El sant pare i les ideologies

Soutine 1921

La Vanguardia del 25.10.2020 explicava l'audiència del papa Francesc a Pedro Sánchez, President del Govern espanyol. Anna Buj hi deia que "Pedro Sánchez anava al Vaticà a buscar la benedicció del Papa en una visita protocol·lària per als caps de govern mundials. El que semblava que havia de ser una audiència com totes les altres va acabar tenint una gran càrrega política. El motiu és un discurs de vuit minuts que el papa Francesc va fer al president del Govern central i a la resta de la delegació espanyola durant l’audiència. No es recorda cap altra vegada que el Pontífex hagi dedicat un discurs a un mandatari en una audiència privada.

Al llarg d’aquests vuit minuts el Papa va semblar donar un toc d’atenció a Espanya i va advertir del risc de l’excés de tensió ideològica, un missatge amb múltiples interpretacions. Segons expliquen diverses persones que han parlat amb ell, l’argentí està molt ficat en les qüestions polítiques espanyoles i se n’informa per mitjà de diverses publicacions d’aquest país.

(...)

Les paraules del Papa sempre s’han de llegir entre línies. Per això no és banal l’avís que va llançar Francesc. “És molt trist quan les ideologies s’apoderen de la interpretació d’una nació, d’un país, i desfiguren la pàtria”, va dir sense referir-se a cap força política espanyola en concret, i sota l’atenta mirada de Sánchez. Les ideologies, segons el Papa, “sectaritzen i desconstrueixen la pàtria, no construeixen”. En la seva al·locució va fer referència al llibre Síndrome 1933, de l’escriptor d’origen turc Siegmund Ginzberg, que va emigrar a Milà als anys cinquanta, i en què l’autor analitza la caiguda de la República de Weimar a Alemanya i l’ascens de Hitler. “Allà va començar una ideologia a fer veure el camí del nacional-socialisme i va continuar fins a arribar al que coneixem. El drama d’Europa amb aquella pàtria inventada per una ideologia”, va incidir el Pontífex per parlar del règim nazi. Francesc creu important aprendre de la història i va alertar sobre el risc que la situació que va viure Alemanya després de la Primera Guerra Mundial es pugui repetir. “Compte, que estem fent un camí semblant”, va subratllar."

Enric Juliana comentava en el mateix diari que "l’audiència d’ahir a Roma no va ser una gentil formalitat per parlar del canvi climàtic, la pandèmia i altres flagells que castiguen la humanitat. El Papa volia transmetre unes paraules molt precises sobre els riscos que comporta un excés de polarització política i ideològica. Un missatge dirigit, de manera inequívoca, a l’esquerra, a la dreta i als independentistes. El Papa va fer menció a la caiguda de la República de Weimar, pròleg del nazisme, i per rematar la subtilesa ho va fer citant un antic militant del Partit Comunista Italià, l’historiador i periodista Siegmund Ginzsberg . Fill de família jueva, nascut a Turquia (Istanbul, 1948), Ginzsberg va freqüentar l’escola de quadres del PCI i va acabar sent corresponsal del diari comunista L’Unità a Pequín, Teheran, Tòquio, París i Washington. L’any passat va publicar Síndrome 1933, assaig en què adverteix del risc de què en alguns països europeus, entre els quals Itàlia, s’estiguin creant les condicions per a una regressió autoritària. La caiguda gradual de Weimar va cedir el pas, primer, al dirigisme de Hindenburg, i després a la victòria electoral dels nacionalsocialistes. No és la primera vegada que Francesc es refereix al risc d’una marxa enrere dramàtica en les democràcies occidentals. És del tot recomanable visionar el vídeo de l’audiència, facilitat ahir pels serveis informatius del Vaticà.

A la manera argentina, Francesc va distingir entre país, nació i pàtria. “És missió dels polítics aixecar i millorar el país, consolidar la nació i fer progressar la pàtria”, va dir a la delegació espanyola. “Construir la pàtria amb tothom”, va emfatitzar."

 

 

Crec que entenc la preocupació del papa Francesc: la radicalització de la confrontació ideològica és certament perillosa. El que passa és que si no es fila prim en les formulacions, pot semblar que s'estigui criticant l'existència d'ideologies. Si fos el cas, llavors ja no hi estaríem d'acord. Les ideologies són necessàries per a vertebrar les identitats personals i els col·lectius.

 

Anna Buj diu que segons el Papa "les ideologies sectaritzen i desconstrueixen la pàtria, no construeixen”. Si la cita és fidel, llavors aquí el sant pare no acaba de ser prou acurat. Enric Juliana afegeix que segons el Papa “és missió dels polítics aixecar i millorar el país, consolidar la nació i fer progressar la pàtria. Construir la pàtria amb tothom”. Com si aquest patriotisme, amb el que es pot estar d'acord, no fos ideologia. Sembla més aviat contradictori atacar les ideologies i defensar el patriotisme. Quan el sant pare diu, segons Anna Buj, que “és molt trist quan les ideologies s’apoderen de la interpretació d’una nació, d’un país, i desfiguren la pàtria” sembla manifestar aquesta aparent contradicció entre ideologies i patriotisme, que no compartim. Les ideologies no són dolentes per definició, el patriotisme és una ideologia i no hi pot haver un patriotisme que no sigui ideologia. En canvi, el sant pare sembla considerar que quan el patriotisme esdevé ideologia es torna negatiu, o que quan la ideologia penetra el patriotisme el perverteix.

 

Es pot entendre i compartir la prevenció del sant pare davant de la radicalització de les posicions ideològiques, tot esperant que això quedi aquí i que no hi hagi ressonàncies inconscients d'aquella posició que fa uns anys es va formular precisament propugnant "la fi de les ideologies", considerades com un fenomen negatiu i en extinció (en aquesta línia, a Espanya Gonzalo Fernández de la Mora, que seria Ministre d'Obres Públiques de 1970 a 1974, publicava el 1965 "El crepúsculo de las ideologías").

 

La visió del tema de les ideologies que ens sembla encertada queda sintetitzada per Andreu Marquès a l'article Patologia ideològica en l'Església?, Qüestions de Vida Cristiana n. 107, juny de 1981, p. 59-62, on molt matisadament es fa referència alhora als "greus perills de fanatisme, irracionalitat i opressió que amenacen tota societat fortament ideologitzada" i a la necessitat de la ideologia, dient que "els perills evidents d'una ideologia semblen petits en comparació amb l'atonia, el desencís i el risc de desintegració d'una societat desideologitzada". Com vèiem a l'Aglaia el 20.10.2020, Andreu Marquès hi diu: "Que una doctrina o una forma de vida tinguin trets ideològics no és considerat actualment ni com una tara original ni com una malaltia vergonyosa. (...). Sembla, doncs, que ja han passat els temps de "La fi de l'època ideològica" i de "El crepuscle de les ideologies" -valguin aquests dos exemples representatius- quan els apologistes de la societat industrial avançada creien poder anunciar-nos la mort propera de les ideologies i l'adveniment de societats consensuals, administrades amb pragmatisme i segons una racionalitat nova provinent del món de la tècnica (com si ciència i tècnica estiguessin desproveïdes de pressupòsits ideològics!). Segons aquesta mentalitat científico-tecnocràtica, tots els nostres problemes es reduirien a una bona administració i a un instrumental eficient. En canvi, en la situació paradoxal on ara ens trobem, tenim consciència de la necessitat d'enfrontar-nos novament amb les velles qüestions ideològiques (sobre el sentit de la vida, sobre el que és humà i el que no ho és, sobre uns ideals socials veritablement cohesionadors i mobilitzadors) i alhora veiem els greus perills de fanatisme, irracionalitat i opressió que amenacen tota societat fortament ideologitzada. Malgrat això, després que durant anys la consigna general fou de desideologitzar, avui s'aixequen veus per tot arreu a favor d'una reideologització. Els perills evidents d'una ideologia semblen petits en comparació amb l'atonia, el desencís i el risc de desintegració d'una societat desideologitzada. (...) Tot i reconèixer el paper que, en la formació i sobretot en el desenvolupament de les ideologies, poden tenir-hi -i, de fet, sovint hi han tingut- interessos particulars inconfessats, cal acceptar que la funció primària de les ideologies no és una funció de distorsió i dissimulació interessades, sinó una funció d'orientació en l'existència i de cohesió social, de la qual la distorsió és sempre una perversió possible, fins probable, però no ineluctable."