Tendresa natural

Delvaux 1929

"En tots els éssers humans hi ha una tendresa natural que hauria de fer possible a tot home i a tota dona -marit i muller o no- de preocupar-se l'un de l'altre, tot ignorant els lligams d'emoció massa tensa que els escanyen tots dos."

Alan Sillitoe a La mort de William Posters (1965), cap. VIII

Traducció de Ramon Folch i Camarasa (Edicions 62, 1966)

Valor i voluntat

 

Vallotton 1909

"El valor no és pas un objecte que pugui ser contemplat des de fora i del que puguem obtenir sigui una imatge fidel, sigui un concepte adequat. És la voluntat la que n'és l'àrbitre, i no l'enteniment. Es tracta, pel que fa al valor, de saber no el que les coses són, sinó el que nosaltres volem que siguin."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 191-192

Text original:

"La valeur n’est point un objet qui puisse être contemplé du dehors et dont nous puissions obtenir soit une image fidèle, soit un concept adéquat. C’est la volonté qui en est l’arbitre et non point l’entendement. Il s’agit, en ce qui concerne la valeur, de savoir non pas ce que les choses sont, mais ce que nous voulons qu’elles soient."

Educar

Klee 1921

Per què és tan difícil educar bé?

Una de les raons és la multidimensionalitat de l'educació. En el procés educatiu es mira de transmetre una sèrie de coses que, quan les analitzem, formen un conjunt tan extens que pot fàcilment descoratjar, ja que mostra la immensitat i complexitat de la tasca.

Mirant de fer un resum esquemàtic, potser podríem dir que l'educació passa, com a mínim, per la transmissió de:

- coneixements

- habilitats

- costums, hàbits

- valors

- capacitat de coneixement d'un mateix

- sensibilitat

- referents simbòlics de caire cívic/polític

- referents simbòlics de caire espiritual

Aquesta transmissió multidimensional passa en alguns aspectes per accions explícites i en d'altres es fa implícitament, gairebé sense voler. Hi ha coses que volem transmetre, i ens esforcem a fer-ho. D'altres les transmetem sense ni notar-ho, i queden fora del nostre control. Per això de vegades ens descoratgem davant la tasca educativa, que mai va exactament per on voldríem. Cal respectar aquesta indeterminació, com cal respectar el paper que hi juga el receptor de l'educació, que en part tria el que rep en funció de les seves preferències, cosa que afegeix encara més complexitat al procés.

De tota manera, l'esforç fet per educar incideix. No ens podem rendir, ja que si bé les coses mai surten com voldríem sempre queden marcades per la tasca que haurem fet.

Preocupació

Schmidt-Rottluff 1915

"L’èxtasi torna a ser droga de moda entre els adolescents. “El cànnabis continua sent la substància a què majoritàriament estan enganxats els nanos que tractem, però hi comença a haver casos d’èxtasi, i feia temps que no en vèiem”, van explicar la psicòloga Gemma Garcia i el psiquiatre Rafael Jiménez, del Centre Spott de la Diputació de Barcelona, ahir després d’un acte per celebrar el 40è aniversari del que va ser el primer centre d’atenció a les drogodependències a Espanya. I vinculen aquest ressor­giment de l’èxtasi amb la pandèmia. “Després de la repressió que va suposar el confinament, en especial per als adolescents, molts han sortit de manera desordenada a reunions massives i botellots on han desfasat molt, i l’èxtasi ha ressorgit en aquests grups d’iguals”.

Jiménez apunta que, si abans de la pandèmia molts dels nanos amb problemes d’addicció que atenen acompanyaven el consum de cànnabis amb alcohol i tabac, ara l’acompanyen amb pastilles: “Comencen amb l’èx­tasi com a cosa de festa, després passen a prendre’l a qualsevol hora i, quan es veuen molt al­terats o inquiets, comencen a compensar-los amb benzodia­zepines, amb el consum d’an­siolítics”.

No és l’únic canvi que ha introduït la pandèmia en matèria d’addiccions. L’equip del Centre Spott també ha vist créixer els casos d’ús problemàtic de les pantalles. “El confinament va augmentar les hores d’exposició dels nanos a les pantalles, i a molts pares fins i tot els va anar bé, però després de tornar a l’activitat, quan els pares han volgut posar ordre i rutines a la vida d’aquests nanos, han vist que no podien, que reaccionaven amb molta agressivitat o amenaçaven de suïcidar-se si els prenien el mòbil o el wifi”, explica la psicòloga Sonia Fernández.

El seu col·lega Joan Bosch assegura que trencar aquestes inèrcies d’addicció és especialment difícil en els casos d’adolescents que viuen fora de grans poblacions, en urbanitzacions o zones rurals, perquè sovint no troben activitats de lleure alternatives per a ells en el seu àmbit.

L’equip de Spott, que rep joves i famílies derivats pels serveis socials o pels jutjats de tota la província de Barcelona, també ha detectat que tant el consum de drogues com l’ús problemàtic de les pantalles cada vegada comença a edats més primerenques. En els usuaris de drogues, l’edat mitjana a què arriben a tractament és de 16 anys, però el consum comença cap als 13. “El punt crític és el segon curs de l’ESO; molts proven les drogues a l’estiu entre primer i segon”, emfatitza Fernández. En el cas de l’abús de pantalles, l’edat d’inici del tractament són els 14 anys, “però ja en comencen a arribar molts amb 13, perquè als 9 ja tenen mòbil”.

El perfil dels adolescents que abusen de substàncies o de pantalles és diferent. “El primer és més externalista, sol presentar més problemes de pressió de grup, entorn familiar desestructurat, mala gestió emocional; el segon és un perfil més internalitzat, de poques habilitats socials, caiguda del rendiment acadèmic...”, detalla Fernández. Però tant en un cas com en l’altre, més d’un 70% presenten patologia dual, tenen algun problema de salut mental.

Un altre aspecte que comparteixen és que arriben amb l’addicció molt instaurada, cosa que complica la seva recuperació. I Jiménez té clara la causa: “L’acceptació social del cànnabis i la normalització del fracàs escolar, la menor exigència per passar de curs, són nocius perquè el consum de drogues o de pantalles no disparen les alarmes fins que ja està molt establert, i no podem fer treball preventiu, hem de fer intervenció”.

Mayte Rius a La Vanguardia del 26.01.2022

Als vells ens costa ubicar-nos en aquest panorama, i ens fa patir un món que ens costa d'entendre i ens sembla més autodestructiu del que acostumaven a ser els mons. Sempre hi ha hagut consum de drogues, però potser no amb el nivell d'extensió i d'acceptació actuals entre els joves. Normalitzar aquest estat de coses, fins i tot considerant-lo simpàtic, graciós, "a la moda", normal, guai, cool o el que sigui -o considerant que no hi ha res a fer, que les coses són així i no es poden canviar- no sembla la millor opció.

Marc Aureli VIII, 18: Elements

"De tot el que mor res surt fora del món. Si roman aquí, és que aquí es transforma i es dissol en els seus propis elements, que són els del món i els teus. I aquests elements es transformen sense murmurar. " 

Marc Aureli, Meditacions VIII, 18

Potser

Delvaux 1932

"Potser les mesures legals són insuficients per protegir la violència contra les dones. Potser podria reforçar-se la protecció policial. Potser caldria destinar més recursos a la prevenció, als serveis socials. Potser caldria preguntar-se si la creixent violència directa o vicària contra les dones no respon a la sexualització dominant en els mèdia, la moda i la publicitat. Potser influeix en la violència sexual la confusió entre felicitat i plaer que predomina a Occident. Potser la idolatria del desig crea el marc on es desplega la cultura de la violència."

Antoni Puigverd a La Vanguardia del 26.01.2022

Gaudir amb llibertat

 

"Si jo pogués refer la volta del cel,

suprimiria la volta d'ara

per construir-ne una altra feta de tal manera

que resultés fàcil gaudir amb llibertat."

Omar Khayyam (1048-1131)

Rubaiyat 25 de l'edició de Sadeq Hedayat (1934), traduïda al castellà per Zara Behnam i Jesús Munárriz (Hiperión 1993)

Schmidt-Rottluff

 

Schmidt-Rottluff 1928

La sala Schmidt-Rottluff (1884-1976) del nostre Museu virtual.

https://photos.app.goo.gl/C3HgS8WUbAB7XWaz9

Contra les elits

Van Dongen 1930

La dinàmica de moltes societats tendeix a donar preeminència a les persones especialment dotades d'intel·ligència, de bellesa, de creativitat, d'elegància o d'altres virtuts, així com a les persones més riques i a les més astutes. La dinàmica social mira de detectar i posar en relleu aquestes persones, que els altres lloen o envegen i s'hi emmirallen des de la seva posició subalterna.

Les persones són avaluades a veure si donen el nivell d'elit en algun àmbit. Si no, passen a formar part de les persones sense interès, de les persones transparents, de la massa anònima que treballa, consumeix i vota però que no es considerada rellevant, que no juga un paper significatiu en la orientació de la societat. Aquest mecanisme de vegades és obvi i de vegades és subtil, però és implacable.

Els qui accedeixen a alguna elit n'estan encantats, cosa que és normal. El que ja no és tan normal és una altra reacció que sovint es fa present: la de menysprear els que no pertanyen a cap elit. Ho feia l'aristocràcia, una elit per naixement que va gaudir de molt de poder. Però també ho fan molts altres, cofois del seu accés a l'elit. I aquest menyspreu genera ressentiment, afeblint així la cohesió social. Les elits menyspreen la gent, i la gent té una posició ambivalent respecte a les elits: alhora s'hi sent fascinada i hi està en contra, alhora li agradaria formar-ne part i les troba indignes.

Això dóna lloc a unes societats més aviat desgraciades. És una dinàmica injusta, generadora de tensions i d'alienacions. La majoria s'orienta segons uns models inabastables, cosa que genera frustració i alienació respecte a les pròpies virtuts. La societat es fragmenta entre les elits rellevants i la massa anònima i sense interès, la gent deixada de banda, ignorada. La publicitat i els mitjans de comunicació aprofiten i potencien aquesta dinàmica, amb el star system, l'apologia del luxe i el pes dels influencers a les xarxes socials com algunes de les seves manifestacions.

El model alternatiu seria el de reconèixer en cadascú els seus propis mèrits, virtuts i valors, sense comparar-los amb un nivell superior, i esperar de cadascú el conreu d'aquests mèrits propis. Això generaria molta menys frustració i promouria una societat més tranquil·la, més apaivagada, més realitzada. A tothom se li demanaria exercir les seves virtuts però al seu propi nivell, no segons el nivell de les elits de referència. Es demanaria rigor, disciplina, lucidesa, dedicació, però en el marc de les pròpies possibilitats. Es deixaria de banda l'aspiració d'assemblar-se a aquests nivells superiors -de vegades ficticis- i cadascú tindria el seu propi potencial com a referència, i la seva vida seria reeixida si es complís amb aquest potencial propi, sense ser menyspreat i marginat per no assolir els alts nivells de les minories selectes, de les elits. Això faria societats més pacífiques, més satisfetes, amb un nivell de felicitat més alt.

La nostra dinàmica social té alguns indicis d'iniciatives que es mourien en aquesta direcció, però semblen més aviat minoritàries respecte a l'hegemonia de les tendències elitistes. I aquest elitisme no és ni socialment ni humanament bo. Porta a unes societats deformades, que desaprofiten el potencial de la majoria, i que consideren que l'esquer d'arribar a formar part de l'elit és motivador suficient per a dinamitzar la societat. Però quin sentit tenen unes societats motivades per formar part del 5% privilegiat, mentre el 95% és menystingut, desaprofitant tot el seu potencial a través de la frustració i desànim generats per no formar part de l'elit?

 

Daodejing 24

 

"Qui està de puntetes no és estable.
Qui fa passes molt llargues no pot mantenir el ritme.
Qui s'exhibeix, no llueix.
Qui vol ser algú, no ho aconseguirà.
Qui s'enalteix, no mereix honors.
Qui es vanagloria, no fa res de bo.

Des del punt de vista del Dao,
aquests excessos són com excrescències
i restes d'escombraries que repugnen tothom.
Per això, qui s'uneix al Dao no actua així."


Daodejing 24


Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

Espiritualitat i inconscient

Schmidt-Rottluff 1947

"Allò espiritual no només pot ser inconscient, sinó que també, tant en la seva darrera instància com en el seu origen, ha de ser inconscient."

Viktor E. Frankl a La presència ignorada de Déu (1948)

Optar

Fra Angelico 1444

No pas "saber" que Déu existeix (no és una qüestió de coneixement), no pas "opinar" que Déu existeix (no és una qüestió de si m'ho sembla o no m'ho sembla), sinó "optar" per viure com si Déu existís.

Fer el que faríem si Déu "ens fos real" (inclosa la veneració, la pregària, la celebració), o sigui fer que Déu "ens sigui real" i així donar-li, des de la total humilitat, existència (a Ell, que considerem que ens la dóna a nosaltres, establint així un cercle paradoxal).

Ni "certesa" ni "opinió" (i menys "juguesca"), sinó "opció" relacionada amb una ressonància dels símbols, derivada d'una ressonància dels símbols, vinculada a una ressonància dels símbols.

Això està al nostre abast, tot i la dificultat d'actuar sense fonamentar-se en cap certesa. En el tracte amb Déu no hi ha seguretat, hi ha opció per la vivència del símbol, sabent que el símbol és fet per nosaltres i per a nosaltres, tot i que es presenti i sigui viscut per nosaltres com a extern a nosaltres, com a trobat, com a descobert, com a revelat.

Viure com a fet central i fonamental quelcom d'intangible.

Més vides

 

Casas 1901

Les vides de Teresa Mestre i Josep Pijoan són fora del comú. Només aplegant unes quantes informacions de la Viquipèdia tenim un panorama excepcional...

"Teresa Mestre i Climent (Sarrià, 1869 – Nova York, 22 d'abril de 1948), coneguda com La Ben Plantada, va ser una dona de la burgesia catalana de la primera meitat del segle xx. Va ser famosa perquè va inspirar Eugeni d'Ors en la creació del personatge de La Ben Plantada, la representació ideal dels valors noucentistes que d'Ors defensava. Per desavinences familiars, es va separar del seu marit, l'industrial mataroní Jaume Baladia, i va marxar amb l'historiador i intel·lectual Josep Pijoan, un esdeveniment que va causar una gran commoció dins el seu cercle social a l'època.

Era nascuda a la vila de Sarrià quan encara no estava integrada a la ciutat de Barcelona. El seu pare, Josep Mestre i Morer (1842-1898), era un farmacèutic ric amb activitat política, que tenia una farmàcia al carrer de l'Hospital de Barcelona; la seva mare, Filomena Climent Heredero (1844-1896), patia una bronquitis crònica que marcava la vida familiar.

Va conèixer Jaume Baladia, hereu de fàbriques tèxtils de Mataró, quan aquest estudiava a Barcelona. Jaume era orfe des de nadó, ja que els seus pares havien mort quan ell va néixer. Havia estat adoptat per la seva tieta Ramona Soler, que condicionaria molt la seva educació i la seva dependència com a futur hereu de les fàbriques. Jaume i Teresa es van casar a Barcelona el 24 de maig de 1893, a l'església de Santa Anna, i van fixar la seva residència a Barcelona, al carrer de Lleó XIII, a la zona alta de la ciutat. Uns pocs anys més tard, l'11 de novembre de 1896, la bronquitis va matar la mare de Teresa, amb 52 anys, i el seu pare es va suïcidar per amor més tard, el 10 d'agost de 1898. Teresa va demanar a la seva germana Dolors que anés a viure amb ells.

Els Baladia formaven part del cercle artístic i intel·lectual de la burgesia catalana. Prat de la Riba era amic seu, Ramon Casas era el pintor de la família, Puig i Cadafalch i Pompeu Fabra eren companys de classe de Jaume Baladia. A les trobades socials que s'organitzaven a casa seva, en Pompeu Fabra va conèixer i es va casar amb Dolors, la germana de Teresa, i passà a formar part de la família.

El 7 d'agost de 1902 va pujar el pic d'Aneto acompanyant el seu marit, que era membre del Centre Excursionista de Catalunya, un fet històric en convertir-se en la primera dona espanyola a conquerir-lo.

La parella va tenir tres fills: Jaume, conegut com a Gip (1894-1984),[15] Maria Teresa, coneguda com a Niní (1898-1975) i Francesc Xavier, conegut com a Ninus (1899-1985).

Ramon Casas, artista de referència del modernisme, va ser el pintor de la família Baladia a qui va realitzar fins a 11 retrats. De Teresa Mestre va pintar dos olis i, com a mínim, un dibuix al carbonet.

Casas 1907

El primer retrat –Retrat de la senyora Baladia (MNAC)– és de 1907, es troba al Museu Nacional d'Art de Catalunya i representa Teresa dempeus amb una túnica blanca i un estil clarament classicista. L'obra no va estar exempta de problemes, ja que la figura sembla que va ser la imatge que materialitzava l'ideal noucentista que Eugeni d'Ors apreciava en la personalitat de Teresa. Segons Joan Ainaud de Lasarte, d'Ors havia influït en la Junta de Museus, que estava organitzant l'Exposició Internacional d'Art de Barcelona de 1906, perquè hi afegís un premi especial que recaigués en aquesta obra. L'interès responia, d'una banda, a la idealització que feia d'aquesta imatge i, d'altra, al fet que volia que fos la primera obra que formés part de la Galeria de dones formoses que ell impulsava. Aquesta exposició pública d'una dama de la burgesia no va agradar a la família. Ramona, la tieta i padrina de Jaume Baladia, sobre qui exercia una forta influència, considerava que "només les dones solteres podien fer de model en un retrat". Aquest fet va provocar que Ramon Casas, en una carta de 16 de novembre de 1906, acceptés la compra de l'obra per part de la Junta de Museus, subjecta a unes condicions que la família imposava. En concret indicava que "no podia figurar en cap mena de galeria de retrats i tan sols formar part dels museus municipals".

Casas 1908

El segon retrat a l'oli –també anomenat Retrat de la senyora Baladia– és de 1908 i forma part de la col·lecció familiar. Casas va pintar Teresa amb un aspecte molt relaxat, ocupant tot l'espai amb els seus braços elegantment oberts i sostenint una rosa groga a la mà. La obra va ser realitzada sense model, a partir d'apunts que havia pres durant les seves estades a la residència d'Argentona quan estava fent els retrats dels fills de Teresa. No hi ha constància si Teresa tenia coneixement de la seva realització, però està clar que ho va fer a l'esquena de la família després de les tensions generades pel primer retrat. Quan la tieta Ramona ho va descobrir va forçar el seu nebot Jaume a expulsar de casa la seva dona.

Casas 1910

El retrat al carbonet és de les mides i estil que solien tenir els seus habituals dibuixos apareguts a Pèl & Ploma. Es tracta d'un retrat de perfil amb una línia única per delimitar els trets principals d'una personalitat enigmàtica. Casas capta la mirada melancòlica com la que havia reflectit al retrat del MNAC de 1907. Treballa amb detall la seva cabellera, tot un símbol de la seva modernitat. Els difuminats de la cabellera i la part posterior del coll aporten dinamisme i moviment al personatge. Casas prescindeix de cap element complementari que distregui l'atenció sobre la persona i ressalta la vivacitat amb uns lleus tocs de color amb pastel als llavis i l'orella que esdevé punt central del dibuix i connexió entre la pell i el cabell. L'obra la va conservar l'autor fins que poc abans de la seva mort la va donar a la filla de la model, Niní, com es coneixia Maria Teresa Baladia i Mestre."

La Viquipèdia acaba aquí. Però llavors es pot lligar amb l'entrada corresponent a Josep Pijoan...

"Josep Pijoan i Soteras (Barcelona, 22 d'agost de 1879 - Lausana, 16 de juny de 1963) fou un arquitecte, historiador i crític d'art, assagista, poeta i agitador cultural català. Devot seguidor en la seva joventut de Joan Maragall. Col·laborà a La Renaixença, Pèl i ploma, La Veu de Catalunya, Empori, entre altres publicacions. Els seus primers poemes els publicà a la revista Pèl i Ploma l'any 1901. Després de la Guerra Civil (1936-39) col·laborà a Quaderns de l'Exili, de Mèxic.

El 1902 acaba la carrera d'arquitecte, i a l'any següent fa el seu primer viatge a Itàlia per ampliar els estudis; és des d'allí que divulga l'obra de Llull, per qui sent gran admiració. En tornar d'aquest viatge Pijoan va tenir un paper destacat en la realització de diferents iniciatives culturals. Va ser col·laborador d'Enric Prat de la Riba quan aquest va arribar a la Diputació i membre de la Junta de Museus. Col·laborà en l'organització del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana celebrat a Barcelona el 1906, i, a l'any següent, en l'Exposició Internacional de Belles Arts.

Membre de la Junta de Museus de Barcelona, va organitzar i promoure la Biblioteca de Catalunya a Barcelona, on es conserva un bust seu modelat per Ernest Maragall i Noble. Va intervenir en la fundació de diverses institucions, com l'any 1907 que, a iniciativa seva, es va crear l'Institut d'Estudis Catalans, del qual fou primer secretari general. Participà en l'organització del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). Gràcies a la seva empenta prengué forma el Museu d'Art de Barcelona, que més tard esdevindria Museu d'Art de Catalunya, l'actual MNAC. Treballà en la defensa i recuperació de l'art romànic català, al qual va donar ressò internacional. Va ser impulsor de la futura Biblioteca de Catalunya, secretari de la Escuela Española de Roma, etc. Durant tots aquests anys sols feu breus estades a Barcelona. D'aquesta manera va impulsar notablement el desenvolupament cultural de Catalunya. Fou l'encunyador del terme pancatalanisme, que aparegué en un article a La Renaixensa el 1899.

Interessat per la cançó popular i les rondalles, va ser durant les seves estades al Montseny que es dedicà a recollir-les de pastors i carboners; va publicar, a Catalunya, algunes rondalles amb el pseudònim de «la senyora Pepa», segurament en homenatge a l'àvia Pepa, mestressa de la Figuera, la masia on s'estava. Va ser després de les llargues estades en aquella casa del pla de la Calma, on va escriure la majoria de les seves poesies, que va publicar l'únic llibre de poemes, El cançoner (1905), amb un pròleg del seu bon amic Joan Maragall. En els sojorns montsenyencs també preparà la publicació de les obres pòstumes de Jacint Verdaguer, mort poc abans. La gent d'aquelles muntanyes li deien «el Saltacarenes».

L'any 1910 marxà a Itàlia, on exercí a l'Escola Espanyola. Va ser enviat al Museu Britànic pel govern espanyol per a estudiar els seus manuscrits. Va tornar a Roma per a fundar i ser secretari, en funcions de director, de l'Escuela Española de Arte y Arqueología a Roma des del mateix any de la seva constitució el 1911.

El gener del 1913 va viatjar a Suïssa a trobar-se amb Teresa Mestre, que havia deixat el seu marit i els fills, i el març van marxar tots dos a Toronto (Canadà), on va encetar, al seu costat, una nova vida professional dedicada a fer d'arquitecte i constructor. Van residir a Toronto fins al 1922, a Claremont (Califòrnia, EUA) entre el 1922 i el 1929, i a Chicago entre els anys 1930 i 1938. En aquestes tres ciutats va treballar com a professor universitari dedicat a temes de cultura hispànica. Va ser durant l'estada als Estats Units que va començar a formar part de la comunitat religiosa quàquera, la Societat dels Amics. Un cop jubilat el 1938 va anar a Nova York, on va ser molt actiu en l'ajuda humanitària als nens durant la Guerra Civil mitjançant la Societat dels Amics i la comunitat quàquera a la qual pertanyia. Els primers anys de la dècada de 1940 va residir temporades a Mèxic, on col·laborà a la revista Quaderns de l'Exili. També va ser assessor de la Societat de Nacions per a qüestions culturals.

El desembre del 1945 Pijoan i Teresa Mestre van deixar els Estats Units i es van instal·lar a Lausana. El juliol del 1947 van tornar a Nova York, on Teresa Mestre va morir. Retornat a La Tour de Coligny, a Lausana, es va tornar a casar el 1950 amb Geneviève Bugnion (1911-1996), que havia estat la seva secretària. Visqué a Suïssa fins a la seva mort, el dia 16 de juny de 1963, a vuitanta-quatre anys. Amb Teresa Mestre havia tingut dos fills: Michael i Rose. Amb Geneviève Bugnion, una altra filla, Irene Pijoan.

La seva obra més ambiciosa, i la més divulgada, va ser Summa Artis, monumental història de l'art, de la qual va redactar en solitari els setze volums inicials. Alguns llibres seus són Les pintures murals de Catalunya (1907), Historia del Arte, 3 volums, (1914), Historia del Mundo, 3 volums (1926), El meu Don Joan Maragall (1927), Historia general del arte (1931-1961), Mi Don Francisco Giner (1932), Les pintures romàniques a Catalunya (1939), Obra catalana (1963)."

Quina intensitat de vides! La Teresa, amb 44 anys, després d'haver sigut una gran senyora de la burgesia catalana, s'embarca a una aventura internacional (Toronto, Califòrnia, Chicago, Nova York, Lausana...) amb un xicot deu anys més jove que ella, una unió que dura fins a la mort de la Teresa als 78 anys. Haurà tingut cinc fills, tres amb Baladia i dos amb Pijoan. Però llavors en Pijoan encara comença una altra vida amb la seva secretària, 32 anys més jove que ell i té una filla als 74 anys! Aquesta filla, pintora, escultora i professora d'art, farà carrera als Estats Units i morirà de càncer de pit als 50 anys, l'any 2004. 

Aquesta és la Teresa amb els seus tres fills Baladia:

I aquesta sembla ser la Teresa amb en Jaume Baladia:

Aquest és el retrat que Ramon Casas feu de la filla de Teresa Mestre i Jaume Baladia, Maria Teresa, el 1906:

Casas 1906

A propòsit del propòsit

Alexandra Exter 1918

Normalment utilitzem els termes "sentit" i "propòsit" força indistintament, gairebé com a sinònims, i això no genera gaire problemes. Ara bé, si volem filar una mica més prim, si volem incorporar una mica més de rigor a alguna reflexió, potser val la pena diferenciar els dos termes.

"Propòsit" deixa més clar que es tracta de quelcom generat per nosaltres mateixos, del fruit d'una decisió personal meva, d'un "propòsit" que jo em faig. Soc jo qui estableixo, fruit de la meva llibertat i la meva voluntat, un objectiu a assolir, una fita a realitzar. Em "proposo" fer això o allò, i és de mi que ve la proposta. "Sentit", en canvi, fàcilment és percebut com a quelcom donat des de fora, preestablert. Quan diem de quelcom que "té sentit" no estem dient que aquest sentit li haguem atorgat nosaltres, sinó que li és intrínsec o que li ha donat algú altre.

Per això és diferent parlar de "quin és el sentit de la vida humana" de parlar de "quin és el propòsit que jo dono a la meva vida". Tan diferent com perquè alguns trobem dificultats a considerar que la vida -o el cosmos- tenen un sentit. La vida i el cosmos "són", els tenim aquí, en formem part, però ningú els hi ha donat cap sentit. Aquí, "sentit" s'aproxima a "significat". Quin "significat" tenen el món i la vida? Cap. Quin "sentit" (raó d'ésser, finalitat) té, la vida? Cap.

Nosaltres podem donar un "propòsit" a la nostra vida. I podem dir que podem "donar un sentit a la nostra vida", però llavors hem de ser conscients de tornar a una accepció de "sentit" molt propera a "propòsit": és el sentit que nosaltres li donem, no un que ella tingui per se.

També és cert que podem experimentar una estranya vivència: de vegades, en segons quin lloc, moment o circumstància, "és com si" la vida i el cosmos tinguessin "sentit", tinguessin un sentit per ells mateixos, independentment del que nosaltres els hi puguem atribuir. És una vivència real, peculiar, gratificant i generadora de gratitud. Però sempre és una vivència subjectiva, un "és com si". Preciosa, certament. Però incontrolable, immanipulable. I pertanyent a un àmbit situat més enllà de la nostra raó, que no ens permet dir amb la raó que la vida tingui un sentit.

Val més ser prudents amb la utilització del terme "sentit", més prudents que no pas amb el terme "propòsit". Se'l pot fer servir, però amb compte, pensant bé què volem dir. És un terme delicat, amb encara més significats que els aquí comentats, i que té capacitat d'obrir perspectives però també de crear confusions.


Donant un tomb més al tema - com passa sovint, com més hi rumies, més es complica - apareixen en el panorama conceptes com "finalitat" o "significat". Un exemple concret per prendre en consideració. El gran poeta Martí i Pol deia: "Ara mateix, enfilo aquesta agulla amb el fil d'un propòsit que no dic, i em poso a apedaçar." Aquí podríem substituir "propòsit" per "finalitat" i no passaria res a nivell de continguts. En canvi, substituir-lo per "sentit" no funcionaria (i tampoc per "significat"). O sigui: en segons quins casos, "sentit" i "propòsit" són intercanviables, i en segons quins altres no. Raó de més per justificar la necessitat d'anar amb cura a l'hora d'utilitzar aquestes nocions.

Un altre exemple. Diu Ernst Tugendhat: "Només un ésser que diu "jo" pot tenir un propòsit. Tenir un propòsit significa dirigir-se a quelcom bo, a una finalitat, i el caràcter irreductiblement proposicional d'una acció determinada per un propòsit es mostra en el fet que hom pot posar en qüestió tot el que hom es proposa, reflexionant sobre si és bo." Aquí tampoc no podríem substituir "propòsit" per "sentit", em sembla.

Petrarca: Sonet 211

Simone Martini 1320

"Voglia mi sprona, Amor mi guida et scorge,
Piacer mi tira, Usanza mi trasporta,
Speranza mi lusinga et riconforta
et la man destra al cor già stanco porge;

e ’l misero la prende, et non s’accorge
di nostra cieca et disleale scorta:
regnano i sensi, et la ragion è morta;
de l’un vago desio l’altro risorge.

Vertute, Honor, Bellezza, atto gentile,
dolci parole ai be’ rami m’àn giunto
ove soavemente il cor s’invesca.

Mille trecento ventisette, a punto
su l’ora prima, il dí sesto d’aprile,
nel laberinto intrai, né veggio ond’esca."

Petrarca, Sonet CCXI

Versió catalana de Narcís Comadira (1985):

"M'esperona el voler, l'Amor em guia,

el plaer em tira, l'hàbit em transporta,

l'esperança m'incita i reconforta

i dóna la mà dreta al cor, que defallia.

La pren el miserable i no s'adona

que és cega i deslleial la nostra escorta:

hi regnen els sentits, la raó és morta,

i un desig vague un altre n'afaiçona.

Virtut, honor, bellesa, un gest gentil

i dolços mots als bells rams m'han lligat,

on el cor s'hi envesca, bla, sens mida.

Mil tres-cents vint-i-set, havent tocat

just l'hora prima, el dia sis d'abril,

vaig entrar al laberint; no en veig l'eixida."

Versió catalana d'Osvald Cardona (1955):

"L'afany m'empeny; l'Amor em porta i guia,

el pler m'atrau i l'hàbit em transporta,

l'esperançar m'alegra i reconforta

i la mà dreta el meu cor les atia;

i el míser la recull, car mai sabria

que és cega i deslleial la nostra escorta;

hi imperen els sentits, la raó és morta;

l'incert desig un altre n'inicia.

Virtut, honor, bellesa, gest gentil,

mots dolços que als bells rams m'heu dut devora,

on, suaument, el vesc mon cor reté!

Mil tres-cents vint-i-set, en aquella hora

de bon matí, el dia sis d'abril,

entrava al laberint: no n'eixiré."

Aspiracions

Odilon Redon 1895

"Sense l'aspiració a esdevenir humanament millors, els humans som més perillosos."

"Complementar el TES (triangle espontani: supervivència, plaer, poder) amb el TEL (triangle elaborat: sensibilitat, qualitat humana, espiritualitat): heus ací una de les aspiracions humanes decisives."

(tuits d'en Rai dels dies 10 i 14.01.2022)

Sensació i sentiment

 

Vallotton 1913

"El sentiment és un toc del valor com la sensació és un toc del real. De la mateixa manera que el real només ens pot esdevenir present quan un dels nostres sentits es troba sacsejat, cal reconèixer que no tindríem mai la revelació del valor sense aquesta afecció interior a la que es dona el nom de sentiment. I com no hi ha sensació, per senzilla que la imaginem, que no manifesti algun aspecte del real, no hi ha tampoc sentiment, per familiar que el trobem, que no contingui l'afirmació implícita d'algun valor."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 190

Text original:

"De même que le réel ne peut nous devenir présent que lorsque l’un de nos sens se trouve ébranlé, de même il faut reconnaître que nous n’aurions jamais la révélation de la valeur sans cette affection tout intérieure à laquelle on donne le nom de sentiment. Et comme il n’y a pas de sensation, si humble qu’on l’imagine, qui ne manifeste quelque aspect du réel, il n’y a pas non plus de sentiment, si familier qu’on le suppose, qui ne contienne l’affirmation implicite de quelque valeur."

Mite i realitat

Twombly 1984

El mite no descriu una realitat, el mite crea una realitat, configura la realitat, incideix en la realitat, transforma la realitat. Per això és útil, per això és important.

Els mites són fruit de la creativitat humana, de la imaginació, però no són simples fantasies més o menys distretes, sinó que responen a necessitats vitals, reflecteixen i orienten pulsions profundes de la ment humana. Són eines útils elaborades al llarg del temps per moltes generacions mirant de recollir algunes d'aquestes necessitats i pulsions. Que siguin creacions humanes -què podrien ser, si no?- no els treu importància. Són imatges heretades que impacten, commouen, mobilitzen, capgiren, i això té molt de mèrit.

Absurda és la pretensió de construir una cultura sense mites, limitada al coneixement científic i la producció artística. Els mites no van sorgir perquè sí, o per casualitat, o com a diversió; els mites tenen una funció humanitzadora rellevant, i mal farem si els ignorem, si els oblidem, si no ens en servim. És un dels riscs de la nostra cultura actual.

És clar que costa apropar-se als mites, que cal una obertura d'esperit i una formació per tal de poder-hi accedir. I és clar també que algunes de les institucions conreadores de mites se'ls apropien, en lloc de posar-los al servei de la comunitat. En fan els vertebradors d'una identitat tancada, cosa que contribueix a allunyar a molta gent dels mites. És doncs important que hi hagi un esforç per part de la societat d'accedir als mites i un esforç per part de les institucions que els conreen per posar-los al servei de tothom, sense oferir-los només a canvi d'adhesions identitàries.

Cal recuperar els mites, cal incorporar-los a la dinàmica cultural, cal deixar-se interpel·lar per ells, ni que sovint resultin llunyans o incòmodes. No hem vingut a viure còmodament, hem vingut a viure a fons.

Péguy: La petita esperança

"Jo sóc, diu Déu, Senyor de les tres virtuts.

La fe és una esposa fidel.
La caritat és una mare ardent.
Però l’esperança és una nena ben petita.

Jo sóc, diu Déu, Senyor de les tres virtuts.

La fe és la que es manté ferma en els segles dels segles.
La caritat és la que es dóna en els segles dels segles.
Però la meva petita esperança és la que es lleva cada matí.

Jo sóc, diu Déu, Senyor de les tres virtuts.

La fe és un soldat, és un capità que defensa una fortalesa.
La caritat és un metge, és una germaneta dels pobres, que té cura dels malalts, que té cura dels ferits.
Però la meva petita esperança és aquella que diu bon dia al pobre i a l’orfe.

Jo sóc, diu Déu, Senyor de les tres virtuts.

La fe és un gran arbre, és un roure ben arrelat.
I sota les ales d'aquest arbre la caritat, la meva filla caritat,
hi abriga totes les angoixes del món.
I la meva petita esperança no és sinó aquesta petita promesa de borró
que s'anuncia al bell començament d'abril.

I quan hom veu l'arbre, quan mireu el roure,
aquesta rude escorça de roure tretze i catorze vegades i divuit vegades centenària,
i que serà centenària i secular en els segles dels segles,
aquesta dura escorça rugosa i aquestes branques que són com un entrellat de braços enormes,
i aquestes arrels que s'enfonsen i engrapen la terra com un entrellat de cames enormes,
quan veieu tanta força i tanta rudesa, el borronet tendre ja no sembla res de res.

I ni amb l'espatlla no feu moure el tronc ni una mil·lèsima de mil·límetre,
ni amb el peu no podeu fer moure una sola d'aquestes grans arrels ni una mil·lèsima de mil·límetre,
ni amb la mà una sola d'aquestes grosses branques;
mentre que el borró no resisteix gens sota el dit
i, d'un cop d'ungla, el primer que passa us fa saltar un borró
que deixat créixer us faria una branca més grossa que la cuixa.

Perquè és més fàcil, diu Déu, destruir que fundar;
i fer morir que fer néixer;
i donar la mort que donar la vida;
i el borró no resisteix gens.
Perquè tampoc no està gens fet per a la resistència,
no està gens encarregat de resistir.
És el tronc, i és la branca, i aquesta arrel mare que estan fets per a la resistència,
que estan encarregats de resistir.
Però el tendre borró no està fet sinó per a la naixença,
i només s'encarrega de fer néixer.
I de fer durar.
I de fer-se estimar.


La caritat, diu Déu, no em sorprèn pas.
No és pas sorprenent.
Aquestes pobres criatures són tan desgraciades que,
a no ser que tinguin un cor de pedra,
com poden no tenir gens de caritat les unes per les altres.
Com poden no tenir gens de caritat pels seus germans.
Com poden no treure's el pa de la boca, el pa de cada dia,
per donar-lo a uns infants desgraciats que passen.

Però l'esperança, diu Déu, heus aquí el que em sorprèn.
A mi mateix.
Això és sorprenent.
Que aquests pobres infants vegin com va tot plegat
i creguin que demà les coses aniran millor.
Que vegin com va tot avui
i creguin que les coses aniran millor demà al matí.
Això és sorprenent i és la més gran meravella de la nostra gràcia.
I jo mateix n'estic sorprès.
I cal que la meva gràcia sigui efectivament d'una força increïble.
I que surti d'una font i sigui com un riu inesgotable.

El que em sorprèn, diu Déu, és l'esperança.
I no me'n sé avenir.
Aquesta petita esperança que té l'aire de res de res.
Aquesta noieta esperança.


Jo sóc, diu Déu, el Senyor d'aquesta virtut.

La meva petita esperança és aquella que s'acotxa cada vespre
i es lleva cada matí i passa, en veritat, molt bones nits.
La meva petita esperança és aquella que, cada matí, ens dóna el bon dia."

Text elaborat a partir de l'inici de Le mystère des saints innocents i de l'inici de Le Porche du mystère de la deuxième vertu, tots dos de 1912, de Charles Péguy:

"Je suis, dit Dieu, Maître des Trois Vertus.

La Foi est une épouse fidèle.
La Charité est une mère ardente.
Mais l'espérance est une toute petite fille.

Je suis, dit Dieu, le Maître des Vertus.

La Foi est celle qui tient bon dans les siècles des siècles.
La Charité est celle qui se donne dans les siècles des siècles.
Mais ma petite espérance est celle qui se lève tous les matins.

Je suis, dit Dieu, le Seigneur des Vertus.

La Foi est celle qui est tendue dans les siècles des siècles.
La Charité est celle qui se détend dans les siècles des siècles.
Mais ma petite espérance est celle qui tous les matins nous donne le bonjour.

Je suis, dit Dieu, le Seigneur des Vertus.

La Foi est un soldat, c'est un capitaine qui défend une forteresse, une ville du roi,
aux marches de Gascogne, aux marches de Lorraine.

La Charité est un médecin, c'est une petite sœur des pauvres.
Qui soigne les malades, qui soigne les blessés, les pauvres du roi,
aux marches de Gascogne, aux marches de Lorraine.
Mais ma petite espérance est celle qui dit bonjour au pauvre et à l'orphelin.

Je suis, dit Dieu, le Seigneur des Vertus.

 
La Foi est une église, c'est une cathédrale enracinée au sol de France.
La Charité est un hôpital, un hôtel-Dieu qui rapinasse toutes les misères du monde.
Mais sans l'espérance, tout ça ne serait qu'un cimetière.

Je suis, dit Dieu, le Seigneur des Vertus.

 
La Foi est celle qui veille dans les siècles des siècles.
La Charité est celle qui veille dans les siècles des siècles.
Mais ma petite espérance est celle qui se couche tous les soirs
et se lève tous les matins et fait vraiment de très bonnes nuits.

Je suis, dit Dieu, le Seigneur de cette vertu-là.
Ma petite espérance est celle qui s'endort tous les soirs,

dans son lit d'enfant,

après avoir bien fait sa prière,
et qui tous les matins se réveille et se lève
et fait sa prière avec un regard nouveau.

 
Je suis, dit Dieu, Seigneur des Trois Vertus.

La Foi est un grand arbre, c'est un chêne enraciné au cœur de France.
Et sous les ailes de cet arbre la Charité, ma fille la Charité abrite toutes les détresses du monde.
Et ma petite espérance n'est rien que cette petite promesse de bourgeon

qui s'annonce au fin commencement d'avril.

Et quand on voit l'arbre, quand vous regardez le chêne,
cette rude écorce du chêne treize et quatorze fois et dix-huit fois centenaire,
et qui sera centenaire et séculaire dans les siècles des siècles,
cette dure écorce rugueuse et ces branches qui sont comme un fouillis de bras énormes,
(un fouillis qui est un ordre),
et ces racines qui s'enfoncent et qui empoignent la terre comme un fouillis de jambes énormes,
(un fouillis qui est un ordre),
quand vous voyez tant de force et tant de rudesse

le petit bourgeon tendre ne paraît plus rien du tout.
C'est lui qui a l'air de parasiter l'arbre, de manger à la table de l'arbre.
Comme un gui, comme un champignon.
C'est lui qui a l'air de se nourrir de l'arbre

(et le paysan les appelle des gourmands),

c'est lui qui a l'air de s'appuyer sur l'arbre, de sortir de l'arbre,

de ne rien pouvoir être, de ne pas pouvoir exister sans l'arbre.
Et en effet aujourd'hui il sort de l'arbre,

à l'aisselle des branches, à l'aisselle des feuilles

et il ne peut plus exister sans l'arbre.

Il a l'air de venir de l'arbre, de dérober la nourriture de l'arbre.
Et pourtant c'est de lui que tout vient au contraire.
Sans un bourgeon qui est une fois venu, l'arbre ne serait pas.

Sans ces milliers de bourgeons,

qui viennent une fois au fin commencement d'avril

et peut-être dans les derniers jours de mars,

rien ne durerait, l'arbre ne durerait pas,

et ne tiendrait pas sa place d'arbre

(il faut que cette place soit tenue),
sans cette sève qui monte et pleure au mois de mai,

sans ces milliers de bourgeons qui pointent
tendrement à l'aisselle des dures branches.

Il faut que toute place soit tenue.

Toute vie vient de tendresse.

Toute vie vient de ce tendre, de ce fin bourgeon d'avril,

et de cette sève qui pleure en mai,
et de la ouate et du coton de ce fin bourgeon blanc
qui est vêtu, qui est chaudement, qui est tendrement
protégé d'un flocon d'une toison d'une laine végétale,
d'une laine d'arbre.

En ce flocon cotonneux est le secret de toute vie.

La rude écorce a l'air d'une cuirasse,

en comparaison de ce tendre bourgeon.
Mais la rude écorce n'est rien, que du bourgeon durci,

que du bourgeon vieilli.

Et c'est pour cela que le tendre bourgeon perce toujours,

jaillit toujours dessous la dure écorce.

L'homme de guerre le plus dur a été un tendre enfant nourri de lait;

et le plus rude martyr, le martyr le plus dur sur le chevalet,

le martyr à la plus rude écorce, à la plus rugueuse peau,

le martyr le plus dur à la serre et à l'onglet a été un tendre enfant laiteux.

Sans ce bourgeon, qui n'a l'air de rien, qui ne semble rien,

tout cela ne serait que du bois mort.

Et le bois mort sera jeté au feu.

Ce qui vous trompe, c'est que cette rude écorce vous écorche les mains;

et ni de l'épaule vous ne faites bouger le tronc d'un millième de millimètre,

ni du pied vous ne pouvez faire bouger une de ces grosses racines d'un millième de millimètre;

ni de la main une seule de ces grosses branches;

et c'est à peine si vous ébranleriez quelques-unes de ces petites branches,

et si vous les feriez balancer; 

au lieu que le bourgeon ne résiste point sous le doigt

et d'un coup d'ongle le premier venu vous fait sauter un bourgeon
qui développé vous ferait une branche plus grosse que la cuisse.

Car il est plus facile, dit Dieu, de ruiner que de fonder;

et de faire mourir que de faire naître;
et de donner la mort que de donner la vie;
et le bourgeon ne résiste point.

C'est qu'aussi il n'est point fait pour la résistance,

il n'est point chargé de résister.
C'est le tronc, et la branche, et cette maîtresse racine
qui sont faits pour la résistance, qui sont chargés de résister.
Et c'est la rude écorce qui est faite pour la rudesse

et qui est chargée d'être rude.

Mais le tendre bourgeon n'est fait que pour la naissance
et il n'est chargé que de faire naître.
(Et de faire durer).
(Et de se faire aimer).

 
Or je vous le dis, dit Dieu, sans ce bourgeonnement de fin avril,

sans ces milliers, sans cet unique petit bourgeonnement de l'espérance,

qu'évidemment tout le monde peut casser, sans ce tendre bourgeon cotonneux,

que le premier venu peut faire sauter de l'ongle,

toute ma création ne serait que du bois mort.

Et le bois mort sera jeté au feu.

- - -


La foi, ça ne m'étonne pas.
Ça n'est pas étonnant.
J'éclate tellement dans ma création.
Dans le soleil et dans la lune et dans les étoiles.
Dans toutes mes créatures.
Dans les astres du firmament et dans les poissons de la mer.
Dans l'univers de mes créatures.
Sur la face de la mer et sur la face des eaux.
Dans le mouvement des astres qui sont dans le ciel.
Dans le vent qui souffle que la mer et dans le vent qui souffle sur la vallée.
Dans la calme vallée.

Dans la recoite vallée.
Dans les plantes et dans les bêtes et dans les bêtes des forêts.
Et dans l'homme.
Ma créature.
Dans les peuples et dans les hommes et dans les rois et dans les peuples.
Dans l'homme et dans la femme sa compagne.
Et surtout dans les enfants.
Mes créatures.
Dans le regard et dans la voix des enfants.
Car les enfants sont plus mes créatures que les hommes;
Ils n'ont pas encore été défaits par la vie.
De la terre.
Et entre tous ils sont mes serviteurs.
Avant tous.
Et la voix des enfants est plus pure

que la voix du vent dans le calme de la vallée.
Dans la vallée recoite.
Et le regard des enfants est plus pur que le bleu du ciel,

que le laiteux du ciel, et qu'un rayon d'étoile dans la calme nuit.
Or j'éclate tellement dans ma création.
Sur la face des montagnes et sur la face de la plaine.
Dans le pain et dans le vin
et dans l'homme qui laboure et dans l'homme qui sème

et dans la moisson et dans la vendange.
Dans la lumière et dans les ténèbres.
Et dans le cœur de l'homme,

qui est ce qu'il y a de plus profond dans le monde.
Créé.
Si profond qu'il est impénétrable à tout regard.
Excepté à mon regard.
Dans la tempête qui fait bondir les vagues

et dans la tempête qui fait bondir les feuilles.
Des arbres dans la forêt.
Et au contraire dans le calme d'un beau soir.
Dans les sables de la mer et dans les étoiles

qui sont un sable dans le ciel.
Dans la pierre du seuil et dans la pierre du foyer

et dans la pierre de l'autel.
Dans la prière et dans les sacrements.
Dans les maisons des hommes et dans l'église

qui est ma maison sur la terre.
Dans l'aigle ma créature qui vole sur les sommets.
L'aigle royal qui a au moins deux mètres d'envergure

et peut-être trois mètres.
Et dans la fourmi ma créature qui rampe et qui amasse petitement.
Dans la terre.
Dans la fourmi mon serviteur
et jusque dans le serpent.
Dans la fourmi ma servante, mon infime servante,
qui amasse péniblement, la parcimonieuse.
Qui travaille comme une malheureuse

et qui n'a point de cesse et n'a point de repos.
Que la mort et que le long sommeil d'hiver
(haussant les épaules de tant d'évidence,
devant tant d'évidence.)
J'éclate tellement dans toute ma création.
Dans l'infime, dans ma créature infime,

dans ma servante infime, dans la fourmi infime.
Qui thésaurise petitement, comme l'homme.
Comme l'homme infime.
Et qui creuse des galeries dans la terre.
Dans les sous-sols de la terre.
Pour y amasser mesquinement des trésors.
Temporels.
Pauvrement.
Et jusque dans le serpent.
Qui a trompé la femme et rampe pour cela sur le ventre.
Et qui est ma créature et qui est mon serviteur.
Le serpent qui a trompé la femme.
Ma servante.
Qui a trompé l'homme mon serviteur.
J'éclate tellement dans ma création.
Dans tout ce qui arrive aux hommes et aux peuples,
et aux pauvres.
Et même aux riches.
Qui ne veulent pas être mes créatures.
Et qui se mettent à l'abri d'être mes serviteurs.
Dans tout ce que l'homme fait et défait de mal et de bien.
(Et moi je passe par dessus, parce que je suis le maître

et je fais ce qu'il a défait et je défais ce qu'il a fait.)

(...)

J'éclate tellement dans ma création que pour ne pas me voir vraiment
il faudrait que ces pauvres gens fussent aveugles.



La charité, dit Dieu, ça ne m'étonne pas.
Ça n'est pas étonnant.
Ces pauvres créatures sont si malheureuses

qu'à moins d'avoir un cœur de pierre,

comment n'auraient-elles point charité les unes des autres.
Comment n'auraient-ils point charité de leur frères.
Comment ne se retireraient-ils point le pain de la bouche, le pain de chaque jour,

pour le donner à de malheureux enfants qui passent.

(...)


Mais l'espérance, dit Dieu, voilà ce qui m'étonne.
Moi-même.
Ça c'est étonnant.

Que ces pauvres enfants voient comme tout ça se passe

et qu'ils croient que demain ça ira mieux,
qu'ils voient comme ça se passe aujourd'hui

et qu'ils croient que ça ira mieux demain matin.
Ça c'est étonnant et c'est bien la plus grande merveille de notre grâce.
Et j'en suis étonné moi-même.
Et il faut que ma grâce soit en effet d'une force incroyable.
Et qu'elle coule d'une source et comme un fleuve inépuisable.
Depuis la première fois qu'elle coula et depuis toujours qu'elle coule.

(...)

Quelle ne faut-il pas que soient ma grâce et la force de ma grâce

pour que cette petite espérance,
vacillante au souffle du péché, tremblante à tous les vents,

anxieuse au moindre souffle,
soit aussi invariable, se tienne aussi fidèle,

aussi droite, aussi pure; et aussi invincible, et immortelle,

et impossible à éteindre; que cette petite flamme du sanctuaire

qui brûle éternellement dans la lampe fidèle.
Une flamme tremblotante a traversé l'épaisseur des mondes.
Une flamme vacillante a traversé l'épaisseur des temps.
Une flamme anxieuse a traversé l'épaisseur des nuits.

(...)

Ce qui m'étonne, dit Dieu, c'est l'espérance.
Et je n'en reviens pas.
Cette petite espérance qui n'a l'air de rien du tout.
Cette petite fille espérance.
Immortelle.

Car mes trois vertus, dit Dieu,
les trois vertus mes créatures,
mes filles, mes enfants,
sont elles-mêmes comme mes autres créatures.
De la race des hommes.
La Foi est une Épouse fidèle.
La Charité est une Mère.
Une mère ardente, pleine de cœur.
Ou une sœur aînée qui est comme une mère.
L'Espérance est une petite fille de rien du tout.
Qui est venue au monde le jour de Noël de l'année dernière.
Qui joue encore avec le bonhomme Janvier.
Avec ses petits sapins en bois d'Allemagne couverts de givre peint.
Et avec son bœuf et son âne en bois d'Allemagne.
Peints.
Et avec sa crèche pleine de paille que les bêtes ne mangent pas.
Puisqu'elles sont en bois.
C'est cette petite fille pourtant qui traversera les mondes.
Cette petite fille de rien du tout.
Elle seule, portant les autres, qui traversera les mondes révolus."