Petrarca: Sonet 35

Simone Martini 1330

"Solo et pensoso i piú deserti campi
vo mesurando a passi tardi et lenti,
et gli occhi porto per fuggire intenti
ove vestigio human l’arena stampi.

Altro schermo non trovo che mi scampi
dal manifesto accorger de le genti,
perché negli atti d’alegrezza spenti
di fuor si legge com’io dentro avampi:

sì ch’io mi credo omai che monti et piagge
et fiumi et selve sappian di che tempre
sia la mia vita, ch’è celata altrui.

Ma pur sí aspre vie né sí selvagge
cercar non so ch’Amor non venga sempre
ragionando con meco, et io co’llui."

Petrarca, Sonet XXXV

Versió catalana de Miquel Desclot (2003):

"Sol i pensós, els més deserts confins
vaig mesurant amb pas feixuc i lent,
i l’esguard a fugir duc amatent
dels rastres de petjades de veïns.

No trobo altra defensa que els camins
per burlar l’adonar-se’n de la gent,
perquè en tot acte d’alegria absent
es veu de fora estant com cremo endins:

tal que ja crec que cingles i ribatges
i rius i boscos saben de quin tempre
és el meu viure, als altres amagat.

Però senders tan aspres i salvatges
trobar no sé que Amor no vingui sempre
enraonant amb mi, i jo al seu costat."

Versió catalana de Narcís Comadira (1985):

"Sol i pensiu per desertes contrades

vaig mesurant els passos lentament;

i, per fugir-ne, vaig mirant, atent,

a la sorra, de l'home les petjades.

Altre escut jo no trobo i és que temo

de massa gent convertir-me en miroia;

que en els meus actes, apagats de joia,

de fora s'hi llegeix com per dins cremo:

tant, que jo crec que ara turons i platges

i rius i boscos saben de quin tempre

jo tinc la vida, oculta a aquest i a aquell.

Amb tot, camins tan aspres ni salvatges

no sé cercar, que Amor no vingui sempre

tot conversant amb mi, i jo amb ell."

Versió catalana d'Osvald Cardona (1955):

"Sol i pensiu, les àrides contrades

vaig mesurant amb pas ben trist i lent

i giro els ulls per esquivar, amatent,

l'arena on veig que hi ha humanes petjades,

Només així m'amago a les mirades

del batxilleig notori de la gent:

que en la llangor dels actes meus s'entén,

de fora estant, que dins duc flamarades.

Per això crec que els plans i les congestes,

els rius i els boscs, tan sols, sabran qui és,

velat a tots, el dol que hi ha en ma vida.

Mes no he trobat senderes prou ferestes

ni aspres, on l'Amor no apareixés,

per parlar amb mi, i en mi rebre acollida."