diumenge, 18 de desembre de 2011

Ens fa mal l'ànima?





Sovint ho anomenem “estrès”. Anem atabalats, desbordats, corrent amunt i avall, oblidant coses a fer, sigui a la feina, sigui (més sovint) a casa. No tenim temps per acompanyar un amic que passa un mal tràngol, ni per assumir les tasques de la llar que ens pertoquen, ni per anar a veure als pares grans, ni per estar amb els fills: que no m’ocupo prou dels “meus” ho sé molt bé, però tampoc no faig res per canviar-ho. Davant d’això, alguna cosa dins nostre ens grinyola.

Mirem-ho amb més detall? Que potser dedico alguna estona a prendre consciència de com visc, a mirar si visc com vull viure o com els altres em fan viure? Quan de temps fa que no em paro a pensar si m’agrada com jo soc, si estic content amb mi mateix? Quan fa que no analitzo com gestiono el meu temps i com regulo el meu equilibri?  Potser ja no tinc ni idea de si m’he perdut de vista a mi mateix... I què n’he fet, de la il·lusió, d’aquella empenta que em caracteritzava i que em feia sortir del llit amb ganes cada matí?

Encara més interrogants? Som-hi... Procuro ser bona persona? Visc amb coherència amb els meus principis, amb els meus valors centrals? Sé conviure amb els companys? Què caram busco en el treball? Diners, reconeixement, poder... Hi penso alguna vegada? Fins a quin punt m’agrada de debò el que dic que m’agrada? Quan podré anar sense màscara a la meva empresa? M’he d’acabar convertint en un mal parit per estar a l’alçada del que l’empresa espera de mi? I qui m'agrairà el que estic fent?

Una altra tongada de coses a posar sobre la taula... Quan de temps fa que no penso en si soc feliç, o en si la meva vida té sentit? Recordo a què em sento cridat, quin és el meu projecte vital? Tinc capacitat de replantejar-me les coses, de canviar d’activitat? Tinc espai vital per a voler altres coses, per a compatibilitzar més d’una opció? Em sento amo de la meva vida, o bé més aviat em sento atrapat? I si és així, de què i de qui soc esclau? I perquè no goso alliberar-me? De què tinc por? Què no vull perdre?

La major part d’aquests interrogants ens fa mal. Mal a on? A l’estómac? A la ment? A la consciència? A l’ànima? Tan se val, el que és rellevant és que són preguntes que ens fan mal, i precisament per això tendim a defugir-les, a ignorar-les, a fer veure que no existeixen, a girar el cap cap a l’altra banda... Ens caldrà un esforç per afrontar-les. Ens caldrà dir prou a amagar el cap sota l’ala. Quan ho fem, haurem començat un camí.

On anirem a trobar respostes? A trobar repòs? A trobar un temps i un lloc per afrontar aquests interrogants i d’altres que hi afegim? Com establirem un diàleg positiu, fecund, amb nosaltres mateixos, que vagi més enllà de la queixa, del lament continuat amb que ens autoatabalem? Hi ha alguna ermita, algun santuari que ens permeti prendre distància, mirar amb perspectiva, rentar-nos i guarir-nos les ferides i agafar forces per tirar endavant de manera més autèntica, de manera diferent a la que la inèrcia, la mandra o la por ens estaven portant?

L’ermita, és clar, és la nostra mateixa ànima, el nostre cor, la nostra dimensió interior, la nostra autoconsciència (selfawareness, que els anglicismes sovint aporten algun matís). Però de vegades, per accedir a aquesta ermita interior hem de cercar un entorn que ens ajudi a obrir-ne la porta. Una mena d’ermita exterior que ens doni prou serenor, prou pau, prou lucidesa com per entrar en la nostra intimitat. Un espai que aturi el temps, que apaivagui la nostra ment, que ens doni calma. Aquest recinte pot ser molt divers: un raconet del nostre pis on puguem recollir-nos en silenci (amb una estora i una espelma n’hi pot haver prou), un bosc o un prat, un paisatge, una música, una estona de silenci, una posició del cos, una lectura, una imatge, una passejada, una ermita real, de pedra, fins i tot tota una catedral... Tan li fa, del que es tracta és de trobar la nostra ermita personal, allò que obre les portes del nostre jo profund.

Ens hi poden ajudar, a fer això? Més aviat poc. Queden lluny els temps dels directors espirituals o els gurus (i no tots estaven a l’alçada). De mestres no n’hi ha gaires. Ni psicòlegs ni coaches van gaire enllà. I el clergat avui és escàs, atabalat i poc preparat. Els llibres d’autoajuda tenen poc recorregut, i massa genèric. Fer grups, petites comunitats amb el propòsit de donar-se suport els uns als altres en aquesta tasca és un tresor que cal procurar bastir, però tampoc no és fàcil, ni per la celeritat i dispersió de la vida actual ni per les dificultats d’entesa o sintonia interpersonal que de vegades obstaculitzen aquest camí. Algun amic ens pot donar un cop de mà, però probablement la major part de vegades ens haurem d’espavilar tots sols. No és senzill, però ho haurem de fer.

Si no ho fem, el risc que correm és gran. No només ens podem trobar a mig camí (o més enllà) i veure que ens hem equivocat de ruta, que no era allà on volíem anar (sensació prou desesperant), sinó que podem “petar”, “fondre’ns”, “cremar-nos”, diguem-li com vulguem; trencar-nos per dins, desorientar-nos i quedar perduts, sense horitzó vital.

Hauriem d'aplegar comentaris, oferir eines, presentar materials que puguin ser d’utilitat a l’hora de plantejar-se aquestes qüestions. No és senzill d’etiquetar-les: són qüestions psicològiques? O morals? O bé espirituals? És igual, aquí l’etiqueta és secundària. La psicologia ens ajudarà, l’ètica també. I l’espiritualitat (llegir la problemàtica humana des d’una referència a la divinitat, des d’una obertura a quelcom que ens depassa i que és poderós i acollidor, fascinant i tremend, comprensiu i exigent...) hi pot aportar un punt de vista que eixampli el nostre marc conceptual i els recursos que tenim a disposició. Però més val no voler establir massa barreres ni distincions, i deixar-se endur pel que es pot aprendre d’experiències diverses, de nivells de reflexió diversos, amb l’esperança que els materials resultin útils, compatibles, complementaris.

Agafem, doncs, el temps i el coratge per mirar-nos al mirall i ser sincers envers nosaltres mateixos. Reconeixent el que ens fa mal i buscant camins per deixar-ho enrere. Amb il·lusió i esperança. En tant que éssers humans, i encara que costi, és probablement el que s’espera de nosaltres.


(Contribució a la reflexió sobre la possible aportació d'ESADE a nivell de la dimensió més personal dels seus alumnes, antics alumnes i altres professionals interessats.)