dimecres, 9 de març de 2011

Dimecres de cendra



L'antiga saviesa evoca avui aquests dos grans fragments:

De Joel, 2:

"Però ara -diu el Senyor-, "convertiu-vos a mi amb tot el vostre cor, dejuneu, ploreu i lamenteu-vos. Ho dic jo, el Senyor." Esquinceu-vos el cor, i no els vestits. Convertiu-vos al Senyor, el vostre Déu, que és compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l'amor, i que es desdiu de fer el mal. Proclameu un dejuni, convoqueu l'assemblea, reuniu el poble, aplegueu la comunitat, congregueu els vells, reuniu els nens i els infants de pit. Que els joves esposos surtin de la cambra nupcial. Que els sacerdots, servidors del Senyor, plorin entre el vestíbul i l'altar i diguin: "Perdona el teu poble, Senyor, no abandonis la teva heretat a l'escarni, a les burles dels altres pobles, que diuen: "On és el vostre Déu?""

Possible relectura de la noció del "vostre Déu" (sense pretendre que fos la intenció explícita de l'autor del text, ni la interpretació més freqüent): seria veure Déu també com una "construcció col·lectiva", el "nostre Déu" és el que fem nosaltres, el que fa cada poble amb la seva manera de viure i de pensar... No és que cada poble tingui un Déu diferent, no és que hi hagi no se sap a on Déus diferents per a cada poble, sinó que cada poble -i, de fet, cada persona- "fa el seu Déu", l'elabora, el crea, tot i que alhora experimenta aquesta creació (o no troba cap altra manera de parlar-ne millor) com a "més que una creació seva", com a quelcom que va més enllà d'ell mateix, que el transcendeix, i per això en parla entermes de descoberta més que no pas de creació, per la mena peculiar de vivència que en té: l'hem fet nosaltres, però quan el vivim ens sembla que no l'hem fet nosaltres, és com si se'ns imposés des de fora i nosaltres ens hi sotmetem, acceptem la seva voluntat...

De Mateu, 6:

"Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel. Per tant, quan facis almoina, no ho anunciïs a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alabi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi amagat, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà. I quan pregueu, no sigueu com els hipòcrites, que els agrada de posar-se drets i pregar a les sinagogues i a les cantonades de les places perquè tothom els vegi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t'hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà." "I quan dejuneu, no feu un posat trist com els hipòcrites, que es desfiguren la cara perquè tothom vegi que dejunen. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan dejunis, perfuma't el cap i renta't la cara, perquè els altres no vegin que dejunes, sinó tan sols el teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà."

Què vol dir, què indica, què assenyala parlar d'un Déu que és Pare i que "veu el que és amagat", que penetra la intimitat dels cors, que ens coneix del tot, pel qual no tenim secrets, que esdevé l'interlocutor total?