El que sorprèn

"El que sorprèn no és que hi hagi obstacles i sofriment en el món, sinó que hi hagi llei i ordre, bellesa i joia, bondat i amor."

Rabindranath Tagore a Sadhana, Fragmenta Editorial (2013), p. 59

Realitat i existència

Vallotton 1902

"La posició de la realitat i la posició de l'existència pel que fa al valor són inverses l'una de l'altra. Ja que de la realitat es pot dir que és neutre en la mesura que ella s'ha fet sense nosaltres i de l'existència que és neutre en la mesura que només pot ser feta per nosaltres. És que precisament la realitat només pot ser considerada en la seva complexitat i en la seva plenitud, mentre que l'existència només pot ser considerada en la seva simplicitat i la seva nuesa; l'una consisteix en quelcom de donat al que no podem impedir de ser el que és, l'altra en un poder de fer real el que encara és només possible. Mentre que estem obligats a oposar la realitat al valor tot preguntant-nos si pot ser que arribin a coincidir, només oposem l'existència al valor amb el propòsit d'obligar-nos a nosaltres mateixos a obtenir aquesta coincidència.

És doncs una forma de pessimisme pensar que la realitat és no només indiferent al valor, sinó incapaç de rebre'l. Però és una forma de pessimisme singularment agreujada pensar que l'existència té desig del valor, però és incapaç de produir-lo. Si la realitat i l'existència pertanyen totes dues a un camp neutre, és per tal de reconèixer que la realitat pot esdevenir expressió del valor, al que sovint acaba desmentint, però que l'existència és sempre l'agent del valor, al que sovint acaba traint."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 282-283

Text original:

"La position de la réalité et la position de l’existence à l’égard de la valeur sont inverses l’une de l’autre. Car de la réalité on peut dire qu’elle est neutre dans la mesure où elle s’est faite sans nous et de l’existence qu’elle est neutre dans la mesure où elle ne peut se faire que par nous. C’est que précisément la réalité ne peut être considérée que dans sa complexité et dans sa plénitude, au lieu que l’existence ne peut être considérée que dans sa simplicité et sa nudité ; l’une consiste dans un donné que l’on ne peut empêcher d’être ce qu’il est, l’autre dans un pouvoir de rendre actuel ce qui n’est encore que possible. Tandis que nous sommes obligés d’opposer la réalité à la valeur en nous demandant s’il peut arriver qu’elles coïncident, nous n’opposons l’existence à la valeur qu’afin de nous obliger nous-même à obtenir cette coïncidence. C’est donc une forme de pessimisme de penser que la réalité est non seulement indifférente à la valeur, mais incapable de la recevoir. Mais c’est une forme de pessimisme singulièrement aggravée de penser que l’existence est désireuse de la valeur, mais incapable de la produire. Si la réalité et l’existence appartiennent toutes deux à un domaine neutre, c’est afin de reconnaître que la réalité peut devenir l’expression de la valeur qu’il lui arrive souvent de démentir, mais que l’existence est toujours l’agent de la valeur, qu’il lui arrive souvent de trahir."

Sense direcció

Gerhard Richter 2014

Diu Cristian Cañestro a la Contra de La Vanguardia del 28.07.2022:

"Hem estudiat la pèrdua gènica per demostrar que perdre gens genera una variabilitat i dóna un avantatge adaptatiu. (...) Fins aquest treball, quan un pensava en l'evolució, l'esquema era que, en l'evolució, l'avenç sempre era cap a la complexitat: evolucionar era guanyar gens... Demostrem que eliminar gens i, per tant, ser menys complex, en realitat suposa ser més evolucionat i més ben adaptat. (...) Els nostres avantpassats no tenien per què ser més senzills. Com tants altres organismes, hem evolucionat de vegades simplificant-nos per adaptar-nos. La lògica tradicional considerava sempre la complexitat com a inevitable per a l'adaptació. (...)

L'evolució no va en una direcció concreta: aquesta direcció no existeix. Ens anem adaptant als canvis del medi: això és evolucionar. Però això no suposa que l'evolució tingui un destí final perquè aquest destí no existeix. (...) La genètica ens indica que no anem evolucionant cap a un ésser humà cada cop millor, sinó senzillament ens anem adaptant als canvis del medi amb més o menys èxit i aquesta adaptació és l'únic progrés. (...) El perquè que tot ho explica - la gran resposta final per a tot - no existeix a la natura. [Volem creure que el progrés i la història tenen direcció] perquè encara reflectim els prejudicis creacionistes i teistes. Pensem en l'home com a mesura de totes les coses al centre i l'avantguarda de la creació. Els arbres genètics en que apareix l'home al cim de l'evolució són falsos. L'humà en realitat està en comunitat amb les altres espècies en constant adaptació amb elles al medi canviant. I l'èxit d'una espècie és no haver desaparegut per no haver sabut adaptar-se. (...) En comptes de creure'ns el centre de l'evolució i els reis de la natura i de les espècies, hauríem d'entendre com evolucionen les poblacions i la variabilitat en les poblacions naturals. Això és ser realista."

Corbí: Qui és Jesús?

Gauguin 1889

"Jesús va ser un home com nosaltres.

Com és que va tenir tant poder i tanta grandesa?

Si es té en compte l’accés humà a la doble dimensió del que és real, és possible comprendre millor l’aportació de Jesús sense necessitat de fer-lo Déu ni Fill de Déu.

Ell, com tots nosaltres, no va ser “ningú vingut a aquest món”. Ell, com tots nosaltres, va ser el misteri dels mons, la dimensió absoluta.

Quina és la diferència entre Ell i nosaltres?

Ell va ser plenament conscient de la nostra condició d’animals constituïts, com a tals, per la nostra competència lingüística, és a dir, va ser conscient de la seva doble dimensió del real com a vivent humà i de la seva condició radical de la seva autèntica realitat, la dimensió absoluta, ser-la sense cap distància; va arribar a saber que la seva realitat era aquesta dimensió absoluta i només ella.

Va arribar a saber de la seva plena condició de vivent, però va saber també que la seva condició humana no posava cap frontera a la seva condició de dimensió absoluta. Ni frontera ni interposar cap realitat que no fos aquesta dimensió. Vivia tot el seu ésser humà com la forma de la dimensió absoluta que és, que som. Ell era el misteri dels mons que es manifestava de manera humana.

Ell ho va ser, com totes les criatures, però perfectament conscient de la seva autèntica condició. Aquesta lucidesa seva de ment i de tot el seu sentir el va fer transparent a si mateix i a tota persona que el pogués veure.

Aquesta va ser la font del seu poder, de la seva saviesa i de la seva força de convicció. Aquesta total transparència és el que li va crear enemics, perquè la seva transparència mostrava la falsedat de qualsevol altre poder i de tota altra pretensió de saviesa.

Allò que ell va ser, ens mostra el que nosaltres també som. Ell és el nostre germà en tot. Un germà, no un Senyor, que mostrant-nos allò que en realitat som, ens salva de l’error en què vivim creient-nos algú vingut a aquest món, pobres criatures.

Ell, des de si mateix, revela el misteri dels mons, la nostra pròpia realitat. No ens revela una doctrina a creure i a la qual sotmetre’s, ni un projecte col·lectiu etern, ni va voler fundar una religió.

Ell ens ensenya a no encegar-nos amb el nostre egoisme, sinó a morir-hi, perquè puguem veure el que Ell ens revela en si mateix, en les seves paraules, en les seves obres.

Aquesta va ser la tasca de tots els grans mestres de la història humana, no només la tasca de Jesús. Ell és, sens dubte, gran entre els grans, però el misteri dels mons brilla en tots ells, enlluernadorament. Els nostres febles ulls no són capaços de discernir i, menys, jutjar, quina brillantor és més o menys gran. Plantejar-se aquesta qüestió és plantejar-se una pregunta impossible de contestar, perquè la dimensió absoluta és inobjectable, es presenti com es presenti. A més, aquesta pretensió de voler saber quin dels mestres és el més gran, no serveix per res, i menys per rebre millor la llum, amb la nostra ment i en el nostre cor, només per donar-nos falses seguretats.

Ell no és l’únic que va poder complir plenament el seu destí humà. Gràcies al seu testimoniatge, tots nosaltres estem cridats a complir aquest destí."

Marià Corbí al Butlletí del CETR de juliol de 2022

Anunciacions del segle XVI

Raffaello 1503

Carpaccio 1504

Gerard David 1506

Gerard David 1510

Andrea del Sarto 1514

Grünewald 1515

Tiziano 1519

Costa 1525

Garofalo 1528

Pontormo 1528

Lorenzo Lotto 1534

Tiziano 1540

Heemskerck 1546

Becafumi 1546

Garofalo 1550

Tiziano 1559

Veronese 1560

Tiziano 1565

Morales 1565

El Greco 1570

El Greco 1576

Veronese 1578

Alessandro Allori 1578

El Greco 1600

El Greco 1600

El Greco 1600

Simbolisme religiós

"Un símbol religiós transmet el seu missatge encara que no sigui copsat conscientment en la seva totalitat, perquè el símbol s'adreça a l'ésser humà integral i no solament a la seva intel·ligència."

"El simbolisme representa un paper considerable en la vida religiosa de la humanitat; gràcies als símbols, el món esdevé "transparent", susceptible de "mostrar" la transcendència."

Mircea Eliade a El sagrat i el profà (Fragmenta Editorial 2012, p. 164)

Parelles obertes

Delvaux 1952

"El món de la parella és tan ampli que admet tota mena de models. Ara, el que està de moda és el mode obert, és a dir, mantenir relacions íntimes amb tercers amb coneixement i consentiment del primer. No ho entenc, la veritat: parella i oberta em semblen termes contradictoris i oficialitzar les banyes de tota la vida, una modernor innecessària que no fa més que blanquejar els estafadors habituals.

Encara que en el millor dels casos siguin els dos membres de la parella els que hi estan d’acord, que ja és suposar molt, nor­malment l’incitador o incitadora sempre és qui pretén gaudir dels beneficis de la parella sense renunciar als plaers externs. Un obert pot programar actuacions fora de casa­ sense la pressió d’haver de tornar com la Ventafocs; se suposa que té passi pernocta i pot tornar al camp base quan vulgui i, a més, comentar la jugada. Tot plegat, molt edificant.

Pel que sembla algunes parelles obertes adopten aquesta modalitat de relació com a solució alternativa a la ruptura, de la qual cosa es dedueix que són més conservadors del que sembla o bé, i això és el més probable, necessiten un tercer per alimentar la seva relació. Pel que jo entenc, això de la parella oberta no és que te’n puguis anar de va­cances amb les amigues o amics, ni que mantinguis els teus cercles d’interès a part, ni tan sols que vagis sol a les celebracions familiars perquè la teva parella no aguanta el teu cunyat, no, parella oberta és ras i curt obtenir permís per gaudir d’altres amants sense tenir per això mala cons­ciència.

En el tema, d’altra banda, ningú no té en compte els tercers en concòrdia, o discòrdia, i això sí que em sembla confús. Si algun incaut o incauta s’enrotlla amb el membre d’una parella tancada almenys és cons­cient de la seva posició, però què passa quan un obert es mostra lliure com un ocell, sense horaris fixos, amb plans de cap de setmana i altres extres...? Doncs molt fàcil: és un bona peça que, amb l’excusa de la relació oberta, fa el que li dona la gana i, a sobre, li riuen les gràcies."

Mariángel Alcázar a La Vanguardia del 10.07.2022 amb el títol de L’estafa de les parelles obertes

Etapes

Munch 1894

"Les etapes de la vida són cinc: "encara no puc fer", "ja puc fer", "puc fer", "encara puc fer" i "ja no puc fer"."

(tuit d'en Rai de 04,05,2022)

Veure

"Jo veig als adormits sobre la catifa del món,
i veig als ocults sota terra;
per molt que el desert del no-res contempli,
veig els que han marxat, veig als que no han tornat."


Omar Khayyam (1048-1131)

Rubaiyat 52 de l'edició de Sadeq Hedayat (1934), traduïda al castellà per Zara Behnam i Jesús Munárriz (Hiperión 1993)

Daodejing 45

Hernández Pijuan 1999

"La més gran realització sembla insuficient,
però té un efecte que no decau.
La més gran plenitud sembla buida,
però la seva acció és inexhaurible.
La més gran rectitud sembla torçada.
La més gran habilitat sembla maldestre.
La més gran eloqüència sembla incongruent.

El moviment venç el fred.
La quietud venç la calor.
La transparència i la calma endrecen el món."


Daodejing 45

 

Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

 

Camí del mig

Fautrier 1957

"Ni rondinar ni passar de tot; el camí del mig deu ser l'acceptació cordial i alhora crítica de la realitat."

(tuit d'en Rai de 19.07.2022)

Dieta de l'ànima

Delvaux 1937

Lo mismo que el fuego fatuo

lo mismito es el querer;

le huyes y te persigue,

lo buscas y hecha a correr.

Actualment és important per a la salut de la població l'especialitat de dietista (qui estableix allò s'ha de deixar de prendre i allò que s'ha de prendre). Aquesta especialitat es divideix en dues grans branques, segons que la dieta s'apliqui al cos o a l'ànima. La dieta del cos és ben coneguda, i l'extensió de l'obesitat i altres malalties en la nostra societat la fa cada cop més necessària. La dieta de l'ànima és menys coneguda, tot i que els nivells de serenitat i felicitat de la ciutadania la fan també pertinent. No hi ha estudis reglats per a ser dietista de l'ànima, ja que encara que té algun punt de contacte amb la psicologia (centrada en la ment) és de fet una disciplina prou diferent (per exemple, proposa la incorporació de valors, així com la supressió de contravalors, en les seves dietes; també inclou programes de formació cultural en les seves recomanacions terapèutiques).

Un dels àmbits propis dels dietistes de l'ànima és el de les relacions de parella, i concretament les dificultats actuals per a la formació de parelles de llarga durada. L'origen d'aquestes dificultats és múltiple, i s'acostuma a subratllar com a factor important la por dels mascles al compromís, a la creació de lligams que comportin pèrdua de llibertat o, dit d'una altra manera, la por a assumir obligacions. Un segon factor recent a tenir en compte és la facilitat de creació de contactes personals sexualment orientats derivada de l'aplicació d'algoritmes (Tinder i similars), que està complementant i fins i tot desplaçant espais tradicionals com les discoteques, gimnasos o bars especialitzats. Aquesta facilitat de creació de contactes d'aquesta mena pot comportar addiccions a maneres fàcils d'establir relacions personals sexualment orientades, cosa que pot anar en detriment de la creació de parelles estables, les quals acostumen a haver de superar entrebancs, atzars, llunyanies o altres dificultats per a establir-se (de fet, els entrebancs sovint afavoreixen la creació de relacions duradores).

Davant d'aquesta situació, en la que el sexe sembla esdevenir equivalent al greix, generant una curiosa obesitat moral, el dietista de l'ànima ha de proposar una dieta adient. D'entrada, recomanarà prescindir de certes pràctiques (com ara els algoritmes esmentats o les discoteques i altres espais obertament encarats a la generació de relacions sexualment orientades). És una dieta dura, però imprescindible. Alhora recomanarà la incorporació de la persona a espais relacionals no sexualment orientats, com ara ONGs, cursos de formació, centres excursionistes o altres menes d'entitats socials i culturals, espais que ofereixen més possibilitats relacionals capaces de derivar en parelles estables.

Un dels factors que fan difícil aquesta dieta és doncs la renúncia a pràctiques aportadores de plaer sexual, ja que el tractament esmentat comporta deixar de banda les relacions sexuals ocasionals, no emmarcades per una relació de parella estable. Això comporta una dura abstinència, i farà en molts casos necessari recórrer mesuradament a pràctiques de plaer sexual auto-induït (les denominacions populars de les quals varien molt segons el lloc i l'època). És un recurs inevitable però per al qual és convenient establir pautes; aquí caldrà recordar la tradició daoista (menys radical i més pragmàtica que la tradició judeocristiana), que regulava la freqüència d'aquestes pràctiques en funció de l'edat. Aquesta regulació deriva de la necessitat d'evitar que acabin essent substitutòries de les relacions sexuals interpersonals, o portin a disminuir l'afany i les iniciatives per a establir relacions personals que puguin generar parelles estables, altrament dit, relacions amoroses profundes i de llarga durada (hi pot haver relacions amoroses profundes i de curta durada, però són excepcionals; i cal evitar l'autoengany de denominar relacions amoroses profundes de curta durada el que són bàsicament entreteniments sexuals).

Així doncs, sembla que l'acceptació social acrítica de les relacions sexuals esporàdiques està generant una obesitat moral en força individus que fa necessària una dieta. Si no, d'aquí a uns anys es generarà una onada de soledat i frustració, d'insatisfacció vital. A nivell de moral sexual també s'aplica allò de "val més sol que mal acompanyat". De relacions sexuals esporàdiques sempre n'hi ha hagut i sempre n'hi haurà, però es tracta de minimitzar-les per tal de millorar la salut moral global de la societat i preparar així millor les persones per a una vida més digna i reeixida.

Compassió

Daumier 1855

"Hi ha dues menes de compassió. Una, feble i sentimental, que en realitat només és impaciència del cor per a deslliurar-se com més aviat millor de la penosa emoció davant d'una desgràcia aliena, és una compassió que no és exactament compassió, sinó una defensa instintiva de l'ànima davant del dolor dels altres. I l'altra, l'única que compta, és la compassió desproveïda de l'element sentimental, però creativa, que sap del que es tracta i està disposada a aguantar amb paciència i resignació fins a les seves darreres forces i fins i tot més enllà. Només quan hom arriba fins al final, fins al final més extrem i amarg, només quan hom té la gran paciència, es pot ajudar els humans. Només quan hom se sacrifica a sí mateix, només llavors!"

Stefan Zweig a Ungeduld des Hertzens ("Impaciència del cor") (1939)


Text original:

"Es gibt eben zweierlei Mitleid. Das eine, das schwachmütige und sentimentale, das eigentlich nur Ungeduld des Herzens ist, sich möglichst schnell freizumachen von der peinlichen Ergriffenheit vor einem fremden Unglück, jenes Mitleid, das gar nicht Mit-Leiden ist, sondern nur instinktive Abwehr des fremden Leidens von der eigenen Seele. Und das andere, das einzig zählt – das unsentimentale, aber schöpferische Mitleid, das weiss, was es will, und entschlossen ist, geduldig und mitduldend alles durchzustehen bis zum Letzten seiner Kraft und noch über dies Letzte hinaus. Nur wenn man zum Ende geht, bis zum äussersten bitteren Ende, nur wenn man die grosse Geduld hat, kann man Menschen helfen. Nur wenn man sich selber aufopfert dabei, nur dann!“

Àngel

Antonello da Messina 1478

"A una Pietà d'Antonello, que avui es troba al Museu del Prado, el cap del Crist està sostingut per un àngel que sembla desvalgut i que reposa el seu propi cap en el del Crist. L'àngel més llastimós de tota la història de la pintura."

John Berger a "Resistance is fertile", New Statesman, Londres, 09.04.2009

Utopies

Actualment es disposa de mitjans tècnics per a reproduir obres d'art (pintures, escultures, retaules, etc.) de manera mecànica i de forma força ràpida. Desconec el seu cost. Si aquest no fos excessiu, això permetria dotar a les nostres esglésies i capelles d'obres d'art adients sense valor econòmic, ja que seria evident que es tractaria de peces "falses", però que podrien perfectament cobrir el seu paper estètic.

Es tractaria doncs de reproduir algunes de les peces que es troben als nostres museus (obres romàniques, gòtiques, renaixentistes, barroques, modernistes, noucentistes...) i situar-les en aquests temples nostres, sovint buits de referents estètics més enllà de la seva arquitectura o bé plens d'imatges de gust dubtós com les que tan generosament ens va regalar el segle XIX i que es corresponen amb una espiritualitat avui clarament depassada.

Aquesta acció podria fins i tot anar més enllà dels temples religiosos, situant reproduccions d'aquesta mena en espais civils (escoles, hospitals, fàbriques, oficines...) on encaixessin bé. Això contribuiria a la divulgació de les nostres obres d'art i a l'enriquiment dels nostres espais arquitectònics.

Seria bo que la societat civil s'ocupés no només d'aplegar diners per a aquesta mena d'operacions sinó també de promoure debats sobre les peces desitjables amb les persones i entitats més properes als espais a considerar, vetllant després també pel seu manteniment (fent-se'n una mica padrins, protectors i utilitzadors).

Anunciacions del segle XV

Lorenzo Monaco 1415

Campin 1419

Campin 1425

Campin 1425

Gentile da Fabriano 1425

Gentile da Fabriano 1425

Masolino 1430

Bicci di Lorenzo 1430

Fra Angelico 1431

Van Eyck 1432

Fra Angelico 1432

Fra Angelico 1433

Bicci di Lorenzo 1434

Van Eyck 1434

Van der Weyden 1434

Witz 1440

Fra Angelico 1440

Filippo Lippi 1440

Filippo Lippi 1440

Filippo Lippi 1440

Filippo Lippi 1440

Filippo Lippi 1443

Bellini 1444

Maître d'Aix 1444

Petrus Christus 1444

Filippo Lippi 1445

Dieric Bouts 1445

Fra Angelico 1446

Baldovinetti 1447

Filippo Lippi 1450

Filippo Lippi 1450

Fra Carnevale 1450

Fra Carnevale 1450

Jaume Baçó 1450

Pesellino 1450

Petrus Christus 1452

Petrus Christus 1452

Fra Angelico 1453

Pesellino 1455

Van der Weyden 1455

Bouts 1455

Gozzoli 1455

Bellini 1465

Bartolomeo Caporali 1465

Melozzo da Forli 1465

Filippo Lippi 1466

Piero della Francesca 1466

Bartolomeo Caporali 1468

Filippo Lippi 1469

Memling 1470

Cossa 1470

Memling 1475

Leonardo da Vinci 1475

Botticelli 1481

Lorenzo di Credi 1485

Botticelli 1485

Botticelli 1489

Memling 1489

Botticelli 1490

Botticelli 1492

Cima da Conegliano 1495

Perugino 1497

Fra Bartolomeo 1497

Bellini 1500

¿Per què hi ha una eclosió de representacions pictòriques de l'Anunciació el segle XV (que es perllonga després durant el segle XVI, encara que potser no amb el mateix nivell d'inspiració -els moments d'eclosió sempre són més vitals que els que els segueixen-)? ¿Perquè esdevé un tema freqüentment representat pels pintors de l'època?

És possible que aquest fenomen estigui relacionat amb l'eclosió del pensament humanista del Renaixement, del que formarà part Erasme de Rotterdam (1466-1536). La persona individual agafa una importància primordial, esdevé protagonista, i els artistes troben en el tema de l'Anunciació, originat en un context cultural mític ben diferent al del moment, una escena que sintonitza amb els seus propòsits d'exaltació de la persona.

En aquest cas, Maria, una noia de poble, es digne d'entrar en contacte amb la divinitat, amb el que hi ha de més important, amb la dimensió profunda de l'existència. Els renaixentistes reutilitzen la imatge de l'Anunciació segons les seves prioritats, segons la seva sensibilitat. I el mateix fem nosaltres al referir-nos avui a escenes evangèliques o d'altres tradicions mitològiques. I està bé fer-ho així: la gràcia i la potència de les imatges mítiques està en aquesta capacitat de ser reinterpretades, reutilitzades, reexprimides, reelaborades des de perspectives diferents.