Aportacions del diàleg interreligiós

Twombly 1963

Aportacions a les religions

“El diàleg de les religions allibera l’espiritualitat de les estructures doctrinals rígides i crea noves connexions que van més enllà de totes les fronteres que han estat tan ben marcades entre les religions” (Raimon Panikkar, “El diàleg indispensable entre les religions”, cap. 7)

Què pot aportar el diàleg interreligiós a les tradicions religioses? Per què aquestes el necessiten, l’han de desitjar, l’hi han de fer confiança? Quines són les seves virtuts?

1. En primer lloc, el diàleg interreligiós, amb els seus dos socis (l’intrareligiós i l’extrareligiós), esdevé per a les tradicions religioses un procés alliberador. Amb ell i la commoció interna que comporta, les religions es veuen portades a deixar de banda rèmores inútils, fullaraca arrossegada de vegades des de temps immemorials, i redescobrir allò que els dóna identitat i vigència. En haver-se d’explicar i de reformular, surten de la seva rutina de llenguatge, només accessible pels iniciats, i es fan comprensibles per a l’home actual. I fer-se comprensibles per a l’home actual vol dir poder esdevenir per a ell camins d’alliberament dels seus propis límits, del que ja està donat, d’un món tan acotat que esdevé mur infranquejable. Així, les religions es mostren com a camins de contacte real amb el misteri i camins de transformació personal cap a més altes cotes de llibertat, de fondària i de dignitat humana. El diàleg interreligiós fa entrar les persones i les tradicions en un procés ple de valor i gràcia, ja que té la capacitat de fer viure un itinerari transformador. Cal recordar les grans fites d’aquest itinerari, ja esmentades:

- descobrir l’altre com a diferent;

- constatar que l’altre em transforma (em purifica, m’enriqueix);

- assumir amb la raó i emocionalment que la diversitat aporta valors positius;

- arribar a la conclusió que les diferents tradicions es complementen i que no té sentit voler-les jerarquitzar, ja que totes tenen capacitat de santificació i comparteixen la dificultat de realitzar-la;

- sentir-nos impulsats a connectar-nos, en la mesura del possible, amb totes les religions per tal d’aprendre de totes elles.

El diàleg interreligiós passa doncs per conèixer profundament l’altre. I el que es constata és que aquest coneixement de l’altre ajuda a trencar prejudicis, ortodòxies rígides, submissions indegudes. Conèixer l’altre allibera de moltes càrregues que, sovint sense saber-ho, es porten a sobre. Dialogar és una experiència de creixement en la llibertat.

2. En segon lloc, el diàleg interreligiós és positiu per a les persones i les religions perquè obliga a deixar de viure de renda i repensar el propi camí, la pròpia identitat. Què és ser cristià, o islàmic, o buddhista? Cal reciclar, actualitzar, la pròpia percepció del fet religiós? Quins elements de la fe rebuda resulten irrellevants o contraproduents? Quins, en canvi, es mostren amb plena frescor i potència? Tota tradició hauria d’experimentar aquest procés de revisió i redescoberta, imprescindible per trobar una nova creativitat que l’apropi al món actual.

3. El diàleg interreligiós també és positiu per a les religions i els seus membres perquè porta a una major obertura envers els problemes del món: com ja s’ha dit, quan les tradicions parlen, ho fan de tot el que afecta als éssers humans, i això inclou els problemes socials i antropològics més rellevants actualment.

4. Cal no oblidar que el diàleg interreligiós suposa una oportunitat de portar el fet religiós a l’esfera pública d’una manera positiva (no amb motiu de conflictes sinó al revés, amb motiu d’iniciatives de respecte i d’aproximació). En un context tan secularitzat o fins i tot de tan notable desprestigi de les religions com l’actual, això és important. Les religions han d’esdevenir respectables per a les societats contemporànies. La gent s’hi adherirà o no, però han de merèixer respecte, i de vegades fins i tot admiració o agraïment.

5. Finalment, cal afegir que el diàleg interreligiós és positiu per a les tradicions religioses perquè ofereix una oportunitat de dinamitzar les organitzacions de base (comunitats, grups, cercles, moviments, parròquies, nuclis estables de tota mena), que de vegades es troben en moments d’afebliment, desànim o rutina davant de les dificultats de viure i comunicar el fet religiós en la societat actual. Fins i tot pot ser una manera de trencar aïllaments i crear dinàmiques d’obertura i renovació capaces d’atraure nova gent al seu si.

Condicions de supervivència de les religions

Es pot afegir encara un comentari una mica més agosarat, ja insinuat abans: el diàleg interreligiós no tan sols és un factor positiu per a les religions, sinó que és una condició de supervivència de les religions en un món globalitzat. No és l’única condició de supervivència, evidentment, però sí una de les principals. Se’n poden establir diverses, de condicions per a la supervivència de les religions en un món globalitzat, però n’hi ha unes que semblen especialment rellevants:

1. La primera d’aquestes condicions és que les religions respectin la llibertat religiosa i la laïcitat de les institucions públiques. Emprendre el camí religiós ha de ser una opció lliure de cada persona, i adherir-se a una o altra tradició ha de ser també una opció lliure. Ni es pot imposar el ser religiós, ni es pot imposar una determinada religió. I les institucions públiques no han de tenir una determinada adscripció religiosa, no han de ser confessionals.

2. La segona condició de supervivència és que les religions respectin la diversitat religiosa. Històricament ha estat possible construir societats amb un únic referent religiós, però actualment això ja no és possible. Com diu Marià Corbí, en el nostre món globalitzat totes les tradicions religioses són patrimoni de totes les societats i de totes les persones. Les religions han de renunciar a pretensions unificadores i homogeneïtzadores. S’han de respectar les unes a les altres, han d’aprendre a conviure i a valorar positivament el fet que hi hagi diverses tradicions. La manifestació del misteri es fa així més rica, els camins per accedir-hi més variats i les persones poden trobar més fàcilment el camí que més els escau. És enriquidor que les persones tinguin accés a possibilitats diferents per emprendre el seu itinerari espiritual. Algú pot dir que això va en detriment de la possibilitat d’anar més a fons en el coneixement i experiència d’una determinada tradició, i pot ser cert. D’altres diuen que qui només coneix una religió, no en coneix cap, li falta el referent que li doni perspectiva per comprendre bé una tradició, i això també està ben vist. No sembla una mancança conèixer una sola tradició, però conèixer-ne diverses suposa una aportació positiva en diversos aspectes. Totes les religions han d’assumir humilment que són filles de diferents contextos històrics i culturals, que es complementen entre elles i que han de respectar i valorar positivament aquesta diversitat.

3. Una tercera condició és que les religions respectin sempre els drets fonamentals de les persones i la convivència pacífica de les societats. El recurs a la imposició i a la violència no és mai legítim. Cada gest violent sorgit d’un entorn religiós és un pas enrere per a aquesta religió, per a les altres religions, per al món i per a l’acció de l’esperit en el món.

4. Una altra condició és precisament que les religions dialoguin i col·laborin entre elles. Com que és l’objecte central d’aquestes reflexions, no cal extendre-s’hi més aquí.

5. I la darrera condició, com hem vist ben lligada a l’anterior i que també hem comentat extensament, seria que per sobreviure les religions hauran de passar a veure’s a elles mateixes com a “conjunts de símbols per ajudar les persones a fer camí” més que no pas com a “conjunts de creences i d’institucions a les quals adherir-se”.

Amb aquestes condicions, les religions no només podrien sobreviure sinó tenir una llarga vida i continuar oferint el seu servei a la humanitat. No és aïllant-se de les altres tradicions que aquestes es preservaran; només amb un diàleg a fons amb les altres tradicions i amb la cultura moderna (filosofia, art, ciència...), es podrà preservar veritablement la vigència de les tradicions. La cultura moderna és una cultura crítica, sense certeses absolutes, en revisió permanent, defensora de la llibertat personal, afavoridora de l’exploració dels límits, dels terrenys fronterers, i les religions hauran de saber jugar en aquest terreny de joc, fent un esforç d’adaptació que ja han fet altres vegades en la història. Certament el diàleg comporta canvi, depuració, revisió, abandó de certs elements. Però alhora enforteix i enriqueix: el nucli central apareix amb més claredat i s’hi poden aplegar nous elements. Això és preservar la tradició: no mantenir-la fixa, inalterada, immòbil, mera repetició.

 

Aportacions al món

Pot semblar d’entrada que el diàleg interreligiós concerneix estrictament a la gent interessada o implicada en la dinàmica religiosa. Posició que comporta un pressupòsit discutible: les qüestions religioses estan “fora del món”, no formen part de la “realitat”, no incideixen en la dinàmica col·lectiva, són afers exclusivament personals (i més aviat irreals, estranys, esotèrics). Aquí, en canvi, s’ha presentat la religió com un fenòmen humà (s’ha parlat de la seva centralitat antropològica) amb un inevitable impacte personal i col·lectiu, com el té tot fenomen humà. És per tant pertinent, independentment de quina sigui la posició personal de cadascú respecte al fet religiós, preguntar-se per la incidència de la religió (de les religions) i, en el nostre cas, del diàleg interreligiós, en l’entorn. És positiva, irrellevant, perniciosa? Coherentment amb el que s’ha dit fins ara, en aquestes consideracions es defensa que el diàleg interreligiós té un impacte positiu per al món, per al conjunt de les societats:

- Perquè ajuda a construir la pau al món. Conèixer a l’altre porta a estimar-lo, i estimar-lo porta a voler-hi conviure i no a destruir-lo. Aquest és un fonament sòlid per a la pau. “No hi haurà pau entre els pobles si no hi ha pau entre les religions”, repeteix incansablement Hans Küng.

- Perquè és un portador de justícia. El diàleg interreligiós parteix d’una set de veritat, d’una recerca de la veritat. I aquesta recerca ens fa veure les coses tal com són (no tal com els nostres prejudicis i interessos les volen veure). Aquest és un fonament sòlid per a la justícia.

- Perquè afavoreix la llibertat, allibera. Ja s’ha comentat extensament: conèixer l’altre ajuda a trencar prejudicis, ortodòxies, submissions, i això fa més lliure.

- Perquè aporta novetat al món. És “novetat real” en un món espantat, conservador a nivell social i ideològic, on la veritable novetat és un bé escàs excepte a nivell tecnocientífic.

Cal no oblidar que les cultures han d’establir una doble projecció per assolir un ple sentit: cap enrere, envers el passat, a la recerca de les arrels de la seva identitat, però també cap endavant, envers el futur, en una doble perspectiva: amb projectes d’innovació social i cultural que emmarquin i orientin la innovació tecnològica, tot i saber que aquesta gaudeix d’una dinàmica autònoma, i amb projectes d’humanització, de creació d’un entorn social més humà. La humanització no s’acumula com la tecnologia: cada generació ha de cercar els seus camins per defensar-la i potenciar-la. Això és encara més essencial que la innovació.

- Perquè, a les societats religiosament diverses, el diàleg interreligiós és un ferment d’harmonia, amb repercussions positives en l’enfortiment del respecte mutu, la tolerància, la construcció de la cohesió social, etc. I a les societats monoreligioses és una finestra d’aire fresc, una obertura al món, una invitació a la innovació del pensament i els valors que permet sintonitzar amb una realitat de diversitat que s’està fent cada vegada més habitual.

Aquí s’hauria de plantejar si seria preferible que les societats monoreligioses ho continuessin essent. Potser sí, però el problema central no és aquest: poden continuar-ho essent, això pot ser fins i tot més aviat positiu, però és molt important que incorporin la consciència de la diversitat, de la relativitat del seu punt de vista, desdogmatitzant i desabsolutitzant les seves conviccions. Per dir-ho gràficament: no s’ha de ser multireligiós per decret o per obligació, però si s’ha de triar entre multireligiositat i absolutisme, més val triar la multireligiositat.

Les institucions públiques i el diàleg interreligiós

Si es comprèn el caràcter positiu que el diàleg interreligiós té per a les societats, llavors apareix una pregunta més aviat incòmoda: han de potenciar les institucions públiques, que com hem dit han de ser laiques, el diàleg interreligiós?

La resposta inicial pot ser molt fàcilment negativa. Es diu i es pensa sovint que les instàncies públiques no tenen res a veure amb la religió, que formaria part de l’esfera privada. Per tant, les instàncies públiques que no s’hi fiquin, que no promoguin el diàleg interreligiós: ni subvencionar trobades, ni facilitar locals, etc. Després, en la realitat, sovint les coses no van així. Fa temps que l’Ajuntament de Manresa, per exemple, dóna suport a iniciatives de diàleg interreligiós. I a la inauguració del Parlament Català de les Religions hi ha representants de la Generalitat de Catalunya. És això correcte? Sembla defensable, perquè el diàleg interreligiós té uns efectes beneficiosos a nivell social que ho justifiquen (generació de distensió, tolerància, convivència pacífica, foment dels lligams comunitaris i l’associacionisme, enfortiment de la cohesió social, etc.). Com que el sector públic constata aquesta contribució positiva, afavoreix el diàleg interreligiós.

Cal insistir en el fet que la religió no és cosa de gent fora del món, una raresa de quatre grillats. La religió és una realitat humana, una dimensió antropològica potencial de tot ésser humà i una realitat amb impacte social, agradi o no agradi. Com a reacció als excessos de voluntat de control social per part de les institucions religioses s’ha produït una comprensible, però no per això equilibrada, reacció que ha portat a considerar que tot el que tenia relació amb la religió era una qüestió estrictament privada en la qual el sector públic no hi havia de fer res. Però la dimensió religiosa no és una qüestió estrictament individual, confinada al domini privat: té impacte en la col·lectivitat, té una dimensió pública i social. La relació amb el fet religiós és una qüestió evidentment personal, una opció totalment lliure, viscuda en solitud i en comunitat; però és també quelcom que afecta els col·lectius, els pobles, ja que una societat que deixa interpel·lar les seves estructures i valors des de l’àmbit religiós pot guanyar en qualitat de costums, en pertinença de les seves prioritats, en cohesió, en orientació adient de la dinàmica social posada al servei de les persones. La religió mou al compromís, a la generositat; enforteix la capacitat d’interessar-se pels altres, de treballar amb els altres, i això enforteix els lligams col·lectius. És positiu, doncs, que les societats s’interessin pel fet religiós i que dialoguin amb el món religiós, que es deixin interpel·lar per ell, que afavoreixin la confrontació dels seus comportaments i les seves estructures amb els criteris derivats de la recerca religiosa. Les societats actuals no han de ser confessionals, imposant una religió als individus o a les institucions, però tampoc no han d’ignorar la qüestió religiosa, oblidar-la o negligir-la. Cal trobar una nova i justa relació entre religió i societat, adaptada a les característiques de les societats modernes. És un nou tipus de relació que cal crear, inventar; caldrà fer un esforç per reinterpretar com s’han de viure avui la laïcitat i el fet religiós.

Des d’aquesta perspectiva, sembla legítim que les administracions públiques i les instàncies polítiques s’interessin per la dinàmica religiosa de les seves societats. No per manipular-la, sinó per conèixer-la, per beneficiar-se’n i per potenciar-la sense confessionalismes i sense detriment de les posicions no religioses. Per tant, les institucions laiques han de potenciar el diàleg interreligiós. I han de facilitar el desplegament de les activitats de les diferents tradicions religioses actives en la seva societat. El sector públic no ha de fer costat a cap tradició per sobre de les altres, però sí que ha de fer costat al seu conjunt i al diàleg entre tradicions. Una societat pot no ser confessional sense per això desinteressar-se pel fet religiós, pel que aquest aporta a les persones i a les col·lectivitats.

Quins criteris haurien d’utilitzar les administracions públiques en aquesta tasca? El de preservació de la llibertat religiosa de tots els ciutadans, el de preservació dels drets humans de tots els ciutadans, el d’imparcialitat, el de respecte (no ingerència en afers interns dels grups religiosos), el d’interès per les avaluacions que els grups religiosos fan de la dinàmica i costums de la seva societat, el de crear ponts i lligams, etc.

 

Raimon Ribera a El diàleg interreligiós, Fragmenta Editorial 2007, cap. 6 i 7