Formulació de Déu

Hodgkin 2015

El 27.02.2022 Mn. Xavier Morlans publicava un bonic article a La Vanguardia. A banda del tema central, significatiu, m'interessa especialment la formulació que fa de la divinitat. Ell veu Déu com a "fonament personal transcendent, amorós i respectuós, diferent, exterior i anterior a la humanitat i a l’univers". Comparteixo aquesta formulació? Sí i no; crec que cal interpretar-la.

Si veiem aquest Déu explicat així com una creació simbòlica humana amb una funció rellevant per als humans, em sembla una formulació prou encertada. Els humans veiem Déu així, el considerem com si fos així, ens hi relacionem definint-lo d'aquesta manera. Aquesta és una de les imatges de Déu que generem els humans, i que ens resulta positiva, potent, colpidora, que ens obre a anar més enllà de nosaltres mateixos, que ens ajuda a humanitzar-nos.

Si, en canvi, considerem que Déu "és" així, independentment de la nostra formulació, que "realment" existia abans de l'univers i que continuarà existint després de l'univers, si ens sembla que és un fet objectiu independent de la consciència humana i de les formulacions humanes, ja no està tan clar. Es clar que ens agradaria que hi hagués una mena d'ésser així, ja que això ens obriria portes d'esperança que són molt atractives. Però em sembla difícil justificar l'afirmació d'aquest Déu en sentit "fort", en el possible sentit literal de la formulació de Mn. Morlans.

I em sembla difícil perquè no disposem d'indicis objectius, contrastables, d'aquesta mena d'ésser. Totes les referències que en tenim són subjectives, vivències de persones, intransferibles i incompartibles. Elles "ho viuen" així, i aquesta vivència i aquesta formulació els són portadores de plenitud, però d'això no se'n pot derivar una existència "objectiva"; pot atraure'ns la idea, pot agradar-nos, però això tampoc no és prou fonament per considerar-la un ens més enllà de les formulacions humanes, com si poguéssim sortir de la nostra condició humana i de l'univers i en aquest "allà fora" constatar aquest ésser, que a més continuaríem formulant amb els nostres termes humans i interiors a l'univers, com no pot ser d'altra manera.

Tampoc constatem exemples d'interferència d'aquest ésser extern que alterin les lleis que regeixen el desenvolupament de l'univers, per molt que la Bíblia presenti boniques imatges com ara la de l'aturada del sol a la batalla per Jericó o altres miracles, o per molta devoció que puguin generar Lourdes, Fàtima o La Salette i les curacions que, lligades a aquesta devoció, hi puguin tenir lloc.

També hi ha el conegut raonament que si existís un ésser així seria incomprensible la duresa, la fredor i la imperfecció que formen part de la realitat; es considera que si l'univers l'hagués creat un ésser personal i amorós, no l'hagués fet d'aquesta manera tan implacable, regit per unes lleis o dinàmiques que creen i destrueixen constantment la realitat fora de tot sentiment. O no hagués dotat a la condició humana de la capacitat de crueltat, d'egoisme i de generació de patiment que mostra. Hi ha qui considera que aquesta dimensió terrible de la divinitat és un element per posar a prova els humans i redreçar la seva vida, orientar-la convenientment; una discussió en la que ara no entrarem, tot i no compartir aquesta visió. Certament que a la divinitat se l'ha considerat també tradicionalment com a temible, capaç de judicar i castigar; però això queda també en el marc de les imatges simbòliques i de les vivències subjectives, més que no pas en una dimensió absoluta que encara faria aquest creador extern més terrible.

Així doncs, dependrà de com ens prenguem la formulació de Mn. Morlans que aquesta ens resulti propera i positiva o remota i rebutjable.

Aquest és l'article de Mn. Xavier Morlans esmentat:

"Ho deia l’amic Antoni Puigverd en aquest mateix diari fa uns dies, falta alegria (La Vanguardia, 16/01/22) Ho preguntava mesos enrere el periodista Albert Domènech, on és la bondat? (LV, 21/10/21). També es podria dir des d’un altre angle, falta creativitat. Per què? En una societat oberta i plural com la nostra deu ser possible formular diverses hipòtesis explicatives de la causa d’aquestes mancances. Romano Guardini pensador italoalemany, premi Erasme 1962, sostenia que la melangia en sentit fort (schwermut, ànim pesat) havia aparegut a Europa justament quan l’ésser humà que fins aleshores alçava catedrals i cultivava la terra tot donant culte a Déu, es transmutà en homo faber abocat només sobre si mateix en el Renaixement. Des de L’àngel de la melangia, el famós gravat de Dürer, fins als quadres de Hopper, la pèrdua d’alegria, de bondat i de creativitat estaria en relació directament proporcional amb la pèrdua de fe en un fonament personal transcendent, exterior i anterior a la humanitat i a l’univers. O almenys, per dir-ho més suau, els autors que tenen un coneixement profund de la religió encaren la creativitat d’una manera diferent que els seus oposats.

La manca de creativitat actual en el món de la televisió, per exemple, és ben patent. Per això es va a la caça de la novetat que aporten els únics que la tenen de manera natural i espontània, els infants i els joves. Vet aquí, doncs, aquest seguit de realitzacions televisives mimètiques i reiteratives que, des que fa vint anys, a partir de la famosa OT, exploren i espremen la requesta de nous valors a partir de la participació entusiasta d’infants, adolescents i joves. Cantar, actuar, ballar, xiular, imitar, monologar, cuinar... tant se val i tot s’hi val si l’audiència puja.

Aquests programes provoquen a l’ensems una barreja quasi indestriable d’atracció i de repulsió. Per una banda, no es pot evitar la sensació de vergonya aliena quan es veu amb quina voracitat gairebé pornogràfica les càmeres s’abraonen a la recerca dels rostres ansiosos, expectants, ara radiants ara plorosos, dels joves participants, tot fent-los un seguiment en primer pla del “momentum” decisiu en què, mirant a càmera, reben la sentència que els farà passar o bé a la següent etapa camí de la glòria o bé al racó infernal dels aparcats.

Però, per altra banda, no podem evitar seguir-ho de reüll per no perdre’ns el moment realment genuí de l’experiment. Es tracta de l’instant en què la jove concursant, tot reaccionant a una lleu insinuació o a una clara provocació del “màster”, de cop i volta es transforma i diu amb veu segura i ferma uns versos amb el dring i l’autenticitat d’una futura Núria Espert o Anna Lizaran. Ha tingut lloc el miracle que ens reconcilia per uns moments amb el repetitiu invent televisiu.

En aquests laboratoris promotors de nous actors és la resposta a una crida el que provoca l’esdeveniment revelador. És la reacció positiva a un mestratge iniciàtic el que propicia el salt qualitatiu de l’aspirant. Són les indicacions del màster –personatge diferent, exterior i anterior al jove concursant– les que fan que aquest arribi a donar la millor versió de si mateix. Com és, doncs, que, per altra banda, triomfa arreu el mite del jo que s’autoconstrueix sense deure res a cap ajuda externa? Com és que s’estén i s’adopta amb fervor quasi religiós el mantra tan repetit “res que em vingui de fora no em pot obligar ni condicionar”? I encara, si se’m permet, per què ens costa tant d’acceptar que el millor de l’ésser humà pugui manifestar-se quan respon a la crida d’un Màster amorós i respectuós, diferent, exterior i anterior a la humanitat i a l’univers , a qui les grans religions anomenen Déu?"