dijous, 31 de març del 2022

Marc Aureli X, 11: Magnanimitat






"Adquireix un mètode per contemplar com totes les coses es transformen, unes en altres, i sense parar aplica't i exercita't en aquest punt particular, perquè res és tan apte per a infondre magnanimitat. [El magnànim] ha deixat de preocupar-se pel seu cos i després de concloure que aviat haurà d'abandonar totes aquestes coses que l'envolten i allunyar-se dels humans, es lliura plenament a la justícia en les activitats que d'ell depenen, i en els altres esdeveniments es lliura a la naturalesa del conjunt universal. Què es dirà d'ell, o què s'imaginarà d'ell, o què es farà contra ell, ni se li ocorre pensar-ho, conformant-se amb aquestes dues coses: fer amb rectitud el que actualment l'ocupa i abraçar afectuosament el que se li correspongui en sort, renunciant a tota activitat i afany. "


Marc Aureli, Meditacions X, 11



dimecres, 30 de març del 2022

Desg i judici

 

Vallotton 1925


"El desig dóna al valor el seu contingut, que és el desitjable; però és el judici el que justifica i mira de reconèixer el desitjable. Així, el judici sense el desig no té objecte al que aplicar-se: establir un valor sense desitjar-lo, és establir un valor al que no ens adherim. Al contrari, el judici no és esclau del desig, però sigui acceptant-lo, sigui canviant-lo, no pot prescindir-ne. De vegades es veu el desig convertir-se naturalment en judici, de vegades es veu el judici donant naixement al desig. Però el més freqüent és que hi hagi entre ells una mena d'inadequació, i la vida de la consciència consisteix a superar-la. I de vegades passem així per graus de certs desigs que sol·liciten el voler a nous desigs engendrats per ell."


Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 201


Text original:

"Le désir donne à la valeur son contenu qui est le désiré, mais c’est le jugement qui le justifie et cherche à reconnaître le désirable. Ainsi le jugement sans le désir n’a point d’objet auquel il s’applique : poser une valeur sans la désirer, c’est poser une valeur à laquelle on n’adhère pas. Par contre le jugement n’est pas l’esclave du désir : mais soit qu’il l’accepte, soit qu’il le change, il ne peut s’en passer. Tantôt on voit le désir se convertir naturellement en jugement, tantôt le jugement donner naissance au désir. Mais le plus souvent il y a entre eux une sorte d’inadéquation et la vie de la conscience consiste à la surmonter. Et il arrive que nous passions ainsi par degrés de certains désirs qui sollicitent le vouloir à des désirs nouveaux qui sont engendrés par lui."



dimarts, 29 de març del 2022

dilluns, 28 de març del 2022

Maragall: Haidé



Sunyer 1909


"Ella digué son nom: llavors la vella
que li era a la vora va dir: - Per quin sant és?-
I respongué l'amiga amb els ulls riallers:
- Això rai, tant se val, la santa és ella. -

Ella és la santa d'ella perquè és bella
i Déu li ha fet la gràcia de llançar llum entorn;
ella és el sol del seu propi jorn
i de sa nit l'estrella.
I té la gràcia al cos tan abundanta,
que en ella naix i mor tot lo que fa:
ella és el cant, si canta,
ella és la dansa, si li plau dansar.
I com que del dansar n'és tan amiga,
el meu seny la veu sempre que graciosament
ondula el seu bell cos sense fatiga
com creat en l'encís del moviment.
Els meus ulls van seguint-la mentres dansa
obedients al pas del seu cos bell,
i si reposa, tot me meravell
com si es trenqués la llei de sa criança.
Mes llavors, en la llum del seu mirar
i de ses galtes fortament rosades,
i en l'onada del pit a l'alenar
i el repòs de ses formes tan amades,
retrob el ritme que creguí perdut
i mon esprit per sempre s'hi reposa
com en una absoluta beatitud.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Ella de sa hermosura és generosa
i me'n féu tot el do que jo en volia.
M'ha donat sa paraula graciosa
alenanta de prop, que m'invadia.
I les mirades dintre les mirades,
el pit tot somogut, la galta ardenta,
parlàvem amb les boques inflamades
de qualsevulga cosa indiferenta.
La paraula sols era la musica
del gran voler que el pit ens agitava:
jo resseguint sa cara, tan bonica!
ella en mos ulls veient com m'inundava.
I talment la inundà l'ànima meva
de sa bellesa la potenta onada,
que a l'alçar-me ubriac de vora seva
i trobar-me privat de sa presència,
ja no trobí en son lloc ma consciència
enduta per la forta rierada."


Joan Maragall (1904)


(Represa d'Haidé)


"L'amic me deia: - En aquesta hora dolça
(era un diumenge al caure de la tarda)
és quan se'm torna més potent i viva
la memòria que servo d'aquella altra.
Torna a invadir-me aquell amor d'un dia,
com si tingués davant la que el causava;
la torno a veure amb aquell gest tan propi,
la boca, els ulls movent-se-li en la cara,
i aquell mateix vestit que duia a sobre,
i el lligat dels cabells, i tot lo altre.
Torno a sentir sa veu i el que em deia,
tornen a mi els seus mots i l'alenada,
i torno a defallir com defallia
sota l'encís de sa presencia ràpida.
Per què, per què me fou tantost represa
un cop m'havia ja sigut donada
i jo poguí conèixer-la per meva
com cap me fou ni m'ho serà cap altra?
« - Quantes, - diràs - al món, que mai has vist,
perdudes per ton cor sense recança!»
Però aquesta l'he tinguda dintre els ulls
i una eterna enyorança m'hi ha deixada.
Quan veig una aigua que reflecta el cel
tant clarament, i la verdor dels marges,
penso en son rostre, on tot el món hi és
tan transparent que se'n pot veure l'ànima.
Tiro una pedra a l'aigua davant meu,
que tota es torba i tremolant s'eixampla:
així son rostre, al caure-hi mon esguard,
en un pasme de goig, se dilatava.
Si miro un arbre, commogut pel vent,
parpellejant en la blavor dels aires,
penso en sos ulls, parpellejant així
quan volia i dolia ans de parlar-me.

- - - - - - - -

Ara soc com la dida d'un infant
que tot just li han tret, i en té enyorança,
i diu si no li deixarien veure
ben d'amagat, que no dirà paraula.
Juga l'infant amb la finestra oberta,
corre d'ací i d'allà dintre la cambra,
fent a tots la mateixa rialleta
que tant solia fer a la qui el criava;
i allà a la reixa hi ha una cara trèmula
que contra els ferros plora i riu i calla
tot menjant-se amb la vista la criatura,
d'aquell antic amor tant descuidada!
Aixís mon esperit està a tota hora
contemplant en l'absència la manyaga
que em té tan lluny del pensament i es gira
a tothom amb aquella bona cara.
Jo la veig que s'aixeca i que s'inclina,
i que va i ve de l'un indret a l'altre,
i es posa al llit, i dorm, i es desensonya,
i està sempre de mi tant oblidada!
Mes mon sentit està en continua vetlla
d'aquell record que dintre meu restava,
i aquelles gràcies, en son rostre juntes,
cerco disperses per tants rostres d'altres.

- - - - - - -


- Ja no em plau ni el dansar ni l'alegria
perquè qui m'ha de veure ja no em veu.
¿On són aquells ullets que em perseguien
i no em deixaven tot el dia arreu,
que jo em sentia tan acompanyada
com si ja no visqués sola per mi,
com si la meva vida fos doblada
i tot lo meu tingués un segon fi?
I per això jo em polia i m'esmerçava
i sabia del cert que no era en va,
que tot mon resplendor s'aprofitava
perquè hi havia algú que em contemplava
tenint-me com un sant en un altar.
¿Més ara, què en trauré d'ésser bonica
si he perdut mon mirall de bonicor?
Més d'un esguard en mon esguard se fica,
però amb altra ardència, que amb aquella no.
Aquella era una ardència de puresa
que feia una gran llum sense cremor.
Ara conec com he sigut aimada
per lo que enyoro els ulls de l'aimador. -"




"Com una flor, sempre més
el teu amor en ma vida
hi ha deixat una fragància
que ja no em serà esvanida.
Com una flor, sempre més
el teu amor en ma vida.

Ves qui t'ho havia de dir,
cara fresca i colorada,
per un breu instant d'amor
tota ma vida enflairada.
Ves qui t'ho havia de dir,
cara fresca i colorada.

Jo porto el teu pensament
com al front una corona
que m'ombreja bellament:
ningú sap l'encantament
pro tot lo món se n'adona.
Jo porto el teu pensament
com al front una corona.

Hauré de fer un gran sospir
per emportar-me les aures
d'aquest cel a dintre el pit.
Ai, sol! que els cabells li daures.
Hauré de fer un gran sospir.

I ara adéu... El somni meu
mai més tornarà a florir.
Ara adéu... però no adéu,
lo mellor teu resta en mi.
Ara adéu... però no adéu..."





"Quan me desvetllo a la nit
a tu va el meu pensament,
oh! criatura innocent
que em tens en tan gran oblit.

L'estelada de la nit
va rodant pel firmament:
a tu va el meu pensament
en el silenci infinit.

Sia el teu son beneït
i el teu oblit igualment,
i sia el meu pensament
llàntia ardent sola en la nit."


Joan Maragall (1911)



diumenge, 27 de març del 2022

Paradoxa



Max Ernst 1927


Una de les paradoxes de la condició humana és la confrontació que sovint existeix entre l'experiència viscuda i la realitat del present. Una paradoxa que es dóna a nivell personal, a nivell de parella i a nivell del grup d'amics. És important veure que és present en tots aquests tres nivells.

L'experiència viscuda sempre és ambivalent, imperfecte, barreja de coses bones i coses dolentes. Mai som com ens hauria agradat ser, sempre hem fet coses de les que no estem contents. Aquesta càrrega negativa dificulta les nostres relacions en el present. Som com som per la nostra història, però ens agradaria que aquesta part problemàtica no en formés part, perquè fa més difícils les nostres vinculacions emocionals actuals, tant amb nosaltres mateixos, com amb la parella, com amb els grups d'amics. Voldríem ser com som sense dur a sobre la càrrega de la nostra trajectòria.

Si això fos possible, la relació amb nosaltres mateixos seria confortable, sense penediments ni males consciències; estaríem còmodes amb nosaltres mateixos. A nivell de parella, no portaríem a sobre totes les vivències negatives compartides en el passat; ens agradaria poder relacionar-nos amb l'altre com si ens acabéssim de conèixer, però alhora sent com som, amb tota la maduració de personalitat que portem a sobre. I amb els amics passa el mateix: la història compartida ens aplega i agermana, ens vincula, però alhora, degut a la presència del record de les experiències negatives, és una barrera que impossibilita unes relacions més espontànies, més franques, més netes, més obertes; la càrrega dolorosa del passat pesa i erigeix aquestes barreres. Com diu la saviesa popular, "en sabem massa" de nosaltres mateixos, de l'altre, dels altres.

O sigui: el trajecte compartit fa que ens estimem i alhora dificulta aquest amor. A tots tres nivells. El passat ens aplega i alhora ens limita. Voldríem poder tornar a començar, relacionar-nos des de la frescor de la novetat, però alhora gaudir de la personalitat que la trajectòria ens ha anat cisellant. Voldríem un impossible: ser com som i alhora relacionar-nos sense el pes d'aquest passat que ens ha fet com som, relacionar-nos com si ens acabéssim de conèixer, amb l'engrescament emocional, la llibertat, l'espontaneïtat, la il·lusió que la novetat comporta.

Aquesta insuperable contradicció, aquesta paradoxa, és, encara que no ens agradi, una de les limitacions de la condició humana. I assumir que la condició humana té limitacions és un dels assoliments de la maduresa, una de les tasques que ens toca dur a terme.



dissabte, 26 de març del 2022

Joves i lideratge



Malevich 1932



Cinc recomanacions per a joves que desitgin mirar de ser líders, preparar-se per ser líders (o més aviat hauríem de dir "bons líders", per ser precisos); joves que vulguin preparar-se per tenir el coneixement (de l'entorn i d'un mateix), la integritat, la capacitat de generar visió i el carisma per vehicular-la que són ingredients necessaris per a poder exercir un bon lideratge.

1.- Formar-se bé. Llegir molt. Estudiar amb rigor i constància. Ser sistemàtics i tenaços. Esdevenir cultes. Esdevenir persones amb la ment ben endreçada, amb capacitat d’anàlisi i comprensió.

2.- Desenvolupar la sensibilitat, especialment a través 1) de la natura 2) de l’art (la música, la literatura, les arts plàstiques, el cinema, el teatre...) i 3) de la relació amb els altres. Aprendre a ser amic i a estimar. Aprendre a posar-se en lloc de l'altre. Ser sincerament cordials.

3.- Esdevenir persones amb gruix i aplom. Persones que transmeten consistència, autenticitat, coherència, sinceritat. Persones obertes als grans valors (justícia, llibertat, bondat...). Persones allunyades de la superficialitat i la banalitat: persones que miren de viure a fons, que exploren la realitat fins al final, que busquen el sentit últim o profund del que veuen i el que viuen. Persones amb fermesa en les seves conviccions. Persones transparents, sinceres, coherents.

4.- Mirar de ser persones imaginatives, creatives, innovadores, capaces de pensar el futur, de concebre nous horitzons, d’aportar novetat.

5.- Esdevenir persones responsables, amb capacitat de compromís, amb voluntat de servei als altres, amb ganes d’ajudar els altres a viure millor, a ser millors persones, a afrontar els reptes que tenen al davant.

Això es pot fer si es vol accedir al lideratge. La resta no està a les pròpies mans. Depèn del context i del moment. Pot tocar o no. No cal desitjar-ho ardentment: simplement, cal estar disposat i preparat a assumir el lideratge si arriba.



divendres, 25 de març del 2022

Llum de lluna

 



"La llum de la lluna esquinça el mantell de la nit:
millor moment que aquest, cap: beu vi,
gaudeix i mentrestant pensa que a la tomba serem
i la lluna continuarà brillant sobre ella."


"Com que el demà ningú no el té garantit,
alegra ara aquest cor melancòlic.
Formosa, beu vi a la llum de la lluna,
que ella ha de donar molts tombs quan tu i jo ja no hi siguem."

Omar Khayyam (1048-1131)


Rubaiyat 111 i 112 de l'edició de Sadeq Hedayat (1934), traduïda al castellà per Zara Behnam i Jesús Munárriz (Hiperión 1993)



dijous, 24 de març del 2022

Encara l'Anunciació



Pere Serra 1405


Quanta dolcesa en aquesta Anunciació de Pere Serra!

L'Anunciació hauria de ser una gran festa cristiana, al nivell de Nadal, però ha anat quedant oblidada, com si fos només un conte ingenu, quan la seva potència simbòlica és de primer nivell. És un d'aquells símbols que mereixen ser treballats generació rere generació.


Si voleu veure més pintures sobre l'Anunciació, en trobareu una tria a:


Si voleu reflexionar sobre el tema, podeu anar al tag "Anunciació" d'aquest blog hi hi trobareu força material.



dimecres, 23 de març del 2022

Creure en Déu



Rothko 1964



Creure en Déu no és el mateix que estar segur de l'existència de Déu. Creure en Déu no és opinar que Déu existeix. Creure en Déu no és apostar per que Déu existeix. Creure en Déu és viure com si Déu existís, des de la convicció que aquesta és la millor manera de viure.

Pel creient tant hauria de ser si Déu existeix objectivament o no existeix objectivament, si és una entitat preexistent al fet humà o un fruit de la creació cultural humana. Això no és fàcil; no és senzill fer el mateix que es faria si existís objectivament, fer determinades coses encara que no es tingui la certesa d'aquesta existència objectiva, fer el mateix encara que Déu "només" sigui una construcció simbòlica - la gran construcció simbòlica - de la humanitat.

Quan llegim Castaneda, no sabem si Don Juan va existir o és una construcció de Castaneda. Però això no hauria d'incidir en l’impacte de Don Juan en nosaltres. Si només ens impacta a condició de saber que Don Juan va existir, aquesta no és una posició encertada.

Quan llegim els Evangelis, no sabem si Jesús va existir o és una construcció dels evangelistes (i de les fonts de les que ells van beure). Però això no hauria d'incidir en l’impacte de Jesús en nosaltres. Si només ens impacta a condició de saber que Jesús va existir, aquesta no és una posició encertada.

Quan contemplem el món, els éssers vivents, els humans, no podem deduir si Déu existeix objectivament o és una construcció humana. Però això no hauria d'incidir en l’impacte de Déu en nosaltres. Si només ens impacta a condició de saber que Déu existeix objectivament, aquesta no és una posició encertada.

Podem viure en funció de quelcom sense estar convençuts de la seva existència objectiva? Ens podem adreçar, podem parlar a aquest quelcom en aquest context? Té sentit oferir-li rituals, fer-ne l’eix d’iniciatives envers el món i envers els altres? Crec que sí. I crec que aquesta no és una postura agnòstica sinó creient. No sé si coincideixo amb gaire gent en això...




dimarts, 22 de març del 2022

Daodejing 29






"Qui vol dominar el món i fer-lo com ell voldria,
està abocat al fracàs.
El món és tan gran i respectable
que no pot ser dominat.
Qui el domina l'empitjora,
qui el té el perd.

Perquè al món unes coses són al davant, altres al darrere.
Algunes escalfen, d'altres refreden.
Certes coses són fortes, altres són febles.
De vegades s'estan dretes, de vegades cauen.

Per això la persona sàvia rebutja tot excés,
refusa els extrems i descarta tota extravagància."



Daodejing 29

 

Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 


dilluns, 21 de març del 2022

Coneixement i aparença

 

Delvaux 1967


"El coneixement del que és resulta de la purificació de l'opinió sobre el que no és. Em sembla que la definició de veritat és que és una captació amb certesa de l'ésser; l'error, és una il·lusió que es produeix en la ment i que dona aparença d'existència al que no és; la veritat, en canvi, és la ferma aprehensió del que és realment. Fan falta llargs períodes de temps passats en recolliment meditant aquestes altes qüestions per arribar a copsar amb esforç el que és realment l'ésser que posseeix existència per la seva naturalesa i el que és el no-ésser que només té aparença d'existència, però que no té en ell mateix cap realitat."

Gregori de Nissa a Vida de Moisès (segle IV)

(citat per Véronique Loiseleur a Anthologie de la non-dualité)


diumenge, 20 de març del 2022

Més sobre la mort


De Stäel 1952


Res no pot omplir l'estrany espai buit que deixen els morts. El temps potser va fent una mica menys punyent l'absència, però el dolor íntim inevitablement perdura. Quina cosa tan desconcertant, la mort. Tots la sabem inevitable, i tot i això ens dol i ens aclapara, ens revolta i ens neguiteja. I deixa en els que envolten al mort un enyor potent, insuperable. Ja sabem que cal continuar fent el que ens queda de camí, que la vida no ens defuig, que enmig de la nostàlgia i el sofriment cal tirar endavant. Ho sabem, sí, però sovint aquest saber-ho és més aviat inútil. I ens anem movent d'un extrem a l'altre del nostre sentiment, i en aquest vaivé hem de trobar un camí per no deixar d'apreciar el món i la vida.

Els poetes ajuden. Ells diuen millor que nosaltres coses que portem a dins però que només quan ells les diuen se'ns posen davant dels ulls. Un dels poemes que més ens ajuda és aquest d'en Salvador Espriu:

"El sol ha anat daurant
el llarg somni de l’aigua.
Aquests ulls tan cansats
del qui arriba a la calma
han mirat, han comprès,
oblidaven.

Lluny, enllà de la mar,
se’n va la meva barca.
De terra endins, un cant
amb l’aire l’acompanya:
“Et perdràs pel camí
que no té mai tornada.”

Sota la llum clement
del matí, a la casa
dels morts del meu vell nom,
dic avui: “Sóc encara.”

M’adormiré demà
sense por ni recança.
I besarà l’or nou
la serenor del marbre.

Solitari, en la pau
del jardí dels cinc arbres,
he collit ja el meu temps,
la rara rosa blanca.

Cridat, ara entraré
en les fosques estances."

És tan nostre, tan mediterrani, tan precís, diu tant en poques paraules... Quantes imatges potents de la mort en un breu text!  Quantes imatges colpidores i alhora boniques!  Veure la mort com "arribar a la calma", "anar-se'n la meva barca", "perdre's pel camí que no té mai tornada", "adormir-se sense por ni recança", "collir la rara rosa blanca", "entrar a les fosques estances"... Imatges diferents i totes elles precises i precioses. I aquest "cridat", referència religiosa brevíssima, però tan potent! Com es pot caminar tan bé en la incerta frontera entre creença i increença? Un "cridat" que convida a preguntar-se qui ens crida: Déu? La mort? Els nostres morts, les persones estimades que ens han precedit en la mort? Des d'on criden? Des de l'altre món? Des del nostre record?

Tenim també aquest breu poema de Joana Raspall, esperançat tot i la nota final:

"Marxaré d'aquest món com qui sols deixa un somni
i es desperta a la calma eternal d’un gran dia
on no s’enyora res -ja que res no es tenia-
fora l’amor dels vius…
… si és que algú ens estimava."

De vegades volem fugir de la mort, ignorar-la, fer veure que no hi és. No tenim ganes de pensar-hi, de tenir-la present, d'incorporar-la al nostre horitzó quotidià. No és fàcil anar més enllà de la nostra reacció primària de refús i, mirant-la cara a cara, incorporar-la al nostre viure. Però deu ser força cert que, ni que sigui des de la paradoxa i el desafiament, la mort ens pot ajudar a veure que la vida pot estar carregada de sentit, que estimar val la pena, que l'amor rebut, el compartit i el donat perviuen, que l'esperança i la confiança són més fortes que la desolació. Això pot ser veure les coses com voldríem que fossin més que no pas com són, però la vida també deu tenir dret a que li deixem alguna porta una mica oberta.

I hi ha aquest poema de Tagore, també amb la seva mica d'esperança:

"Quan arribi la mort
i em digui molt baixet:
“S’ha acabat el teu temps”,
vull poder-li respondre:
“No només he viscut,
he viscut en l’amor.”

Ella em preguntarà:
“Perdurarà el teu cant?”
I jo li respondré:
”No ho sé; però sé, això si,
que cantant m’he trobat, sovint, amb l’infinit.”"

I perquè no recordar un altre dels nostres poetes, el lleidatà Màrius Torres, mort tan jove:

"Això és la joia - ser un ocell, creuar
un cel on la tempesta deixà una pau intensa.

I això és la mort - tancar els ulls, escoltar
el silenci de quan la música comença."

Una imatge colpidora, aquesta d'escoltar el silenci de quan la música comença. Veu el després de la mort com una gran simfonia, una imatge preciosa del més enllà.

De la mort també se'n pot parlar de manera més crua, ni que sigui en un context d'acceptació de la mort com a alliberadora del patiment. La mort és, ho vulguem o no, dolorosa, no cal que ens esforcem a ignorar-ho. I és inevitable. I és dura. Però cal permetre a la vida reprendre el seu lloc. El record dels morts ens ha d'acompanyar fins al final, però d'una manera amable, tendra. Hem de recordar les seves virtuts i mirar-nos amb un cert humor els seus defectes. Si ens hi fixem, el que acabem tenint present és simplement el nucli essencial dels que ja no hi són, una identitat particular que va més enllà de virtuts i defectes: la seva personalitat única i irrepetible.


dissabte, 19 de març del 2022

Permanència d'un moment



Piero della Francesca 1466


"De la mateixa manera que el tema més bàsic de la poesia és el pas del temps, el tema bàsic de la pintura és el de la permanència d'un moment."


John Berger a The calculations of Piero (1959)



divendres, 18 de març del 2022

Sentiment i enteniment



Schmidt-Rottluff 1913



"El sentiment pot ser molt més fi i delicat en la seva esfera que agut l'enteniment en la seva."


Viktor E. Frankl La presència ignorada de Déu (1948)



dijous, 17 de març del 2022

El olvido que seremos



Vuillard 1894

"Ya somos el olvido que seremos.
El polvo elemental que nos ignora
y que fue el rojo Adán y que es ahora
todos los hombres, y que no veremos.

Ya somos en la tumba las dos fechas
del principio y el término. La caja,
la obscena corrupción y la mortaja,
los triunfos de la muerte, y las endechas.

No soy el insensato que se aferra
al mágico sonido de su nombre.
Pienso con esperanza en aquel hombre

que no sabrá que fui sobre la tierra.
Bajo el indiferente azul del cielo,
esta meditación es un consuelo."


Jorge Luis Borges (1986)


"Todos estamos condenados al polvo y al olvido [...]. Sobrevivimos por unos frágiles años, todavía, después de muertos, en la memoria de otros, pero también esa memoria personal, con cada instante que pasa, está siempre más cerca de desaparecer. Los libros son un simulacro de recuerdo, una prótesis para recordar, un intento desesperado por hacer un poco más perdurable lo que es irremediablemente finito. Todas esas personas con las que está tejida la trama más entrañable de mi memoria, todas esas presencias que fueron mi infancia y mi juventud, o ya desaparecieron y son solo fantasmas, o vamos camino de desaparecer, y somos proyectos de espectros que todavía se mueven por el mundo. En breve todas estas personas de carne y hueso, todos estos amigos y parientes a quienes tanto quiero, todos esos enemigos que devotamente me odian, no serán más reales que cualquier personaje de ficción, y tendrán su misma consistencia fantasmal de evocaciones y espectros, y eso en el mejor de los casos, pues de la mayoría de ellos no quedará sino un puñado de polvo y la inscripción de una lápida cuyas letras se irán borrando en el cementerio. Visto en perspectiva, como el tiempo del recuerdo vivido es tan corto, si juzgamos sabiamente, "ya somos el olvido que seremos", como decía Borges. Para él este olvido y ese polvo elemental en el que nos convertiremos eran un consuelo "bajo el indiferente azul del Cielo". Si el cielo, como parece, es indiferente a todas nuestras alegrías y a todas nuestras desgracias, si al universo le tiene sin cuidado que existan hombres o no, volver a integrarnos a la nada de la que vinimos es, sí, la peor desgracia, pero al mismo tiempo, también, el mayor alivio y el único descanso, pues ya no sufriremos con la tragedia, que es la conciencia del dolor y de la muerte de las personas que amamos."


Héctor Abad Faciolince, El olvido que seremos (Seix Barral, Booket, 2010, pp. 272-273)



dimecres, 16 de març del 2022

En el món


Schmidt-Rottluff 1961


"En declarar que l'ésser humà és una criatura responsable i que ha d'aprehendre el sentit potencial de la seva vida, vull subratllar que el veritable sentit de la vida s'ha de trobar en el món i no dins de l'ésser humà o de la seva pròpia psique, com si es tractés d'un sistema tancat."


Viktor E. Frankl a L'home a la recerca de sentit (segona part, 1962)



dimarts, 15 de març del 2022

Petrarca: Sonet 234



Masaccio 1426



"O cameretta che già fosti un porto
a le gravi tempeste mie diürne,
fonte se’ or di lagrime nocturne,
che ’l dí celate per vergogna porto.

O letticciuol che requie eri et conforto
in tanti affanni, di che dogliose urne
ti bagna Amor, con quelle mani eburne,
solo ver ’me crudeli a sí gran torto!

Né pur il mio secreto e ’l mio riposo
fuggo, ma piú me stesso e ’l mio pensero,
che, seguendol, talor levommi a volo;

e ’l vulgo a me nemico et odïoso
(chi ’l pensò mai?) per mio refugio chero:
tal paura ò di ritrovarmi solo."


Petrarca, Sonet CCXXXIV



Versió catalana de Narcís Comadira (1985):


"Petita cambra que vas ésser un port
a les greus tempestats meves diürnes,
ets ara font de llàgrimes nocturnes
que, el jorn, celades per vergonya port!

Oh petit llit, repòs meu i conhort
en tants afanys, amb quin dol, quin desori,
Amor les gerres vessa amb mans de vori,
cruels només amb mi, i amb tan gran tort!

i deixo el meu redós i el meu joquer,
em deixo a mi: deixo aquell pensament
que, abans, seguint-lo, se m’enduia en vol.

En gent vulgar, a mi tan desplaent,
(qui ho hagués dit?), jo busco el meu recer:
tanta por tinc de retrobar-me sol."



Versió catalana d'Osvald Cardona (1955):

"Ai, cambra meva, que vas ésser un  port
als meus cruels temperis cada dia;
ets ara font que, en plors, de nit s'avia,
quan celo, per vergonya, el desconhort!

Ai, el meu llit! Adés pau i metgia
de tants d'afanys: ¿quins vasos de dissort
et vessa Amor, que sols per mi, i a tort,
posà en ses mans de vori ferotgia?

Tant com al meu recés i descans fugi,
me'n vaig de mi mateix, del pensament,
seguint el qual potser m'alçava el vol...

En gent vulgar, a mi tan desplaent,
-qui ho pensà mai!- me'n vaig cercant refugi:
tinc tanta por de retrobar-me sol!"




dilluns, 14 de març del 2022

El desitjable

 

Vallotton 1924


"El desitjable, en tant que objectiu de tots els nostres moviments, ens apareix com un ideal que projectem en el futur per tal de remarcar que és diferent del nostre present; però el desitjable com a origen d'aquests mateixos moviments n'és també el principi. El desitjable és llavors el cor de la nostra vida i l'ànima de la nostra ànima, però que no aconseguim mai encarnar, és a dir, fer-lo totalment nostre."


Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 200


Text original:

"Le désirable, en tant que but de tous nos mouvements, nous apparaît comme un idéal que nous projetons dans l’avenir afin de marquer qu’il est étranger à notre présent ; mais le désirable comme origine de ces mêmes mouvements en est aussi le principe ; il est alors le cœur de notre vie et l’âme de notre âme, mais que nous ne réussissons jamais à incarner, c’est-à-dire à rendre tout à fait nôtre."


diumenge, 13 de març del 2022

Clapés: Interior


Hammershoi 1911

"en el ressò del silenci

escoltar la pròpia veu:

              interior."


Antoni Clapés al poema Qasba, dins de Alta Provença (2005)



dissabte, 12 de març del 2022

Formulació de Déu



Hodgkin 2015


El 27.02.2022 Mn. Xavier Morlans publicava un bonic article a La Vanguardia. A banda del tema central, significatiu, m'interessa especialment la formulació que fa de la divinitat. Ell veu Déu com a "fonament personal transcendent, amorós i respectuós, diferent, exterior i anterior a la humanitat i a l’univers". Comparteixo aquesta formulació? Sí i no; crec que cal interpretar-la.

Si veiem aquest Déu explicat així com una creació simbòlica humana amb una funció rellevant per als humans, em sembla una formulació prou encertada. Els humans veiem Déu així, el considerem com si fos així, ens hi relacionem definint-lo d'aquesta manera. Aquesta és una de les imatges de Déu que generem els humans, i que ens resulta positiva, potent, colpidora, que ens obre a anar més enllà de nosaltres mateixos, que ens ajuda a humanitzar-nos.

Si, en canvi, considerem que Déu "és" així, independentment de la nostra formulació, que "realment" existia abans de l'univers i que continuarà existint després de l'univers, si ens sembla que és un fet objectiu independent de la consciència humana i de les formulacions humanes, ja no està tan clar. Es clar que ens agradaria que hi hagués una mena d'ésser així, ja que això ens obriria portes d'esperança que són molt atractives. Però em sembla difícil justificar l'afirmació d'aquest Déu en sentit "fort", en el possible sentit literal de la formulació de Mn. Morlans.

I em sembla difícil perquè no disposem d'indicis objectius, contrastables, d'aquesta mena d'ésser. Totes les referències que en tenim són subjectives, vivències de persones, intransferibles i incompartibles. Elles "ho viuen" així, i aquesta vivència i aquesta formulació els són portadores de plenitud, però d'això no se'n pot derivar una existència "objectiva"; pot atraure'ns la idea, pot agradar-nos, però això tampoc no és prou fonament per considerar-la un ens més enllà de les formulacions humanes, com si poguéssim sortir de la nostra condició humana i de l'univers i en aquest "allà fora" constatar aquest ésser, que a més continuaríem formulant amb els nostres termes humans i interiors a l'univers, com no pot ser d'altra manera.

Tampoc constatem exemples d'interferència d'aquest ésser extern que alterin les lleis que regeixen el desenvolupament de l'univers, per molt que la Bíblia presenti boniques imatges com ara la de l'aturada del sol a la batalla per Jericó o altres miracles, o per molta devoció que puguin generar Lourdes, Fàtima o La Salette i les curacions que, lligades a aquesta devoció, hi puguin tenir lloc.

També hi ha el conegut raonament que si existís un ésser així seria incomprensible la duresa, la fredor i la imperfecció que formen part de la realitat; es considera que si l'univers l'hagués creat un ésser personal i amorós, no l'hagués fet d'aquesta manera tan implacable, regit per unes lleis o dinàmiques que creen i destrueixen constantment la realitat fora de tot sentiment. O no hagués dotat a la condició humana de la capacitat de crueltat, d'egoisme i de generació de patiment que mostra. Hi ha qui considera que aquesta dimensió terrible de la divinitat és un element per posar a prova els humans i redreçar la seva vida, orientar-la convenientment; una discussió en la que ara no entrarem, tot i no compartir aquesta visió. Certament que a la divinitat se l'ha considerat també tradicionalment com a temible, capaç de judicar i castigar; però això queda també en el marc de les imatges simbòliques i de les vivències subjectives, més que no pas en una dimensió absoluta que encara faria aquest creador extern més terrible.

Així doncs, dependrà de com ens prenguem la formulació de Mn. Morlans que aquesta ens resulti propera i positiva o remota i rebutjable.

Aquest és l'article de Mn. Xavier Morlans esmentat:

"Ho deia l’amic Antoni Puigverd en aquest mateix diari fa uns dies, falta alegria (La Vanguardia, 16/01/22) Ho preguntava mesos enrere el periodista Albert Domènech, on és la bondat? (LV, 21/10/21). També es podria dir des d’un altre angle, falta creativitat. Per què? En una societat oberta i plural com la nostra deu ser possible formular diverses hipòtesis explicatives de la causa d’aquestes mancances. Romano Guardini pensador italoalemany, premi Erasme 1962, sostenia que la melangia en sentit fort (schwermut, ànim pesat) havia aparegut a Europa justament quan l’ésser humà que fins aleshores alçava catedrals i cultivava la terra tot donant culte a Déu, es transmutà en homo faber abocat només sobre si mateix en el Renaixement. Des de L’àngel de la melangia, el famós gravat de Dürer, fins als quadres de Hopper, la pèrdua d’alegria, de bondat i de creativitat estaria en relació directament proporcional amb la pèrdua de fe en un fonament personal transcendent, exterior i anterior a la humanitat i a l’univers. O almenys, per dir-ho més suau, els autors que tenen un coneixement profund de la religió encaren la creativitat d’una manera diferent que els seus oposats.

La manca de creativitat actual en el món de la televisió, per exemple, és ben patent. Per això es va a la caça de la novetat que aporten els únics que la tenen de manera natural i espontània, els infants i els joves. Vet aquí, doncs, aquest seguit de realitzacions televisives mimètiques i reiteratives que, des que fa vint anys, a partir de la famosa OT, exploren i espremen la requesta de nous valors a partir de la participació entusiasta d’infants, adolescents i joves. Cantar, actuar, ballar, xiular, imitar, monologar, cuinar... tant se val i tot s’hi val si l’audiència puja.

Aquests programes provoquen a l’ensems una barreja quasi indestriable d’atracció i de repulsió. Per una banda, no es pot evitar la sensació de vergonya aliena quan es veu amb quina voracitat gairebé pornogràfica les càmeres s’abraonen a la recerca dels rostres ansiosos, expectants, ara radiants ara plorosos, dels joves participants, tot fent-los un seguiment en primer pla del “momentum” decisiu en què, mirant a càmera, reben la sentència que els farà passar o bé a la següent etapa camí de la glòria o bé al racó infernal dels aparcats.

Però, per altra banda, no podem evitar seguir-ho de reüll per no perdre’ns el moment realment genuí de l’experiment. Es tracta de l’instant en què la jove concursant, tot reaccionant a una lleu insinuació o a una clara provocació del “màster”, de cop i volta es transforma i diu amb veu segura i ferma uns versos amb el dring i l’autenticitat d’una futura Núria Espert o Anna Lizaran. Ha tingut lloc el miracle que ens reconcilia per uns moments amb el repetitiu invent televisiu.

En aquests laboratoris promotors de nous actors és la resposta a una crida el que provoca l’esdeveniment revelador. És la reacció positiva a un mestratge iniciàtic el que propicia el salt qualitatiu de l’aspirant. Són les indicacions del màster –personatge diferent, exterior i anterior al jove concursant– les que fan que aquest arribi a donar la millor versió de si mateix. Com és, doncs, que, per altra banda, triomfa arreu el mite del jo que s’autoconstrueix sense deure res a cap ajuda externa? Com és que s’estén i s’adopta amb fervor quasi religiós el mantra tan repetit “res que em vingui de fora no em pot obligar ni condicionar”? I encara, si se’m permet, per què ens costa tant d’acceptar que el millor de l’ésser humà pugui manifestar-se quan respon a la crida d’un Màster amorós i respectuós, diferent, exterior i anterior a la humanitat i a l’univers , a qui les grans religions anomenen Déu?"


divendres, 11 de març del 2022

Daodejing 28



Gerhard Richter 1977


"Coneix la creativitat sense perdre la receptivitat;
així esdevens l'energia de l'univers.
Essent l'energia de l'univers,
la virtut no t'abandona i et torna innocent com un infant.

Acull la llum sense perdre la foscor;
així esdevens un exemple per al món.
Essent un exemple per al món,
la virtut no et trontolla i et torna a la unitat inicial.

Rep honors sense perdre la humilitat;
així esdevens una vall per al món.
Quan ets una vall per al món,
la virtut t'omple i tornes a la senzillesa d'un tronc en brut.

En mans de la persona sàvia el tronc en brut és convertit en eines;
aquestes eines estan al servei de la persona sàvia.
Per això la persona sàvia no destrueix el tronc,
sinó que el converteix en eines útils per al món."


Daodejing 28

 

Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

dijous, 10 de març del 2022

Marc Aureli III, 10: Fugacitat






"Recorda que cada un viu exclusivament el present, l'instant fugaç. El restant, o s'ha viscut o és incert. Insignificant és, doncs, la vida de cadascú, i insignificant també el racó de la terra on viu. Petita és així mateix la fama pòstuma, fins i tot la més prolongada; i aquesta es dóna a través d'una successió d'humans insignificants que molt aviat moriran, que ni tan sols es coneixen a si mateixos, ni tampoc a qui va morir fa temps."


Marc Aureli, Meditacions III, 10



dimecres, 9 de març del 2022

Relacions profundes



Delvaux 1935


A La Vanguardia del 06.03.2022 Lorena Ferro recull amb encert diverses fonts per plantejar el tema de Cap a on va el feminisme juvenil? No sé si els vells hauríem d'entrar en aquest debat: els temps canvien i els d'ara ja no són els nostres. Però potser podem aportar alguna reflexió a partir de la nostra experiència viscuda. I és que en les línies de fons d'aquest feminisme juvenil hi trobem a faltar com a mínim dues coses. La més important és la referència a la qualitat de les relacions personals. Això és el més important: que les relacions que establim siguin humanament significatives, profundes, commovedores, constructores de la personalitat, qüestionadores de la pròpia identitat, impactants en el més íntim de les persones relacionades. Si això és així, la resta és una mica secundària. Hi pot haver relacions personals profundes sense sexe, certament, i hi pot haver relacions personals profundes amb sexe. El que no té prou sentit són les relacions personals superficials, i menys encara si hi ha sexe pel mig. El sexe fora d'un context de relació personal de qualitat acaba essent contraproduent, ja que frivolitza el mateix sexe, i l'incapacita per esdevenir plasmació simbòlica d'aquesta relació profunda, el limita a una font de plaer propi que acaba mostrant un caràcter efímer i deixa un regust d'inconsistència.

Les relacions profundes no sempre són de llarga durada, però tendeixen a ser-ho. I porten espontàniament a la segona cosa que trobem a faltar, la referència al compromís, a la voluntat de manteniment en el temps d'aquella relació personal profunda amb sexe i a assumir les limitacions que això suposarà, ja que li és inevitable certa connotació d'exclusivitat. Això comportarà que si s'estableix alguna relació personal profunda amb relació sexual fora d'aquest compromís es viurà com quelcom valuós però també dolorós, esqueixant, trasbalsador.

Tornem al reportatge esmentat per mirar de concretar això una mica més. S'hi diu: "La lluita contra la violència de gènere i els que la neguen, la reivindicació de la diversitat sexual i el poliamor o posar les atencions al centre de la vida com un valor social. De manera simplificada, aquests són alguns cavalls de batalla del feminisme entre les joves, que creix volent representar el subjecte en desigualtat mentre es plantegen altres maneres de relacionar-se més enllà de la monogàmia. I amb una reivindicació transversal: la necessitat que els homes abandonin la masculinitat hegemònica per obrir-se a altres maneres d’estar en societat." Certament la violència de gènere és inadmissible, i la reivindicació de la diversitat sexual ben respectable. És positiu posar l'accent en les atencions. És correcte voler enderrocar la masculinitat hegemònica. En canvi, el tema del poliamor és polèmic, ja que sembla portar al darrera una càrrega d'idealisme, d'utopia, de proposta difícilment conciliable amb la condició humana real. Tenir més d'un amor és un drama, no quelcom de desitjable, de divertit. Si passa, s'haurà d'assumir alhora la seva càrrega d'exaltació i de sofriment. No és, per tant, un objectiu a proposar-se; la mateixa expressió "poliamor" no deixa de ser contradictòria, sobretot quan se'l veu com un projecte a assolir, com a quelcom preferible, desitjable.

El reportatge segueix recollint de la veu de diverses autores: "La monogàmia és una altra de les qüestions a debat en el feminisme juvenil. I es planteja el poliamor per deixar fluir el desig sexual. Es qüestiona l’heterosexualitat obligatòria i es reivindiquen les diferents orientacions sexuals més enllà del monògam. El feminisme juvenil posa “molt en qüestió el binarisme home-dona”, en un context en què la tendència és anar a un escenari de “gèneres molt més fluids i diversos”. I s'insisteix en que "Es qüestiona la monogàmia i es planteja el poliamor per deixar fluir el desig sexual. Es tracta de ser la persona que estimis ser i no la que et “dicti la tradició”. I aquí les noies joves han “obert les seves possibilitats de ser dona” amb una feminitat no tan estricta. I la bisexualitat es planteja com la flexibilitat de “poder sentir més enllà del que s’espera de tu com a dona”. Per això s’intenta “visibilitzar-la”". Pels vells, en canvi, la monogàmia segueix essent una aspiració, tot i les dificultats per dur-la a terme. Plantejar el poliamor com la manera de deixar fluir el desig sexual sembla d'un espontaneisme més aviat ingenu; les pulsions espontànies no hi són simplement per donar-los lliure curs ("deixar fluir"), sinó per canalitzar-les i posar-les al servei de les aspiracions racionalment plantejades com les més humanitzadores. Certament que l'heterosexualitat no pot ser obligatòria però no queda clar que això tingui relació amb la reivindicació de diferents orientacions sexuals, que semblen poder ser bàsicament tres -heterosexualitat, homosexualitat i bisexualitat- totes les quals queden afectades pels criteris de qualitat de relació que esmentàvem abans. Sembla improcedent considerar que els no heterosexuals es puguin regir per regles morals de comportament diferents a les reclamades als heterosexuals.

Qüestionar el binarisme home-dona i reivindicar un escenari de gèneres molt més fluids i diversos sembla un altre plantejament allunyat de la realitat. Certament, hi pot haver persones que per les seves circumstàncies biològiques, psicològiques o ambientals, no encaixin amb els dos grans referents de gènere, però considerar que l'existència d'aquestes situacions especials posa en qüestió o demana l'abolició de la preponderància dels gèneres home i dona no sembla gaire encertat. Pel que fa a la bisexualitat, es tracta més aviat d'un fet a tenir en compte -hi ha algunes persones amb aquesta característica- més que no pas d'una condició desitjable, a la que cal aspirar per "poder ser més enllà del que s'espera de tu"; i no només com a dona, com diu el text, sinó que també seria aplicable a l'home. Però en ambdós casos proposar-ho com una condició desitjable, superior a l'heterosexualitat o a l'homosexualitat, torna a ser anar a para a il·lusions poc arrelades en les dinàmiques reals de la condició humana. Que qui sigui bisexual ho pugui ser és correcte; aspirar a la condició bisexual com a preferible, no ho sembla pas. Insistim: totes aquestes qüestions són ben plantejables, però fer-ho deixant de banda la qualitat de les relacions personals i el compromís que s'hi associa no sembla el més encertat.



dimarts, 8 de març del 2022

Elogi de la bonhomia



Soutine 1922


Diu molt bé Antoni Gutiérrez-Rubí a La Vanguardia del 03.03.2022:

"Poden l’afabilitat, la senzillesa, la bondat i l’honradesa en el caràcter i en el comportament ser competitives electoralment? Amb aquests termes defineix bonhomia el diccionari. No són gaires les figures polítiques i públiques que, al llarg de la història, han estat identificades amb aquestes virtuts per explicar el seu èxit i la seva empremta en la memòria col·lectiva. Ens costarà d’anar molt més enllà de líders extraordinaris, de gegants morals com Nelson Mandela o Mahatma Gandhi.

Hi ha espai avui per a la bondat amable en política? La bonhomia sembla tenir menys capacitat de ser decisiva en la política actual i en la democràcia de l’audiència: “Una tendència a la personalització del lideratge que exerceix la repre­sentació des dels mitjans de comunicació i que transcendeix la clàs­sica vinculació amb les sigles dels partits”, en paraules del filòsof francès Bernard Manin.

I això passa perquè, per a la major part de la ciutadania, és més fàcil militar en les audiències­ me­diàtiques que en les organitzacions partidàries. Així, els militants es transformen en públic­ i audiència. Els debats es mesuren per ràting, les propostes per likes i els compromisos per l’engagement.

L’era de l’espectacle polític, marcada per la constant competició per l’atenció de la ciutadania i l’en­viliment de la retòrica, ha fet que l’afabilitat i l’amabilitat desapa­reguin pràcticament del discurs polític. Tot i això, recuperar la bonhomia com a part central del ca­ràcter polític és essencial per a la regeneració de la democràcia. La personalitat dels líders actua com un mirall de les emocions ciutadanes i el caràcter crispat de la majoria d’ells reflecteix la tensió que filtra la nostra societat actualment; també, però, actua com una cambra d’eco que intensifica i retroalimenta aquesta tensió.

Saber gestionar les emocions de desafecció i cansament de la societat per canalitzar-les a través de lideratges afables és clau, ja que només promovent la bonhomia podrem crear l’estat emocional que ens empenyi a transformar el món i evitar que guanyi la desesperança. Que la bondat sigui, a més de virtut, un requisit per triomfar en política depèn també de nosaltres. Deixem d’aclamar els miserables, sisplau!"



dilluns, 7 de març del 2022

El silenci de Déu



Rothko 1957


És tradicional la referència al "silenci de Déu", o a "l'absència de Déu". Es constata amb desconcert que davant de determinades situacions que sembla que ho farien pertinent, Déu no parla o no actua. Per exemple, davant de situacions com la Shoah.

Però és que Déu no parla ni ha parlat mai. És l'ésser humà el que parla de Déu. L'ésser humà de vegades diu que Déu li parla, però això és un recurs simbòlic potent per indicar que ha viscut una experiència o ha formulat unes reflexions que van més enllà del que ell es creia capaç de viure o formular. Ningú ha sentit literalment la veu de Déu, ningú ha vist Déu. El mateix evangeli de Joan, ni que sigui de passada, com a observació de suport a l'hora de fer una reflexió teològica sobre Jesús, afirma que "A Déu, ningú no l'ha vist mai" (Joan 1, 18).

¿No podríem considerar aquesta referència a la condició silenciosa de la divinitat com a quelcom intrínsecament associat a la condició simbòlica de la divinitat? ¿No podríem associar el silenci de Déu a la naturalesa simbòlica de Déu? Voldríem que Déu fos més que un símbol, fos una realitat literalment operadora, omnipotent, però no podem confondre desig i realitat; hem de constatar que, per molt que ens dolgui, per molt de greu que ens sàpiga, no és així; que Déu és símbol, i que els seus atributs (aquesta omnipotència, la omnisciència, la omnipresència...) també són simbòlics. Que Déu és inevitablement invisible, intangible, silenciós.



diumenge, 6 de març del 2022

Clapés: El sud



Klee 1914


"talment aus migratòries:
fugir cap al sud

sabent que el sud
sempre és més enllà."


Antoni Clapés al poema Qasba, dins de Alta Provença (2005)



dissabte, 5 de març del 2022

L’agonia dels partits



Motherwell 1967


Encertada aquesta anàlisi d'Ignacio Sánchez-Cuenca a La Vanguardia del 05.03.2022:

"Després de l’èxit de la moció de censura del 2018, que va desallotjar Mariano Rajoy del govern, el Partit Popular va sentir una necessitat imperiosa de renovació. Així, va canviar el sistema d’elecció del seu president i va instaurar un sistema de primàries. Pablo Casado va ser l’elegit. Malgrat ser el primer líder que comptava amb un suport directe de la militància, el seu lideratge ha durat poc: s’ha vist obligat a fer un pas enrere davant una operació llampec d’assetjament sistemàtic protagonitzada pels barons territorials i els quadres mitjans del partit. Igual com va passar amb el PSOE el 2016, la crisi s’ha desenvolupat a la vista de tothom, convertida en un gran espectacle de traïcions i conjures que deixa els realities televisius en un joc de nens.

Amb prou perspectiva, la crisi del Partit Popular no resulta tan excepcional. Nombrosos partits tradicionals als països occidentals s’han vist aquests últims anys sacsejats per turbulències diverses, sempre com a conseqüència de la pèrdua de suports electorals i de problemes reputacionals seriosos. Al principi, va semblar que la crisi electoral afectava sobretot els partits socialdemòcrates, que, en el conjunt d’Europa, han perdut dotze punts percentuals des que va començar aquest segle, però després hem vist que s’estenia als partits conservadors. Per posar-ne un exemple, a Alemanya la socialdemocràcia no ha arribat al 30% del vot des del 2003; per la seva banda, la democràcia cristiana va obtenir el 41,5% del vot el 2013, i en les recents eleccions del 2021 va baixar al 24%.

A Espanya, el PSOE encara superava el 40% de suports el 2008, però avui la seva expectativa de vot se situa entre el 25% i el 30%. El PP va obtenir el 2011 gairebé un 45% i, ja amb Pablo Casado com a candidat, va baixar al 17% a les primeres eleccions del 2019, les d’abril. Avui les enquestes li auguren un suport d’entre el 20% i el 25%.

Els partits polítics tradicionals estan qüestionats en molts països. N’hi ha prou amb observar els indicadors comparats de confiança ciutadana en els partits. Hi ha països, com Espanya, on aquesta confiança no arriba ni tan sols al 10%. Els motius del que podríem anomenar “desafecció cap als partits” són molt variats. N’esmentaré dos de molt evidents. En una època marcada per l’exigència de transparència, les males pràctiques s’han tornat més visibles: em refereixo als escàndols de corrupció, però també a les xarxes d’influència i clientelisme que s’estableixen des dels aparells. D’altra banda, els partits s’han acostumat a mantenir una retòrica grandiloqüent que després es veu sistemàticament desmentida per la pràctica de la gestió de govern, produint una decepció profunda en la ciutadania. Tant la corrupció com els incompliments causen una erosió de la credibilitat dels partits, dificultant que els ciutadans confiïn en aquestes organitzacions.

Però hi ha una cosa més de fons: un nombre creixent de ciutadans rebutgen delegar l’agència política a unes feixugues maquinàries burocràtiques que tracten amb condescendència els seus electors, decidint per ells (i sovint al marge d’ells) què s’ha de fer en els innombrables afers que requereixen l’atenció dels polítics. Els partits, re­cordem-ho, filtren les demandes que venen de la societat, les ordenen, les calibren i prioritzen. Sense aquestes funcions essencials d’intermediació, la política es torna caòtica i imprevisible i no hi ha res que garanteixi que les polítiques conservin una mínima coherència. La intermediació està avui en qüestió en molts llocs.

El model de partit tradicional està tan gastat que els competidors que sorgeixen rebutgen de manera sistemàtica la paraula partit. Ho hem vist a Espanya: les noves marques, Podem, Ciutadans, Més País, Junts, Vox, etcètera, remeten a conceptes o accions, mai a organitza­cions. El mateix passa en altres latituds: La França Insubmisa, En Marxa, Moviment 5 Estrelles, etcètera.

No és només una qüestió de noms. Les noves formacions proven de superar els problemes de credibilitat que tenallen els partits saltant per sobre de les funcions d’intermediació, mitjançant lideratges forts i carismàtics que estableixin una espècie de connexió directa amb la ciutadania. El líder actua per tornar la veu a la gent, al·legant que aquesta ha quedat silen­ciada pels partits tradi­cionals.

El líder com a encarnació de la veu de la ciutadania es comporta de manera molt diferent del líder clàssic d’un partit tradi­cional. Davant el qüestionament de les funcions d’intermediació pròpies dels partits, el líder tracta de trobar una forma nova de representació, cosa que la filòsofa Nadia Urbinati ha anomenat, amb una expressió en aparença paradoxal, una “representació directa”, que no tingui mediacions de cap tipus. Aquesta pretensió, tot i això, no s’ha aconseguit fins al moment. Quan els nous líders accedeixen al poder, o bé compleixen les seves obliga­cions institucionals i es converteixen per tant en representants tradi­cionals, o bé llisquen cap a formes d’auto­ritarisme.

Sense confiança en els partits, la democràcia representativa no pot funcionar adequadament. Bona part del des­ordre polític del nostre temps procedeix de la crisi de confiança en aquests actors. L’aparició de les noves formacions a què he fet referència abans no constitueix una via de solució, sinó que és més aviat una manifestació del problema subjacent. Es tracta d’un poderós senyal d’alarma que ens hem de prendre amb serietat màxima.

La democràcia com a tal no està en crisi­. El que es qüestiona és el seu element representatiu, és a dir, la intermediació que fan els partits polítics. Els partits en són conscients i miren de recuperar la confiança ciutadana amb mesures com l’elecció de líders mitjançant primàries o amb més presència a les xarxes socials. Probablement es tracta tan sols de pedaços. El model de partit tradicional està avariat, però no sabem com reemplaçar-lo. No som capaços encara d’imaginar com es podria articular una democràcia postpartidista."



divendres, 4 de març del 2022

Inspiració



Schmidt-Rottluff 1928


"A la intuïció de la consciència, en sí irracional i per tant tampoc del tot racionalitzable, correspon en l'artista la inspiració, i aquesta darrera radica així mateix en una esfera d'espiritualitat inconscient. A partir d'ella crea l'artista, i en ella hi ha i romanen les fonts en les que aquest es nodreix, en unes tenebres que mai és possible il·luminar del tot amb la llum de la consciència. Més encara, constantment tenim proves que al menys una consciència excessiva més aviat interfereix en aquesta producció "que arranca de l'inconscient"; no poques vegades la introspecció o autoobservació imposada, la voluntat d'un fer conscient en el que de per sí hauria de realitzar-se en una profunditat inconscient, constitueix un seriós destorb per a l'artista creador. Tota reflexió innecessària no pot menys que perjudicar-lo en la seva obra."


Viktor E. Frankl La presència ignorada de Déu (1948)




dijous, 3 de març del 2022

Trencar lligams



Velazquez 1623


“Ya, dulce amigo, huyo y me retiro
de cuanto simple amé; rompí los lazos.

Ven y sabrás el grande fin que aspiro,
antes que el tiempo muera en nuestros brazos”.


Andrés Fernández de Andrada  (1575-1648), final de l'Epístola moral a Fabio (cap a 1610)

(citat per Francisco Rico a La Contra de La Vanguardia del 21.02.22)



Aquesta és l'Epístola moral a Fabio:


"Fabio, las esperanzas cortesanas
prisiones son do el ambicioso muere
y donde al más activo nacen canas;

el que no las limare o las rompiere
ni el nombre de varón ha merecido,
ni subir al honor que pretendiere.

El ánimo plebeyo y abatido
elija en sus intentos temeroso
primero estar suspenso que caído;

que el corazón entero y generoso
al caso adverso inclinará la frente
antes que la rodilla al poderoso.

Más triunfos, más coronas dio al prudente
que supo retirarse, la fortuna,
que al que esperó obstinada y locamente.

Esta invasión terrible e importuna
de contrarios sucesos nos espera
desde el primer sollozo de la cuna.

Dejémosla pasar como a la fiera
corriente del gran Betis, cuando airado
dilata hasta los montes su ribera.

Aquel entre los héroes es contado
que el premio mereció, no quien la alcanza
por vanas consecuencias del estado.

Peculio propio es ya de la privanza
cuanto de Astrea fue, cuanto regía
con su temida espada y su balanza.

El oro, la maldad, la tiranía
del inicuo, precede y pasa al bueno,
¿qué espera la virtud o en qué confía?

Ven y reposa en el materno seno
de la antigua Romúlea, cuyo clima
te será más humano y más sereno.

Adonde, por lo menos, cuando oprima
nuestro cuerpo la tierra, dirá alguno:
«¡Blanda le sea!», al derramarla encima;

donde no dejarás la mesa ayuno
cuando en ella te falte el pece raro
o cuando su pavón nos niegue Juno.

Busca, pues, el sosiego dulce y caro,
como en la oscura noche del Egeo
busca el piloto el eminente faro;

que si acortas y ciñes tu deseo
dirás: «Lo que desprecio he conseguido;
que la opinión vulgar es devaneo.»

Más quiere el ruiseñor su pobre nido
de pluma y leves pajas, más sus quejas
en el bosque repuesto y escondido,

que agradar lisonjero las orejas
de algún príncipe insigne, aprisionado
en el metal de las doradas rejas.

Triste de aquel que vive destinado
a esa antigua colonia de los vicios,
augur de los semblantes del privado.

Cese el ansia y la sed de los oficios;
que acepta el don y burla del intento
el ídolo a quien haces sacrificios.

Iguala con la vida el pensamiento,
y no le pasarás de hoy a mañana,
ni aun quizá de uno a otro momento.

Casi no tienes ni una sombra vana
de nuestra grande Itálica, y, ¿esperas?
¡Oh terror perpetuo de la vida humana!

Las enseñas grecianas, las banderas
del senado y romana monarquía
murieron, y pasaron sus carreras.

¿Qué es nuestra vida más que un breve día,
do apenas sale el sol, cuando se pierde
en las tinieblas de la noche fría?

¿Qué más que el heno, a la mañana verde,
seco a la tarde? ¡Oh ciego desvarío!
¿Será que de este sueño me despierte?

¿Será que pueda ver que me desvío
de la vida viviendo, y que está unida
la cauta muerte al simple vivir mío?

Como los ríos, que en veloz corrida
se llevan a la mar, tal soy llevado
al último suspiro de mi vida.

De la pasada edad, ¿qué me ha quedado?,
o, ¿qué tengo yo a dicha, en la que espero,
sino alguna noticia de mi hado?

¡Oh si acabase, viendo cómo muero,
de aprender a morir, antes que llegue
aquel forzoso término postrero;

antes que aquesta mies inútil siegue
de la severa muerte dura mano,
y a la común materia se la entregue!

Pasáronse las flores del verano,
el otoño pasó con sus racimos,
pasó el invierno con sus nieves cano;

las hojas que en las altas selvas vimos
cayeron, ¡y nosotros a porfía
en nuestro engaño inmóviles vivimos!

Temamos al Señor que nos envía
las espigas del año y la hartura,
y la temprana lluvia y la tardía.

No imitemos la tierra siempre dura
a las aguas del cielo y al arado,
ni la vid cuyo fruto no madura.

¿Piensas acaso tú que fue criado
el varón para el rayo de la guerra,
para surcar el piélago salado,

para medir el orbe de la tierra
y el cerco por do el sol siempre camina?
¡Oh, quien así lo entiende, cuánto yerra!

Esta nuestra porción alta y divina,
a mayores acciones es llamada
y en más nobles objetos se termina.

Así aquella, que al hombre sólo es dada,

sacra razón y pura, me despierta,
de esplendor y de rayos coronada,

y en la fría región, dura y desierta,
de aqueste pecho enciende nueva llama,
y la luz vuelve a arder que estaba muerta.

Quiero, Fabio, seguir a quien me llama,
y callado pasar entre la gente
que no afecto a los nombres ni a la fama.

El soberbio tirano del Oriente,
que maciza las torres de cien codos
del cándido metal puro y luciente,

apenas puede ya comprar los modos
del pecar; la virtud es más barata,
ella consigo misma ruega a todos.

¡Mísero aquel que corre y se dilata
por cuantos son los climas y los mares,
perseguidor del oro y de la plata!

Un ángulo me basta entre mis lares,
un libro y un amigo, un sueño breve,
que no perturben deudas ni pesares.

Esto tan solamente es cuanto debe
naturaleza al parco y al discreto,
y algún manjar común, honesto y leve.

No, porque así te escribo, hagas concreto
que pongo la virtud en ejercicio:
que aun esto fue difícil a Epiteto.

Basta, al que empieza, aborrecer el vicio,
y el ánimo enseñar a ser modesto;
después le será el cielo más propicio.

Despreciar el deleite no es supuesto
de sólida virtud; que aun el vicioso
en sí proprio le nota de molesto.

Mas no podrás negarme cuán forzoso
este camino sea al alto asiento,
morada de la paz y del reposo.

No sazona la fruta en un momento
aquella inteligencia que mensura
la duración de todo a su talento.

Flor la vimos ayer hermosa y pura,
luego materia acerba y desabrida,
y sabrosa después, dulce y madura.

Tal la humana prudencia es bien que mida
y compase y dispense las acciones
que han de ser compañeras de la vida.

No quiera Dios que siga los varones
que moran nuestras plazas macilentos,
de la verdad infames histrïones;

estos inmundos, trágicos, atentos
al aplauso común, cuyas entrañas
son oscuros e infaustos monumentos.

¡Cuán callada que pasa las montañas
el aura, respirando mansamente!
¡Qué gárrula y sonora por las cañas!

¡Qué muda la virtud por el prudente!
¡Qué redundante y llena de ruido
por el vano, ambicioso y aparente!

Quiero imitar al pueblo en el vestido,
en las costumbres sólo a los mejores,
sin presumir de roto y mal ceñido.

No resplandezca el oro y las colores
en nuestro traje, ni tampoco sea
igual al de los dóricos cantores.

Una mediana vida yo posea,
un estilo común y moderado,
que no le note nadie que le vea.

En el plebeyo barro mal tostado
hubo ya quien bebió tan ambicioso
como en el vaso Múrino preciado;

y alguno tan ilustre y generoso
que usó, como si fuera vil gaveta,
del cristal transparente y luminoso.

Sin la templanza, ¿viste tú perfeta
alguna cosa? ¡Oh muerte! Ven callada,
como sueles venir en la saeta;

no en la tonante máquina preñada
de fuego y de rumor; que no es mi puerta
de doblados metales fabricada.

Así, Fabio, me enseña descubierta
su esencia la verdad, y mi albedrío
con ella se compone y se concierta.

No te burles de ver cuánto confío,
ni al arte de decir, vana y pomposa,
el ardor atribuyas de este brío.

¿Es, por ventura, menos poderosa
que el vicio la verdad? ¿O menos fuerte?
No la arguyas de flaca y temerosa.

La codicia en las manos de la suerte
se arroja al mar, la ira a las espadas,
y la ambición se ríe de la muerte.

Y ¿no serán siquiera tan osadas
las opuestas acciones, si las miro
de más nobles objetos ayudadas?

Ya, dulce amigo, huyo y me retiro
de cuanto simple amé: rompí los lazos;
ven y sabrás al alto fin que aspiro
antes que el tiempo muera en nuestros brazos."