L’agonia dels partits

Motherwell 1967

Encertada aquesta anàlisi d'Ignacio Sánchez-Cuenca a La Vanguardia del 05.03.2022:

"Després de l’èxit de la moció de censura del 2018, que va desallotjar Mariano Rajoy del govern, el Partit Popular va sentir una necessitat imperiosa de renovació. Així, va canviar el sistema d’elecció del seu president i va instaurar un sistema de primàries. Pablo Casado va ser l’elegit. Malgrat ser el primer líder que comptava amb un suport directe de la militància, el seu lideratge ha durat poc: s’ha vist obligat a fer un pas enrere davant una operació llampec d’assetjament sistemàtic protagonitzada pels barons territorials i els quadres mitjans del partit. Igual com va passar amb el PSOE el 2016, la crisi s’ha desenvolupat a la vista de tothom, convertida en un gran espectacle de traïcions i conjures que deixa els realities televisius en un joc de nens.

Amb prou perspectiva, la crisi del Partit Popular no resulta tan excepcional. Nombrosos partits tradicionals als països occidentals s’han vist aquests últims anys sacsejats per turbulències diverses, sempre com a conseqüència de la pèrdua de suports electorals i de problemes reputacionals seriosos. Al principi, va semblar que la crisi electoral afectava sobretot els partits socialdemòcrates, que, en el conjunt d’Europa, han perdut dotze punts percentuals des que va començar aquest segle, però després hem vist que s’estenia als partits conservadors. Per posar-ne un exemple, a Alemanya la socialdemocràcia no ha arribat al 30% del vot des del 2003; per la seva banda, la democràcia cristiana va obtenir el 41,5% del vot el 2013, i en les recents eleccions del 2021 va baixar al 24%.

A Espanya, el PSOE encara superava el 40% de suports el 2008, però avui la seva expectativa de vot se situa entre el 25% i el 30%. El PP va obtenir el 2011 gairebé un 45% i, ja amb Pablo Casado com a candidat, va baixar al 17% a les primeres eleccions del 2019, les d’abril. Avui les enquestes li auguren un suport d’entre el 20% i el 25%.

Els partits polítics tradicionals estan qüestionats en molts països. N’hi ha prou amb observar els indicadors comparats de confiança ciutadana en els partits. Hi ha països, com Espanya, on aquesta confiança no arriba ni tan sols al 10%. Els motius del que podríem anomenar “desafecció cap als partits” són molt variats. N’esmentaré dos de molt evidents. En una època marcada per l’exigència de transparència, les males pràctiques s’han tornat més visibles: em refereixo als escàndols de corrupció, però també a les xarxes d’influència i clientelisme que s’estableixen des dels aparells. D’altra banda, els partits s’han acostumat a mantenir una retòrica grandiloqüent que després es veu sistemàticament desmentida per la pràctica de la gestió de govern, produint una decepció profunda en la ciutadania. Tant la corrupció com els incompliments causen una erosió de la credibilitat dels partits, dificultant que els ciutadans confiïn en aquestes organitzacions.

Però hi ha una cosa més de fons: un nombre creixent de ciutadans rebutgen delegar l’agència política a unes feixugues maquinàries burocràtiques que tracten amb condescendència els seus electors, decidint per ells (i sovint al marge d’ells) què s’ha de fer en els innombrables afers que requereixen l’atenció dels polítics. Els partits, re­cordem-ho, filtren les demandes que venen de la societat, les ordenen, les calibren i prioritzen. Sense aquestes funcions essencials d’intermediació, la política es torna caòtica i imprevisible i no hi ha res que garanteixi que les polítiques conservin una mínima coherència. La intermediació està avui en qüestió en molts llocs.

El model de partit tradicional està tan gastat que els competidors que sorgeixen rebutgen de manera sistemàtica la paraula partit. Ho hem vist a Espanya: les noves marques, Podem, Ciutadans, Més País, Junts, Vox, etcètera, remeten a conceptes o accions, mai a organitza­cions. El mateix passa en altres latituds: La França Insubmisa, En Marxa, Moviment 5 Estrelles, etcètera.

No és només una qüestió de noms. Les noves formacions proven de superar els problemes de credibilitat que tenallen els partits saltant per sobre de les funcions d’intermediació, mitjançant lideratges forts i carismàtics que estableixin una espècie de connexió directa amb la ciutadania. El líder actua per tornar la veu a la gent, al·legant que aquesta ha quedat silen­ciada pels partits tradi­cionals.

El líder com a encarnació de la veu de la ciutadania es comporta de manera molt diferent del líder clàssic d’un partit tradi­cional. Davant el qüestionament de les funcions d’intermediació pròpies dels partits, el líder tracta de trobar una forma nova de representació, cosa que la filòsofa Nadia Urbinati ha anomenat, amb una expressió en aparença paradoxal, una “representació directa”, que no tingui mediacions de cap tipus. Aquesta pretensió, tot i això, no s’ha aconseguit fins al moment. Quan els nous líders accedeixen al poder, o bé compleixen les seves obliga­cions institucionals i es converteixen per tant en representants tradi­cionals, o bé llisquen cap a formes d’auto­ritarisme.

Sense confiança en els partits, la democràcia representativa no pot funcionar adequadament. Bona part del des­ordre polític del nostre temps procedeix de la crisi de confiança en aquests actors. L’aparició de les noves formacions a què he fet referència abans no constitueix una via de solució, sinó que és més aviat una manifestació del problema subjacent. Es tracta d’un poderós senyal d’alarma que ens hem de prendre amb serietat màxima.

La democràcia com a tal no està en crisi­. El que es qüestiona és el seu element representatiu, és a dir, la intermediació que fan els partits polítics. Els partits en són conscients i miren de recuperar la confiança ciutadana amb mesures com l’elecció de líders mitjançant primàries o amb més presència a les xarxes socials. Probablement es tracta tan sols de pedaços. El model de partit tradicional està avariat, però no sabem com reemplaçar-lo. No som capaços encara d’imaginar com es podria articular una democràcia postpartidista."