Rothko 1957 |
És tradicional la referència al "silenci de Déu", o a "l'absència de Déu". Es constata amb desconcert que davant de determinades situacions que sembla que ho farien pertinent, Déu no parla o no actua. Per exemple, davant de situacions com la Shoah.
Però és que Déu no parla ni ha parlat mai. És l'ésser humà el que parla de Déu. L'ésser humà de vegades diu que Déu li parla, però això és un recurs simbòlic potent per indicar que ha viscut una experiència o ha formulat unes reflexions que van més enllà del que ell es creia capaç de viure o formular. Ningú ha sentit literalment la veu de Déu, ningú ha vist Déu. El mateix evangeli de Joan, ni que sigui de passada, com a observació de suport a l'hora de fer una reflexió teològica sobre Jesús, afirma que "A Déu, ningú no l'ha vist mai" (Joan 1, 18).
¿No podríem considerar aquesta referència a la condició silenciosa de la divinitat com a quelcom intrínsecament associat a la condició simbòlica de la divinitat? ¿No podríem associar el silenci de Déu a la naturalesa simbòlica de Déu? Voldríem que Déu fos més que un símbol, fos una realitat literalment operadora, omnipotent, però no podem confondre desig i realitat; hem de constatar que, per molt que ens dolgui, per molt de greu que ens sàpiga, no és així; que Déu és símbol, i que els seus atributs (aquesta omnipotència, la omnisciència, la omnipresència...) també són simbòlics. Que Déu és inevitablement invisible, intangible, silenciós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada