dissabte, 12 de desembre de 2009

Referèndums



A mi m'agradaria una Catalunya independent. I quan es convoqui el referèndum a Barcelona, aniré a votar i votaré que sí. De la mateixa manera que, si es convoca un referèndum sobre la construcció de minarets a les mesquites de Catalunya, també aniré a votar i ho faré a favor de la seva construcció. Ara, això no vol dir que consideri actualment pertinent, oportuna, la convocatòria d'aquest referèndum sobre els minarets: crec que seria un element de confrontació i no un camí per a fer passos endavant; el tema no s'ha treballat a nivell públic prou a fons, i amb prou calma, aportant els elements de reflexió suficients per permetre opinions suficientment fonamentades, com perquè aquest referèndum pugui ser una eina útil, positiva, en la creació de consens, maduració i cohesió social a casa nostra.

Una cosa semblant em passa amb els referèndums independentistes. Són una respectable i legítima eina d'agitació política, allò que en altres temps se n'havia dit "agitprop". La feina d'en Jeroni Vinyet, en Toni Reig i tants companys seus d'Osona mobilitzant voluntaris i organitzant el procés em sembla extraordinària. I el notari Alfons López-Tena, personatge encantador, dirigent de CDC i company a la Junta Directiva d'Òmnium Cultural, és un dels grans agitadors que actualment té el nostre país. Ell seria més aviat "leninista", partidari de la presa del Palau d'Hivern, i jo més aviat "gramscià", partidari de la precedència de l'hegemonia social i ideològica sobre l'hegemonia política, tal com hem comentat amb tota cordialitat. El catedràtic Francesc de Carreras -amb qui comparteixo ben poques opinions, però que és persona intel·ligent, culta i que escriu molt bé- recordava aquesta distinció en un article a La Vanguardia del 10.12.2009 dedicat a evocar la figura de Jordi Solé Tura: "la revolución no debía seguir el modelo leninista de conquistar el Estado para así reorganizar la sociedad, sino que debía proceder a la inversa: lograr la hegemonia social para así ir conquistando el poder del Estado". Un bon nombre dels nostres independentistes deuen compartir, en siguin conscients o no, la posició "leninista" (i per això, en el meu article a l'Avui del 30.11.2009, evocava Lenin, recordant que fins i tot ell era crític amb les posicions "esquerranistes").

Nota: Vist des d'ara, el resultat de la contraposició Lenin-Gramsci és trist. Perseguint tots dos un semblant ideal de justícia per camins diferents, es pot dir que tots dos acaben fracassant, personalment i històricament. Gramsci té una discreta mort als 46 anys, després d'anys a la presó de Torí. Lenin mor al poder però als 53 anys, enmig d'una situació que portarà a la llarga i cruel dictadura estalinista. El projecte polític gramscià sembla florir tardanament en el moviment eurocomunista, però aquest moviment no aconsegueix assolir el poder i es volatilitza. El projecte polític leninista aconsegueix el poder, però genera un sistema despòtic i insostenible que col·lapsa bruscament, i té en la caiguda del mur de Berlin el seu símbol gràfic. Ni la opció que prioritza la presa del poder ni la que prioritza l'hegemonia social i cultural acaben deixant una petjada prou duradora a la història. Potser el problema és el mateix propòsit de deixar petjada a la història. Però si hom hi renuncia, ¿no queda el terreny obert al domini dels petits interessos sectorials que també porten a la crisi i al sofriment, com estem veient amb la crisi iniciada el 2008? Quina difícil tensió entre la voluntat de millorar les coses i la dificultat de fer anar la realitat per camins raonables! Tornem als nostres referèndums, que hem caracteritzat bàsicament com a eina d'agitació política. L'agitació es caracteritza per incidir bàsicament en la reacció emocional de les persones (com també fa la publicitat, i d'aquí la parella "agitació i propaganda"), més que no pas en treballar la convicció racional, l'argumentació reflexiva. És un camí ràpid, però perillós: pot ser demagògic, pot generar foc d'encenalls, pot portar a la gent a fer coses que, si hi hagués pensat una mica, no hauria fet. Als "gramscians" ens acusen d'ingenuïtat i de lentitud, però considerem que les coses han de ser ben fetes, que fer coses sense prou consistència no porta a avançar per bons camins.

També cal evitar la magnificació i les comparacions indegudes. Els referèndums són el que són i tenen la importància que tenen, però ni són l’únic exercici democràtic que es practica al país ni l’única iniciativa mereixedora de l’adhesió i la mobilització dels catalans. Mirant les coses globalment i procurant prendre una certa distància, hi ha quatre consideracions sobre de l'actual independentisme català que crec que caldria tenir en compte. En primer lloc tenim el risc que suposa de distracció de la tasca principal, que és la sòlida construcció de la catalanitat, de l'hegemonia social i cultural del catalanisme, hegemonia que actualment no existeix, cal no oblidar-ho. Que la gran majoria dels catalans senti com a pròpia i estimi la cultura catalana, que pensi, parli, llegeixi i escrigui en català. L'independentisme pot portar per camins que poden resultar desorientadors. I fins i tot pot esdevenir una justificació de la feblesa del treball en favor de la catalanitat, una fugida endavant davant d'una tasca que certament és lenta, feixuga i que requereix grans dosis de paciència i tenacitat. Cal tenir present que ni la independència resoldrà el problema de la catalanitat, ni la independència és possible sense la catalanitat, ni la independència val la pena sense la catalanitat. Per dir-ho d’una manera gràfica, ens cal una nova crida, no a la independència, sinó a la catalanitat.

En segon lloc, l'independentisme pot generar confrontació, i fins i tot fractura, tant social com política, dins de la societat catalana. És cert que tota proposta transformadora genera tensió en el seu entorn social, però cal diferenciar entre tensió i fractura, especialment en situacions de fragilitat com la de Catalunya, situacions que demanen gestionar la tensió amb una cura especial precisament per l’alt risc de fractura. Cal avançar a través del diàleg i el consens, no de la baralla, de l'acusació cridanera, de la dialèctica pròpia de la televisió-escombraria. La capacitat de diàleg constructiu és un indicador fonamental del potencial de futur d’una societat.

En tercer lloc, l'independentisme em sembla una estratègia política desencertada i amb un notable risc de generació de frustració (i no em sabria greu equivocar-me en aquesta consideració). El maximalisme en política pot ser espectacular, però no acostuma a ser eficaç. No es poden generar expectatives a nivell popular que no tenen viabilitat a curt termini. Finalment, hi ha el tema de l'estil, la forma, el to (que plantejava ja en una entrada en aquest blog anomenada precisament "El problema del to"). Les maneres que sovint mostra actualment l'independentisme són preocupants i reflecteixen una excessiva simplicitat en els seus plantejaments, una certa incapacitat d'assumir la complexitat de la dinàmica social i ideològica. A l'independentisme hi convergeixen d'una banda una bona fe molt gran i admirable, però no prou acompanyada de prudència i capacitat de discerniment, i d'altra banda una crispació, una agressivitat, una certa tendència al menyspreu de l'altre, a la suficiència prepotent. Trets que poden ser típics de les dinàmiques d'agitació però que conformen una manera de fer que no genera consens i adhesió (excepte entre els ja convençuts), que voreja la violència verbal i que no assenyala l'estil de país que ens agradaria construir i compartir.

(apunts escrits en base a la participació al programa "Opina" amb Josep Puigbò, de Canal Català, el vespre del dia 11 de desembre de 2009)