diumenge, 17 de març de 2013

Carolina Herrera




Aquests dies expresso en veu alta en alguns entorns la meva crítica ferotge als anuncis televisius de Carolina Herrera (dit amb accent anglès, si us plau!), tant el que es fa en blanc i negre sobre una discoteca de VIPs com el que es fa en colors amb uns caps de girafa entrant per unes finestres. Els considero nefastos, transmissors d'un model de vida absolutament improcedent, inconsistent i sense cap qualitat humana, pures apologies d'una diversió frívola i ostentosa, d'un pseudoaristocratisme sense cap sentit, d'una inconsistència absoluta, d'una exhibició de luxe forassenyat, d'una capacitat de desorientació sobre quina és la vida a la que aspirar que deixa al·lucinat; d'una, deixeu-m'ho dir, notable capacitat de perversió.

Quan dic això, la gent se'm queda mirant amb cara de no entendre res. Quin problema hi ha? Què passa amb aquests anuncis? Si estan molt ben fets i són molt originals... Em miren amb desconcert i incomprensió, com si vingués d'un altre món i parlés un llenguatge incomprensible. Quin mal fan aquests anuncis? Si l'única cosa que pretenen és vendre més! Si estan molt al dia! Si això és el que han de fer els anuncis, atreure la nostra atenció, connectar amb les pulsions fondes del nostre inconscient, amb allò que realment desitgem, i així impulsar-nos a donar un poder simbòlic a aquell producte i comprar-lo!

I jo passo per idiota, per zombie, per algú que no entén res, o bé per un vell moralista reaccionari amb por de tot, que considera que la gent no és prou gran i madura com per no deixar-se corrompre o influir per una banalitat anecdòtica com és la publicitat comercial. I tothom troba natural que aquests anuncis existeixin tranquil·lament, i que ningú els critiqui: si ja se sap, la publicitat funciona així, que prou difícil és vendre avui en dia... Què vols tu, prohibir-los en nom de no se sap quina moralitat? Que no estem en temps de censures, noi, que no estàs al cas de com funciona el món modern, de la llibertat d'expressió! Si a algú li molesten aquests anuncis, doncs que no compri el producte i ja està, no ens vinguis amb rollos de valors, de configuració de l'ideari socialment compartit, d'impacte en la cultura de masses, de penetració invisible en l'inconscient col·lectiu i en els inconscients personals, de configuració de les aspiracions socials i personals... Que la gent ja és prou gran i madura i se sap espavilar; no cal que vinguis tu amb les teves pretensions d'il·lustrat passat de moda volent "educar el poble" o protegir-lo de les "males influències"...

I no pots de deixar de sentir-te estrany, incomprès, predicador en el desert, absurd apòstol d'axiologies que ningú no demana. Et sembla que et fas preguntes que, per molt que tu les trobis pertinents, no interessen: Quin és el nostre model de vida reeixida? Què és allò que volem ser, com és la vida ideal a la que aspirem i per la que ens esforcem? Com ens agradaria viure si poguéssim triar? A què aspirem, on volem arribar? I et sents portat a callar, a fer la teva via prescindint de què passa al teu voltant, per molt que et sembli que hi ha coses que no van per on haurien d'anar. Viure com a tu et sembla millor, i deixar de preocupar-te per si això coincideix amb el criteri d'altres o no. Oblidar tota possibilitat de reacció social crítica, de queixa o protesta col·lectives, fins i tot de simple debat obert al respecte.

I si t'agafen ganes de plorar o rondinar davant del panorama, doncs ves-te'n a dalt d'una muntanya i plora allà sol, menja't per berenar la teva ràbia o disconformitat i no empipis, que el món va per on pot i no hi ha altres camins, que prou malament ho estem passant amb la crisi com perquè algú vingui a fer nosa amb crítiques ridícules... als anuncis de Carolina Herrera!