Relacions profundes

Delvaux 1935

A La Vanguardia del 06.03.2022 Lorena Ferro recull amb encert diverses fonts per plantejar el tema de Cap a on va el feminisme juvenil? No sé si els vells hauríem d'entrar en aquest debat: els temps canvien i els d'ara ja no són els nostres. Però potser podem aportar alguna reflexió a partir de la nostra experiència viscuda. I és que en les línies de fons d'aquest feminisme juvenil hi trobem a faltar com a mínim dues coses. La més important és la referència a la qualitat de les relacions personals. Això és el més important: que les relacions que establim siguin humanament significatives, profundes, commovedores, constructores de la personalitat, qüestionadores de la pròpia identitat, impactants en el més íntim de les persones relacionades. Si això és així, la resta és una mica secundària. Hi pot haver relacions personals profundes sense sexe, certament, i hi pot haver relacions personals profundes amb sexe. El que no té prou sentit són les relacions personals superficials, i menys encara si hi ha sexe pel mig. El sexe fora d'un context de relació personal de qualitat acaba essent contraproduent, ja que frivolitza el mateix sexe, i l'incapacita per esdevenir plasmació simbòlica d'aquesta relació profunda, el limita a una font de plaer propi que acaba mostrant un caràcter efímer i deixa un regust d'inconsistència.

Les relacions profundes no sempre són de llarga durada, però tendeixen a ser-ho. I porten espontàniament a la segona cosa que trobem a faltar, la referència al compromís, a la voluntat de manteniment en el temps d'aquella relació personal profunda amb sexe i a assumir les limitacions que això suposarà, ja que li és inevitable certa connotació d'exclusivitat. Això comportarà que si s'estableix alguna relació personal profunda amb relació sexual fora d'aquest compromís es viurà com quelcom valuós però també dolorós, esqueixant, trasbalsador.

Tornem al reportatge esmentat per mirar de concretar això una mica més. S'hi diu: "La lluita contra la violència de gènere i els que la neguen, la reivindicació de la diversitat sexual i el poliamor o posar les atencions al centre de la vida com un valor social. De manera simplificada, aquests són alguns cavalls de batalla del feminisme entre les joves, que creix volent representar el subjecte en desigualtat mentre es plantegen altres maneres de relacionar-se més enllà de la monogàmia. I amb una reivindicació transversal: la necessitat que els homes abandonin la masculinitat hegemònica per obrir-se a altres maneres d’estar en societat." Certament la violència de gènere és inadmissible, i la reivindicació de la diversitat sexual ben respectable. És positiu posar l'accent en les atencions. És correcte voler enderrocar la masculinitat hegemònica. En canvi, el tema del poliamor és polèmic, ja que sembla portar al darrera una càrrega d'idealisme, d'utopia, de proposta difícilment conciliable amb la condició humana real. Tenir més d'un amor és un drama, no quelcom de desitjable, de divertit. Si passa, s'haurà d'assumir alhora la seva càrrega d'exaltació i de sofriment. No és, per tant, un objectiu a proposar-se; la mateixa expressió "poliamor" no deixa de ser contradictòria, sobretot quan se'l veu com un projecte a assolir, com a quelcom preferible, desitjable.

El reportatge segueix recollint de la veu de diverses autores: "La monogàmia és una altra de les qüestions a debat en el feminisme juvenil. I es planteja el poliamor per deixar fluir el desig sexual. Es qüestiona l’heterosexualitat obligatòria i es reivindiquen les diferents orientacions sexuals més enllà del monògam. El feminisme juvenil posa “molt en qüestió el binarisme home-dona”, en un context en què la tendència és anar a un escenari de “gèneres molt més fluids i diversos”. I s'insisteix en que "Es qüestiona la monogàmia i es planteja el poliamor per deixar fluir el desig sexual. Es tracta de ser la persona que estimis ser i no la que et “dicti la tradició”. I aquí les noies joves han “obert les seves possibilitats de ser dona” amb una feminitat no tan estricta. I la bisexualitat es planteja com la flexibilitat de “poder sentir més enllà del que s’espera de tu com a dona”. Per això s’intenta “visibilitzar-la”". Pels vells, en canvi, la monogàmia segueix essent una aspiració, tot i les dificultats per dur-la a terme. Plantejar el poliamor com la manera de deixar fluir el desig sexual sembla d'un espontaneisme més aviat ingenu; les pulsions espontànies no hi són simplement per donar-los lliure curs ("deixar fluir"), sinó per canalitzar-les i posar-les al servei de les aspiracions racionalment plantejades com les més humanitzadores. Certament que l'heterosexualitat no pot ser obligatòria però no queda clar que això tingui relació amb la reivindicació de diferents orientacions sexuals, que semblen poder ser bàsicament tres -heterosexualitat, homosexualitat i bisexualitat- totes les quals queden afectades pels criteris de qualitat de relació que esmentàvem abans. Sembla improcedent considerar que els no heterosexuals es puguin regir per regles morals de comportament diferents a les reclamades als heterosexuals.

Qüestionar el binarisme home-dona i reivindicar un escenari de gèneres molt més fluids i diversos sembla un altre plantejament allunyat de la realitat. Certament, hi pot haver persones que per les seves circumstàncies biològiques, psicològiques o ambientals, no encaixin amb els dos grans referents de gènere, però considerar que l'existència d'aquestes situacions especials posa en qüestió o demana l'abolició de la preponderància dels gèneres home i dona no sembla gaire encertat. Pel que fa a la bisexualitat, es tracta més aviat d'un fet a tenir en compte -hi ha algunes persones amb aquesta característica- més que no pas d'una condició desitjable, a la que cal aspirar per "poder ser més enllà del que s'espera de tu"; i no només com a dona, com diu el text, sinó que també seria aplicable a l'home. Però en ambdós casos proposar-ho com una condició desitjable, superior a l'heterosexualitat o a l'homosexualitat, torna a ser anar a para a il·lusions poc arrelades en les dinàmiques reals de la condició humana. Que qui sigui bisexual ho pugui ser és correcte; aspirar a la condició bisexual com a preferible, no ho sembla pas. Insistim: totes aquestes qüestions són ben plantejables, però fer-ho deixant de banda la qualitat de les relacions personals i el compromís que s'hi associa no sembla el més encertat.