dilluns, 28 de desembre del 2009

La col·lecció






"No se sabia de qui havia estat la idea, però aquell setembre el diari, en comptes de la col·lecció de cromos de jugadors de futbol, havia decidit fer cromos de galàxies. La NASA els hi havia ofert a molt bon preu 200 fotografies d’alta resolució fetes pel telescopi Hubble. Eren unes fotos precioses, però al diari no tothom tenia clar que allò funcionés. “S’assemblen massa entre elles, t’hi has de fixar molt per veure la diferència”, deia l’un. “Aquest rerefons negre que tenen totes...”·comentava un altre. “Hi falta color !”, hi afegia segons qui.

El cas és que es va repartir l’àlbum i es va començar a donar els cromos amb el diari, dos cada dia. En Joan, no gaire convençut al principi, va acceptar la proposta del seu pare de fer la col·lecció. De vegades li feia l’efecte que el qui de debò volia fer-la era el pare, i que ell feia una mica de tapadora. Això no ho va arribar mai a aclarir del tot.

A la seva classe només tres nens més feien la col·lecció. Dos eren bons amics seus, en Marc i en Pau. L’altre era nou d’aquell any, i una mica estrany. Es deia Gabi. Entre ells havien fet un tracte: en lloc de bescanviar cromos cada dia, només ho farien el divendres en sortir de l’escola. Llavors s’ho prendrien amb calma, s’hi estarien tanta estona com calgués. En haver acumulat cromos tota la setmana i ser quatre, hi hauria possibilitat de múltiples anades i vingudes de galàxies amunt i avall.

Cal dir que, a mesura que passaven les setmanes, més s’engrescaven els quatre amics amb la col·lecció. Al principi els costava no confondre les diverses galàxies, però de mica en mica van anar afinant la mirada i aviat podien diferenciar-les sense massa dificultat. A més, per a ells era un repte esdevenir experts en la distinció d’imatges de galàxies, era un joc addicional al de fer la col·lecció, i anaven desenvolupant molta traça en la detecció de petites diferències: la llargada o la curvatura dels braços, les acumulacions estel·lars que generaven punts de més intensa lluminositat...

Certament, les reines eren les galàxies en espiral, la gran majoria. Però els agradaven també molt les versions simplificades amb només dos braços, que recordaven la forma de l’hèlix de la batedora que hi havia a la cuina de casa seva. I ràpidament hi hagué unes galàxies més celebrades que altres: la Via Làctia, la M 74 o la curiosa "galàxia balena", per exemple.

En Gabi jugava amb avantatge. Es veu que el seu pare era un expert en el tema, no per professió sinó per una afició que li venia de jove; feia anys que seguia amb interès les qüestions de cosmologia, i el fascinava la història de l’univers, veure com havia anat creixent (ell deia que “s’havia anat expandint”) a partir d’una megaexplosió de fa uns 13.800 milions d’anys (el big bang, com algú l’havia anomenat per menystenir irònicament aquesta proposta d’explicació de l’origen de l’univers). Darrerament estava ben enderiat amb el que podia anar entenent de dues noves idees de circulació prou recent: les de matèria fosca i energia fosca, que trobava inquietants.

En Gabi se’n reia una mica d’aquestes dèries del seu pare, i especialment de la mania que tenia de recordar-li cada dos per tres de què estava format ell. Li deia sovint, fins a fer-se pesat, una cosa que es veu que a ell li semblava molt important: “No oblidis mai que tots els àtoms del teu cos es van formar en estels ja desapareguts, que van esclatar i escampar la seva pols pel cosmos: això vol dir que tu ets “pols d’estels”! I tingues ben present que això vol dir que cada un dels àtoms del teu cos té una antiguitat de com a mínim 5.000 milions d’anys. És impressionant saber que estem fets amb materials tan antics”.

Un divendres, en acabar l’escola, els quatre amics es varen trobar pel seu intercanvi setmanal de cromos. Aquell dia en Gabi estava una mica absent, com una mica despistat. En un cert moment, a canvi d’un cromo de la galàxia M 51, en Gabi li va donar a en Joan un cromo d’una galàxia que encara no havien vist. No és que fos especialment maca, però era nova. En Joan se l’emportà a casa i la va posar a l’àlbum. Li completava una pàgina, estava satisfet.

Després de sopar, en Joan no es va poder estar de tornar a mirar aquella pàgina completada. Amb l’àlbum obert sobre l’escriptori, i amb el llum ben enfocat a sobre, va anar resseguint un per un els cromos. El penúltim era el que en Gabi li havia passat aquell dia. De cop, es va fregar els ulls. Havia tingut una lleu sensació de pampalluga. Tornà a mirar el cromo i, molt atentament, es va fixar en el petit centre d’aquella galàxia.

No s’ho podia creure. Aquell petit centre “bategava”. Era com si el seu diàmetre augmentés i es reduís lleugerament de forma rítmica. I la seva brillantor també semblava anar alternant una mica més i una mica menys d’intensitat. En Joan estava al·lucinat. Com podia passar allò en aquell trosset de paper? Era impossible! Que potser era un paper amb un xip a dins, amb una nova tecnologia electrònica que produïa aquell efecte?

No ho podia saber, però el que veia era molt interessant i original. Després d’una estona de mirar el cromo, la sorpresa li va anar passant, era com si s’hi hagués anat acostumant. Ja no ho trobava tan estrany, i ho trobava cada cop més bonic. Se sentia content. Va decidir anar-se’n a dormir. Es va adormir de seguida, i no va somniar res d’especial."