dilluns, 19 de desembre de 2011

CCCB i CPSC




Estic dolgut amb CDC per no haver nomenat com a director del CCCB l'Àngel Castiñeira.

Estic decebut amb el PSC pel seu Congrés del desembre del 2011, que no suposa cap renovació ni aporta cap contribució a una perspectiva de futur motivadora per al país.

Com sabeu, he estat un ferm sociovergent. Ja no em puc sentir ni "socio" ni "vergent".

Dic això per escrit no perquè m'agradi dir-ho sinó per compromís de transparència amb els lectors d'aquest blog (si no fos per això, políticament em convindria més callar). Les decepcions personals condicionen la manera de veure les coses. Per exemple, si jo escric ara "el país cavalca al galop vers la mediocritat i la irrellevància", això no seria només el fruit d'una freda i objectiva anàlisi racional de la dinàmica política dels dos grans partits catalans (cada cop més semblants a dos clans a la manera de Capulets i Montescos), sinó que al darrera hi haurà també la vivència personal ressentida dels fets esmentats. "Cada cual ve la feria según como le va en ella", diuen els gallecs, i és ben cert: la nostra vivència marca la nostra valoració. És així, i "més val saber-ho i dir-ho", com diu el poeta. Els canvis de posició política no sempre són fruit d'una evolució ideològica o d'un estudi rigorós, sinó que l'experiència viscuda hi té un pes indubtable que val més posar sobre la taula, ja que esdevé unes ulleres a través de les quals veiem l'entorn. Fer veure que aquestes ulleres no hi són és enganyar-se i portar als altres a engany.

No faré comentaris concrets sobre els fets indicats ni les persones implicades, conscient com soc de la deformació passional que comportarien. Des de l'abrandament es poden dir massa coses poc rigoroses i fins i tot injustes. Tots sabem que la política és molt complicada i de vegades deixa poc marge de maniobra. Però de vegades cal posar al país per damunt dels interessos o conveniències polítics. I per mi, en aquests dos casos no ha estat així. I això em sap molt de greu, ho he de dir (per cert, si algú opta per impulsar alguna nova iniciativa política catalanista, progressista i humanista, pot comptar amb la meva activa adhesió...).

A nivell ideològic i polític m'hauré, doncs, de retirar mentalment, de refugiar-me simbòlicament, seguint antigues tradicions, a les muntanyes. Ho faré a les de l'extrem sud del país, tocant a l'Aragó i al País Valencià, al Port, i més concretament als Ports d'Arnes. Les meves fites seran Santa Bàrbara, els Montsagres, les Roques de Benet, les Moles del Don i les Roques del Duc, l'Espina i les Rases del Maraco, la Mola de Lino, la Ballestera i Lo Blau, lo Molló, la Penya Galera, les Roques del Masmut. M'endinsaré pel Canaleta, pel Barranc del Carrer Ample, per l'Estrets, per l'Algars, pel riuet de les Valls, pel gran Ulldemó, pel Matarranya, pel riu de Pena, pel Racó de Patorrat. Amb, com a contrapunt, alguna escapada a l'altre extrem del país, a la banda més oriental del Cadí, concretament a les roques que es troben entre el Coll de Tancalaporta i el Pas dels Gosolans. Temps d'exili interior i exterior, que voldria fecund per a la consciència i l'esperit.