Atribució d'aspiracions

Rouault 1952

Projectem en Déu les nostres aspiracions per dotar-les de poder, de capacitat d'influència en nosaltres mateixos. Com que no ens veiem gaire en cor d'assolir-les, ens sembla que atribuint-les a Déu facilitem que es facin realitat. Atribuir-les a Déu posa aquestes aspiracions al seu màxim nivell, i llavors diem que volem estimar com Déu, perdonar com Déu, etc. Per això diem que volem ser "fills de Déu". Volem ser "bons del tot, com ho és el nostre Pare celestial" (Mateu 5, 48).

Per això diem que "el Senyor és compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en l’amor. El Senyor és bo per a tothom, estima entranyablement totes les seves criatures" (Salm 145, 8-9). I diem que Déu consola, que considera fills seus els qui tenen fam i set de ser justos i els qui treballen per la pau (Mateu 5, 4, 6 i 9).

És lícit fer això? Sí, perquè ens ajuda en el nostre viure. Atribuint virtuts a la divinitat mirem de ser més virtuosos nosaltres. És una eina per a facilitar la dignificació de la nostra vida. No estem "descrivint" Déu, l'estem fent servir. Déu no es pot descriure (no en sabem res) però es pot legítimament utilitzar. Podríem dir, amb una mica de sentit de l'humor, que a ell ja li va bé ser una eina per millorar les nostres vides...