dimecres, 7 de novembre del 2018

Dos ordres, dos llenguatges




Morris Louis 1961


Els humans vivim immersos simultàniament en dos ordres. Un és l'ordre còsmic, físic, material o com li vulgueu dir. L'altre és l'ordre vital, experiencial, existencial o com li vulgueu dir. És important diferenciar-los, ser conscients de l'ordre al que ens referim o ens situem quan fem segons quines afirmacions. Perquè de vegades ens manquen les paraules i fem servir les mateixes en un ordre i un altre. Però ni que les paraules coincideixin, si ens referim a ordres diferents no volen dir el mateix.

Un exemple, potser massa elemental: el mestre buddhista pot dir "la realitat és buida". i un físic actual també pot dir : "la realitat és buida." Exactament les mateixes paraules, però el que volen dir no té res a veure, ja que parlen en ordres diferents. El mestre buddhista es pot referir a la inconsistència i impermanència del que vivim, al fet que res té una essència individual, una realitat independent,  al fet que experimentem la vida com a relativa i fugissera, on res no pot ni ha de ser absolutitzat, considerat "ple", consistent. El físic actual es pot referir al fet de l'enorme diferència de mesura entre el nucli de l'àtom i el conjunt de l'àtom, que deixa enormes distàncies buides entre aquest nucli i els electrons. Fan servir les mateixes paraules, i fins i tot de vegades fa gràcia la coincidència semàntica, que pot resultar suggerent o inspiradora, però de fet parlen de coses diferents, se situen en ordres diferents.


Semblantment, cal tenir cura a diferenciar el llenguatge descriptiu del llenguatge-simbòlic (ritual, litúrgic, etc.). També pertanyen a nivells diferents, ni que de vegades facin servir les mateixes paraules. Davant de determinades expressions, ens hem de preguntar: estan mirant de descriure una realitat material o estan parlant de ressonàncies emocionals, de mobilitzacions del cor? És interessant plantejar-se aquesta distinció davant de moltes expressions, per tal de no tractar-les injustament, per tal de respectar-les, d'avaluar-les correctament.

Si per exemple diem "Déu és per nosaltres un refugi i un castell", o "Vos sou Senyor ma fortalesa, ma roca viva sou Senyor", certament no estem descrivint cap fet, sinó mirant d'assenyalar una experiència emocional a través d'un llenguatge simbòlic. Si avaluem la frase des del llenguatge descriptiu, no té cap sentit, però en canvi simbòlicament en té. Val la pena doncs ser conscients de quina mena de llenguatge estem utilitzant. Si només acceptem com a vàlid el descriptiu, deixem de banda dimensions molt riques de la realitat. Si tractem les expressions simbòliques com a descriptives de fets, estem utilitzant-les malament i entrem en un món de confusió.

En la quotidianitat, sabem bé que això és així. Sabem que els poetes no descriuen a la seva persona estimada quan li atribueixen determinades qualitats (ulls o llavis de foc, per exemple). Doncs val la pena recordar d'aplicar la mateixa distinció en l'àmbit filosòfic o el religiós.