Inquietud

Morandi 1954

Irrequietum cor nostrum Domine donec requiescat in Te (Sant Agustí)

"El nostre cor està inquiet, Senyor, mentre no reposa en Tu".

O sigui, no trobem pau al cor mentre no reposem en Déu. Es tracta, doncs, de saber què vol dir reposar en Déu i com arribar-hi.

I no hi ha alternativa: no hi ha cap altra cosa que ens pugui oferir deixar enrere la inquietud. Només aquest accés a la divinitat ens pot portar la desitjada pau, l'harmonia, la reconciliació, la serenor.

Tot un camí, tot un programa de treball, tot un horitzó.

Intimitat del valor

 

Vallotton 1911

"El valor és secret perquè és tot intimitat, una intimitat amb nosaltres mateixos i amb totes les coses, una intimitat que sempre està en risc de dissipar-se i de perdre's, que cal mantenir i aprofundir sense parar. És la intimitat d'un acte que cal refer sempre, que només sembla d'entrada un refús envers l'ésser per tal d'esdevenir un consentiment a la raó de ser, que exigeix que descobrint-lo li restem sempre fidels i el fem sempre operatiu.

Aquesta és la raó per la qual el valor no es pot deslligar mai d'un mateix, ni adquirir cap característica d'exterioritat, ni que sigui intel·lectual. Ja que ell no és mai el que es pot veure o pensar, sinó només el que es pot sentir o voler.

És la intimitat i el secret del valor el que li dóna també la seva fragilitat, la possibilitat de no trobar-lo o de perdre'l des del moment en que l'atenció esdevé una mica menys present o la voluntat una mica menys pura. No se l'ha doncs d'identificar tant amb el secret de manera que cadascú pugui pensar que el valor sigui només el seu propi secret; ja que llavors s'esdevé que el valor resta per a ell purament subjectiu i que tan aviat es complagui en el silenci i la separació, com que gemegui pel seu isolament i la seva impotència. En tots dos casos es pot dir que el valor roman purament virtual, la qual cosa, en el primer pas, corre el risc d'esdevenir-li suficient i, en el segon cas, de desesperar-lo. No és que el valor tingui un caràcter exterior i comú que permetria reconèixer-lo, però hi ha en ell una intimitat més profunda que la pròpia on totes les consciències arrelen, el que fa que, quan diversos éssers comuniquen en el mateix valor, semblen uns iniciats."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 252

Text original:

"La valeur est secrète parce qu’elle est tout intimité, une intimité à nous-même et à toutes choses, une intimité qui risque toujours de se dissiper et de se perdre, qu’il nous faut sans cesse maintenir et approfondir. C’est l’intimité d’un acte qu’il faut toujours refaire, qui ne semble d’abord un refus à l’égard de l’être que pour devenir un consentement à la raison d’être, qui exige qu’en la découvrant nous lui demeurions toujours fidèle et la rendions toujours opérante.

Telle est la raison pour laquelle la valeur ne peut jamais se détacher de nous-même, ni acquérir aucun caractère d’extériorité, même intellectuelle : car elle n’est jamais ce que l’on peut voir ou penser, mais seulement ce que l’on peut sentir ou vouloir.

C’est l’intimité et le secret de la valeur qui fait aussi sa fragilité, la possibilité de la manquer ou de la perdre dès que l’attention devient un peu moins présente ou la volonté un peu moins pure. Il ne faut donc pas l’identifier si bien avec le secret que chacun puisse penser que la valeur soit seulement son propre secret ; car alors il arrive qu’elle demeure pour lui purement subjective et que tantôt il se complaise dans le silence et la séparation, tantôt il gémisse sur son isolement et son impuissance : mais on peut dire que dans les deux cas la valeur reste purement virtuelle, ce qui, dans le premier, risque de lui suffire et, dans le second, de le désespérer. Non pas qu’elle possède un caractère extérieur et commun qui permettrait de la reconnaître, mais il y a en elle une intimité plus profonde que la sienne où toutes les consciences s’enracinent, ce qui fait que, dès que plusieurs êtres communiquent dans la même valeur, ils ressemblent à des initiés."

Valverde: Salmo de la mano de Dios

Rouault 1945

"Oh Señor, Tú sostienes con tu mano
todos nuestros momentos, sin cansancio ni olvido:
cada instante nos sacas de la nada,
nos haces nuevamente,
concitando las mil casualidades
que hacen que un cuerpo vivo pueda seguirlo siendo.

... Y todo ¿ para qué? Para poder seguir
gastando vida y vida inútilmente,
para dar pasos vanos,
para volvernos contra la mano que nos alza,
para, lo que es peor, olvidarte, y sentados
en Tu mano creer que nos lo somos todo.
Y Tú no te fatigas
y a tus hijos mimados sigues soplando el fuego
sin dormir, ni olvidarte del más bajo
como todos de Ti...

Y eso no solamente es a nosotros,

en quienes te contemplas y quizá un día te amen.

Tú sostienes los miles de flores no miradas,

los ríos, aves y árboles; las olas y los vientos.

¡Oh, cómo te desvelas atizando la lumbre

de un insecto que pudo lo mismo no haber sido!

Acudes de uno en otro:

de la piedra ignorada en el fondo del agua

al gusano que roe su madera

como si eso pudiera serle contado un día.

Pienso el viento en el mar,

clamando en soledad siglos y siglos

–para dejarlo todo lo mismo que al principio-,

desde el día que hablaste hasta el que calles:

¡Oh! ¿Cómo no te olvidas siquiera un solo instante,

pues que nadie te mira y nada ha de quedar?

Si yo toco una piedra

Tú me la has sostenido durante miles de años,

velando cada día para que hoy estuviese.

¡Y tantas, tantas cosas,

tantos ríos corriendo sin descanso,

sin pararse a tomar aliento nunca,

tantos bosques y pájaros sin cesar floreciendo

por si algún día un hombre los mirase al pasar!

Sí; las cosas renacen de nuevo en cada instante

y ese bullir divino nos las hace ver vivas.

Vivas: o sea, alzadas

en vilo por la mano del Señor,

con temblor de su sangre.

Vivas: o sea, al borde de la muerte,

que se intuye debajo de esa mano,

si se apartara un día.

(En el fondo de vuestro corazón,

¿no teméis de las cosas

que puedan sepultarse de repente en la nada?)

Y la mano de Dios también está en la muerte.

Sabedlo bien: la muerte no es el olvido súbito

de la mano de Dios, por negligencia

que nos deja caer en los abismos

al quedar separados de su fuente de ser.

Eso no está en su amor.

Ved la muerte; mirad cómo Dios nos la endulza

y nos lleva hacia ella de la mano,

cómo nos la prepara antes; igual que un lecho...

Ni aun esos que tropiezan con una muerte fuera

estaban ese instante dejados de su mano."

José María Valverde, Salmo de la mano de Dios (1945)

Tinder

Delvaux 1938

És preocupant la creixent presència social de Tinder i similars, tot un indicador de mala salut social.

Com pot ser que les relacions amoroses es sotmetin a la intermediació d'un algoritme?

Pot ser un recurs fàcil i fins i tot eficaç, però desfigura la naturalesa de les relacions personals amoroses, les "desnaturalitza", per dir-ho d'alguna manera... 

La relació amorosa hauria de ser espontània, involuntària, imprevista, no deliberadament buscada.

Autotranscendència

Schmidt-Rottluff 1924

"L'ésser humà no està totalment condicionat i determinat; ell és qui determina si ha de lliurar-se a les situacions o enfrontar-s'hi. En altres paraules, l'ésser humà en darrera instància es determina a sí mateix."

"Un dels trets principals de l'existència humana és la capacitat per elevar-se per sobre de les condicions biològiques, psicològiques o sociològiques i transcendir-les. Anàlogament, i en darrer terme, l'ésser humà es transcendeix a sí mateix; l'ésser humà és un ésser autotranscendent."

Viktor E. Frankl a L'home a la recerca de sentit (segona part, 1962)

Tres moments simultanis

Soutine 1921

Manipulant Zubiri (El hombre y Dios, 1983) podríem dir que l'actitud religiosa inclou tres moments simultanis, tres actituds o maneres de relacionar-se amb la divinitat: el lliurament, la súplica i el refugi.

L'ésser humà es dóna a la divinitat, s'hi adhereix personalment, l'adora, la considera la sola cosa valuosa, se li sotmet, es posa al seu servei. (Salm 63: "Tu ets el meu Déu, Senyor; jo et cerco. Tot jo tinc set de tu, per tu es desviu el meu cor com terra eixuta, assedegada, sense una gota d'aigua." Salm 145: "T'exalçaré, Déu meu i rei meu, beneiré el teu nom per sempre. Et beneiré dia rere dia, lloaré el teu nom per sempre més. El Senyor és gran i digne de tota lloança. La seva grandesa no té límits.")

Alhora en fa objecte de la seva petició, del seu anhel: li demana perdó, protecció, benestar (Salm 5: "Escolta, Senyor, les meves paraules, acull el meu anhel. Estigues atent al meu crit d'auxili, rei meu i Déu meu, perquè és a tu que jo imploro. Senyor, escolta el meu clam a trenc d'alba: t'exposo el meu plet de bon matí i em quedo esperant." Salm 51: "Compadeix-te de mi, Déu meu, tu que estimes tant; tu que ets tan bo, esborra les meves faltes. Renta'm ben bé de les culpes, purifica'm dels pecats.").

Finalment, hi troba refugi, lloc segur, fermesa (Salm 46: "Déu ens és un castell de refugi, una defensa ferma en hores de perill. No temem res quan se somou la terra,

quan les muntanyes s'enfonsen dins el mar; ja poden bramular i escumejar les onades i, al seu embat, estremir-se les muntanyes: el Senyor de l'univers és amb nosaltres, la nostra muralla és el Déu de Jacob." Salm 23: "El Senyor és el meu pastor: no em manca res. Em fa descansar en prats deliciosos, em mena al repòs vora l'aigua, i allí em retorna. Em guia per camins segurs, per amor del seu nom; ni que passi per la vall tenebrosa, no tinc por de cap mal.").

Treballar la relació amb la divinitat passa per aprofundir aquests tres moments, experimentar-los, veure'n el seu caire positiu per a la construcció de la pròpia humanitat, copsar la seva riquesa i la seva gràcia. Sentir-nos lliurats, sentir-nos escoltats, sentir-nos segurs.

Els Salms estan plens de manifestacions d'aquestes tres actituds.

Expiació

Tàpies 1963

Sembla ser que expiar és pagar, reparar un crim o falta. O bé esborrar la culpabilitat mitjançant alguna acció simbòlica o ritual. Totes dues nocions em van bé, es complementen. I ambdues deuen ser aplicables a nivell individual i a nivell col·lectiu. Ara només em vull referir a aquest segon.

El Dietari del poeta noucentista català Josep Maria López-Picó (1886-1959), que abasta el període 1929-1959, planteja amb intensitat una qüestió delicada:  Catalunya havia d'expiar els esdeveniments dels anys trenta del segle XX? I en aquesta línia ens podem preguntar: Ho ha fet, ho ha sabut fer? O bé encara en portem la càrrega a sobre? Marquen aquests fets el nostre present? La resposta fàcil és dir que no, que han passat massa anys i massa coses, que el que va passar llavors ja només és història, passat. Però no aconsegueixo estar-ne segur. I em fa por que arrosseguem aquest pes sense ni saber-ho, sense tenir-ne consciència. Em sembla que seria important tornar a parlar del que va passar en aquest període. Encara que sembli que no pot tornar a passar. El passat hi és, pesa, ho vulguem o no. És una qüestió que m'ha vingut sovint al cap en llegir coses sobre la República i la Guerra Civil.

No som l'únic país que no ha aconseguit expiar el seu passat, evidentment. Ha expiat Espanya la colonització americana? No ho crec. Han expiat els Estats Units la matança dels indis, la matança dels bisons, l'esclavatge dels negres? Tampoc ho crec. Ha expiat França el terror de la Revolució de 1789 i l'imperialisme napoleònic? No m'ho sembla pas. Han expiat els britànics la creació del seu imperi i el tràfec d'esclaus (compartit amb altres)? Ha expiat Rússia el terror de la Revolució de 1917, les purgues de l'estalinisme, el gulag? No ho crec. Ha expiat Alemanya el nazisme i l'holocaust? No n'estic prou segur. Ha expiat Turquia el genocidi armeni? Encara no se'n pot ni parlar. Ha expiat Itàlia el feixisme i la invasió d'Abissinia? Ha expiat la Xina la Revolució cultural? S'han expiat els crims als Balcans, a Rwanda, a Cambodja? Com costa que les societats assumeixin conscientment les seves faltes! Perquè no es tracta de canviar la història, sinó d'assumir allò que es va fer malament en un determinat procés històric, allò que anava més enllà de la justesa d'uns ideals, allò que era excés per motius de venjança, de sadisme, de crueltat gratuïta. Que de vegades costa establir la línia divisòria? Certament. Però aquí està la gràcia, saber assumir allò que era innecessari i injustificable. Per això se n'ha de parlar.

I els catalans no n'hem parlat, o no n'hem parlat prou. Primer, perquè en temps del franquisme no era possible. Després, perquè l'antifranquisme va reproduir o incorporar vells esquemes i tòpics que també ho impedien; la retòrica revolucionària de finals dels seixanta n'és un exemple. Més tard, perquè la transició a la democràcia feia aconsellable no reobrir velles ferides. I ara no sabem gaire com ho hauríem de fer, i els fets cada vegada queden més lluny i més incapaços som de revisar-los. I anem tancant en fals la ferida. I anem mirant de construir el país sobre uns fonaments no prou sòlids.

Llavis

 

"Als llavis de la gerra vaig unir ansiós els meus llavis
demanant-li una ajuda per a la meva llarga vida;

amb els seus llavis als meus, em va dir sigil·losa:

beu vi, que al món mai més no tornaràs."

Omar Khayyam (1048-1131)

Rubaiyat 139 de l'edició de Sadeq Hedayat (1934), traduïda al castellà per Zara Behnam i Jesús Munárriz (Hiperión 1993)

Corbí: La bellesa és veritat i la veritat és bellesa

Kirchner 1914

“La bellesa és veritat i la veritat és bellesa. La bellesa és expressió sense dualitat de la dimensió absoluta. Per tant la bellesa és la dimensió absoluta, la veritat.

Aquest fet implica que la veritat no és una formulació, ni és possible formular-la, però sí expressar-la o, millor dit, intentar expressar-la. Aquesta coincidència ens porta a advertir que la veritat té els caràcters de la bellesa. Quins són aquests caràcters?

La bellesa i la veritat, que no és formulació, només es poden sentir en el fons, són un sentir en el fons.

La veritat, com la bellesa, és directa, sense reserves, és potent, és amable, acollidora, sense retrets.

La veritat, com la bellesa, sempre és diferent i sempre la mateixa en les seves diverses expressions quan totes dues estan apuntant a la dimensió absoluta.

La veritat no sotmet, només sedueix, com la bellesa.

Així són la veritat i la bellesa, perquè així és la dimensió absoluta. Tant l'una com l'altra pacifiquen, perquè alliberen de la submissió a l'ego. Desplacen del paquet de desitjos/temors, a la gratuïtat.

La bellesa mostra que la veritat no és una cosa abstracta, sinó una cosa sensible, perceptible.

La veritat, com la bellesa, no provoca temors ni submissions, sinó confiança, llibertat i goig.

La bellesa mostra que la veritat com a imposició i submissió és assumpte de la necessitat i pretensions dels projectes axiològics col·lectius, no és la naturalesa de la veritat. Quan la veritat es manifesta com a exclusiva és per necessitat dels projectes axiològics col·lectius, aquesta no és la seva naturalesa.

La veritat, que no és una formulació, es pot presentar en diverses formes que totes expressen la unitat d'aquesta veritat.

La veritat, com la bellesa, ha servit a les creences i als senyorius, però no és ni creences, ni senyoriu. La veritat, com la bellesa, és lliure de creences i de senyoriu.

La bellesa convenç per si mateixa i crea certesa sense ajut de res, ni de ningú. La veritat es comporta de la mateixa manera. La bellesa és enemiga de la imposició, encara que hagi servit al poder. La veritat també és enemiga de la imposició, encara que de vegades hagi servit al poder.

La bellesa és la veritat perquè totes dues pretenen al·ludir, proclamar, el mateix: la dimensió absoluta.

La veritat és l'única que expressa l'ésser de la bellesa.

Els qui comprenen el misteri dels mons, que és la veritat, comprenen la bellesa sense límits en cada expressió.

Els qui senten a fons la bellesa, senten a fons la veritat.

La bellesa és tota ella vertadera, com la veritat és tota ella bella. La bellesa és veritat i la veritat és bella.

La bellesa testifica la veritat i la veritat garanteix la bellesa.

La bellesa i la veritat manifesten que tot és unitat, ho proclamen.

Totes dues es diuen en formes, però totes dues estan lliures de tota submissió a formes.

És impossible que una bellesa que sigui real no sigui vertadera. I és impossible que una veritat que sigui real, tant si és formulació, com si és apuntament a allò no formulable, no sigui bella.

La cerca de la veritat, com la cerca de la bellesa, són dures. L'oposició a aquestes cerques i la seva defensa davant d'aquesta oposició, poden endurir l'esperit.

La contínua baralla amb si mateix per aconseguir-les i defensar-les també pot endurir l'esperit. Aquesta duresa d'esperit és un error que cal procurar corregir, perquè la tendresa és el que correspon a la veritat i la bellesa.

Que aconsegueixi la tendresa de la veritat i de la bellesa al final dels meus dies!"

Marià Corbí

(Butlletí CETR, març de 2022)

Daodejing 36

Klee 1925

"El que es contrau,
va començar expandint-se.

El que s'afebleix,
va començar enfortint-se.

El que s'ensorra,
va començar construint-se.

Per rebre,
primer cal donar.

D'això se'n diu "comprensió de l'ocult".

El que és tendre i feble
pot vèncer el que és dur i fort.

Els peixos no han de sortir de la fondària de les aigües,
el poder no ha de ser exhibit."



Daodejing 36


Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

Carboni i vida

"Hi ha milers de milions de sistemes planetaris i entre ells només un de cada mil planetes és habitable; però tot i així aquests són centenars de milions, per la qual cosa és lògic que hi hagi altres planetes habitats.

Què fa que un planeta sigui habitable?

No ha de ser ni gaire calent, ni gaire fred, ni gaire petit, ni gaire gran...

No hi pot haver altres formes de vida resistents a condicions més extremes?

No estic caient en l’antropocentrisme. Podria concebre altres formes de vida, però senzillament no són possibles.

Per què?

Prenguem una forma de vida simple: una cèl·lula: ésser viu, un organisme unicel·lular...

Quan un ésser es considera viu?

Quan fa el que fa aquesta cèl·lula: sap protegir-se de l’entorn per un embolcall; és capaç d’intercanviar energia; pot captar nutrients; però el més important és que cada vegada que es replica la cèl·lula mare transmet la informació a la seva filla, perquè pugui, al seu torn, viure. Tota la complexitat de la vida es transmet així d’una generació a l’altra.

Aquesta informació és el codi de l’ADN?

I aquest codi de l’ADN és una llarga cadena de molècules que codifica la totalitat de cada ésser viu. Però si l’escalfem per sobre de 150˚C, aquesta cadena es trenca; i si el refredem per sota de -20˚C, tampoc no pot fer la seva funció: aquest rang de temperatura en el qual la vida és possible és el de l’aigua...

No hi podria haver altres maneres de vida a l’univers més enllà del carboni?

No, perquè només el carboni és capaç de formar molècules que donin lloc a la vida. Cap altre element –es va parlar del silici– no és viable.

I si hi hagués altres elements a l’univers que desconeixem?

Els coneixem tots. I són els de la taula periòdica. No n’hi ha més.

Per això estem fets dels mateixos elements que les estrelles?

Però només la química del carboni en combinació amb l’aigua donen lloc a la vida. Els astrònoms han obtingut milions de resultats i sempre apareixen els mateixos elements a l’univers. Així que només hi ha vida on es generen aquestes cadenes de carboni."

Michel Mayor, Premi Nobel de Física pel descobriment d’exoplanetes habitables, a La contra de Lluís Amiguet de La Vanguardia del 17.05.2022

Ego i espiritualitat

Lucian Freud 1987

"El problema és que l'ego ho pot fer servir tot per al seu propi ús, fins i tot l'espiritualitat. L'ego intenta constantment adquirir i aplicar els ensenyaments espirituals en benefici propi. L'ego és capaç d'annexar-ho tot a les seves pròpies finalitats, inclosa l'espiritualitat."

Chögyam Trungpa a El mite de la llibertat

(citat per Véronique Loiseleur a Anthologie de la non-dualité)

Encara més sobre Morandi

Morandi 1951

"Morandi pot esdevenir un antídot contra la nostra pressa insaciable i la nostra pulsió depredadora: cada cop més tenim una mirada que rellisca sobre les coses i les persones, i no les veu. Per això mateix, Morandi ens pot ajudar a una cosa que, com més va, més difícil ens resulta: a apaivagar la mirada.

Però per a endinsar-nos en aquest camí ens cal reaprendre el significat de paraules que anem oblidant progressivament: austeritat, simplicitat, contenció... Morandi és un testimoni i, alhora, una invitació. El testimoni d’una mirada atenta, i la invitació a recórrer l’aprenentatge del camí que ens hi mena. (...) Morandi fixa la mirada en objectes propis de la senzillesa quotidiana. Potets i ampolletes, si ho volen dir així. Però aquesta mirada sobre la quotidianitat no és repetitiva, perquè és contemplativa. És la disposició a veure què revela de si mateix –i què revela de nosaltres mateixos– allò que cada dia tenim al davant.

(...) Per això és tan important que ens convidi a explorar la riquesa, la qualitat i la bellesa dels objectes normals i corrents, i ens convidi a veure-hi la seva veritat, i la veritat que es manifesta en ells. Perquè si ens entrenem amb els potets i ampolletes podrem assolir cada cop més la visió de la veritat que es mostra diàfanament (no ocultament) en la vida quotidiana. I en tota vida quotidiana. No és descartable que qui menyspreï Morandi per repetitiu en el fons estigui projectant el seu menyspreu pel que alguns anomenen, gairebé despectivament, la vida normal i corrent.

Morandi 1958

(...) Morandi pintava també paisatges. De vegades en tenia prou amb un traç o una mica de color per mostrar-nos el que calia veure, sintonitzant en aquest punt amb la millor tradició oriental. Però, altre cop, no eren paisatges espectaculars, i menys encara amb la pretensió de “fer bonic”. Es limitava a pintar, senzillament, el que veia des de la finestra de casa. Altre cop un missatge de fons: en el que veiem cada dia ja hi és tot present, perquè en tot (i no només en entorns selectes) hi batega una ressonància infinita.

Diguem-ho provocativament: Morandi no es repeteix. Perquè el que fa és convidar-nos a deixar espai a un silenci interior que ens permeti contemplar i veure tot el que tenim al davant. Tot el que la vida ens posa al davant. En tota la seva infinita diversitat de matisos, color i lluminositat. D’aquí la seva obsessió per disposar de maneres diferents els seus objectes, i la mirada contemplativa i indagadora que dipositava en ells, com ens mostren algunes fotos. Perquè mai podem donar per acabat el camí per veure millor la vida que ens relliga a tots, persones i objectes."

Josep M. Lozano i Àngel Castiñeira a El Punt/Avui de 12.05.2022

Recordeu que aquí hi podeu trobar més de 400 obres de Morandi ordenades cronològicament...

http://aglapertu.blogspot.com/2022/05/morandi.html?m=1

Marc Aureli VII, 5: Per a la comunitat

"El que estic fent per mi mateix, o en col·laboració amb un altre, ha de tendir, exclusivament, al benefici de la comunitat i a establir-hi bona harmonia."

Marc Aureli, Meditacions VII, 5

Més sobre Morandi

Morandi 1960

"En totes les arts (visuals, musicals o sonores, literàries, escèniques, o també l’arquitectònica) existeixen moltes diverses maneres d’aconseguir una certa profunditat i saviesa mitjançant les formes i els seus significats, el seu sentit i el seu misteri. Morandi representa en la pintura, com Giacometti en l’escultura i el dibuix, un grau extrem de sublimació mitjançant la reducció, o fins i tot la pobresa, referent als motius representats i també als mitjans d’expressió. A la seva pintura la grandesa no es troba en els temes. La seva obra crida l’atenció perquè pot despertar un estat de serenitat i de contemplació que porta d’una manera molt discreta a allò sublim. Res més lluny del kitsch d’allò espectacular i sen­sacionalista que aquelles natures mortes de Morandi, les úniques figures del qual són objectes silenciosos: gerres, gots, pots, caixes, bols sense res, flascons diversos, teteres, gerros, ampolles de porcellana blanca, que brillen lleument en la penombra, amb tons esmorteïts, que formen grups tonals de figures que es relacionen entre si d’una manera entre silenciosa i musical.

L’únic que passa en aquells quadres és la presència de la llum en la penombra, de la llum en el seu present, i alguns indicis de calidesa humana en uns colors que sembla que existeixen malgrat la grisor circumdant, neutra i mineral, o gràcies a l’apartament, al silenci de la bona solitud. Sense la pintura, sense l’oli ben plasmat sobre tela, l’obra de Morandi seria irrellevant. La tècnica de l’oli es va inventar per pintar la pell humana, però ell pintava la superfície d’una ampolla amb el mateix amor que un artista del Renaixement la pell d’una dona desitjada."

Juan Bufill a La Vanguardia del 16.05.2022

Recordeu que aquí hi podeu trobar més de 400 obres de Morandi ordenades cronològicament...

http://aglapertu.blogspot.com/2022/05/morandi.html?m=1

Drets

 

Reynolds 1766

John Halifax, Gentleman és una novel·la escrita el 1856 per Dinah Maria Mulock (1826-1887) - coneguda a partir del seu matrimoni el 1864 com a Dinah Maria Craik - que planteja les reivindicacions de les classes mitjanes per a ser tractades amb peu d'igualtat amb l'aristocràcia a l'Anglaterra de la Reina Victòria (1819-1901), que era també l'Anglaterra de Karl Marx (1818-1883).

Els capítols VII i VIII de la novel·la plantegen obertament el conflicte entre dos drets fonamentals: el dret a la vida i el dret a la propietat. Situats en la gran fam que tingué lloc a Anglaterra el 1800 com a fruit de males collites i la guerra amb Napoleó, la gent pobra afamada reclama el blat acumulat als molins, i els propietaris es resisteixen a cedir-lo, anant a parar a aldarulls com ara l'amenaça de cremar les llars dels propietaris. En la novel·la se salva la situació amb la intervenció d'un empleat del propietari que aconsegueix evitar l'incendi de la casa a base de convidar a menjar als amenaçadors i lliurar-los vals que els donaven dret a certes quantitats de farina.

És una tensió difícil la que hi ha entre els dos drets. Sobre el paper, tothom acceptaria la prioritat del dret a la vida sobre el dret a la propietat. Però una aplicació radical d'aquesta prioritat probablement eliminaria el dret a la propietat, que en canvi és objecte d'una important protecció a la major part dels sistemes jurídics. De fet, a la pràctica, la situació real sembla ser la de la prioritat del dret a la propietat sobre el dret a la vida, com s'exposa amb cruesa i simplicitat en els capítols esmentats. Es tracta, probablement, d'una tensió permanent entre els dos drets que cal saber anar gestionant honestament en cada circumstància concreta.

Ni objecte ni concepte

 

Vallotton 1914

"El valor no pot mai ser reduït ni a un objecte ni a un concepte. Si se'l pot negar, és precisament perquè defuig tots els esforços que puguem fer per a determinar-lo i definir-lo. No és mai donat, de manera que hi hagi una experiència que permeti amb certesa assolir-lo. El que no participa del valor, com mostra per exemple la insensibilitat estètica, no sabrà mai el que és. Tampoc no es pot construir com un concepte que jo controlo i que m'hi dóna accés. No és ni una propietat de les coses ni un acte arbitrari que, de cop, el faria sorgir. Que el valor sigui el trencament de la indiferència, que sigui l'interès mateix amb que ens prenem l'existència, que aquest interès no pugui ser forçat, que el real hi hagi sempre de respondre, que tingui el seu origen al cor mateix del desig, tot i que la raó s'hi hagi de posar d'acord, que hi hagi en ell graus que en cada moment ens el fan més llunyà o més proper, una contrarietat interior que ens obliga a realitzar-lo o a combatre'l, que sigui una qualitat que defuig la mesura i el nombre, tot això mostra prou bé que el valor és invisible i secret, que només s'ofereix a qui el cerca i l'estima, que no es mostra mai al que roman en el món com un espectador pur, que només el pot reconèixer aquell la vida del qual ja ha estat penetrada per ell."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 248-249

Text original:

"La valeur ne peut jamais se réduire ni à un objet, ni à un concept. Et si on peut la nier, c’est précisément parce qu’elle échappe à tous les efforts que nous faisons pour la déterminer et la définir. Elle n’est jamais donnée, de telle sorte qu’il y ait une expérience assurée qui permette de la saisir. Celui qui ne participe pas à la valeur, comme le montre par exemple l’insensibilité esthétique, ne saura jamais ce qu’elle est. Elle ne peut pas non plus être construite comme un concept dont je serais maître et qui m’en rendrait maître. Elle ne réside ni dans une propriété des choses, ni dans un acte arbitraire qui, tout à coup, la ferait surgir. Que la valeur soit la rupture de l’indifférence, qu’elle soit l’intérêt même que nous prenons à l’existence, que cet intérêt ne puisse être forcé, que le réel doive toujours y répondre, qu’elle ait sa source au cœur même du désir, bien que la raison doive pourtant s’accorder avec elle, qu’il y ait en elle des degrés qui, à chaque instant, nous la rendent plus lointaine ou plus proche, une interne contrariété qui nous oblige à la réaliser ou à la combattre, qu’elle soit une qualité qui échappe à la mesure et au nombre, cela montre assez que la valeur est invisible et secrète, qu’elle ne se livre qu’à celui qui la cherche et qui l’aime, qu’elle n’apparaît jamais à celui qui reste dans le monde comme un spectateur pur, que seul est capable de la reconnaître celui dont la vie est déjà pénétrée par elle."

Advaita

Hodkin 2016

"Tot i voler dir el mateix, "advaita" és molt més bonic que "no-dualitat"..."

"No és fàcil diferenciar advaita i monisme. Advaita és més que identificació amb el cosmos, amb la natura."

(tuits d'en Rai del 16.04.2022)

Determinar-se

Schmidt-Rottluff 1923

"L'ésser humà no està totalment condicionat i determinat; ell és qui determina si ha de lliurar-se a les situacions o enfrontar-s'hi. En altres paraules, l'ésser humà en darrera instància es determina a sí mateix."

Viktor E. Frankl a L'home a la recerca de sentit (segona part, 1962)

Elogi de l'atzar

 

Max Ernst 1937

L'atzar no està, en general, gaire ben considerat. Hi ha una certa tendència, sovint inconscient, a preferir la seguretat del que és previsible, controlable, planificable, regit per la raó. L'atzar espanta, inquieta, incomoda.

L'atzar és el pare de dues realitats que ens acompanyen sempre: la bona sort i la mala sort. És difícil dir si són quantitativament equivalents; la impressió que tenim és més aviat que una majoria té més mala sort que bona sort, i hi ha una minoria de privilegiats que tenen més bona sort que mala sort.

També hi ha persones en les que la sort no sembla actuar. I l'esperança en la bona sort no deixa de ser un confort per a molts (l'èxit de les loteries ho certifica). Sense oblidar la vella i encertada dita: "Bona sort, mala sort... qui ho sap!", ja que hi ha coses que en un primer moment semblen una sort i acaben comportant una desgràcia, i al revés.

Però el que ens sembla més rellevant és que l'atzar té el gran mèrit d'alegrar el final dels nostres dies. A ell és deguda la impossibilitat de saber el com i el quan de la nostra mort, i això ens permet viure amb alegria i esperança fins a la darrera hora, a no ser que la malaltia ens amargui aquesta etapa final. Si sabéssim d'avançada quin serà el moment de la nostra mort i la manera com aquesta es produirà, la nostra vida seria més trista. Donem, doncs, gràcies a l'atzar.

Daodejing 40

Gerhard Richter 1977

"El retorn a l'origen és la dinàmica del Dao.

La subtilitat és la manera d'actuar del Dao.

Tot existeix, però l'existència ha sorgit del no res."



Daodejing 40


Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

Petrarca: Sonet 3

Simone Martini 1315

"Era il giorno ch’al sol si scoloraro
per la pietà del suo factore i rai,
quando i’ fui preso, et non me ne guardai,
ché i be’ vostr’occhi, donna, mi legaro.

Tempo non mi parea da far riparo
contra colpi d’Amor: però m’andai
secur, senza sospetto; onde i miei guai
nel commune dolor s’incominciaro.

Trovommi Amor del tutto disarmato
et aperta la via per gli occhi al core,
che di lagrime son fatti uscio et varco:

però, al mio parer, non li fu honore
ferir me de saetta in quello stato,
a voi armata non mostrar pur l’arco."

Petrarca, Sonet III

Versió catalana de Miquel Desclot (2003):

"Era el dia que al sol li empal·lidiren
els raigs, del seu autor bo i compadit,
quan vaig ser pres, trobant-me inadvertit,
que els vostres ulls, senyora, em posseïren.

En aquell temps els meus no s'asserviren
a guardar-se d'Amor: que protegit
jo em creia; tal que el meu mal i neguit
en el comú dolor es decidiren.

Amor em veia del tot desarmat
i obert el pas pels ulls al cor ombrós,
que de llàgrimes són portal amarg:

a parer meu, però, no fou honrós
ferir-me de sageta en tal estat
i a vós, armada, ni menys mostrar l'arc."



Versió catalana d'Osvald Cardona (1955):

"Era aquell jorn que el sol descoloria

els raigs per pietat del Creador.

quan vaig ser pres, sens fer-hi atenció,

i el llaç dels vostres ulls, dona, em cenyia.

No creia temps d'anar amb precaució

contra els embats d'Amor, i feia via

segur, sens malfiança; i aquell dia

comencí els mals entre el comú dolor.

Ben desarmat l'Amor em sorprengué,

i al cor, pels ulls, s'obrí la via dreta,

i ara són pas i eixida d'un plor amarg.

Mes poc honor, jo crec, que li va fer,

en tal moment, ferir-me amb la sageta;

i a vós, armada, no mostrar gens l'arc."

Radicalitat

Moltes religions utilitzen un llenguatge radical. Ho fan per tal de sacsejar les ànimes, reptar-les, enlluernar-les, mantenir-les vivents i actives, inspirar-les, mobilitzar-les. Aquesta és la pretensió del llenguatge religiós, i així ha de ser interpretat.

És, per tant, un llenguatge simbòlic funcional. No és per ser "entès" en la seva literalitat, per a ser seguit al peu de la lletra. Quan es fa això, allunyant-lo del seu propòsit, els resultats són desastrosos: terrorisme, repressió, alienació.

Des d'aquesta perspectiva de radicalitat lingüística s'entén millor que la referència a la divinitat no sigui només positiva. Com assenyalen els 99 noms de Déu en la tradició islàmica, Déu no només és bo, benvolent, misericordiós, compassiu, comprensiu, perdonador, amable, pacífic... Déu pot ser també exigent, purificador, controlador, impulsor, estricte, restrictiu, destructor, subjugador, humiliador, abassegador, degradador, donador de deshonor, jutge, portador de mort, dominant, venjatiu, colpidor... perquè la divinitat ens ha de sacsejar, i per fer-ho utilitza tota mena de camins.

Totes les experiències humanes poden ser portes que obren a la divinitat, camins cap a ella; se l'ha de trobar en tots els contextos, cal fugir de la contraposició de benestar i malestar i de cercar Déu només al cantó del benestar. La realitat humana és complexa, i a Déu se'l troba arreu si se'l busca degudament. Fins i tot quan fem el mal i quan rebem el mal podem trobar camins cap a Déu. Ens podem adreçar a Déu des de la pau i també des de l'angoixa; en podem rebre premi i també càstig; podem ser acollits i consolats, o bé rebutjats i deixats a la intempèrie. Ell pot ser a totes dues bandes.

Daumier

Daumier 1848

La sala dedicada a Honoré Daumier (1808-1879) al nostre Museu virtual.

https://photos.app.goo.gl/MrUFVb13tatm47St8

Set punts

Klee 1920

Segons la tradició hindú, hi ha set punts (chakra o xacra) del nostre cos especialment rellevants, i als que convé estar especialment atents. La nostra formulació d'aquests set punts és la següent:

Els punts 3, 4 i 5 són de senzilla localització, ja que es corresponen amb tres zones rellevants de la nostra columna vertebral: les vèrtebres lumbars, les dorsals i les cervicals. El punt 3 es correspon amb el ventre, l'aparell digestiu, la panxa, i es pot associar amb la ira, l'alegria, el poder personal, l'ambició, la sensibilitat, la força de voluntat i amb el hara, punt central del cos per a la tradició japonesa; el seu color és el groc. El punt 4 es correspon amb el cor, els pulmons, la respiració, i es pot associar amb als sentiments i emocions, l'amor, la compassió, el perdó, l'acceptació; el seu color és el verd. El punt 5 es correspon amb el coll i la boca, la faringe, les cordes vocals, i s'associa amb la capacitat d'expressió, de comunicació; el seu color és el blau.

Els punts 2 i 6 també són fàcilment ubicables, tot i que la seva correspondència amb l'espina dorsal és més difusa. El punt 2 es correspon amb els òrgans genitals i es pot associar amb la procreació, el plaer sexual i la creativitat; el seu color és el taronja. El punt 6 es correspon amb el cervell i el front, els ulls i les orelles, i es pot associar amb la raó, la intel·ligència, la percepció visual i auditiva, la intuïció, el coneixement i la cultura; el seu color és l'indi o anyil.

Queden finalment els punts 1 i 7, que s'associen amb la base i la part més alta de la columna vertebral. El punt 1 es la part que queda a prop de terra quan estem asseguts amb les cames creuades; es pot associar amb l'arrelament, amb la vinculació amb la terra, amb l'aplom, amb la materialitat, amb els fonaments; el seu color és el vermell. El punt 7 es correspon amb la coroneta, la part més alta del crani, allí on la columna es projecta amunt, cap al cel, i es pot associar amb l'espiritualitat, l'elevació, la transcendència, la mística; el seu color és el violat.

Sembla recomanable fer cada dia un repàs d'aquests set punts, fixant-hi l'atenció, durant uns breus moments, de l'1 al 7. Cadascú veurà quina posició li resulta més còmode per portar a terme aquest repàs.

Ningú ha tornat

"Llàstima que s'hagi exhaurit el cabal!

- diu el cor trencat als peus de la mort.
De l'altre món no n'ha tornat ningú per poder-li preguntar,
finalment, com van acabar els passatgers d'aquest."

"De tots els que van recórrer aquest llarg camí

algú ha tornat i desvetllat el secret?

Compte, doncs, no et quedis en aquesta cruïlla

amb ganes de fer quelcom, perquè no has de tornar."

Omar Khayyam (1048-1131)

Rubaiyat 36 i 46 de l'edició de Sadeq Hedayat (1934), traduïda al castellà per Zara Behnam i Jesús Munárriz (Hiperión 1993)

Religió

Soutine 1922

Seguint en part i més o menys Zubiri, potser podríem anomenar religió al conjunt de narracions, nocions, imatges (escultòriques, pictòriques, musicals, poètiques...), gestos, rituals que impulsen les persones a seguir un camí de recerca de nivells més profunds de l'experiència vital fins arribar a un nivell capaç de fonamentar aquesta experiència i dotar la persona de consistència.

D'aquesta consistència se'n pot dir també "realitat", "plenitud", "sentit", i és viscuda com una capacitat, com un "poder" (terme emprat tant per Zubiri com per Castaneda). Del nivell fonamentador se'n pot dir "divinitat" o tots els seus noms i sinònims.

Fer el procés de relligar-se amb aquesta fonamentalitat és una opció personal lliure. Aquest procés és viscut com l'establiment d'una relació interpersonal que comporta adhesió i lliurament, una relació que permet expressar les pròpies necessitats i aspiracions, una relació que esdevé font de seguretat personal.

Rossetti: Cor meu

Dante Gabriel Rossetti 1870

"Cor meu, quan sigui morta

no em cantis cançons tristes,

vora el meu cap no plantis

rosers, xiprers ombrívols;

creixin al meu damunt les herbes verdes

de rou i pluja humides,

i si et plagués recorda'm,

i si et plagués oblida'm.

Ja no veuré les ombres

ni sentiré la pluja,

ni el rossinyol quan canta

i la veu, de tristesa, se li nua;

i somniant al cor d'aquell capvespre

que mai no creix ni minva,

podrà ser que recordi

i podrà ser que oblidi."

Cristina Georgina Rossetti (1830-1894)

(traducció de Marià Manent a "Poesia anglesa i nord-americana", Editorial Alpha, 1955)

Text original ("When I am dead, my dearest", escrit el 1848, publicat el 1862)

"When I am dead, my dearest,

Sing no sad songs for me;

Plant thou no roses at my head,

Nor shady cypress tree:

Be the green grass above me

With showers and dewdrops wet;

And if thou wilt, remember,

And if thou wilt, forget.

I shall not see the shadows,

I shall not feel the rain;

I shall not hear the nightingale

Sing on, as if in pain:

And dreaming through the twilight

That doth not rise nor set,

Haply I may remember,

And haply may forget."

Traducció de Miquel Desclot:

"Amor, quan jo ja sigui morta

no em cantis planys, soliu;

no em plantis roses al capçal

ni un xipreret ombriu:

sigue'm, a sobre, l'herba fresca

de rou i pluja humida;

i si llavors et plau, recorda,

i si així et plau, oblida.

Jo ja no percebré les ombres,

no advertiré el plugim,

no sentiré del rossinyol

aquell lament sublim:

i somiant en el capvespre

que no segueix cap nit,

pot ser, qui sap, que jo recordi,

pot ser que em torni oblit."

Traducció de Rosa Leveroni:

"Quan sigui morta, amor,

no cantis cançons tristes per a mi.

Sobre el meu cap no plantis roses,

ni fosc xiprer mesquí.

Sobre meu fes d’herba verda

rosada i fosa al sol.

I, si tu vols, recorda’m viva

o oblida’m, si tu vols.

Ja no veuré les dolces ombres.

Ploure no sentiré i el rossinyol,

cantant sa pena, ja no l’oiré.

I somniant dins el crepuscle

d’un etern recer

potser el record em faci seva.

Oblidaré potser."

Símbol i imaginació

 

Morris Louis 1959

"El símbol és la primera matèria de la imaginació, el seu principal factor constituent, que fa de la necessitat (les mancances i limitacions fonamentals de l'ésser humà), virtut. Per això el símbol és el mode de presentar l'impresentable, de fer visible l'invisible, de tornar sensible l'intel·ligible. És, en definitiva, l'expressió de la facultat imaginativa de l'ésser humà en la seva fecunditat creadora."

Lluís Duch a Parlar de Déu, parlar de l'home vol. 1, Viena Edicions (2020), p. 211 (text original de 2008).

Tal com som

Lucian Freud 1976

"Cal utilitzar el material existent, el que ja és aquí. Ens hem d'acceptar tal com som, i no tal com voldríem ser, és a dir, abandonar l'autoil·lusió i els raonaments desitjants. Hem de reconèixer i acceptar el conjunt de la nostra estructura personal i de les característiques de la nostra personalitat, i és a partir d'aquí que tindrem la possibilitat de trobar alguna inspiració."

Chögyam Trungpa a Pràctica de la Via tibetana

(citat per Véronique Loiseleur a Anthologie de la non-dualité)

Morandi

Morandi 1951

La sala Morandi (1890-1964) del nostre Museu virtual.

https://photos.app.goo.gl/TDd6xprPJJMJoYGTA