Maragall: Haidé

Sunyer 1909

"Ella digué son nom: llavors la vella
que li era a la vora va dir: - Per quin sant és?-
I respongué l'amiga amb els ulls riallers:
- Això rai, tant se val, la santa és ella. -

Ella és la santa d'ella perquè és bella
i Déu li ha fet la gràcia de llançar llum entorn;
ella és el sol del seu propi jorn
i de sa nit l'estrella.
I té la gràcia al cos tan abundanta,
que en ella naix i mor tot lo que fa:
ella és el cant, si canta,
ella és la dansa, si li plau dansar.
I com que del dansar n'és tan amiga,
el meu seny la veu sempre que graciosament
ondula el seu bell cos sense fatiga
com creat en l'encís del moviment.
Els meus ulls van seguint-la mentres dansa
obedients al pas del seu cos bell,
i si reposa, tot me meravell
com si es trenqués la llei de sa criança.
Mes llavors, en la llum del seu mirar
i de ses galtes fortament rosades,
i en l'onada del pit a l'alenar
i el repòs de ses formes tan amades,
retrob el ritme que creguí perdut
i mon esprit per sempre s'hi reposa
com en una absoluta beatitud.

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Ella de sa hermosura és generosa
i me'n féu tot el do que jo en volia.
M'ha donat sa paraula graciosa
alenanta de prop, que m'invadia.
I les mirades dintre les mirades,
el pit tot somogut, la galta ardenta,
parlàvem amb les boques inflamades
de qualsevulga cosa indiferenta.
La paraula sols era la musica
del gran voler que el pit ens agitava:
jo resseguint sa cara, tan bonica!
ella en mos ulls veient com m'inundava.
I talment la inundà l'ànima meva
de sa bellesa la potenta onada,
que a l'alçar-me ubriac de vora seva
i trobar-me privat de sa presència,
ja no trobí en son lloc ma consciència
enduta per la forta rierada."

Joan Maragall (1904)

(Represa d'Haidé)


"L'amic me deia: - En aquesta hora dolça
(era un diumenge al caure de la tarda)
és quan se'm torna més potent i viva
la memòria que servo d'aquella altra.
Torna a invadir-me aquell amor d'un dia,
com si tingués davant la que el causava;
la torno a veure amb aquell gest tan propi,
la boca, els ulls movent-se-li en la cara,
i aquell mateix vestit que duia a sobre,
i el lligat dels cabells, i tot lo altre.

Torno a sentir sa veu i el que em deia,
tornen a mi els seus mots i l'alenada,
i torno a defallir com defallia
sota l'encís de sa presencia ràpida.
Per què, per què me fou tantost represa
un cop m'havia ja sigut donada
i jo poguí conèixer-la per meva
com cap me fou ni m'ho serà cap altra?
« - Quantes, - diràs - al món, que mai has vist,
perdudes per ton cor sense recança!»
Però aquesta l'he tinguda dintre els ulls
i una eterna enyorança m'hi ha deixada.
Quan veig una aigua que reflecta el cel
tant clarament, i la verdor dels marges,
penso en son rostre, on tot el món hi és
tan transparent que se'n pot veure l'ànima.
Tiro una pedra a l'aigua davant meu,
que tota es torba i tremolant s'eixampla:
així son rostre, al caure-hi mon esguard,
en un pasme de goig, se dilatava.
Si miro un arbre, commogut pel vent,
parpellejant en la blavor dels aires,
penso en sos ulls, parpellejant així
quan volia i dolia ans de parlar-me.

- - - - - - - -

Ara soc com la dida d'un infant
que tot just li han tret, i en té enyorança,
i diu si no li deixarien veure
ben d'amagat, que no dirà paraula.
Juga l'infant amb la finestra oberta,
corre d'ací i d'allà dintre la cambra,
fent a tots la mateixa rialleta
que tant solia fer a la qui el criava;
i allà a la reixa hi ha una cara trèmula
que contra els ferros plora i riu i calla
tot menjant-se amb la vista la criatura,
d'aquell antic amor tant descuidada!
Aixís mon esperit està a tota hora
contemplant en l'absència la manyaga
que em té tan lluny del pensament i es gira
a tothom amb aquella bona cara.
Jo la veig que s'aixeca i que s'inclina,
i que va i ve de l'un indret a l'altre,
i es posa al llit, i dorm, i es desensonya,
i està sempre de mi tant oblidada!
Mes mon sentit està en continua vetlla
d'aquell record que dintre meu restava,
i aquelles gràcies, en son rostre juntes,
cerco disperses per tants rostres d'altres.

- - - - - - -


- Ja no em plau ni el dansar ni l'alegria
perquè qui m'ha de veure ja no em veu.
¿On són aquells ullets que em perseguien
i no em deixaven tot el dia arreu,
que jo em sentia tan acompanyada
com si ja no visqués sola per mi,
com si la meva vida fos doblada
i tot lo meu tingués un segon fi?
I per això jo em polia i m'esmerçava
i sabia del cert que no era en va,
que tot mon resplendor s'aprofitava
perquè hi havia algú que em contemplava
tenint-me com un sant en un altar.
¿Més ara, què en trauré d'ésser bonica
si he perdut mon mirall de bonicor?
Més d'un esguard en mon esguard se fica,
però amb altra ardència, que amb aquella no.
Aquella era una ardència de puresa
que feia una gran llum sense cremor.
Ara conec com he sigut aimada
per lo que enyoro els ulls de l'aimador. -"




"Com una flor, sempre més
el teu amor en ma vida
hi ha deixat una fragància
que ja no em serà esvanida.
Com una flor, sempre més
el teu amor en ma vida.

Ves qui t'ho havia de dir,
cara fresca i colorada,
per un breu instant d'amor
tota ma vida enflairada.
Ves qui t'ho havia de dir,
cara fresca i colorada.

Jo porto el teu pensament
com al front una corona
que m'ombreja bellament:
ningú sap l'encantament
pro tot lo món se n'adona.
Jo porto el teu pensament
com al front una corona.

Hauré de fer un gran sospir
per emportar-me les aures
d'aquest cel a dintre el pit.
Ai, sol! que els cabells li daures.
Hauré de fer un gran sospir.

I ara adéu... El somni meu
mai més tornarà a florir.
Ara adéu... però no adéu,
lo mellor teu resta en mi.
Ara adéu... però no adéu..."





"Quan me desvetllo a la nit
a tu va el meu pensament,
oh! criatura innocent
que em tens en tan gran oblit.

L'estelada de la nit
va rodant pel firmament:
a tu va el meu pensament
en el silenci infinit.

Sia el teu son beneït
i el teu oblit igualment,
i sia el meu pensament
llàntia ardent sola en la nit."

Joan Maragall (1911)