Església catalana, Catalunya cristiana

Lluís Borrassà 1413

Diu la tradició que l'Església universal és un entramat, una xarxa, d'Esglésies locals, arrelades als seus pobles, emanacions dels seus pobles. En el si del catolicisme, aquesta tradició va entrar en conflicte amb la visió més jeràrquica i centralitzada representada per la preeminència de l'Església de Roma, més tard transformada en la concepció "vaticanista" de l'Església.

A Catalunya, fins més o menys el 1980, hi havia una Església catalana. Després, la convergència d'un intens procés de secularització social i el decantament de les estructures eclesiàstiques cap a una major "vaticanització" ha comportat el seu afebliment. És una llàstima, tant per Catalunya com pel cristianisme.

Quines posicions pot adoptar el poble català davant d'aquesta situació? Una és estar-ne contents: "ens hem tret del damunt el pes religiós. Som una societat sense referents religiosos compartits, i això ja ens està bé." Una altra és resignar-s'hi: "no ens fa el pes, però no hi podem fer res". Hi ha una tercera opció? Si considerem que un poble sense referents religiosos compartits no és una situació gaire desitjable, hi ha algun altre camí a seguir? Si no ens complau la secularització del nostre país pel que comporta de desaparició de la dimensió espiritual col·lectiva que com a poble seria desitjable que tinguéssim i l’opció per una Catalunya cristiana ens sembla convenient, què hem de fer?

Abans, però, cal plantejar-se una altra alternativa: la d'una societat multireligiosa, on no hi ha un referent religiós predominant no perquè la societat s'hagi secularitzat sinó perquè els referents són diversos. És una situació possible, que s'ha donat en determinats llocs i en determinats moments. És peculiar i respectable, ni millor ni pitjor, amb avantatges i inconvenients. És una situació preferible a la secularització. La pregunta que apareix llavors és doble: és possible una societat multireligiosa a Catalunya? És el millor camí a seguir?

En el cas de Catalunya (en altres casos, pot ser la opció més desitjable) la multireligiositat no sembla ni possible ni desitjable. No sembla possible perquè les tradicions no catòliques a Catalunya són molt minoritàries. Tenen molt de mèrit i valor, i en el seu si hi ha testimoniatges personals i de petites comunitats preciosos, però la seva projecció social és molt reduïda, tenen poc impacte en la col·lectivitat. Això ens pot agradar més o menys, però és una constatació de la que hem de partir. Ni el cas de l'islam s'escapa d'aquesta consideració, per molt que hi hagi un considerable flux migratori del Magreb i el Pakistan.

I no sembla desitjable perquè no es correspon amb la història de Catalunya, no hi està en continuïtat natural, seria una irrupció històrica que modificaria un itinerari col·lectiu mil·lenari, cosa que també succeiria, per exemple, si passéssim a ser un poble bilingüe. Tant si esdevinguéssim multireligiosos com bilingues potser estaria bé, però ja no seria el que fins ara hem entès per Catalunya. Seria una cosa nova, potser millor, però diferent. Aquestes ruptures històriques es poden donar, però sovint són processos traumàtics que no generen continuïtat sinó noves i incertes realitats.

Així doncs, si no ens complau la secularització pel que comporta de desaparició de la dimensió espiritual col·lectiva que com a poble seria desitjable que tinguéssim, si no ens plau la multireligiositat pel que suposaria de trencament de la tradició històrica i perquè no respon a forces socials prou potents dins de la nostra vida col·lectiva, què podem fer a banda de resignar-nos amb més o menys lamentacions?

El que podem fer seria recuperar, reconstruir, revitalitzar l'Església local, l'Església catalana. Això té implicacions molt extenses i complicades, ja que comporta revisar concepcions teòriques, pràctiques litúrgiques i esquemes organitzatius. I s'haurà de fer ni que sigui en confrontació amb l'Església vaticana (no pas amb l'Església universal, que en sortiria afavorida). Si cal triar entre Catalunya i el Vaticà, hem de triar Catalunya (al contrari del que les nostres estructures eclesiàstiques oficials han fet en els darrers anys, amb la passivitat impotent i potser poruga dels cristians catalans). I aquesta revitalització del cristianisme català, de l’Església catalana, només es podrà fer des de la base, des d'un moviment popular de la societat catalana que agafi el timó del tema religiós pel seu compte, sense por, refent la seva referència cristiana de manera que pugui ser expressió de la seva dinàmica espiritual.

És difícil que això succeeixi. Ni se'n viu prou la necessitat en un sector suficientment ampli de la població catalana, ni hi ha prou empenta per superar submissions per part de molta de la gent que se sent vinculada al cristianisme. La conseqüència, dit d’una manera extrema, unilateral, radical i provocadora, serà un país espiritualment pobre, escarransit, estèril. Un poble espiritualment deformat, incomplet, distret, cínic o evadit en el consumisme, que perd la possibilitat de desplegament de tota una dimensió important per a tota societat. Un poble poc interessant, un poble amb poca gràcia.

Estem dient allò de que "Catalunya serà cristiana o no serà", frase que figura amb grans lletres a la façana del Monestir de Montserrat i que potser no va ser dita així pel bisbe Torras i Bages però que reflecteix bé el seu pensament? En certa manera, sí. En la literalitat de l'expressió, sí. Tot i que en què vol dir una Catalunya cristiana potser no hi hauria gaire coincidència amb la visió de Torras i Bages. Considero que una Catalunya cristiana vol dir una Catalunya en la que el referent religiós majoritàriament compartit sigui el cristianisme, cosa que no exclou que molts catalans puguin tenir un altre referent religiós personal o no tenir-ne cap. Però el que compartim com a poble, el que forma part de la nostra identitat, és la referència cristiana. No tots els pobles tenen un referent religiós compartit, i això no els fa ni millors ni pitjors. Però n'hi ha que n'incorporen un en el nucli de la seva identitat (com passa, per exemple, en els països de tradició islàmica o a Israel). Deixar enrere aquest referent compartit comporta, com dèiem abans, una mutació identitària: apareixeria un nou poble.

I cal deixar clar que no estem parlant en cap moment de confessionalitat de les institucions públiques (començant per la Generalitat de Catalunya). Els Estats, i les institucions, i els partits polítics, com ja hem dit, han de ser aconfessionals, laics, aquí i a l'Aràbia saudí. No estem parlant d'un procés o d'un fenomen polític, d'una declaració o d'un pronunciament. Estem parlant d'un procés socio-cultural que només es pot produir a la base de la societat, com una dinàmica real a nivell popular.

Concretem-ho amb dos exemples. El primer: Té sentit que a Catalunya se celebri el Nadal, festa del naixement de Jesús, i no se celebri la festa del naixement del Buddha? Sí, té sentit en funció de la nostra història i identitat. Però compte, només té sentit en la mesura en que el significat del naixement de Jesús (i no només el del solstici d'hivern) sigui un referent compartit, al nivell que sigui, per una part prou significativa del poble català. Celebrar-lo per mera inèrcia, o perquè és tradició, és insuficient. Cal reapropiar-se d'aquest significat, reformulant-lo si cal en conceptes que ressonin en el marc de la cultura catalana actual. Sense aquesta reapropiació, sense aquesta revitalització de la comprensió del Nadal, no tindria sentit celebrar-lo (o es degradaria en una festa consumista que esdevindria un contrasentit).

El segon: De qui són les esglésies i capelles escampades per tot el territori català? ¿Són d'una entitat jurídica d'obediència vaticana o són del poble de Catalunya en tant que poble amb una dimensió i amb una tradició religiosa? Crec clara aquesta titularitat popular. El poble català ha de recuperar l'ús i el control d'aquests béns materials construïts amb el seu esforç i que li pertanyen. Però per recuperar aquest control, per exercir aquesta titularitat, el poble català n'ha de ser digne. Ha de recuperar la capacitat d'iniciativa religiosa, ha de saber què vol fer en aquests temples. Temples que només tenen sentit com a espais de trobada espiritual, coma espais de pregària, com a espais de celebració ritual, com a espais on compartir l'experiència  de la dimensió espiritual de la vida humana (recuperar-los com a espais d'exposició o sales de conferències no és el que estem apuntant aquí).

¿Té sentit que uns quants bisbes i capellans controlin aquest patrimoni altament subutilitzat? No. ¿S'està fent el poble català digne de recuperar aquest control? No. Només en la mesura que del poble català sorgeixi una nova Església catalana, alhora espiritualment dinàmica i arrelada al país, es podrà trencar la patètica situació actual. I això facilitarà la vertebració d'un poble amb un referent religiós compartit, i obrirà més portes a la possibilitat d'incorporar la dimensió espiritual tant als moments excepcionals de l'itinerari vital (naixement, adolescència, matrimoni, defunció) com a la dinàmica quotidiana de la vivència espiritual (pregària personal, trobada comunitària).

Les nostres esglésies s'han de tornar a obrir i omplir: omplir de gent, de música, de cants, d'espelmes, de símbols. Tothom s'hi ha de trobar còmode, la dimensió espiritual no exclou sinó que acull. Dit gràficament: cal arrambar els bancs a les parets, fer un espai buit on germinin noves formes, obrir l'espai a noves maneres de fer, a totes les manifestacions de l'esperit. No és temps de determinar ortodòxies, sinó de fomentar la vitalitat espiritual. Que s'obrin les portes, que s'omplin els espais, que entri la llum, que la celebració torni a ser part de la nostra existència personal i col·lectiva.

Jaume Serra 1370

Mirem de precisar una mica més què vol dir que el referent religiós compartit per un poble és el cristianisme. No vol dir, certament, la submissió d'aquest poble al Vaticà... Més aviat vol dir que:

a) Aquest poble és culturalment sensible a la importància del fet religiós, de la dinàmica espiritual, de la recerca de Déu, tant per a les persones com per a la dinàmica social.

b) Per circumstàncies històriques aquesta dinàmica s'ha desplegat en el si de la tradició cristiana (el que no ens fa ni millors ni pitjors que altres pobles que s'han desplegat en el si de la tradició islàmica, hindú, buddhista, jueva, etc., o bé que no han incorporat un referent religiós en la seva identitat).

La tradició cristiana comporta bàsicament una concepció trinitària de l'àmbit religiós, en la que es dóna una importància equivalent a tres elements diferenciables però inseparables:

1) L'element del misteri, del transcendent, del que ens obre a l'"altre món", que és alhora acollidor i exigent, que no es pot concebre ni descriure en els nostres termes habituals perquè els depassa, va mes enllà d'ells, no s'identifica amb res. Com a màxim l'etiquetem amb el terme "Déu", concepte buit per definició i al que només podem apuntar a través de símbols, elements peculiars que, d'alguna manera, el deixen traslluir, el fan perceptible.

2) Un element històric, esdevingut alhora símbol de primera magnitud, com és la figura històrico-mítica de Jesús de Natzaret, sorgida a la Palestina del segle I, en la que es combinen la personalitat d'un home particular (amb una capacitat peculiar d'impacte) i la potent capacitat de creació mítico-simbòlica d'un entorn capaç de rellegir la seva trajectòria tot incorporant elements del ric món religiós del judaisme, elements de grans tradicions mitològiques com l'egípcia i la mesopotàmica i elements culturals grecs. Jesús seria així una plasmació exemplar de la possibilitat d'assolir la "filiació divina", d'acollir l'esperit, una possibilitat que és oberta i oferta també a tots els éssers humans que opten per emprendre aquest camí, per assumir aquesta opció.

3) Una constatació experimental, existencial, de la presència en la vida humana de forces, dinàmiques, obertures, dimensions que porten més enllà de la realitat quotidiana i fan vibrar amb ressonàncies inesperades i poderoses que trasbalsen i polaritzen en una direcció de joiosa recerca, de generosa donació, d'amorós servei, d'exaltació entusiasta, d'humanització creixent, d'avenç cap a nivells de qualitat personal insòlits.

Tradicionalment, aquests elements han estat designats com a Pare, Fill i Esperit Sant, i s’ha designat el seu conjunt amb el terme de “Santíssima Trinitat”. Han estat objecte de diverses representacions, sovint amb una excessiva component antropomòrfica i no sempre amb la suficient potència simbòlica (únic justificant d'aquests intents de representació). El Pare ha estat presentat com un ancià celestial de llargues barbes, subratllant la seva fundacionalitat cronològica com a creador del món, i dotat amb trets contraposats d'alta potència: vetllador compassiu, jutge implacable, referent fascinant i alhora terrible (R. Otto), etc.

El Fill s'ha dibuixat alhora com a 1) mestre savi, proper, exigent i comprensiu 2) home compromès del tot i fins a les darreres conseqüències amb la seva tasca d’anunci de la bona notícia de Déu i de traducció material d’aquest anunci en l’alliberament del sofriment (la curació de malalties, el perdó dels pecats i l’expulsió de dimonis); aquest compromís ha estat sovint rellegit en clau mitològica sacrificial, la qual, quan s'absolutitza i es porta indegudament fins a l'extrem, fa que se'l presenti com a víctima propiciatòria per a redimir-nos de la nostra capacitat de fer mal 3) rei celestial exaltat a la dreta del Pare. La força gràfica i la proximitat al sofriment humà del segon aspecte, concretat en els darrers moments del seu itinerari vital (des de la pregària a l'hort de Getsemaní fins a la mort en creu al Gòlgota, passant pels diferents moments del seu calvari) han fet preponderant la iconografia del Crist, el Fill, i associada amb ell la de la seva mare, Maria.

L'Esperit Sant, subtil, intangible, ha estat més difícil de representar: colom blanc, llengua de foc, vent impetuós... Ha estat difícil situar-lo gràficament -i existencialment- al mateix nivell que el Pare i el Fill, una mica paradoxalment, ja que és l'element que ens és experimentalment més proper.

La resta de principals referents cristians són 1) la trajectòria de Jesús, reflectida amb força imprecisió als evangelis 2) els continguts de la predicació de Jesús, recollits principalment als evangelis, molts d'ells reculls de tradicions de saviesa populars a la Palestina del segle I (s'ha remarcat la similitud de la predicació de Jesús amb les posicions dels essenis) 3) les aplicacions de mitologies tradicionals a la figura de Jesús (com ara el naixement virginal de Jesús en el solstici d'hivern) i 4) plasmacions històriques de la tradició religiosa que neix al voltant de Jesús (amb tots els seus màrtirs i sants, teologies, rituals, ordes religiosos, manifestacions artístiques, etc.)

Jaume Huguet 1475

Per a una societat, tenir el cristianisme com a referent religiós voldrà dir familiaritat amb aquestes concepcions i plasmacions històriques i ús de les mateixes a l'hora de pensar i debatre el seu present i el seu futur. Una Catalunya cristiana seria una Catalunya que coneix i utilitza aquests referents. Que els viu com a familiars, com a propers, i que els fa servir, juntament amb d'altres, per pensar el món i pensar-se a si mateixa. Que vincula les seves opcions axiològiques a aquests referents mítico-històrics. Això va succeir en el passat (amb tots els seus defectes i limitacions), ha deixat de succeir i seria desitjable que tornés a succeir.

Una altra manera de dir-ho

Un país cristià és un país on hi ha un nombre prou significatiu de cristians que viuen privadament i públicament la seva dinàmica religiosa com perquè la cultura compartida en aquell país tingui al cristianisme com a principal referent religiós significatiu.

Això és compatible amb un Estat laic, unes institucions laiques i uns partits polítics laics. Això és compatible amb que ciutadans del país no tinguin cap adscripció religiosa, i amb que ciutadans del país tinguin altres adscripcions religioses. És una situació de fet, no una definició prèvia.

Les alternatives a un país cristià són tres: 1) Un país amb un altre referent religiós principal compartit (un país islàmic, un país buddhista, etc.), 2) Un país multireligiós (l’adscripció religiosa d’una part significativa dels ciutadans es reparteix de forma similar entre diferents adscripcions religioses, de manera que no n’hi ha cap de principal) i 3) Un país areligiós, un país on cap referent religiós és prou estès o prou potent com per jugar un paper de referent religiós principal en la vida col·lectiva, com per impregnar significativament la dinàmica social del país. Això també són situacions de fet.

Les situacions de fet són fruit d’opcions socials que es produeixen en un determinat moment. I en cada moment hi pot haver forces socials que propugnin, que proposin, que defensin com a més desitjable un o altre model de país i treballin per fer-lo realitat.

Una persona religiosa és aquella que està influida per una determinada tradició religiosa, la viu i la valora positivament i aprofundeix, expressa i comparteix aquesta influència. Una persona cristiana és, doncs, aquella que viu com a positiu haver rebut la influència de Jesús i treballa, explicita i mira de compartir amb altres persones en una situació semblant l’impacte de Jesús en la seva vida.

Catalunya ha estat, des de la seva gènesi fa un miler d’anys fins ara, per circumstàncies històriques i tot i les tensions i refluxos viscuts, un país cristià (no per cap mena de definició institucional, sinó com a situació de fet). Actualment, però, aquesta identitat cristiana és qüestionada per la dinàmica socio-cultural que compartim amb bona part del món occidental (si més no) i per cinquanta anys d’afebliment progressiu i de creixent desorientació del cristianisme a Catalunya. Crec que Catalunya, fins més o menys el 1980 podia ser considerada com un país cristià. Això vol dir que hi havia una Església catalana (conjunt estructurat dels cristians catalans) prou significativa (de fet, no de dret). Després, com dèiem abans, la convergència d'un intens procés de secularització social amb l’afebliment progressiu de les estructures eclesiàstiques catalanes derivat de tensions internes que arrenquen del Concili Vaticà II, així com del decantament de les instàncies oficials cap a la visió més jeràrquica i centralitzada representada per la concepció "vaticanista" de l'Església, han anat portant fins a la pràctica desaparició d'aquesta Església catalana.

Quines posicions de futur es poden adoptar davant d’això? Abans de fer-ho, cal fer referència a la possibilitat per Catalunya d’esdevenir en un futur proper una societat multireligiosa. En teoria, és una possibilitat, afavorida per factors com són la immigració provinent de països pobres o el major accés que hi ha en les nostres societats actuals a les diverses tradicions religioses. A la pràctica, però, no semblen constatar-se indicis reals que assenyalin aquesta opció com a horitzó. Certament que a Catalunya hi haurà minories religioses potents i interessants, amb tot el mèrit i el valor, amb testimoniatges personals i comunitaris preciosos, tant formades per nouvinguts com per autòctons que han emprès una altra dinàmica religiosa. Però no sembla pas que aquestes noves dinàmiques religioses puguin ser prou extenses pom per arribar a convertir Catalunya, de fet, en un país multireligiós: sembla difícil que puguin tenir prou projecció social global, prou impacte en el conjunt de la col·lectivitat.

Feta aquesta consideració, les posicions de futur que tenim al davant semblen reduir-se a dues. La primera, és la de l’opció per una Catalunya areligiosa, un país sense cap referent religiós compartit. A alguns, potser a molts, els semblarà l’opció que més s’acorda amb la dinàmica socio-cultural real que el país està experimentant (cosa probablement certa) i, a més, l’opció preferible (i aquí ja entrem en el terreny de les posicions personals i de les pràctiques socials). La segona és l’opció per una nova Catalunya cristiana, en continuïtat amb la història i alhora amb totes les actualitzacions, reformes, renovacions o ruptures necessàries per a fer viable i autèntica aquesta opció.

Centrem-nos un moment en el debat sobre les posicions i actuacions a prendre més que no pas sobre les dinàmiques de fet. Aquí es planteja un gran tema: si totes les posicions possibles fossin opcions reals, quina seria la més desitjable? Què preferim, una Catalunya areligiosa, una Catalunya multireligiosa, una Catalunya amb una altra identitat religiosa principal o una Catalunya cristiana? Crec, com deia, que a nivell teòric es pot discutir sobre quina de les quatre opcions és la preferible, mentre que a nivell pragmàtic l’alternativa es redueix a la primera i la darrera: la Catalunya areligiosa i la Catalunya cristiana. Discutim les opcions, i la realitat ja ens dirà quina és la que acaba esdevenint un fet...

En general, crec preferible un país religiós a un país areligiós (un país sense cap referent religiós present en la seva dinàmica col·lectiva). Crec que la presència d’un referent religiós enriqueix, cohesiona i orienta a un país. El fa més madur, li dóna més qualitat. Li dóna gruix, li obre dimensions. El fa més respectuós i obert, menys susceptible de dogmatitzacions i violències (per molt que puguem aportar mil exemples concrets que semblen contradir això). El fa més amable, acollidor i compassiu. Li potencia determinades sensibilitats ben desitjables, el fa més càlid, l’humanitza.

Dit això, m’inclino personalment per promoure una nova potenciació del cristianisme a Catalunya, per preferències personals i per continuïtat històrica. Sense que això vulgui dir en cap moment cap mena de rebuig per les altres grans tradicions religioses, ben al contrari. I comprenent perfectament que altres persones podran treballar activament per promoure les altres opcions, inclosa la de la Catalunya areligiosa, i que el resultat final dependrà del ressò que cada posició tingui en la societat catalana. Però la opció a la que voldria dedicar energies, és l’esmentada, i això passa per mirar de donar nova vitalitat al cristianisme català.

A nivell teòric queda pendent la discussió sobre si és preferible una societat multireligiosa o una societat amb un referent religiós principal. Veig avantatges i inconvenients a cada opció, de manera que a nivell teòric (davant del cas d’un hipotètic país de nova creació, per exemple, cosa que en la realitat no passa mai, ja que tot sorgeix de dinàmiques històriques concretes) em seria difícil inclinar-me per una o altra opció (la societat humana com a conjunt, per exemple, és clarament multireligiosa i crec preferible que així sigui; no m’agradaria un món on una única tradició religiosa acabés esdevenint única o hegemònica; no crec que cap gran tradició sigui més veritable, rica o respectable que les altres grans tradicions). Ara bé, en el cas català (una realitat històrica determinada, amb una herència determinada i amb una determinada configuració de la seva tradició) veig preferible l’opció d’una Catalunya cristiana en el sentit abans definit, tant per realisme sobre la seva viabilitat (tot i la enorme dificultat que suposa) com per ser una opció en continuïtat amb la seva tradició, fet que no s’ha de sacralitzar però tampoc no s’ha d’ignorar o menystenir. Crec que és la opció que es correspon amb la història de Catalunya, la que hi està en continuïtat natural; les altres opcions serien irrupcions històriques possibles però que trencarien un itinerari col·lectiu, de la mateixa manera que succeiria si passéssim a ser un poble bilingüe. No ho hem estat, i ho podem esdevenir, però ja no seria el que fins ara hem entès per Catalunya. Seria una cosa nova, potser millor, però diferent. Aquestes ruptures històriques es poden donar, però normalment són processos traumàtics que no sorgeixen de la continuïtat natural.