La seva voluntat

Rothko 1969

A la pregària del Parenostre els cristians demanem que la voluntat de Déu es faci a la terra com es fa en el cel. Com es pot interpretar això?

La voluntat de Déu és diferent de la nostra. És la nostra voluntat depurada i projectada. La nostra voluntat és una barreja d'ideals i interessos. Depurant-la, hi deixem només els ideals. Projectant-la, li donem una nova força, li donem la capacitat d'influir en nosaltres mateixos, sempre mediocres i contradictoris.

Per tant, la voluntat de Déu, tot i ser originada a partir de la nostra experiència de la vida, ja no és la nostra voluntat, és la "seva". Que assumeix aquestes dues característiques: la perfecció, fruit de la depuració (la voluntat de Déu és pura positivitat, no pot voler el mal), i la transferència al cel, fet que la potencia, l'absolutitza, li dóna una capacitat d'influència externa en nosaltres. Esdevé "mandat", "llei"; demana obediència, ja que ve de la divinitat.

És un doble mecanisme lògic, a partir de la constatació de les nostres febleses i mancances. Per superar-les, hem de fer aquest doble moviment: depurar la nostra voluntat de les imperfeccions, impureses, intents de manipulació, etc. fins a fer-ne un cos de voluntat transparent, perfecte, pur. I llavors projectar aquest cos de voluntat en la divinitat celestial, fent-ne així "voluntat de Déu".

Llavors el cel esdevé un àmbit on aquesta voluntat depurada regna, un àmbit de perfecció. I aquest cel està per damunt de la terra, és més poderós que ella, i hi pot tenir influència. No sempre ho aconsegueix; els humans són reticents a aquest "mandat exterior", són reticents a renunciar a les seves mesquineses i conveniències. Però l'haver esdevingut "voluntat de Déu" dóna a aquest "mandat exterior" una força especial, i expressem el desig que aquesta voluntat es faci present, real, no només al cel, àmbit de transparència i perfecció, sinó també a la terra, en el nostre món, en la nostra imperfecta quotidianitat.

I com que això és una aspiració, un desig, esdevé pregària: "Faci's la vostra voluntat aquí a la terra com es fa en el cel". Que ell hi faci més que nosaltres, com diu la dita popular.

No només de pa

Manguin 1907

"La dita popular recollida als evangelis "no només de pa viu l'home" porta a preguntar-se: "De què més viu?" La resposta a aquesta pregunta ens defineix."

(tuit d'en Rai de 16.11.2022)

Pescadors d'homes

Rouault 1952

"Tot caminant vora el llac de Galilea, veié dos germans, Simó, l’anomenat Pere, i el seu germà Andreu, que tiraven les xarxes a l’aigua. Eren pescadors. Jesús els diu:

- Veniu amb mi i us faré pescadors d’homes." (Mateu 4, 18-19)

Què pot voler dir "pescadors d'homes"? Com tota expressió simbòlica, pot ser objecte de diverses interpretacions. Una podria ser la de considerar que els humans ens trobem dins la mar, esforçant-nos per surar, per sobreviure, a mercè de  circumstàncies incontrolables, amb risc d'ofegar-nos, perduts, desorientats. I podem ser trets d'aquesta situació. Podem ser portats a terra, i assentar-hi els peus, i orientar-nos. Podem ser "pescats". Podem ser portats a recer, a lloc segur.

I cal que algú ens "pesqui". Aquesta és la tasca que l'evangeli proposa als cristians: esdevenir "pescadors d'humans", gent que ajuda als altres a sortir de la dificultat i la incertesa, de la desorientació, del neguit; gent que ajuda els altres a trobar un camí de vida valuós.

Llavors esdevenir cristià passa per dos moments: un primer moment de "ser pescat", de sortir del neguit i la incertesa, de trobar el propi camí, d'afermar-se; i un segon moment de "pescar", d'ajudar a d'altres a sortir de la situació en que es troben immersos tants éssers humans.

El símbol "Jesucrist" és una eina per sortir de l'aigua, per permetre aquest pas en nosaltres i, a traves nostre, amb el nostre testimoniatge, en d'altres. D'aquest pas se'n diu sovint "salvació": ser rescatats de les aigües turbulentes, ser portats a port. D'aquí que un dels títols atorgats a Jesús sigui el de "salvador".

Jesucrist, amb les seves paraules i el seu testimoni vital de fidelitat fins al final a la tasca amb la que s'havia compromès, és un desvetllador, un camí de sortida, una corda llançada a l'aigua, un referent al que agafar-se per transformar la pròpia situació des d'una desorientació neguitejadora a una pau consistent. D'aquí que es digués d'ell que era "camí, veritat i vida", en un d'aquests exercicis de lloança agraïda que surten del cor quan algú experimenta haver trobat el bon camí, haver estat "salvat", haver estat "pescat".

La nit

Klee 1937

“Moltes vegades penseu i parleu de la nit com si aquelles hores fossin només les del repòs, però en realitat la nit és el temps de cercar i de trobar.”

Halil Gibran a El jardí del profeta

El nord-oest

Seguint les valuoses imatges simbòliques de l'Yi Jing, podem dir que l'oest és el moment de la pau i la serenitat, el moment de la reflexió sobre el que ha esdevingut, el moment de l'anàlisi, de la ciència; el moment de la raó, que com el mussol de Minerva s'envola al capvespre, quan els fets ja han tingut lloc. L'oest és el temps de pensar.

El nord, en canvi, és el temps de dormir. És el moment de la nit, de l'inconscient, d'allò ocult que esdevé dins nostre sense que ni tan sols ens n'assabentem. És l'espai de la foscor, de veure els estels, de fixar-se en l'estel polar. El temps d'experimentar processos ocults, que no controlem però que són dins nostre, que incideixen en la nostra identitat. El cos reposa, la ment es reordena.

Llavors, l'espai entre l'oest i el nord, el nord-oest, esdevé un espai molt especial. És el punt de trobada de la raó i l'inconscient. És aquí on es dona la creativitat, la imaginació, l'obertura d'horitzons. És l'espai de la revelació, i per això se l'associa amb el cel (mentre la terra es situa en el sud-oest). És el temps de la potència creadora, de l'art. És l'espai del mistral, per a nosaltres un vent fresc que ve de terra i va cap al mar, un vent potent que neteja, que asseca, que treu la humitat, la broma, la confusió. És el temps d'obrir la ment, de deixar fluir, d'obrir-se a la inspiració.

Krishnamurti i l'estil de vida

Hernández Pijuan 2005

"Hem de considerar, doncs, si és que d'alguna manera ens adonem del que ens està passant, com els mons de l'entreteniment i l'esport estan empresonant la nostra ment, modelant la nostra vida. On condueix tot això? O potser és una cosa que no ens interessa en absolut? Probablement no ens preocupa. Potser ni hem pensat sobre això, o, si ho hem fet, potser hem dit que és massa complex, massa alarmant, massa perillós pensar en els propers anys ‑no en la nostra vellesa particular sinó en el destí (si es pot fer servir aquesta paraula), en el resultat del nostre actual estil de vida, ple de tota mena de sentiments i cerques romàntiques, emocionals, sentimentals, i amb tot el món de l'entreteniment colpejant la nostra ment. Si d'alguna manera ens adonem de tot això, quin és el futur de la humanitat?"

J. Krishnamurti a El darrer diari, entrada de l'18.03.1983

Fi del combat

Hodgkin 2016

"Durant la vida lluites amb els teus traumes, problemes i herències; mires de resoldre'ls. Quan et fas gran, et limites a aprendre a acceptar-los, a conviure amb ells. Ja ha passat el temps del combat."

(tuit d'en Rai de 24.11.2021)

L'expiació

Rouault 1939

"La idea de la mort de Jesús com a redemptora de la humanitat caiguda, i més concretament com a expiatòria, és mitologitzant, i més hel·lènica que jueva. La idea de sacrifici expiatori és una expressió mítica, alienant, equivocada i ambigua de la fe en Jesús com a salvador. De fet, en la ment de Jesús no hi cap la idea d'expiació ni, menys, la de la seva mort com a sacrifici expiatori, perquè ell creia que el perdó dels pecats era ofert de bell antuvi per Déu. Déu, segons Jesús, perdona per avançat; l'única condició que posa és la conversió del pecador -és a dir, la correcció del seu mal comportament- i que perdoni, al seu torn, al seu germà pecador. Així ho expressa Jesús al Parenostre i en el sermó de la muntanya (Mt. 6, 12. 14-15). Mai Jesús no es presentava com a mediador expiatori i substitutiu entre el pecador i Déu. On quedaria el perdó universal de Déu, que Jesús anuncià, si s'havia de menester el seu sacrifici per tal que fos efectiu? Entre l'home i Déu, entre el pecador i el perdó de Déu no s'interposa res d'extern, ni Jesús ni el seu pretès sacrifici. Sols s'hi interposa una condició, o millor dit una exigència, que Déu reclama però que l'home perfà, l'ús correcte de la llibertat humana. En aquesta visió teològica no hi cap la idea de rescat. Aquesta ha brollat de la teoria pauliniana de l'expiació, de caràcter netament juridicista. No corresponen a la ment de Jesús, puix que no es troben en cap dels seus ensenyaments ni en la font Q. Els pocs textos evangèlics on s'insinua aquest pensament són espuris, clarament postpasquals i influïts per les idees de Pau."

Jordi Llimona a Jesús de Natzaret. Assaig d'aproximació als orígens (1980, Edicions 62, pp. 203-204).

Daodejing 79

"Quan es fa la pau entre grans enemics,
sempre queda una mica de rancúnia.
Com pot ser bo, això?
Per això, la persona sàvia
compleix la seva part del tracte,
i no demana comptes als altres.

La persona virtuosa tendeix a donar,
la persona poc virtuosa tendeix a demanar.
El Dao celestial no té favoritismes familiars,
sempre fa costat a la bona gent."


Daodejing 79


Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

Resurrecció

 

"El dia que arrenquin l'arbre de la meva vida
i es separin les unes de les altres les meves partícules,
si algú amb el meu fang fabrica una àmfora,
que l'omplin de vi i ressuscitaré."

Omar Khayyam (1048-1131)

Rubaiyat 81 de l'edició de Sadeq Hedayat (1934), traduïda al castellà per Zara Behnam i Jesús Munárriz (Hiperión 1993)

Conèixer a fons

Maillol 1891

"Conèixer a fons una persona és tan difícil i tan fascinant com conèixer a fons un territori."

(tuit d'en Rai de 11.11.2022)

Klee: jugant amb quadrats

Klee 1914

Klee 1923

Klee 1923

Klee 1923

Klee 1923

 

Klee 1923

Klee 1924

Klee 1925

Klee 1927

Klee 1927

Klee 1930

Klee 1930

Klee 1930

Klee 1930

Klee 1930

Klee 1930

 

Klee 1932

Klee 1934

Klee 1934

Klee 1936

 

Klee 1940

Compresos

Hopper 1952

"No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú."

Joan Sales a Incerta glòria (1948)

Nombres cistercencs

8859

Els cistercencs van desenvolupar al segle XIII un sistema que permetia escriure qualsevol nombre entre 1 i 9.999 amb un sol grafisme. Estèticament proper a les runes, el sistema és d'una lògica plena. Aquests són els signes base que permeten construir tota la resta:

A partir d'aquests signes es pot construir el grafisme desitjat. Heus aquí alguns exemples:

 

I aquesta seria la taula dels primers 99 nombres:

Marc Aureli VII, 10: Evanescència

"Tot el que és material s'esvaeix rapidíssimament en la substància del conjunt universal; tota causa es reassumeix rapidíssimament en la raó de el conjunt universal; el record de totes les coses queda en un instant sepultat en l'eternitat."

Marc Aureli, Meditacions VII, 10

Més enllà del món donat

 

Vallotton 1908

"Per tant, és difícil entendre la tesi que faria del món dels possibles un món que precediria el món de l’ésser i que el generaria en virtut d’un poder d’actualitzar-se que d’alguna manera li seria inherent. El possible és segon en relació a l’ésser: correspon a l’acte mitjançant el qual la consciència s’allibera i, d’alguna manera, inventa els mitjans de la seva emancipació. Al seu torn, aquest invent no és una creació ex nihilo, és una mena de retorn a un acte original del qual manlleva la facultat de pensar sobre el món donat, i també d’anar més enllà, de manera que el jo pugui inserir en ell la seva pròpia activitat i continuar cercant indefinidament aquesta coincidència d’ésser i valor que sempre se li escapa, però que el paper de tots els humans, en la mesura que accepten ser persones i no coses, és intentar assolir. Així, el significat de l'univers deixa de ser misteriós: no ens queixem que sigui per ell mateix indiferent al valor, si el que fa la nostra originalitat i la nostra dignitat humana és fer-li regnar."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 357-358

Text original:

"On comprend mal, par conséquent, la thèse qui ferait du monde des possibles un monde qui précèderait le monde de l’être et qui engendrerait celui-ci en vertu d’un pouvoir de s’actualiser qui lui serait en quelque sorte inhérent. Le possible est second par rapport à l’être : il correspond à l’acte par lequel la conscience s’affranchit et invente en quelque sorte le moyen de son affranchissement. Cette invention à son tour n’est pas une création ex nihilo, elle est une sorte de retour vers un acte originel auquel elle emprunte la faculté de penser le monde donné, mais aussi de le dépasser, afin que le moi puisse insérer en lui son activité propre et poursuivre indéfiniment cette coïncidence de l’être et de la valeur qui lui échappe toujours, mais que le rôle de tous les hommes — dans la mesure où ils acceptent d’être des personnes et non pas des choses — est de chercher à réaliser. Ainsi la signification de l’univers cesse d’être mystérieuse : ne nous plaignons pas qu’il soit par lui-même indifférent à la valeur, si ce qui fait notre originalité et notre dignité d’homme, c’est de l’y faire régner."

Lectures de la Bíblia

Rouault 1955

"Hi ha tres possibles lectures de la Bíblia: la fonamentalista o literal, la simbòlica i la secular. La primera és desencertada i perillosa. La segona és difícil. La tercera està bé, però no dóna gaire de sí."

"La clau simbòlica per llegir la Bíblia passa, entre altres coses, per fer-se davant d'un text preguntes com ara: "Què vol dir quan diu?", "A què obre el que diu?", "Com commou el que diu?", "A què mou el que diu?", "On projecta el que diu?", "Què qüestiona el que diu?""

"Llegir la Bíblia de forma secular, sense clau simbòlica, pot ser interessant, bonic, instructiu, curiós, però difícilment serà important, significatiu, colpidor, commocionador."

(tuits d'en Rai dels dies 2, 3 i 4 de novembre de 2022)

Confiança i joia

Rouault 1953

"La confiança i la joia de la fe podien constatar-se a l'Església durant la breu apertura de Joan XXIII (..) [el qual,] en el seu famós discurs d'obertura del concili Vaticà II, amb un optimisme que de vegades ens sonava a ingenuïtat, va parlar del futur i va prometre a l'Església una nova Pentecosta. Després d'aquesta relativament curta fase d'obertura, l'Església va caure obertament en una autèntica por a la seva pròpia valentia. Es va espantar davant del risc que signifiquen llibertat i futur i es va prescriure de manera considerable el manteniment de l'establert i la restauració. Però si l'Església es converteix en asil d'aquells que cerquen refugi i tranquil·litat en el passat, llavors no ens hem d'estranyar si els joves li donen l'esquena i cerquen el futur en les ideologies i utopies de salvació, que prometen omplir el buit que ha deixat darrera d'ella la por de l'Església."

Walter Kasper a Introducció a la fe (1972)

Déu és mort

Rouault 1930

Hi ha un punt de nostàlgia de la divinitat en aquest "Gott ist tot" (a Des dels cairats, Tushita edicions 2022) de Francesc Bellmunt?

"Em veig la sang a les mans, imatge nítida

record d'aquell martiri, talment un joc:

amb tota la força del meu cor jove i gasiu

vaig matar el meu Déu i ho vaig celebrar

cantant el crim als quatre vents de la ignorància.

Del mite escanyat en un carrer de fàbriques,

petit ídol de postguerra que em parlava,

encara en cremen estelles a la foguera de l'oblit."

Daodejing 49

"La persona sàvia no té interessos propis,
fa seus els interessos de la gent.
És bona amb els bons
i també amb els que no són bons,
i així aconsegueix que aquests esdevinguin bons.
Confia en els sincers
i també en els que no són sincers,
i així aconsegueix que aquests esdevinguin dignes de confiança.

La persona sàvia sembla indecisa
perquè manté una certa distància.
La gent no para de mirar i escoltar,
ella somriu com un infant."


Daodejing 49


Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

Ordinari i extraordinari

"To do the ordinary thing in an ordinary way is easy. To do the extraordinary thing in an extraordinary way is easy - both these kinds of activity are very common indeed.

But to do the ordinary thing in an extraordinary way and the extraordinary thing in an ordinary way is quite staggeringly difficult and very rare indeed. It is the way of the saints."

Helen M. Luke a The California Meditations (1959)

Intent de traducció:

"Fer les coses ordinàries d'una manera ordinària és fàcil. Fer les coses extraordinàries d'una manera extraordinària és fàcil - aquestes dues menes d'activitat són certament molt habituals.

Però fer les coses ordinàries d'una manera extraordinària i les coses extraordinàries d'una manera ordinària és força desconcertantment difícil i certament molt poc freqüent. És el camí dels sants."

Rouault: Rostres de Jesús

Rouault 1939

Alguns dels elements de la fascinant sèrie de rostres de Jesús que Rouault va anar pintant durant la seva vida.

https://photos.app.goo.gl/qB8BzbwCoKcNzpbr7

Aire

 

"Perquè preocupar-me de si tinc o no alguna cosa,
ni de si passaré la meva vida alegre o no;
vessa vi a la copa, que ni tan sols sé
si l'aire que ara aspiro l'expiraré o no."

Omar Khayyam (1048-1131)

Rubaiyat 137 de l'edició de Sadeq Hedayat (1934), traduïda al castellà per Zara Behnam i Jesús Munárriz (Hiperión 1993)

Tensió

Schmidt-Rottluff 1961

"La salut es fonamenta en un cert grau de tensió, la tensió existent entre el que ja s'ha aconseguit i el que encara no s'ha aconseguit; o el buit entre el que s'és i el que s'hauria de ser. Aquesta tensió és inherent a l'ésser humà i conseqüentment és indispensable per al benestar mental. No hem doncs pas de dubtar a desafiar els éssers humans a acomplir el seu sentit potencial. Només així despertem de l'estat de latència la seva voluntat de significació. Considero un concepte fals i perillós per a la higiene mental donar per suposat que el que l'ésser humà necessita abans que res és equilibri o, com es diu en biologia, "homeòstasi"; és a dir, un estat sense tensions. El que l'ésser humà realment necessita no és viure sense tensions sinó esforçar-se i lluitar per una finalitat que li valgui la pena. El que li cal no és eliminar la tensió a qualsevol cost, sinó sentir la crida d'un sentit potencial que està esperant que ell l'acompleixi."

Viktor E. Frankl a L'home a la recerca de sentit (segona part, 1962)

Etapes de la vida

 

Hernández Pijuan 2005

Les fronteres de les etapes de la vida van canviant. El pas de la infantesa a l'adolescència no és fàcil d'establir, hi ha qui parla dels 13 anys. La gent es considera jove dels 16 als 40 anys. La maduresa es considera que va dels 40 als 70 (tenint, per tant, com a punt central i potser cimera els 55). La vellesa comença als 70, i va fins que dura la consciència. Després, queda l'agonia dels cossos sense prou ment.

Valor i llibertat

Vallotton 1900

"Del valor en ell mateix, que és el fonament intern positiu de l’aparició de possibilitats, podríem dir que és etern i que actua en nosaltres més que nosaltres en ell. Però no hem d’oblidar que ell no és res si no és a través de la nostra llibertat, que el discerneix i l’assumeix. Perquè si l’esperit ens obliga a qüestionar el donat i a remuntar de la seva actualitat a la seva possibilitat, és perquè l’essència de l’esperit és llibertat. La llibertat és, per tant, el poder de crear el possible i fins i tot una multiplicitat de possibles entre les quals li tocarà triar. Però aquest poder al que sovint se la redueix ens fa oblidar que ella s’exerceix tant en l’acte mitjançant el qual genera el possible com en l’acte mitjançant el qual actualitza el possible que ha escollit. (...) I el que sovint es considera el grau de força característic de cada possible no és res més que la seva major o menor capacitat d’expressar el valor en tant que ell apel·la a la nostra voluntat."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 356-357

Text original:

"De la valeur elle-même, qui est le fondement positif interne de l’apparition des possibles, on dira peut-être qu’elle est éternelle et qu’elle agit en nous plutôt que nous n’agissons sur elle. Mais il ne faut pas oublier qu’elle n’est rien sinon par notre liberté qui la discerne et qui l’assume. Car si l’esprit nous oblige à mettre en question le donné et à remonter de son actualité vers sa possibilité, c’est parce que l’essence de l’esprit est liberté. La liberté est donc le pouvoir de créer le possible et même une multiplicité de possibles entre lesquels il lui appartiendra d’opter. Mais ce pouvoir auquel on la réduit souvent nous fait oublier qu’elle s’exerce à la fois dans l’acte par lequel elle engendre le possible et dans l’acte par lequel elle actualise le possible qu’elle a choisi. (...) Et ce que l’on considère souvent comme le degré de force caractéristique de chaque possible n’est rien de plus que son aptitude plus ou moins grande à exprimer la valeur en tant qu’elle sollicite notre vouloir."