dimecres, 5 d’octubre de 2016

Vinyoli: Elegia de Vallvidrera VIII




Hernández Pijuan 1984



"Un altre hivern i cada cop més àrid:
al fons de l'avinguda, el pomerar
s'ha tornat una taca de silenci
lilós que ja no esquinça cap lladruc,
planura enllà, i es va apagant de pressa.
Adéu!, adéu!
                    Embriagat de flaires
de fum de llenya al bosc i de resines,
encenc la salamandra del records,
que tira bé:
                 m'enterboleixo, veig
per clivelles al mur naixença d'albes
antigues que no van arribar a ser
ple dia mai,
                  tot l'enderroc dels anys,
allà i aquí, trossos de marbre, focs,
vells arbres secs, I en moltes vies mortes
trens aturats.
                   Sóc una golfa plena
de mals endreços, però cap soroll
ningú no sentirà quan la devasti
la màquina del temps.
                                 Que un dia algú
va entrar-hi brusc, transfigurant-la tota
i amb tanta llum que vaig quedar-me cec,
però vident d'alguna cosa certa,
certíssima:
                estel fix mirant-me fit
en la foscor.
                  D'ençà d'aquell excés
totes les coses se'm canvien sempre
en altres de millors, insòlites: si rocs,
en diamants; si didals, en campanes
tocant a festa; si agulles de cosir,
en parallamps d'acer, si cavallets de fira,
en constel·lacions.
                            I, doncs, és falsa
tota queixa que digui, tot gemec que faci,
tot ploricó:
                que el que, però, perdura 
ho funden els poetes.
                                Tant és així que l'àrid
hivern amb què s'obria aquest poema
ha esdevingut, en fer-lo, fèrtil juny
feliç, afirmatiu, il·limitat,
i tot el blat es torna pa de vida. "


Joan Vinyoli, a Passeig d'aniversari (1984)