diumenge, 31 de desembre del 2023

Tolstoi i l'amor de Déu





Aquestes són les cites de la Primera carta de Joan amb les que Tolstoi encapçala una de les seves narracions:


"Nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans.  Qui no estima, continua mort." (3, 14)


"Si algú que posseeix béns en aquest món veu el seu germà que passa necessitat i li tanca les entranyes, com pot habitar dintre d’ell l’amor de Déu?" (3, 17)


"Fills meus, no estimem amb frases i paraules, sinó amb obres i de veritat." (3, 18)


"Estimats meus, estimem-nos els uns als altres, perquè l’amor ve de Déu; tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu." (4, 7)


"A Déu, ningú no l’ha vist mai; però si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud." (4,12)



dissabte, 30 de desembre del 2023

Aportacions del diàleg interreligiós



Twombly 1963


Aportacions a les religions

“El diàleg de les religions allibera l’espiritualitat de les estructures doctrinals rígides i crea noves connexions que van més enllà de totes les fronteres que han estat tan ben marcades entre les religions” (Raimon Panikkar, “El diàleg indispensable entre les religions”, cap. 7)

Què pot aportar el diàleg interreligiós a les tradicions religioses? Per què aquestes el necessiten, l’han de desitjar, l’hi han de fer confiança? Quines són les seves virtuts?

1. En primer lloc, el diàleg interreligiós, amb els seus dos socis (l’intrareligiós i l’extrareligiós), esdevé per a les tradicions religioses un procés alliberador. Amb ell i la commoció interna que comporta, les religions es veuen portades a deixar de banda rèmores inútils, fullaraca arrossegada de vegades des de temps immemorials, i redescobrir allò que els dóna identitat i vigència. En haver-se d’explicar i de reformular, surten de la seva rutina de llenguatge, només accessible pels iniciats, i es fan comprensibles per a l’home actual. I fer-se comprensibles per a l’home actual vol dir poder esdevenir per a ell camins d’alliberament dels seus propis límits, del que ja està donat, d’un món tan acotat que esdevé mur infranquejable. Així, les religions es mostren com a camins de contacte real amb el misteri i camins de transformació personal cap a més altes cotes de llibertat, de fondària i de dignitat humana. El diàleg interreligiós fa entrar les persones i les tradicions en un procés ple de valor i gràcia, ja que té la capacitat de fer viure un itinerari transformador. Cal recordar les grans fites d’aquest itinerari, ja esmentades:
- descobrir l’altre com a diferent;
- constatar que l’altre em transforma (em purifica, m’enriqueix);
- assumir amb la raó i emocionalment que la diversitat aporta valors positius;
- arribar a la conclusió que les diferents tradicions es complementen i que no té sentit voler-les jerarquitzar, ja que totes tenen capacitat de santificació i comparteixen la dificultat de realitzar-la;
- sentir-nos impulsats a connectar-nos, en la mesura del possible, amb totes les religions per tal d’aprendre de totes elles.
El diàleg interreligiós passa doncs per conèixer profundament l’altre. I el que es constata és que aquest coneixement de l’altre ajuda a trencar prejudicis, ortodòxies rígides, submissions indegudes. Conèixer l’altre allibera de moltes càrregues que, sovint sense saber-ho, es porten a sobre. Dialogar és una experiència de creixement en la llibertat.

2. En segon lloc, el diàleg interreligiós és positiu per a les persones i les religions perquè obliga a deixar de viure de renda i repensar el propi camí, la pròpia identitat. Què és ser cristià, o islàmic, o buddhista? Cal reciclar, actualitzar, la pròpia percepció del fet religiós? Quins elements de la fe rebuda resulten irrellevants o contraproduents? Quins, en canvi, es mostren amb plena frescor i potència? Tota tradició hauria d’experimentar aquest procés de revisió i redescoberta, imprescindible per trobar una nova creativitat que l’apropi al món actual.

3. El diàleg interreligiós també és positiu per a les religions i els seus membres perquè porta a una major obertura envers els problemes del món: com ja s’ha dit, quan les tradicions parlen, ho fan de tot el que afecta als éssers humans, i això inclou els problemes socials i antropològics més rellevants actualment.

4. Cal no oblidar que el diàleg interreligiós suposa una oportunitat de portar el fet religiós a l’esfera pública d’una manera positiva (no amb motiu de conflictes sinó al revés, amb motiu d’iniciatives de respecte i d’aproximació). En un context tan secularitzat o fins i tot de tan notable desprestigi de les religions com l’actual, això és important. Les religions han d’esdevenir respectables per a les societats contemporànies. La gent s’hi adherirà o no, però han de merèixer respecte, i de vegades fins i tot admiració o agraïment.

5. Finalment, cal afegir que el diàleg interreligiós és positiu per a les tradicions religioses perquè ofereix una oportunitat de dinamitzar les organitzacions de base (comunitats, grups, cercles, moviments, parròquies, nuclis estables de tota mena), que de vegades es troben en moments d’afebliment, desànim o rutina davant de les dificultats de viure i comunicar el fet religiós en la societat actual. Fins i tot pot ser una manera de trencar aïllaments i crear dinàmiques d’obertura i renovació capaces d’atraure nova gent al seu si.


Condicions de supervivència de les religions

Es pot afegir encara un comentari una mica més agosarat, ja insinuat abans: el diàleg interreligiós no tan sols és un factor positiu per a les religions, sinó que és una condició de supervivència de les religions en un món globalitzat. No és l’única condició de supervivència, evidentment, però sí una de les principals. Se’n poden establir diverses, de condicions per a la supervivència de les religions en un món globalitzat, però n’hi ha unes que semblen especialment rellevants:

1. La primera d’aquestes condicions és que les religions respectin la llibertat religiosa i la laïcitat de les institucions públiques. Emprendre el camí religiós ha de ser una opció lliure de cada persona, i adherir-se a una o altra tradició ha de ser també una opció lliure. Ni es pot imposar el ser religiós, ni es pot imposar una determinada religió. I les institucions públiques no han de tenir una determinada adscripció religiosa, no han de ser confessionals.

2. La segona condició de supervivència és que les religions respectin la diversitat religiosa. Històricament ha estat possible construir societats amb un únic referent religiós, però actualment això ja no és possible. Com diu Marià Corbí, en el nostre món globalitzat totes les tradicions religioses són patrimoni de totes les societats i de totes les persones. Les religions han de renunciar a pretensions unificadores i homogeneïtzadores. S’han de respectar les unes a les altres, han d’aprendre a conviure i a valorar positivament el fet que hi hagi diverses tradicions. La manifestació del misteri es fa així més rica, els camins per accedir-hi més variats i les persones poden trobar més fàcilment el camí que més els escau. És enriquidor que les persones tinguin accés a possibilitats diferents per emprendre el seu itinerari espiritual. Algú pot dir que això va en detriment de la possibilitat d’anar més a fons en el coneixement i experiència d’una determinada tradició, i pot ser cert. D’altres diuen que qui només coneix una religió, no en coneix cap, li falta el referent que li doni perspectiva per comprendre bé una tradició, i això també està ben vist. No sembla una mancança conèixer una sola tradició, però conèixer-ne diverses suposa una aportació positiva en diversos aspectes. Totes les religions han d’assumir humilment que són filles de diferents contextos històrics i culturals, que es complementen entre elles i que han de respectar i valorar positivament aquesta diversitat.

3. Una tercera condició és que les religions respectin sempre els drets fonamentals de les persones i la convivència pacífica de les societats. El recurs a la imposició i a la violència no és mai legítim. Cada gest violent sorgit d’un entorn religiós és un pas enrere per a aquesta religió, per a les altres religions, per al món i per a l’acció de l’esperit en el món.

4. Una altra condició és precisament que les religions dialoguin i col·laborin entre elles. Com que és l’objecte central d’aquestes reflexions, no cal extendre-s’hi més aquí.

5. I la darrera condició, com hem vist ben lligada a l’anterior i que també hem comentat extensament, seria que per sobreviure les religions hauran de passar a veure’s a elles mateixes com a “conjunts de símbols per ajudar les persones a fer camí” més que no pas com a “conjunts de creences i d’institucions a les quals adherir-se”.

Amb aquestes condicions, les religions no només podrien sobreviure sinó tenir una llarga vida i continuar oferint el seu servei a la humanitat. No és aïllant-se de les altres tradicions que aquestes es preservaran; només amb un diàleg a fons amb les altres tradicions i amb la cultura moderna (filosofia, art, ciència...), es podrà preservar veritablement la vigència de les tradicions. La cultura moderna és una cultura crítica, sense certeses absolutes, en revisió permanent, defensora de la llibertat personal, afavoridora de l’exploració dels límits, dels terrenys fronterers, i les religions hauran de saber jugar en aquest terreny de joc, fent un esforç d’adaptació que ja han fet altres vegades en la història. Certament el diàleg comporta canvi, depuració, revisió, abandó de certs elements. Però alhora enforteix i enriqueix: el nucli central apareix amb més claredat i s’hi poden aplegar nous elements. Això és preservar la tradició: no mantenir-la fixa, inalterada, immòbil, mera repetició.

 

Aportacions al món


Pot semblar d’entrada que el diàleg interreligiós concerneix estrictament a la gent interessada o implicada en la dinàmica religiosa. Posició que comporta un pressupòsit discutible: les qüestions religioses estan “fora del món”, no formen part de la “realitat”, no incideixen en la dinàmica col·lectiva, són afers exclusivament personals (i més aviat irreals, estranys, esotèrics). Aquí, en canvi, s’ha presentat la religió com un fenòmen humà (s’ha parlat de la seva centralitat antropològica) amb un inevitable impacte personal i col·lectiu, com el té tot fenomen humà. És per tant pertinent, independentment de quina sigui la posició personal de cadascú respecte al fet religiós, preguntar-se per la incidència de la religió (de les religions) i, en el nostre cas, del diàleg interreligiós, en l’entorn. És positiva, irrellevant, perniciosa? Coherentment amb el que s’ha dit fins ara, en aquestes consideracions es defensa que el diàleg interreligiós té un impacte positiu per al món, per al conjunt de les societats:

- Perquè ajuda a construir la pau al món. Conèixer a l’altre porta a estimar-lo, i estimar-lo porta a voler-hi conviure i no a destruir-lo. Aquest és un fonament sòlid per a la pau. “No hi haurà pau entre els pobles si no hi ha pau entre les religions”, repeteix incansablement Hans Küng.

- Perquè és un portador de justícia. El diàleg interreligiós parteix d’una set de veritat, d’una recerca de la veritat. I aquesta recerca ens fa veure les coses tal com són (no tal com els nostres prejudicis i interessos les volen veure). Aquest és un fonament sòlid per a la justícia.

- Perquè afavoreix la llibertat, allibera. Ja s’ha comentat extensament: conèixer l’altre ajuda a trencar prejudicis, ortodòxies, submissions, i això fa més lliure.

- Perquè aporta novetat al món. És “novetat real” en un món espantat, conservador a nivell social i ideològic, on la veritable novetat és un bé escàs excepte a nivell tecnocientífic.

Cal no oblidar que les cultures han d’establir una doble projecció per assolir un ple sentit: cap enrere, envers el passat, a la recerca de les arrels de la seva identitat, però també cap endavant, envers el futur, en una doble perspectiva: amb projectes d’innovació social i cultural que emmarquin i orientin la innovació tecnològica, tot i saber que aquesta gaudeix d’una dinàmica autònoma, i amb projectes d’humanització, de creació d’un entorn social més humà. La humanització no s’acumula com la tecnologia: cada generació ha de cercar els seus camins per defensar-la i potenciar-la. Això és encara més essencial que la innovació.

- Perquè, a les societats religiosament diverses, el diàleg interreligiós és un ferment d’harmonia, amb repercussions positives en l’enfortiment del respecte mutu, la tolerància, la construcció de la cohesió social, etc. I a les societats monoreligioses és una finestra d’aire fresc, una obertura al món, una invitació a la innovació del pensament i els valors que permet sintonitzar amb una realitat de diversitat que s’està fent cada vegada més habitual.

Aquí s’hauria de plantejar si seria preferible que les societats monoreligioses ho continuessin essent. Potser sí, però el problema central no és aquest: poden continuar-ho essent, això pot ser fins i tot més aviat positiu, però és molt important que incorporin la consciència de la diversitat, de la relativitat del seu punt de vista, desdogmatitzant i desabsolutitzant les seves conviccions. Per dir-ho gràficament: no s’ha de ser multireligiós per decret o per obligació, però si s’ha de triar entre multireligiositat i absolutisme, més val triar la multireligiositat.


Les institucions públiques i el diàleg interreligiós

Si es comprèn el caràcter positiu que el diàleg interreligiós té per a les societats, llavors apareix una pregunta més aviat incòmoda: han de potenciar les institucions públiques, que com hem dit han de ser laiques, el diàleg interreligiós?

La resposta inicial pot ser molt fàcilment negativa. Es diu i es pensa sovint que les instàncies públiques no tenen res a veure amb la religió, que formaria part de l’esfera privada. Per tant, les instàncies públiques que no s’hi fiquin, que no promoguin el diàleg interreligiós: ni subvencionar trobades, ni facilitar locals, etc. Després, en la realitat, sovint les coses no van així. Fa temps que l’Ajuntament de Manresa, per exemple, dóna suport a iniciatives de diàleg interreligiós. I a la inauguració del Parlament Català de les Religions hi ha representants de la Generalitat de Catalunya. És això correcte? Sembla defensable, perquè el diàleg interreligiós té uns efectes beneficiosos a nivell social que ho justifiquen (generació de distensió, tolerància, convivència pacífica, foment dels lligams comunitaris i l’associacionisme, enfortiment de la cohesió social, etc.). Com que el sector públic constata aquesta contribució positiva, afavoreix el diàleg interreligiós.

Cal insistir en el fet que la religió no és cosa de gent fora del món, una raresa de quatre grillats. La religió és una realitat humana, una dimensió antropològica potencial de tot ésser humà i una realitat amb impacte social, agradi o no agradi. Com a reacció als excessos de voluntat de control social per part de les institucions religioses s’ha produït una comprensible, però no per això equilibrada, reacció que ha portat a considerar que tot el que tenia relació amb la religió era una qüestió estrictament privada en la qual el sector públic no hi havia de fer res. Però la dimensió religiosa no és una qüestió estrictament individual, confinada al domini privat: té impacte en la col·lectivitat, té una dimensió pública i social. La relació amb el fet religiós és una qüestió evidentment personal, una opció totalment lliure, viscuda en solitud i en comunitat; però és també quelcom que afecta els col·lectius, els pobles, ja que una societat que deixa interpel·lar les seves estructures i valors des de l’àmbit religiós pot guanyar en qualitat de costums, en pertinença de les seves prioritats, en cohesió, en orientació adient de la dinàmica social posada al servei de les persones. La religió mou al compromís, a la generositat; enforteix la capacitat d’interessar-se pels altres, de treballar amb els altres, i això enforteix els lligams col·lectius. És positiu, doncs, que les societats s’interessin pel fet religiós i que dialoguin amb el món religiós, que es deixin interpel·lar per ell, que afavoreixin la confrontació dels seus comportaments i les seves estructures amb els criteris derivats de la recerca religiosa. Les societats actuals no han de ser confessionals, imposant una religió als individus o a les institucions, però tampoc no han d’ignorar la qüestió religiosa, oblidar-la o negligir-la. Cal trobar una nova i justa relació entre religió i societat, adaptada a les característiques de les societats modernes. És un nou tipus de relació que cal crear, inventar; caldrà fer un esforç per reinterpretar com s’han de viure avui la laïcitat i el fet religiós.

Des d’aquesta perspectiva, sembla legítim que les administracions públiques i les instàncies polítiques s’interessin per la dinàmica religiosa de les seves societats. No per manipular-la, sinó per conèixer-la, per beneficiar-se’n i per potenciar-la sense confessionalismes i sense detriment de les posicions no religioses. Per tant, les institucions laiques han de potenciar el diàleg interreligiós. I han de facilitar el desplegament de les activitats de les diferents tradicions religioses actives en la seva societat. El sector públic no ha de fer costat a cap tradició per sobre de les altres, però sí que ha de fer costat al seu conjunt i al diàleg entre tradicions. Una societat pot no ser confessional sense per això desinteressar-se pel fet religiós, pel que aquest aporta a les persones i a les col·lectivitats.

Quins criteris haurien d’utilitzar les administracions públiques en aquesta tasca? El de preservació de la llibertat religiosa de tots els ciutadans, el de preservació dels drets humans de tots els ciutadans, el d’imparcialitat, el de respecte (no ingerència en afers interns dels grups religiosos), el d’interès per les avaluacions que els grups religiosos fan de la dinàmica i costums de la seva societat, el de crear ponts i lligams, etc.
 

Raimon Ribera El diàleg interreligiós, Fragmenta Editorial 2007, cap. 6 i 7



divendres, 29 de desembre del 2023

Zeus



Michelangelo 1511


"Potser els cristians -i si més no els cristians de l'Occident, que hem marcat durant tants segles les pautes de la visió cristiana- no hem tingut prou presents les conseqüències que pot haver produït l'adopció del mot llatí que designa Déu, passat després a totes les llengües romàniques. No és pas cap dels que trobem  la Bíblia -ni Iahvè, ni Elohim, ni Adonai- ni a cap de les mitologies orientals. És, simplement, el mot Deus, transcripció al llatí del grec Theos, que en la forma, ben vàlida, de Zeus encara fem servir per a designar el déu que a Roma era anomenat Júpiter, és a dir, el capdavanter dels déus en el paganisme antropomòrfic que la Grècia clàssica va transmetre a Roma.

En un cert sentit, tant se val un mot com un altre. Però Zeus, és a dir, Júpiter, tenia en les representacions esculturals i pictòriques una fesomia i una aparença tradicionals; les d'un home madur, alt i corpulent, amb una expressió severa en el rostre, unes grans barbasses, assegut amb molta majestat en un tron voltat de núvols, i que duia a la mà, amb el llamp que en qualsevol moment podia etzibar, el signe del poder instantani i inexorable. El monoteisme monolític de l'Antic Testament, si bé poc o molt antropomorfitzava la figura de Déu -quan el feia intervenir personalment en els premis i els càstigs, i en la protecció als exèrcits, i el feia parlar, diríem, personalment amb els patriarques i amb els profetes-, en canvi no n'admeté cap mena de representació plàstica. Però quan, superada la prohibició de les imatges, el Déu Únic de la Bíblia va passar a més i d'alguna manera a ésser vist com a Déu Pare -el Pare que tan sovint era invocat pel Fill-, és possible que el nom adoptat esdevingués la causa de l'aspecte jupiterià que ha estat donat tradicionalment a la representació de la Primera Persona de la Trinitat -que és, per naturalesa, irrepresentable- amb la substitució, només, de la cabellera fosca del déu grec pels cabells i les barbes blanques tradicionalment atribuïdes als centenaris patriarques bíblics.

Aleshores, les conseqüències poden haver estat més importants del que l'adopció del nom podia fer creure. La imatge prestigiosa del pare dels déus, de Júpiter, convertida en representació de Déu Pare, adquireix una mena de personalitat pròpia que, pel camí d'una mena d'absurd paral·lelisme amb el cas del Fill -de Déu fet realment Home-, dóna forma humana al Pare en la nostra imaginació. El Pare esdevé així un personatge poderós i venerable que, al marge de qualssevol precisió teològica, és representat com a més vell que el Fill i que hem arribat a designar amb un nom, diria, popular: el Pare Etern.

Per aquest camí, havíem d'anar a parar a identificar-lo instintivament amb el Déu de Moisès, amb el Iahvè unitari de l'Antic Testament. I vet aquí per on la força evocadora del mot grec llatinitzat que havíem adoptat creava, en la nostra imaginació, una dificultat ben innecessària quan venia l'hora d'incloure en el contingut significatiu de la paraula Déu la figura real i tangible del Fill, de l'Home de debò, que esdevenia plàsticament incompatible amb aquella representació humana impròpia, imaginària i una mica absurda del Pare. En lloc d'un sol Ésser Absolut, inimaginable i irrepresentable -Déu-, una de les tres Persones del qual -essent Déu- va prendre forma d'Home, la iconografia cristiana ha anat repetint indefinidament l'estranya representació de tres persones separades, dues d'elles, el Pare i el Fill, amb formes humanes -les d'un jove i un vell-, i l'altra, en la imatge, inesperada i pueril, d'un colom blanc..."


Maurici Serrahima a El fet de creure (1967)



Masaccio 1427


Campin 1435


Gdansk 1440



Albertinelli 1510


Baldung Grien 1512


Patinir 1515



Navarrete el Mudo 1567




dijous, 28 de desembre del 2023

Sales: Enyorança de la Pàtria



Sunyer 1911



- És que fins i tot he fet de profeta.
- ¿A l’estranger? No té cap importància.
Ibsen, Peer Gynt



"Allà lluny, més enllà d’aquelles serralades,
dels erms, de les planúries, dels boscos, dels deserts,
hi ha el país que sé, dels tarongers tan verds
i de les datileres remoroses i alades.

¡I l’alè que les gronxa és l’alè de l’encens!
Allà tot és atzur i or com als retaules,
i el cel s’obre, com un amor sense paraules,
als grans ulls dels ingenus animals i dels nens.


La set em diu:
            - Allà, els vents són olorosos,
els raïms vora els pous són rossos i lluents
i els segles passen, plens de delicats turments,
profetes de badius vibrants i esguards calmosos...

Les palmeres es gronxen. Els rítmics capaltards
es dessagnen. Les hores moren a les campanes.
Els patis s’omplen d’ombres blavoses i llunyanes
i les fulles més altes vibren igual que dards.

I ve la nit, l’espessa nit de lliris que moren
exhalant el seu càlid i tenebrós perfum;
voluptuosament, i banyades en llum
de lluna, en els vells jaspis les verdes aigües ploren. -"


Joan Sales, Viatge d'un moribund, Llibre primer, poema 16, Madrid, 1937.



dimecres, 27 de desembre del 2023

Corbí: Intempèrie i veritat



Franz Kline 1951


"Només quan un aprèn a quedar-se en la total intempèrie, sense sostre que el protegeixi del cosmos immens, sense parets que el resguardin dels vents, sense cap refugi; només quan un renuncia a poder disposar d'un tancat on sentir-se menys insignificant al vast espai; només quan, amb els anys, hom aprèn a no esperar que la veritat tingui un rostre delimitat i proper; només quan s'ha après, per fi, a no intentar, de mil maneres, salvar-se; només aleshores, la veritat és inhòspita però profundament hospitalària; despietada com la immensitat però acollidora com una amant; buida com un abisme però fent-se sentir amb una presència plena i càlida.

Quan el coneixement et redueix a una mota de pols als espais estel·lars, ella s'aproxima com a amiga; quan el fracàs de tots els teus projectes t'ha dut a desesperar de tot mètode segur, acreditat i controlat de salvació, la veritat, pietosa, allarga la mà per agafar-te. La certesa que genera no es recolza en la protecció que proporciona ni en com estan de delimitats els seus contorns sinó, per contra, en la seva pura i inevitable intempèrie; en les seves fronteres indefinibles; en la seva capacitat d'envair, com una inundació, tots els tancats; en el seu poder per filtrar-se i fugir dels murs més sòlidament construïts. La veritat, com l'oceà, ignora les fronteres, desfà les tàpies, és incontrolable.

La veritat no és un sostre, sota el qual protegir-se, perquè la veritat, com un huracà, aixeca i s'emporta totes les proteccions, com les fulles seques dels arbres. La veritat confirma sense dir una paraula i sense fer ni un sol gest. Guia sense assenyalar camins; pacifica sense donar solucions; dóna respostes sense proposar fórmules; és acollidora sense oferir una llar; és un terra on posar els peus sense que sigui un tancat; vesteix la seva nuesa amb mil vestits, però després de presentar-se davant dels nostres ulls acuradament vestida i adornada, quan girem els nostres ulls vers ella es treu els adorns i la roba i torna a quedar altra vegada irremeiablement nua.

La implacable i nua veritat sense forma, que ningú no pot apropiar-se, la que desmantella com un tornado tota tanca, la que és silenciosa i per això indomable, aquesta mateixa veritat és tendra, càlida, pietosa, acollidora, protectora i guia; només ella és com una presència íntima que engendra una certesa que és lliure de tota forma i, per això, ho pot acollir tot.

Diu Hui Hai: Si la teva ment desitja habitar en algun lloc, no la segueixis, així posaràs fi a la recerca de casa. Així és com acabaràs posseint una ment que no habiti enlloc, una ment que romangui en l'estat de no romandre. Si ets plenament conscient que posseeixes una ment que no habita enlloc, descobriràs que no hi ha cap lloc on habitar o no habitar."


Marià Corbí al Butlletí del CETR de desembre de 2023 (Preàmbul del seu llibre A la intempèrie).




dimarts, 26 de desembre del 2023

Quatre concepcions



Hodgkin 2015


"Hi havia creients i no-creients. Van aparèixer els "espirituals però no religiosos". Reivindiquem un quart espai: el dels "religiosos simbòlics", que viuen les religions com a conjunts de símbols. El debat entre les quatre concepcions podria ser fecund."


(tuit d'en Rai de 16.12.2023)




dilluns, 25 de desembre del 2023

Krishnamurti i el pensament



Hernández Pijuan 2000


"De manera que pensar, que és el resultat del coneixement, no ha canviat l'home i no el canviarà mai, perquè el coneixement és i serà sempre limitat. Hom es pregunta, doncs, novament: ¿el pensament es pot percebre a si mateix, el pensament, que ha creat tota la nostra consciència ‑acció i reacció, les respostes sensòries, la sensualitat, els temors, les aspiracions, la persecució del plaer, tota l'agonia de la soledat i el patiment que l'home s'ha ocasionat a causa de les guerres, de la seva irresponsabilitat, del seu egocentrisme dur? Tot això és activitat del pensament, el qual ha inventat l'infinit i el déu que habita en l'infinit. Tot això és l'activitat del temps i del pensament.

Quan hom arriba a aquest punt hom es pregunta si el vell instrument, que està esgotat –i que, després de tot, és el cervell– pot produir una mutació radical en l'ésser humà. Quan el pensament s'adona de si mateix, quan veu on el coneixement és necessari al món físic i comprèn la seva pròpia limitació, aleshores s'aquieta, queda en silenci. Només llavors hi ha un instrument nou que no és producte del temps o del pensar, que no té cap relació amb el coneixement. És aquest instrument –pot ser que la paraula 'instrument' no sigui la correcta–, és aquesta percepció la que sempre és nova, ja que es troba lliure del passat, dels records; és intel·ligència que neix de la compassió. Aquesta percepció dóna origen a una mutació profunda a les cèl·lules mateixes del cervell, i la seva acció és sempre l'acció correcta, clara, precisa, en què no hi ha cap ombra del passat, del temps."


J. Krishnamurti a El darrer diari, entrada del 23.04.1983



diumenge, 24 de desembre del 2023

Manent: Rondalla del bou



Barocci 1597


"El bou pesant, veient la gent
que tantes coses oferia,
diu que volia fer un present
al dolç Infant de l’Establia.

I quan minvà una mica el fred
–que l’Infantó ja no plorava–
sortí amb pas lent, dins l’aire net,
sota la nit florida i blava.

Per donar a Déu, pobre i humil
damunt la palla gloriosa,
vol abastar algun flam gentil
de l’estelada tremolosa.

Va caminar per fondes valls
i resseguia la carena.
Sent el clarí de tots els galls,
però ja du la rica ofrena.

Saltant de goig i bruelant,
el bou baixà de la muntanya,
i s’oferia al dolç Infant
amb una estrella a cada banya."


Marià Manent



dissabte, 23 de desembre del 2023

La inspiració



Caravaggio 1606


Ribera 1626


Ribera 1626


Guido Reni 1640


Rembrandt 1661



divendres, 22 de desembre del 2023

El nen que neix



La Tour 1648


"El nen que neix per Nadal som nosaltres tornant a néixer, tornant a començar, i com més afeixugats estem per la nostra càrrega interna (errors, defalliments, culpes) més necessitem identificar-nos amb aquest nadó i alliberar-nos d'aquesta càrrega."


(tuit d'en Rai de 23.12.2022)



dijous, 21 de desembre del 2023

Màrius Torres: No sents, cor meu





“No sents, cor meu la soledat de les estrelles
dins l’ordenació que ha constel·lat el cel?
En la nit de la terra, de fosca més rebel,
les ànimes estan ordenades com elles

amb el silenci, entorn, d’una altra immensitat;
i tota vida és camí de soledat.

És així, vida meva humil com una espurna,
que en ànimes germanes de constel·lació
fulgeix, lluny, en la fosca, el teu mateix dolor.
Però, tal com enlaire, en la volta nocturna,

cap astre no pot mai, brillant enfervorit,
tornar menys tenebrosa ni menys freda la nit,

cada ànima és aquí perdudament llunyana
com una estrella tremolant de soledat
en la nit sense espai, transparència ni edat
que engoleix la lluor de tota vida humana.”


Màrius Torres, 18 de juny de 1942


dimecres, 20 de desembre del 2023

Renovar-nos



Perugino 1505


"Nadal és celebrar que hem sobreviscut un altre tomb al voltant del sol i que tenim una nova oportunitat per començar des de zero, per renovar-nos, per fer les coses millor. I per als cristians, també és celebrar el naixement de Jesús de Natzaret."


(tuit d'en Rai de 20.12.2022)



dimarts, 19 de desembre del 2023

Simone de Beauvoir sobre el projecte





“Un projecte és exactament allò que ell mateix decideix de ser, té el sentit que ell mateix es dóna; no pot ser definit des de fora. No és contradictori, és possible i coherent des que existeix, i existeix des que un ésser humà el fa existir.” (p. 26)

“A cada instant jo tinc tot el passat de la humanitat darrera meu, davant meu tot el seu futur; estic situat en un punt de la terra, del sistema solar, enmig de les nebuloses; cadascun dels objectes de què em serveixo em refereix a tots els objectes que constitueixen el món i la meva existència a la de tots els homes; però això no basta perquè l'univers sigui meu. És meu el que jo he fundat, l'acompliment del meu propi projecte.” (p. 50)

“Així, tot l'esforç de l'ésser humà per a establir una relació amb l'infinit és va. No pot entrar en relació amb Déu més que a través de la humanitat, i en la humanitat només ateny certs éssers humans, no pot fundar més que situacions limitades. Si somia a dilatar-se a l'infinit, es perd immediatament. Es perd en somni, car, de fet, no cessa d'ésser allí, de testimoniar mitjançant els seus projectes finits de la seva presència finida.” (p. 52-53)

“La paradoxa de la condició humana és que tot fi pot ser ultrapassat; i, no obstant això, el projecte defineix el fi com a fi; per a ultrapassar un fi cal, de primer, haver-lo projectat com a allò que no és ultrapassable.” (p. 55)





“L’ésser és projecte puix que enuncia un fi, diu Heidegger; però en tant que ésser, l’ésser no enuncia cap fi: és; només el projecte defineix el seu ésser com a ésser per a.” (p. 56)

“L'ésser humà ha d'ésser el seu ésser; a cada instant, cerca de fer-se ésser, i això és el projecte. L'ésser humà existeix sota forma de projectes que són, no projectes cap a la mort, sinó projectes cap a fins singulars. Caça, pesca, afaiçona instruments, escriu llibres; tot això no són pas divertiments, fugides, ans un moviment cap a l'ésser; l'ésser humà fa per ésser.” (p. 58)

"Per què fundarà aquest objecte i no aquell altre? és una pregunta a la qual no es pot respondre, puix que precisament el projecte és lliure.” (p. 58)

"(L'ésser humà) no és ell mateix més que pel seu propi projecte.” (p. 75)

“Com demostra Heidegger, el que defineix la seva essència és la seva existència.” (p. 76)

“Només prenc una forma, una existència, si de primer em llanço dintre del món estimant, fent.” (p. 88).

“Perquè els humans puguin concedir-me un lloc en el món, cal de primer que jo faci sorgir al meu entorn un món on els humans tinguin el seu lloc: cal estimar, voler, fer.” (p. 97)





Simone de Beauvoir al seu primer assaig filosòfic, Pyrrhus et Cinéas (1944). El text fou publicat en català, amb el títol de La mesura de l’home, per Edicions 62, Llibres a l’abast 79, Barcelona 1969, amb traducció de Miquel Martí i Pol.






dilluns, 18 de desembre del 2023

Martí i Pol: Tot és camí des d'ara...



Hernández Pijuan 1978


"No em malvendré el silenci. D’aquest cos
en conec els topants i les dreceres
i n’estimo els esclats, les defallences;
no hi visc a plaer, però hi visc i això em basta.

No em malvendré el silenci ni l’espai
feixuc de mi mateix i dels projectes
desmesurats que em poblen i m’exalten.
Amb els dits balbs de tant palpar memòries
m’inscric a tota mena de propòsits
de goig i d’esperança.

Fonda i clara,
la veu que em repeteix proclama vida.

Deixa’m no dir‐te el que hem perdut. Ho saps
tan bé com jo i prou que ho repeteixen
tot de corcs, insistents i temeraris
només que paris un xic les orelles.

Sí que vull dir‐te, en canvi, el que hem guanyat:
un pam de món, concret i destriable,
i un vidre de colors per contemplar‐lo.

Tanca els ulls i el veuràs com jo el veig ara.

No et diré pas què hi ha rera cada paraula.

Ara ha plogut i el que resta de tarda
serà més íntim i més clar.

Fugim de qualsevol verbositat.
Diguem només el que és essencial:
els mots de créixer i estimar i el nom
més útil i senzill de cada cosa.

Delimita’m l’espai, però no esperis
que renunciï a res d’allò que estimo.

Mira el vent com pren forma de begònies,
com neteja els miralls i les cortines
i esmola els caires vius d’aquest capvespre.

Tinc una pedra a les mans.
Cada nit
la deixo caure al pou profund del son
i la’n trec l’endemà, xopa de vida.

No vull conservar res que cridi la memòria
del vent arravatat i dels noms del silenci.
Vinc d’un llarg temps de pluges damunt la mar quieta
dels anys i res no em tempta per girar els ulls enrera.

Tu que em coneixes, saps que sóc aquell que estima
la vida per damunt de qualsevol riquesa,
l’èxtasi i el turment, el foc i la pregunta.
Cridat a viure, visc, i poso la mà plana
damunt aquest ponent que el ponent magnifica.

Solemnement batega la sang en cada cosa.

Tot és camí des d’ara. Faig jurament de viure.

Ara que tots dos junts fem una sola
columna de claror, penso la urgent
necessitat de combatre els miratges,
d’abandonar la platja de les hores
on el sol cau a plom damunt l’arena
i abalteix voluntats, i d’establir
noves rutes, reblertes de presagis.

Aquest risc d’ara és temptador.
No ens calen
espectadors furtius ni gent que aprovi
cada gest i en subratlli la destresa.

Llesquem el pa de cada instant.
Benignes
i agosarats, estimarem la vida
que muda i que es perfà, noblement lenta
i també noblement porfidiosa.

I anirem lluny, encadenats al pur
atzar dels horitzons que mai no tanquen
amb pany i clau l’estímul del paisatge."


Miquel Martí i Pol a L’hoste insòlit (1978)



diumenge, 17 de desembre del 2023

Més que un arbre...



Mondrian Arbre gris, 1911


Per què em parla aquesta imatge? Per què em resulta impactant, significativa? Per què em commou? Per què m'atrau?

Potser perquè en ella hi ha un notable equilibri en les formes, i la gamma de grisos utilitzada crea un efecte de gran harmonia. Equilibri i harmonia em resulten atractius.

Potser perquè té força; les formes espinoses de les branques, el caire geomètric dels espais que hi ha entre elles, tot transmet una gran dosi d'energia.

Potser perquè fa evident que no només és un arbre. Aquesta és una de les gràcies de les obres que estan a mig camí entre el realisme i l'abstracció. Hi ha una referència a una realitat tangible, en aquest cas un arbre, però hi ha més que això, aquest arbre no només és un arbre tot i que continua essent un arbre. Hi ha una estranya transmissió que és, paradoxalment, alhora de moviment i de quietud. Alhora. No sabem si a l'arbre el mou el vent o no. Per això és més que un arbre: és un ens capaç de transmetre alhora moviment i quietud, i això és estrany, sorprenent, imprevist. Fruit d'una gran capacitat de creació. Tot un desplegament de les virtuts de l'art: poder parlar de coses intangibles, aparentment incompatibles o inharmòniques, però que en l'obra d'art es mostren palpablement.


De què em parla a mi aquesta imatge? Què hi trobo? què li puc fer dir? (I altres persones li faran dir altres coses...)

Em parla de la connexió de l’arbre amb l’entorn, de la perfecta articulació de l'arbre amb el que l'envolta, amb l'aire, amb l'espai, amb la llum. De tal manera que sembla que s'esborri la frontera entre arbre i entorn, que formin una peça única, travada, compactada

Em parla de que l’arbre (i cada cosa, tota cosa) és una concreció puntual i transitòria d’energia còsmica, un grumoll energètic impermanent que es manifesta en un cert moment amb una determinada forma sense deixar de ser part de l’energia còsmica. És un arbre que ens assenyala la interconnexió de l’univers, el desdibuixament de l’objecte en la totalitat.


Certament és un arbre, però és més que un arbre...



dissabte, 16 de desembre del 2023

Ximples



Jawlensky 1935


"Un deixeble que idolatrava el Mestre, el considerava com l'encarnació de Déu.

"Digueu-me, oh Mestre", preguntà, "per què heu vingut a aquest món?"

"Per ensenyar a ximples com tu a no perdre més el temps adorant Mestres", fou la seva resposta."


Anthony de Mello a Uns moments per a l'absurd



divendres, 15 de desembre del 2023

Agraïment



Klee 1924


És important expressar l'agraïment. Del que sigui, i a qui sigui. És bo fer explícita la gratitud que sentim.

De vegades és l'agraïment pel fet d'existir i per la bellesa que trobem al nostre voltant i dins nostre. I pel fet de ser conscients d'aquesta existència i d'aquesta bellesa.

De vegades és agraïment per coses que hem viscut, que ens han passat. Per la bondat que hem rebut, o que hem sabut donar. Per la joia o el plor que hem compartit.

De vegades, per gent que hem conegut i estimat. Per l'amor i l'amistat que hem experimentat gràcies a ells.

De vegades, per referents que tenim que ens han impactat, i que ens plau recordar, rememorar; rememorar allò que d'ells més ens commou, més ens ajuda a viure. Com ara la seva actitud de lliurament als altres o a una causa, de renúncia als propis interessos, al propi jo. De posar-se al servei del que és realment important, d'allò més profund que podem experimentar en la vida. I és important trobar espais on poder exercir col·lectivament aquesta expressió d'agraïment als referents.



dijous, 14 de desembre del 2023

Vicens Vives





En Jaume Vicens Vives és un dels nostres referents, algú que ens pot ajudar a il·luminar el nostre present, la nostra trajectòria col·lectiva. Ho és en força sentits, i ho és en alguns terrenys importants. No en tots, això és molt difícil, tothom té les seves ambigüetats; en aquest sentit, a La Vanguardia del 2 d'octubre de 2010 Oriol Pi de Cabanyes evoca una frase interessant que Josep Pla va escriure el 25 d'abril de 1958, publicada a Notes per a Sílvia: "Home curiós, aquest Vicens, molt desconegut, posseeix l'art de nedar i de despistar admirablement. Em seria difícil dir quines són les seves idees socials i polítiques". Però és fecund referir-se a la seva figura, a la seva actitud intel·lectual, al seu interès per la història de Catalunya i d’Espanya i a la seva insistència en l’objectivitat de les anàlisis, a la seva mirada adreçada al redreçament del país i de les seves generacions joves.

Crec que seria bo afegir a això la referència que suposa la polaritat entre la seva figura i la de Ferran Soldevila. Elliott en va parlar amb admirable franquesa i intensitat a la conferència inaugural del Centenari de Vicens Vives que celebrem enguany. Polaritat no és necessàriament contradicció, contraposició; tots dos pols són necessaris en una polaritat. Si aconseguim tenir també com a referent la tensió, la confrontació del que suposen ambdues figures, en sortirem enriquits i enfortits. El país necessita alhora de les dues maneres d’enfocar la vida, la més lligada a les possibilitats reals i la més vertebrada pels ideals. Per això dic que la polaritat entre ambdós personatges ens pot ser un referent.

Un altre tema a evocar: el del pacte Catalunya-Espanya (o Castella, com es vulgui). Un pacte no és un ideal (un ideal és allò que faries que fos si disposessis d’una vareta màgica...). Un pacte és un camí derivat del realisme. És una transacció fonamentada en les limitacions de la realitat. Un pacte és no rendir-se, no ser anorreat, eliminat. I un pacte és no anar per lliure, no marxar, no ignorar l’altre. És possible que en Jaume Vicens Vives no contemplés el pacte com un ideal, sinó com a la millor opció realista possible. El nostre ideal és la independència: d’acord, però l'ideal no sempre és viable. Llavors val la pena pactar un acord de convivència. Que de vegades pot acabar acompanyat pel respecte, per una certa estima. Potser Vicens Vives, coneixent la història, i coneixent el present amb ulls d’historiador, veia que la més desitjable de les opcions realistes era el pacte, i per això el preconitzava. No com a ideal, sinó com al millor dels camins possibles. És una hipòtesi.

Un pacte només es fa entre interlocutors vàlids, cal tenir fortalesa per fer-lo, cal ser considerat com a algú amb entitat i mereixedor de respecte i acord. És Catalunya un país fort? Si deixem de banda les colles de castellers capdavanteres i alguna empresa excepcional -perdoneu l'exageració humorística-, podem parlar a casa nostra d’institucions “fortes”? No diem competents, o eficients, o útils, o hàbils, o viables, o sòlides, estem dient “fortes”. I les persones que hi ha al davant d'aquestes institucions, són en conjunt prou consistents, de prou talla? En quina mesura la nostra feblesa com a país ve de la feblesa dels nostres dirigents (això que sovint s’anomena “un problema de lideratge”)? Per pactar cal ser forts, cal serenitat, unió i intel·ligència operativa. Un pacte no és acceptar qualsevol cosa. No és un tractat de rendició després de perdre una guerra. Pactar és trobar un acord honorable per a ambdues parts. Ni que no sigui l’aspiració ideal de ningú. És un acord per una convivència còmoda i respectuosa.


(escrit l'11 d'octubre de 2010)



dimecres, 13 de desembre del 2023

Evolució i progrés



Klee 1940


"La nostra vida és una fracció ínfima de la immensitat de la vida en l’univers...

Som l’univers que es desperta per conèixer-se.

No som sense el planeta: ni vam ser ni serem sense.

A través de les lents de Darwin veig en l’ADN la connexió entre humà i peix i cuc i bacteri... Un immens arbre que connecta passat, present i futur. El passat ens diu per què som com som.

L’evolució, no va cap enlloc. Ens anem adaptant: això és tot. No progressem, només evolucionem. És un error pensar que cada vegada som millors. I evolucionar i adaptar-se de vegades és retrocedir. L’evolució pot ser endarreriment."


Neil Shubin a La Contra de La Vanguardia del 12.12.2023



dimarts, 12 de desembre del 2023

Les grans roques






"Hi ha alguna cosa d’especial, difícil de definir, en les grans roques.
No per tothom, és clar; a molta gent li són indiferents.
Però a alguns, les grans roques els parlen, ens parlen.
Siguin calcàries o de conglomerat, granítiques o volcàniques,
des de la seva monumentalitat tenen alguna cosa a dir.
Només cal mirar-les i parar bé l’oïda oculta, la que sent el silenci.

Estan tan quietes! Són tan majestuoses!
I alhora sembla que se t’adrecin amb una veu suau, greu,
per parlar-te de la bellesa del món, de la natura.
Ja sabem que són productes casuals de l’evolució geològica,
però sembla com si fossin aquí per acollir-nos, per impressionar-nos,
per fer-nos sentir la grandesa, la solemnitat, la immensitat.

Quan estàs amb elles, sota d’elles, dalt d’elles, davant d’elles,
són la rotunda manifestació de la fastuositat del món,
de la seva durada, de la seva fermesa, fins i tot de la seva delicadesa.
I quelcom d’inesperat: transmeten tranquil·litat.
Davant d’elles no tens por ni angoixa, ni neguit de cap mena;
elles són allà, per protegir-te i acompanyar-te.

Cal dir que generen veneració, un sentiment difícil d’experimentar.
Algunes persones també el generen, i algunes imatges i idees.
Però les grans roques, totes elles, són venerables.
Hi haurà qui trobarà una pèrdua de temps anar-les a veure,
passar una estona amb elles, sense fer res més que contemplar-les.
Però és de les coses més gratificants que es poden fer.

Com apropar-s’hi? Com ser-hi sensibles? Com aprendre a estimar-les?
Triant-les bé, començant per aquelles que atrauen una mica.
I llavors apropant-se a elles amb constància i fidelitat,
fent la mica d’esforç que normalment cal per arribar-hi.
No són a la ciutat ni enmig dels camps, els seus racons són especials.
I allà on són elles, el món esdevé quelcom sagrat, un santuari."

Li Migara






dilluns, 11 de desembre del 2023

No-temps



Morandi 1956

"silenciar el cos
silenciar la ment
romandre en el no-temps
de l’instant present

sents el vent?"


Montse Castellà Destil·lacions (2023)




diumenge, 10 de desembre del 2023

El passat






"El que és impossible és un retorn al passat, en qualsevol de les seves formes: retre culte al passat és abusar del passat."

"La insatisfacció amb determinats aspectes de l'herència cultural, social i política, i fins i tot el seu enèrgic refús, no s'ha de confondre amb una completa ruptura amb el pretèrit, el que constitueix una idea impossible. Tots estem inextricablement lligats al passat, i l'opció real és la que s'estableix entre romandre empresonats en ell o bé donar passos racionals i innovadors envers el futur.

Les implicacions pel que fa a l'educació en general i en el seu nivell superior no són, doncs, difícils de resumir:

- En primer lloc, sostenim que la gama i la varietat de l'experiència literària, filosòfica, històrica i científica amb la que l'escola contribueix a l'utillatge intel·lectual de l'alumne ha d'ampliar-se i correlacionar-se per adequar-se a la vida en una societat democràtica de gran complexitat tècnica, augmentant la seva satisfacció material i el seu temps lliure.

- En segon lloc, aquest acreixement es farà factible únicament si s'estén el període d'ensenyament més enllà de l'edat en la que s'estableix actualment el tall per abocar als primers anys de maduresa intel·lectual, emotiva i social.

- En tercer lloc, el passat s'ha de desconsagrar, quedar franc de cultes, i mutat en un passat viu, en un passat -per què no dir-ho?- pertinent. La cultura superior s'ha de portar altra vegada, amb noves fórmules, a la recerca i a la conservació dels valors del present i per al futur.  Això requereix l'abandonament dels cànons espuris i restrictius de grandesa i veritat eternes."


M. I. Finley a El llegat d'Isòcrates, la Encyclopaedia Britannica Lecture pronunciada a la Universitat d'Edimburg el 23 de novembre de 1972. Publicada dins del llibre The Use and Abuse of History (1975) d'aquest autor, un dels més grans historiadors de la Grècia clàssica.