalment."

Màrius Carol a La Vanguardia del 08.01.2019

Crec que en Màrius Carol és sincer quan escriu aquesta reflexió. Llàstima que l'empresa per a la que treballa promogui dues publicacions que són més aviat una apologia ben feta de la superficialitat, la frivolitat, l'espectacle i el consumisme: el Magazine i el Fashion&Arts...

Tenacitat

Goya 1819

No en parlem gaire, de la tenacitat. No és dels valors més evocats. I en canvi té el seu paper a jugar. Especialment en moments d'incertesa com els que sembla que es plantegen per aquest any 2019.

En moments així, la tenacitat ens pot ajudar a l'hora de mantenir actives actituds tan fonamentals com la serenitat, la fermesa, la confiança i l'esperança.

Davant del risc de desconcert o de desànim, i des de la discreció, la tenacitat ens ajuda a no defallir, a mantenir les conviccions que ens ajuden a viure dignament.

Paraules adients

Franz Marc 1911

"No totes les paraules en les expressions lingüístiques són igualment adients per a l'anàlisi filosòfica. Paraules com taula, vaca, rellotge de polsera i calci no donen gaire de sí al respecte. En canvi, paraules com causa, valor i individu o expressions com hi ha, prefereixo i penso plantegen molts problemes o, si es vol, causen moltes perplexitats."

Josep Ferrater Mora a La filosofia actual, Alianza Editorial, Madrid 1969