Rituals nadalencs

Jaume Serra 1381

"El llibre de Nadal. Costums, creences, significat i orígens (1948) és la tercera obra de síntesi de Ramon Violant i Simorra (1903-1956). Concebuda i elaborada quasi simultàniament a El Pirineo Español. Vida, usos, costumbres, creencias y tradiciones de una cultura milenaria que desaparece (publicat l'any 1949) i a Art popular decoratiu a Catalunya (1948), aparegué per les festes de Nadal del 1948 i fou dedicat per l'autor al folklorista mossèn Francesc Baldelló, en homenatge al mestre i a l'amic.

A la «Introducció» (pp. XIII-XIX) Violant ens parla de la gènesi del seu estudi sobre el ritual nadalenc, del seu mètode d'enquesta per a la recol·lecció de dades, de l'estructuració del material en tres llibres autònoms i complementaris a la vegada: El Nadal a Catalunya, Elements de la festa de Nadal a fora de Catalunya i Consideracions sobre l'origen de la festa de Nadal, i de l'especial importància de la festa de Nadal dins del ritual popular de les festes calendades de l’any.

En la gènesi del seu estudi l'interès per tot el ritual que gira a l'entorn del «tió de Nadal» hi fou determinant; ell mateix ens diu: «Respecte a la cerimònia i encesa del ''tió de Nadal", tema gairebé preferent en aquest llibre, hem de dir que, com tots els que han parlat d'ell a Catalunya, la teníem com una festa infantil i familiar, plena de bellesa i de poesia nadalenca, però mai hauríem sospitat que se'n pogués dir el que diem ací. La principal suggerència del sentit màgic i cultural que ara li atribuïm ja se'ns ocorregué un xic llegint Mireia i les admirables Memòries i contarelles, on l'excels poeta Mistral descriu bellament el ritu domèstic del tió al·ludit a la Provença; però fou durant l'excursió pirinenca de Figueres a Elizondo, realitzada l'estiu del 1943, per tal de recollir materials, i comprovar-ne d'altres per escriure [...] El Pirineo Español al recollir de viva veu la consagració i encesa del tió a l'Alt Aragó, quan la primera idea cristal·litzà del tot. Sobretot la idea de que aquest tronc podia haver tingut un significat mític a la faisó d'un geni protector de la llar, ens va venir al conèixer el cas de Gistaín, en que "el tronco de Navidad” havia de durar encès tot l'any per tal d'encendre amb el foc del vell el tió nou; perpetuant-se així, sempre viu, el foc de la llar domèstica, venerat en altre temps corn a un veritable Déu. Un xic mes tard ens fou llegut de comparar aquesta pràctica gistaína amb una de pallaresa, de conservar el foc familiar encès tot l'any, per mitjà del conco o tió gros, que no es deixava apagar mai, mentre durava i amb el foc del qual encenien el conco nou al renovar el vell a punt d'acabar-se. En això hi veiérem un ritu domèstic que, després de laborioses enquestes sobre el tió i les seves restes, hem anat ampliant i estudiant, i més, des de que un bon dia ens vingué a les mans l'obra de Frazer; des de llavors, Le Rameau d’Or, sobretot, ens ha fet de caminadors en les nostres enquestes personals sobre ritus i creences diverses del nostre poble. Per la qual cosa, avui sentim el goig immens de donar a conèixer, segons creiem, per primera vegada, unes notes precioses de caire ritual del màgic tió i del pa de Nadal, recollides de poc al Pirineu català, íntimament relacionades amb el tió de Nadal d’Anglaterra, de França, d'Alemanya, i dels països eslaus meridionals, on també encenien el tió la mateixa nit de Nadal.»

En efecte, la presentació, l'anàlisi i les possibles interpretacions dels rituals del foc del cicle nadalenc ocupen un lloc central dins d'El llibre de Nadal. En l'apartat del llibre primer dedicat a «La cerimònia de l'encesa del tió» del capítol sobre «La Nit de Nadal» consigna amb tota mena de precisions: lingüístiques, geogràfiques, estructurals i funcionals, el costum esmentat, que se solia celebrar després del sopar de la Nit de Nadal «tot passant la vetllada a la vora del foc sagrat de la llar», esperant l'hora d'acudir a la missa del gall; o bé, mes recentment, el matí de Nadal, abans o després de dinar, o després de sopar del mateix dia de la diada nadalenca. Assenyala que el nom mes generalitzat es tió de Nadal, si bé també s'anomena rabassa de Navidad, rabassa, tronca de Nadal, tronca, soca o Nadau tidún, segons els diversos indrets; i documenta el ritual esmentat en diferents localitats de la Vall d'Aran, de la Ribagorça, del Pallars, de les comarques pirinenques orientals, del Vallès, de la plana de Vic, de l'Urgell, de la Segarra, del Camp de Tarragona, de la Conca de Barberà, de la Noguera, del Penedès, de l'horta de Tortosa.

D'una manera paral·lela, a l'apartat «El foc de Nadal» consigna el costum de l'encesa de fogueres a la plaça de molts pobles desprès del sopar de la Nit de Nadal, ritual que documenta a Llesp, a Avellanos, a Paüls, a Sort, a Rialb, a Isil, a Tírvia, a Ferrera, a Castellbò. Cal destacar que aquestes fogueres les feien els vailets o bé els fadrins o casats de nou, els quals coïen carn i feien llonganissa a la brasa a la falla que havien encès i amb pa i vi que portaven feien col·lació, i després, i també sense la presència de cap dona, anaven a rondar pel poble tot esperant l'hora d'acudir a la missa del gall. A la Jonquera, a Sant Llorenç de la Muga i a Agullana aquest ritual presenta un element molt curiós: a la foguera encesa a la plaça, al punt de mitjanit, tots els homes tenien el dret tradicional de tirar-hi l'objecte agrícola que mes els plaïa: un carro, una arada, etc., sense que ningú pogués tenir-ho a mal, ni encara que fos robat.

D'una manera semblant, al capítol sobre «El tió i els focs de Nadal», ja en el llibre segon, dedica un apartat al «Cerimonial del tió» i a «Les fogueres» fora de Catalunya, on aplega i analitza interessant material comparatiu.

I al llibre tercer, després d'una interessant introducció sobre les cerimònies heliolàtriques i germinatives de «la festa del Sol Nou dels pobles antics», nucli sens dubte originari de les festes del cicle nadalenc, analitza un per un els elements principals que caracteritzen la diada de Nadal i conclou que, malgrat el temps transcorregut i els dos mil anys de cristianisme, molts d'aquests elements s'entronquen o es correlacionen amb algunes de les cerimònies de la festa solsticial d'hivern dels pobles antics. En relació als rituals del foc descrits en el llibre primer i el llibre segon, estableix a l'apartat dedicat a «La festa del foc» un seguit de punts força suggerents sobre el caràcter, l'origen i el significat de la cerimònia del tió de Nadal.

A l'entorn d'aquest tema central: els rituals del foc nadalenc, els altres aspectes del cicle nadalenc i de la diada de Nadal hi són també estudiats d'una manera acurada i global; se'n destaca especialment «La Missa del Gall» a l'apartat «L'ofici litúrgic de mitja nit», on ens diu en iniciar el seu estudi: «Aquesta missa era una de les mes animades i concorregudes de l'any; car hi acudia tothom, grans i xics i de tots els estaments, manta vegada acompanyats de panderos, ferrets, castanyoles, xiulets, bufetes de gall i de porc inflades, que rebentaven, etc., disposats a fer gresca i tabola abusant un bon xic de la llibertat que es concedia en aquesta primera missa de les que es celebren per Nadal. Als pobles ramaders, a mes, hi acudien els pastors abillats amb tota la indumentària típica de l'ofici, la mes nova del seu ús, el tirapeu o la xurriaca a la ma i generalment acompanyats d'un xai o moltó guarnit que feien seguir al moment d'adorar al Jesuset; creant-se així el proverbi:

Per Nadal el bon pastor

va a adorar amb el seu moltó (Ripollès)

I en aquest acte passaven davant de tothom, en record de que els humils pastors foren els primers d'assabentar-se de la vinguda del Messies entre els homes, així com també tingueren la preferència d'adorar-lo i reverenciar-lo dins de l'establia de Betlem, tal com ens diuen els Evangelis que es llegeixen en aquesta missa de Nadal.»

Prenen un relleu especial al llarg de tot l'estudi les sèries de textos folklòrics. aforístics, cançonístics, lúdics, que acompanyen els rituals nadalencs o que defineixen, configuren o caracteritzen diversos aspectes d'aquest cicle f estiu estacional. Se'n destaca en primer lloc la rica aforística del temps d'Advent al·lusiva a la influència d'aquest en la crescuda dels cereals i d'altres plantes, que «ens demostra, millor que no ho faria cap altre document, la rel pregona del sentiment místic i religiós que sent l’ànima del poble per aquestes quatre setmanes preparatòries de la gran festa de Nadal». Les formuletes màgico-lúdiques que acompanyen la cerimònia del tió, sovint en inacabables estructures acumulatives, ens transmeten tot el caliu i el goig de petits i grans en aquest simpàtic ritual familiar.

La sèrie de la cançonística nadalenca s'obre amb el mític Cant de la Sibil·la segons la versió que figura a l'Ordinarium Urgellenses (1545). La sèrie de nadales, que no pretén ser exhaustiva sinó tan sols representativa, apareix estructurada segons les diverses fites temàtiques de la narració del naixement de Jesús: Del Misteri de l'Encarnació, Del Misteri del Naixement, L'anada i adoració dels pastors a Betlem. A través dels textos de cançons popularíssimes com són La Mare de Déu, L'alegria de sant Josep, Fum, fum, fum; El cant dels ocells, El rabadà, El desembre congelat, Tunc-que-tan-tunc, La pastora, El dimoni escuat, les Cobles en alabança de Jesús en lo pessebre, El noi de la mare, ens ha arribat com una mena de corpus que recull, per una banda, els personatges històrics i els personatges anònims d'aquest esdeveniment, tal com el poble l'ha anat explicant i glossant al llarg del temps, i, per altra banda, la forma amb que cada poble, en aquest cas el català, se'ls ha fet seus, traspassant a un tema de dimensió i ressò universals la seva pròpia, exclusiva, peculiar manera de viure-ho, de sentir-ho, de commemorar-ho."

Ramona Violant Ribera, octubre del 1983