Raig d'or

Schmidt-Rottluff 1963

"Viure és saber que tot instant de vida és raig d'or sobre un mar de tenebres, és saber dir gràcies."

François Cheng a Enfin le royaume (citat per Delphine de Vigan a Les gratitudes)

Sobre l'autenticitat

 

Morris Louis 1960

L'autenticitat la considerem important però ni la tenim gaire clara ni la sabem aplicar gaire. I és un valor rellevant. Es tracta de fer prevaldre, de posar en primer pla, d'atorgar la significació deguda, al que és real; es tracta del reconeixement de la realitat. L'autenticitat es contraposa en certa manera als desigs i propòsits, a les fantasies, a les edulcoracions.

L'autenticitat, tal com aquí l'hem definit, és molt propera a la veracitat, ser fidels i posar en relleu allò que és cert, no el que nosaltres voldríem veure o ens semblaria desitjable veure ni que no sigui cert. Aquí tractarem ambdós valors com si fossin un de sol.

A què s'enfronten ambdós valors? A una posició de voluntarisme idealista que considera que la vida és com volem que sigui, que som nosaltres els que determinem les seves característiques. Si volem que la vida sigui alegre, bona, positiva, n'hi ha prou amb voler-ho, amb actuar com si fos així, a defensar verbalment que és així, a mirar només allò que la fa ser així, i amb això fem un món més bonic i amable.

El problema d'aquesta posició és doble. Per una part, el món no es configura des de la voluntat, el món és com és, i si el volem transformar hem de partir d'un precís reconeixement de la seva dinàmica. Cal conèixer el món en tota la seva complexitat, en el seu caràcter contradictori, imperfecte, limitat, esquinçat, dolorós, tràgic. En segon lloc, és una posició unilateralista que ignora la dinàmica complexa de la dualitat, la dinàmica que els xinesos anomenen del yin i el yang, per la qual no es poden deslligar els parells contraposats, ja que es necessiten l'un a l'altre, es generen l'un a l'altre, no hi pot haver l'un sense l'altre, i dansen plegats en una alternança generativa continuada. Sense aquesta dinàmica, tot seria calent o tot seria fred, tot seria alegre o tot seria trist, i no és així. El món és alhora calent i fred, hi ha una dinàmica permanent entre ambdós que configura la realitat. I la vida és alhora alegre i trista, hi ha alegria i tristesa per tot arreu, i una vida sense l'una o l'altra és impensable. Tant és erroni considerar que a la vida només hi ha tristesa com considerar que només hi ha alegria, o que ens ho hem de muntar com perquè només hi hagi alegria. Aniria contra la dinàmica real de les coses.

O sigui: voler veure només l'element yang, i combatre o voler ignorar el yin, no és una posició humana encertada, no porta a conèixer profundament i respectuosament la realitat. Això no vol dir que no s'hagi de combatre el mal i tots els contravalors en el terreny de l'acció; el que vol dir és que negar el cantó fosc, el cantó dur, no és saludable ni encertat, no ens ajuda a comprendre millor la vida, no ens ajuda a situar-nos al món amb autenticitat, amb veracitat. Cal saber donar el seu lloc al yang i el seu lloc al yin, cal saber reconèixer-los i acollir-los tots dos, no veure l'un com a "dolent" a liquidar i l'altre com a "bo" a deixar com a triomfador solitari. El fred no és dolent ni bo, és fred; la calor no és dolenta ni bona, és calor. La tristesa no és dolenta ni bona, és tristesa; l'alegria no és dolenta ni bona, és alegria. No es pot desqualificar a cap dels elements d'una dualitat (no estem en l'àmbit de la moralitat, on sí que s'aplica la distinció entre "bo" i "dolent", entre "bé" i "mal", sinó en l'àmbit ontològic, de la manera de ser de les coses).

Quan a la vida ens trobem amb els elements yin, per exemple la tristesa, no es tracta d'apartar la mirada, d'ignorar-ho. Es tracta d'acollir-ho i assumir-ho amb la mateixa atenció i delicadesa amb la que acollim els elements yang, per exemple l'alegria. Esgarrifar-se davant de la dimensió yin, rebutjar-la, no és correcte. No voler confrontar-nos amb els aspectes durs o terribles de la vida no és adient. Cal saber acollir les dues dimensions, que són inseparables i insuprimibles.

De res no val mirar cap a l'altre cantó, ignorar el que ens fa patir, defugir el que és limitació o declivi. De res no val edulcorar la realitat, pintar-la amb una gama determinada de colors més aviat dolços, suaus, amables. Fer això, assumir un voluntarisme positivista unilateral, deforma la realitat, esdevé un fals refugi que només ens protegeix en aparença. Cal confrontar-nos amb el dolor del món, amb la dimensió tràgica de la vida, fent-li cas, escoltant-la, treballant-la, tenint-la ben present. Això permetrà retrobar l'equilibri i l'harmonia, i viure el món i la vida amb veracitat, des de la serenitat i l'autenticitat.

Temors i esperances

 

"Cor meu, ningú no ha vist paradisos ni inferns;
cor meu, saps si algú ha tornat de l'altre món?
Temors i esperances ens els provoca quelcom
del qual no es veu, cor meu, més que el nom."

Omar Khayyam (1048-1131)

Rubaiyat 91 de l'edició de Sadeq Hedayat (1934), traduïda al castellà per Zara Behnam i Jesús Munárriz (Hiperión 1993)

Símbols

El comentari de la revista "El Ciervo" al llibre "Diccionari dels símbols" d'Eliade i Couliano, publicat per Fragmenta Editorial el 2022, és un text breu però d'una gran densitat i precisió:

"Els símbols fan de vincle entre la realitat i la seva significació més profunda. Quan les paraules semblen massa pobres per a parlar de l'origen i del desig els símbols venen a ajudar-nos per tal que no caiguem en el mutisme. Són, en aquest sentit, alhora màxima expressió de creativitat i de la nostra enorme capacitat de transcendència perquè revelen allò no evident però fonamental."

Mirades

Rothko 1968

Mirant-la d'una determinada manera, la realitat es mostra com a profunda, càlida, sagrada, amarada d'esperit.

Mirant-la d'una determinada manera, la realitat es mostra com a plana, mecànica, freda i indiferent.

La realitat no "és" ni una cosa ni l'altra. Però pot ser ambdues coses, perquè nosaltres sempre veiem la realitat d'una determinada manera, no hi tenim un accés "directe".

Les religions són diferents maneres de veure la realitat que ens la mostren com a amarada d'esperit. Són diferents llenguatges que ens permeten parlar de la realitat com a sagrada.

Les religions no són vies d'accés a un altre món, sinó maneres de mirar aquest món. Mirar-lo d'una manera específica, que de retruc ens transforma positivament, tant a nivell individual com col·lectiu.

Ressonància simbòlica

Giotto 1325

Potser podríem dir que persona religiosa és aquella persona en la qual ressonen (impacten, commouen, fan vibrar, incideixen en la seva manera d'estar en el món...) alguns símbols religiosos.

Quins siguin aquests símbols, quants siguin, si formen entre ells o no un entramat coherent, en quina tradició han estat generats, són problemes importants però d'un segon nivell.

Per això, des del punt de vista de la ressonància simbòlica religiosa, la distinció entre ateus i agnòstics és irrellevant. Ambdós pertanyen al mateix grup, el de la gent que no viu aquesta ressonància.

El procés que porta a ser capaç de ressonar simbòlicament és una combinació d'educació, experiències viscudes i voluntat d'obrir-se a aquests símbols (voluntat que es tradueix en un esforç de coneixement i de pràctica). Potser podríem dir que creure és obrir-nos a la ressonància simbòlica.

Krishnamurti i el canvi

Hernández Pijuan 2005

"Un, doncs, ha d'investigar acuradament aquesta paraula “canvi”. Hi ha canvi si hi ha un motiu? Hi ha canvi si hi ha una direcció particular, una finalitat particular, una conclusió que sembla sensata, racional? O potser una expressió millor que 'canvi' sigui, 'acabament del que és'. L'acabament, no el moviment 'del que és' a 'el que hauria de ser'. Això no és veritable canvi. Però l'acabament, la cessació, la... quina és la paraula apropiada?... penso que 'acabament' és una bona paraula, així que atenguem-nos-hi. L'acabament. Però si l'acabament té un motiu, un propòsit, si és un assumpte de decisió, aleshores és merament un canvi d'això a allò. La paraula 'decisió' implica una acció de la voluntat: 'Jo faré això', 'jo no faré allò'. Quan a l'acte d'acabar amb alguna cosa s'hi introdueix el desig, aquest es converteix en la causa de l'acabament. On hi ha una causa hi ha un motiu, i aleshores no existeix en absolut un veritable acabament."

J. Krishnamurti a El darrer diari, entrada de l'18.03.1983

Un Nadal d'esperança

Bernardo Daddi 1340

En aquest temps de policrisi, on conflueixen la crisi bèl·lica, la crisi sanitària, la crisi ecològica, la crisi demogràfica, la crisi energètica, la crisi econòmica i la crisi espiritual, seria bo que la celebració de Nadal fos capaç de ser un cant a l'esperança, representada per un infant acabat de néixer; una crida a no perdre la fe en el futur, un impuls a trobar plegats camins de sortida d'aquestes crisis.

Corbí: El relat del Naixement, més que un conte sentimental

Rembrandt 1646

"El cristianisme és un sistema simbòlic per conduir a la qualitat interior d'individus i grups. El naixement de Jesús és un dels nuclis simbòlics centrals. En les nostres condicions culturals, la nativitat no és un complex mític fàcil.

El mite de l'encarnació i de la nativitat tenia, per als nostres avantpassats, una potència expressiva i ontològica enorme: un Déu que s'encarna en un nen feble, al portal de Betlem, nascut d'una mare verge, al qual, des del seu naixement , els àngels, les ànimes senzilles i els savis reconeixen com el Fill d'Altíssim. El Fill de Déu, en sentit essencial, ve per salvar-nos, per alliberar-nos del pecat, per portar-nos la vida eterna.

Mite potent, profund i tendre, que canta l'amor de Déu a la humanitat i l'esperança radical de la nostra espècie. El Déu residual que queda ja no suporta aquest mite potent que s'ha tornat increïble. Ja només queda el potent mite còsmic amb referència al mestre Jesús de Natzaret.

Partim de la dada que el mite del naixement és un mite còsmic autònom, molt anterior al naixement de Jesús. És un potent mite que posa en relleu, d'una manera molt encertada i detallada, el doble accés a la realitat que tenim els humans: un accés a allò real relatiu a les nostres necessitats de vivents, i un accés a allò real absolut. La dimensió relativa del que és real i la dimensió absoluta no són dues realitats; totes dues són aquesta mateixa realitat que se'ns mostra sota dos aspectes, però que en realitat no són dos, sinó una única realitat.

El mite parla d´aquesta nostra condició peculiar humana i expressa com la totalitat de la realitat i el cosmos sencer té per a nosaltres aquestes dues dimensions, com una unitat.

El mite diu que tota la realitat que veiem, toquem, sentim i vivim a la nostra vida quotidiana: el cel estrellat, la nit, la terra, la nostra pròpia espècie en la figura d'una dona, els animals, estan prenyats de la dimensió absoluta. Aquesta dimensió absoluta es mostra des de les entranyes mateixes de totes les realitats del cosmos. El mite parla de la nostra condició peculiar humana, expressa com la totalitat de la realitat i el cosmos sencer té per a nosaltres aquestes dues dimensions, com una unitat.

I per a qui adverteix que tot el que donem per real està prenyat del que és absolut, del que és, d'aquell que és, és com si presenciés un part. És com si tota la realitat parís, i parint ens mostrés el que té en el seu si: “allò que realment és”, la dimensió absoluta, Déu.

És com un part del cosmos sencer, és un part en què ningú neix, perquè el que és donat a llum és el que sempre ha estat i és.

El mite és autònom, té significat per si mateix, però quan els deixebles de Jesús veuen en Ell “al que és”, narren el seu naixement aplicant-li aquest mite còsmic ancestral. Aplicant-ho afirmen la grandesa de Jesús i afirmen també que Jesús mostra i és aquesta dimensió de la qual el cosmos sencer està prenyat. Com que la dimensió absoluta no és “altra” del cosmos, així el que Jesús mostra en la seva persona no és “altre” del cosmos. I nosaltres som això.

El gran mite del naixement proclama la veritat de tot i la unitat radical de tot, i si unitat, amor. El mateix que va proclamar Jesús i tots els grans mestres de profunditat de la història de la humanitat.

Des d'aquesta perspectiva el mite de Nadal no és un conte sentimental sinó un gran mite còsmic que proclama, per a qui sap comprendre'l, una gran veritat.

La narració del naixement de Jesús no és una narració de fets, no és una crònica, és una representació, una simbolització del que fou l'ensenyament central de Jesús, de la revelació: el coneixement silenciós.

Per fer-ho van prendre els elements centrals d'un mite ancestral, el del naixement de déus i herois, per simbolitzar, tant com sigui possible, aquesta revelació inefable.

La narració del naixement està formada per uns símbols centrals, enfilats en una narració. Aquesta és l'estructura comuna dels mites: símbols poderosos enfilats en una narració. La narració pretén posar en relleu els símbols centrals.

Els símbols centrals de la narració del naixement són la nit còsmica, la cova i el si d'una mare. En realitat, són tres símbols confluents perquè insisteixen en una mateixa idea des d'una triple perspectiva: una perspectiva còsmica, una altra terrestre i una altra humana. Per comprendre la profunditat del missatge del mite de la nativitat, només cal parar atenció a aquests tres grans símbols.

Jesús, la Llum del món, neix en el moment central de la nit còsmica, des de les tenebres del si de la terra en una cova, i de la foscor de les entranyes de Maria.

Els símbols del mite semblen suggerir la contraposició de la llum i la foscor, la contraposició de la llum i les tenebres, però no és així. A la fosca nit brilla la comprensió de la immensitat i el sentiment del que és il·limitat, com no ho pot suggerir la llum del sol.

Les tenebres dels abismes de la terra o la foscor del si d'una mare són més eloqüents que els camps oberts. Aquests tres tipus de tenebres, la del cosmos, la del si de la terra i la de les entranyes d'una mare, són foscors que il·luminen la ment i el sentir més que el dia clar. Aquestes tres foscors-llum no són tres, sinó una de sola.

Com anomenarem aquesta foscor, foscor lluminosa o claredat fosca?

Així és la llum que Jesús va portar al món amb la seva vida i mort.

La vida i la mort de Jesús ens van mostrar “al que és”, a l'absolut, al Pare. Ell va ser aquesta revelació. Aquesta revelació de Jesús és la que simbolitza el mite de Nadal, retrotraient-la al seu naixement. La veritat que ens va portar Jesús, la veritat del Déu Pare, és la veritat absoluta.

És una veritat buida, sense límits, que ho abraça tot. I és una veritat que ho abasta tot, perquè de res no pot ser diferenciada.

És la veritat de tot, perquè és buida de tota possible objectivació. I perquè és inobjectivable la vivim com no-res.

És certesa completa i és buit complet.

És pes de certesa, però és certesa de res.

És presència indubtable, però és presència de ningú.

És la llum de l'absolut, però pels trets descrits és llum tenebrosa.

És com la nit del cosmos, fosca com els espais infinits, però plena de galàxies de sols.

És com les entranyes de la terra i com el si de Maria, fosques, però donadores de vida.

Des de la revelació de Jesús, simbolitzada en el mite del seu naixement, la llum més intensa i les tenebres de la nit ja no estan separades per a nosaltres, estan indissolublement juntes.

La llum de l'absolut és tan pura i intensa que és tenebrosa per als nostres humils ulls d'animals vivents. I la tenebra de la presència de l'absolut és més enlluernadora que el sol del matí.

En aquest grandiós mite no hi ha res a creure i sí molt a comprendre, verificar i realitzar."

Marià Corbí a Reflexiones sobre la cualidad humana en una época de cambios (p.233-235)

Daodejing 27

Chagall 1960

"Un bon caminant no deixa rastre.
Un bon orador no s'entrebanca ni ofèn.
Un bon comptable no necessita eines de càlcul.
Un bon serraller no fa servir reixes ni cadenats,
i ningú pot obrir el que ha tancat.
Qui lliga bé no fa servir cordes ni nusos,
i ningú pot deslligar el que ha lligat.

Així, la persona sàvia sempre ajuda tothom,
a ningú deixa desemparat.
La persona sàvia sempre salva les coses,
no en deixa cap de banda.
D'això se'n diu "comportar-se amb clarividència".

Per això, l'expert ensenya l'inexpert,
i l'inexpert és la matèria amb la qual treballa l'expert.
Qui no aprecia el seu mestre, qui no estima el seu material,
per coneixements que tingui, equivoca el seu camí.
D'això se'n diu "la subtilesa essencial.""


Daodejing 27

 

Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

Capitals

 

Valloton 1895

Un magnífic text de Josep Maria Ruiz Simón sobre Pierre Bourdieu, publicat a La Vanguardia els dies 22 i 29 de novembre de 2012.

"Fa 20 anys i uns mesos, el 23 de gener de 2002, va morir Pierre Bourdieu. Malgrat que aleshores es va escriure que era l’intel·lectual més citat a la premsa mundial, no ha estat una efemèride gaire commemorada. El fet que la majoria dels que el mencionaven a la premsa mentre vivia el mencionessin per blasmar-lo ajuda a entendre aquest i altres aspectes de la seva posteritat. Bourdieu s’havia especialitzat a explicar aquella mena de coses desagradables sobre els mecanismes socials que els mitjans prefereixen passar per alt. I a qui els molestava com una pedra a la sabata no el van trobar a faltar quan va deixar de ser-hi.

Actualment, els que encara el recorden solen evocar Bourdieu com el sociòleg que va teoritzar sobre la manera com les diferents formes de capital condicionen les posicions que els individus ocupen als camps socials on interactuen. El condicionament del capital econòmic (la fortuna familiar, el salari i altres recursos materials) sempre havia estat obvi. Bour­dieu va ampliar l’enquadrament i es va dedicar a anomenar, descriure i analitzar el funcionament d’altres formes de capital fins aleshores desateses com a tals i que també es poden “heretar”. Com ara el capital social, és a dir, la xarxa de relacions que té un individu. O el capital cultural, que no es limita a les titulacions obtingudes a l’escola o la universitat, sinó que també inclou determinades maneres de pensar i comportar-se o un suposat “bon gust”, que se solen adquirir al mateix entorn familiar o social.

Amb el pas del temps, els conceptes de capital social i capital cultural posats en circulació per Bourdieu han estat incorporats com a closques buides al discurs de la raó neoliberal sobre el capital humà, que alimenta el mercat laboral i enriqueix les nacions i que cadascú hauria de mirar d’anar acumulant per portar una vida exitosa. I també al discurs dels pedagogs innovadors que pretenen fer passar el gat de la política educativa d’anivellar abaixant els nivells per la llebre d’una acció que garantiria la igualtat d’oportunitats dels alumnes en comptes de fer el que realment fa: afavorir els que parteixen de situacions de privilegi i poden evitar, per altres mitjans, les conseqüències de la degradació del servei escolar.

El principal interès del plantejament de Bourdieu sobre els condicionaments de les diferents formes de capital té a veure precisament amb la perspectiva que aquestes dues incorporacions han deixat pel camí. Pel que fa a l’educació, el problema que plantejava Bourdieu era com calia repensar l’escola pública perquè deixés de ser una màquina falsament meritocràtica que, realment, reproduïa i legitimava, amb la seva aparença il·lusòria, la distribució desigual dels diferents capitals en profit dels “hereus” d’aquests capitals. I aquest criteri continua sent una bona pedra de toc per valorar les reformes educatives.

Pierre Bourdieu no va ser tan sols el sociòleg que va teoritzar sobre la manera com el capital cultural i el capital social condicionen, amb el capital econòmic, les posicions dels individus en els camps on interactuen. També es va interessar pel que anomenava la “misèria de posició”, és a dir, pel patiment o el malestar que les persones poden sentir per la posició que ocupen en els microcosmos (la família, l’escola, el barri, el taller, l’empresa) en què es mouen quotidianament. Aquest era el tema de La miseria del mundo (1993), un volum col·lectiu coordinat per ell on es recollien entrevistes que reflectien aquesta mena de sentiments. El repertori era molt variat: obrers afectats pels processos de reestructuració industrial dels vuitanta, fills d’immigrants que estudiaven en una escola pública suposadament inclusiva que els excloïa, militants socialistes que se sentien traïts pels seus dirigents, dones assetjades a la feina... Aquesta obra documentava, entre altres coses, que la revolució neoliberal s’havia convertit en una productiva fàbrica de dolor psíquic. I, llegida ara, serveix per recordar que molts problemes actuals són fills de les polítiques “modernitzadores” d’aquella revolució.

Un dels capítols que Bourdieu va escriure per al volum es titula “La dimissió de l’Estat”. I explica, gairebé com si fos una faula, els efectes de la metamorfosi dels serveis públics com a resultat d’aquestes polítiques i dels discursos que pretenien justificar-les. Bourdieu hi parla de les dues mans de l’Estat. D’una mà esquerra encarregada dels serveis públics, com l’educació, la sanitat o l’assistència, i d’una mà dreta que, en nom d’una nova disciplina econòmica, la de les reformes estructurals del neoliberalisme, imposa un replantejament de la gestió i la manera com s’ofereixen aquests serveis que es despreocupa de la funció social que els correspon. D’acord amb l’enfocament de l’obra, Bourdieu orienta la mirada dels lectors cap a la difícil posició dels que actuen com a dits de la mà esquerra: els treballadors del sector públic (personal sanitari, mestres, professors, treballadors socials,...), que formen part de l’Estat però que es troben situats en la contradicció entre la missió que els pertoca i els mitjans i reglaments de què disposen. I contraposa a aquest sector de l’Estat el que descriu, amb ironia, com la “noblesa de l’Estat”, formada pels alts funcionaris que volen manegar els serveis públics com empreses privades i en benefici de les empreses privades. En una entrevista concedida quan es va publicar el llibre, Bourdieu, jugant amb humor a l’analogia històrica, descrivia les protestes dels treballadors públics d’aleshores com la revolta de la petita noblesa estatal contra la gran noblesa d’Estat. Tres dècades després, aquesta petita noblesa, que encara es manifesta, roman en la seva difícil posició. I aquesta permanència revela la persistència sovint camuflada del mateix neoliberalisme."

Rituals nadalencs

Jaume Serra 1381

"El llibre de Nadal. Costums, creences, significat i orígens (1948) és la tercera obra de síntesi de Ramon Violant i Simorra (1903-1956). Concebuda i elaborada quasi simultàniament a El Pirineo Español. Vida, usos, costumbres, creencias y tradiciones de una cultura milenaria que desaparece (publicat l'any 1949) i a Art popular decoratiu a Catalunya (1948), aparegué per les festes de Nadal del 1948 i fou dedicat per l'autor al folklorista mossèn Francesc Baldelló, en homenatge al mestre i a l'amic.

A la «Introducció» (pp. XIII-XIX) Violant ens parla de la gènesi del seu estudi sobre el ritual nadalenc, del seu mètode d'enquesta per a la recol·lecció de dades, de l'estructuració del material en tres llibres autònoms i complementaris a la vegada: El Nadal a Catalunya, Elements de la festa de Nadal a fora de Catalunya i Consideracions sobre l'origen de la festa de Nadal, i de l'especial importància de la festa de Nadal dins del ritual popular de les festes calendades de l’any.

En la gènesi del seu estudi l'interès per tot el ritual que gira a l'entorn del «tió de Nadal» hi fou determinant; ell mateix ens diu: «Respecte a la cerimònia i encesa del ''tió de Nadal", tema gairebé preferent en aquest llibre, hem de dir que, com tots els que han parlat d'ell a Catalunya, la teníem com una festa infantil i familiar, plena de bellesa i de poesia nadalenca, però mai hauríem sospitat que se'n pogués dir el que diem ací. La principal suggerència del sentit màgic i cultural que ara li atribuïm ja se'ns ocorregué un xic llegint Mireia i les admirables Memòries i contarelles, on l'excels poeta Mistral descriu bellament el ritu domèstic del tió al·ludit a la Provença; però fou durant l'excursió pirinenca de Figueres a Elizondo, realitzada l'estiu del 1943, per tal de recollir materials, i comprovar-ne d'altres per escriure [...] El Pirineo Español al recollir de viva veu la consagració i encesa del tió a l'Alt Aragó, quan la primera idea cristal·litzà del tot. Sobretot la idea de que aquest tronc podia haver tingut un significat mític a la faisó d'un geni protector de la llar, ens va venir al conèixer el cas de Gistaín, en que "el tronco de Navidad” havia de durar encès tot l'any per tal d'encendre amb el foc del vell el tió nou; perpetuant-se així, sempre viu, el foc de la llar domèstica, venerat en altre temps corn a un veritable Déu. Un xic mes tard ens fou llegut de comparar aquesta pràctica gistaína amb una de pallaresa, de conservar el foc familiar encès tot l'any, per mitjà del conco o tió gros, que no es deixava apagar mai, mentre durava i amb el foc del qual encenien el conco nou al renovar el vell a punt d'acabar-se. En això hi veiérem un ritu domèstic que, després de laborioses enquestes sobre el tió i les seves restes, hem anat ampliant i estudiant, i més, des de que un bon dia ens vingué a les mans l'obra de Frazer; des de llavors, Le Rameau d’Or, sobretot, ens ha fet de caminadors en les nostres enquestes personals sobre ritus i creences diverses del nostre poble. Per la qual cosa, avui sentim el goig immens de donar a conèixer, segons creiem, per primera vegada, unes notes precioses de caire ritual del màgic tió i del pa de Nadal, recollides de poc al Pirineu català, íntimament relacionades amb el tió de Nadal d’Anglaterra, de França, d'Alemanya, i dels països eslaus meridionals, on també encenien el tió la mateixa nit de Nadal.»

En efecte, la presentació, l'anàlisi i les possibles interpretacions dels rituals del foc del cicle nadalenc ocupen un lloc central dins d'El llibre de Nadal. En l'apartat del llibre primer dedicat a «La cerimònia de l'encesa del tió» del capítol sobre «La Nit de Nadal» consigna amb tota mena de precisions: lingüístiques, geogràfiques, estructurals i funcionals, el costum esmentat, que se solia celebrar després del sopar de la Nit de Nadal «tot passant la vetllada a la vora del foc sagrat de la llar», esperant l'hora d'acudir a la missa del gall; o bé, mes recentment, el matí de Nadal, abans o després de dinar, o després de sopar del mateix dia de la diada nadalenca. Assenyala que el nom mes generalitzat es tió de Nadal, si bé també s'anomena rabassa de Navidad, rabassa, tronca de Nadal, tronca, soca o Nadau tidún, segons els diversos indrets; i documenta el ritual esmentat en diferents localitats de la Vall d'Aran, de la Ribagorça, del Pallars, de les comarques pirinenques orientals, del Vallès, de la plana de Vic, de l'Urgell, de la Segarra, del Camp de Tarragona, de la Conca de Barberà, de la Noguera, del Penedès, de l'horta de Tortosa.

D'una manera paral·lela, a l'apartat «El foc de Nadal» consigna el costum de l'encesa de fogueres a la plaça de molts pobles desprès del sopar de la Nit de Nadal, ritual que documenta a Llesp, a Avellanos, a Paüls, a Sort, a Rialb, a Isil, a Tírvia, a Ferrera, a Castellbò. Cal destacar que aquestes fogueres les feien els vailets o bé els fadrins o casats de nou, els quals coïen carn i feien llonganissa a la brasa a la falla que havien encès i amb pa i vi que portaven feien col·lació, i després, i també sense la presència de cap dona, anaven a rondar pel poble tot esperant l'hora d'acudir a la missa del gall. A la Jonquera, a Sant Llorenç de la Muga i a Agullana aquest ritual presenta un element molt curiós: a la foguera encesa a la plaça, al punt de mitjanit, tots els homes tenien el dret tradicional de tirar-hi l'objecte agrícola que mes els plaïa: un carro, una arada, etc., sense que ningú pogués tenir-ho a mal, ni encara que fos robat.

D'una manera semblant, al capítol sobre «El tió i els focs de Nadal», ja en el llibre segon, dedica un apartat al «Cerimonial del tió» i a «Les fogueres» fora de Catalunya, on aplega i analitza interessant material comparatiu.

I al llibre tercer, després d'una interessant introducció sobre les cerimònies heliolàtriques i germinatives de «la festa del Sol Nou dels pobles antics», nucli sens dubte originari de les festes del cicle nadalenc, analitza un per un els elements principals que caracteritzen la diada de Nadal i conclou que, malgrat el temps transcorregut i els dos mil anys de cristianisme, molts d'aquests elements s'entronquen o es correlacionen amb algunes de les cerimònies de la festa solsticial d'hivern dels pobles antics. En relació als rituals del foc descrits en el llibre primer i el llibre segon, estableix a l'apartat dedicat a «La festa del foc» un seguit de punts força suggerents sobre el caràcter, l'origen i el significat de la cerimònia del tió de Nadal.

A l'entorn d'aquest tema central: els rituals del foc nadalenc, els altres aspectes del cicle nadalenc i de la diada de Nadal hi són també estudiats d'una manera acurada i global; se'n destaca especialment «La Missa del Gall» a l'apartat «L'ofici litúrgic de mitja nit», on ens diu en iniciar el seu estudi: «Aquesta missa era una de les mes animades i concorregudes de l'any; car hi acudia tothom, grans i xics i de tots els estaments, manta vegada acompanyats de panderos, ferrets, castanyoles, xiulets, bufetes de gall i de porc inflades, que rebentaven, etc., disposats a fer gresca i tabola abusant un bon xic de la llibertat que es concedia en aquesta primera missa de les que es celebren per Nadal. Als pobles ramaders, a mes, hi acudien els pastors abillats amb tota la indumentària típica de l'ofici, la mes nova del seu ús, el tirapeu o la xurriaca a la ma i generalment acompanyats d'un xai o moltó guarnit que feien seguir al moment d'adorar al Jesuset; creant-se així el proverbi:

Per Nadal el bon pastor

va a adorar amb el seu moltó (Ripollès)

I en aquest acte passaven davant de tothom, en record de que els humils pastors foren els primers d'assabentar-se de la vinguda del Messies entre els homes, així com també tingueren la preferència d'adorar-lo i reverenciar-lo dins de l'establia de Betlem, tal com ens diuen els Evangelis que es llegeixen en aquesta missa de Nadal.»

Prenen un relleu especial al llarg de tot l'estudi les sèries de textos folklòrics. aforístics, cançonístics, lúdics, que acompanyen els rituals nadalencs o que defineixen, configuren o caracteritzen diversos aspectes d'aquest cicle f estiu estacional. Se'n destaca en primer lloc la rica aforística del temps d'Advent al·lusiva a la influència d'aquest en la crescuda dels cereals i d'altres plantes, que «ens demostra, millor que no ho faria cap altre document, la rel pregona del sentiment místic i religiós que sent l’ànima del poble per aquestes quatre setmanes preparatòries de la gran festa de Nadal». Les formuletes màgico-lúdiques que acompanyen la cerimònia del tió, sovint en inacabables estructures acumulatives, ens transmeten tot el caliu i el goig de petits i grans en aquest simpàtic ritual familiar.

La sèrie de la cançonística nadalenca s'obre amb el mític Cant de la Sibil·la segons la versió que figura a l'Ordinarium Urgellenses (1545). La sèrie de nadales, que no pretén ser exhaustiva sinó tan sols representativa, apareix estructurada segons les diverses fites temàtiques de la narració del naixement de Jesús: Del Misteri de l'Encarnació, Del Misteri del Naixement, L'anada i adoració dels pastors a Betlem. A través dels textos de cançons popularíssimes com són La Mare de Déu, L'alegria de sant Josep, Fum, fum, fum; El cant dels ocells, El rabadà, El desembre congelat, Tunc-que-tan-tunc, La pastora, El dimoni escuat, les Cobles en alabança de Jesús en lo pessebre, El noi de la mare, ens ha arribat com una mena de corpus que recull, per una banda, els personatges històrics i els personatges anònims d'aquest esdeveniment, tal com el poble l'ha anat explicant i glossant al llarg del temps, i, per altra banda, la forma amb que cada poble, en aquest cas el català, se'ls ha fet seus, traspassant a un tema de dimensió i ressò universals la seva pròpia, exclusiva, peculiar manera de viure-ho, de sentir-ho, de commemorar-ho."

Ramona Violant Ribera, octubre del 1983

Qualitat com a persones

Denis 1893

"Potser el nostre referent vital fonamental hauria de ser la nostra qualitat com a persones (o qualitat personal, o qualitat humana, com vulgueu). La resta són eines al seu servei, incloses la transformació social, la immersió cultural, la reflexió moral, la dinàmica religiosa."

"La constatació de l'evident imperfecció i ambivalència dels humans no justifica abandonar l'intent de progressar en la nostra qualitat com a persones."

(tuits d'en Rai de 28.11.2022 i 30.11.2022)

Dir, fer, ser

Rembrandt 1652

Jesús és qui és pel que va dir, pel que va fer o pel que va ser? Més aviat pel que va ser. El que va dir i el que va fer (o si més no el que els evangelis diuen que va dir i va fer) està molt bé, però no sembla prou excepcional com per fonamentar la seva singularitat. Per tant, la clau ha d'estar en el que va ser.

Del que va ser només en tenim testimoni a través dels seus deixebles. I aquests varen mirar de transmetre el que va ser de dues maneres: a través del seu testimoniatge personal transmès de generació en generació i a través del que diuen els evangelis de com vivien Jesús els que el van conèixer.

No només teologia

Lucio Fontana 1963

Un significatiu article de Laura Freixas a La Vanguardia del 17 de desembre de 2022:

"He quedat sorpresa llegint The New York Times. M’hi vaig subscriure fa poc, aprofitant una oferta (prescindint del paper i del transport, llegir premsa del món sencer és fàcil i barat), i la sorpresa ha estat el protagonisme de la religió a les seves pàgines.

Sí, ja sabem que les esglésies sempre tenen un paper polític: el van tenir a Espanya amb Franco, i també de vegades contra Franco, amb el nacionalisme català i basc o els capellans obrers; el tenen als Estats Units, on les evangèliques han donat a Trump un suport que ara, pel que sembla, li retiren; i no cal dir a l’Amèrica Llatina, on el Vaticà va fer un mal negoci esclafant la teologia de l’alliberament: en comptes de tornar a l’ortodòxia, molts fidels, sobretot els pobres, es van passar a la competència...

Però no és tant el paper polític de les esglésies als Estats Units el que em crida l’atenció, com la seva presència en el debat públic. Pe­riodistes, telepredicadors, pastors protestants, sacerdots, rabins, creients corrents... intenten relacionar la teologia amb programes polítics, amb candidats, amb qüestions socials, com el consumisme. No ho fan només persones fanàtiques o molt conservadores: un columnista, per exemple, tan punter com Ezra Klein (autor del molt interessant assaig Por qué estamos polarizados) suggeria fa poc que, davant el mecanisme de reacció irreflexiva propiciat per les xarxes, potser ens hauríem d’inspirar en els quàquers, que mediten junts en silenci.

Que diferent que és el que passa aquí! Se sorprenia Manuel Alberca, expert en la matèria, que en les autobiografies espanyoles del segle XX, de religió amb prou feines se’n parla. No érem tots creients, se suposa...? Amb alguna excepció com la d’Esther Tusquets (que en les seves memòries relata la seva etapa juvenil catòlica i falangista), els que van rebre una educació religiosa, però van perdre la fe, despatxen el tema en dues línies. I és que la religió té poca vitalitat quan només n’hi ha una i parla amb una sola veu, la de la jerarquia. Però aquesta falta de vitalitat, de varietat, de debat, ens empobreix intel·lectualment. Us ho dic jo, que soc atea."

Verins

Saura 1988

Aquesta notícia apareguda a La Vanguardia del 29.11.2022, signada per Mayte Rius, és terrible. El que s'hi diu és enormement preocupant, i mereixeria una difusió molt més destacada. És paral·lel al de la presència de plàstics en els ecosistemes.

"L’avançament de la pubertat que observen els pediatres està vinculat amb l’exposició infantil a pesticides i fungicides. Es desprèn d’un estudi fet en població infantil espanyola durant una mitjana de 22 anys (des de l’embaràs fins a l’adolescència) per investigadors de la UGR, l’Institut d’Investigació Biosanitària i el Ciberesp (ISCIII) que ahir van presentar dos dels seus autors, Nicolás Olea i Carmen Freire.

Olea, expert en disruptors endocrins, va explicar que un 60% dels infants estudiats presenten pesticides organofostorats a l’orina, més de la meitat tenen restes de fungicides i un 40% tenen clorpirifòs (prohibit a Europa des del 2020) i piretroides. “És una cosa que no hauria d’haver passat mai; ja fa temps que hi ha estudis que sugge­reixen que alguns pesticides no persistents alteren el sistema endocrí, i alguns productes que hem trobat s’han prohibit fa poc per la toxicitat que tenen, però ningú no es responsabilitza d’haver-los posat al mercat ni del dany que han causat”, diu Olea.

Els investigadors van analitzar mostres d’orina de 606 nenes i de 933 nens d’entre set i onze anys, i van detectar que, en les nenes, més concentracions de fungicides i insecticides estaven vinculades amb una probabilitat més gran de desenvolupament mamari i altres senyals de pubertat. I l’associació és més evident en nenes amb pes normal, cosa que crida l’atenció perquè, fins ara, l’obesitat era considerada el principal factor de risc d’avançament de la pubertat. En els nens, l’exposició a l’insecticida clorpirifòs i a piretroides es va vincular amb més probabilitat de desenvolupament genital. En el cas dels piretroides (que s’apliquen a collites, plantes de jardins, animals domèstics i persones), l’associació només es va observar en nens amb sobrepès o obesitat.

“Aquests resultats són molt preocupants, atès que la pubertat precoç s’ha vinculat amb diferents trastorns en la infantesa i adolescència, amb conseqüències tardanes en la salut”, va apuntar Freire.

“Les associacions que hem vist són una mostra més que els límits de residus que estableix l’autoritat europea no serveixen, que l’exposició a pesticides repercuteix en els nivells hormonals i l’obesitat, i que això afecta en termes de més risc de malaltia metabòlica, més malalties cardiovasculars i càncer”, emfatitza Olea.

La principal via d’exposició en la població general i també en els nens és la dieta, especialment el consum de fruites i verdures de producció convencional. És per això que l’investigador insta la població “a passar-se als productes ecològics i a una alimentació local, de temporada i no processada”.

I aquesta altra de La Vanguardia del 30.11.2022, signada per Antonio Cerrillo, també posa els pels de punta:

"Un 41% de les fruites i verdures, i un 34% del conjunt dels aliments consumits a Espanya, contenen residus de plaguicides (restes d’insecticides, herbicides, fungicides...), segons l’anàlisi de les mostres preses el 2020 per l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (Aesan) i recollides en un informe d’Ecologistes en Acció. En total es van analitzar 1.543 mostres, un 33,32% menys que les dutes a terme l’any 2019. La gran preocupació és que aquests pesticides es quedin als aliments.

Les anàlisi d’aliments han detectat un total de 125 tipus de plaguicides diferents, si bé al grup de fruites, verdures i llegums és on s’ha trobat un nombre més alt de restes, un total de 117, 52 dels quals són disruptors endocrins, contaminants hormonals capaços d’alterar el sistema hormonal.

Només un 2% del conjunt de mostres d’aliments i un 1,75% de les verdures i hortalisses superen el límit màxim de residus permès a la normativa europea (una xifra inferior a la mitjana de l’incompliment a la Unió Europea, que és d’un 5,1%). Però “més enllà del compliment de les normes europees, ens trobem amb un problema de fons, i és l’alt percentatge de residus de plaguicides”, destaca Luis Ángel (Koldo) Hernández, un dels autors de l’estudi.

Aquest expert recalca que “aquest alt percentatge de plaguicides pot constituir un perill perquè en molts casos no es detecta un únic plaguicida al producte, sinó uns quants”. A més, certs plaguicides són disruptors endocrins, de manera que “qualsevol dosi d’exposició, fins i tot la més baixa, pot implicar un perill”. Aquest perill “pot augmentar amb l’exposició a diverses substàncies alhora, el que es coneix com a efecte combinat o còctel”, exposa el document.

Els disruptors hormonals són substàncies químiques capaces d’interferir en l’acció natural de les hormones, i que han estat associats amb malalties relacionades amb el sistema reproductor masculí i femení, tumors en òrgans hormonals, malalties metabòliques o trastorns del sistema neuroimmunològic, entre d’altres.

Els aliments amb un nombre més gran de plaguicides amb disruptors endocrins van ser les taronges (27) i els pebrots dolços (17), si bé el nombre total de plaguicides detectats va ser molt més elevat: 36 en el cas de les taronges i 27 en el dels pebrots dolços.

S’han trobat plaguicides en un 13% dels aliments d’origen animal, percentatge que ascendeix a un 57% en el cas de mostres de peix i marisc. En cinc de les mostres d’aliments d’origen animal s’ha trobat restes de DDT: en una mostra de carn d’ànec, dues de bonítol i dues de lluç. Aquest plaguicida es va prohibir a la UE el 1983 però és un tòxic persistent, amb una llarga permanència al medi ambient. En canvi, no s’han detectat plaguicides en aliments infantils (potets, farinetes, fórmules de creixement), com va passar el 2019.

Entre els residus de plaguicides detectats, hi ha un elevat nombre de substàncies no autoritzades per la legislació comunitària, cosa que es pot deure a les autoritzacions excepcionals que permet el reglament comunitari als estats. El 2022 l’Oficina Europea de Lluita contra el Frau (OLAF), en col·laboració amb l’Europol, va decomissar 1.150 tones de plaguicides il·legals, 23 de les quals a Espanya.

Fins i tot es donen casos d’aliments importats per la UE que contenen residus de plaguicides no autoritzats a Europa però que hi han estat fabricats, diu Hernández."

Penediment

Tiziano 1546

El penediment no s'aconsegueix pel simple desig o voluntat. Hi ha situacions en que saps que fas mal, però no aconsegueixes penedir-te. El penediment és una experiència vital profunda i trasbalsadora, de capgirament interior, que només es dóna poques vegades a la vida; potser només una, el moment de la conversió. I aquest moment no arriba perquè vols, sinó perquè arriba, perquè se t'imposa; és com si vingués de fora.

L'orgull, la pròpia coherència, la suficiència, són grans obstacles per al penediment. També hi ha obstacles externs. I situacions de bloqueig. Però no es pot "forçar" el penediment, seria fals.

Per al creient, el penediment és un do de Déu, un fruit de la gràcia, un moment central de l'experiència religiosa.

El gran símbol

Fra Angelico 1432

"Ho oblidem constantment: Déu és símbol. Déu és el gran símbol."

(tuit d'en Rai de 14.11.2022)

Atribució d'aspiracions

Rouault 1952

Projectem en Déu les nostres aspiracions per dotar-les de poder, de capacitat d'influència en nosaltres mateixos. Com que no ens veiem gaire en cor d'assolir-les, ens sembla que atribuint-les a Déu facilitem que es facin realitat. Atribuir-les a Déu posa aquestes aspiracions al seu màxim nivell, i llavors diem que volem estimar com Déu, perdonar com Déu, etc. Per això diem que volem ser "fills de Déu". Volem ser "bons del tot, com ho és el nostre Pare celestial" (Mateu 5, 48).

Per això diem que "el Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l’amor. El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement totes les seves criatures" (Salm 145, 8-9). I diem que Déu consola, que considera fills seus els qui tenen fam i set de ser justos i els qui treballen per la pau (Mateu 5, 4, 6 i 9).

És lícit fer això? Sí, perquè ens ajuda en el nostre viure. Atribuint virtuts a la divinitat mirem de ser més virtuosos nosaltres. És una eina per a facilitar la dignificació de la nostra vida. No estem "descrivint" Déu, l'estem fent servir. Déu no es pot descriure (no en sabem res) però es pot legítimament utilitzar. Podríem dir, amb una mica de sentit de l'humor, que a ell ja li va bé ser una eina per millorar les nostres vides...

Klee: jugant amb rectangles

Klee 1923

Klee 1928

Klee 1929

Klee 1929

Klee 1929

Klee 1929

Klee 1929

Klee 1930

Klee 1930

Daodejing 53

"Voldria tenir prou saviesa
com per poder seguir el gran camí,
i tenir només por de perdre'l.
El gran camí és pla i recte,
però la gent agafa senders tortuosos.

Quan la cort s'omple d'esplendor,
els camps s'omplen de males herbes
i els graners queden buits.
Els dirigents vesteixen roba de luxe,
porten espases esmolades,
s'afarten de beguda i de menjar,
acumulen tresors i riquesa en excés.
D'això se'n diu la vanitat dels lladres;
certament, no és el Dao."


Daodejing 53

 

Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

Error

 

"Com que no serà eterna la nostra estada en el món,
és un gran error viure sense vi i sense amant;
què importa si ha tingut principi l'univers?
què hi fa, si me'n vaig, l'antiguitat del món?"

Omar Khayyam (1048-1131)

Rubaiyat 93 de l'edició de Sadeq Hedayat (1934), traduïda al castellà per Zara Behnam i Jesús Munárriz (Hiperión 1993)

Marc Aureli VII, 15: Ser bo

"En qualsevol cas, el meu deure és ser bo. Com si l'or, la maragda o la púrpura diguessin sempre això: «En qualsevol cas, el meu deure és ser maragda i conservar el meu propi color.» "

Marc Aureli, Meditacions VII, 15

Contra els valors espirituals

Klee 1939

Es fa servir en alguns cercles el concepte de "valors espirituals". Ho considero més aviat improcedent, crec que és una expressió que tendeix a ser contradictòria en ella mateixa. Els valors són humans, construccions que fem a partir de la nostra experiència de la vida i que ens orienten en el nostre comportament, alhora que potser ens ajuden a bastir la nostra concepció del món. L'àmbit espiritual, en canvi, té una altra lògica, apareix precisament com a un contrapunt a la nostra elaboració racional i emocional. Per això per referir-nos-hi fem servir termes com "revelació", "irrupció", "manifestació", "ressonància", ja que és quelcom que vivim com si ens vingués de fora, com si no fos un fruit del nostre esforç, com un regal, un oferiment gratuït i incontrolable que se'ns fa. Mirem de respectar, doncs, l'autonomia de cada territori. Els valors són els valors, i l'espiritualitat és l'espiritualitat; procurem ser rigorosos, no fem barreges que creen confusió o desvaloritzen l'un o l'altre dels termes emprats.

En una línia semblant: ¿podem dir que les experiències, pràctiques, etc. relacionades amb l'àmbit espiritual comporten una major efectivitat en l'exercici del lideratge? Podem dir que "pregar" ens fa ser millors líders? No sembla gens evident. Certament, la dimensió reflexiva i d'autoconeixement són importants per a l'exercici del lideratge, això és clar. Ara bé, associar reflexió i consciència plena (mindfulness) amb l'àmbit espiritual ja no està tan clar (aquesta associació pot comportar certa desvalorització de l'àmbit espiritual, i normalment es fa a partir de la premissa de la seva desvinculació de l'àmbit religiós, el conegut SBNR, "spiritual but not religious", que fins i tot té entrada pròpia a la Wiquipèdia).

El mateix passa amb aspectes com ara ser respectuosos amb els altres, ser justos en el nostre comportament, expressar cura i interès pels altres, escoltar responsablement, reconèixer les aportacions dels altres... Perquè hem d'associar aquests elements amb l'espiritualitat? No tenen prou consistència per ells mateixos, com a part de la nostra "humanitat"? Perquè no deixem cada cosa al seu lloc?

Alguna incomoditat es manifesta quan s'emprèn aquesta línia dels "valors espirituals" i la seva aplicació operativa en les organitzacions. Així, després de dir que "l'espiritualitat es pot fer servir com un marc de referència (framework) per als valors organitzatius en el lloc de treball" (ja de per si una dolça i matisada formulació), s'afegeix de seguida, com denotant una certa incomoditat, que "els valors espirituals no mostren una instrumentalitat directa (...) sinó que estableixen una plataforma operativa en la que els altres valors, els instrumentals, poden ser alineats". I s'afegeix "l'eix dels valors espirituals, de tota manera, hauria d'implicar propietats no instrumentals i no ha de ser necessàriament vinculat directament al rendiment organitzatiu". És significativa l'evocació d'aquesta formulació de Marjolein Lips-Wiersma: "Els que practiquen l'espiritualitat per tal d'assolir millors resultats corporatius fan malbé (undermine) tant la seva pràctica com els seus beneficis finals".

Per dir-ho en termes col·loquials: potser que deixem l'espiritualitat una mica en pau. No la vulguem posar per tot arreu. No la banalitzem. L'àmbit espiritual és delicat, vol poc soroll, no se'n pot parlar gaire. Oi que si en lloc d'espiritual diem "sagrat" veiem més clara aquesta dificultat? Doncs això.

La Immaculada Concepció



Murillo 1655

Rubens 1629

Velázquez 1618

Zurbarán 1630

Problemes complexos

Pollock 1950

Un clarificador article de l'expert Mariano Marzo a La Vanguardia del 29.11.2022, que mostra com les coses no són tan senzilles com sovint pensem...

"Un fet que ens hauria de preocupar és el creixent nombre de ciutadans que desconeixen els principis materials sobre els quals s’assenten el nostre nivell de desenvolupament i forma de vida. Un percentatge significatiu no sap de quines matèries primeres procedeixen molts productes d’ús quotidià, ni tampoc els detalls de les cadenes de transformació i subministrament que les converteixen en béns aptes per al consum. Som davant una disfunció que incideix negativament sobre el grau de comprensió de la realitat que ens envolta i que, en conseqüència, ens fa vulnerables davant proclames populistes que prometen solucions simples a problemes complexos.

Focalitzem, per exemple, la reflexió en els minerals i la mineria. Una activitat, actualment demonitzada i rebutjada per sectors de la població, a qui, en general, ningú ha explicat el paper que les matèries primeres esmentades tenen en la vida moderna. Un paper que en el cas dels EUA queda evidenciat per les xifres sobre la quantitat mitjana de minerals i metalls que un ciutadà nascut el 2022 utilitzarà al llarg de la seva vida (gairebé 1.370 tones), o per la quantitat mitjana de minerals requerida per càpita i per any (propera a les 17,9 tones).

També resulta il·lustratiu el paper fonamental que els minerals tenen en la transició energètica. Les instal·lacions solars fotovoltaiques i eòliques generadores d’electricitat, o els vehicles elèctrics, requereixen més recursos minerals que els seus equivalents alimentats per combustibles fòssils. Així, de mitjana, un cotxe elèctric multiplica per sis les matèries primeres minerals utilitzades per un automòbil convencional i una planta eòlica requereix nou vegades més minerals que una central de cicle combinat de gas natural. El canvi a un sistema descarbonitzat implica un gran augment de la demanda de minerals pel sector energètic: depenent de l’escenari que es consideri, el 2040 i a escala global, aquesta es podria multiplicar entre quatre i sis vegades respecte a l’actual.

Una realitat que ens porta altre cop a la reflexió que us plantejava al primer paràgraf. Són molts els que creuen que la generació d’electricitat renovable tan sols depèn de la disponibilitat de recursos de sol i/o vent, els quals, en cas d’existir, asseguren per si sols una energia intermitent, però cent per cent autòctona i neta. Tanmateix, creure això ve a ser com pensar que un batut de xocolata prové directament d’una vaca marró (no us estranyeu: una enquesta del 2017 revelava que més de 16 milions de nord-americans pensaven exactament això). De la mateixa manera que el batut requereix la barreja de diversos ingredients, la generació d’electricitat renovable necessita matèries primeres, components i equips, que depenen, de cadenes de subministrament globals, la seguretat de les quals sovint no controlem i que, per acabar-ho d’adobar, no són neutres en emissions de carboni. I és que al llarg de tota la cadena de valor res ni ningú no és perfecte."