 |
| Rothko 1964 |
Creure en Déu no és el mateix que estar segur de l'existència de Déu. Creure en Déu no és opinar que Déu existeix. Creure en Déu no és apostar per que Déu existeix. Creure en Déu és viure com si Déu existís, des de la convicció que aquesta és la millor manera de viure.
Pel creient tant hauria de ser si Déu existeix objectivament o no existeix objectivament, si és una entitat preexistent al fet humà o un fruit de la creació cultural humana. Això no és fàcil; no és senzill fer el mateix que es faria si existís objectivament, fer determinades coses encara que no es tingui la certesa d'aquesta existència objectiva, fer el mateix encara que Déu "només" sigui una construcció simbòlica - la gran construcció simbòlica - de la humanitat.
Quan llegim Castaneda, no sabem si Don Juan va existir o és una construcció de Castaneda. Però això no hauria d'incidir en l’impacte de Don Juan en nosaltres. Si només ens impacta a condició de saber que Don Juan va existir, aquesta no és una posició encertada.
Quan llegim els Evangelis, no sabem si Jesús va existir o és una construcció dels evangelistes (i de les fonts de les que ells van beure). Però això no hauria d'incidir en l’impacte de Jesús en nosaltres. Si només ens impacta a condició de saber que Jesús va existir, aquesta no és una posició encertada.
Quan contemplem el món, els éssers vivents, els humans, no podem deduir si Déu existeix objectivament o és una construcció humana. Però això no hauria d'incidir en l’impacte de Déu en nosaltres. Si només ens impacta a condició de saber que Déu existeix objectivament, aquesta no és una posició encertada.
Podem viure en funció de quelcom sense estar convençuts de la seva existència objectiva? Ens podem adreçar, podem parlar a aquest quelcom en aquest context? Té sentit oferir-li rituals, fer-ne l’eix d’iniciatives envers el món i envers els altres? Crec que sí. I crec que aquesta no és una postura agnòstica sinó creient. No sé si coincideixo amb gaire gent en això...
Entrades
2 comentaris:
Un bon amic ens fa el següent comentari, que agraïm molt:
«Déu, fruit de la creació cultural humana —dius—, una possible construcció simbòlica; la gran construcció simbòlica de la humanitat. I viure creient-hi, des de la convicció que aquesta és la millor manera de viure».
Em sorprèn aquesta formulació. No se m’havia ocorregut que fos possible. És molt estesa? La trobo d’una gran maduresa, un gran salt qualitatiu de l’espiritualitat, lluny dels aspectes infantils de la fe cega que a la gent del carrer ens semblen la dominant, lluny de la dictadura de les estructures de poder que són —malgrat tots els aspectes positius que d’elles en puguin sortir— les esglésies.
Si aquesta fos una de les maneres majoritàries amb que l’home es relacionés amb el misteri, el meravellós, l’inefable, l’espiritual (els homes, dadors de noms que riu-te’n de Jahvé durant la creació) que se’n deriva de l’experiència del món, de l’univers, on viu i de les relacions amb els homes (que no és res més que part del mateix), si ho fos, el món seria més adult i millor.
Aquesta és la meva opinió d’ateu."
Mai m'ho havia plantejat així. I m'agrada. Sempre he tingut molts dubtes, però hi pensaré.
Publica un comentari a l'entrada