Panikkar i el símbol diví

Bissier 1962

"Déu no pot ser objecte de coneixement ni de cap mena de creença. La paraula Déu és un símbol que es vela i es revela en el mateix símbol de què ens parla. El símbol funciona com a tal perquè simbolitza i no perquè sigui interpretat en un contingut eidètic objectiu. No hi ha una hermenéutica possible per abordar el símbol, perquè ell mateix conté la seva pròpia hermenéutica. El símbol és símbol quan simbolitza, és a dir, quan se'l reconeix com a tal. Un símbol que no parli immediatament a aquell que el percep, ja no és un símbol. Se'ns pot ensenyar a llegir símbols, però fins que no entenem directament allò que llegim, el símbol és lletra morta.

A diferència dels conceptes, que tenen almenys la intencionalitat de ser unívocs, els símbols són polisèmics. El símbol és eminentment relatiu; no pas en el sentit de relativisme, sinó de relativitat, de relacionalitat entre un subjecte i un objecte. El símbol és contemplat i no pretén ser universal ni objectiu. És concret i immediat, és a dir, sense intermediari entre el subjecte i l'objecte. El símbol és objectiu-subjectiu alhora; és, constitutivament, una relació. Per això el símbol simbolitza allò que hi és simbolitzat i no una altra "cosa"."

Raimon Panikkar a "Espiritualitat, el camí de la vida", Opera Omnia vol. I, tom 2, pp. 33-34, Fragmenta Editorial (2012)