 |
| Max Ernst 1959 |
Sembla força clar que hi ha certa incompatibilitat entre política i ingenuïtat. En política no es pot anar amb el lliri a la mà, perquè els adversaris -o els mateixos companys- no hi van i llavors et tomben. I quan, sense ser polític, es va amb el lliri a la mà, sovint els polítics et fan servir per als seus interessos sense que gairebé ni te'n donis compte (o bé te'n dones compte massa tard, quan ja has estat utilitzat).
Potser no pot ser d'altra manera. Potser és així com va el món. Potser en política la dita castellana "piensa mal y acertarás" sigui d'aplicació generalitzada. Però si els polítics són incompatibles amb la ingenuïtat o bé la manipulen, llavors la política se'n ressenteix, queda contaminada. És més difícil creure en el valor de la política. Costa més comprometre's políticament.
Quan es diu a la gent "fiqueu-vos als partits", inclou això l'haver de deixar de banda la ingenuïtat, el creure en les persones, el considerar que aquestes actuen majoritàriament de bona fe? Estem en un món de llops on no et pots fiar de ningú? On el que es diu i el que es pensa acostumen a no concordar? És pensar així una condició per fer política? Tornem al principi: són la política i la ingenuïtat, la bona fe, incompatibles?
Entrades
1 comentari:
Els tres volums de memòries d'en Jordi Pujol poden servir de contrast d'aquesta reflexió. Si no vols ser ingenu almenys has de tenir una mica de "visió a llarg", i avui en dia pitjor que el fet que no hi tingui lloc la ingenuïtat a la política ho és el fet que tot s'enfronta des d'un molt rabiós i immediat curt termini. I per veure com pot acabar una obra de govern tan a curt termini penseu només en com han acabat els dos governs del tripartit català, o bé com han acabat el dos governs de l'inefable ZP. Han acabat amb les esquerres tocades i enfonsades per una bona temporada, i un mapa d'Espanya amb un color blau que tomba.
Publica un comentari a l'entrada