dimarts, 9 de juny de 2015

Visió amb propòsit



Friedrich 1832


Al curtíssim diàleg La tombe refermée, un escrit de joventut de Georges Bernanos, un home i una dona dialoguen. Ella s'admira davant la natura. Ell no. L'autor sintetitza la visió del món d'ell en dos breus passatges, magistrals per la seva capacitat de dir molt en poques línies. És una mena de condensació descarnada de la visió "amb propòsit" del món, confrontada a una visió més romàntica, més femenina, més contemplativa...

"La intel·ligència humana no és de totes maneres pas feta per reflectir les estacions de l'any: aquestes distraccions són un luxe de dona feliç que, entre el seu ventall i el seu gos, fa un lloc en la seva felicitat per al sol, la lluna i les estrelles. Sí, l'ample món us és servit en una taula de te. Deixeu-nos seguir els nostres camins, tastar el plaer d'ordenar totes les coses per a un fi - que és la veritable emoció de l'ambiciós. El treball, un esforç perseverant, l'objectiu perseguit sense descans, és tota la sal de la vida."

(...)

"Això és bonic com a decorat, però soc jo qui interpreta l'obra. Sí, l'ambició, el poder són plaers una mica despullats, però no enganyen gens per les aparences; abans de tastar-los, els coneixem, ja n'hem mesurat, avaluat les alegries amb la major precisió. M'afanyo envers una felicitat ben regular, no vull alegrar-me amb pompa, ni amb els sons d'una orquestra seriosa, ballant amb aquestes dues desconegudes tan ben ornamentades, de les que no se n'ha vist mai el veritable rostre, la natura i l'amor".


Aquest és el text original:

"L'intelligence humaine n'est tout de même pas faite pour réfleter les saisons: ces distractions sont un luxe de femme heureuse qui fait, entre son éventail et son chien, une place, dans son bonheur, au soleil, à la lune et aux étoiles. Oui, le vaste monde vous est servi sur une table à thé. Laissez-nous suivre nos routes, goûter ce plaisir d'ordonner toutes choses en vue d'un fin -qui est la veritable ivresse de l'ambitieux. Le travail, un effort perséverant, le but visé sans relâche, c'est tout le sel de la vie.

(...)

Cela est beau comme un décor, mais c'est moi qui joue la pièce. Oui, l'ambition, le pouvoir sont des plaisirs un peu nus, mais ils ne trompent point sur l'apparence; avant que de les goûter, on les connait, on a déjà mesuré, évalué les joies au plus juste. Je me hâte vers un bonheur si régulier, je ne tiens pas à me réjouir avec pompe, ni aux soins d'un grave orchestre, à danser avec ces deux inconnues si bien ornées, dont on n'a jamais vu le vrai visage, la nature et l'amour."