Quatre tesis polèmiques

Rothko 1959

1. La causa de la construcció de l’Esperit en el món d’avui és pertinent i difícil. Cal formular una visió de l’àmbit espiritual entenedora pels nostres contemporanis i que ajudi a endinsar-se pels camins de Déu. En aquest sentit, la tríada cosmoteàndrica és un referent per a una reflexió fecunda. Alhora, cal veure com manegar el triangle ecologisme-humanisme-espiritualisme, en el que cada vèrtex accentua el seu element central per damunt dels elements centrals dels altres dos. Tots tres tenen raó, fins al punt que s’ha d’acabar subscrivint-los tots, tot i saber que els èmfasis i les prioritats d’acció a les que porten són diferents, encara que de vegades complementàries. També cal treballar la incidència de la sensibilitat i la qualitat humana en l’espiritualitat, una incidència real però no mecànica.

2. Cal avaluar críticament les nocions de laïcisme espiritual i d’espiritualitat laica, veient fins a quin punt són intrínsecament contradictòries, fins a quin punt comporten una certa violència sobre la noció de laïcitat. Això obliga probablement a diferenciar com a mínim dues nocions d’espiritualitat, que cal precisar. Cal procurar que les nocions de laïcisme espiritual i d’espiritualitat laica no esdevinguin un recurs poc adient tant per a la gent que no es troba còmode amb les adscripcions religioses i desitja treballar un àmbit transcendent, com per la gent amb una visió religiosa més aviat tancada i centrada en la seguretat que, acceptant aquestes nocions, defuig la difícil tasca de reformulació de la seva religiositat en relació amb una espiritualitat compatible amb la modernitat i significativa per a la humanitat actual.

3. Cal abordar, com sempre, el tema de Déu. Cal diferenciar coneixement i creença. Déu no el coneixem, hi creiem; no és un objecte per a la nostra anàlisi racional, sinó una manera de parlar de la nostra experiència del món i un referent simbòlic que orienta la nostra vida. Cal evitar parlar de Déu com si fos un objecte de coneixement; quan en parlem, cal deixar clar el caràcter simbòlic o ritual de les nostres expressions. Cal no identificar Déu amb conceptes filosòfics revestits d'emocionalitat poètica denotada per l’ús de majúscules. Cal parlar-ne el mínim possible, només quan sigui imprescindible. Cal evitar la temptació d’una possible vinculació de Déu amb nocions de la física, com ara conceptes de la física quàntica, la matèria i energia fosques, les teories dels “multiversos” o universos paral·lels, la fractalitat, etc.. Déu no està amagat en algun plec desconegut del cosmos, i la física no és camí cap a la divinitat; Déu no juga a fet i amagar amb nosaltres pels racons de l’univers. Si Déu “existeix”, no deu ser en termes físics, còsmics; o és en termes simbòlics, o és en uns termes que no podem ni pensar, ni imaginar, dels que no podem ni parlar, i que no són els còsmics. No és necessària la constatació de la presència de Déu en el cosmos per “creure en Ell”, per viure en funció d’Ell. No és fora de lloc considerar que Déu pot ser una construcció simbòlica humana no fonamentada en cap realitat còsmica pre-humana, i no per això s’ha de deixar de “creure-hi”, no per això deixa de poder ressonar en les entranyes dels humans. Dit gràficament, no podem saber si Déu existia fa 100 milions d’anys, o fa 14.000 milions d’anys, però constatem que “va existint” en la mesura que els humans hi anem fent referència, anem elaborant reflexió al respecte, n'anem fent el referent vital central, l'anem “creant”. Els humans anem “creant” Déu en tant que el més potent dels símbols, podríem dir. I els símbols són reals, però amb una realitat diferent de la dels estels i els planetes, i també diferent a la de nocions filosòfiques com ara l’Ésser o els valors, per exemple. Si aquesta realitat simbòlica es correspon amb o remet a alguna mena de realitat no còsmica ens ho pot semblar, podem fins i tot estar-ne convençuts, però no ho “sabem” (no en podem tenir certesa, no és un coneixement abastable per la raó); ni ho podem saber, ni ens és condició de res, ja que podem igualment “creure en Déu” sense aquesta referència externa (que no ens és “condició de creença”; no podem condicionar la creença a l’opinió sobre l’existència externa de Déu, considerant que si Déu no “existeix”, no hi podem creure; mai sabrem si “existeix”, però no per això ens veiem impossibilitats a creure-hi). Creure en Déu no és opinar que Déu existeix, és procurar posar la pròpia vida en referència a Ell. El que ho aconsegueix és un sant, un separat de la mera condició humana, un salvat.

4. No hi ha un procés de síntesi o de convergència entre les religions. Cada una d’elles és un fenomen històric amb la seva lògica i la seva dinàmica. Es bo i necessari que es coneguin i dialoguin, però sense pretensions d’unificació. Dissimular les diferències pot ser atractiu, però no fecund. Cal anar amb compte a l’hora de trobar paral·lelismes i equivalències entre religions (cal molt de rigor, cal no forçar les coses). La nostra societat no s’interessa avui realment pel diàleg interreligiós, tot i que de vegades ho digui de paraula o faci algun gest escenogràfic al respecte. Seria desitjable la potenciació real d’aquest diàleg i la impulsió d’espais interreligiosos.