El símbol al final

Kupka 1911

A nivell simbòlic, es parteix del gran. Els mesopotàmics ho van veure clar quan van generar el mite de la creació, una de les meravelles del pensament mitològic: l'incommensurable generant el mesurable. Déu crea el món.

Mentre el pensament mitològic va ser hegemònic, no hi va haver gaire problema. El mite de la creació va assumir una doble tasca: explicació de l'origen del cosmos i subratllat simbòlic de la primacia del que és gran. El problema arriba quan l'hegemonia passa del pensament mitològic al pensament racional, com succeeix actualment. El mite perd la seva funció d'explicació de l'origen del cosmos, substituït per la ciència.

El repte llavors és com mantenir la dimensió simbòlica, com fer que aquesta no sigui arrossegada per l'hegemonia de la racionalitat. Per dir-ho d'una altra manera: als humans actuals no pots començar parlant-los del mite (quan, en canvi, abans això era perfectament normal i assumible). Abans el símbol es podia situar al principi, a l'arrencada del procés de reflexió. Ara, però, el símbol s'ha de situar al final. La raó ha de fer el seu recorregut, i llavors, fet aquest i sense contradir-lo, és quan podem fer l'intent d'obrir les ments al símbol. El "gran" passa doncs, podríem dir, del principi al final. Això demana una altra mena de procés, però l'hem de saber portar a terme. Partir del "petit", del real, del mesurable, de l'evolució del cosmos amb tot l'itinerari descrit per les ciències. I sobre aquesta base fer el salt d'obertura al símbol, de confiança en el símbol, de disponibilitat al símbol, d'agraïment al símbol, al gran, al transcendent, a la divinitat o com li vulguem dir.

Crec que això els humans actuals ho poden arribar a fer, tot i que no serà fàcil fer aquesta transmissió del "capital simbòlic" heretat de milers d'anys d'elaboració simbòlica. Però cal intentar-ho, aquesta és la nostra tasca. Després, cadascú es podrà sentir més còmode o més atret per una "família simbòlica" o una altra (o per diverses d'aquestes famílies). Però aquest desafiament del pas de la raó al símbol és compartit per totes les famílies, el tenen per igual, l'han d'afrontar per igual, i potser més val que ho facin juntes i coordinades que no pas cada una pel seu compte. És una tasca massa important i arriscada com per subordinar-la a querelles entre famílies.

Considero que la vida prové de la matèria-energia que es desplega en el cosmos des de fa 13.800 milions d'anys. No veig gaire problema en assumir l'actual consideració de les ciències sobre el desplegament de l'univers, un desplegament que és una veritable meravella plena de continuïtat i coherència, un desplegament del que la vida i els humans formem part. Fins i tot m'és possible acceptar que la consciència és un desplegament accidental del cervell, un subproducte generat per un procés de complexificació amb propòsits més aviat lligats a una millor supervivència de l'espècie. No passa res, tot això s'insereix en l'esmentat meravellós desplegament còsmic, el qual no respon a un propòsit extern al mateix cosmos, a un objectiu predeterminat. És als humans, amb la nostra curiosa consciència, que ens correspon d'establir propòsit, sentit; i ens correspon generar, desplegar i fer operatius els símbols.