Compassió

Daumier 1855

"Hi ha dues menes de compassió. Una, feble i sentimental, que en realitat només és impaciència del cor per a deslliurar-se com més aviat millor de la penosa emoció davant d'una desgràcia aliena, és una compassió que no és exactament compassió, sinó una defensa instintiva de l'ànima davant del dolor dels altres. I l'altra, l'única que compta, és la compassió desproveïda de l'element sentimental, però creativa, que sap del que es tracta i està disposada a aguantar amb paciència i resignació fins a les seves darreres forces i fins i tot més enllà. Només quan hom arriba fins al final, fins al final més extrem i amarg, només quan hom té la gran paciència, es pot ajudar els humans. Només quan hom se sacrifica a sí mateix, només llavors!"

Stefan Zweig a Ungeduld des Hertzens ("Impaciència del cor") (1939)


Text original:

"Es gibt eben zweierlei Mitleid. Das eine, das schwachmütige und sentimentale, das eigentlich nur Ungeduld des Herzens ist, sich möglichst schnell freizumachen von der peinlichen Ergriffenheit vor einem fremden Unglück, jenes Mitleid, das gar nicht Mit-Leiden ist, sondern nur instinktive Abwehr des fremden Leidens von der eigenen Seele. Und das andere, das einzig zählt – das unsentimentale, aber schöpferische Mitleid, das weiss, was es will, und entschlossen ist, geduldig und mitduldend alles durchzustehen bis zum Letzten seiner Kraft und noch über dies Letzte hinaus. Nur wenn man zum Ende geht, bis zum äussersten bitteren Ende, nur wenn man die grosse Geduld hat, kann man Menschen helfen. Nur wenn man sich selber aufopfert dabei, nur dann!“