divendres, 19 de juliol de 2013

Corrandes d'exili




La gran Sílvia Pérez-Cruz (ens estalviarem més elogis, perquè afortunadament hi ha un gran consens sobre la seva qualitat) té diversos enregistraments de les Corrandes d'exili de Pere Quart, amb música de Lluís Llach. Però el que jo trobo més impressionant és aquest (que em va fer descobrir en Xavi Boneta). És un tresor per la seva austeritat, per la seva passió, per la seva perfecció.

http://www.totssants.com/artistes/silviaperezcruz/index.html


(heu de picar el Play a la primera imatge petita i posar-ho en pantalla gran...).


I el poema, és clar...


Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra plena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sense vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.









1 comentari:

Jaume Feliu ha dit...

No l'ha coneixia i m'ha posat la pell de gallina. Moltes gràcies per compartir-ho!