Admirable

 

Saura 1960

La preciosa entrevista de Sergio Heredia a Juan Carlos Unzué publicada a La Vanguardia del 22.11.20:

"– El juliol del 2019 el doctor Rojas em va confirmar que tenia l’ELA. Va ser extraordinàriament sensible quan m’ho va dir –ens diu Juan Carlos Unzué (53).

– Sensible? En quin sentit?

– Feia temps que sentia símptomes. Fa anys, quan sortia amb bicicleta amb Luis Enrique, sentia incomoditat a les mans. No era dolor, sinó rampes, espasmes. De vegades les rampes apareixien de nit, després d’un esforç intens a la bicicleta: el sistema nerviós no s’havia recuperat, continuava actiu i les provocava. Llavors em despertava, feia uns estiraments i tornava al llit, tot i que la cosa anava a més.

– ...?

– De vegades, entrenant els jugadors (a part d’un porter de primera línia, Unzué ha estat entrenador de porters del Barça fins al 2017, i també tècnic del Celta i el Girona), provava un xut. No soc Messi, no ho he estat mai, però el xut sortia estrany. I altres vegades em fallaven les cames i queia en algun esglaó o on fos. El que sorprenia no era la caiguda, sinó la força que havien d’aplicar els altres per aixecar-me. I tot aquest procés va adquirir forma, de manera inevitable, a l’estiu del 2018, quan el dit índex esquerre va perdre la força i va començar a anar a un altre ritme.

– I llavors, ja sí, es va posar en mans dels metges –se li comenta.

– Quan em vaig asseure davant del doctor Rojas, ja m’estava preparant. Així que li vaig preguntar: “Què tinc? Esclerosi múltiple o ELA?” I així és com ho vaig saber.

– I llavors?

– Em van dir que era una ELA de progressió lenta. Quan ens veiem, Jordi Sabaté (malalt d’ELA molt actiu a les xarxes socials) sempre em diu: “Que a poc a poc que va això teu!”. I m’omple d’energia i alegria. Encara que la cosa no para.

– Com ho comprova?

– No surto gaire de casa. Però l’altre dia vaig anar caminant al perruquer, que és a prop. No ho havia fet des de feia cinc mesos. I en el passeig, li asseguro que vaig notar la diferència en aquest temps. Això continua...

La conversa també avança. Dura dues hores.

El discurs d’Unzué és hipnòtic. Cada paraula té pes. Quan parla, gesticula amb les mans. Comparteix pensaments amb l’interlocutor, també escolta. Parla de la seva família, la dona i els tres fills.

Hem quedat a casa seva a Esplugues, una casa unifamiliar amb sortida a un jardinet i escales als dormitoris. La família estudia deixar la casa. A Unzué ja li costa de pujar aquestes escales.

Les figures de quatre ciclistes ocupen el centre de la taula del saló. Es distingeixen el mallot de la muntanya, el groc, el verd de la regularitat i l’arc de Sant Martí.

– No endevinaria mai qui me les va regalar. Era un porter molt proper a mi –em diu.

No em surt ningú.

– En Zubi, homeee! –diu.

I riu.

Eusebio Unzué, actual gerent de l’equip ciclista Movistar, és el seu germà.

El ciclisme, com el futbol, forma part de l’imaginari familiar dels Unzué, navarresos igual que Indurain. Juan Carlos Unzué reviu els dies que recorria Collserola juntament amb Luis Enrique, llegenda de moltes coses, també del triatló. En un racó del saló reposa una bicicleta estàtica.

Unzué pedala durant una hora cada dia, avui també.

– Em poso el mallot i el culotte i els auriculars amb música electrònica, o Deep House, i m’evadeixo del que estic vivint. De vegades també sento Pau Donés. He llegit les seves entrevistes dels últims dos o tres anys. M’he sentit reflectit en ell. Per mi és un model, algú que ha sabut suportar amb alegria i sinceritat, fins a l’últim moment, una malaltia gravíssima. Eso que tú me das és una cançó que m’emociona. No ho sé. Serà cosa de la meva situació actual.

S’obre la porta i entra la María, filla d’Unzué. L’acompanya el seu nòvio. Tots dos venen des de Sagrada Família. És un passeig de gairebé dues hores.

Després arriba la dona d’Unzué, la María. Ens ofereixen prendre alguna cosa. Tots ens pregunten per la nostra feina, per les nostres coses. Escolten, com el pare.

– Com es va sentir quan li va dir la notícia als fills (de 29, 27 i 24 anys)?

– Aquesta conversa a casa va ser emotiva. Ens vam reunir tots cinc en aquest espai. Era el Nadal del 2019.

– Ells no en sabien res?

– Home, intuïen coses. Però aquest dia els vaig parlar clar. Els vaig parlar de la malaltia, de l’esperança de vida... No volia que anessin a internet. Avui són conscients del que ve. Però he de mantenir el meu estat anímic tant de temps com sigui possible. Si em veuen bé, per a ells la vida és més senzilla. Avui em valc per mi mateix per a gairebé tot. Però no dubto que, quan els necessiti, els tindré al meu costat.

– I sent por?

– No la tinc. I menys, por de la mort. Et diuen: “L’esperança de vida és d’entre tres i cinc anys...”. Això és dur: tots ens n’anirem d’aquest món, però a mi m’han delimitat la vida. Però sap què?

– Digui’m...

– El que em preocupa és la qualitat del meu temps. Em vull sentir útil. Miri, la meva mare va fer 94 anys. I encara la veig per allà, netejant la taula. I li dic: “Però mare, què fas?”. I ella em contesta: “Per què no ho he de fer, si ho puc fer?”. I té tota la raó, esclar que sí. Perquè la mare, així, se sent útil. I jo vull donar un cop de mà als meus 4.000 companys d’equip a Espanya, 4.000 persones que estan en la meva situació, i que tenen altres circumstàncies.

– En quin sentit?

– Jo estic en pau amb mi mateix. M’he tirat a la piscina quan he volgut. Tinc una família forta i molt unida. I una situació econòmica que em permet enfrontar-me a la malaltia fins que em vingui de gust.

– ...?

– Em fa mal veure com alguns decideixen desconnectar-se quan arriben a la fase de la traqueotomia i senten que es converteixen en una càrrega econòmica per a la seva família. No podem arribar a això. Perquè deixi’m dir una cosa.

– I tant.

– Van descobrir l’ELA fa 150 anys. I tot i això, el seu tractament no ha avançat ni una miqueta. I sap per què? Perquè no en som gaires, i per això sembla que no interessem gaire als investigadors. Tot i això, a l’hora de rebre els ajuts, llavors sí que en som massa. No demano més que els malalts d’altres patologies, però fixi’s en una cosa. Si tens una altra malaltia, t’ingressen, passes quatre mesos a l’hospital i surts curat. Si tens ELA te’n vas a casa, la vius amb la teva família. Sortim de franc a la Seguretat Social. Però ningú no ens ajuda. I això condiciona el teu entorn. La parella ha de deixar de treballar per cuidar-te. Desapareixen dos sous! Jo accepto l’eutanàsia, però els malalts d’ELA volem una mort digna. Les lleis s’han d’adaptar al que provoca aquesta malaltia. Demanem que els diners que s’estalvia la Seguretat Social s’inverteixin, en la mesura que sigui possible, en el nostre benestar i també en la recerca d’un tractament, que és la nostra sortida. I insisteixo: no parlo per mi, sinó pels meus 4.000 companys d’equip.

Després guarda silenci. I torna a somriure.

Unzué somriu molt.

És un somriure contagiós, acollidor. Ofereix benestar.

– I com dorm avui?

– He assumit que visc en un món per descobrir. Però entenc que hi ha una paraula clau en qualsevol situació de la vida: ‘acceptar’. Perdem la noció del que som perquè ens creiem que controlem més del que controlem. El diagnòstic l’has d’acceptar. Quan penso en tot això, no em ve el “per què a mi?” o el “quina mala sort”. Ho accepto com a part de la meva vida, igual que no em queixava amb totes les coses bones que m’han passat en un altre moment de la vida, que han estat moltes.

– Creu que l’ajuda haver estat esportista d’elit?

– Per descomptat. Aquella vida és una muntanya russa. I quan ets el porter, més. Ets el diferent. Quan encaixes un gol, el rep tot l’equip, però tu el vius en nom propi. Com a esportista estàs sol. Si falles, la premsa t’ataca. L’entrenador no et posa. Però quan més estimat m’he sentit ha estat a l’Oviedo (1999-2001), precisament on menys jugava.

– Com és, això?

– Perquè des de la banqueta, i en els entrenaments, ajudava l’equip. Inma Puig, psicòloga en els temps de Rijkaard, em va dir que això es diu egoisme altruista: ajudes als altres per ajudar-te a tu. Em considero millor persona ara que fa un any. He descobert que gaudeixes més quan dones que quan reps. Ara vull gaudir ajudant els altres. A més, hi ha coses pitjors. Pots morir d’un accident, o d’una malaltia que et fulmina en un mes i no et deixa acomiadar-te.

Quan deixem la casa, els tres –Mané Espinosa, fotògraf; Martí Paola, videocàmera, i el cronista– guardem silenci durant uns moments.

Al final, un diu:

– Bufff, no oblidaré mai aquesta entrevista.

Tots tres hi vam estar d’acord."