Contra les elits

Van Dongen 1930

La dinàmica de moltes societats tendeix a donar preeminència a les persones especialment dotades d'intel·ligència, de bellesa, de creativitat, d'elegància o d'altres virtuts, així com a les persones més riques i a les més astutes. La dinàmica social mira de detectar i posar en relleu aquestes persones, que els altres lloen o envegen i s'hi emmirallen des de la seva posició subalterna.

Les persones són avaluades a veure si donen el nivell d'elit en algun àmbit. Si no, passen a formar part de les persones sense interès, de les persones transparents, de la massa anònima que treballa, consumeix i vota però que no es considerada rellevant, que no juga un paper significatiu en la orientació de la societat. Aquest mecanisme de vegades és obvi i de vegades és subtil, però és implacable.

Els qui accedeixen a alguna elit n'estan encantats, cosa que és normal. El que ja no és tan normal és una altra reacció que sovint es fa present: la de menysprear els que no pertanyen a cap elit. Ho feia l'aristocràcia, una elit per naixement que va gaudir de molt de poder. Però també ho fan molts altres, cofois del seu accés a l'elit. I aquest menyspreu genera ressentiment, afeblint així la cohesió social. Les elits menyspreen la gent, i la gent té una posició ambivalent respecte a les elits: alhora s'hi sent fascinada i hi està en contra, alhora li agradaria formar-ne part i les troba indignes.

Això dóna lloc a unes societats més aviat desgraciades. És una dinàmica injusta, generadora de tensions i d'alienacions. La majoria s'orienta segons uns models inabastables, cosa que genera frustració i alienació respecte a les pròpies virtuts. La societat es fragmenta entre les elits rellevants i la massa anònima i sense interès, la gent deixada de banda, ignorada. La publicitat i els mitjans de comunicació aprofiten i potencien aquesta dinàmica, amb el star system, l'apologia del luxe i el pes dels influencers a les xarxes socials com algunes de les seves manifestacions.

El model alternatiu seria el de reconèixer en cadascú els seus propis mèrits, virtuts i valors, sense comparar-los amb un nivell superior, i esperar de cadascú el conreu d'aquests mèrits propis. Això generaria molta menys frustració i promouria una societat més tranquil·la, més apaivagada, més realitzada. A tothom se li demanaria exercir les seves virtuts però al seu propi nivell, no segons el nivell de les elits de referència. Es demanaria rigor, disciplina, lucidesa, dedicació, però en el marc de les pròpies possibilitats. Es deixaria de banda l'aspiració d'assemblar-se a aquests nivells superiors -de vegades ficticis- i cadascú tindria el seu propi potencial com a referència, i la seva vida seria reeixida si es complís amb aquest potencial propi, sense ser menyspreat i marginat per no assolir els alts nivells de les minories selectes, de les elits. Això faria societats més pacífiques, més satisfetes, amb un nivell de felicitat més alt.

La nostra dinàmica social té alguns indicis d'iniciatives que es mourien en aquesta direcció, però semblen més aviat minoritàries respecte a l'hegemonia de les tendències elitistes. I aquest elitisme no és ni socialment ni humanament bo. Porta a unes societats deformades, que desaprofiten el potencial de la majoria, i que consideren que l'esquer d'arribar a formar part de l'elit és motivador suficient per a dinamitzar la societat. Però quin sentit tenen unes societats motivades per formar part del 5% privilegiat, mentre el 95% és menystingut, desaprofitant tot el seu potencial a través de la frustració i desànim generats per no formar part de l'elit?