Joyce: L'amor vingué a nosaltres

 

Sunyer 1922

"L'amor vingué a nosaltres ja fa temps,

quan l'un, amb timidesa, cap al tard

jugava, i l'altre, amb por, restava a prop,

car l'amor al començ és molt covard.

Fórem uns amants greus. Passà l'amor

que abundants hores dolces ens portà.

Benvinguts a nosaltres a la fi

els camins per on ara hem d'avançar."

James Joyce (Chamber music n. 30, 1908; traducció de Marià Villangómez)

Text original

"Love came to us in time gone by
When one at twilight shyly played
And one in fear was standing nigh -- -
For Love at first is all afraid.

We were grave lovers. Love is past
That had his sweet hours many a one;
Welcome to us now at the last
The ways that we shall go upon."

Daodejing i Evangelis

En què s'assemblen el Daodejing i els Evangelis?

A mi em sembla que s'assemblen en el fet de ser reculls dels elements millors de la saviesa popular del seu temps i la seva cultura (frases fetes, exemples utilitzats amb freqüència, imatges populars, etc...) entrelligats, teixits amb una potent teologia.

Aquesta combinació és prou peculiar, assenyada i útil, ja que d'aquesta manera es posa la teologia i la saviesa de vida a l'abast de tothom. Ambdós ho aconsegueixen, i per això ens segueixen ressonant actualment; tots dos mantenen la seva potència colpidora.

Fe

Bissier 1958

"Per fe entenc la capacitat d'obertura a alguna cosa més; una capacitat que no ens ve donada ni a través dels sentits ni de la intel·ligència. Aquesta obertura es podria definir com l'obertura a la transcendència. Mitjançant la fe l'home és capaç de transcendir-se, de créixer, d'obrir-se a alguna cosa més; és capaç de fer un salt que ni justifiquen els sentits ni apuntala la raó."

Raimon Panikkar a "Espiritualitat, el camí de la vida", Opera Omnia vol. I, tom 2, p. 42, Fragmenta Editorial (2012)

A sota

Rouault 1913

"Ce qu'exige tôt ou tard le plus fort, ce n'est pas qu'on soit à ses côtés mais dessous."

Georges Bernanos

Possible traducció:

"El que exigeix tard o d'hora el més fort no és que siguem al seu costat sinó sota seu."

Admirable

 

Saura 1960

La preciosa entrevista de Sergio Heredia a Juan Carlos Unzué publicada a La Vanguardia del 22.11.20:

"– El juliol del 2019 el doctor Rojas em va confirmar que tenia l’ELA. Va ser extraordinàriament sensible quan m’ho va dir –ens diu Juan Carlos Unzué (53).

– Sensible? En quin sentit?

– Feia temps que sentia símptomes. Fa anys, quan sortia amb bicicleta amb Luis Enrique, sentia incomoditat a les mans. No era dolor, sinó rampes, espasmes. De vegades les rampes apareixien de nit, després d’un esforç intens a la bicicleta: el sistema nerviós no s’havia recuperat, continuava actiu i les provocava. Llavors em despertava, feia uns estiraments i tornava al llit, tot i que la cosa anava a més.

– ...?

– De vegades, entrenant els jugadors (a part d’un porter de primera línia, Unzué ha estat entrenador de porters del Barça fins al 2017, i també tècnic del Celta i el Girona), provava un xut. No soc Messi, no ho he estat mai, però el xut sortia estrany. I altres vegades em fallaven les cames i queia en algun esglaó o on fos. El que sorprenia no era la caiguda, sinó la força que havien d’aplicar els altres per aixecar-me. I tot aquest procés va adquirir forma, de manera inevitable, a l’estiu del 2018, quan el dit índex esquerre va perdre la força i va començar a anar a un altre ritme.

– I llavors, ja sí, es va posar en mans dels metges –se li comenta.

– Quan em vaig asseure davant del doctor Rojas, ja m’estava preparant. Així que li vaig preguntar: “Què tinc? Esclerosi múltiple o ELA?” I així és com ho vaig saber.

– I llavors?

– Em van dir que era una ELA de progressió lenta. Quan ens veiem, Jordi Sabaté (malalt d’ELA molt actiu a les xarxes socials) sempre em diu: “Que a poc a poc que va això teu!”. I m’omple d’energia i alegria. Encara que la cosa no para.

– Com ho comprova?

– No surto gaire de casa. Però l’altre dia vaig anar caminant al perruquer, que és a prop. No ho havia fet des de feia cinc mesos. I en el passeig, li asseguro que vaig notar la diferència en aquest temps. Això continua...

La conversa també avança. Dura dues hores.

El discurs d’Unzué és hipnòtic. Cada paraula té pes. Quan parla, gesticula amb les mans. Comparteix pensaments amb l’interlocutor, també escolta. Parla de la seva família, la dona i els tres fills.

Hem quedat a casa seva a Esplugues, una casa unifamiliar amb sortida a un jardinet i escales als dormitoris. La família estudia deixar la casa. A Unzué ja li costa de pujar aquestes escales.

Les figures de quatre ciclistes ocupen el centre de la taula del saló. Es distingeixen el mallot de la muntanya, el groc, el verd de la regularitat i l’arc de Sant Martí.

– No endevinaria mai qui me les va regalar. Era un porter molt proper a mi –em diu.

No em surt ningú.

– En Zubi, homeee! –diu.

I riu.

Eusebio Unzué, actual gerent de l’equip ciclista Movistar, és el seu germà.

El ciclisme, com el futbol, forma part de l’imaginari familiar dels Unzué, navarresos igual que Indurain. Juan Carlos Unzué reviu els dies que recorria Collserola juntament amb Luis Enrique, llegenda de moltes coses, també del triatló. En un racó del saló reposa una bicicleta estàtica.

Unzué pedala durant una hora cada dia, avui també.

– Em poso el mallot i el culotte i els auriculars amb música electrònica, o Deep House, i m’evadeixo del que estic vivint. De vegades també sento Pau Donés. He llegit les seves entrevistes dels últims dos o tres anys. M’he sentit reflectit en ell. Per mi és un model, algú que ha sabut suportar amb alegria i sinceritat, fins a l’últim moment, una malaltia gravíssima. Eso que tú me das és una cançó que m’emociona. No ho sé. Serà cosa de la meva situació actual.

S’obre la porta i entra la María, filla d’Unzué. L’acompanya el seu nòvio. Tots dos venen des de Sagrada Família. És un passeig de gairebé dues hores.

Després arriba la dona d’Unzué, la María. Ens ofereixen prendre alguna cosa. Tots ens pregunten per la nostra feina, per les nostres coses. Escolten, com el pare.

– Com es va sentir quan li va dir la notícia als fills (de 29, 27 i 24 anys)?

– Aquesta conversa a casa va ser emotiva. Ens vam reunir tots cinc en aquest espai. Era el Nadal del 2019.

– Ells no en sabien res?

– Home, intuïen coses. Però aquest dia els vaig parlar clar. Els vaig parlar de la malaltia, de l’esperança de vida... No volia que anessin a internet. Avui són conscients del que ve. Però he de mantenir el meu estat anímic tant de temps com sigui possible. Si em veuen bé, per a ells la vida és més senzilla. Avui em valc per mi mateix per a gairebé tot. Però no dubto que, quan els necessiti, els tindré al meu costat.

– I sent por?

– No la tinc. I menys, por de la mort. Et diuen: “L’esperança de vida és d’entre tres i cinc anys...”. Això és dur: tots ens n’anirem d’aquest món, però a mi m’han delimitat la vida. Però sap què?

– Digui’m...

– El que em preocupa és la qualitat del meu temps. Em vull sentir útil. Miri, la meva mare va fer 94 anys. I encara la veig per allà, netejant la taula. I li dic: “Però mare, què fas?”. I ella em contesta: “Per què no ho he de fer, si ho puc fer?”. I té tota la raó, esclar que sí. Perquè la mare, així, se sent útil. I jo vull donar un cop de mà als meus 4.000 companys d’equip a Espanya, 4.000 persones que estan en la meva situació, i que tenen altres circumstàncies.

– En quin sentit?

– Jo estic en pau amb mi mateix. M’he tirat a la piscina quan he volgut. Tinc una família forta i molt unida. I una situació econòmica que em permet enfrontar-me a la malaltia fins que em vingui de gust.

– ...?

– Em fa mal veure com alguns decideixen desconnectar-se quan arriben a la fase de la traqueotomia i senten que es converteixen en una càrrega econòmica per a la seva família. No podem arribar a això. Perquè deixi’m dir una cosa.

– I tant.

– Van descobrir l’ELA fa 150 anys. I tot i això, el seu tractament no ha avançat ni una miqueta. I sap per què? Perquè no en som gaires, i per això sembla que no interessem gaire als investigadors. Tot i això, a l’hora de rebre els ajuts, llavors sí que en som massa. No demano més que els malalts d’altres patologies, però fixi’s en una cosa. Si tens una altra malaltia, t’ingressen, passes quatre mesos a l’hospital i surts curat. Si tens ELA te’n vas a casa, la vius amb la teva família. Sortim de franc a la Seguretat Social. Però ningú no ens ajuda. I això condiciona el teu entorn. La parella ha de deixar de treballar per cuidar-te. Desapareixen dos sous! Jo accepto l’eutanàsia, però els malalts d’ELA volem una mort digna. Les lleis s’han d’adaptar al que provoca aquesta malaltia. Demanem que els diners que s’estalvia la Seguretat Social s’inverteixin, en la mesura que sigui possible, en el nostre benestar i també en la recerca d’un tractament, que és la nostra sortida. I insisteixo: no parlo per mi, sinó pels meus 4.000 companys d’equip.

Després guarda silenci. I torna a somriure.

Unzué somriu molt.

És un somriure contagiós, acollidor. Ofereix benestar.

– I com dorm avui?

– He assumit que visc en un món per descobrir. Però entenc que hi ha una paraula clau en qualsevol situació de la vida: ‘acceptar’. Perdem la noció del que som perquè ens creiem que controlem més del que controlem. El diagnòstic l’has d’acceptar. Quan penso en tot això, no em ve el “per què a mi?” o el “quina mala sort”. Ho accepto com a part de la meva vida, igual que no em queixava amb totes les coses bones que m’han passat en un altre moment de la vida, que han estat moltes.

– Creu que l’ajuda haver estat esportista d’elit?

– Per descomptat. Aquella vida és una muntanya russa. I quan ets el porter, més. Ets el diferent. Quan encaixes un gol, el rep tot l’equip, però tu el vius en nom propi. Com a esportista estàs sol. Si falles, la premsa t’ataca. L’entrenador no et posa. Però quan més estimat m’he sentit ha estat a l’Oviedo (1999-2001), precisament on menys jugava.

– Com és, això?

– Perquè des de la banqueta, i en els entrenaments, ajudava l’equip. Inma Puig, psicòloga en els temps de Rijkaard, em va dir que això es diu egoisme altruista: ajudes als altres per ajudar-te a tu. Em considero millor persona ara que fa un any. He descobert que gaudeixes més quan dones que quan reps. Ara vull gaudir ajudant els altres. A més, hi ha coses pitjors. Pots morir d’un accident, o d’una malaltia que et fulmina en un mes i no et deixa acomiadar-te.

Quan deixem la casa, els tres –Mané Espinosa, fotògraf; Martí Paola, videocàmera, i el cronista– guardem silenci durant uns moments.

Al final, un diu:

– Bufff, no oblidaré mai aquesta entrevista.

Tots tres hi vam estar d’acord."

El sant pare i les ideologies

Soutine 1921

La Vanguardia del 25.10.2020 explicava l'audiència del papa Francesc a Pedro Sánchez, President del Govern espanyol. Anna Buj hi deia que "Pedro Sánchez anava al Vaticà a buscar la benedicció del Papa en una visita protocol·lària per als caps de govern mundials. El que semblava que havia de ser una audiència com totes les altres va acabar tenint una gran càrrega política. El motiu és un discurs de vuit minuts que el papa Francesc va fer al president del Govern central i a la resta de la delegació espanyola durant l’audiència. No es recorda cap altra vegada que el Pontífex hagi dedicat un discurs a un mandatari en una audiència privada.

Al llarg d’aquests vuit minuts el Papa va semblar donar un toc d’atenció a Espanya i va advertir del risc de l’excés de tensió ideològica, un missatge amb múltiples interpretacions. Segons expliquen diverses persones que han parlat amb ell, l’argentí està molt ficat en les qüestions polítiques espanyoles i se n’informa per mitjà de diverses publicacions d’aquest país.

(...)

Les paraules del Papa sempre s’han de llegir entre línies. Per això no és banal l’avís que va llançar Francesc. “És molt trist quan les ideologies s’apoderen de la interpretació d’una nació, d’un país, i desfiguren la pàtria”, va dir sense referir-se a cap força política espanyola en concret, i sota l’atenta mirada de Sánchez. Les ideologies, segons el Papa, “sectaritzen i desconstrueixen la pàtria, no construeixen”. En la seva al·locució va fer referència al llibre Síndrome 1933, de l’escriptor d’origen turc Siegmund Ginzberg, que va emigrar a Milà als anys cinquanta, i en què l’autor analitza la caiguda de la República de Weimar a Alemanya i l’ascens de Hitler. “Allà va començar una ideologia a fer veure el camí del nacional-socialisme i va continuar fins a arribar al que coneixem. El drama d’Europa amb aquella pàtria inventada per una ideologia”, va incidir el Pontífex per parlar del règim nazi. Francesc creu important aprendre de la història i va alertar sobre el risc que la situació que va viure Alemanya després de la Primera Guerra Mundial es pugui repetir. “Compte, que estem fent un camí semblant”, va subratllar."

Enric Juliana comentava en el mateix diari que "l’audiència d’ahir a Roma no va ser una gentil formalitat per parlar del canvi climàtic, la pandèmia i altres flagells que castiguen la humanitat. El Papa volia transmetre unes paraules molt precises sobre els riscos que comporta un excés de polarització política i ideològica. Un missatge dirigit, de manera inequívoca, a l’esquerra, a la dreta i als independentistes. El Papa va fer menció a la caiguda de la República de Weimar, pròleg del nazisme, i per rematar la subtilesa ho va fer citant un antic militant del Partit Comunista Italià, l’historiador i periodista Siegmund Ginzsberg . Fill de família jueva, nascut a Turquia (Istanbul, 1948), Ginzsberg va freqüentar l’escola de quadres del PCI i va acabar sent corresponsal del diari comunista L’Unità a Pequín, Teheran, Tòquio, París i Washington. L’any passat va publicar Síndrome 1933, assaig en què adverteix del risc de què en alguns països europeus, entre els quals Itàlia, s’estiguin creant les condicions per a una regressió autoritària. La caiguda gradual de Weimar va cedir el pas, primer, al dirigisme de Hindenburg, i després a la victòria electoral dels nacionalsocialistes. No és la primera vegada que Francesc es refereix al risc d’una marxa enrere dramàtica en les democràcies occidentals. És del tot recomanable visionar el vídeo de l’audiència, facilitat ahir pels serveis informatius del Vaticà.

A la manera argentina, Francesc va distingir entre país, nació i pàtria. “És missió dels polítics aixecar i millorar el país, consolidar la nació i fer progressar la pàtria”, va dir a la delegació espanyola. “Construir la pàtria amb tothom”, va emfatitzar."

 

 

Crec que entenc la preocupació del papa Francesc: la radicalització de la confrontació ideològica és certament perillosa. El que passa és que si no es fila prim en les formulacions, pot semblar que s'estigui criticant l'existència d'ideologies. Si fos el cas, llavors ja no hi estaríem d'acord. Les ideologies són necessàries per a vertebrar les identitats personals i els col·lectius.

 

Anna Buj diu que segons el Papa "les ideologies sectaritzen i desconstrueixen la pàtria, no construeixen”. Si la cita és fidel, llavors aquí el sant pare no acaba de ser prou acurat. Enric Juliana afegeix que segons el Papa “és missió dels polítics aixecar i millorar el país, consolidar la nació i fer progressar la pàtria. Construir la pàtria amb tothom”. Com si aquest patriotisme, amb el que es pot estar d'acord, no fos ideologia. Sembla més aviat contradictori atacar les ideologies i defensar el patriotisme. Quan el sant pare diu, segons Anna Buj, que “és molt trist quan les ideologies s’apoderen de la interpretació d’una nació, d’un país, i desfiguren la pàtria” sembla manifestar aquesta aparent contradicció entre ideologies i patriotisme, que no compartim. Les ideologies no són dolentes per definició, el patriotisme és una ideologia i no hi pot haver un patriotisme que no sigui ideologia. En canvi, el sant pare sembla considerar que quan el patriotisme esdevé ideologia es torna negatiu, o que quan la ideologia penetra el patriotisme el perverteix.

 

Es pot entendre i compartir la prevenció del sant pare davant de la radicalització de les posicions ideològiques, tot esperant que això quedi aquí i que no hi hagi ressonàncies inconscients d'aquella posició que fa uns anys es va formular precisament propugnant "la fi de les ideologies", considerades com un fenomen negatiu i en extinció (en aquesta línia, a Espanya Gonzalo Fernández de la Mora, que seria Ministre d'Obres Públiques de 1970 a 1974, publicava el 1965 "El crepúsculo de las ideologías").

 

La visió del tema de les ideologies que ens sembla encertada queda sintetitzada per Andreu Marquès a l'article Patologia ideològica en l'Església?, Qüestions de Vida Cristiana n. 107, juny de 1981, p. 59-62, on molt matisadament es fa referència alhora als "greus perills de fanatisme, irracionalitat i opressió que amenacen tota societat fortament ideologitzada" i a la necessitat de la ideologia, dient que "els perills evidents d'una ideologia semblen petits en comparació amb l'atonia, el desencís i el risc de desintegració d'una societat desideologitzada". Com vèiem a l'Aglaia el 20.10.2020, Andreu Marquès hi diu: "Que una doctrina o una forma de vida tinguin trets ideològics no és considerat actualment ni com una tara original ni com una malaltia vergonyosa. (...). Sembla, doncs, que ja han passat els temps de "La fi de l'època ideològica" i de "El crepuscle de les ideologies" -valguin aquests dos exemples representatius- quan els apologistes de la societat industrial avançada creien poder anunciar-nos la mort propera de les ideologies i l'adveniment de societats consensuals, administrades amb pragmatisme i segons una racionalitat nova provinent del món de la tècnica (com si ciència i tècnica estiguessin desproveïdes de pressupòsits ideològics!). Segons aquesta mentalitat científico-tecnocràtica, tots els nostres problemes es reduirien a una bona administració i a un instrumental eficient. En canvi, en la situació paradoxal on ara ens trobem, tenim consciència de la necessitat d'enfrontar-nos novament amb les velles qüestions ideològiques (sobre el sentit de la vida, sobre el que és humà i el que no ho és, sobre uns ideals socials veritablement cohesionadors i mobilitzadors) i alhora veiem els greus perills de fanatisme, irracionalitat i opressió que amenacen tota societat fortament ideologitzada. Malgrat això, després que durant anys la consigna general fou de desideologitzar, avui s'aixequen veus per tot arreu a favor d'una reideologització. Els perills evidents d'una ideologia semblen petits en comparació amb l'atonia, el desencís i el risc de desintegració d'una societat desideologitzada. (...) Tot i reconèixer el paper que, en la formació i sobretot en el desenvolupament de les ideologies, poden tenir-hi -i, de fet, sovint hi han tingut- interessos particulars inconfessats, cal acceptar que la funció primària de les ideologies no és una funció de distorsió i dissimulació interessades, sinó una funció d'orientació en l'existència i de cohesió social, de la qual la distorsió és sempre una perversió possible, fins probable, però no ineluctable."

Universitat

 

Gerhard Richter 1971

"Entenc per universitat una "institució històrica d'educació superior orientada a tots els àmbits del saber, que actua com a organització professional del coneixement, amb caràcter de servei públic i funcionament autònom, i que té com a finalitats pròpies la formació personal i la capacitació i titulació professionals, a través de la docència, la recerca, el pensament i la transferència del coneixement".

(...)

La universitat continua educant les persones, tot i el seu saber especialitzat. La formació superior in-forma capacitats intel·lectuals i tècniques en els individus, i això és indestriable, es busqui així o no, de la generació d'actituds en les creences i en la conducta d'aquests individus. La ubniversitat educa, i ni pot ni ha de deixar de fer-ho. Una formació sense educació és un absurd i, sobretot, seria una falta, tractant-se de la universitat.

(...)

No oblidem, doncs, que és també missió de la universitat formar en valors, fomentar el pensament crític i vetllar pel comportament ètic.

(...)

L'educació és formació, però no tota la formació és educació. Perquè ho sigui, l'ensenyament que es dóna amb la formació s'ha d'acompanyar d'unes pautes de pensament i conducta que alhora el justifiquin. Actualment solem anomenar-les "valors", i comprenen des de creences bàsiques, com la llibertat o la justícia, actituds personals, com la rectitud o la integritat, fins a hàbits personals i col·lectius, com la tolerància i la responsabilitat, i fins i tot costums considerats apropiats i reproduïbles públicament, com la defensa de l'interès públic o el servei a la societat. Valors com aquests, tot acompanyant l'ensenyament, fan que la formació sigui també educació.

Norbert Bilbeny a Les humanitats a la universitat, a VIA, Revista del Centre d'Estudis Jordi Pujol n.19, setembre del 2012, pp. 120-123

Decència

Gerhard Richter 1977

El magnífic article Raons per estar contents del gran John Carlin a La Vanguardia del 22.11.20:

"Per animar-me una mica al principi del confinament vaig llegir La pesta, d’Albert Camus, i Diari de l’any de la pesta, de Daniel Defoe. Va funcionar millor un llibre que vaig llegir fa unes ­setmanes, La humanitat: una història esperançadora, d’un holandès anomenat Rutger Bregman. L’únic problema va ser que em va fer sentir culpable de ser pe­riodista.

Pot semblar curiós explicar-ho mentre continuem al purgatori viral, però l’irrefutable punt de partida de Bregman és que els éssers humans no hem estat mai millor. Si la gent no s’ho creu, com confirmen totes les enquestes a tot arreu des de dècades abans de la pandèmia, té molt a veure, segons Bregman, amb la visió pessimista del món que emetem els mitjans. Em consola pensar que no tot és culpa nostra. Està científicament demostrat que les males notícies venen més que les bones.

Si cada dia gairebé tots els diaris del món publiquen en portada les úl­times xifres de morts i contagis del virus deu ser perquè això és el que demanen els nostres estimats lectors. Què farem quan la pandèmia s’acabi? Com compensarem l’absència d’una dieta tan comercialment viable? Se m’acut que la solució seria seguir el patró actual i adoptar el costum de publicar les xifres de totes les morts de cada dia, siguin de càncer, del cor, de tuberculosi, de malària o d’accidents de trànsit. El material és abundant. Multiplicarien les actuals xifres de mort coronaviral per un factor de 40.

I servirien per continuar alimentant la falsa creença que tant desagrada a Rutger Bregman. Continuarem pensant que el món se’n va a fer punyetes quan la realitat és que, fins i tot tenint en compte el factor Covid, vivim l’era més pròspera, més segura i més saludable des del naixement del primer Homo sapiens. Les estadístiques confirmen, i Bregman no és l’únic que ho assenyala, que les malalties, la pobresa i les guerres afligeixen moltíssima menys gent avui que fa mig segle.

Però l’holandès va més lluny. La seva “idea radical”, com diu a la primera pà­­­gina del llibre, és una idea “negada per les religions i les ideologies, ignorades pels mitjans de comunicació i esborrada de les cròniques de la història mundial”, una idea “tan intrínseca a la naturalesa hu­mana que ha passat desapercebuda”. La seva idea radical és que “en el fons la gent és força decent”.

Bregman es passa la resta del llibre basant la seva tesi en fets. Explica els resultats de múltiples estudis psicològics que demostren que la bondat humana supera la malícia, d’investigacions encoratja­dores que s’han fet a les presons, d’aquella nit de Nadal del 1914 quan els soldats ­britànics i alemanys van interrompre la ­carnisseria per cantar-se nadales, inter­can­viar tabac i jugar partits de futbol.

Jo ja sospitava de la meva experiència com a periodista que Bregman tenia raó. Per exemple, a Belfast, durant el conflicte entre protestants i catòlics, la veritat que poques vegades explicava era que la major part de la ciutat funcionava normalment i la gent convivia en pau. Quan vaig cobrir les guerres de l’Amèrica Central em centrava en les matances i en els assassins, però la major part dels ciutadans d’El Salvador, Nicaragua o Guatemala, fins i tot dels combatents, eren nobles.

Gairebé tot el que he escrit durant gairebé quatre dècades com a periodista ha ressaltat la crueltat, l’egoisme, l’estupidesa, l’avarícia, la vanitat o la ignorància de l’espècie. Durant l’últim mes he gaudit d’allò més malparlant de Donald Trump, que encarna tots aquests defectes i més. M’he aturat a reflexionar de tant en tant, estupefacte, sobre com tants milions d’habitants d’un país tan afortunat, fora d’això, podrien haver triat votar tal espècimen com a president.

Però el que de vegades vaig pensar, i tampoc no vaig escriure, quan recorria territori trumper per Pennsilvània en vigílies de les eleccions és que l’enorme majoria d’ells i elles devien ser individus, com diria Bregman, força decents.

No tinc cap motiu per opinar, deixant de banda el deliri polític a què han sucumbit, que els gairebé 74 milions de votants de Trump són pitjors persones que els gairebé 80 milions que van optar per Joseph Biden. Si m’atropellés un cotxe, estic segur que els habitants de Punxsutawney, Pennsilvània, vindrien a ajudar-me amb la mateixa alacritat, o més, que els de Nova York o San Francisco.

Bregman va escriure el seu llibre abans que aparegués el virus. Però, fins i tot avui, em penso que continuaria veient motius per a l’esperança. Primer, sembla que hem trobat una vacuna en menys d’un any quan fa només unes quantes dè­cades hauríem trigat molt més. D’altra banda, els ­periodistes correm a publicar històries sobre joves troneres que no fan gens de cas de les normes de la distància social, quan la veritat és que l’enorme majoria ha demostrat la mena d’altruisme que se’ls demanaria en temps de ­guerra.

Que no s’oblidi mai: en aquesta època de plaga, tan singular que les seves víctimes mortals tenen una edat mitjana de més de 80 anys, són els joves els que se sacrifiquen, els que s’han quedat sense l’alegria que toca a la seva edat, els que patiran més les conseqüències econòmiques dels beneïts confinaments. Recordem-ho: els joves estan sent més que decents.

La bona notícia és que la tendència dels últims 10.000 anys o més és positiva i segurament no pas­sarà gaire temps fins que la humanitat recuperi els nivells de benestar sense precedents de què ha gaudit la generació que avui és la més vulnerable al coronavirus.

Per acabar, una altra bona notícia, una que hauria estat portada amb tambors i trompetes arreu del món, si no fos que la pandèmia ens ha obsessionat tant que hem perdut el sentit de la proporció. La vaig trobar, mig amagada, a The Times de Londres divendres. Una investigació que s’ha conclòs fa poc en un hospital de Boston indica que prendre suplements de vitamina D i mantenir un pes normal re­dueix les possibilitats de contreure el càncer “avançat o letal” fins a un 38 per cent.

Considerin això: el nombre global de morts per càncer el 2018 va ser de 9,5 milions, sis cops més dels que segurament moriran per la Covid el 2020 (en van quasi 1,4 milions fins ara). O sigui, la vitamina D i el menjar sa podrien salvar dues vegades més vides que la vacuna contra el virus.

Finalment, demano disculpes. Escric tot això per trencar el protocol malastruc que exigeix la meva feina i compartir el moment d’esperança que em va donar llegir el llibre de Rutger Bregman. Però, editors i lectors, no es preocupin: el servei normal es reprendrà ben aviat."

Daodejing 67

"La gent diu: "Tan gran com és, i el Dao no té definició."
Però el Dao no té definició precisament perquè és tan gran.
Si el Dao pogués ser definit, seria petit i no gran.

Hi ha tres tresors que estimo per damunt de tot:
el primer és la compassió, el segon és la sobrietat, el tercer és la humilitat.
El qui té compassió té realment valentia;
el qui té sobrietat té realment abundància;
el qui té humilitat pot realment tenir poder.

Els humans actuals volen ser valents sense ser compassius,
tenir abundància sense ser sobris,
tenir poder sense ser humils.
Això és fatal.

La compassió porta a la victòria en l'atac i a la fortalesa en la defensa.
Al qui és compassiu, el cel el protegeix."



Daodejing 67

Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

Xarxes daurades

Les aigües dels rius dels Ports fan també, com totes les aigües, unes precioses xarxes daurades quan el vent toca la seva superfície. N'hi ha d'infinitat de formes i colors. Ens agrada molt mirar de recollir-les en fotografia.

En trobareu algunes a

https://photos.app.goo.gl/dVZqFVtpznTJ4ajs8

Credo

 

La primera part d'aquesta versió del Credo, en construcció, està inspirada pel del pare Jordi Llimona, un dels nostres grans cristians de referència. La tercera respon a la tradicional estructura trinitària.

Creiem que el nostre coneixement té una certa correspondència amb la realitat.

Creiem que, malgrat tants condicionaments, som lliures.

Creiem que, tot i la incontrolable presència del mal, podem ser bons.

Creiem que es pot veure el món com a acollidor,

i els altres com a persones capaces d'estimar.

Creiem que es pot tenir com a referent simbòlic una divinitat creadora i protectora.

Creiem que la figura de Jesús de Natzaret és referent central del nostre itinerari.

Creiem en l'empenta de l'esperit que ens mou el cor i ens empeny a fer més humana la societat i a nosaltres mateixos.

Així sia.

El mal del nostre temps

Louise Bourgeois 2009

"El mal del nostre temps consisteix en la pèrdua de la consciència del mal."

J. Krishnamurti

Dir "no"

Ellsworth Kelly 1958

"És perfectament possible dir "no" a una persona amb fermesa i claredat o sortir d'una situació estant, alhora, en un estat intern de completa no-resistència. Quan dius "no" a una persona o situació, aquesta negativa no ha de venir de la reacció, sinó de la intuïció, d'una presa de consciència clara del que és correcte per a tu en aquest moment. Fes que sigui un "no" no-reactiu, un "no" d'alta qualitat, un "no" lliure de tota negativitat que no creï més sofriment."

Eckhart Tolle a El poder de l'ara (1997)

El cor de l'humil

Van Gogh 1884

"L'ànima de l'humil és com la mar; si algú llença una pedra a la mar, la superfície de l'aigua és pertorbada un instant, després la pedra s'enfonsa a l'abisme. Semblantment, tota la pena és engolida en el cor de l'humil, car en ell hi ha la força de Déu."

Silvà del Mont Athos (1866-1938)

El Daodejing

1

"El Dao que pot ser definit

no és el veritable Dao.

El nom que se li pugui donar

no és el seu veritable nom.

Sense nom, origina el cel i la terra.

Amb nom, és la mare de totes les coses.

L'absència de desig

porta a la seva comprensió.

El desig

porta a conèixer les seves manifestacions.

Però desig i absència de desig

són diferents noms d'una mateixa realitat.

Aquesta identificació es percep

en la profunditat més profunda,

on hi ha l'accés a la meravella."

2

"Quan algú reconeix la bellesa del que és bell,

alhora defineix allò que és lleig.

Quan algú reconeix la bondat del que és bo,

alhora defineix el que és dolent.

Presència i absència es generen mútuament.

Difícil i fàcil es complementen.

Llarg i curt es delimiten.

Alt i baix es donen suport.

Veu i to harmonitzen.

Davant i darrere se segueixen.

Això porta la persona sàvia a l'acció despresa,

a predicar amb l'exemple.

Deixa que les coses segueixin el seu curs,

nodreix sense interferir.

Produeix sense quedar-se les coses per a ell,

actua sense esperar res a canvi,

obté resultats sense vantar-se'n.

És perquè no se'n vanta

que els resultats l'acompanyen."

3

"No exaltar els virtuosos

propicia que la gent no disputi.

No valorar els béns difícils d'obtenir

propicia que la gent no robi.

No exhibir allò anhelat

propicia que els cors no es descontrolin.

Així procedeix la persona sàvia en el govern:

buida els cors de desigs,

omple les panxes de menjar,

afebleix les ambicions,

enforteix els cossos.

Així propicia una gent sense cobdícies ni aspiracions,

de manera que fins i tot els més persuasius no gosen actuar.

No interferir en el curs de les coses

resulta en que res roman sense govern."

4

"El Dao és buit;

però si el fem servir,

sembla inesgotable.

És profund, insondable;

sembla l'origen de tot.

Llima allò que sobresurt,

afluixa allò tensat,

atenua allò que encega.

Unit a tot,

pur i tranquil,

sembla existir per sempre.

No se sap de qui és descendent,

sembla predecessor dels déus."

5

"El cel i la terra són implacables,

s'ho miren tot com si fossin ninots pel sacrifici.

La persona sàvia és implacable,

tracta la gent com si fossin ninots pel sacrifici.

L'espai entre el cel i la terra

pot ser comparat a una manxa.

Buit però no esgotat,

com més el fas anar, més en brolla.

Com més en parles, menys l'entens.

Més val mantenir-se al seu centre."

6

"L'esperit de la terra no mor,

se l'anomena la profunda matriu.

L'entrada de la profunda matriu

és l'origen de tot.

Sembla existir per sempre;

la seva fecunditat no s'estronca

si es fa servir amb gentilesa."

7

"El cel i la terra tenen una llarga durada.

Poden durar tant

perquè no viuen per a ells mateixos.

Per això poden ser tan fecunds.

De la mateixa manera, la persona sàvia es situa en darrera posició

i així va al davant.

No es preocupa per ella mateixa,

i això la preserva.

La seva manca d'interessos personals

li permet assolir les seves finalitats."

8

"La màxima bondat és com l'aigua.

L'aigua beneficia totes les coses sense lluitar amb elles.

Arriba a llocs que no agraden a ningú.

Per això s'assembla al Dao.

Quan cerquis el teu habitatge, tria amb cura el lloc adient.

Quan conreïs la teva ment, arriba a les fondàries ocultes.

Quan tractis amb els altres, sigues amable i compassiu.

Quan parlis, mesura les teves paraules.

Quan governis, sigues equànime.

Quan administris, sigues eficient.

Quan actuïs, tria el moment oportú.

Si no et baralles amb ningú, no generaràs ressentiment."

9

"Més val no omplir del tot la tassa

que no pas mirar de portar-la sense que vessi quan està plena.

Si esmoles la navalla massa sovint,

acabarà sense tall.

Una sala plena d'or i jade,

ningú no podrà guardar-la.

El que, essent ric i distingit, és arrogant,

és culpable de la seva perdició.

Quan la feina és complerta, hom es retira.

Aquesta és la manera de fer del Dao."

10

"Pots mantenir pacífica la teva ment inquieta, en concentració en l'un?

Pots respirar suaument com un infant?

Pots purificar els teus pensaments?

Pots estimar la gent i governar-la, des de la discreció?

Pots obrir i tancar les portes del cel des de la receptivitat?

Pots conèixer-ho tot i entendre-ho sense interferir-hi?

Pots produir coses i fer-les créixer sense apropiar-te d'elles?

Pots actuar sense confiar en la teva pròpia capacitat?

Pots guiar sense dominar?

D'això se'n diu la virtut suprema."

11

"Trenta radis convergeixen al centre d'una roda

però és el buit que deixen al mig

el que permet funcionar al carro.

Es treballa el fang per fer una gerra,

però la seva utilitat depèn

de l'espai buit del seu interior.

S'obren portes i finestres a les parets d'una casa,

però és el buit que emmarquen

el que les fa útils per a l'habitatge.

Ens interessem pel que és,

però la seva utilitat depèn del que no és."

12

"Tots els colors alhora enceguen.

Tots els sons alhora ensordeixen.

Tots els sabors alhora enfarfeguen.

Córrer massa pels camps caçant excita la ment.

Cercar béns difícils d'obtenir no porta enlloc.

Per això la persona sàvia té més cura del que sent a dins que del que veu.

Es fixa més en el que té a l'abast que en el que és fora del seu abast."

13

"Els honors i el menyspreu neguitegen semblantment,

la fortuna, com el nostre cos, és una càrrega dolorosa.

Què vol dir que els honors i el menyspreu neguitegen semblantment?

Els honors afebleixen.

Aconseguir-los ens neguiteja, i perdre'ls també.

Aquest és el sentit de "els honors i el menyspreu neguitegen semblantment".

Què vol dir que la fortuna, com el nostre cos, és una càrrega dolorosa?

La causa per la que patim dolor és el nostre propi cos;

si no el tinguéssim, quin dolor podríem sentir?

Per tant, qui valora el món tant com seu cos,

pot tenir cura del món;

qui estima els ciutadans tant com a si mateix,

pot governar."

14

"Si mires de veure'l, no el veus. Per això se l'anomena l'invisible.

Si mires de sentir-lo, no el sents. Per això se l'anomena l'inaudible.

Si mires d'agafar-lo, no el toques. Per això se l'anomena l'intangible.

Amb aquestes tres característiques, no pot ser descrit;

per això s'apleguen en una de sola.

Per sobre no és brillant,

per sota no és fosc.

No para mai d'actuar però no té nom,

pertany al no-ser de les coses.

És forma sense forma,

i imatge sense imatge.

És fugaç i evasiu.

Per davant, no veus el seu rostre;

per darrere, no veus la seva esquena.

Sigues fidel al Dao immemorial

per orientar l'existència actual.

Qui coneix l'origen,

té el fil del Dao."

15

"Els mestres antics eren tan subtils, penetrants i profunds

que no se'ls podia conèixer.

Com que no podien ser coneguts,

només podem mirar de descriure la seva aparença.

Eren vacil·lants, com qui creua un torrent a l'hivern;

cautelosos, com qui veu perills per totes bandes;

discrets, com un convidat;

evanescents, com el gel que es fon;

sense pretensions, com un tros de fusta que no ha estat treballat;

buits, com una vall;

opacs, com l'aigua tèrbola.

Qui pot aclarir l'aigua tèrbola?

Deixeu-la tranquil·la, i s'anirà aclarint.

Qui pot assolir el moviment?

Deixeu que la calma tingui lloc,

i l'acció apareixerà gradualment.

Qui segueix el Dao no anhela l'abundància.

En no estar curull, pot ser humil,

semblar desgastat i inacabat."

16

"Buida la teva ment de desigs i ambicions

per tal de preservar la pau profunda.

De l'aparença bulliciosa de les coses

contempla'n el retorn a la quietud.

Tots els éssers creixen amb agitació,

però després tornen a la seva arrel.

Tornar a la seva arrel és trobar el repòs.

Reposar és tornar al seu ordre natural.

Tornar al seu ordre natural és conèixer l'eternitat.

Conèixer l'eternitat és ser il·luminat.

Qui no coneix l'eternitat

camina cegament cap a la desgràcia.

Qui coneix l'eternitat

acull tothom.

Qui acull tothom és imparcial.

Qui és imparcial és part de la natura.

Qui és part de la natura és com el Dao.

Qui és com el Dao arriba al que és ferm.

Quan el jo desapareix, no hi pot haver perill."

17

"Dels bons dirigents, la gent gairebé no en nota l'existència.

Als no tan bons, la gent els honora i lloa.

Als mediocres, la gent els té por.

Als dolents, la gent els menysprea.

Si el que dirigeix no té prou confiança en la gent,

no obtindrà la confiança de ningú.

Prudent, va molt amb compte amb el que diu.

Fa la seva feina i assoleix els seus objectius

de tal manera que la gent diu: "Ho hem fet nosaltres."

18

"Quan es deixa de banda el Dao

apareixen la moralitat i la justícia.

Quan la intel·ligència i la perspicàcia són admirades,

floreix la hipocresia.

Quan no hi ha harmonia familiar,

es parla de "lleialtat a la família" i d'"honorar els pares".

Quan hi ha desordre al país,

s'invoca "la fidelitat del bon súbdit".

Quan el Dao es perd, apareix la falsedat."

19

"Deixa de banda la sagacitat, descarta la santedat,

i la gent se'n beneficiarà cent vegades.

Deixa estar el deure, descarta la moralitat,

i la gent serà abnegada i compassiva.

Abandona l'astúcia, descarta el lucre,

i així bandits i lladres desapareixeran.

Però amb aquestes tres normes no n'hi ha prou.

Per això, sigues senzill i íntegre,

redueix el teu egoisme i restringeix els teus desigs."

20

"Deixa't estar d'aprendre les normes de l'etiqueta

i no tindràs preocupacions.

Què t'importa si la gent està d'acord amb tu o no?

Què t'importa si els altres et troben bell o lleig?

Què t'importen les coses que preocupen els altres?

Quines bestieses!

Tothom es distreu i gaudeix

com quan es presencia un gran espectacle,

o com quan hom contempla des d'una terrassa

els jardins a la primavera.

Jo estic inert, sense expressió,

com un nadó que encara no sap somriure.

Com qui no sap a on adreçar-se,

com qui no té llar.

Tothom viu en l'abundància,

jo no tinc res.

Estic boig, oh sí!

Em moc en la confusió.

Tothom és clar i brillant,

jo goso transitar per les tenebres.

Tothom és agut i llest,

jo soc curt de gambals.

Soc com qui va a la deriva en alta mar,

vaig sense un rumb determinat.

Tothom sembla tenir un propòsit,

jo soc un ermità intractable i avorrit.

Jo soc diferent,

soc com un infant joiós de prendre el pit matern."

21

"La persona sàvia adquireix virtut en seguir el Dao.

El Dao és quelcom indefinit i vague.

És vague i indefinit, però adquireix formes.

És indefinit i vague, però hi passen coses.

És profund i fosc, i en ell hi ha una força vital,

i aquesta força el fa eficaç.

Des dels temps més remots fins avui,

no s'ha prescindit del seu nom.

I com es pot conèixer la seva força?

Experimentant-la."

22

"El que és incomplet és completat.

El que és inclinat és redreçat.

El que és buit és omplert.

El que és vell és renovat.

Qui té pocs desigs, els obté;

qui en te molts, es perd.

El senzill i pur és assolit,

el complicat i extens causa confusió.

Per això, la persona sàvia abraça la unitat

i és el model del món.

Sobresurt perquè no s'exhibeix.

És reconeguda perquè no es reafirma.

Mereix honors, perquè no s'exalça.

Mana, perquè no s'imposa.

Ningú la combat, perquè ella no oprimeix ningú.

Diu una antiga dita:

"El que és incomplet, és completat."

Qui pot considerar vanes aquestes paraules?

Tot veritable acompliment hi és referit."

23

"Parlar poc és natural.

Una ventada no dura tot un matí.

Una tempesta no dura tot un dia.

Qui fa aquestes coses? La naturalesa.

Si les coses de la naturalesa

no poden perdurar,

com poden pretendre els humans

que les seves coses sí que ho facin?

Qui segueix el Dao, s'uneix al Dao.

Qui practica la virtut, s'uneix a la virtut.

Si els abandones, ells t'abandonen.

Qui s'hi identifica,

és acollit per ells i pot avançar plenament.

Obre't al Dao i a la virtut, no els abandonis,

i confia en les teves respostes naturals.

Qui no confia prou, no pot rebre confiança."

24

"Qui està de puntetes no és estable.

Qui fa passes molt llargues no pot mantenir el ritme.

Qui s'exhibeix, no llueix.

Qui vol ser algú, no ho aconseguirà.

Qui s'enalteix, no mereix honors.

Qui es vanagloria, no fa res de bo.

Des del punt de vista del Dao,

aquests excessos són com excrescències

i restes d'escombraries que repugnen tothom.

Per això, qui s'uneix al Dao no actua així."

25

"Hi ha quelcom que existeix abans que el cel i la terra.

Immòbil i impenetrable, buit i silenciós

pur i profund, únic i il·limitat,

sense so, sense forma, no depèn de res i mai no canvia,

omnipresent i inexhaurible.

Se'l pot considerar la mare del món.

No conec el seu nom, però si li he de donar un nom li diré Dao.

Si l'hi he de donar un cognom, li diré "gran", perquè s'expandeix;

la seva expansió el porta lluny, i la llunyania el fa tornar.

El Dao és gran, el cel és gran, la terra és gran, l'ésser humà és gran.

L'ésser humà segueix la llei de la terra, la terra segueix la llei del cel,

el cel segueix la llei del Dao, el Dao segueix la seva pròpia llei."

26

"El que pesa és l'arrel del que és lleuger.

La calma és qui governa l'activitat.

Així, la persona sàvia, quan viatja,

no s'allunya del seu carruatge.

Tot i poder recórrer els paisatges més excelsos,

es controla i es queda en pau al seu lloc.

Com pot un gran personatge

governar sense prudència?

Si es comporta frívolament,

perd l'arrel de la seva influència.

Si es mou amb impaciència,

perd el poder."

27

"Un bon caminant no deixa rastre.

Un bon orador no s'entrebanca ni ofèn.

Un bon comptable no necessita eines de càlcul.

Un bon serraller no fa servir reixes ni cadenats,

i ningú pot obrir el que ha tancat.

Qui lliga bé no fa servir cordes ni nusos,

i ningú pot deslligar el que ha lligat.

Així, la persona sàvia sempre ajuda tothom,

a ningú deixa desemparat.

La persona sàvia sempre salva les coses,

no en deixa cap de banda.

D'això se'n diu "comportar-se amb clarividència".

Per això, l'expert ensenya l'inexpert,

i l'inexpert és la matèria amb la qual treballa l'expert.

Qui no aprecia el seu mestre, qui no estima el seu material,

per coneixements que tingui, equivoca el seu camí.

D'això se'n diu "la subtilesa essencial.""

28

"Coneix la creativitat sense perdre la receptivitat;

així esdevens l'energia de l'univers.

Essent l'energia de l'univers,

la virtut no t'abandona i et torna innocent com un infant.

Acull la llum sense perdre la foscor;

així esdevens un exemple per al món.

Essent un exemple per al món,

la virtut no et trontolla i et torna a la unitat inicial.

Rep honors sense perdre la humilitat;

així esdevens una vall per al món.

Quan ets una vall per al món,

la virtut t'omple i tornes a la senzillesa d'un tronc en brut.

En mans de la persona sàvia el tronc en brut és convertit en eines;

aquestes eines estan al servei de la persona sàvia.

Per això la persona sàvia no destrueix el tronc,

sinó que el converteix en eines útils per al món."

29

"Qui vol dominar el món i fer-lo com ell voldria,

està abocat al fracàs.

El món és tan gran i respectable

que no pot ser dominat.

Qui el domina l'empitjora,

qui el té el perd.

Perquè al món unes coses són al davant, altres al darrere;

algunes escalfen, d'altres refreden;

certes coses són fortes, altres són febles;

de vegades s'estan dretes, de vegades cauen.

Per això la persona sàvia rebutja tot excés,

refusa els extrems i descarta tota extravagància."

30

"Qui governa d'acord amb el Dao

no mira de dominar el món amb la força de les armes,

ja que aquestes acostumen a girar-se

en contra dels que les van crear.

On acampen els exèrcits,

no hi creix després més que esbarzers i garrigues.

Tota gran guerra va seguida per anys de fam.

Un bon guerrer dóna un cop decisiu i llavors s'atura;

no ho aprofita per estendre el seu domini.

Assoleix el seu objectiu, però no se'n vanta amb arrogància;

no està orgullós del seu triomf,

més aviat li sap greu no haver pogut evitar la guerra.

Dóna el cop perquè no té cap altra opció, no pel gust de la violència.

Perquè expandir-se excessivament és precipitar la decadència,

i això és contrari al Dao,

i el que és contrari al Dao genera la seva pròpia destrucció."

31

"Les armes són instruments nefastos, tothom les detesta.

La gent del Dao no se'n serveix.

En els afers privats es considera l'esquerra com a lloc d'honor.

En els afers militars és la dreta el lloc d'honor.

Ja que les armes són instruments nefastos,

no són instruments adients per a la persona sàvia.

Aquesta només les fa servir quan no hi ha cap més remei,

i ho fa amb mesura,

sense trobar glòria en la victòria.

El que troba gloriosa la victòria

és el que frueix amb la mort d'éssers humans.

I qui es complau en matar éssers humans,

no pot guanyar-se la confiança de la gent.

Per als esdeveniments joiosos

el lloc d'honor és l'esquerre,

i per als fets luctuosos

el lloc d'honor és el dret.

A l'exèrcit, el comandant adjunt es situa a l'esquerra,

el comandant en cap, a la dreta.

Això vol dir que la guerra es compara a un funeral.

Quan molta gent ha estat morta,

només és just que els supervivents plorin pels morts.

Per això, una victòria ha de ser celebrada amb ritus de dol."

32

"El Dao no ha tingut mai nom.

Tot i ser tan petit i simple,

ningú el pot arribar a imaginar.

Si els dirigents seguissin el Dao,

tothom els seguiria.

El cel i la terra es posarien d'acord

per fer caure una dolça rosada.

El poble, fins i tot sense rebre ordres,

s'organitzaria equitativament per si mateix.

Quan al principi el Dao es va dividir,

va originar totes les coses,

les quals reberen un nom.

Però ara hi ha massa noms en circulació,

i cal aturar-se per evitar el perill de confusió.

Tot va a parar al Dao,

com els torrents de les valls

van a parar als rius i als mars."

33

"El qui coneix els altres, és llest;

el qui es coneix a si mateix, és savi.

El qui venç un altre, té força;

el qui es venç a si mateix, té veritable poder.

El qui està content amb el que té, és ric;

el qui manté el seu propòsit, és ferm.

El qui roman fidel a si mateix i accepta la mort,

troba la vida."

34

"El Dao pot ser trobat per tot arreu.

Tot li deu l'existència,

però no demana obediència.

Fa coses, però no se les atribueix.

Te cura de tot, però no se n'apropia.

No té pretensions,

i per això se'l pot anomenar petit.

Tot s'adreça a ell sense necessitat de crida,

i per això se'l pot anomenar gran.

De la mateixa manera, la persona sàvia mai es considera gran,

i així, assoleix la grandesa."

35

"Qui copsi la imatge primordial

atraurà el món.

El món no patirà cap mal,

i estarà en pau, prosperitat i equilibri.

La música i l'olor del bon menjar aturen el caminant,

però el que es diu del Dao no té gust de res.

Se'l mira i no pot ser vist,

se l'escolta i no pot ser sentit.

Però si se'l fa servir, és inexhaurible."

36

"El que es contrau,

va començar expandint-se.

El que s'afebleix,

va començar enfortint-se.

El que s'ensorra,

va començar construint-se.

Per rebre,

primer cal donar.

D'això se'n diu "comprensió de l'ocult".

El que és tendre i feble

pot vèncer el que és dur i fort.

Els peixos no han de sortir de la fondària de les aigües,

el poder no ha de ser exhibit."

37

"El Dao no fa mai res,

però no hi ha res que quedi sense fer.

Si els dirigents actuessin així,

tot evolucionaria per si mateix.

Si en evolucionar sorgissin desigs,

caldria tornar a la simplicitat que no es pot definir.

En aquesta simplicitat sense nom no hi ha desigs.

Sense desigs és possible la pau

i el món s'arranjaria per ell mateix."

38

"La persona de gran virtut ignora la seva virtut,

per això posseeix la virtut.

La persona de poca virtut no oblida la seva virtut,

per això no posseeix la virtut.

La persona de gran virtut no actua per interessos personals,

la persona de poca virtut sí que ho fa.

La persona bona actua sense necessitar motivacions per fer-ho.

La persona justa actua deliberadament.

La persona convencional actua i, si no troba resposta de grat en la gent,

s'arremanga i s'imposa per la força.

Per això es diu: "Perdut el Dao, queda la virtut.

Perduda la virtut, queda la bondat.

Perduda la bondat, queda la justícia.

Perduda la justícia, queda la convenció."

La convenció només és aparença d'honestedat i lleialtat;

en realitat, és origen de desordre i confusió.

Les antigues convencions són només una clofolla del Dao,

i poden portar ara a la ignorància.

Així, la persona sàvia observa el que hi ha al fons

i no l'aparença.

Té en compte el fruit i no la clofolla.

Llença aquesta i es queda aquell."

39

"En temps antics, moltes coses van assolir la plenitud.

El cel va assolir la plenitud amb la seva claredat;

la terra va assolir la plenitud amb la seva fermesa;

l'esperit va assolir la plenitud amb la seva potència;

la vall va assolir la plenitud amb la seva fertilitat;

els éssers vivents van assolir la plenitud amb la seva reproducció;

els dirigents van assolir la plenitud esdevenint bons governants.

Tots són el que són en virtut de l'assoliment de la plenitud.

Si el cel no fos clar, s'entelaria;

si la terra no fos ferma, s'esfondraria;

si l'esperit no fos potent, s'esvaniria;

si la vall no tingués l'aigua que la fa fèrtil, s'assecaria;

si els éssers vivents no es poguessin reproduir, s'extingirien;

si els dirigents no governessin bé, s'ensorrarien.

Ja que el que és gran fa del que és humil la seva arrel;

el que és a dalt es sosté en el que és a baix.

Per això els dirigents s'anomenen a si mateixos

"el desvalgut", "l'ignorat" i "l'indigne";

saben que depenen del que és humil.

Sense les seves peces, no hi hauria carruatge.

La persona sàvia no vol ser com el jade,

sinó com una pedra qualsevol."

40

"El retorn a l'origen és la dinàmica del Dao.

La subtilitat és la manera d'actuar del Dao.

Tot existeix, però l'existència ha sorgit del no res."

41

"Quan un deixeble d'alt nivell sent parlar del Dao,

el practica amb afany.

Quan un deixeble de nivell mig sent parlar del Dao,

oscil·la entre la comprensió i la incomprensió.

Quan un deixeble de baix nivell sent parlar del Dao,

se'n riu.

Si aquest no se'n rigués, el Dao no seria el que és.

Diuen antics proverbis:

El camí lluminós sovint sembla fosc.

Qui progressa sovint sembla retrocedir.

La manera fàcil sovint sembla àrdua.

La virtut més gran sovint sembla buida.

La puresa més gran sovint sembra tacada.

Ser virtuós sovint sembla poc escaient.

La força de la virtut sovint sembla poca cosa.

La virtut real sovint sembla irreal.

Com un quadrat immens, que no té cantonades,

com els grans talents, que maduren tard,

com les notes més agudes, que costen de sentir,

com les imatges més boniques, que no tenen forma,

el Dao és ocult i no té nom,

però només ell ofereix ajuda i plenitud."

42

“El Dao engendra l'un; l'un engendra el dos;

el dos engendra el tres i el tres engendra totes les coses.

Tot porta el yin al darrera i el yang al davant;

combinant aquestes forces s'assoleix l'harmonia.

Els humans avorreixen la soledat, la pobresa, la indignitat,

però en canvi prínceps i senyors fan servir aquests termes per referir-se a ells mateixos.

Realment, les coses sovint s'engrandeixen mirant de disminuir-les

i disminueixen mirant d'engrandir-les.

Jo ensenyo el que altres han ensenyat:

«qui viu violentament, morirà violentament».

Aquesta és la guia del meu ensenyament.”

43

"El més tou del món pot vèncer el més dur.

El que no té forma pot penetrar on sembla no haver-hi lloc.

Per això conec la utilitat de no interferir.

Ensenyar sense paraules.

Eficàcia de no interferir.

Pocs arriben a entendre-ho."

44

"Què ens estimem més, la fama o la salut?

La salut o la riquesa?

Què preferim, tenir salut o guanyar fama i riquesa?

Qui s'aferra a les coses, pateix per elles.

Qui acumula moltes coses, té més perill de pèrdua.

Qui sap quan en té prou, mai és avergonyit.

Qui sap mesurar-se, no corre perills

i viurà llargament."

45

"La més gran realització sembla insuficient,

però té un efecte que no decau.

La més gran plenitud sembla buida,

però la seva acció és inexhaurible.

La més gran rectitud sembla torçada.

La més gran habilitat sembla maldestre.

La més gran eloqüència sembla incongruent.

El moviment venç el fred.

La quietud venç la calor.

La transparència i la calma endrecen el món."

46

"Quan el Dao regna al món

els bons cavalls serveixen per transportar fems.

Quan no hi ha Dao al món

cavalls de guerra són criats per tot arreu.

No hi ha desgràcia més gran que tenir massa desigs.

No hi ha mal més gran que estar insatisfet.

No hi ha vici més gran que ser cobdiciós.

Només qui sap quan ja n'hi ha prou

en tindrà sempre prou."

47

"Sense sortir de casa, es pot conèixer el món.

Sense mirar per la finestra, es poden descobrir els camins del cel.

Com més lluny d'un mateix, menys se sap.

Per això la persona sàvia coneix sense fer cap pas,

entén sense mirar,

assoleix fites sense interferir."

48

"Quan s'aprèn estudiant,

cada dia s'adquireix alguna cosa.

Quan s'aprèn amb el Dao,

cada dia cal desprendre's d'alguna cosa.

Desprenent-se cada cop més

s'arriba a l'estadi de la no interferència.

En no interferir,

res queda sense fer.

El món s'ha de regir deixant que les coses flueixin.

Res pot ser regit interferint."

49

"La persona sàvia no té interessos propis,

fa seus els interessos de la gent.

És bona amb els bons

i també amb els que no són bons,

i així aconsegueix que aquests esdevinguin bons.

Confia en els sincers

i també en els que no són sincers,

i així aconsegueix que aquests esdevinguin dignes de confiança.

La persona sàvia sembla indecisa

perquè manté una certa distància.

La gent no para de mirar i escoltar,

ella somriu com un infant."

50

"Viure és arribar i morir és tornar.

Tres persones de cada deu avancen cap a la vida.

Tres persones de cada deu avancen cap a la mort.

Tres persones de cada deu moren per l'ànsia de viure;

això és culpa dels seus esforços excessius per perpetuar la vida.

Només els que no tenen l'afany de viure

se'n surten millor que els que atresoren les seves vides.

Es diu que qui sap viure

viatja sense por dels búfals i els tigres,

i va desarmat al combat.

El búfal no troba on enfonsar-li la banya,

el tigre no troba on clavar-li l'urpa,

l'enemic no troba on perpetrar el seu tall.

Per què?

Perquè aquesta persona ha suprimit els seus punts febles."

51

"El Dao engendra,

la virtut nodreix,

la matèria conforma,

l'energia perfecciona.

Per això, totes les coses

veneren el Dao

i exalcen la seva virtut.

Aquest venerar el Dao

i exalçar la seva virtut

no és imposat sinó espontani,

sorgit de la mateixa naturalesa.

Perquè el Dao engendra totes les coses

i la seva virtut les nodreix,

les fa créixer, les perfecciona,

les conserva, les madura

i les protegeix.

Engendrar sense apropiar-se,

obrar sense demanar res a canvi,

guiar sense dominar,

aquesta és la gran manera."

52

"Tot té un mateix origen, que anomenem la mare del món.

Qui coneix la mare, coneix els fills.

Qui coneix els fills i es manté en contacte amb la mare,

és alliberat de la por de la mort.

Qui manté la boca tancada i té cura dels sentits,

viu sense neguit.

Qui xerra massa i sempre va atrafegat,

viu assetjat.

Veure el subtil és ser lúcid,

tenir cura del que és feble és ser fort.

Qui fa servir la llum,

es veu a ell mateix

i no obre la seva vida a la calamitat.

D'això se'n diu seguir el Dao etern."

53

"Voldria tenir prou saviesa

com per poder seguir el gran camí,

i tenir només por de perdre'l.

El gran camí és pla i recte,

però la gent agafa senders tortuosos.

Quan la cort s'omple d'esplendor,

els camps s'omplen de males herbes

i els graners queden buits.

Els dirigents vesteixen roba de luxe,

porten espases esmolades,

s'afarten de beguda i de menjar,

acumulen tresors i riquesa en excés.

D'això se'n diu la vanitat dels lladres;

certament, no és el Dao."

54

"El que està ben arrelat no serà arrancat.

El que està ben agafat no serà deixat anar.

Per això, els rituals ancestrals seran continuats

de generació en generació.

Si conrees la virtut en tu mateix,

la teva virtut serà genuïna.

Si la conrees a la teva família,

la virtut de la família serà forta.

Si la conrees al teu poble,

la virtut del poble serà duradora.

Si la conrees al teu país,

la virtut del país serà abundant.

Si la conrees al món,

la virtut del món serà per tot arreu.

Mira cada persona com a persona;

mira a la família com a família,

mira al poble com a poble,

mira al país com a país,

mira al món com a món.

Com puc saber com és el món?

D'aquesta manera."

55

"Qui assoleix la virtut suprema

és com un nadó.

Abelles, escorpins i escurçons no el piquen,

les feres salvatges no l'ataquen,

les aus rapaces no se l'emporten.

Té tous els ossos i tendres els tendons,

però s'agafa fort.

Ignora la unió dels sexes,

però és ple de vitalitat.

Crida tot el dia però no es queda afònic,

perquè posseeix la plena harmonia.

Conèixer l'harmonia és conèixer l'eternitat,

conèixer l'eternitat és estar il·luminat.

Mirar de perllongar la durada de la pròpia vida

és perillós i antinatural.

Controlar la respiració és un sobreesforç.

Créixer massa és començar a decaure.

Forçar les coses és contrari al Dao,

i el que és contrari al Dao desapareix aviat."

56

"El qui coneix, no parla; el qui parla, no coneix.

No parlis massa, vigila les teves emocions,

tempera la teva agudesa, simplifica els teus problemes,

atenua la teva brillantor, fes-te u amb la pols de la terra;

això s'anomena la meravella de la unitat.

Aquell que està unificat, és més enllà dels amics i els enemics,

més enllà del guany i la pèrdua, més enllà de l'honor i la desgràcia.

Un humà així és gran perquè és més enllà de la grandesa."

57

"A l'hora de governar, els objectius s'expliciten.

A l'hora de fer la guerra, els objectius s'amaguen.

A l'hora d'endreçar el món, els objectius es deixen enrere.

Ho sé perquè he vist que, com més restriccions i prohibicions s'imposen,

més s'empobreix i aliena la gent;

com més armes té la gent,

més desordre i conflicte hi ha;

com més enginyoses són les persones,

més coses nefastes passen;

com més prominència es dóna a les lleis i regulacions,

més lladres i bandits sorgeixen.

Per això la persona sàvia diu:

no interfereixo,

i així la gent per ella mateixa progressa;

fomento la quietud,

i així la gent per ella mateixa millora;

no emprenc cap negoci,

i així la gent per ella mateixa s'enriqueix;

no desitjo res,

i així la gent per ella mateixa retorna a la senzillesa."

58

"Quan el govern és discret,

la gent és honesta;

quan el govern és repressor,

la gent és deslleial.

La dissort és a l'aguait en la sort,

la sort es troba al costat de la dissort;

qui sap el que s'esdevindrà?

El correcte pot portar a l'engany,

i el bé convertir-se en calamitat;

res és sempre el mateix.

Però això sempre ha estat difícil d'entendre.

Per això la persona sàvia és tallant però no divideix,

és aguda però no feridora,

és ferma però no insolent,

és brillant però no encegadora."

59

"Per tal de governar la gent en harmonia amb l'univers,

el millor és la moderació.

La moderació comporta renunciar als interessos personals.

Això depèn de la virtut acumulada en el passat;

si s'ha acumulat molta virtut, llavors tot es pot superar.

Si tot es pot superar, no es coneixen els límits.

Qui no té límits coneguts, pot ser un gran guia.

Però només el guia que s'adreça a la font primordial

perdura en el temps.

D'això se'n diu tenir arrels fondes i bases fermes.

Porta a una llarga vida amb visió del canvi permanent."

60

"Cal governar un país com es fregeixen els peixets,

amb cura perquè no es desfacin.

Si es governés el món seguint el Dao,

el mal no hi tindria poder.

No perquè el mal no sigui poderós,

sinó perquè no seria utilitzat per malmetre la gent.

El mal no la malmetria,

i la persona sàvia tampoc.

Si ni l'un ni l'altre la malmeten,

augmenta la virtut."

61

"Un país gran ha de ser com un solc profund

envers el qual tot flueix.

S'ha d'assemblar al paper de la dona al món;

ella es fa seu l'home mostrant-se receptiva amb ell.

Un gran país, mostrant-se receptiu,

incorpora un país petit;

un país petit, mostrant-se receptiu,

és incorporat per un país gran;

tots dos fan servir la receptivitat

per incorporar o ser incorporats.

Un país gran mira de tenir més població;

un país petit mira de donar feina a la seva gent.

Així, tots dos reben el que desitgen.

La grandesa passa per mostrar-se receptiu."

62

"El Dao es troba en el més profund de totes les coses.

És el tresor de la persona sàvia i l'empara de la que no ho és.

Les paraules boniques comporten honors,

les accions boniques comporten respecte.

Tot i que algú no sigui virtuós, perquè foragitar-lo?

Quan es nomena un nou emperador

i els seus ministres,

en comptes de fer una ofrena de jade

que hagi de ser portada per una quadriga,

val més que siguin fidels al Dao.

Els antics estimaven el Dao

perquè, amb ell, quan cerques, trobes;

i quan fas una falta, igualment ets acollit.

El Dao és el màxim que es pot assolir."

63

"Actua sense coaccionar,

implica't sense interferir,

tasta el que no té gust,

considera el petit com a gran,

i el poc com a molt,

respon a les injúries amb amabilitat.

Escomet les coses difícils mentre encara són fàcils,

enfronta't amb el que és gran mentre encara és petit;

totes les coses difícils comencen essent fàcils,

i totes les coses grans comencen essent petites.

Per això la persona sàvia mai emprèn coses grans

i així és com pot dur a terme grans coses.

El que promet a la lleugera

no acostuma a complir la seva paraula.

El que tot ho troba fàcil

trobarà moltes dificultats.

Per això, la persona sàvia tot ho considera difícil

i acaba no trobant dificultats."

64

"El que està quiet és fàcil de retenir;

el que no ha esdevingut és fàcil de prevenir;

el que és fràgil és fàcil de trencar;

el que és petit és fàcil de dispersar.

Val més preveure les coses abans que esdevinguin,

val més posar ordre abans que esclati la confusió.

L'arbre que no pots envoltar amb els braços ve d'un tendre brot;

la torre més alta comença amb un petit munt de terra;

el viatge més llarg comença amb un petit pas.

Qui actua, interfereix;

qui reté, perd.

La persona sàvia no actua i no interfereix;

no reté res i no perd res.

La gent acostuma a espatllar el que fa just abans d'acabar-ho;

si es posa tanta cura al final com al principi, res s'espatlla.

La persona sàvia desitja no desitjar,

i no dóna valor a coses difícils d'obtenir;

aprèn a no encallar-se en les idees,

s'interessa pel que l'altra gent ha ignorat.

Així, sense interferir,

ajuda al desenvolupament natural de les coses."

65

"Els avantpassats que seguien el Dao

no semblaven coneixedors sinó ignorants.

La gent és difícil de governar

quan es pensa que sap molt.

Qui governa amb astúcia,

arruïna el país;

qui governa amb simplicitat,

és una benedicció pel país.

Saber aquestes dues coses

és conèixer la veritable norma.

Conèixer aquesta norma

és posseir la virtut.

La virtut és profunda i extensa,

fa que tot torni a l'harmonia."

66

"El que fa que els rius i els mars siguin els reis dels torrents de les valls

és que romanen per sota d'ells.

Per això poden ser reis dels torrents de les valls.

Així, la persona sàvia,

si desitja orientar la gent,

fa baixar humilment la seva paraula cap a ella.

Per poder ser qui orienta la gent,

es queda a sota.

D'aquesta manera, la persona sàvia orienta la gent

sense que la gent noti el seu pes.

Conserva una posició preeminent

sense fer nosa.

Tothom li dóna suport

i no es cansa d'ella.

Com que ella no lluita amb ningú,

ningú lluita amb ella."

67

"La gent diu: "Tan gran com és, i el Dao no té definició."

Però el Dao no té definició precisament perquè és tan gran.

Si el Dao pogués ser definit, seria petit i no gran.

Hi ha tres tresors que estimo per damunt de tot:

el primer és la compassió, el segon és la sobrietat, el tercer és la humilitat.

El qui té compassió té realment valentia;

el qui té sobrietat té realment abundància;

el qui té humilitat pot realment tenir poder.

Els humans actuals volen ser valents sense ser compassius,

tenir abundància sense ser sobris,

tenir poder sense ser humils.

Això és fatal.

La compassió porta a la victòria en l'atac i a la fortalesa en la defensa.

Al qui és compassiu, el cel el protegeix."

68

"Un bon militar no és bel·licós.

Un bon guerrer no és irascible.

Un bon vencedor no és venjatiu.

Un bon empresari és humil.

Aquesta és la virtut de la no confrontació,

la bona manera de tractar la gent.

Des de sempre aquesta és la millor forma

d'entrar en harmonia amb el cel."

69

"Els estrategs militars tenen una dita:

"En comptes de fer el primer moviment, com l'amfitrió,

més val esperar i veure a venir, com el convidat.

És millor retrocedir un peu

que avançar una polzada."

D'això se'n diu avançar sense que ho sembli,

arremangar-se sense mostrar els braços,

capturar l'enemic sense lluitar-hi,

defensar-se sense fer servir armes.

No hi ha perill més gran

que subestimar l'enemic,

ja que el que ho fa perd el que té.

Quan s'emprèn la lluita,

el menystingut guanyarà."

70

"Les meves paraules són fàcils d'entendre

i fàcils de practicar,

però ningú al món les entén

ni les practica.

Les meves paraules tenen un origen ancestral,

les meves accions són apropiades.

Però com que la gent no entén el meu ensenyament,

no em coneixen.

Pocs són els que em segueixen,

els que em fan cas són valuosos.

La persona sàvia amaga sota els seus pobres vestits

pedres precioses en el seu cor."

71

"Saber que no saps,

és un gran assoliment;

no saber i creure's que saps,

és un defecte.

Conèixer els propis defectes

és alliberar-se d'ells.

Per això, la persona sàvia no té defectes:

com que els reconeix, no els pateix."

72

"Quan la gent no tem el governant,

és que els gran governant ha arribat.

No fica el nas a les seves llars,

no l'aclapara a les seves feines,

no l'oprimeix, i així no se sent ofesa

Per això, la persona sàvia es coneix

però no s'exhibeix.

Es respecta a sí mateixa,

però no és arrogant.

Deixa estar el que no necessita."

73

"El coratge de l'agosarat el porta a la mort,

el coratge del prudent el manté en vida;

un és perjudicat i l'altre beneficiat.

Quan el cel colpeja algú, qui sap per què?

Fins i tot la persona sàvia es desconcerta davant d'això.

Per això el Dao

és saber vèncer sense lluitar,

saber respondre sense paraules,

saber presentar-se sense ser cridat,

saber planificar sense pressa.

La xarxa del cel és molt gran;

les seves malles són amples, però res se li escapa."

74

"Si la gent no tem la mort,

com atemorir-la amb la mort?

Però si tem la mort,

com sempre és el cas,

i el que transgredeix la llei pot ser empresonat i executat,

qui gosarà llavors transgredir la llei?

Matar és feina del botxí.

Ocupar el seu lloc

seria com tallar fusta enlloc del fuster;

pocs ho faran sense fer-se un tall a la pròpia mà."

75

"La gent passa gana

perquè els dirigents li fan pagar massa impostos.

Per això la gent passa gana.

La gent es rebel·la

perquè els dirigents només pensen en els seus propis interessos.

Per això la gent es rebel·la.

La gent pensa poc en la mort

perquè està centrada en les expectatives.

Per això, la gent pensa poc en la mort.

Qui deixa el tema de viure en segon pla

és més savi que aquell que valora massa la vida."

76

"Els humans, quan són vius, són tous i flexibles,

i quan moren són durs i rígids.

Les plantes, quan són vives, són tendres i fràgils,

i quan moren queden marcides i seques.

La duresa i la rigidesa

són propietats de la mort;

la blanor i la fragilitat

són propietats de la vida.

Per això, un exèrcit rígid és derrotat,

i l'arbre gruixut és abatut per la destral.

El que és gran i poderós caurà;

el que és humil i feble s'alçarà."

77

"El Dao celestial s'assembla

a tensar un arc.

Es fa baixar el punt elevat

i es fa pujar el punt baix.

Es disminueix el que hi ha en excés,

s'afegeix al que és insuficient.

El Dao celestial

és treure dels que tenen massa

i donar als que no tenen prou.

La llei humana, en canvi,

és molt diferent:

es mira de prendre al que no en té prou

per quedar-s'ho el que ja en té massa.

Quin ésser humà agafaria el que li sobra

i ho donaria a la gent?

Només qui segueix el Dao.

Per això, la persona sàvia

fa la seva feina sense demanar res a canvi,

fa la seva obra sense esperar reconeixement

i no exhibeix la seva vàlua."

78

"Al món no hi ha res de tan suau i adaptable com l'aigua,

però no hi ha res com ella per erosionar el que és dur i rígid.

Per això ningú pot dominar-la.

L’adaptabilitat pot vèncer la rigidesa,

la suavitat pot vèncer la duresa.

Això ho sap tothom, però ningú gosa posar-ho en pràctica.

Per això la persona sàvia diu:

"Qui assumeix la corrupció d'un país,

mereix ésser el seu dirigent.

Qui assumeix els mals d'un país,

en pot ser el governant."

Sembla paradoxal, però és veritat."

79

"Quan es fa la pau entre grans enemics,

sempre queda una mica de rancúnia.

Com pot ser bo, això?

Per això, la persona sàvia

compleix la seva part del tracte,

i no demana comptes als altres.

La persona virtuosa tendeix a donar,

la persona poc virtuosa tendeix a demanar.

El Dao celestial no té favoritismes familiars,

sempre fa costat a la bona gent."

80

"Un regne hauria de ser petit, amb poca població.

Tindria eines per expandir-se, però no les utilitzaria.

La seva gent no gosaria emprendre una expedició llunyana

per por de perdre la vida.

Tot i tenir vaixells i carruatges,

no els farien servir.

Tot i tenir armament,

no l'exhibirien.

La gent es tornaria a ocupar

fent nusos a cordes per escriure.

Trobaria el seu menjar senzill, però bo;

els seus vestits simples, però bonics;

les seves llars, segures;

els seus costums, alegres.

Entre dos reialmes veïns,

tan propers que se sentirien els gossos i els galls de l'un a l'altre,

la gent moriria molt vella

sense haver-se ficat mai els uns amb els altres."

81

"Els mots veraços no són agradables;

els mots agradables no són veraços.

A la persona sàvia no li agrada discutir;

la persona a qui li agrada discutir, no és sàvia.

La persona sàvia no és la que acumula molts coneixements;

acumular molts coneixements no dóna saviesa.

La persona sàvia no acapara;

com més viu per als altres, més plena és la seva vida.

Tot i ser esmolat, el Dao no fereix.

La persona sàvia actua sense competir amb ningú."

(versió catalana de Li Migara, 2020)