dijous, 31 de desembre del 2020

Mantenir la calma



Zhuang Zhou - Wikipedia


"Mort i vida, existència i no existència,
èxit i fracàs, riquesa i pobresa,
virtut i vici, saviesa i ignorància,
lloança i vituperi, set i fam,
calor i fred, es succeeixen,
es transformen sense parar i conformen el destí.
Dies i nits es succeeixen també
sense que es pugui saber des de quan.
Però tots aquests esdeveniments no han de pertorbar
el cos ni l'esperit:
n'hi ha prou amb mantenir la calma dia a dia,
amb viure en pau amb els altres,
amb adaptar-se a les circumstàncies, per així,
desenvolupar els dons naturals."


Zhuang Tse (s. III aC)




dimecres, 30 de desembre del 2020

Joyce: Nocturn



Sunyer 1916


"Minsos en la tenebra,
els esblaimats estels branden, velades,
les seves torxes.
Focs espectrals lluen molt tènues
des dels llunyans marges del cel,
arcs damunt arcs altíssims,
nau de la nit, obscura de pecats.

Serafins, els perduts
hostalers es desperten per servir,
fins que en la forca sense lluna
cadascú caigui, sord, obscur,
i s'aixequi quan ella
hagi agitat el seu turíbul.

I llargament estrepitós,
alçant-se a la nau de la nit,
sona un estel·lar toc a morts,
com l'encens pàl·lid, núvol damunt núvol,
sorgeix cap al buit des de l'erm
adorat de les ànimes."


James Joyce (maig 1917; traducció de Marià Villangómez)



Text original de Nightpiece:


"Gaunt in gloom,
The pale stars their torches,
Enshrouded, wave.
Ghostfires from heaven's far verges faint illume,
Arches on soaring arches,
Night's sindark nave.

Seraphim,
The lost hosts awaken
To service till
In moonless gloom each lapses muted, dim,
Raised when she has and shaken
Her thurible.

And long and loud,
To night's nave upsoaring,
A starknell tolls
As the bleak incense surges, cloud on cloud,
Voidward from the adoring
Waste of souls."




dimarts, 29 de desembre del 2020

Varietat de significacions



Gerhard Richter 1973




Diu Daniel Innerarity a La Vanguardia del 25.12.2020:



"Si la identitat europea no està ­codificada en un paquet cultural, tampoc no pot definir-se en termes d’identitat religiosa. La identificació d’Europa amb el cris­tianisme –que procedeix dels Habsburg i va servir al seu moment per oposar-la a l’im­peri otomà– no fa justícia al pluralisme reli­giós d’Europa (tant en termes històrics com sociològics), però tampoc no aconsegueix fer-se càrrec de la significació que allò religiós ha tingut i té a Europa.

El problema no és reconèixer o oblidar la importància que ha tingut el cristianisme com un dels orígens d’Europa. Aquest reconeixement no pot ser just, d’entrada, si oblida que hi ha altres religions que han contribuït decisivament a configurar la identitat que ens constitueix. Aquest pluralisme està exigit per la nostra història (incomprensible sense la influència de l’islam o dels jueus), però també per l’actual composició de les nostres societats, en les quals hi viuen, per exemple, més de quinze milions de musulmans. Ara bé, la qüestió de fons rau en el fet que qualsevol referència a una cultura o religió no pot determinar la definició de la ciutadania. Europa, certament, haurà de readaptar-se a un pluralisme que no només es refereix a la varietat de religions sinó també a la varietat de significacions que la religió té per als nostres conciutadans. Però l’haurem de dur a terme al si d’aquella dissociació ­entre les creences religioses i l’àmbit públic que ha permès com cap altra la coexistència d’estils i modes de vida."





dilluns, 28 de desembre del 2020

Cernuda: Donde habite el olvido



Vlaminck 1902


"Donde habite el olvido,
en los vastos jardines sin aurora;
donde yo sólo sea
memoria de una piedra sepultada entre ortigas
sobre la cual el viento escapa a sus insomnios.

Donde mi nombre deje
al cuerpo que designa en brazos de los siglos,
donde el deseo no exista.

En esa gran región donde el amor, ángel terrible,
no esconda como acero
en mi pecho su ala,
sonriendo lleno de gracia aérea mientras crece el tormento.

Allí donde termine este afán que exige un dueño a imagen suya,
sometiendo a otra vida su vida,
sin más horizonte que otros ojos frente a frente.

Donde penas y dichas no sean más que nombres,
cielo y tierra nativos en torno de un recuerdo;
donde al fin quede libre sin saberlo yo mismo,
disuelto en niebla, ausencia,
ausencia leve como carne de niño.

Allá, allá lejos;
donde habite el olvido."


Luis Cernuda (1933)




diumenge, 27 de desembre del 2020

El mosquit



Prints and Multiples | Christie's
Chagall 1963


"Per què l'ésser humà va ser creat el darrer dia? Perquè així, si l'envaeix l'orgull, se li pugui dir: en la creació, el mosquit va ser abans que tu."


Midrash Rabbah sobre el Gènesi



dissabte, 26 de desembre del 2020

Territori per construir



Gerhard Richter 2007


Diu Antoni Gutiérrez-Rubí a La Vanguardia del 24.12.2020:

"John Berger, escriptor, crític d’art i pintor britànic, va escriure una obra especial, Confabulacions, en l’últim tram de la seva fecunda trajectòria creativa i ens recordava per què el llenguatge pot redimir la vida democràtica: “La majoria dels discursos polítics d’avui estan compostos de paraules que, separades de qualsevol criatura de llenguatge, resulten inertes i moribundes. I aquestes paraules buides i pretensioses escombren la memòria i alimenten una complaença que prescindeix de tota empatia amb els altres”.

Berger, en aquest delicat i lluminós llibre, diu que prefereix l’esperança a la utopia. I no és una diferència de no res, afirma el crític Marcos Mayer. La ­utopia ve prefabricada, és un model amb instruccions, mentre que l’esperança és un territori per construir. “Per això requereix la trobada de voluntats que encara ignoren què es proposen i què han de fer per sortir d’un món dominat per les finances, una classe política que buida el llenguatge i una premsa plena de llocs comuns”, escriu Mayer. Un territori per construir, no pas per conquerir o dominar."

 


divendres, 25 de desembre del 2020

Sense defectes






"El qui cerca un germà sense defectes es queda sense germà."


Rumi (s. XIII)



dijous, 24 de desembre del 2020

Puresa de cor



Bissier 1958



"L'experiència de Déu és oberta a tothom. Això és l'Evangeli, la "bona notícia" assequible als petits, als humils, als pobres - a la gent. No cal ni pertànyer a una casta, o a una religió, ni ser un gran savi. Però hi ha una condició indispensable, potser la més dura, de tal manera que gairebé totes les tradicions de la humanitat ens acaben dient que pocs són els que se salven, els que es realitzen, els que no es reencarnen, els que assoleixen el nirvana, els que aconsegueixen la plenitud humana... A Déu se'l troba arreu però no de qualsevol manera. No és qüestió de banalitzar l'experiència de Déu. No tot èxtasi estètic, embadaliment eròtic, admiració intel·lectual, alegria biològica, patiment o entusiasme per la natura són experiències del diví. En rigor podrien ser-ho, però cal que siguin experiències pures. I aquesta és la condició: la puresa del cor.

Ho repetim: "Benaurats els purs de cor perquè veuran Déu." (Mt 5, 8) - faran l'experiència de Déu. Un cor pur és un cor buit, sense ego, capaç d'assolir aquella profunditat en que habita el diví. L'experiència és simple, cosa que no vol dir que sigui fàcil."


Raimon Panikkar a "Espiritualitat, el camí de la vida", Opera Omnia vol. I, tom 2, p. 66, Fragmenta Editorial (2012)




dimecres, 23 de desembre del 2020

Astrologia del Nadal




Starnina 1408


És interessant la convergència de diverses mitologies en el naixement d'un déu el 25 de desembre. Sembla ser que hi pot haver una base astrològica d'aquesta convergència.

Es diu que l'egipci Horus (3000 aC), fill d'Osiris (déu de la resurrecció), personificació del Sol, neix el 25 de desembre de la verge Isis-Meri. El seu naixement va ser acompanyat per una estrella a l'Est i va ser adorat per tres reis. Als 12 anys ja era un mestre, i als 30 va ser batejat per Anup per dur a terme el seu ministeri. Tenia 12 deixebles amb els que viatjava, fent miracles com curar malalts i caminar sobre l'aigua. Se'l va designar amb diverses invocacions com ara la Veritat, la Llum, el fill ungit de Déu, l'anyell de Déu, el bon pastor i altres. Després de ser traït per Tifó, va ser crucificat, enterrat durant tres dies i ressuscitat.

Aquesta estructura mitològica, potser heretada de tradicions anteriors, es va transmetre a molts altres mites amb la mateixa estructura. Com ara el frigi Atis, que neix el 25 de desembre de la verge Nana. O l'indi Krishna (900 aC), que neix d'una verge amb una estrella a l'Est i va fer miracles amb els seus deixebles i després de mort va ser ressuscitat. O el grec Dionís (500 aC), que neix el 25 de desembre d'una verge, era un mestre viatger i feia miracles com convertir l'aigua en vi; se'l va anomenar "rei de reis", "fill únic engendrat per Déu", "Alfa i Omega" i altres, i després de mort va ser ressuscitat. O el persa Mitra (1200 aC), que neix el 25 de desembre d'una verge, té 12 deixebles i fa miracles; en morir va ser enterrat durant tres dies i després va ser ressuscitat. Se'l va anomenar la Veritat, la Llum i altres. El dia sagrat per a l'adoració de Mitra era el diumenge.

El més conegut per nosaltres és el jueu Jesús, que neix el 25 de desembre de la verge Maria, a Betlem, en un naixement anunciat per una estrella a l'Est, i amb tres reis o mags que la van seguir per anar-lo a venerar. Mestre al Temple als 12 anys, als 30 anys és batejat per Joan Baptista, començant el seu ministeri. Tenia 12 deixebles, amb els que viatjava fent miracles com curar malalts, caminar sobre l'aigua o ressuscitar morts. Fou designat com a "rei de reis", "fill de Déu", "Llum del món", "Alfa i Omega", "anyell de Déu" i molts altres. Després de ser traït per Judes a canvi de 30 monedes de plata, va ser crucificat, enterrat i després de tres dies ressuscitat per pujar al cel.


Sembla ser que aquesta seqüència del naixement és d'origen astrològic. L'estrella de l'Est seria Sirius, la més brillant del cel nocturn, que el 24 de desembre s'alinea amb les tres estrelles més brillants del cinturó d'Orió, anomenades antigament "els tres reis". El 25 de desembre aquestes quatre estrelles alineades apunten al lloc de sortida /naixement del Sol.

La verge és la constel·lació Virgo, també anomenada "la casa del pa" i representada sovint com una noia agafant un grapat d'espigues de blat. Sembla ser que Betlem/Bethlehem es pot traduir com a "casa del pa".

El 22 de desembre, després d'anar-se escurçant el dia durant sis mesos, el Sol arriba al seu punt més baix, el dia més curt. Llavors el Sol deixa de desplaçar-se cap al sud (des de la perspectiva de l'hemisferi nord) com ha fet durant aquests sis mesos, i durant tres dies sembla estabilitzat en un mateix punt.

Hi ha qui diu que en aquests dies s'apropa a la constel·lació de la Creu del Sud (només visible en aquell hemisferi, i per tant sota l'horitzó, sota terra), i que d'aquí vindria la noció de ser crucificat i ressuscitar al cap de tres dies. En efecte, el 25 de desembre el Sol es mou ja un grau cap al Nord, fent preveure l'allargament del dia, el renaixement primaveral i la plenitud del solstici d'estiu, festa de Sant Joan Baptista.
 

Els evangelistes (o algun predecessor seu) podrien haver incorporat aquestes tradicions mitològico-astrològiques a la seva explicació de la figura de Jesús per subratllar la radical importància que Jesús tenia per a ells, assimilant-lo a un déu solar de la tradició.
 

No sé si tot això és exacte, però és suggerent. I és cert que en els temps de gran configuració mitològica l'astrologia era una disciplina rellevant.




dimarts, 22 de desembre del 2020

Daodejing 78





"Al món no hi ha res de tan suau i adaptable com l'aigua,
però no hi ha res com ella per erosionar el que és dur i rígid.
Per això ningú pot dominar-la.

L’adaptabilitat pot vèncer la rigidesa,
la suavitat pot vèncer la duresa.
Això ho sap tothom, però ningú gosa posar-ho en pràctica.

Per això la persona sàvia diu:
"Qui assumeix la corrupció d'un país,
mereix ésser el seu dirigent.
Qui assumeix els mals d'un país,
en pot ser el governant."
Sembla paradoxal, però és veritat."



Daodejing 78


Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

 

dilluns, 21 de desembre del 2020

Sunyer



Sunyer 1915


"Potser és l'obra de Joaquim Sunyer la manifestació noucentista que encara conserva ufana la confiança en l'humanisme i la voluntat de construir una Arcàdia on realitzar l'ideal de la humanitat. El veritable i únic tema de totes les arts."


Antoni Marí a L'esperit clàssic i el retorn a la Mediterrània, Saber n. 2, 2ª època, març-abril 1985, p. 39.



diumenge, 20 de desembre del 2020

La mort de Déu



Munch 1893


"No heu sentit parlar d'aquell insensat que a plena llum del migdia encengué una llanterna, anà corrent a la plaça del mercat i cridà sense parar: “Cerco Déu! Cerco Déu!”? – Com que allí s'aplegaven precisament molts d'aquells que no creien en Déu, suscità moltes rialles. "És que s'ha perdut?", digué un. "És que s'ha extraviat com un infant?", digué un altre. "O és que s'ha amagat?" "És que ens té por?" "Se n'ha anat amb vaixell?" "Ha emigrat?" – així cridaren i rigueren tots plegats.

L'insensat saltà al bell mig de tots ells i els fulminà amb la mirada. “On ha anat, Déu?”, cridà. “Jo us ho diré! Nosaltres l'hem mort, vosaltres i jo! Tots nosaltres som els seus assassins! Però, com ho hem fet? Com hem pogut buidar la mar? Qui ens donà l'esponja per esborrar tot l'horitzó? Què férem quan desenganxàrem aquesta Terra del seu Sol? Cap a on anem, ara? Cap a on ens movem, nosaltres? No estem caient contínuament, cap enrere, cap un costat, cap endavant, cap a tots els costats? Encara hi ha un dalt i un baix? No errem com a través d'un no-res infinit? No ens colpeja l'espai buit amb el seu alè? No fa ara més fred que abans? No s'apropa com més va més la nit, una nit cada cop més intensa? No cal, ara, encendre llanternes en ple migdia? No sentim encara el soroll que fan els enterramorts que enterren Déu? No ensumem encara res de la putrefacció divina? - també els déus es podreixen!

Déu ha mort! Déu roman mort! I som nosaltres qui l'hem mort! Com podem consolar-nos nosaltres, els assassins entre tots els assassins? Allò que el món posseïa fins ara de més sagrat i de més poderós s'ha dessagnat sota els nostres ganivets: Qui ens netejarà d'aquesta sang? Amb quina aigua podríem netejar-nos? Quines expiacions, quines cerimònies sagrades haurem d'inventar? La grandesa d'aquest acte, no és massa gran per a nosaltres? No ens haurem de convertir nosaltres mateixos en déus, per semblar dignes d'ell? Mai no hi ha hagut un acte tan gran, i tots els que neixin després de nosaltres pertanyeran en virtut d'aquest acte a una història més gran que cap altra història fins avui esdevinguda!”

Aleshores l'insensat va callar, mirant de nou els qui l'escoltaven: també aquests callaren, mirant-lo estranyats. Finalment llançà a terra la seva llanterna, de manera que es va trencar en bocins i s'apagà. “He vingut massa d'hora", digué aleshores, "encara no estic a la meva època. Aquest esdeveniment enorme encara fa camí i avança lentament, no ha arribat encara fins a la oïda dels homes. El llamp i el tro necessiten temps, la llum dels estels necessita temps, els actes necessiten temps, fins i tot després que s'han dut a terme, per ser vistos i sentits. Aquest acte és encara més lluny dels humans que l'estel més llunyà, i nogensmenys són ells els qui l'han dut a terme!".

Es conta que aquell mateix dia l'insensat entrà en diverses esglésies i hi entonà el seu Requiem aeternam Deo, i que cada cop que l'expulsaven i li exigien comptes ell es limitava a replicar: “Què són encara aquestes esglésies, sinó les sepultures i els monuments funeraris de Déu?”.


Friedrich Nietzsche, La gaia ciència, aforisme 125, "L'insensat".


Quin monument filosòfic i literari!




dissabte, 19 de desembre del 2020

Daodejing i Salms

 

Fautrier 1947


El Daodejing i el Llibre dels Salms tenen en comú ser textos molt antics i que recullen probablement tradicions orals encara més antigues. Han sofert molts avatars, de manera que els fragments numerats amb els que apareixen actualment de vegades mostren bruscos salts d'estil o de temàtica, fruit probablement d'aquesta amalgama de materials diversos recollits i aplegats com s'ha pogut.

I tot i això són dos textos meravellosos...



divendres, 18 de desembre del 2020

Rostres de Crist

 


És una mica estrany el tema dels rostres de Crist. Certament, totes les versions reflecteixen la imatge que en té l'autor, ningú pot saber com era el seu rostre real, no n'ha quedat cap constància ni descripció aproximada. Tot i això, tot i la diversitat d'interpretacions, sembla haver-hi una certa visió compartida en molts d'ells.

També cal dir que la majoria de pintors no han volgut o gosat donar rostre al Crist. Però alguns ho han fet, i alguns ho han fet amb profusió; aplaudeixo a aquests que han gosat donar-li un rostre.

Al link adjunt hi trobareu una bona colla d'imatges del rostre de Jesús que presenten una panoràmica del tema. Contemplar-les, triar les que més ens impacten, familiaritzar-s'hi, pot ser un cert exercici meditatiu.

https://photos.app.goo.gl/UtzgDcetwjsvAd1M7


N'hi ha algunes que a mi em resulten particularment significatives:


Pantocràtor de Santa Sofia s. VI


Pantocràtor de Ravenna s. VI



Pantocràtor bizantí s. XII



Baldaquí de Sant Martí de Tost s. XIII


Pantocràtor de Sant Salvador de Chora, Istambul, s. XIV



Giotto 1320



Simone Martini 1320



Escola de Bernat Martorell s. XV



Masaccio 1425



Simon Marmion 1460



Memling 1478



Tiziano 1547



Morales 1566



Morales 1570



El Greco 1595



Caravaggio 1606



Velázquez 1632



Rembrandt 1656



Murillo 1670



Murillo 1680



Goya 1780



Franz von Stuck 1890



Rouault 1913



Rouault 1933



Rouault 1937



Rouault 1938



Rouault 1939


Rouault 1939



Rouault 1939


Rouault 1939



Rouault 1939


Rouault 1945



Rouault 1946



dijous, 17 de desembre del 2020

Analectes





Algunes de les Analectes de Confuci (Kung Tse), en traducció al català d'Antoni Prevosti:


Llibre 1. 4

El mestre Zeng digué: “Cada dia m'examino de tres coses: En planejar algun afer per compte d'altri, ¿he deixat de ser lleial? En el tracte amb els amics, ¿he deixat de ser fidel? El que m'ha estat transmès, ¿he deixat de practicar-ho?”.


Llibre 1.5

El Mestre digué: “Els joves, dintre de casa, han de mostrar pietat filial; a fora, han de mostrar veneració fraterna. Que siguin circumspectes i fidels. Que estimin a tothom i que tractin com a família els qui posseeixen humanitat. Si practiquen tot això i encara els queden forces, aleshores que es dediquin als estudis de lletra”.


Llibre 1.14

El Mestre digué: “El noble, quan menja, no cerca d'atipar-se; quan s'allotja, no cerca la tranquil·litat. És diligent en els afers i acurat en el parlar. Va amb els que posseeixen el Camí i es rectifica gràcies a ells. Realment es pot dir que té amor a l'estudi!”.


Llibre 1.16

El Mestre digué: “No m'afligeix que els homes no em coneguin. El que m'afligiria és no conèixer els homes”.


Llibre 2.4

El Mestre digué: “Quan tenia quinze anys em vaig aplicar a l'estudi. Als trenta, tenia la base ferma. Als quaranta, ja no dubtava. Als cinquanta, coneixia el Decret del Cel. Als seixanta, la meva oïda era dòcil. Als setanta, podia seguir els desitjos del cor sense traspassar cap norma”.


Llibre 2.11

El Mestre digué: “Reanimar les coses d'abans i conèixer les noves, això et fa capaç d'esdevenir mestre”.


Llibre 2.15

El Mestre digué: “Estudiar sense pensar és enganyós. Pensar sense estudiar és perillós”.


Llibre 2.17

El Mestre digué: “Yóu, ¿vols que t'instrueixi sobre el saber? Considerar que ho saps quan ho saps i considerar que no ho saps quan no ho saps. Això és saber”.


Llibre 3.7

El Mestre digué: “El noble no es baralla per res. Si ho ha de fer en el tir a l'arc, puja a la sala saludant i cedint el pas, i quan baixa, beu. Àdhuc en la baralla és un noble”.


Llibre 3.26

El Mestre digué: “Un que té una alta posició i no és generós; que fa les cerimònies sense respecte, que pren part en un funeral sense tristor: ¿per què m'hi he de fixar, jo, en aquest?”.


Llibre 3.14

El Mestre digué: “No et preocupis de no tenir una posició. Preocupa't del que cal per situar-se. No et preocupis que ningú no et conegui. Cerca fer quelcom digne de ser conegut”.


Llibre 3.17

El Mestre digué: “Quan vegis un home valuós, pensa a igualar-te amb ell. Quan vegis un home sense vàlua, aleshores examina't per dintre teu”.


Llibre 4.23

El Mestre digué: “Pocs són els qui fallen essent austers”.


Llibre 5.27

El Mestre digué: “No hi ha res a fer! Encara no he vist mai ningú capaç de veure les seves faltes i posar-se un plet en el seu interior!”.


Llibre 7.30

El Mestre digué: “¿Si la solidaritat humana es troba lluny? Només cal que jo la desitgi, i la solidaritat humana haurà arribat”.



dimecres, 16 de desembre del 2020

Girard i el boc expiatori





René Girard (1923-2015), professor a Stanford, autor de La violence et le sacré (1972) i Le Bouc émissaire (1982), va estudiar el tema de l'homicidi col·lectiu del boc expiatori com a moment fundacional de religions (primer es mata la víctima i després se la sacralitza). A la Viquipèdia hi ha una bona entrada sobre el seu pensament.

A la revista Saber n.3, 2ª època, maig-juny 1985, pp. 42 a 53, hi ha un interessant article seu sobre aquest tema en el pensament de Nietzsche, a partir del comentari de l'aforisme 125 de La gaia ciència. Hi subratlla que l'èmfasi no s'ha de posar en la frase "Déu ha mort" (Gott ist tot), com si hagués mort de vell, de mort natural, sinó en la frase "nosaltres l'hem mort" (wir haben ihn getotet).


Adjuntem algunes cites de Girard:

"Les hommes transfèrent sur le bouc émissaire la responsabilité entière du mal, après son sacrifice ils transfèrent sur lui la responsabilité du bien. C’est pourquoi plusieurs mythes racontent l’histoire de boucs émissaires devenant des divinités."

"La genèse d’un mythe, c’est toujours un groupe de persécuteurs qui transforme son bouc émissaire d’abord perçu comme seulement maléfique en une divinité bénéfique, à cause de sa puissance réconciliatrice."


"Pour qu'un groupe humain perçoive sa propre violence collective comme sacrée, il faut qu'il l'exerce unanimement contre une victime dont l'innocence n'apparaît plus, du fait même de cette unanimité."


"La foule tend toujours vers la persécution car les causes naturelles de ce qui la trouble, de ce qui la transforme en turba ne peuvent pas l’intéresser."


"Avoir un bouc émissaire, c’est ne pas savoir qu’on l’a; apprendre qu’on en a un, c’est le perdre."


"Il est criminel de tuer la victime parce qu’elle est sacrée ; mais la victime ne serait pas sacrée si on ne la tuait pas."


"Tous les acteurs et témoins de la crucifixion ou bien sont déjà hostiles à Jésus, ou bien ils le deviennent en vertu du mimétisme qui n’en épargne aucun."


"Un mythe fondateur est un phénomène de bouc émissaire déformé de façon spécifique et toujours reconnaissable parce que ce sont les lyncheurs eux-mêmes qui le racontent, autrement dit les bénéficiaires jamais détrompés de la réconciliation qui résulte du lynchage unanime et de rien d’autre."


"Le sacrifice, quand il cherche à retrouver son efficacité en sélectionnant une victime toujours plus précieuse, s’en prend aux êtres mêmes qu’il devrait protéger, il régresse vers le sacrifice humain. Il perd toute sa cohérence."


"Pour que le sacrifice soit possible, il faut croire que la victime originelle est responsable du désordre mimétique d’abord et ensuite, par l’intermédiaire de la violence unanime, du retour à l’ordre."


"En observant les hommes autour de nous, on s'aperçoit vite que le désir mimétique, ou imitation désirante, domine aussi bien nos gestes les plus infimes que l'essentiel de nos vies, le choix d'une épouse, celui d'une carrière, le sens que nous donnons à l'existence."


"Le sacrifice est un effort pour tromper le désir de violence en prétendant, dans la mesure du possible, que la victime la plus dangereuse, la plus fascinante donc, est celle du sacrifice plutôt que l’ennemi qui nous obsède dans la vie quotidienne."


"Le biblique et l’évangélique privent lentement l’humanité de ses dernières béquilles sacrificielles ; ils nous confrontent à notre propre violence."


"Partout où les Evangiles s’implantent, les sacrifices sanglants disparaissent à jamais et la plus grande révolution culturelle de l’humanité se déclenche."


"Dans les Evangiles, l'enseignement de Jésus et la Passion constituent donc le développement rigoureux d'une logique paradoxale. Tout ce qui rend un être divin aux yeux des hommes, le pouvoir de séduire ou de contraindre, l'aptitude à s'imposer irrésistiblement, Jésus n'en veut pas.

On dirait qu'il veut tout le contraire. En réalité, il ne désire pas l'échec mais ne s'y dérobera pas si seul ce moyen lui permet de rester fidèle au Logos du Dieu des victimes. Ce n'est pas le goût de l'échec qui secrètement le motive, mais la logique du Dieu des victimes qui le conduit infailliblement à la mort."


""Je ne suis pas venu apporter la paix mais la guerre, je suis venu séparer le fils du père, la fille de la mère. etc.", ça ne veut pas dire : "Je suis venu apporter la violence" ; mais plutôt : "Je suis venu apporter une paix telle, une paix tellement privée de victimes, qu'elle surpasse vos possibilités et que vous allez devoir en passer par une explication avec vos phénomènes victimaires.""


"Dans les Évangiles tout est imitation puisque, puisque le Christ lui-même se veut imitant et imité. À la différence des gourous modernes qui prétendent n'imiter personne… mais veulent se faire imiter à ce titre-à, le Christ dit : "Imitez-moi comme j'imite le Père."

Les règles du royaume de Dieu ne sont pas du tout utopiques: si vous voulez mettre fin à la rivalité mimétique, abandonnez tout au rival. Vous étoufferez la rivalité dans l'œuf. Il ne s'agit pas d'un programme politique, c'est beaucoup plus simple et plus fondamental. Si autrui vous propose des exigences excessives, c'est qu'il est déjà dans la rivalité mimétique, il s'attend à ce que vous participiez à la surenchère. Donc, pour y couper court, le seul moyen, c'est de faire le contraire de ce que la surenchère réclame : payer au double la demande provocatrice. Si on veut que vous marchiez un kilomètre, faites-en deux ; si on vous frappe la joue gauche, tendez la droite. Le Royaume de Dieu n'est rien d'autre, mais cela ne veut pas dire qu'il soit d'accès facile…"


"La lapidation n'était requise que pour les épouses adultères, pas pour les époux. Au premier siècles de notre ère, cette prescription était contestée. Certains la jugeaient trop sévères. Jésus se trouve confronté à un dilemme redoutable. S'il dit non à la lapidation, le soupçon paraît confirmé. S'il dit oui, il trahit son propre enseignement, entièrement dirigé contre les contagions mimétiques, les emballements violents dont cette lapidation, si elle avait vraiment lieu, serait un exemple, au même titre que la Passion. À plusieurs reprises, Jésus est menacé de lapidation dans des scènes qui annoncent et préparent la Passion. Le révélateur et le dénonciateur du meurtre fondateur ne peut manquer d'intervenir en faveur de toutes les victimes du processus qui finalement aura raison de lui.

Si les hommes qui interpellent Jésus ne désiraient pas susciter la lapidation, ils ne placeraient pas la coupable "bien en vue", ils ne l'exhiberaient pas complaisamment. Ils veulent que rayonne sur la foule, sur les passants éventuels, la puissance du scandale qui émane de l'adultère. Ils veulent pousser jusqu'à son terme fatal l'emballement mimétique qu'ils ont déclenché."


"En repérant le mensonge qui structure la polarisation de la foule contre Jésus, les Evangiles nous fournissent une clef qui ouvre d’innombrables serrures et transforme radicalement la culture, non seulement de l’Occident, mais du monde entier.

Tant que le monde occidental était chrétien, il donnait au mot mythe, spontanément, le sens de mensonge. Il ne pouvait pas dire pourquoi, mais il y avait en lui un instinct de vérité que nous avons perdu. Il importe d’en retrouver le goût.

Les Evangiles tiennent pour fausse la croyance des lyncheurs qui sont assurément coupables, mais pardonnables, car leur illusion est involontaire. C’est ce que dit le Christ de ses persécuteurs : « Seigneur, pardonne-leur, parce qu’ils ne savent pas ce qu’ils font. » Et c’est aussi ce que dit Pierre dans les Actes des Apôtres. Vous et vos chefs, vous êtes moins coupables que vous ne l’imaginez.

On se trompe complètement quand on s’efforce de rendre les textes chrétiens et le premier christianisme responsables de l’acharnement, des siècles plus tard, des païens mal christianisés contre les Juifs, perçus comme seuls responsables de la Passion du Christ.

Tous les hommes sont également responsables de la Passion du Christ car, en elle, se résume la vérité de toute l’humanité, enracinée dans des cultures forcément tributaires, elles aussi, de quelque violence collective à laquelle, pour le meilleur et pour le pire, ces hommes sont redevables de leur humanité.

Avant les Evangiles, personne ne savait que les lyncheurs mythiques choisissent leurs victimes au hasard. Aujourd’hui tout le monde le sait, mais sans se douter que c’est au biblique et à l’évangélique que notre monde est redevable de ce savoir.

Si on ne parle pas de science, pour le savoir dont je parle en ce moment, ce n’est pas parce que la certitude est insuffisante, c’est au contraire parce qu’elle est trop forte. Ce genre de savoir est si puissant que les logiciens le baptisent common knowledge et on ne le tient plus pour scientifique. Il est si bien établi qu’une humanité étrangère à lui est devenue en quelque sorte inimaginable. Cela n’empêche pas ledit savoir de rester aussi scientifique que jamais. Qui peut le plus peut le moins."


"Dans un monde violent, le divin pur de toute violence se manifeste obligatoirement par l'intermédiaire de l'événement qui fournit déjà au sacré violent son mécanisme générateur. L'épiphanie du Dieu des victimes suit la même "route antique" et passe par les mêmes phases exactement que toutes les épiphanies du sacré persécuteur. En conséquence de quoi, pour le regard violent, le Dieu des victimes ne se distingue absolument pas du Dieu des persécuteurs. Notre pseudo-sciences des religions repose toute entière sur la conviction qu'il n'y a pas de différence essentielle entre les diverses religions.

Cette confusion affecte le christianisme historique, le détermine jusqu'à un certain point. De nos jours, l'antichristianisme s'efforce de la perpétuer. Il s'accroche désespérément à la théologie la plus sacrificielle pour ne pas perdre ce qui le nourrit, pour se croire toujours habilité à dire : le christianisme n'est qu'une religion de la violence parmi d'autres, voire même la pire de toutes.

Le Logos du Dieu des victimes est à peu près invisible aux yeux du monde. Quand les hommes réfléchissent à la façon dont Jésus mène son entreprise, ils ne voient guère que son échec, ils le voient même de mieux en mieux et, forcément, ils le voient comme définitif, sans appel."


"La foule précède l'individu. Ne devient vraiment individu que celui qui, se détachant de la foule, échappe à l'unanimité violente. Tous ne sont pas capables d'autant d'initiative. Ceux qui en sont capables se détachent les premiers et, ce faisant, empêchent la lapidation.

Cette imitation comporte une dimension authentiquement individuelle. La preuve, c'est le temps plus ou moins long qu'il requiert suivant les individus. La naissance de l'individu est naissance des temps individuels. Aussi longtemps qu'ils forment une foule,ces hommes se présentent tous ensembles et ils parlent tous ensemble pour dire exactement la même chose. La parole de Jésus dissout la foule. Les hommes s'en vont un à un, suivant la différence des temps qu'il faut à chacun pour entendre la Révélation.

Comme la plupart des hommes passent leur vie à imiter, ils ne savent pas qu'ils imitent. Même les plus capables d'initiative n'en prennent presque jamais. Pour savoir de quoi un individu est capable, il faut une situation exceptionnelle, telle cette lapidation manquée."


"Nos institutions doivent être l'aboutissement d'un lent processus de sécularisation qui ne fait qu'un avec une espèce de "rationalisation" et de "fonctionnalisation". Il y a longtemps que la recherche moderne aurait repéré leur véritable genèse si elle n'était pas handicapée par son hostilité irrationnelle, au fond, pour le religieux."



dimarts, 15 de desembre del 2020

Joyce: Sento el soroll continu

 

Sunyer 1913


"Sento el soroll continu de les aigües
gemegant,
trist com l'ocell marí que, quan s'allunya
solitari,
sent cridar els vents a la monotonia
de les aigües.

Els grisos vents, els freds vents s'atropellen
on jo vaig.
Sento el soroll d'innumerables aigües
molt avall.
Les sento dia i nit corrent d'ací
cap allà."



James Joyce (Chamber music n. 35, 1908; traducció de Marià Villangómez)


Text original:


"All day I hear the noise of waters
Making moan,
Sad as the sea-bird is when, going
Forth alone,
He hears the winds cry to the water's
Monotone.

The grey winds, the cold winds are blowing
Where I go.
I hear the noise of many waters
Far below.
All day, all night, I hear them flowing
To and fro."