Invitació a Al-Hal·ladj

(Música 1: "Taksim Makam Nihavend"; Kudsi Erguner, ney. Maison des Cultures du Monde / Audivis W 260021 [1.1])

Evocarem ara una història que s'esdevingué en els temps en que Catalunya era una terra de frontera entre l'Imperi carolingi i l'Islam.

Quan a Girona era l'any 857 després del naixement de Jesús i a Lleida el 244 després de l'hègira de Muhammad, nasqué a la vila de Fars de Tur, prop de Beïza, a les terres de l'Iran, un nen anomenat Husayn-ibn-Mansur, fill d'un cardador de llana, el qual, amb el temps, acabaria essent anomenat Hal·ladj al-asrar, "el cardador del més íntim secret de les consciències".

Quan ell encara era un infant, la seva família es traslladà a Wasit, prop del riu Tigris, i és allà on el petit Husayn aprengué l'àrab i s'endinsà en el coneixement de l'Alcorà. El seu primer mestre fou Sahl, de Tustar, però quan Husayn tingué vint anys el deixà i se'n anà a la ciutat de Basra, on s'incorporà a una fraternitat sufí dirigida pel mestre 'Amr Makki.

Aturem ara, però, un moment la nostra història perquè aquí algú potser es preguntarà si hem fet bé en dir sufí o bé havíem d'haver dit "sufi". De fet, potser tan se val; "sufi" deu ser tal com es diu en àrab, però entre nosaltres s'ha popularitzat tant dir sufí que aquesta és la versió que recullen els diccionaris.

És més interessant, en canvi, fer una breu referència a l'origen d'aquest terme. Tampoc aquí hi ha una sola resposta; hi ha qui creu que ve de "suf", llana, pel teixit amb el qual es cobrien els sufís, i hi ha qui pensa que el so SUF té especials efectes sobre la ment humana, tal com passa amb el so OM. Aneu a saber, potser no és cap d'aquestes dues interpretacions, però totes dues són prou boniques i suggerents.

El cas és que, contra l'opinió del mestre Makki, Hal·ladj es casa amb Umm al-Husayn, del clan xiïta dels Mujashi. Sembla ser que fou un matrimoni feliç, monògam, amb tres fills i una filla.

La política irromp, però, aviat en la vida d'Al-Hal·ladj: la tensió entre el seu mestre i l'adscripció xiïta del clan de la seva dona -tot i que ell fou sempre un sunnita-, juntament amb la derrota de la rebel·lió xiïta Zanj, el porten a fer la seva primera peregrinació a la Meca, on romangué un any fent dejuni i silenci.

Un any fent dejuni i silenci és molt de temps, i no és estrany que l'esperit d'Al-Hal·ladj recorregués en aquest temps llargues distàncies. Distàncies recorregudes per apropar-se, per trobar-se, per unir-se amb Déu. Halladj fa una experiència d'unitat que ja no l'abandonarà mai.

No es tracta d'una unitat fàcil, còmoda, un bonic afegit a la seva experiència vital. És una unitat radical, central, trasbalsadora, que commou els fonaments. Una unitat feta de tensió, una unitat que alhora el destrueix i el realitza. Una unitat viscuda amb una gran passió i exaltació; ell s'inflama en la seva recerca, en la seva vivència.

Començarem a escoltar les seves paraules amb un contundent i aclaparador poema. Un poema on, com en un fresc desbordant, diverses experiències, sentiments i estats d'ànim s'encavalquen. El Senyor és la seva plenitud i la seva destrucció; és evident i és amagat; és la seva exigència i la seva esperança. Aquesta vivència polaritzada, esqueixada i contradictòria de l'experiència divina ha de ser subratllada, ja que ens dona una pista important per a la nostra pròpia experiència i ens pot ajudar a evitar sorpreses i camins equivocats. Fixem-nos-hi:

"Aquí em tens, aquí em tens,

secret meu i confidència meva!

Aquí em tens, aquí em tens,

la meva meta i el meu sentit!

Jo Et crido... No! Ets Tu qui em crida cap a Tu!

Com t'hauria pogut invocar dient "ets Tu"

si Tu no m'haguessis xiuxiuejat "sóc Jo"?

Oh essència de l'essència de la meva existència,

oh terme del meu intent,

oh Tu, la meva elocució, els meus enunciats i els meus balbuceigs!

Oh tot del meu tot, oh oïda meva i vista meva,

oh la meva totalitat, la meva composició, les meves parts!

Oh tot del meu tot,

però el tot d'un tot és un enigma

i és el tot del meu tot

que jo enfosqueixo en voler-lo expressar!

Oh tu en qui s'havia agafat el meu esperit,

morint ja d'èxtasi, vet aquí convertit

en la seva penyora en la meva dificultat!

(...)

Què faré amb aquest Amant que em té fascinat, oh Senyor!

La meva malaltia ha esgotat els meus metges.

Em diuen: "Guareix-te amb Ell!"

Però jo dic: "Pot algú guarir d'un mal

amb aquest mateix mal?"

El meu amor pel meu Senyor m'ha arruïnat i m'ha consumit,

com em podria queixar al meu Senyor del meu Senyor?

Certament, jo l'entreveig, i el meu cor el coneix,

però res no el sabria expressar llevat dels meus parpelleigs.

Desgraciat és el meu esperit per culpa del meu esperit,

ai de mi per culpa de mi,

jo sóc l'origen mateix de la meva desgràcia!

Sóc com un nàufrag a l'alta mar

de qui només els dits sorgeixen demanant ajuda.

Ningú no sap què em passa,

només Aquell que s'ha ficat dins el meu cor.

Ell coneix bé quin mal m'ha escomès,

i del Seu voler depèn que jo mori i revisqui!

Suprema exigència i esperança,

hoste meu, vida del meu esperit,

fe meva i part meva d'aquest món!

Digues-me: "T'he rescatat".

Oïda meva, vista meva!

Quan arribarà la fi del meu tan gran allunyament?

Encara que t'amaguis als meus dos ulls en l'invisible,

el meu cor observa el teu clarejar,

en la distància, des de lluny."

I com el pacient dibuixant que, traç a traç, va donant forma a un rostre, de mica en mica Hal·ladj va perfilant i precisant la seva vivència de Déu. Llegirem a continuació, per anar-nos endinsant en el seu llenguatge, tres poemes on parla de la seva vivència del Senyor. No és aquí el lloc per a fer precisions sobre el rigor teològic o la consistència teòrica d'aquest llenguatge. El que ens interessa ara és mirar d'anar, en la mesura del possible, més enllà del llenguatge específic que ell fa servir i procurar captar què ens vol dir, quina experiència vital ens transmet.

En el primer dels tres poemes, Hal·ladj subratlla com troba Déu arreu i d'una manera directa, no pas a través de la conjectura o la imaginació:

"Déu, l'Íntim de les consciències,

s'amaga, deixant traces intel·ligibles,

pel cantó de l'horitzó, sota plecs de llum.

Però, com?

El "com" només es concep des de l'exterior,

mentre que l'interior del misteri,

és en l'Essència Divina per Ella mateixa.

Les criatures s'extravien en una nit tenebrosa

cercant-Te, i només perceben al·lusions.

Es dirigeixen cap a Déu a través de la conjectura i de la imaginació

i, mirant cap a l'atmosfera, interpel·len els cels.

Doncs bé, el Senyor és entre elles,

en cada esdeveniment, en tots els seus estats,

en cada moment.

Si sabessin, no es retirarien d'Ell

ni el temps d'un parpelleig!

Ja que Ell no es retira mai d'elles, no,

en cap moment.

I el seu Aspecte, enmig de les seves criatures,

pot ser reconegut per l'Iniciat,

gràcies a miracles i a signes."

En el poema següent veiem com Déu esdevé la seva única dedicació, la seva única realitat:

"Tinc dos vigies, les meves oïdes,

que constaten que T'estimo,

i dos més, els meus ulls,

que constaten que Tu em mires.

Cap més pensament que Tu

travessa la meva intimitat.

La meva llengua no diu res, llevat del Teu amor.

Si miro cap a l'est, Tu n'ets l'orient;

si miro cap a l'oest, Tu ets dret davant meu;

si miro amunt, Tu ets sobre meu;

si miro avall, Tu ets per tot arreu.

Ets Tu qui dóna a tot el seu lloc

sense localitzar-T'hi,

Tu ets en tot el tot, sense ser perible.

Ets el meu cor i el meu esperit,

la meva consciència i la meva inspiració,

i el ritme del meu alè,

i el nus del meu organisme."

Finalment, en el tercer poema, Hal·ladj ens parla del caràcter il·localitzable, inimaginable de Déu:

"He vist el meu Senyor amb l'ull del cor

i Li he dit: "Qui ets?"

Ell m'ha dit: "Tu!".

Però, per a Tu, l'"on" ja no té lloc,

no hi ha "on", quan es tracta de Tu!

I la imaginació no té imatges procedents de Tu

que li permetin apropar-se allà on Tu ets!

Si Tu ets Aquell que abraça tot lloc,

fins al més enllà del lloc,

on doncs ets, Tu?"

Com ja hem dit, a partir de la seva primera anada a la Meca l'experiència interior d'Al-Hal·ladj s'aferma i, en tornar a Ahwaz, es veu ja en cor de començar la seva predicació pública. Li arriben els primers deixebles, i també el conflicte definitiu amb el seu mestre 'Amr Makki, partidari, com la majoria dels sufís, de guardar per a la intimitat personal i del petit grup d'iniciats les descobertes espirituals. Ell, en canvi, proclama públicament la unitat de l'home i Déu:

"El teu esperit s'ha barrejat amb el meu esperit

com l'àmbar es fon amb el mesc.

Si sE't toca, se'm toca;

així, Tu, ets jo, ja no hi ha separació."

- - -

"El teu Esperit s'ha barrejat amb el meu esperit

com es barreja el vi amb l'aigua pura.

Així que alguna cosa Et toca, em toca a mi!

Així doncs, Tu, ets jo, en tot!"

- - -

"Ah! Sóc jo, ets Tu?

Això faria dos déus.

Lluny de mi, lluny de mi el pensament d'afirmar "dos"!"

- - -

"Oh Tu, que ets la Reunió del tot,

ja no ets "un altre" per a mi,

sinó que ets "jo mateix"!

- - -

"El teu Esperit s'ha barrejat a poc a poc amb el meu Esperit,

fent alternar apropaments i abandonaments.

I ara jo sóc Tu mateix,

la Teva existència és la meva, i és també el meu voler."

- - -

"Oh, tu que planteges preguntes sobre la nostra aventura;

si ens haguessis vist, ja no ens podries diferenciar.

M'he convertit en Aquell a qui estimo,

i Aquell a qui estimo s'ha tornat jo.

Som dos esperits infosos en un sol cos.

(...)

Quan tu m'has vist, L'has vist,

i quan L'has vist, ens has vist.

El Seu esperit és el meu esperit

i el meu esperit és el Seu esperit;

som dos esperits vivint en un sol cos."

Aquesta revelació, aquesta expressió oberta de l'experiència d'intimitat amb Déu, ofen els sufís, que en feien un secret sagrat propi dels ordes; i ofen la llei islàmica, que considera Déu inaccessible per l'home. Halladj empren un solitari camí de fidelitat a la veritat; vol que cadascú trobi Déu en el fons de la seva ànima, i considera que els ritus són intermediaris que cal deixar enrere per a degustar la realitat divina.

Les postures respecte d'ell es radicalitzen; rep molts suports, però també moltes crítiques i acusacions. Finalment, acaba abandonant l'hàbit sufí i empren un viatge de predicació a Khurasan.

Potser ens podríem preguntar, en aquest moment, si Hal·ladj fou realment, doncs, un sufí. Com hem vist, sí i no. Ho fou formalment, i deixà de ser-ho. Ho és, si considerem sufisme la mística islàmica. No ho és, en la mesura en que trencà la disciplina dels ordes sufís i explicà les seves experiències i conviccions a tothom. Seria, potser, una mena d'"ultra-sufí", ja que recull els valors del sufisme i els porta fins al final.

Aturem-nos un moment a parlar dels sufís. S'ha dit d'ells que "han assolit i interpretat una unitat de sentit més profunda, tot i que més elusiva, que les seguretats de la doctrina" (Kenneth Cragg, "La sabiduría de los sufíes", Ediciones Lidiun, Buenos Aires, pàgina XI). Halladj és certament un bon exemple d'això. S'ha dit que "la saviesa dels sufís consisteix a posar al descobert la soledat del jo egoista i assolir la comunitat del sí-mateix essencial" (KC, p.1). S'ha dit que "pel sufí, en relacionar-se amb Déu el "jo" es transforma i esdevé un "jo" que no és ja independent, sinó que està lligat amb Déu" (KC, p.9). S'ha dit que, pels sufís, "només deixant la mateixitat centrada en un mateix pot aparèixer la veritable mateixitat; per trobar, hem de perdre" (KC, p.10). També tot això Halladj ho il·lustra a bastament, amb frases com ara:

"Entre Tu i jo, hi ha un "sóc jo" que em turmenta.

Ah! Que el Teu "Sóc Jo" s'emporti el meu "sóc jo"

lluny d'entre nosaltres dos!"

o bé aquesta aparentment críptica reflexió:

"I la darrera idea que es presenta al fidel,

en arribar a la barrera,

és "el meu premi" i "el meu jo".

Ja que les criatures són esclaves de les seves inclinacions

i la veritat, parlant de Déu, quan se'L constata,

és que Ell és sant."

Que Ell és sant: o sigui que Ell és separat, diferent, "no com nosaltres", sense inclinacions, sense egocentrisme, totalment donat, totalment comunicat, totalment present, fins i tot en nosaltres.

Continuem una mica més enllà aquesta reflexió sobre el sufisme. S'ha dit també que, pels sufís, "el pacte amb Déu no és pau immediata, sinó un radical anar refinant-se" (KC, p.3); certament, Al-Hal·ladj va viure aquesta radicalitat i aquest gradual refinament del "jo" fins a la seva desaparició o transformació. Un "jo", un "si mateix" que, cal tenir-ho molt en compte, per als sufís és el punt de partença, el primer pas del seu camí. El segon pas és "Tú, el Senyor". El tercer, "Nosaltres, la Unitat"; el quart és "el Senyor dels Móns" (KC, p.10). Arribar a "senyorejar" els móns, el material i l'espiritual, és, en el fons, la difícil fita del sufí i la de qualsevol home embarcat en l'aventura espiritual.

Els sufís, doncs, semblen subratllar més el "procés" que la "irrupció"; són "gent del camí". La mateixa concepció del "jo" adquireix aquest caire d'itinerari, ja que ells veuen tres nocions del jo: l'ànima propensa al mal (inautenticitat), l'ànima conscient d'estar en l'error (trobada) i l'ànima que assoleix la pau (unitat). La via sufí va de la inquietud (la incomoditat amb la pròpia situació) al neguit existencial (la consciència de l'error, de la mancança), i d'aquest neguit a la pau. Abans de la pau hi ha, doncs, un pas de penitència i contrició, un "Kyrie eleison". Qui no el fa, queda perdut en l'"inautèntic" inicial (KC, p.11,12).

Així doncs, aquest sí mateix inautèntic, l'home que jo soc, és el punt de partença i l'únic preludi possible per a l'home que puc arribar a ser. Caldrà passar per l'autoexàmen i l'autocensura, l'abnegació i el penediment (KC, p.13). El camí es mou de l'inautenticitat a la trobada, i de la trobada a la unitat, vers la meta del "Senyor dels Móns" (KC, p.25).

Per als amants dels termes atractius, recollirem els suggerents noms de les tres etapes del camí del sufí: l'aspirant o "murid", el viatger de l'esperit o "sàlik" i l'iniciat o "wàsil" (KC, p.13). I hi afegirem que, per als sufís, l'iniciat va a l'èxtasi, el qual és vist com una experiència momentània, no com la unitat de l'ésser amb Déu. Però per a ells no es pot assolir la sobrietat última i plena de la veritable adoració sense haver passat per l'èxtasi. Només aquesta experiència, constantment renovada, ens mou a adorar més enllà de l'actitud, centrada en el jo, de la petició o l'agraïment (KC, p.23). Adorar més enllà de l'acció de gràcies; lloar més enllà de tota necessitat humana; simplement, lloar.

Permeteu-me encara dues consideracions més sobre el sufisme. Una, que "els sufís foren aguts crítics de les institucions religioses. La seva saviesa insisteix en el tema dels perills sempre presents en les formes d'observància i ritual. Molts s'atenien només de manera molt laxa a les exterioritats de culte, credo i codi" (KC, p.24).

L'altra consideració és sobre la relació entre la penitència personal i la societat. El sufí veu un lligam entre el "mal interior" i el "mal en les estructures de la cultura humana". D'aquí les seves implicacions polítiques i el seu caire sovint profètic. El sufí arriba a veure que "la intensitat de la penitència personal també ha d'incloure com portar la societat al penediment, com generar una humilitat comunitària, tant com privada, una humilitat que enderroqui l'orgull de les nacions, l'arrogància del comerç, les jactàncies de la propaganda i "del funcionari la insolència". La voluntat de puresa de cor i de dolcesa d'esperit té molta relació amb la societat que ens envolta, tant com amb el secret home interior" (KC, p.18).

D'una consideració així, extremadament fina i precisa, i que no pot ser tractada amb simplisme, amb fanatisme o amb barroeria, se n'han derivat fets molt atractius, o sigui entorns socials capaços d'afavorir l'experiència espiritual dels seus membres, i altres fets que provoquen rebuig, fets d'intolerància, de dogmatisme, d'imposició, de supressió de la llibertat personal. Però que sigui difícil trobar el camí just en aquest tema no elimina la justesa de la posició inicial, ni la seva importància per a la nostra mateixa societat.

Tornem, però, al fil de la nostra història. Al cap de cinc anys d'emprendre el seu viatge a Khurasan, Halladj torna i instal·la la seva família i amics a Bagdad. Amb quatre-cents deixebles fa un segon viatge a la Meca, on rep acusacions de màgia per part dels sufís. En retornar, inicia un altre llarg viatge que el porta fins a la Índia, tal com ja havia fet Mani set segles abans. Potser és un fruit d'aquest darrer viatge el següent comentari, tan rellevant avui com en ser escrit:

"He reflexionat sobre les denominacions confessionals

fent un esforç per entendre-les,

i les considero com un Principi únic

amb nombroses ramificacions.

No demaneu, doncs, a un home

que adopti tal o tal altra denominació confessional,

ja que això l'allunyaria del Principi fonamental

i, certament, és aquest mateix Principi

qui l'ha de venir a buscar,

a Ell en qui s'eluciden totes les grandeses i totes les significacions.

I l'home, llavors, comprendrà."

No és una reflexió fàcil; mirem de fer-hi algun comentari. Halladj vol anar més enllà de les confessions; veu clar que l'important és el Principi comú que hi ha a l'origen de totes elles. I que l'intent dels homes ha de ser apropar-se a aquest Principi fonamental. Però llavors hi afegeix que fins i tot aquest Principi -que és formulació humana- no acaba en ell mateix, sinó que ha d'anar a buscar a Aquell en qui tot s'elucida. I llavors, quan el Principi es fongui, s'uneixi amb Aquell, amb l'Ell -o sigui, potser quan la raó mateixa es reuneixi amb El que la depassa-, comprendrem. No comprendrem això o allò; simplement, "comprendrem".

Quan a Girona era l'any 902 i a Lleida el 290, Hal·ladj torna de l'Índia i fa el seu tercer i darrer viatge a la Meca. Subratlla que el desig de Déu ha de destruir mentalment en les persones la imatge del Temple per tal de trobar Aquell qui l'ha fundat; i també, que s'ha de destruir el temple del nostre "jo" per poder-nos reunir amb Aquell que ens ve a parlar. Per a Hal·ladj, Déu és un Tu, i un Tu indestriable del gran Jo que tots nosaltres tenim a dins, un gran Jo encobert pel petit jo que també som i que lluita fins al final per a no ser destruït, però que acaba desapareixent; és quan ja perdem fins i tot el nostre nom. Escoltem-lo altra vegada atentament:

"La meva mirada, amb l'ull del coneixement,

ha deslliurat el pur secret de la meva meditació.

Una Resplendor ha sorgit, en la meva consciència,

més tènue que qualsevol concepció aprehensible,

i m'he submergit sota l'onada del mar de la meva reflexió,

lliscant-hi com llisca una fletxa.

El meu cor voleiava, emplomat de desig,

enfilat a les ales del meu intent,

pujant cap a Aquell a qui, si m'interroguen,

amago amb enigmes, i no L'anomeno.

Al final del vol,

un cop travessats tots els límits,

vagava per les planes de la Proximitat,

i, mirant llavors en un mirall d'aigua,

no vaig poder veure més enllà dels trets del meu rostre.

Vaig avançar vers Ell, per presentar-li la meva submissió,

arrossegat per la força de la meva capitulació;

i ja l'amor, amb el ferro roent del desig,

havia gravat en el meu cor la Seva empremta!

I la intuïció de la meva personalitat em va abandonar

i em vaig apropar tant a Ell que vaig oblidar el meu nom."

(Música 2: "Taksim", Radio France / Ocora C559017 [2.3])

Som ja a mig camí de la nostra història. Quan Hal·ladj torna de la Meca a Bagdad, instal·la una Ka’bah en petit a casa seva, prega de nit als cementiris i de dia predica pels carrers amb gran radicalitat. Commociona el poble i els mitjans cultes; és denunciat davant la Cort del Gran Cadí de Bagdad, però finalment el tribunal rebutja la denúncia.

És potser en aquesta època quan un relat hostil a Hal·ladj li atribueix l'haver pronunciat a la mesquita d'Al-Mansur la famosa sentència "Ana'l Haqq" -"Jo soc Ell, jo soc la Veritat Creadora". Després del que li hem sentit dir, això ja no ens sorprèn, és perfectament natural i coherent amb la seva experiència. Però potser aquests poemes que ara segueixen ens acabaran de perfilar el seu pensament al respecte:

"Unifica'm, oh el meu Únic, en Tu,

fent-me confessar veritablement que Déu és U,

mitjançant un acte en el qual cap camí no serveixi de ruta!

Jo sóc Veritat en potència,

i com que la Veritat en acte és el seu propi potencial

que desaparegui la nostra separació!

Heus aquí que s'il·luminen radiants claredats,

brillant amb les resplendors del llampec!"

- - -

"Déu m'ha parlat, des del fons del meu cor,

i el meu coneixement ha pres forma en els meus llavis.

Se m'ha apropat, a mi que era lluny d'Ell;

m'ha fet el seu íntim, i el seu escollit."

- - -

"Així, Ell m'ha escollit, m'ha apropat, m'ha honorat,

i el tot, en la seva totalitat, Ell me l'ha confiat

i me l'ha fet comprendre.

No em queda ja res,

ni al cor ni a les entranyes,

per on jo no L'aprehengui

i Ell no m'aprehengui."

En sentir aquestes paraules, sembla fins i tot fora de lloc el preguntar-se si Hal·ladj fou un místic. El que hem vist fins ara ho mostra prou clarament, i aquests altres poemes ens ho acabaran de confirmar:

"En el meu cor hi havia molts desigs,

però tots han confluït, des que el meu ull t'ha vist.

I el que jo desitjava m'ha desitjat,

a mi, mestre de criatures

ara que Tu ets el meu Mestre.

Amics i enemics m'han censurat a causa de Tu

només per desconeixement de la meva angoixa.

He deixat als altres el seu ser en "aquest món" i la seva devoció

per lliurar-me solament a Tu, la meva devoció i el meu "món"."

- - -

"El teu lloc en el meu cor és tot el meu cor,

en ell només hi ha lloc per a Tu.

El meu esperit et reté entre la meva pell i els meus ossos;

mira, si Et perdés, com m'ho faria?

Quan miro d'amagar a qui estimo,

el meu subconscient ho manifesta

amb les llàgrimes que jo amagava."

Reblem el clau. Aquest altre poema també ens porta al món del desig ardent de la fusió espiritual, de la relació íntima amb l'Altre, del dolor de la separació:

"És massa sofriment, per a mi, l'haver-Te de cridar així, sense parar,

com si jo estigués lluny de Tu, o com si Tu fossis absent.

Per això Et demano, a Tu, la Teva gràcia, sense cap més temor,

ja que no conec cap asceta que, abans que jo, hagi tingut desig, i de Tu."

Com era de preveure, com no podia ser d'altra manera, també l'experiència de Hal·ladj va a parar al silenci. La proximitat, la intimitat amb el Senyor són tan grans que no hi ha lloc per a les paraules:

"Tinc un Amic per a mi, a qui visito en les solituds,

present, fins i tot quan escapa a les mirades.

No em veuràs escoltar-Lo atentament

per percebre el seu llenguatge

a través del soroll de les paraules.

Les seves paraules no tenen vocals ni elocució,

ni res que s'assembli a la melodia de les veus.

Però és com si jo hagués esdevingut

l'interlocutor de mi mateix,

comunicant a través de la meva inspiració

amb la meva essència, en la meva essència.

Present, absent, proper, allunyat,

inaferrable per les descripcions qualitatives,

Ell és més proper

que la consciència per a la imaginació,

i més íntim que l'esclat de les inspiracions."

Tornem a trobar, doncs, aquesta intimitat amb Déu que ja abans hem vist comentada per Hal·ladj en connexió amb la tensió entre el caràcter ocult i els signes de l'experiència de Déu i que continua comentant:

"Oh, consciència de la meva consciència,

que Et fas tan tènue que vas més enllà de la imaginació de tota criatura vivent!

I que, patent i ocult alhora,

tot ho transfigures des del seu mateix interior!"

- - -

"La teva imatge és als meus ulls,

el teu record és als meus llavis,

la teva llar és al meu cor,

on doncs T'amagues?"

A risc d'esgotar totalment la vostra paciència, voldria fer ara una altra petita disquisició. Mireu: davant les paraules dels místics, no és difícil tenir la reacció de preguntar-se si són paraules veritables. Si reflecteixen realment una experiència viscuda, o són una imaginativa expressió d'un desig, d'un ideal, d'una aspiració. Doncs bé, quan ens trobem davant d'un d'aquests texts, la resposta a aquestes qüestions hauria de ser més aviat de tipus "sensorial": tenen les paraules "gust" de veritat? "Sonen" reals, viscudes? No és pas una dissecció del text, de la seva lletra, el que ens donarà la resposta; és la seva música, la seva manera de sonar, el seu gust. I la nostra sensibilitat haurà de ser capaç de sentir aquest so, de tastar aquest gust. Davant dels poemes d'Al-Hal·ladj hem de veure què notem, si sonen falsos o veritables, si tenen gust d'imaginació o gust de carn.

Encara un altre interrogant, potser més subtil: allò que ens expliquen, és realment magnífic? Aquesta superació del "jo", s'ho val? El resultat, justifica l'esforç? El que es troba, és experiència de plenitud, d'unitat? Potser aquí és precisament el punt on juga la fe, el fer cas als que ens han precedit en aquest camí, als místics de tots els temps, i creure que la unitat és possible i gratificant, que és font de llibertat, que és "realitzadora", "salvadora". Potser és l'únic punt on juga la fe, la confiança en un altre. Què és creure en Jesús sinó creure que el camí de Jesús porta a algun lloc, al Lloc, que l'experiència de Jesús és veritable experiència? Jesús i tots els místics diuen clarament que aquesta experiència es fa. I el seu no sembla pas un testimoni edulcorat: quan ens parlen del camí per arribar-hi ens diuen que no és pas fàcil, sinó dur, contradictori i solitari.

I l'última gran pregunta: aquesta experiència d'unitat està a l'abast de tothom, al nostre abast, o només és cosa de quatre sants o il·luminats? Recordem quantes vegades la dogmàtica, la litúrgia i l'església s'han entès a sí mateixes com a camins alternatius davant de la dificultat general d'assolir la unió mística! L'experiència, pels místics; la gent normal viurem de l'experiència d'ells traduïda i canalitzada per la teologia, els sagraments i la comunitat dels fidels. ¿No seria bo de trencar aquesta visió i proclamar que l'experiència de la unitat amb el Tot és a l'abast de tothom? Que només a través d'ella es pot trobar la salvació? Que ningú no la pot fer per nosaltres, que ningú no ens la pot estalviar? I que la teologia, la litúrgia i l'assemblea han d'ajudar a assolir aquesta experiència i no pas substituir-la? Creure en un dogma o en un sagrament no serveix de res; creure en la validesa de l'experiència dels grans i ajudar-nos de les paraules, dels gestos i dels altres per a apropar-nos-hi sí que serveix.

Anem avançant, encara que sigui de mica en mica. Certament no ens sorprendrà recordar que, en tant que místic, Hal·ladj fou, com hem anat veient, un poeta. Els místics coneixen la necessitat de l'analogia, del suggeriment, de l'expressió al·legòrica, de la metàfora, de la música, per mirar de transmetre la seva experiència. Saben prou bé que "la lògica i el discurs de la raó no donen l'abast per a l'expressió de la veritat" (KC, p.15). Hal·ladj ho diu prou clar:

"Aquell qui, tenint set de Déu, pren la raó per guia,

és portat a pasturar en una perplexitat on és deixat agitar-se.

Els seus estats de consciència s'hi marceixen, en l'equívoc,

i es pregunta, perplex: "Existeix, Ell?""

I Hal·ladj arriba fins i tot a reflectir-ho en una mena de difícil declaració de principis on es fusionen la seva filosofia i la seva experiència mística:

"Des d'ara ja no hi ha, entre Déu i jo, explicacions intermèdies,

ni demostracions, ni miracles, per a convèncer-me.

Heus aquí l'explicitació transfigurant dels focs divins que flamegen en mi,

tornassolant com una perla irrecusable!

La prova és d'Ell, ve d'Ell, va vers Ell, és en Ell,

el Testimoni mateix del Real formulant-se en una revelació.

La prova és d'Ell, ve d'Ell, en Ell i per a Ell;

en veritat, és Ell a qui hem trobat,

com un coneixement en la seva demostració.

No deduïu més al Creador de la Seva obra creada, tots vosaltres, éssers contingents,

que no feu més que donar testimoni dels temps.

Aquesta és la meva existència, la meva confessió i la meva convicció,

aquesta és la unificació divina de la meva professió de fe i de la meva creença.

Així s'expressen aquells que Ell aïlla en Ell,

dotant-los amb els dons de la saviesa, en el seu interior i en públic.

Aquesta és la consumació d'aquells que Ell extasia,

fills de l'emparentament,

els meus companys, els meus amics!"

Sabem que, d'alguna manera, un poeta és un home capaç d'utilitzar la paraula per comunicar indicis de la seva experiència íntima. Ho aconsegueixen les paraules d'Al-Hal·ladj? Que cadascú les deixi ressonar dins seu, com farem ara amb aquest poema:

"Primer el recolliment, després el silenci;

més tard l'afàsia i el coneixement, després la descoberta;

finalment, la nuesa.

Primer l'argila, després el foc;

més tard la claredat i el fred, després l'ombra;

finalment, el sol.

Primer les roques, després la plana;

més tard el desert i el riu, després la crescuda;

finalment, l'assecament que permet el pas.

I és primer l'embriaguesa, després la desil·lusió;

més tard el desig i la proximitat, després la reunió;

finalment, l'alegria.

I és primer l'abraçada, després la distensió;

més tard la desaparició i la separació, després la unió;

finalment, la calcinació.

I és primer l'angoixa, després la recordació;

més tard l'atracció i la conformitat, després l'aparició divina;

finalment, la investidura.

Frases aquestes accessibles només per aquells

que consideren que aquest món no val més que un ral.

I veus de darrera la porta,

però és sabut que les converses dels homes, quan algú s'apropa,

s'ensordeixen en un murmuri."

Quan Ell s'apropa, les paraules dels homes, les nostres paraules, han de callar, desapareixen...

(Música 3: "Taksim" de Makam Segah, Kudsi Erguner, ney. UNESCO Collection / Audivis D 8204 [3.11])

Tot i haver parlat ja llargament, tot i ser ja gairebé al final de la nostra història, voldríem encara parar un darrer moment per preguntar-nos: no hi ha lloc per al desànim, en un camí com aquest? De fet, la pregunta no només és per Al-Hal·ladj, sinó per a cadascú de nosaltres, sempre temptats pel "no veure-ho clar", pel "deixar-ho córrer" o pel "no hi ha res a fer". Escoltem, però, el que ell hi diu:

"Si les cavil·lacions de l'allunyament t'assetgen,

i la desesperació crida "ja no hi ha esperança",

agafa amb la teva esquerra l'escut de la submissió,

i amb la teva dreta branda l'espasa de les llàgrimes.

En guàrdia, protegeix-te

de l'emboscada de la ruptura.

I encara que, en la foscor, et sentis abandonat,

continua endavant, cap a la claredat de la pau al cor.

Digues a l'Estimat: "Mira la meva petitesa;

concedeix-me el perdó abans de la Trobada".

En nom de l'Amor, no Li giris l'esquena

abans que el teu desig hagi rebut el seu premi."

I Hal·ladj veu que, tot i el dubte i l'abatiment, el seu Senyor li fa costat:

"M'has deixat?

No, no has deixat la meva consciència,

de la qual has esdevingut la joia i el goig.

I la separació cau, per ella mateixa, feta miques,

i l'estat d'abandonament se'm torna presència,

i, en el fons misteriós del meu pensament Tu subsisteixes,

ben abans que la imaginació en la meva consciència.

Durant el dia Tu ets, en veritat, el meu company

i en la fosca, el meu amic."

Hal·ladj escampa més i més la seva influència. Té contactes amb personalitats, i va entrant en la predicació sobre la política i els deures dels governants, coincidint amb moviments per a la reforma del govern que demanaven més justícia i responsabilitat. Encara actualment, Al-Hal·ladj és recordat no només com a místic sinó també com a reformador polític i social. Ell mira de preservar la seva llibertat en aquest difícil context, però quan a Girona era l'any 908 i a Lleida el 296 esclata la conspiració reformadora sunnita del califat "hanbalita barbaharita", que només dura un dia; l'emir Ibn Hamdan, amic de Hal·ladj, és perseguit, i ell ha de fugir a Sussa. Al cap de tres anys de la seva fugida, és detingut i portat a Bagdad. Comença llavors un llarg procés de nou anys contra Hal·ladj, passats en part a la presó i en part internat al Palau, segons les conjuntures polítiques de la cort dels Abàssides.

És interessant d'observar la vivència en Hal·ladj de la tensió sunnisme-xiisme. Ell és un sunnita; es casa amb una xiïta, i ha de fugir de la seva ciutat a causa d'una rebel·lió xiïta. Dóna suport a l'emir sunnita Ibn Hamdan; el seu gran enemic, Hamid, és sunnita, però té com a inspirador l'extremista xiïta Xalmaghani. Ell pertany, doncs, als dos móns i no acaba de ser de cap; com era de preveure, l'adscripció a un o altre grup no sembla pas ser un punt rellevant per a la seva trajectòria vital.

I és interessant constatar que l'alta implicació de Hal·ladj en la política del seu temps ens mostra un cop més que els místics no estan fora del món. De fet, el mateix procés que el durà a la mort és una barreja de qüestions teològiques i polítiques, com també passà amb Jesús, vivint i morint enmig de Roma, els dirigents jueus i els zelotes. També Mani visqué prou en funció de les conjuntures polítiques, protegit per Sapor i Ormuz i mort pel germà d'aquest, Bahram, amb el suport dels sacerdots zoroastrians. ¿És aquesta implicació política dels místics deguda a la íntima imbricació entre religió i política que hi havia en els temps en què van viure? ¿O bé és consubstancial a l'actitud espiritual la intromissió en els afers "d'aquest món"? Cadascú de nosaltres haurem de mirar de respondre a aquests interrogants, perquè poden implicar profundament el caràcter de la nostra pròpia actuació personal.

I arribem al final de la nostra història. Quan a Girona era l'any 921 i a Lleida el 308, comença la darrera fase d'aquest pols polític, jurídic i teològic, immers en la tensió entre el visirat de Hamid i els hanbalites. El califa Muqtadir signa simultàniament la condemna a mort de Hal·ladj i l'absolució de l'emir Ibn Abi'l Saj.

El 23 de març de l'any següent s'anuncia la seva execució. El 24 és flagel·lat, mutilat i exhibit sobre el patíbul, on amics i enemics se li adrecen. El 25 és decapitat; el seu cap és penjat públicament i el seu cos és cremat. El 27, les seves cendres són llençades al Tigris des de dalt d'un minaret. Al-Hal·ladj mor en començar la primavera.

(Música 4: "Taksim" sobre el mode Hüseyni, el mode de la nostàlgia, Radio France / Ocora C559017 [2.7]. A sobre:)

“El meu amor pel meu Senyor m'ha arruïnat i m'ha consumit,

com em podria queixar al meu Senyor del meu Senyor?”

- - -

“Sóc com un nàufrag a l'alta mar

de qui només els dits sorgeixen demanant ajuda.

Ningú no sap què em passa,

només Aquell que s'ha ficat dins el meu cor.”

- - -

“Per això Et demano, a Tu, la Teva gràcia,

sense cap més temor,

ja que no conec cap asceta

que, abans que jo,

hagi tingut desig, i de Tu.”

- - -

“M'has deixat?

No, no has deixat la meva consciència,

de la qual has esdevingut la joia i el goig.”

- - -

“Durant el dia Tu ets, en veritat, el meu company

i en la fosca, el meu amic.”

- - -

“Heus aquí que s'il·luminen radiants claredats,

brillant amb les resplendors del llampec!”

Ara, qui ho desitgi i tingui temps és convidat a quedar-se i escoltar el cant d'una cerimònia sufí.

(Música 5: "La cerimònia del Zikr", Arion 4.2 o UNESCO 3.1-2 o Maison 1.4 o 1.5)

(Conferència de Raimon Ribera a la llibreria "La llar del llibre" de Barcelona, el dia 13 d'abril de 1994)