dissabte, 26 de desembre del 2009

De nit, a casa



Chagall 1914



"La mare veia créixer, contenta, la seva panxa. La criatura que esperava li feia il·lusió. Havia estat anys sense quedar embarassada, i aquella criatura havia estat acollida amb entusiasme. Era la primera, tothom estava engrescat amb aquella novetat; no només la família, també els veïns havien mostrat la seva alegria per l’esdeveniment.

Una nit, la mare no podia dormir. Era a finals d’agost, i devia estar d’uns cinc mesos. Feia molta calor, i s’estava a sobre el llit, ben suada. Feia tanta calor que va decidir obrir-se la jaqueta del pijama. La cambra era ben fosca, perquè a la mare li agradava dormir amb la persiana tancada. Era un costum que tenia de tota la vida: si a la persiana hi quedava una escletxa per on hi entrava la claror del carrer, ja no podia dormir.

Tot d’una, va tenir la impressió que la foscor no era tan fosca com de costum. Sí, no hi havia cap escletxa a la persiana, però la foscor no era prou fosca. No ho acabava d’entendre. Va mirar cap al sostre, i certament fins i tot s’hi mig endevinava el llum que hi penjava. Però ella no tenia cap lot que s’hagués pogut deixar oberta, ni cap despertador amb números lluminosos, i el seu mòbil el tenia apagat; ja hem dit que li feia nosa tot el que podia trencar la foscor total en la que li agradava dormir. Estranyada, va començar a mirar a les parets: res d’estrany, però les veia una mica. No sabia com, però veia el marc dels quadres. I el respatller de la cadira.

Llavors va fer una mena d’estremiment brusc: tota ella es va sacsejar, esglaiada. El cor se li va posar a anar de pressa, a la gola se li va fer un nus que gairebé no la deixava respirar, els ulls li van quedar totalment oberts, esbatanats. No podia entendre el que veia. Era impossible. Com més mirava, més esglaiada estava. Allò no podia ser. Però era. Per sota dels seus pits, la seva panxa, ja més gran del que era normal, ja una mica arrodonida amb aquella perfecció de les panxes d’embarassada, desprenia una mena de llum suau.

El tremolor de la mare s’anava fent més fort. Continuava costant-li respirar. Només una mena de mig crit embarbussat va aconseguir sortir de la seva gola. El seu home el devia sentir, perquè es va despertar. Sense girar-se, va dir, amb una veu una mica empipada: “Què fas?”. Ella era incapaç de dir res. Li va agafar el braç amb els dits crispats, deixant anar només dos sons guturals iguals, amb tonalitat de vocal neutra. L’home, desconcertat, desorientat, va girar el cap vers la mare i va quedar clavat, com si l’haguessin congelat. No ho va poder evitar, li va sortir del cor: “Hòstia!”, va dir. De la panxa de la seva dona en sortia una mica de llum. Poca, però llum. Com si tingués una bombeta a dins, i la llum passés a través de la pell. Era impossible, però ho estava veient. “No pot ser”, va dir dues o tres vegades. “No pot ser.”

Amb la mà tremolant, l’home va encendre el llum de la tauleta de nit. Tot va tornar a la normalitat. Tot estava al seu lloc, com sempre. Els quadres al seu lloc, la cadira al seu lloc, la seva dona al seu lloc, ensenyant els pits i la panxa. Tots dos es van mirar, sense poder dir res. La panxa es veia normal. Van respirar a fons unes quantes vegades, tots dos alhora. Es van donar la mà. L’home es va aixecar, va anar a fer un riu i va anar a la cuina a buscar aigua. Tots dos en begueren. De mica en mica el cor els deixà de bategar fort. Van estar encara ben bé deu minuts amb el llum encès.

Llavors l’home va tornar a tancar el llum de la tauleta de nit. Ho havia pressentit, tot i esperar que no fos així: la panxa continuava brillant. L’home fa fer un profundíssim i potentíssim sospir, el més fort que havia fet mai i mai tornaria a fer. La dona, que tornava a estar agafada al seu braç, però ja sense clavar-li els dits, es va quedar ben quieta; no entenia res, però se sentia una mica més relaxada. Tots dos miraven, desconcertats, sense saber què dir ni què fer, però ja sense por, aquella panxa lluminosa."