Més sobre la mort

De Stäel 1952

Res no pot omplir l'estrany espai buit que deixen els morts. El temps potser va fent una mica menys punyent l'absència, però el dolor íntim inevitablement perdura. Quina cosa tan desconcertant, la mort. Tots la sabem inevitable, i tot i això ens dol i ens aclapara, ens revolta i ens neguiteja. I deixa en els que envolten al mort un enyor potent, insuperable. Ja sabem que cal continuar fent el que ens queda de camí, que la vida no ens defuig, que enmig de la nostàlgia i el sofriment cal tirar endavant. Ho sabem, sí, però sovint aquest saber-ho és més aviat inútil. I ens anem movent d'un extrem a l'altre del nostre sentiment, i en aquest vaivé hem de trobar un camí per no deixar d'apreciar el món i la vida.

Els poetes ajuden. Ells diuen millor que nosaltres coses que portem a dins però que només quan ells les diuen se'ns posen davant dels ulls. Un dels poemes que més ens ajuda és aquest d'en Salvador Espriu:

"El sol ha anat daurant
el llarg somni de l’aigua.
Aquests ulls tan cansats
del qui arriba a la calma
han mirat, han comprès,
oblidaven.

Lluny, enllà de la mar,
se’n va la meva barca.
De terra endins, un cant
amb l’aire l’acompanya:
“Et perdràs pel camí
que no té mai tornada.”

Sota la llum clement
del matí, a la casa
dels morts del meu vell nom,
dic avui: “Sóc encara.”

M’adormiré demà
sense por ni recança.
I besarà l’or nou
la serenor del marbre.

Solitari, en la pau
del jardí dels cinc arbres,
he collit ja el meu temps,
la rara rosa blanca.

Cridat, ara entraré
en les fosques estances."

És tan nostre, tan mediterrani, tan precís, diu tant en poques paraules... Quantes imatges potents de la mort en un breu text!  Quantes imatges colpidores i alhora boniques!  Veure la mort com "arribar a la calma", "anar-se'n la meva barca", "perdre's pel camí que no té mai tornada", "adormir-se sense por ni recança", "collir la rara rosa blanca", "entrar a les fosques estances"... Imatges diferents i totes elles precises i precioses. I aquest "cridat", referència religiosa brevíssima, però tan potent! Com es pot caminar tan bé en la incerta frontera entre creença i increença? Un "cridat" que convida a preguntar-se qui ens crida: Déu? La mort? Els nostres morts, les persones estimades que ens han precedit en la mort? Des d'on criden? Des de l'altre món? Des del nostre record?

Tenim també aquest breu poema de Joana Raspall, esperançat tot i la nota final:

"Marxaré d'aquest món com qui sols deixa un somni
i es desperta a la calma eternal d’un gran dia
on no s’enyora res -ja que res no es tenia-
fora l’amor dels vius…
… si és que algú ens estimava."

De vegades volem fugir de la mort, ignorar-la, fer veure que no hi és. No tenim ganes de pensar-hi, de tenir-la present, d'incorporar-la al nostre horitzó quotidià. No és fàcil anar més enllà de la nostra reacció primària de refús i, mirant-la cara a cara, incorporar-la al nostre viure. Però deu ser força cert que, ni que sigui des de la paradoxa i el desafiament, la mort ens pot ajudar a veure que la vida pot estar carregada de sentit, que estimar val la pena, que l'amor rebut, el compartit i el donat perviuen, que l'esperança i la confiança són més fortes que la desolació. Això pot ser veure les coses com voldríem que fossin més que no pas com són, però la vida també deu tenir dret a que li deixem alguna porta una mica oberta.

I hi ha aquest poema de Tagore, també amb la seva mica d'esperança:

"Quan arribi la mort
i em digui molt baixet:
“S’ha acabat el teu temps”,
vull poder-li respondre:
“No només he viscut,
he viscut en l’amor.”

Ella em preguntarà:
“Perdurarà el teu cant?”
I jo li respondré:
”No ho sé; però sé, això si,
que cantant m’he trobat, sovint, amb l’infinit.”"

I perquè no recordar un altre dels nostres poetes, el lleidatà Màrius Torres, mort tan jove:

"Això és la joia - ser un ocell, creuar
un cel on la tempesta deixà una pau intensa.

I això és la mort - tancar els ulls, escoltar
el silenci de quan la música comença."

Una imatge colpidora, aquesta d'escoltar el silenci de quan la música comença. Veu el després de la mort com una gran simfonia, una imatge preciosa del més enllà.

De la mort també se'n pot parlar de manera més crua, ni que sigui en un context d'acceptació de la mort com a alliberadora del patiment. La mort és, ho vulguem o no, dolorosa, no cal que ens esforcem a ignorar-ho. I és inevitable. I és dura. Però cal permetre a la vida reprendre el seu lloc. El record dels morts ens ha d'acompanyar fins al final, però d'una manera amable, tendra. Hem de recordar les seves virtuts i mirar-nos amb un cert humor els seus defectes. Si ens hi fixem, el que acabem tenint present és simplement el nucli essencial dels que ja no hi són, una identitat particular que va més enllà de virtuts i defectes: la seva personalitat única i irrepetible.