Krishnamurti i el pensament

Hernández Pijuan 2000

"De manera que pensar, que és el resultat del coneixement, no ha canviat l'home i no el canviarà mai, perquè el coneixement és i serà sempre limitat. Hom es pregunta, doncs, novament: ¿el pensament es pot percebre a si mateix, el pensament, que ha creat tota la nostra consciència ‑acció i reacció, les respostes sensòries, la sensualitat, els temors, les aspiracions, la persecució del plaer, tota l'agonia de la soledat i el patiment que l'home s'ha ocasionat a causa de les guerres, de la seva irresponsabilitat, del seu egocentrisme dur? Tot això és activitat del pensament, el qual ha inventat l'infinit i el déu que habita en l'infinit. Tot això és l'activitat del temps i del pensament.

Quan hom arriba a aquest punt hom es pregunta si el vell instrument, que està esgotat –i que, després de tot, és el cervell– pot produir una mutació radical en l'ésser humà. Quan el pensament s'adona de si mateix, quan veu on el coneixement és necessari al món físic i comprèn la seva pròpia limitació, aleshores s'aquieta, queda en silenci. Només llavors hi ha un instrument nou que no és producte del temps o del pensar, que no té cap relació amb el coneixement. És aquest instrument –pot ser que la paraula 'instrument' no sigui la correcta–, és aquesta percepció la que sempre és nova, ja que es troba lliure del passat, dels records; és intel·ligència que neix de la compassió. Aquesta percepció dóna origen a una mutació profunda a les cèl·lules mateixes del cervell, i la seva acció és sempre l'acció correcta, clara, precisa, en què no hi ha cap ombra del passat, del temps."

J. Krishnamurti a El darrer diari, entrada del 23.04.1983