Petrarca: Sonet 90

Simone Martini 1315

"Erano i capei d’oro a l’aura sparsi
che ’n mille dolci nodi gli avolgea,
e ’l vago lume oltra misura ardea
di quei begli occhi, ch’or ne son sì scarsi;

e ’l viso di pietosi color’ farsi,
non so se vero o falso, mi parea:
i’ che l’esca amorosa al petto avea,
qual meraviglia se di sùbito arsi?

Non era l’andar suo cosa mortale,
ma d’angelica forma; e le parole
sonavan altro che, pur voce umana;

uno spirto celeste, un vivo sole
fu quel ch’i' vidi: e se non fosse or tale,
piagha per allentar d’arco non sana."


Petrarca, Sonet XC

Versió catalana de Miquel Desclot (2003):

"El cabell d’or a l’aura era escampat
que en mil sedosos rulls l’entorcillava,
i fora mida el llumener cremava
d’aquells bells ulls que ja s’han apagat;

i el rostre acolorit de pietat,
no sé si vera o falsa, ja em semblava:
si jo l’esca amorosa al pit servava,
que al punt cremés, qui pot haver astorat?

No era el caminar cosa mortal,
ans d’angèlica forma; i altrament
sonava el seu parlar que veu humana.

Un esperit del cel, un sol vivent
fou el que veia: i si ja no fos tal,
no per fluixesa d’arc, la nafra sana."