dilluns, 8 de gener del 2018

Percentatges




Tàpies 1971



L'article d'Àngel Castiñeira i Josep M. Lozano a El Punt Avui del 21.12.2017 i el de Salvador Cardús a La Vanguardia del 03.01.2018 semblen indicis d'una accentuació de l'estratègia independentista de dur a terme un atac frontal, demolidor, contra els transversals o tercera via. A què pot respondre aquesta estratègia?

És possible que el raonament que hi hagi al darrera sigui el de la necessitat de passar el més aviat possible el suport electoral independentista del 48% al 52%. Hi ha qui d'això en diu "ampliar la base social de l'independentisme"; jo considero que aquesta no és la denominació adient, però no és d'això del que ara parlem. Si el propòsit és aconseguir aquest increment del 4% de suport electoral, l'esmentada ofensiva demolidora pot ser un encert: pot ser molt bé que aquest percentatge de l'electorat hi sigui sensible.

Ara, pels que considerem que la independència només seria una opció real en base a un suport social molt més ampli -diguem, per exemple, un 66%, el percentatge demanat per a la reforma de l'Estatut- l'estratègia indicada és, per una banda, inútil -no aconseguirà un 18% addicional de suport electoral- i per l'altra, és perjudicial per al clima polític del país, ja molt enrarit: trenca més ponts de diàleg, aguditza la confrontació, enrareix la convivència.

Com a catalanista transversal o de la tercera via, davant d'aquesta devastadora maniobra només puc aportar el testimoni de la meva reacció personal. Constato una primera reacció de tancament, de no voler discutir més amb l'independentisme, de refusar una conversa esdevinguda inútil i que genera animadversió. No tinc ganes de parlar-ne més, m'és massa dolorós i frustrant continuar el debat en aquest context de "negació del dret d'existir" de la transversalitat o terceres vies. Em surt de dins un "ja s'ho faran." Però malauradament la cosa no es queda aquí. En un segon moment s'hi afegeix una reacció que es pot resumir amb l'expressió popular "si vols guerra, la tindràs"; venen ganes de contraofensiva. És clar que poca cosa pot fer el 21% davant del 48%, però de vegades s'ha d'entrar en confrontació fins i tot en inferioritat numèrica.



Nota de to: He procurat redactar aquesta nota el més fredament possible, tot i que és evident el meu enuig i la meva preocupació. També podria haver mirat de posar-hi alguna nota d'humor que relativitzés la situació, però no m'ha semblat escaient...


Nota final addicional: Una estratègia de contraofensiva del sector transversal o tercera via hauria de tenir com a objectiu assolir com a mínim un 40% del suport electoral. Això voldria dir recuperar el 10% del vot independentista i el 9% del vot de C's. La pregunta, llavors, és: poden el PSC i els comuns fer això? O bé cal generar algun nou actor polític capaç de fer-ho? Amb quina mena de proposta de país? Des de quines posicions ideològiques? Amb quin tipus d'organització? Des de quins sectors socials es podria impulsar una iniciativa així? D'on trauria el seu magnetisme, la seva capacitat de lideratge, la seva força d'atracció? Sembla que estem assenyalant un impossible, però cal desencallar la situació política catalana i aquesta seria una de les maneres de fer-ho.





1 comentari:

Jordi Morrós Ribera ha dit...

Interessant la reflexió.

Jo només hi contraposaria que aquí Catalunya per continuar sent espanyols no s'ha hagut d'assolir mai cap mena de percentatge. Portem 300 anys de "veïns des de 1714" i no tinc clar en quin moment s'ha aplicat cap mena de percentatge per justificar la situació de dependència amb Espanya, i s'ha donat per descomptat que aquesta havia de ser la situació, i ara que es parla de constituir una República catalana és quan ens en recordem dels percentatges qualificats.

Ara bé també soc conscient que amb una societat dividida en un 50% a favor de la República i un 50 % en contra (o amb moltes suspicàcies, que ve a ser el mateix) ho tenim molt fotut, i això l'únic que vol dir és que no podem anar amb el lliri a la mà (en alguns moments d'aquests darrers mesos crec que hi hem anat) i que el procés serà llarg i amb moltes pressions en contra per estar situats al flanc sud d'Europa i no a la Polinèsia. I finalment el que més m'entristeix és que la República catalana probablement només arribarà si Espanya s'ensorra en alguna mena de crisi política i social de gran abast, i aquí tinc clar que tots (catalans i espanyols) hi podem prendre mal.

Per tant sóc un independentista de cor i escèptic de cap.