El món i jo

 

Vallotton 1921

"Si el valor és el que no som, és el que procurem ser, si és un exterior, però del que volem fer el nostre interior, i si no el podem posseir fins que aquest exterior i aquest interior s'identifiquen en nosaltres mateixos, aquest resultat  només es pot concebre en la mesura que aquest exterior era el nostre interior més secret que havíem de descobrir, una aspiració a ésser que només podia esdevenir el nostre ésser amb el doble efecte del nostre consentiment i el nostre esforç. El valor és allò vers el qual nosaltres tendim i que ens manca; i quan el trobem, és com una riquesa que es descobreix, que d'entrada ens sembla estranya, tot i que ja era la substància de nosaltres mateixos. Ens pot ser refusat com l'aliment, però des del moment en que ens és ofert, ja és reconegut com a nostre.

El propi del valor és donar al món aquesta interioritat simultàniament a ell i a mi que fa que jo pugui veure tot el que li esdevé al món com si m'esdevingués a mi mateix. D'una manera més general es pot dir que, en contraposició amb el coneixement de l'objecte que només es produeix quan l'objecte se separa de mi, el valor només apareix quan l'objecte comença, d'alguna manera, a identificar-se amb mi, com es pot veure en la justícia, que només és real per aquell que l'experimenta, la reivindica o la realitza."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 210-211

Text original:

"Car si la valeur c’est ce que nous ne sommes pas, c’est ce que nous cherchons à être, si elle est donc un dehors, mais dont nous voulons faire notre dedans, et si nous ne pouvons la posséder qu’au point où ce dehors et ce dedans s’identifient en nous-même, une telle fin n’est concevable que parce que ce dehors était notre dedans le plus secret qu’il nous appartenait de découvrir, une aspiration à être qui ne pouvait devenir notre être que par le double effet de notre consentement et de notre effort. Elle est ce vers quoi nous tendons et qui nous manque : et quand nous le trouvons, c’est comme une richesse qui se découvre, qui nous [211] paraissait d’abord étrangère, bien qu’elle fût déjà la substance de nous-même. Elle peut nous être refusée comme l’aliment ; mais dès qu’elle est offerte, elle est déjà reconnue comme nôtre.

Le propre de la valeur, c’est de donner au monde cette intériorité à la fois à lui-même et à moi qui fait que je peux regarder tout ce qui arrive en lui comme s’il m’arrivait à moi-même. D’une manière plus générale, on peut dire que, par opposition à la connaissance de l’objet qui ne se produit qu’au moment où l’objet se détache de moi, la valeur n’apparaît que là où l’objet commence de quelque manière à s’identifier avec moi, comme on le voit dans la justice, qui n’est rien que pour celui qui l’éprouve, la revendique ou la réalise."

Valverde: Salmo inicial

Rouault 1945

"Señor, no estás conmigo aunque te nombre siempre.
Estás allá, entre nubes, donde mi voz no alcanza,
y si a veces resurges, como el sol tras la lluvia,
hay noches en que apenas logro pensar que existes.
Eres una ciudad detrás de las montañas.
Eres un mar lejano que a veces no se oye.
No estás dentro de mí. Siento tu negro hueco
devorando mi entraña, como una hambrienta boca.
Y por eso te nombro, Señor, constantemente,
y por eso refiero las cosas a tu nombre,
dándole latitud y longitud de Ti.
Si estuvieras conmigo yo hablaría de cosas,
de cosas nada más, sencillas y desnudas,
del cielo, de la brisa, del amor y la pena.
Como un feliz amante que dice sólo: “Mira
qué pájaro, qué rosa, qué sol, qué tarde clara”,
y vierte así en la luz de los nombres su amor.
Pero no. Tú me faltas. Y te nombro por eso.
Te persigo en el bosque detrás de cada tronco.
Te busco por el fondo de las aguas sin luz.
¡Oh cosas: apartaos, dadme ya su presencia
que tenéis escondida en vuestro oscuro seno!
Marcado por tu hierro vago por las llanuras,
abandonado, inútil, como una oveja sola…
Hombre de Dios me llamo. Pero sin Dios estoy."

José María Valverde, Salmo inicial (1945)

Traducció

Wyeth 1973

De vegades una traducció és una meravella. En tenim un gran exemple en la versió que en Pau Riba va fer de la cançó "Girl from the North Country" de Bob Dylan (1963).

"La noia del país del nord" no només és fidel a l'original, sinó que en algunes parts potser resulta fins i tot millor poèticament que aquest original (hi ha qui arriba a dir que la versió anglesa sembla una adaptació no del tot reeixida de la versió catalana...).

La cançó en català, magníficament cantada per l'Albert Batiste, apareix en un disc del Festival Folk el 1967 (la podeu sentir a https://www.youtube.com/watch?v=lSLjWtDSbuA). Després s'hi afegiren versions de Jordi Batiste amb el Grup de Folk (1968, reeditada en CD el 2001) i de Gerard Quintana amb Jordi Batiste (1998).

Aquí teniu els dos textos:

"Si viatges pel bell nord glaçat

on el vent bat el cel fronterer

dóna'm records a una noia d'allà

ja fa temps jo l'havia estimat.

Si és quan hi ha tempestes de neu

quan el riu gela i l'estiu se'n va

digue'm si té un jersei prou calent

que l'abrigui dels crits que fa el vent.

Digue'm si els seus cabells són tan llargs

si fan rius juganers sobre els pits

mira'm si els seus cabells són tan llargs

si els duu com sempre els he recordat.

No sé si encara em guarda un record

jo per ella he pregat molt sovint

tan de nit en la meva foscor

com de dia en la meva claror.

Bé, si viatges pel bell nord glaçat

on el vent bat el cel fronterer

dóna'm records a una noia d'allà

ja fa temps jo l'havia estimat."

"If you're traveling to the north country fair

Where the winds hit heavy on the borderline

Remember me to one who lives there

For she once was a true love of mine.

If you go when the snowflakes storm

When the rivers freeze and summer ends

Please see if she has a coat so warm

To keep her from the howlin' winds.

Please, see if her hair hangs long

It rolls and flows all down her breast

Please see for me if her hair's hanging long

For that's the way I remember her best.

I'm wonderin' if she remembers me at all

Many times I have often prayed

In the darkness of my night

In the brightness of my day.

So if you're travelin' in the north country fair

Where the winds hit heavy on the borderline

Remember me to one who lives there

For she once was the true love of mine."

Haver estat

Schmidt-Rottluff 1924

"Normalment, certament, l'ésser humà es fixa únicament en el rostoller del transitori i passa per alt el fruit ja granat del passat d'on, d'una vegada per totes, ell recupera totes les seves accions, tots els seus goigs i patiments. Res es pot desfer i res es pot tornar a fer. Jo diria que haver estat és la forma més segura de ser."

Viktor E. Frankl a L'home a la recerca de sentit (segona part, 1962)

Montserrat

La Mare de Déu de Montserrat, una talla romànica del segle XII realitzada en fusta d'àlber i de faig, sovint ens apareix com una mica hieràtica i solemne. Per això tenen gràcia aquestes dues fotografies, que potser ens la fan més propera:

Fotografia de Lluís Casals

La capellina que cobreix el cap i les espatlles de la Mare de Déu, la corona i la peanya daten del segle XVI; mentre que les mans i la figura del Nen Jesús són del 1823-1824, segurament substituint antics elements fets malbé.

El color negre del rostre i de les mans de la “Moreneta” no és original. Pot ser degut a l’efecte del fum dels ciris i les llànties que il·luminaven la Mare de Déu a la capella primitiva, i a l'oxidació del possible vernís de plom que es feia servir antigament per envernissar les talles.

La Mare de Déu de Montserrat fou proclamada Patrona de Catalunya pel papa Lleó XIII l’any 1881.

Eufòria

Ensor 1899

"L'eufòria ha de ser espontània, no pot ser programada, calculada, forçada. Quan no és espontània, esdevé una cosa falsa, buida, artificial i perjudicial."

(tuit d'en Rai de 21.04.2022)

Reflexió provocada en part pel programa Eufòria de TV3, preocupant pel que suposa de concessió a l'èxit fàcil ni que sigui creant un producte fals i perjudicial per als joves. Costa de creure que TV3 hagi pogut arribar fins aquí. Cada cop em reconec menys en aquest país, no veig cap a on va ni quins són els seus valors de referència a nivell d'institucions públiques i mitjans de comunicació.

Joventut

"Ai! Ha arribat al seu final el llibre de la joventut, 
i de la primavera, la vida ha passat a l'hivern,

aquella circumstància anomenada joventut

qui sap quan va arribar i quan va marxar."

Omar Khayyam (1048-1131)

Rubaiyat 35 de l'edició de Sadeq Hedayat (1934), traduïda al castellà per Zara Behnam i Jesús Munárriz (Hiperión 1993)

Més que una cambra...

Hammershoi 1904

Aquesta cambra no només ens mostra una taula, unes cadires, una sopera, uns quadrets, un mur... sinó que ens parla de silenci, d’ordre, de seriositat (és cambra, però és més que cambra...).

Quina sort que a través de coses tangibles puguem tenir accés a imatges d'intangibles. O quina sort que puguem mirar de fer visibles intangibles utilitzant coses tangibles. Aquest deu ser un dels desafiaments de l'art, tant del figuratiu com de l'abstracte. I no sembla doncs tan desaforada la pretensió dels rituals litúrgics, de les icones o de l'arquitectura religiosa de ser camins tangibles d'accés a intangibles del més alt nivell.

Daodejing 32

Gerhard Richter 1973

"El Dao no ha tingut mai nom.
Tot i ser tan petit i simple,
ningú el pot arribar a imaginar.

Si els dirigents seguissin el Dao,
tothom els seguiria.
El cel i la terra es posarien d'acord
per fer caure una dolça rosada.
El poble, fins i tot sense rebre ordres,
s'organitzaria equitativament per si mateix.

Quan al principi el Dao es va dividir,
va originar totes les coses,
les quals reberen un nom.
Però ara hi ha massa noms en circulació,
i cal aturar-se per evitar el perill de confusió.

Tot va a parar al Dao,
com els torrents de les valls
van a parar als rius i als mars."



Daodejing 32


Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

 

 

 

Tècniques de manipulació

 

Hodgkin 2015

La gent hàbil i astuta, la gent que la sap llarga, quan vol obtenir quelcom d'algú més aviat ingenu i bona fe sense respectar la llibertat d'aquest, fa servir dos camins aparentment oposats però que porten al mateix resultat.

Un és lloar la víctima, ensabonar-la, de manera que quan està estovada per aquesta lloança la petició feta després no podrà ser rebutjada. Normalment la víctima no veu que ha estat objecte d'un engany, d'una manipulació, fins un temps després; en el moment inicial el pes de les lloances rebudes l'enlluerna (en dic tècnica VC o JV).

L'altre camí és denigrar la víctima, criticar-la, fer-la sentir feble, i llavors presentar la petició, que serà acceptada fins i tot com un mal menor davant de la magnitud de la crítica rebuda. Aquí és més fàcil veure de seguida que s'ha estat víctima d'un engany, però l'acorralament a que porta la denigració no sembla deixar cap altra sortida que acceptar la petició feta (en dic tècnica AS).

Són doncs dos camins ben diferents, oposats, per arribar a un mateix resultat: obligar la víctima a fer el favor sense respectar la seva llibertat de decisió. I funcionen. Però en ambdós casos aquests processos de manipulació acaben generant una estela de ressentiment en la víctima, un ressentiment difícil de superar; són actes malèvols i hipòcrites que queden profundament enregistrats a la memòria i que costa perdonar.

És curiós que la primera tècnica, la de la lloança per demanar favors, és utilitzada a nivell religiós: "Oh, Senyor, tu que ets tan fantàstic... concedeix-me aquest favor". Com que es tracta de la divinitat, i com que demanem coses extraordinàries (ser perdonats, ser salvats, etc.) les lloances han de ser d'altíssim nivell. Al Glòria de la tradició catòlica es diu: "Us lloem, us beneïm, us adorem, us glorifiquem, us donem gràcies per la vostra immensa glòria, Senyor Déu, Rei celestial, Déu Pare omnipotent."

Aquesta estructura del lloar-demanar es troba en les dues pregàries catòliques més conegudes: el Parenostre i l'Ave Maria. En ambdues, a la primera part fem lloances, per després demanar. Així, al Parenostre es diu: "Pare nostre celestial, sigui santificat el vostre nom, vingui a nosaltres el vostre Regne, facis la vostra voluntat" per llavors passar a demanar: "el nostre pa de cada dia doneu-nos Senyor en el dia d'avui, perdoneu les nostres culpes, no permeteu que caiguem en temptació, allibereu-nos de qualsevol mal". I a l'Ave Maria: "Plena de gràcia, el Senyor és amb Vos, beneïda sou entre totes les dones" per passar a demanar: "pregueu per nosaltres pecadors ara i en la hora de la nostra mort." És d'una curiosa ingenuïtat fer com si Déu o Maria poguessin ser ensabonats...

Trampa

Nolde 1926

"Quan els ensenyaments contemporanis insisteixen en la necessitat d'un treball a partir de la vida quotidiana, posen al debutant en guàrdia contra una falsa interpretació del camí espiritual. En la nostra època, en que l'error assoleix proporcions encara mai assolides i en que el mal de viure afecta la majoria dels individus de la nostra societat, existeix el perill de fer servir, amb tota la bona fe, els ensenyaments espirituals com a refugi d'un malestar interior latent. La persona que està "malament en la seva pell" compensa llavors les seves mancances fent servir conceptes metafísics. El mèrit d'aquests ensenyaments és el d'evitar aquesta trampa al cercador espiritual obligant-lo a confrontar-se constantment amb la vida. En aquest sentit, les experiències "místiques" no són gens encoratjades en elles mateixes ja que corren el risc d'esdevenir la pitjor il·lusió. El cercador pot efectivament assolir ocasionalment un estat excepcional en les meditacions, tot i essent incapaç de fer-lo servir, és a dir romanent igual de desarmat i conflictiu en la seva vida quotidiana."

Véronique Loiseleur a Anthologie de la non-dualité

Convalescència

Sorolla 1907

"Asseguda al sofà i amb una manta damunt de les cames, em sento convalescent. I no és que hagi tingut cap malaltia especial, sinó que em sento convalescent de la vida mateixa. Que la vida és una cursa d’obstacles de tota mena bé ho sabem prou, i que hi ha ferides que deixen cicatrius al cos també, encara que aquesta convalescència de la qual parlo és de l’ànima, de ferides i cicatrius a l’ànima també n’hi ha, de manera que els que arribem a la vellesa d’això en sabem un munt. Per això la convalescència anímica és una nece­ssitat de repòs del bo: fora sorolls, fora lluminària, fora bullici. Recordo aquelles pel·lícules de malalts que estan en un sanatori dels Alps, estirats a les gandules i tapats amb mantes i de cara a les muntanyes. Una bona imatge de silenci, arbres al voltant i cap pressa per a res.

(...)

Hi ha una mena de dolcesa en la convalescència de la vida, potser el sentiment que ja s’ha fet tot el que calia fer i que ara toca només ser-hi en pau amb un mateix i d’alguna manera retornar a la naturalesa de la qual potser s’ha passat tant de llarg. La quietud dels arbres, la llum del capvespre, el vol dels ocells i totes aquestes coses que hi són fan molta més companyia, al meu entendre, que les persones que no paren d’enraonar de qualsevol cosa per omplir buits existencials. I ara, amb tants aparells electrònics que no paren d’enviar el que sigui, el silenci ha adquirit l’excel·lència en la companyia. Ja ho ha estat sempre, però no ens n’hem adonat fins força tard."

Remei Margarit a La Vanguardia del 19.04.2022

Exterior i interior

 

Vallotton 1924

"El punt més alt de perfecció de l'activitat humana no és, com de vegades es creu, aquell on l'exterioritat és abolida, sinó aquell en que l'exterioritat és indiscernible de la interioritat, on aquesta transparenta amb evidència als ulls mateixos dels que la neguen, sense que pensin anar més enllà de la realitat mateixa que tenen sota els ulls. Aquí hi ha la veritable conversió que no coneix ni problemes, ni esclats, que és tan profunda que canvia tota l'ànima, no només sense exigir cap esforç, sinó de tal manera que sembla que en ella tot esforç hagi miraculosament cessat."

Louis Lavelle a Traité des valeurs (1951), p. 207

Text original:

"Le plus haut point de perfection pour l’activité humaine n’est pas, comme on le croit, celui où l’extériorité est abolie, mais celui où elle est indiscernable de l’intériorité, où celle-ci transparaît avec évidence aux yeux mêmes de ceux qui la nient, sans qu’ils pensent dépasser la réalité même qu’ils ont sous les yeux. Là est la véritable conversion qui ne connaît ni trouble, ni éclat, qui est si profonde qu’elle change toute l’âme, non seulement sans exiger aucun effort, mais de telle manière qu’il semble qu’en elle tout effort ait miraculeusement cessé."

Símbol suprem

Odilon Redon 1902

"Déu no és la ficció suprema, és el símbol suprem. Déu no és la més gran creació poètica, sinó la més gran creació simbòlica."

(tuit d'en Rai del 16.04.2022)

Resurrecció

Piero della Francesca 1465

Morir en mans de Déu

 

Memling 1480

"Morir en mans de Déu" és un bon exemple d'expressió simbòlica. La utilitza Alicia Guidonet per donar títol al n. 19 de la col·lecció CJ Estudis de Cristianisme i Justícia (2018). Aquest caràcter simbòlic el reconeixem fàcilment quan ens fixem en els adjectius que li escauen. Podem dir que és una expressió, bonica, fins i tot preciosa. No podem dir que és precisa, o exacta. Literalment, com la major part de les expressions simbòliques, no té sentit: és que Déu (acceptant la utilització del terme i el seu caràcter inefable, indescriptible, inassociable, diferent de qualsevol cosa que puguem imaginar) té mans? I, tot i així, l'expressió és significativa, valuosa. Ens impacta, ens commou, ens obre, ens porta joia i esperança. És un símbol.

Morir en mans de Déu. Morir acollit. Morir en pau. Aquest Déu que ens ha acompanyat i guiat en l'itinerari vital també es fa present en el moment final. No desapareix davant de la mort, és allà tan poderós com ho ha estat mentre hem viscut. Tan capaç de donar-nos força i confiança. Tan capaç de reconciliar-nos amb nosaltres mateixos. Si hem sabut treballar el símbol diví com per fer-nos propera la divinitat durant la nostra vida, aquesta experiència es manté en el moment de morir. El símbol no fuig en el moment final. Déu és manté present en el darrer moment, com a símbol fonamental que ens ha estat referència clau en el temps viscut.

Aquesta expressió no ens parla d'una vida després de la mort, d'un judici, d'un paradís o un infern, no ens parla de res. Aquests altres símbols hauran jugat o no un paper en les nostres vides. Però el moment final no va d'això. No va d'expectatives, de promeses, de resurreccions. Va simplement, si la consciència ens ho permet, d'assumir el darrer moment -o la darrera etapa- vivint-lo a fons, assumint-lo en tota la seva densitat. Fins i tot en contextos tràgics, o de dolor, o d'injustícia, o de soledat, com tan bé expressa la mort de Crist a la creu. Viure la mort sentint-se protegit i acaronat per unes mans. Les mans de Déu.

Crucifixió

 

Antonello da Messina 1475

"De totes les pintures que conec d'aquesta escena, aquesta és la més solitària. La menys al·legòrica."

John Berger a "Resistance is fertile", New Statesman, Londres, 09.04.2009

Aquest text està reproduït a John Berger Sobre los artistas, un recull editat a Londres el 2015 publicat en castellà el 2017 per Editorial Gustavo Gili. Alguns dels textos inclosos ofereixen reproduccions en blanc i negre d'obres comentades. En aquest text concret, s'hi mostra un dibuix del Crist crucificat de la National Gallery, i Berger explica les peripècies que va passar per fer-lo. S'hi inclou també la reproducció d'una Crucifixió d'Antonello de Messina, però incomprensiblement la que s'inclou no és la de la National Gallery de Londres que Berger comenta (i que encapçala aquest post) sinó una altra del mateix any que es troba a Sibiu, Romania:

Antonello da Messina 1475

És també una obra magnífica, però, és clar no és la que Berger comenta i dibuixa. Si l'error és de l'edició anglesa o de la castellana no ho sé, però és una llàstima.

Sentit

Schmidt-Rottluff 1963

"Un dels postulats bàsics de la logoteràpia és que l'interès principal de l'ésser humà no és trobar el plaer, o evitar el dolor, sinó trobar-li un sentit a la vida, raó per a la qual l'ésser humà està disposat fins i tot a patir a condició que aquest patiment tingui un sentit."

Viktor E. Frankl a L'home a la recerca de sentit (segona part, 1962)

Petrarca: Sonet 134

 

Simone Martini 1333

"Pace non trovo, et non ò da far guerra;
e temo, et spero; et ardo, et son un ghiaccio;

et volo sopra ’l cielo, et giaccio in terra;
et nulla stringo, et tutto ’l mondo abbraccio.

Tal m’à in pregion, che non m’apre né serra,
né per suo mi riten né scioglie il laccio;
et non m’ancide Amore, et non mi sferra;
né mi vuol vivo, né mi trae d’impaccio.

Veggio senza occhi, et non ò lingua et grido;
et bramo di perir, et cheggio aita;
et ò in odio me stesso, et amo altrui.

Pascomi di dolor, piangendo rido;
egualmente mi spiace morte et vita:
in questo stato son, donna, per voi."

Petrarca, Sonet CXXXIV

Versió catalana de Miquel Desclot (2003):

"Pau no conec, i no puc moure guerra;
temo i espero; cremo i sóc de glaç;
volo per dalt del cel, i jec a terra;
res no estrenyo, i el món retinc al braç.

Qui em té en presó no em tanca ni em desserra,
per seu no em guarda ni em desnua el llaç;
i Amor no em puny amb l’arma i em desferra,
i no em vol viu ni treure’m de mig pas.

Hi veig sense ulls, i sense llengua crido;
morir espero i d’ajuda faig exhort;
m’odio a mi i d’algú sóc amorós.

Visc de dolença i ric en plany assidu;
igualment em desplauen vida i mort;
en tal estat em veig, dona, per vós."

Versió catalana d'Osvald Cardona (1955):

"No trobo pau ni tinc per què fer guerra;

temo i espero; cremo i soc un glaç;

volo pel cel i vaig rodant per terra;

no estrenyo res i el món cenyeix mon braç.

Qui em té en presó no em solta ni m'aferra,

i no em reté ni vol desfer-me el llaç,

i no em mata l'Amor ni em lleva el ferre.

Ni em vol vivent ni em salva en el mal pas.

Hi veig sense ulls i sense llengua clamo;

deliro per la mort i ajut reclamo;

estimo algú i a mi em soc odiós.

Em peixo de dolor; ploro per riure;

igual m'és desplaent morir que viure:

amada, m'he tornat així per vós."

Daodejing 5

Alberto Burri 1954

"El cel i la terra són implacables,
s'ho miren tot com si fossin ninots pel sacrifici.
La persona sàvia és implacable,
tracta la gent com si fossin ninots pel sacrifici.

L'espai entre el cel i la terra
pot ser comparat a una manxa.
Buit però no esgotat,
com més el fas anar, més en brolla.
Com més en parles, menys l'entens.
Més val mantenir-se al seu centre."


Daodejing 5


Text sencer a https://aglapertu.blogspot.com/2020/11/el-daodejing.html

La dimensió religiosa

Chagall 1963

Veig la religió, o la religiositat, o l'espiritualitat si ho preferiu, com una dimensió possible dels éssers humans. Una dimensió que es pot desenvolupar o no; els humans tenim múltiples dimensions possibles, i no totes les conreem, les fem créixer. Però podem, si volem, treballar aquest àmbit.

Un àmbit que es pot abordar des de pautes establertes, des de marcs institucionals, o bé des de la frontera. Això voldrà dir parlar d'aspectes en els que no ens sentim gaire segurs, en els que tantegem mirant de trobar respostes a alguns dels interrogants més de fons, més punyents, que ens planteja la nostra condició humana. Situar-se en la frontera vol dir parlar de zones de transició, d'idees en procés de mutació, d'espais on tenim més preguntes que respostes.

Parlar de la dimensió religiosa sembla ser cada cop menys freqüent, és una qüestió que sembla anar desapareixent de la nostra societat, dels nostres horitzons intel·lectuals, dels nostres neguits vitals. Però em sembla que quan les societats tendeixen a ignorar la qüestió de la religió, s'equivoquen; fan un error, tant per a la seva bona vertebració i dinàmica, com per a la vida dels seus ciutadans. Crec que s'enganya a la gent quan es preconitza que la qüestió religiosa és una qüestió del passat que ha esdevingut irrellevant, i confio en que la gent se'n doni compte i reaccioni. Perquè em sembla que és una qüestió indefugible si volem viure com a éssers humans plenament dignes d'aquest nom. Aquesta és una afirmació agosarada, potser massa rotunda i poc fonamentada, però la visc així i miro d'esforçar-me per mostrar-ne la consistència i importància. Moltes de les entrades en aquest blog Aglaia responen a aquest esforç, a aquest intent.

Corbí: Tot el que s'afirma respecte a Jesús és simbòlic

"Totes les afirmacions referents a Jesús són una construcció simbòlica filla d'una inculturació en una civilització agrari/autoritària, hel·lena i romana.

El que és difícil no és acceptar la veritat d'aquesta afirmació teòrica; el que és difícil és viure tot allò que fa referència a Jesús i a la religió cristiana des d'aquest pensament quan es converteix en un sentir real i quotidià. Les conseqüències, llavors, per a les organitzacions religioses, per a les pregàries i rituals col·lectius, són greus.

Els nostres avantpassats van prendre els símbols com si fossin realment existents. Nosaltres els prenem com a plenament significatius però com a afirmacions, construïdes des d'uns patrons culturals ja desapareguts, que parlen del que pròpiament no es pot parlar perquè està més enllà de les possibilitats de l'estructura de la nostra llengua.

Aquest substrat indecible, expressat míticament i simbòlicament en unes categories culturals caduques, és un fonament purament qualitatiu sobre el qual només es pot assentar la qualitat; és un missatge d'esperit sobre el qual només es pot recolzar l'esperit.

L'esperit pot adoptar formes, però és com si no les adoptés; passa per les formes com la brisa sobre la superfície dels llacs tranquils. L'esperit utilitza formes però no s'hi lliga; no deixa que les formes s'ossifiquin. L'esperit pren formes només per insinuar la intuïció del Sense Forma; per això les ha de prendre com si no les prengués i les ha d'abandonar com si mai les hagués tocat.

Sobre aquesta qualitat, tènue com el vent i sòlida com una roca, cal recolzar, en les noves circumstàncies culturals, la pregària individual i col·lectiva, els rituals i les organitzacions religioses. Pregàries, rituals i organitzacions hauran de ser esperit, fluid i lliure com l'aire.

La pregària a Déu haurà de viure's i expressar-se com si no hi hagués ni pregària ni Déu; el ritual ha de ser tal que impedeixi la cosificació de Déu i condueixi a la No Dualitat; les organitzacions religioses hauran d'estar tan recolzades en la qualitat i la comunicació que resultaran estructures tan lleus que seran com si no fossin." 

Marià Corbí

(Butlletí CETR)

Lleis del destí

 

"El cel, sigil·lós, li va dir al meu cor:
m'atribueixes les lleis del destí;
si estiguessin lligades al meu girar etern,

deixaria ara mateix de donar tombs i més tombs."

"El mal i el bé, que són naturals en els humans,

les tristeses i les joies del destí i del fat

no els atribueixis a la roda, perquè en qüestió de judici

és mil vegades més pobre aquesta roda que tu."

Omar Khayyam (1048-1131)

Rubaiyat 33 i 34 de l'edició de Sadeq Hedayat (1934), traduïda al castellà per Zara Behnam i Jesús Munárriz (Hiperión 1993)

Camí

Pissarro 1871

"No es tracta de fer camí per la vida, sinó d’obrir-nos per tal que la vida pugui fer camí en nosaltres. Fins que no hi hagi ni caminant ni camí."

Josep M. Lozano (part d'un tuit seu de 31.03.22)

Axiomes alfa

De vegades es parla del ioga, del tai xi, de la meditació o de l'autoconeixement com a eines per incrementar el rendiment o per fer més suportable la tensió professional. Se'ls considera com a recursos per a millorar la rendibilitat, la generació de guanys. Aquesta posició denota que es considera com a axioma alfa el de "guanyar els màxims diners possibles".

En canvi, si l'axioma alfa és "desenvolupar una vida humanament digne" els recursos esmentats també són invocables, però des d'una perspectiva ben diferent. La justificació del seu ús passa a ser una altra. Són recursos al servei de la persona, no de la generació de guanys.

Quan es recomana a directius l'apropament a aquests recursos, és diferent fer-ho des del primer axioma o des del segon. Es pot considerar que els resultats són els mateixos, que les accions resultants són les mateixes, però això no és cert. Aquesta mena de recursos queden condicionats per la mena d'ús que se'n fa, per l'axioma des del qual se'ls fa servir. Utilitzar-los des del primer axioma és manipular-los i degradar-los; de fet, és inutilitzar-los, convertir-los en quelcom contradictori amb la seva pròpia naturalesa. No van ser pensats per a fer diners, i no se'ls pot fer servir per a fer diners si no és anant contra la seva mateixa essència, fent-los deixar de ser el que són. Si algú vol generar tècniques anti-stress fent servir alguns dels exercicis mecànics que s'utilitzen en aquestes disciplines, que ho faci, però que no invoqui el seu nom, que no digui que s'està fent ioga, tai xi, meditació o autoconeixenent. És important utilitzar bé el nom i la naturalesa de les coses.

Si s'utilitzen aquestes disciplines o altres de semblants en el marc de la funció directiva s'ha de fer des de la perspectiva de considerar que un directiu ha de ser abans que res un ésser humà de qualitat, amb tot el que això comporta, inclosa certament la "self-awareness", l'autoconsciència. En aquest cas no s'utilitzen aquestes disciplines per guanyar més diners, sinó per generar una major qualitat humana en els éssers humans implicats.

Cal subratllar que els directius no estan "rebaixats" de la condició humana, no tenen llicència per a ser "inhumans". Ser éssers humans com cal no és un recurs al servei de res (com ara guanyar els màxims diners possibles), sinó una condició prèvia i una convicció prèvia, aplicable a tots els éssers humans (inclosos directius, polítics i tots aquells que poden estar temptats de considerar-se més enllà del compromís d'humanitat).

Cal recordar que els directius "també són éssers humans", o "són primordialment éssers humans", amb les conseqüències que això comporta. Que per a ser coherents amb aquesta consideració sobre la seva "humanitat de base" i la seva maduració com a éssers humans facin servir els recursos esmentats al principi i similars, és correcte i convenient. Que ho facin per incrementar el seu rendiment, és manipulació desnaturalitzadora i indigne.

És això filar massa prim, ser massa purità, especular amb el matís? No. Les conseqüències de manipular i degradar coses venerables són nefastes. Si es volen utilitzar a partir del primer axioma, val més no fer-ho. Per respecte a aquestes coses venerables i per no enganyar a les persones implicades.

Mercè 70

2007

Avui la Mercè fa 70 anys. Anys d'excursions, llibres i músiques i cançons, les seves tres grans aficions i diversions. La muntanya, la lectura, la música i el cant l'han acompanyat fidelment, com fidel els ha estat ella.

Poso, doncs, aquí, una colla d'excursions que ella s'estima; algunes de molt explicades, altres gens. S'acompanyen amb 70 fotos de la Mercè fetes els darrers 20 anys. I al Spotify de "merceirai" faig dues llistes "Mercè 70" i "Mercè 70 clàssica", amb músiques que li agraden, que complementen la llista "Cantàvem cançons" que li varen fer les seves amigues quan va fer 50 anys, completada pel post "Cançoner" d'aquest mateix blog Aglaia.

No recordem moltes de les excursions que hem fet, però hi ha aquí unes quantes de les que portem al cor. En les seves nits d'insomni, la Mercè les ressegueix mentalment. La seva capacitat de recordar amb detall les excursions és increïble.

Les excursions estan aplegades en cinc àrees: Els Ports, la Cerdanya, resta de Catalunya, Guara i Mallos de Riglos. 

2015

I.- Els Ports

a) Zona de Gandesa, Prat de Compte i Pinell de Brai

2022

- Puig Cavaller i la roca la Solcida. De la pista de Bot a Gandesa surt a la dreta un camí en direcció a Guardiola del Gord i la Serra d'Enterbarrancs. Deixar el cotxe en un lloc ample a l'esquerre del que surt el sender. Seguir-lo fins una cruïlla; agafem el camí de l'esquerre (el de la dreta ens portaria directament a la roca la Solcida, i el farem de tornada). Voltem el Puig Cavaller per sota, mirant a nord, fins a trobar la pista que des de Gandesa va a les antenes que hi ha sota el Puig Cavaller. A l'alçada de les antenes hi ha un bonic mirador. Pujar fins el cim. Baixar en direcció sud vers la roca la Solcida. Camí perdedor, amb un pas ferrat amb una cadena. Seguim voltant la roca la Solcida per la banda sud fins un coll, on el sender es fa més clar i ens acaba portant de tornada al cotxe.

2019

- Les Crestes de Volendins i el Puig Cavaller des del Coll d’en Torner. Al Coll d’en Torner, entrant un xic per la pista que després davallarà per la Vall de Frares, deixem el cotxe i ens adrecem cap a un dipòsit a l’esquerra del qual surt el sender (marcat amb unes U blaves) que va pujant cap als Volendins. Passegem per la primera part de la cresta de Volendins, que fa un gran espadat. Després continuem cap a Puig Cavaller.

2004

- La Fontcalda. Deixar el cotxe a l'Àrea interpretativa de la Vall de la Jepa. Travessar el Canaleta per un pontet. Pujar per la vall del Frare, passant per l'escultura d'Antoni Tàpies i la roca del Frare, fins al Coll d’en Torné; i baixar per la carretera fins la Fontcalda. Agafar els Estrets de Dalt del Canaletes i tornar al cotxe.

- La serra de Pàndols des de Pinell de Brai. Excursió circular. Pujar amb cotxe pel camí de les Portelles i deixar-lo una mica abans de la zona dels Algars, on hi ha masos arreglats en antigues feixes abandonades. Agafar un caminet que surt a la dreta (amb un pàrquing al davant) i que puja fort cap a la torre d’incendis -la qual sempre tenim a la vista- que hi ha a costat del Monument a la Pau de la Cota 706. Passar per unes coves/balmes que hi ha al peu de la cinglera; una d’elles és força fonda i bonica, molt blanca. El sender puja arran dels cingles i va a parar a la pista que farem de tornada. Per aquesta pista, en 10 minuts arribem al cim, al Monument de la Pau. La vista és immensa. Tornar pel GR 171, primer per pista i després per un sender que baixa amb forta pendent cap al Coll d’en Canar. Abans, però, ens aboquem al cingle de la dreta per diferents punts, per poder veure bé les Crestes de Volendins i la Vall del Frare, fins la muntanya de Santa Bàrbara. En arribar al Coll d’en Canar surt un altre sender, marcat amb una U blava, que el mapa anomena Camí del Dret de Tortosa, i que baixa directament fins al final de la pista on hem deixat el cotxe. Agafem aquesta pista, passem per la zona dels Algars i els masos reconstruïts i tornem al cotxe.

- La serra de Cavalls per Gandesa. Anada per la Vall de la Mort i la serra de Santa Madrona a la banda nord de la serra de Cavalls; pujar a la Punta Redona i tornar per dalt de la carena sobre Corbera i Gandesa, i Pinell a l’altra banda.

- La serra de Cavalls per Pinell de Brai. Deixar el cotxe prop del Coll de les Llobes, on hi ha una caseta amb maons molt bonics. Agafar el camí que va pujant per la Vall de la Font de Cavalls fins al Pla de Segura. Quan el camí es fica pel barranc, amb les muralles pètries a banda i banda, és molt bonic. Hi passa un PR i la ferradura blava, que hi arriben per bandes diferents. A partir de la font de Cavalls el sender puja més dret fins a dalt. Baixem pel mateix camí, i seguint la ferradura blava arribem a la caseta amb la paret de maons bonics a prop d’on hem deixat el cotxe.

- El Camí de la Salve. Des de Prat de Compte fins la Fontcalda.

b) Zona d'Orta

- Roques de Benet. Des d’Orta per la carretera que va a la Franqueta, agafant un trencall a l’esquerra que puja cap al Coll de Membrado. En un dia clar es veu una gran panoràmica; llàstima dels molins.

- Sota les Roques de Benet. Des de la pista de Coll de Membrado, la segona pista que surt a l’esquerra, que va pel peu de les Roques de Benet. Magnífiques vistes des de sota de les Roques. Es pot anar fins al final (al Barranc dels Avellanars) i pujar al Mas de les Eres i acabar fent una circular.

- Barranc d’en Piqué. Des de la pista de Coll de Membrado, primera pista que surt a l’esquerra a sota les Roques de Benet (coll de la Terra), fins al barranc d’en Piqué; una presa fa un racó per al bany. La vista de les roques des de sota i de les parets grises llises que hi ha a banda i banda de la vall és magnífica. És un racó feréstec, verd, força humit en mirar a nord. Pujar al Mas de Fandos i de Capellans (ametllers morts de gran dimensió). Es pot continuar fins al Mas de les  Creuetes de Lloà sota la Punta de l'Aigua.

2022

- Santa Bàrbara. Des del Convent de Sant Salvador, on deixem el cotxe.

- La Punta de l’Aigua des del Mas de les Eres. Deixar el cotxe al Mas de les Eres. Cal baixar fins a la Font Canaleta (refeta el 1981 per ICONA) i agafar el sender que en surt en direcció al Mas de les Eres, però que poc després gira a l’esquerra per pujar bosc amunt, cap al Pinar Ample i el pic de Joan Gran; llocs preciosos, amb pi negre i roques blanques. Pujada forta fins al Coll de l’Avenc, d’on surt un camí cap a l’est (Alfara de Carles? Paüls?) que no agafem, sinó que tirem avall cap a la vall. D’aquí en surt un sender que puja al costat d’una roca preciosa i enmig d’un jardí d’arbres i plantes, i després baixa; a baix es divideix en dos: el que continua recte tot pujant, que va cap a Paüls, i el que baixa per l’esquerra seguint el fons de la vall fins arribar al pal indicador del Vacarissal. Allà agafem el sender en direcció al coll de la Gilaberta, llarg i costerut però preciós; passem pel punt d’on surt el camí que puja a la Punta de l’Aigua (indicat amb lletres vermelles). En tornar a baixar, seguim fins al coll de la Gilaberta, on trobem un altre pal indicador de ferro amb totes les direccions indicades. Un petit sender ben marcat baixa fins al Mas de les Creuetes del Lloà. Des de les Creuetes del Lloà baixem agafant una mica més enllà, a l’esquerra, el sender que baixa cap als Masos del Capellà i Fandos, ja prop del Canaletes, i on hi ha alguns ametllers morts de soques grandíssimes. Arribem al Canaletes. Ens fa l’efecte que els Estrets de Boter es deuen haver de fer amb vestit de bany i no deuen ser fàcils (olles molt polides); és el que també deu passar amb els Estrets del Canaletes si hi ha aigua. Abans i després dels Estrets hem d’agafar el camí paral·lel, ja que el riu està molt tancat, amb molts esbarzers. A més, excepte el tros dels Estrets en si, la resta del riu no és gaire bonica (molts esbarzers morts). Sembla haver-hi un camí alternatiu per si el riu va crescut. Trobem un altre gorg amb més aigua. Finalment arribem a la Font Canaleta. Acabem de pujar fins al Mas de les Eres, on retrobem el cotxe.

- Els Montsagres. Des de la carretera de Prat de Compte a Tortosa, una mica després del poble, es troba a la dreta la pista per cotxe que puja de manera espectacular, amb vistes sobre l’Ebre, dolina del Pla de la Refoia i Tossal d’en Grilló (visitar el ginebró monumental). A peu es pot anar al baixador d’en Valero, precipici amb vistes d’Arnes, i a la font del Montsagre amb seients i cruïlla de camins; bosc de pi negre. També al Coll d’Atans, coll de la Gilaberta i la Punta de l’Aigua.

- La Punta de l’Aigua des de dalt dels Montsagres. Pugem per la pista que surt per la dreta de la carretera abans d’arribar a Prat de Compte, que empalma amb la descrita a l'excursió anterior, i deixem el cotxe al Coll Roig, a costat mateix de la gran bassa. Baixem cap a la font del Montsagre de Paüls; l’aigua és molt bona. El paisatge és d’una gran bellesa, enclotat entre muralles calcàries, encatifat d’herba i amb uns pins rojals magnífics. Pugem cap a la Font del Montsagre d’Horta. Continuem cap al Coll d’Atans (es pot arribar fins la punta d’Atans, que té una bona vista) i girem cap al Coll de la Gilaberta. Fem la pujada final a la Punta de l’Aigua, de 1.099 m., amb una fabulosa vista de 360 graus. Dues hores fins dalt, per un camí fàcil i gratificant.

2014

- Mas de les Creuetes de Lloà. Per la pista del Mas Satorres, que s’agafa al principi mateix de la carretera de la Franqueta, a l’esquerra - Roques Cambretes - Coll de l’Ereta - la Moleta - Mas de les Creuetes de Lloà (bonica vista de la Punta de l’Aigua, gran pi negre).

- El Molí Satorres. Per la pista del Mas Satorres, al principi mateix de la carretera de la Franqueta, a l’esquerra. Banyar-se al riu d’en Piqué, una mica més amunt del Mas Satorres.

- El salt del Ventador. Per la pista del Mas Satorres, al principi mateix de la carretera de la Franqueta, a l’esquerra.

- Mas de les Eres - Coll de les Canals. Bona vista de la vall de Paüls.

- Mas de les Eres - Camí de les Marrades. Una mica abans del Mas de les Eres, surt a la dreta el preciós camí de les Marrades que va fins el Bassís de Muntanyola i el final de la pista PR-C 185, des d’on es pot pujar a l’Espina.

- Mas de les Eres – Camí de les Marrades – GR a l’alçada de Canal del Pouet i el Coll del Camp. Del camí de les Marrades, agafar un trencall cap a l’esquerra (marcat per fites) que puja en diagonal enrere cap a la carena, on el caminet queda desdibuixat. Cal carenar cap a la dreta i després baixar en diagonal cap a l’esquerra, pels llocs pedregosos sense vegetació, en direcció al torrent o Canal del Pouet, per on passa el GR7 (als mapes surt un sender que baixa en diagonal cap a la dreta i que trobava el GR7 prop del Pouet d’en Pujol, però sembla perdut). Si seguim el GR7 cap a la dreta, arribarem al Mas del Maraco i l’Espina. Si el seguim cap a l’esquerra, arribarem al Coll del Camp des d’on podríem pujar fins la Tossa (que té a sota uns rasos plans molt bonics i la Mola Carrascosa al seu darrera).

- Mas de les Eres - Camí de les Marrades - GR Canal del Pouet- Mas del Maraco - l’Espina - Bassís de Muntanyola - Camí de les Marrades - Mas de les Eres. Excursió circular. Podem començar bé al Mas de les Eres, bé al Bassís de Muntanyola; i fer-la en la direcció que vulguem.

2015

- Del Mas de les Eres a la Punta de l’Aigua tornant pes riu Canaletes. Excursió circular. Deixar el cotxe al Mas de les Eres. Baixar fins a la Font Canaleta i agafar el sender que surt en direcció al Mas de les Eres, però que poc després gira a l’esquerra per pujar bosc amunt, cap al Pinar Ample i el pic de Joan Gran; llocs preciosos, amb pi negre i roques blanques. Pujada forta fins al Coll de l’Avenc, i baixada fins al camí cap al pal indicador del Vacarissal (compte de no anar-se’n cap a Paüls). Allà agafar el sender en direcció al coll de la Gilaberta, llarg i costerut però preciós; passa pel punt d’on surt el camí que puja a la Punta de l’Aigua (indicat amb lletres vermelles). Trobem un altre pal indicador de ferro amb totes les direccions indicades. Un petit sender ben marcat baixa fins al Mas de les Creuetes del Lloà (no agafar el sender que va al Coll d’Atans). Des de les Creuetes del Lloà baixar agafant una mica més enllà, a l’esquerra, el sender que baixa cap als Masos del Capellà i Fandos, que es troben sense problemes, ja prop del Canaletes, i on hi ha alguns ametllers morts de soques grandíssimes. Els Estrets de Boter i els Estrets del Canaletes poden requerir vestit de bany i no deuen ser fàcils (olles molt polides). Es pot agafar un camí paral·lel, ja que, a més, el riu està molt tancat, amb molts esbarzers. Finalment s’arriba novament a la Font Canaleta i al Mas de les Eres.

- La Roca Llisa. Excursió circular. Des del pàrquing del monument al Guarda forestal s’agafa un caminet que retrocedeix seguint la vall de l’Estrets a mitja alçada. Magnífiques vistes de les roques dels Estrets, passant just per sota la Roca Llisa, esplèndida. El camí desemboca al Coll de Valera. Baixar al Mas de Lliberós, travessar el riu Estrets en direcció al Mas del Torrero i continuar pel caminet de la conducció d'aigua de la llera esquerra del riu fins el gual del Guarda forestal.

- Punta de Cocons. Excursió circular. Des del camí ample que surt a la dreta de la pista, en una corba molt pronunciada, abans d’arribar al Coll de Membrado. Pujar a la Punta de Cocons i després arribar fins a la Roca Blanca per gaudir d'una magnífica vista sobre els Estrets i les Gronses. Retrocedir i tornar pel coll de Botana, coll de Membrado i baixada fins el cotxe.

- Volta de sobre el Mas de la Franqueta. Excursió circular. Des de La Franqueta, pujar per la pista de Mas Quiquet fins al coll de Llop. Agafar el sender de la cova de les Piletes, que fa de bon passar, fins a una cruïlla (baixant a la dreta aniríem a les Piletes); seguim per l’esquerre, tirant amunt fins la carena. Les vistes són precioses. Seguim el sender de baixada fins el Mas de la Franqueta.

2012

- Bassís de Muntanyola. Des de la Franqueta agafar la pista que passa per Mas de Quiquet - Coll del Llop. Baixar a veure la Cova de les Piletes, petiteta però molt ben feta; millor si hi ha aigua. Tornar al Coll de Llop i seguir cap al Coll de l’Era del Tomaso - punta de la Creueta, de 1.106 m. – basses de bombers al peu de l’Espina (que queda a 7,5 Km. de Mas de Quiquet). Es pot fer amb cotxe.

- L’Espina. Del Coll de Membrado fins a l’Espina (5 hores).

2014

- De la Franqueta al Coll de Botana. Excursió circular. La Franqueta – Mas de Quiquet – Coll del Llop – Mas de Franxo – Coll de Botana  – tornada per sota de Cucons – Guarda forestal – La Franqueta.

- De la Franqueta al Mas de Corretja i Mas de Pellnegre. Excursió circular. De la Franqueta, baixar pel camí del riu fins a trobar el sender que puja al Mas de Corretja i després pujar al Mas de Pellnegre. Tornar per la pista fins a la Franqueta.

- El Pi Camat. Agafar la pista de la Franqueta al Coll de Miralles, i abans d’arribar a Miralles deixar el cotxe per agafar a peu una pista a l’esquerra cap al Barranc del Grevolar, barranc molt feréstec i espectacular, ple d’arbres monumentals, amb alzines, aurons i teixos. Seguir el camí que puja fort fins al Pi Camat, just abans del coll; és un pi preciós i molt gran, amb dues branques des del començament i en bon estat. Queda a prop de la Punta de Sallent. Es pot continuar el camí fins la Punta de la Gavarra, la Tossa Blanca i Terranyes (així esdevé una excursió circular ben bonica).

- Terranyes i la Miranda. De la Franqueta a Coll de Miralles amb cotxe; pujar al Pi Pimpoll i el Pi Ramut i continuar fins als altiplans de Terranyes, amb els seus bous braus, el seu refugi i La Miranda (vista a la vall de l’Algars).

2004

- Barranc del Carrer Ample i Estret de les Palanquetes (isoclinals). Des de la marbrera que hi ha una mica més enllà de la Franqueta, a l’esquerra. Tornar pel mateix lloc. Magnífica.

- Barranc del Carrer Ample i Estret de les Palanquetes (isoclinals). Excursió circular. Des de la marbrera que hi ha una mica més enllà de la Franqueta, a l’esquerra. Un cop passats els isoclinals, tirar amunt fins a les Rases del Maraco (gran vista al mar) i tornar pel GR 7 cap al refugi de les Clotes; poc abans d’arribar-hi, agafar un caminet a mà dreta deixant el GR, Punta Serena, coll de les Saleres i avall per la pista de la Vall d’Uixó.

2016

- Barranc del Carrer Ample i Estret de les Palanquetes (isoclinals). Excursió circular. Des de la marbrera que hi ha una mica més enllà de la Franqueta, a l’esquerra. Tirar amunt fins al Mas del Maraco i baixar per la pista que va a parar al Mas del Quiquet i la Franqueta.

2014

- Punta Serena, Tosseta Rasa, Terranyes i la Vall d'Uixó. Excursió circular. Deixar el cotxe a la pista de la vall d'Uixó on surt el caminet que va cap al Refugi de les Clotes. Pujar a la Punta Serena.  Refugi de les Clotes – Coll de Carabasses – Tosseta Rasa (1.218 m.) – Les Foies – Pla de Centelles – refugi de Terranyes i baixar a la Vall d'Uixó per una sender difícil de trobar i que baixa fort. Magnífica.

- Vall d’Uixó – Pla de Centelles - Terranyes – Les Foies - Coll de Caubert - Coll de la Carabassa - refugi de les Clotes - Punta Serena - Vall d’Uixó. Excursió circular. Deixar el cotxe en una corba just abans que la pista comenci a baixar. Anar fins al fons de la vall on hi ha dues basses; seguir el camí ample i força planer que surt al fons de la vall fins que queda trencat pel pas del torrent. Continuar pel torrent/camí fins que surt un sender a la dreta, marcat amb dues fites prou visibles. Comença la pujada, de vegades ben forta, fins arribar a dalt, al Pla de Centelles (una hora pujant). Des d’allà ja es veu el refugi de Terranyes, i el Caro al fons (si volguéssim trobar aquest camí des de Terranyes no seria senzill; caldria dirigir-se cap a la Punta Blanca - camí paral·lel i força proper a l’espadat- fins a trobar, abans d’arribar-hi, unes fites difícils de veure perquè el terreny és pedregós i es confonen; el sender baixa per la dreta). Ens adrecem al Pla de la Foia, passant pel preciós caminet del bosc, i de la Foia anem direcció a la Tosseta Rasa però baixant força per anar a trobar el GR que passa pel Coll de Caubert. Seguim el GR cap el Coll de la Carabassa i el refugi de les Clotes. Una mica després del refugi cal deixar el GR i tirar cap a l’esquerra (fita) cap a la Punta Serena, que passem per sota, pel caminet de la tartera i el pi on la gent s’asseu, que va a parar a la pista de la Vall d’Uixó allà on hem deixat el cotxe.

- Riu dels Estrets. A peu per dins del riu, des dels Estrets fins a la Franqueta.

- Riu dels Estrets. Dels Estrets a la Franqueta pels caminets de les conduccions d'aigua al costat del riu.

- Canal del Bacó. A peu pel riu Estrets per la Canal del Bacó, que surt una mica més enllà de la Franqueta, després del trencall de la marbrera.

- Els Pradets. Des del pàrquing d'Orta dels Estrets – Mas del Torrero – Vall de Marianet – Els Pradets.

2012

- Pujada a les Moles de Biarnets pel Coll de l’Oroval i la faixa que puja. Des del nou dipòsit d’aigua d’Orta o des de la pista de la Franqueta a l’alçada del Mas de Tramuntana. Un cop feta la faixa i pujat a dalt, es pot anar cap a carena dels embuts i les Gronses i/o cap al salt del Barber i els salts de Cantavella, la roca de Migdia i la “mare de déu” de la Gronsa n. 3. Millor quan hi ha aigua; seguir els diferents barranquets, curts i preciosos.

2006

- Calderes de l’Algars, una mica més al nord d’Arenys de Lledó, seguint el riu.

- Balcó d’Arens, a sobre d’Arenys de Lledó, amb una gran vista global dels Ports.

- Pi de Balija dels Pesells (19 m d’alçada i 4,40 m de volt de canó, que correspon a un diàmetre d’1,37 m i 5,60 m de volt de soca).

- Les Olles de Baubo, al riu Canaleta, prop de Bot, i els gorgs que hi ha una mica més amunt (banyar-s’hi).

- Via Verda d’Arnes a Pinell de Brai. Passa per Orta, Bot, l’estació de Prat de Compte i la Fontcalda. 

 - Via Verda de la Vall de Zafán. D'Arnes cap a Queretes, Torre del Comte i la Vall de Zafán (tros menys bonic).

2004

c) Zona d'Arnes

- Estrets d’Arnes (en els dos sentits).

 

- El riu Algars fins el Barranc de la Paridora. Baixar al toll del Vidre; anar a veure les grans alzines del Mas de l’Arriero. Anar fins a Mas de Pau (alzina i roure monumentals) passant pel Mas de Damià (refugi obert) i continuar seguint el riu pel barranc de la Paridora i els seus tolls.

- L’alt Algars. El riu Algars pel Mas de Pau i tirant amunt cap al Barranc de la Paridora. Quan el riu porta força aigua, les sabates de riu són imprescindibles, ja que el camí passa pel mateix llit del riu, excepte un parell de trams on passa pel costat en una mena de túnel enmig de la vegetació, ben obert. Al començament el camí passa per una antiga sèquia del Mas de Pau que va a parar als Ullals del Mas de Pau, una deu potent d’aigua transparent i fresca. Seguir riu amunt fins arribar a un congost ple d’aigua i un salt d’aigua, que ja no permet continuar pel llit del riu. Llavors enfilar-se per un camí a l’esquerra marcat amb pintura vermella que permet salvar el congost i el desnivell. Té un pas amb una corda i un altre amb una cadena, però es passen sense grans problemes tant pujant com baixant. El camí torna a baixar al riu, sovint sense aigua, amb una impressionant llera de pedres caòtiques en la qual hi ha dues figueres (amb figues), una al mig del riu i l’altra arrecerada. Seguir fins arribar a un gran gorg blau que no permet tirar més amunt. Poc abans d’arribar a aquest gorg surt un camí a la dreta, amb fites, que deu permetre arribar a la part més alta de l’Algars.

- El riu Algars des dels Tolls de l’Algars d’Arnes fins a la confluència de l’Algars amb el riu de les Valls, passant pel Toll de les Estaques. Hi ha tolls bonics per banyar-se, per la banda aragonesa.

2020

- El riu de les Valls fins el Mas de les Valls. Des de  la pista Arnes – Beseit, deixant el cotxe al pàrquing a mà esquerra abans de passar el riu. Es pot pujar a peu per dins del riu.

- Riu de les Valls – Mas de les Valls – Barranc del Grebolar.

- Del riu de les Valls al riu Algars per coll de Xertó. Excursió circular.

- Riu de les Valls - Coll de Monfort. Excursió circular. Mas de les Valls – Barranc del Pedregal – Estret de l’Home – Coll de Miralles – Coll de Montfort – Mas de Pau – riu Algars. 

- Lo Blau. Excursió circular. Arnes - Coll de la Creu (deixar-hi el cotxe) - pujada a lo Blau i la carena de la Ballestera (vistes excepcionals) - baixada al riu de les Valls (molt difícil) - Coll de la Creu - Arnes (pel camí de Beseit).

- Lo Blau. Excursió circular. Des del Coll de la Creu, puja a Lo Blau i carenar després tota la Ballestera fins a baixar cap al riu de les Valls per la baixada que queda a sobre del camí que va de la Franqueta al Mas de les Valls (baixada difícil).

2021

- Arnes – Coll de la Creu – Corral Nou/La Teuleria – Arnes. Excursió circular.

- El Barranc Gros fins a sota la Cova del Moro. Pujar el Barranc Gros fins que es bifurca en un indret preciós amb un gran toll. Agafar el riuet que ve per l’esquerra fins sota la cova del Moro.

- El Barranc Gros – Moles del Duc. Pujar el Barranc Gros fins que es bifurca en un indret preciós amb un gran toll. Agafar el riuet que ve per l’esquerra  i de seguida agafar un baixant d’aigua a l’esquerra per pujar al cim de les Moles del Duc, la Dona Gitada i les Moles del Don (gran vista).

- El Barranc Gros i el Camí de les Tossetes.  Excursió circular. Pujar pel Barranc Gros fins trobar una pala a mà esquerra amb unes fites i uns senyals grocs que quan se surt del riu es perden una mica; cal pujar fins la carena. Camí de les Tossetes fins Els Pradets. Tornar per la Vall de Marianet, Mas del Torrero, els Estrets d’Arnes i el Barranc Gros.

- El Barranc Gros i seguir el riu fins la cova de Pellnegra.

- Mirador del Penyagalera. De la pista interior que surt a l'esquerra (a la Venteta dels Catalans) de la carretera entre Arnes i Vall-de-roures, surt un llarg sender panoràmic preciós que va seguint la carena. Quan arriba a un pas aeri força perillós, buscar una mica abans un sender que hem obert, a la dreta, que volta la muntanya.

- El Penyagalera des de l’Algars. Deixar el cotxe en trobar una pista que puja per la dreta. Primer és una pista força pendent que es podria fer amb cotxe (15 minuts a peu). A l’esquerra es troben les runes del mas de la Cova. El caminet puja pel barranc de la Moleta de Tario, entre el Serrall de les Clapisses a l’esquerra i el Penyagalera a la dreta. És un bosc frondós que ocupa totes les antigues feixes que pujaven fins al Coll de Pelele. S’arriba a una cruïlla; el sender de l’esquerra passa per davant d’una petita runa, arriba a un lloc amb molt bona vista de les moles laterals de les Olles de l’Ulldemó i baixa directe cap a l’Ulldemó per un camí amb senyals verds. Per anar al Penyagalera s’agafa el sender de la dreta, seguint uns senyals blancs que porten fins al cim (1029 m., vèrtex geodèsic) passant per llocs estrets força sorprenents. A dalt hi ha una gran panoràmica.

d) Zona de Beseit i Pantà de Pena

2015

- Riu Ulldemó. Des de Beseit agafar la pista de la Pesquera. Majestuosa paret de la Penyagalera: mirador del racó de les Olles o de Sant Antoni. Val la pena pujar a peu per dins del riu.

- Riu Ulldemó superior. Des del pàrquing del final de la pista de la Pesquera de Beseit riu amunt, passant pels Estrets de Regatxol.

- El Penyagalera des del riu Ulldemó. Excursió circular. De la pista de la Pesquera de Beseit surt el PR que puja al Penyagalera. Cal travessar l’Ulldemó (no hi ha pont). Pujada preciosa pel conglomerat fins a arribar a sobre el racó de Sant Antoni pel Solà de l’Estés. Passem pel pou i les runes del Maset de Blas i en dues hores arribem al cim Sud del Penyagalera (1.040 m.), amb el seu punt geodèsic. Anem cap al cim Nord (1.018 m.). Baixem cap al Barranc de Ferrobrut per veure si podem arribar a unes antigues baumes tancades per a les ovelles, però un salt ens impedeix arribar-hi. Tornem cap al cim del Penyagalera i agafem el sender que porta al Coll de Pelele. Baixem cap a l’Ulldemó per un caminet de molta pendent, entre els grans conglomerats del racó de les Olles (a la nostra dreta) i el Serrall de les Clapisses de grans blocs calcaris (a la nostra esquerra). El camí acaba una mica després de la casa que hi ha a la riba dreta de l’Ulldemó, que té un gual. Aquest caminet quasi no es veu. Creuem l’Ulldemó i tirem pista avall fins al cotxe. (7 hores).

- Masets de Lino. Des del pàrquing del final de la pista de la Pesquera de Beseit, el sender puja a l'esquerra; si es vol i no hi ha massa aigua a l’Ulldemó, es pot baixar pel Canal del Rito i tornar per l’Ulldemó.

- Al Mas de la Lloma des de l’Ulldemó. Des del pàrquing del final de la pista de la Pesquera de Beseit, creuem el riu i agafem un caminet que va riu amunt; a la dreta ens queden les feixes del mas de les Oliveres. Poc després uns senyals vermells indiquen un camí a la dreta que puja amunt, està molt obert i té moltes fites. Puja de valent. Ja molt amunt trobem les runes del Mas del Pollí. Després el camí puja més suau per les antigues feixes del mas, totalment colonitzades pel bosc; enmig dels pins queden alguns cadàvers d’ametllers. Finalment arribem al GR-8, prop del Coll de Ganxo. Ara ja som al magnífic altiplà. Anem cap al Mas de la Lloma. En tornar anem a visitar el Mas de Ganxo, que està en un lloc preciós. Baixem al pàrquing on hem deixat el cotxe.

2013

- El riu Matarranya, amb les gúbies del Parrissal.

2004

- La Balanguera, la Roca Morera i les Moletes d’Arany. Pàrquing del Parrissal; des de la Roca Morera hi ha una vista meravellosa sobre les formacions del Parrissal.

- Mas de Sant Miquel. Excursió circular. Agafem la pista del Parrissal fins on surt el GR 8. Passem pel barranc de les Marrades, i per les runes del Mas de Garcia; agafem a la dreta un sender que comença amb unes escales de fusta que va cap a la Masia de Sant Miquel. Tornar cap al Matarranya prop del Mas de Borràs.

- Al Mas de la Lloma des del Matarranya. Agafem la pista del Parrissal fins on surt el GR 8. Passem pel barranc de les Marrades, i per les runes del Mas de Garcia; deixem a la dreta un sender que comença amb unes escales de fusta que va cap a la Masia de Sant Miquel. El GR 8 s’acaba com a camí ample just sobre el Salt de Silvestre. Llavors gira i comença a pujar fort per la Costa de les Boixeres, entre pins i boixos. Més amunt, el camí passa per trams pedregosos amb espectaculars vistes. Passem el Coll de Ganxo i poc després, a l’esquerra, veiem marcat amb fites, el sender que baixa cap a l’Ulldemó pel Cargolet del Tall de Pollí. Arribem gairebé a la Portella de Perot. Tot aquest tram és preciós, mereix l’esforç de la pujada. Deixem el GR 8 i agafem un sender a la dreta que ens porta al Mas de la Lloma (1.150 m.). Baixem fins el mas de la Ballestera per un sender que costa de trobar i va a parar just a la Font de la Balanguera, magnífica surgència de la roca. Baixem al Pla de la Mina (bon camí, molt bonic). Tornem fins a trobar el cotxe.

- La Caixa i el Periganyol, des del Camí dels Olivars.

- L'Argaret. Excursió circular. Des de la pista de Beseit a La Sènia agafar a l'esquerra una pista i després un caminet que puja fins l'Argaret. Gran vista de les agulles del Matarranya. Tornar pel barranc de Cocons i el Mas de la Formenta.

- Baixada del barranc de la Formenta des de la pista Beseit - La Sènia. Excursió circular. Des del trencall de l’altiplà del Mas de les Rases o Mas del Pedro (deixem el cotxe on se separen la pista que va avall i la del Mas), baixem fins el riu Formenta, magnífic, amb les seves meravelloses pedres. Seguim riu avall, pel llit del barranc. Normalment el barranc no porta aigua i es pot passar fàcilment, excepte un parell de punts on s’ha de fer una mica de marrada. Arribem a la gran confluència del Formenta amb el Pena, i agafem a mà dreta la pista que puja cap al coll on hi ha les runes del Mas de Coco. És el camí de la Cerverola, pel costat del Barranc de l’Alcarrera, que si el seguíssim arribaria fins a Beseit (el poble es veu des del coll), però just després del mas de Coco agafem un petit caminet que surt a la dreta i que puja directe a l’altiplà del Mas de les Rases.

2022

- Barranc de la Formenta. Amb cotxe, des del Pantà de Pena, agafar la pista que segueix el riu Pena fins la gran l’esplanada pedregosa allà on el riu de Pena i el Formenta es troben. Ja a peu, pujar tot el barranc de la Formenta per dins –normalment no porta aigua. Fa molts retombs, és molt pedregós i molt bonic.

- El riu de Pena. Des del final del pantà de Pena, agafar la pista que va pel costat del riu de Pena fins on no deixen passar més els vehicles (cadena). Continuar a peu per aquesta mateixa pista on trobem indicacions del PR a Sant Miquel d’Espinalba, indicacions que més endavant, en una triple cruïlla, no seguirem (no agafarem el caminet que puja cap a Sant Miquel, com tampoc agafarem la pista del riu del Racó d'en Pa Torrat) sinó que continuarem remuntant per pista tot el riu Pena, amb els trossos cimentats ja que la pista és el mateix el riu, fins la deu dels Àngels, dins de la propietat privada al final.

2003

- Barranc del Racó d'en Pa Torrat. Excursió circular. Des del final del pantà de Pena, agafar la pista que va pel costat del riu de Pena fins on no deixen passar més els vehicles (cadena). Seguir per la pista i, allà on comença el sender que puja a Sant Miquel d’Espinalba, agafar la pista que surt a l’esquerra, que abandonem poc després per seguir pel llit del riu del Racó d'en Pa Torrat, estret, molt feréstec i de fàcil passar si no hi ha aigua, fins que un gorg amb aigua no ens deixa anar més enllà. En tornar, agafem una pista forestal que surt a l’esquerra i que tot pujant ens porta fins al caminet de Sant Miquel d’Espinalba, que agafem per baixar (3 hores).

- Sant Miquel d’Espinalba des del riu de Pena. Des del final del pantà de Pena, agafar la pista que va pel costat del riu de Pena fins on no deixen passar més els vehicles (cadena). Continuar a peu per aquesta mateixa pista on trobem indicacions del PR a Sant Miquel d’Espinalba. El sender va pujant i es torna carener amb boniques vistes del Pena i del Racó del Pa Torrat. Sant Miquel es troba enlairat i és molt bonic (5 hores).

- Per la Serra Mudeta, circuït dels Masos. Excursió circular. Deixem el cotxe a la pista del riu Pena, just abans de la cadena que barra el pas. Agafem la bona i ampla pista que surt una mica més enllà fent una corba, a ma dreta, passa pel Mas del Maragato (envoltat de camps d’ametllers florits; a una de les seves façanes hi ha un racó preservat com abans, pintat de blanc i blauet, que és una petita meravella) i anem pujant fins arribar a la pista carenera de la Serra Mudeta. Veiem de lluny a l’esquerra el Mas de les Pubilles. En arribar al final de la pista agafem un sender fins al coll, amb una bona vista sobre la vall del Pena, amb el Mas Roig a primer terme, i Sant Miquel d’Espinalba al fons. Baixem per un desguàs de troncs, molt vertical, que ens porta directament als bancals del Mas Roig. Seguim el Pena, passant per les Gúbies del Mas Roig, encimentades i trobem la porta metàl·lica del camí que porta a la Font dels Àngels. Tornem avall seguint tot el curs del riu Pena.

- Des dels Plans de Rafalgarí a Sant Miquel d’Espinalba per la Punta Torroja. Pista de Beseit a La Sènia fins els plans de Rafalgarí, deixant el cotxe prop d’una caseta arrebossada. Baixem pels amplis bancals, on hi ha uns magnífics murs de pedra seca fets amb llates molt planes i blanquinoses. S’endevina un antic camí de carro que passa pel costat de les runes del Mas de l’Hostaler i baixa cap a les runes del Mas de Robert, mig engolit pel bosc, el que fa que no es vegi des de lluny. Pugem des del fons de la vall on hi ha el torrent, per una caminet que va una mica en direcció contrària a l’objectiu, fins trobar el camí que va a la Punta de la Torroja i Sant Miquel d’Espinalba. Aquest camí, que té lleus senyals vermells, passa per un gran bosc de pi roig a la falda del Tossal dels Tres Reis. Trobarem una font. Sant Miquel es troba en un preciós altiplà rocós des d’on es domina tot el Racó del Pa Torrat, per una banda, i per l’altra la vall del Riu Pena. Tornada pel mateix camí. En tornar, cal anar en compte a no passar de llarg ja que aquest camí segueix cap al Pinar Pla i Fredes, de manera que en un cert moment l’hem de deixar per baixar cap al torrent i localitzar el Mas Robert.

- La Coscollosa i gran vista de les agulles de la vall del Matarranya pel Coll de la Creu. Pista de Beseit a la Sènia, pujant cap al Boixet (ara tancat amb una cadena). Després del Boixet la pista passa per un bosc de pins molt gran i ben mantingut, pla i preciós. Arribar al trencall Caro - Fredes (Coll de la Creu) i agafar en direcció al Caro. Poc després deixar el cotxe i agafar a peu una pista ampla (amb cadena) en direcció a la Coscollosa (magnífica). Primer passa pel bosc, després pel cingle i finalment s’ajunta amb la pista ramadera de sota cap a la Coscollosa. Anar fins el final, al Corral del Quinto, des d’on es veuen les agulles del Matarranya (sobretot si es va a la petita carena que queda a la banda esquerra de mas mirant al Matarranya). Es pot tornar per una pista que surt de la que hem vingut que puja cap a la dreta, seguint una mena d’ample tallafocs, per uns altiplans oberts preciosos. El camí s’acaba i s’ha de tornar cap a la pista d’anada pel mig del bosc, seguint un torrent, passant per un parell de punts enredats (bosc i parets) de certa dificultat, fins que s’arriba a un gran pla amb una bassa de bombers i un abeurador de vaques nou, ja a costat del camí d’anada i molt a prop d’on s’ha deixat el cotxe.

- La Coscollosa i gran vista de les agulles de la vall del Matarranya pel Barranc de Cocons. Excursió circular. Agafem la pista de Beseit a la Sènia i deixem el cotxe a l’alçada del Mas de la Formenta. Agafem una pista que passa per sota del Mas i segueix amunt. En una forta corba a l’esquerra, ja fent pujada, deixem aquesta pista principal i continuem per la dreta seguint el Barranc de Cocons (el camí principal ens portaria cap al Mas Blanc, Mas de Serrano i l’Argaret). El camí travessa el barranc i després esdevé el llit mateix del barranc o s’aparta per a superar desnivells, fins que deixa el curs del barranc i s’enfila fort per la vessant esquera de la muntanya. Cal aleshores anar seguint unes fites no sempre molt visibles. Així arribem al Coll de la Ferrera (1.138 m.) i al Corral del Quinto sota la Coscollosa. Abans d’arribar-hi val la pena seguir la carena en direcció a ponent (cap a l’esquerra) per veure tot l’esplendor de la Vall del Matarranya. Del mateix Coll de la Ferrera surt una pista forestal molt bona –que no apareix als mapes-, una pista desforestada amb criteri i que va seguint la carena que separa el Barranc de Cocons del de la Bonyiga; hi ha pendents molt fortes, amb trams cimentats de color rosa. La pista porta fins al començament de la pista del Barranc de la Bonyiga, ja ben a prop del Mas de Platero.

- La Coscollosa i gran vista de les agulles de la vall del Matarranya pel Barranc de la Bonyiga. Agafem el camí de Beseit a La Sènia. A l’alçada del Mas de la Formenta agafem el segon trencall de mà esquerra - camí del Mas de Platero - i poc després girem a la dreta, seguint el barranc. Deixem el cotxe a la placeta que hi ha al final de la pista. Anem a veure el gorg i la cascada del barranc. Agafem el sender que puja per la dreta i immediatament tombem a l’esquerra, per darrera d’una gran roca i que salva el desnivell de la cascada. Tornem a ser al llit del riuet. Un caminet va seguint riu amunt, però es pot anar pujant lentament per dins del  riuet. Té uns dos metres d’amplada, amb boixos a banda i banda, pocs esbarzers i un preciós bosc de pi negre tot al voltant, enmig dels quals es troben monòlits de pedra tan alts com els pins. Quan el riu torna a fer cascada amb gorg, el caminet ens ajuda a salvar el desnivell. Més endavant agafem el camí a la dreta, que puja molt fort i fa imaginar algun salt important. I així és: es presenta als nostres ulls, de cop, un circ preciós, immens per aquest territori, amb una altíssima cascada, amb  roques de formes capricioses i boniques decoracions en negre. El camí puja fort per salvar el desnivell d’aquest circ, i gira a l’esquerra per tornar a trobar el llit del riu, que creuem; continuem pujant per l’altra vessant. Veiem la Coscollosa. Seguim pujant fort (trobem una plataforma de roca plana molt poderosa, i veiem bonics monòlits) i anem a parar a un altre sender, totalment perpendicular, que agafem cap a la dreta. Continuem pujant, ara més suaument, fins a trobar perpendicularment un antic camí de carro, que agafem cap a l’esquerra (en direcció al “mirador del Matarranya”). Aviat hi ha una alzina enorme, a l’esquerra del camí, i es comencen a trobar antics marges bonics. El camí puja una bona estona fent ziga-zagues fins a trobar el camí ramader de dalt. Arribem fins la gran vista de les agulles del Matarranya. Tornem pel mateix lloc, ara seguint el caminet, el qual, malgrat anar canviant de banda del riuet diverses vegades, no presenta cap dificultat. També podríem baixar per la pista forestal.

- La Coscollosa i gran vista de les agulles de la vall del Matarranya pel camí carener del Collet Roig del barranc de la Bonyiga. Agafem la pista de Beseit a la Sènia i deixem el cotxe a l’alçada del Mas de la Formenta. Ja a peu, agafem el camí del Mas del Platero (que és una pista transitable amb cotxe) i seguim planerament barranc amunt, passant per un indret preciós de boscos de pi negre. Trobem, a ma dreta, la Cova Gran. En trobar una bifurcació de pistes, agafem la de l’esquerra (la de la dreta, que passa per un gual cimentat, ens portaria al Barranc de la Maxina). Poc després la pista s’acaba en un lloc ampli on es podria aparcar bé. Llavors agafem un sender que surt a la dreta (que de seguida té un trencall a ma esquerra que ens portaria al fons del Barranc de la Bonyiga), que puja fort durant uns vint minuts, i després va carenant entre dos barrancs. Passem pel Collet Roig (1.114 m.). Arribem a la pista de dalt (en el punt de trobada del sender i la pista hi ha una caixa metàl·lica de color blau), tancada als vehicles ja que és una zona ramadera. Aquesta pista de dalt va des de la pista de la Sènia, a l’alçada del Coll Siset, fins al Mas del Minguet i el gran mirador del Matarranya que queda sota de la Coscollosa. Ens hi arribem per gaudir del panorama. Tornem per aquesta pista ramadera, que fa una mica de pujada, i que en una hora i mitja ens porta al Coll Siset; aleshores només cal baixar per la pista de la Sènia fins trobar el cotxe.

- La Coscollosa i gran vista de les agulles de la vall del Matarranya pel Barranc de la Maxina. Agafem el camí de Beseit a La Sènia. A l’alçada del Mas de la Formenta deixem el cotxe i agafem el segon trencall de mà esquerra - camí del Mas de Platero - que poc després gira a la dreta seguint el barranc. És un camí preciós, que va pujant lentament, amb un bosc meravellós de pi negre. Passem per la Cova Gran. Abans d’arribar a l’esplanada del final d’aquesta pista (fins aquí es podria anar amb cotxe) surt a ma dreta un trencall que ens porta al Barranc del Racó de la Maxina. La Maxina resulta ser un barranc espectacular; cap al principi hi ha una gran cova i un gran forat per on passa el sender, que segueix pujant, quan pot pel llit del riu, i quan no per petits senders que s’enlairen per superar les cascades i olles que va fent el riuet. Hi ha molts racons bonics i molt variats. A estones el riu és planer, sempre molt rocós i per tant molt net. Seguim estant dins dels boscos de pi negre amb boixos, preciosos. El sender va a parar a una antiga pista o camí de carro que surt cap a l’esquerra i puja fort cap a la pista ramadera de sota la Coscollosa. Anem a parar a un coll vermellós per l’estrat de ferro, on hi ha restes d’una petita construcció. Si tenim forces, podem acabar d’arribar fins al Mas del Minguet i al Mirador del Matarranya; sinó podem tornar des d’aquest mateix collet seguint un sender que baixa tot carenant entre la Maxina i la Bonyiga fins a arribar a l’esplanada on acaba la pista del barranc de la Bonyiga. A l’esplanada, seguint el riu, hi ha una cascada amb olla ben bufona.

(Potser la millor circular d’aquestes quatre anteriors excursions - barrancs de Cocons, de la Bonyiga i de la Maxina - seria pujar pel barranc de la Bonyiga i baixar per la pista forestal.)

- Barranc de la Coscollosa. Excursió circular. Agafem la pista de Beseit a la Sènia fins al trencall del Coll de la Creu. Continuem en direcció al Caro. Deixem el cotxe a l'alçada de la casa forestal. Baixem tot el barranc de la Coscollosa, on hi ha uns magnífics teixos, fins arribar al Matarranya a l'alçada del Pont de la Guimerana. Tornada pista amunt.

2021

e) Zona de Fondespatla

- La Picosa. La pista surt abans de Fondespatla, a l'esquerra. Tornada pel Mas de la Serra. Anar fins a la Punta Umbria passant per les antenes i la sortida de la tirolina.

2017

- Els Vels. Des de Fondespatla, agafar la pista que va a Sant Miquel (val la pena pujar-hi, xiprers magnífics) i s'endinsa per la vall fins als Masos dels Vels.

2011

f) Zona de Pena-roja

- Roques del Masmut. Donar la volta contrarellotge baixant al riu dels Prats (part de la ruta senyalitzada 2). També s'hi pot pujar i donar un tomb per dalt.

- La Tossa (part de la ruta senyalitzada 2).

- La Buitrera (ruta senyalitzada 1).

- Part baixa del Rierol dels Prats, des de la confluència amb el Tastavins fins al Pont de la Canaleta. Passar pels Masets de Lino, antiga zona d'horts; continuar passant a l'altra banda de la carretera i agafar el camí de la caseta d'Alicates; continuar per la llera del riu fins al Pont de la Canaleta i tornar.

- El Barranc de les Parretes des dels Prats Alts. Excursió circular. Pujar pel barranc de les Parretes/Paretes/Parets (noms diversos segons els mapes) i tornar pel Mas de les Parretes i el camí de les Solsides per dalt de la Serra Mudeta. Des de Pena-roja o des de Fontdespatla agafem la pista cap al pantà de Pena i després la dels Prats Alts. Deixem el cotxe a prop del Maset del Sarro i busquem el sender que va per la riba dreta del barranc (la nostra esquerra pujant), fins a baixar al riu, que resulta molt pla, net i agradable, amb estrats rogencs. La vegetació de les voreres és exuberant. Poc després arriba una pista per l’esquerra que potser seria la millor manera d’accedir-hi. Tirem amunt i al cap d’un parell d’hores veiem ja la gran paret del Caragolet de Nobis. Passem per on la gran paret baixa fins al barranc, que fa dos petits gorguets escultòrics. Si haguéssim continuat aviat hauríem arribat al Mas de Calduch o el de les Solsides. A l’hora de tornar, optem per pujar al Mas de les Parretes per una pista que surt del riu i creua una mena de tallafocs desforestat amb els troncs, ja molt vells i grisos, per terra. El Mas, enrunat com tots, ocupa un petit replà. Tirem pista amunt i poc després ja anem a parar a la magnífica pista de dalt de la carena (el camí de les Solsides que passa per tota la carena de la Serra Muleta, que només és per propietaris i autoritzats tot i que no hi ha cadenes amb cadenats). La tornada és molt bonica. Quan arribem als Prats Alts veiem l’espectacle fantàstic dels grans camps de blat. Anem a berenar a la Masia del Manzanero, que té una porta negre amb uns claus impressionants. Pel camí de tornada trobem dos pous d’aigua ben plens sota voltes punxegudes de pedra seca (8 hores).

- El Caragolet de Nobis i les plataformes sobre el Mas de les Solcides.

- Moles de Sapater. Agafem la pista de Pena-roja a Fredes, i quan la pista arriba al Mas de Gasparet ja som a un gran altiplà amb vistes magnífiques a totes bandes. Deixem el cotxe a la petita vall que hi ha davant del Mas de Sapater, seguim el camí fins a dalt on hi ha una preciosa vista de tota la vall del Riu de les Valls, amb el Mas de les Feixes just sota nostre, amb el Masmut i els Marrocals a la dreta. Després pugem a les Moles de Sapater, més retorçades del que sembla, per acabar anant a la Moleta Alta (1.361 m.), tot veient Sant Miquel d’Espinalba. Tot això és un jardí preciós, amb pins roigs monumentals i cadàvers de ginebrons molt escultòrics. Baixem pel dret creuant un bosc silenciós però amb ocells en direcció al Mas de Sapater, que té una gran era i un gran pi al davant.

- Muntanya de Pena-roja. Des de la pista que va de Pena-roja a Fredes, deixem el cotxe a costat del trencall que surt a la dreta (amb un senyal de prohibit passar), després del Mas de Fort. És una pista ample i bona, de la qual surt, després de passar un mas restaurat, una pista a la dreta, que acaba en un lloc d’aterratge d’helicòpters marcat amb una H groga una mica malmesa. Llavors el camí segueix pujant pel mig del bosc, ben marcat amb fites, fins a un coll amb una bona vista sobre la part de dalt dels Marrocals. Després, anem a l’esquerra, seguint la via pecuària, fins arribar a un petit mas enderrocat, molt a prop de la part de darrera del cim del Pena-roja. Continuem per la via pecuària fins al Corral d’en Mulero (amb una bassa marcada per plàstics de color verd) on es retroba una pista de cotxe que torna a la pista de Fredes. Des d’aquest punt hi ha una vista espectacular sobre unes parets horitzontals blanques precioses, sota les quals hi ha la vall del riu Prats. Tornar per la pista de Pena-roja a Fredes fins al cotxe.

- De Pena-roja al Mas de les Solsides. Deixem el cotxe a l’encreuament del la pista Pena-roja – Fredes amb el camí del Mas de les Solsides. La pista surt a l’esquerra i té una cadena, però es pot obrir. Pugem per la pista fins al Mas del Raconet, restaurat gairebé del tot. Gran vista sobre tota la vall i el camí que hem de fer, amb el Mas de Caldú, el barranc de Caldú, el de les Parets... Baixem fins al Mas de Caldú. Té una deu d’aigua, molt bona, arran de terra, al peu d’un marge, marcada com a “abrevadero” pel bestiar. Al costat de la deu surt la via pecuària que puja al Coll de la Barraca. El Mas de Caldú té molts cirerers. La pista, ja més planera, continua fins al següent barranc (de les Parets i de la Fagina) i puja fins al Mas de les Solsides, on acaba. L’indret és feréstec. El Mas, abandonat però encara dempeus i ben tancat, és molt bonic. En tornar, pugem a visitar el Mas d’en Sildo, molt senzill i enrunat, té una font d’aigua fresca. Del mas surt una pista que baixa fins al Mas de Caldú. Tornant per la pista es pot visitar el Mas de Silverio, molt enrunat però amb bones vistes, i el Tossal que queda a sobre el Mas del Raconet, a uns 1200 m, amb una esplèndida vista en totes direccions.

- De Pena-roja al Mas de Mollons. Des de la Bassa de Sant Miquel de Pena-roja (a la pista que va al Masmut), seguint un camí preciós (part de la ruta senyalitzada 4) que creua el Barranc de Saüc, continua fins al barranc de la Volta de les Raboses, passa pels Estrets de les Marrades, arriba a un coll i baixa fins arribar al peu mateix dels Mollons (Morrals de Rico). Es pot pujar per alguna de les canals entre les grans roques i veure una bona vista. Continuar el camí fins al Mas de Mollons.

2007

- Del Mirador del Masmut al single de Sant Jaume. Excursió circular. Deixem el cotxe on hi ha el senyal de prohibit circular, lloc prou ample com per donar el tomb i deixar el cotxe ben aparcat. Seguim tota la pista, ben ample, que va a mitja alçada seguint la vall del Riera dels Prats. Vistes magnífiques dels Marrocals, Tossal de l’Hereu, etc. La pista puja i baixa seguint el contorn de la muntanya, i al final hi ha una petita pujada més forta que porta fins al caminet carener a l’alçada de Les Bassetes; veiem la vall de l’altra banda, amb el Mas dels Molinars, el Mas de l’Antolino i el Maset del Ginero. Agafem aquest sender de la carena (PR) en direcció a Coratxà, i pugem al Cingle de Sant Jaume; és un camí molt bonic, amb una pujada suau; l’altiplà de Sant Jaume és preciós, amb unes vistes magnífiques. Passegem fins a la caseta del Molinar. Tornem pel mateix sender, passem Les Bassetes, agafem cap a la Creu del Llop i anem baixant fins a trobar la pista ampla d’on hem sortit, reculant una mica fins al cotxe.

g) Zona d'Herbers

- Barranc d’Escressola. Pel Barranc dels Mollons fins al Mas dels Mollons. Excursió circular. Des de la carretera de Pena-roja a Herbers surt a mà esquerra, just abans d’un pont, la pista que remunta el barranc d’Escressola. Deixem el cotxe davant d’un pont que hi ha a l’esquerra de la pista. La pujada pel rocós Barranc dels Mollons és fàcil i agradable; amb aigua seria magnífic. En arribar a sota els Mollons, es troba amb una pista que no surt al mapa i que creua el barranc, pujant per l’altre costat per anar no se sap on. En arribar al Mas dels Mollons, visitem les seves runes i els preciosos camps que hi ha al seu voltant. El mas està molt malmès però s’endevina lo gran i bonic que devia ser; té una alzina immensa. Tornem per la pista.

- Barranc d’Escressola. Mas dels Mollons, Barranc del Ferri, Mas de l'Antolino, Mas de Molinars. Excursió circular. Deixem el cotxe al Mas del Jeroni de Baix i agafem la pista i arribem a uns magnífics plans, les antigues feixes del Mas dels Mollons; és un lloc preciós. Podem visitar les runes del Mas dels Mollons. Continuem pel Barranc d’en Ferri (part de la ruta senyalitzada 4), pujant barranc amunt per un bosc de pins negres durant més d’una hora, fins arribar a un circ amb una cascada (Salt del Ferri). Continuem per l'esquerre del circ, pujant fort per salvar el desnivell. Un cop dalt del circ, tenim una vista del Mas de l’Antolino. Podem triar entre anar directament al Mas dels Molinars del Rano o pujar cap al Mas de l'Antolino per un vessant ple d'enormes alzines. Tornem per les pistes fins el Mas del Jeroni de Baix.

- Barranc d’Escressola. Mas dels Molinars - Tossal de Sant Jaume - Coll del Mas del Ginero - Mas de l'Antolino - Mas dels Molinars. Excursió circular. Magnífica.

- Barranc d’Escressola. Excursió al Mas de l’Antolino i la Creu del Llop. Des del barranc de l’Escressola agafem amb el cotxe la pista que puja cap al Mas dels Molinars (situat en un coll i amb runes molt estètiques; ens hem estalviat un desnivell de 250 m. fent 3,2 Km. en cotxe). Ja a peu, continuem fins al fons de la vall, on una cadena barra el pas dels vehicles. Visitem les enormes carrasques del fons del Barranc d’en Ferri i pugem fins al Mas d’Antolino. L’estructura del mas és bonica i interessant. En canvi, el Maset d’en Ginero/Xinero, una mica més amunt, està enrunat. En arribar al coll trobem una bassa. Contemplem ja la Vall del Riu dels Prats, els Marrocals, el Tossal de l’Hereu, etc. Si agafem el sender en direcció a Pena-Roja, de seguida trobem dues sabines espectaculars. Arribem a la Creu del Llop i tornem pel mateix camí.

- Barranc d’Escressola. Excursió a Sant Cristòfol. Pugem amb el cotxe per la pista del barranc de l’Escressola, parem a l’ermita de Sant Lambert i continuem fins al final, al Mas del Jeroni de Dalt o d’Arús. Pugem per la pista a peu, però quan aquesta s’acaba i cal pujar dret cap al Pla de la Bassa de Vilalta el camí es desdibuixa i l’ascens es fa difícil, tot i que anem a parar a uns llocs preciosos. Finalment aconseguim pujar bosc a través fins a l’altiplà, i trobem la pista de Coratxà a Sant Cristòfol que porta fins a l’ermita. La tornada es fa més fàcil, i en una hora i mitja tornem a ser al cotxe.

- D’Herbers a l’ermita de Sant Cristòfol de Coratxà. Agafem el PR, sender que a l’alçada de Casa Pallarès es troba amb el camí rural cimentat i que continua com a pista de terra (apta per cotxe) fins anar a parar a la bona pista del Mas d’Andreu, mas utilitzat com a corral, poc interessant per fora (tot i que té una gran vista) però que per dins ofereix bons “blauets”. La sala de la immensa llar de foc, amb una altíssima xemeneia, té un insòlit sostre vermellós. Al pis noble, la sala i especialment les dues alcoves (amb portes de fusta especials) són espais acollidors. Continuant per la pista; aviat arribem a l’altiplà: Pla de la Mola, Corral de la Mola. La pista continua, ja més desdibuixada (però practicable per cotxe, fins a una petita placeta on es pot donar la volta i aparcar). Uns 30 minuts més a peu ens porten, per un sender, fins a Sant Cristòfol (1.261 m.). Es pot tornar fent tota la pista del Mas d’Andreu, en molt bon estat, i que a baix de tot està tancada pels vehicles, i que deixa a un quilòmetre d’Herbers.

- Del Pont Trencat del riu Escalona a Sant Cristòfol de Coratxà. Des de la carretera d’Herbers, a l’alçada del Pont Trencat, camí que puja seguint el barranc, passa per les Cases de la Mina i que va fins a Castell de Cabres; deixar-lo agafant el camí que va a Mas de Rius i puja cap a l’ermita de Sant Cristòfol.

- Del Pont Trencat del riu Escalona a l'Alt Escalona. Excursió circular. Un cop passat Herbers, a l’esquerra de la carretera, hi ha un pont trencat, prop del qual deixem el cotxe (la pista que puja a Castell de Cabres i la de l’altra banda del riu estan tancades amb portes). Pugem, doncs, a peu, pel costat de l’Escalona. A mà dreta del camí trobem el Mas de Pau, molt arreglat i amb electricitat. Més endavant arribem a les runes de les Cases de la Mina, que fan pensar en un món molt especial, i al final el seu petit passeig de plàtans, on se separen dues pistes. La de la dreta porta a Castell de Cabres pel Mas de Godes, la de l’esquerra puja cap a la Serra de Sant Cristòfol; però totes dues estan tancades amb portes o cadenes. Nosaltres tirem pel mig, pujant per la vora del riu Escalona. El riu és preciós, amb pollancres. Arribem a un gorg estret per on no es pot passar. Ens enfilem per la banda esquerra, anant a buscar un camí antic, força malmès. El seguim més o menys, fins que el riu es fa més ample, més frondós. De cop ens trobarem amb una imatge insòlita: una enorme xemeneia de totxo, en perfecte estat, darrera els pollancres. És el Molí. Trobem fites i el camí es fa més evident. Passem pel Toll de l’Assut i. arribem a un punt on la vall es divideix en dos. Estem a la capçalera de l’Escalona, i gairebé no hi ha hagut desnivell. Llavors agafem el sender que surt a la dreta, que passa pels ullals de l’Amerador i la Cova de l’Amerador i, tot remuntant un torrent, es dirigeix a Castell de Cabres. Comencem a trobar senyals grogues. Per escurçar la tornada, deixem el PR que ens duria al poble i agafem a la dreta una antiga pista que va a parar a la pista que va de Castell de Cabres al punt d’observació de Canals. Agafem un camí que surt a l’esquerra cap a l’horrorós però ben situat Mas de Gabino. La baixada és un bon camí que manté una cota molt alta amb molt bones vistes a ponent. Passem pel Mas de Godes, i després el camí fa una baixada més forta fins arribar al passeig de plàtans de les Cases de la Mina i al Pont Trencat.

- Del Pont Trencat del riu Escalona pel Barranc de la Mina o d’Herbeset. Excursió circular. Des del Pont Trencat d’Herbers la pujada pel barranc és preciosa i llarga; és un barranc molt pedregós, molt fàcil, amb pedres molt boniques. Pugem sense dificultat durant una hora i mitja (no hi ha aigua al riu) fins arribar a un gran salt doble, una gran paret molt bonica plena de pintures negres i covetes on convergeixen dos barrancs, el de la Mina i el d’Herbeset; és com un gran circ, on hi hauria dues cascades si hi hagués aigua. Per salvar el desnivell ens enfilem per la dreta (riba esquerra del barranc) fins arribar a un pas estret amb una corda amb nusos, però no ens veiem amb cor de fer-la servir, és massa difícil per nosaltres. Reculem una mica i voregem la paret fins al següent punt on es pot anar amunt; hem de grimpar força per llocs estrets i una mica perillosos però ens en sortim sense gaire problemes. Continuem pel barranc de la Mina, que aquí ja porta aigua, cosa que el fa encara més bonic; el seguim i una mica més enllà. El tram següent torna a ser molt fàcil, fins que arribem al segon salt, el de l’arc penjat. Al peu del salt hi ha un gorg gran i preciós, i la cascada que cau per darrera de l’arc buit és molt bonica. Hem de tornar a enfilar-nos per salvar aquest desnivell, també per la nostra dreta; costa una mica de trobar un pas, hem de tornar a grimpar. Un cop dalt baixem al llit del barranc per tornar a veure el salt des de dalt. (Estem en una zona a la que també hi anem des de la Serra Plana després d'Herbeset) Agafem un petit barranc que surt a mà esquerre fins arribar al camí del Mas de Godes. Seguim el camí cap a l’esquerra fins arribar al coll i baixar al mas. Anem pista avall fins a arribar a les cases dels miners i tornem al Pont Trencat.

h) Zona d'Herbeset

- Els boscos dels voltants d’Herbeset. Excursió circular. Deixar el cotxe al començament de la segona pista que surt a mà esquerra de la carretera que va de Torre Miró a Castell de Cabres. Aquesta pista, oberta per a cotxes i en bon estat, baixa per uns boscos magnífics de pi negre i pi roig en direcció a la Rabassa i el Barranc Obscur. Trobem el trencall a mà esquerra que torna a pujar cap a la carretera (seria la primera pista, i permetria fer una circular curteta). Continuem baixant en direcció al barranc de la Mina fins al final de la pista. Com que volem anar a parar al camí de la Romeria de Vallibona a Pena-roja, ens fiquem muntanya a través i baixem com podem al barranc de la Mina (no hi ha camí però buscant bé no és gaire difícil). Agafem un torrent a l’esquerra per arribar al camí de la romeria, que trobem poc després de les runes d’un pont. Si agaféssim el camí de la romeria cap a l’esquerra arribaríem al Mas de Godes, però nosaltres anem en sentit contrari, és a dir remuntant el Barranc de la Mina. La pista arriba a una cruïlla amb una altra pista de cotxe que pujaria gairebé fins on hem començat l’excursió. Continuem tirant a l’esquerra, seguint el barranc de la Mina, seguint el camí de la romeria, que encara és pista fins que s’acaba en una plaça. A partir d’aquí el camí de la romeria és un sender desdibuixat però que passa per racons preciosos, com ara uns camps amb uns oms magnífics que s’anomena La Guinyadera. Hi ha alguna senyal verda i blanca, però poques. La pujada és suau i molt bonica. Al final deixem el Barranc de la Mina i pugem fort entre camps amb herba alta fins arribar a la carretera allà on hi ha el Mas de Regatxol. Tornem per la carretera, ja que les tanques i filats no permeten fer-ho per la Serra de Regatxol (6 hores).

- Riu de les Corces. Excursió circular. Abans d'arribar a Morella per la N-232, a l'alçada del Km. 66 agafar a mà esquerre una pista asfaltada. Després, agafar el trencall cap a la Carcellera i deixar el cotxe. Començar visitant la part del Mas de la Carcellera i la Font d’en Torres, que és un mas amb ermita reconvertit en un hotel rural preciós. Per la banda dreta del riu baixa un caminet a mitja alçada, molt bonic, ombrívol i ben cuidat, senyalat amb topos grocs. Trobem el Molí de Gamundí, amb la pedra del molí, que ara jau a terra però està ben sencera. Baixem fins un gual de ciment i remuntem el riu, trobant el Toll Blau i el Toll de l’Olla, la part més bonica del riu, ja que passa sobre roca nua. Continuem riu amunt fins arribar a una cascada i més amunt encara fins el Maset de la Carcellera i els Ullals de la Carcellera, amb una paret espectacular. Tornem per la reserva de flora fins al cotxe.

- Altiplà de la Serraplana, les Solanes i el Regatxol. Excursió circular. Deixar el cotxe al prigó de Sant Antoni i baixant pel PR-CV-215, força perdut. Després agafem un caminet preciós que baixa seguint el Barranc de Serraplana. Trobem la pista de cotxe i anem cap a Les Solanes. Pugem de tornada cap a la Serraplana per un camí apte per 4x4 que segueix el Barranc de les Boteres. La pujada és forteta. Pujar al Regatxol (1.259 m.) on hi ha el prigó de Sant Pere màrtir i Santa Bàrbara; té una vista de 360 graus impressionant. Tornem al coll i continuem pel camí que va fins la carretera (al gran rètol de la Tinença de Benifassar). Fem 2,5 Km. de carretera fins arribar al cotxe (6 hores).

2007

i) Zona del Boixar, Coratxà i Fredes

- Coll de l’Infern. Des de Fredes, baixar al Mas del Pixó - situat en un lloc fantàstic per veure sortir el sol sobre el mar - i el Coll de d’Infern; espectaculars agulles. Es pot donar tota la volta baixant fins el Salt Robert i de nou amunt cap a Fredes, o bé només baixar fins el coll de l’Infern i tornar enrere, ja que és el tros més bonic i no requereix gaire esforç.

- El Negrell. Des de Fredes, amb cotxe per la pista fins a Pinar Pla i excursió fins el pic El Negrell (vista magnífica). Fàcil i de curta durada.

- De Fredes a Sant Miquel d’Espinalba, passant pel Tossal dels Tres Reis. Deixar el cotxe al Coll de Tombadors.

- Circuit dels Tossals. Excursió circular. Amb cotxe de Fredes al coll de Tombadors. Continuar a peu per la pista que va al Mas Blanc, conjunt que val la pena de visitar. Pujar al tossal d’en Canadé (vista grandiosa), arribar al coll de la Barraca i dirigir-nos al Mas de Jaumó Valero situat en un bonic altiplà. Buscar el baixant cap al Barranc de la Fagina i dirigir-nos, tot passant pel Mas de Curra, cap el Coll de la Serreta  i el Mas de la Serreta. Agafar una pista a la dreta que ens portarà al Mas de la Fontsanta i al coll de Tombadors.

- Pista de cotxe de Fredes a Pena-roja passant per sota del Tossal d’en Canadé i del Tossal de l’Hereu. Parar per visitar el Mas Blanc. Es pot pujar a peu al Tossal d’en Canadé. De del coll de la Barraca, arribar a peu al Mas de Jaumó Valero. Es pot pujar a peu al Tossal de l’Hereu des de l’altiplà de les Moles. El trencall que va al Mas de les Solcides està tancat pels cotxes, es pot fer a peu. Parar per visitar el Mas de Matarraboses.

- Masos i Tossal dels Tres Reis. Excursió circular. Amb cotxe de Fredes al coll de Tombadors - Mas de la Fontsanta - Mas de la Serreta - Mas de Morera - Tossal dels Tres Reis - Coll de Tombadors.

2008

- Volta pel Mas d’en Roda, el Mas Blanc i el Boixar. Excursió circular. Agafar el PR CV-75.12 entre Coratxà i el Boixar: descens fins el Riu dels Prats. Anar riu avall per la pista fins a trobar a la dreta el petit sender fantàstic que puja al Mas d’en Roda (conjunt situat en un lloc preciós). Continuar per pista fins al Mas Blanc. Baixar pel sender que passa per sota del Mas Blanc (costa una mica de trobar) fins el riu. Continuar per la pista que puja cap al Boixar i, sense pujar del tot al poble, seguir el torrent que passa sota la carretera que va a Coratxà i agafar el PR CV-75.11 que va del Boixar fins a Coratxà fins trobar la carretera on hem deixat el cotxe (7 hores pausades).

- Gran volta del Riu dels Prats. Excursió circular. A peu de Coratxà a les roques del Masmut, prop de Pena-roja de Tastavins, seguint el Riu dels Prats. Camí ample i planer. El riu, que normalment va sec, és pedregós i bonic. Abans d’arribar al peu de les Roques del Masmut, agafem un petit sender que surt a mà esquerra que puja cap el Masmut. Continuem per la pista que va al mirador del Masmut fins que trobem, a mà dreta, el PR que ens permetrà fer la tornada. Aquest PR és un caminet carener preciós, que passa per la Tossa, la Creu del Llop, les Bassetes, el magnífic single de Sant Jaume (gran ginebró), el Pi Pixí i Coratxà (8-9 hores).

- Volta curta pel Riu dels Prats. Excursió circular. Coratxà - fins al barranc de Pixí per pista a mitja cota - després per sender perdut (algunes pintades vermelles als arbres) fins el Maset del Marrocal; baixada fàcil però per sender perdut fins al riu dels Prats a l’alçada del Mas de Francisco; tornada riu amunt per la pista - desviament a la dreta cap al Molí de Joaquim i pujada fins a Coratxà (6 hores pausades).

- Cingle de Sant Jaume. Excursió circular. Coratxà – La Puntassa – Pi de Pixí – Cingle de Sant Jaume – Maset del Ginero – Mas d’Antolino – Salt de l'Escaleta – pujar cap al Pi de les Dotze Branques – Coratxà.

2007

- Ermita de Sant Cristòfol i Castell de Cabres. Excursió circular. De Coratxà a l’Ermita de Sant Cristòfol, baixada cap al Mas de Vilalta, El Maset i l’Ullal del Toscà (on comença el riu Escalona). Pujada a Castell de Cabres i tornada pel Mas d’en Segures i Coratxà (8 hores).

- Ermita de Sant Cristòfol. Excursió circular, més curta que l’anterior. De Coratxà a l’Ermita de Sant Cristòfol, baixada al Mas d’en Vilalta, per pista fins al Mas d’en Segures i tornada a Coratxà (4 hores pausades).

j) Zona dels Ports de Morella

- Pereroles. Deixem el cotxe prop del Km. 3 de la carretera CV-110 i agafem el PR CV-373 cap a la dreta, en direcció a Pereroles, que comença a l’altiplà, amb camps per pastures i uns enormes ginebrons fets arbres i una gran alzina. El sender aviat s’endinsa per un bonic bosc seguint el Barranc d’Allepús (Barranc de Llepús segons altres mapes). El bosc es fa més potent, amb pi negre preciós, roures que animen el color i altres arbres; és un bosc molt ben cuidat, amb replantacions. Després d’una hora de caminar arribem al refugi de Pereroles. Agafem la pista de l’obaga que va pujant suaument enmig d’un bosc preciós. Quan s’acaba la pista, continuem recte endavant fins a trobar perpendicularment una altra pista, que agafem cap a l’esquerra i ens porta a un bonic altiplà amb pastures de vaques. Tornem per la mateixa pista, en direcció contrària, que va a parar a una mena de tallafocs carener que anem seguint i que ens torna a portar gairebé fins al refugi; una volta molt bonica.

- Rambla de Sellumbres (Celumbres). A la carretera de Cinctorres a Castellfort, a l'alçada del Km. 16, deixar el cotxe al Mas d'en Costa. Baixar al riu i remuntar a peu la Rambla de Sellumbres passant per sota de la Roca Roja i la Roca Parda fins arribar a la Roca del Corb.

2011

- Riu Bergantes. Visitar Puente de Cabanillas per veure els grans tolls molt bons pel bany. Deixar el cotxe a l'alçada del Molí del Chorrador. A peu per la llera del riu fins a la Masia del Vilar (versió curta) o fins sota l'ermita de la Mare de Déu de la Bauma (versió llarga).

k) Zona del Port de Tortosa

- Racó del Préssec. Per la pista del pantà d’Ulldecona fins una mica després de la fi del pantà; agafar a l’esquerra creuant el torrent fins al Barranc del Salt, el racó del Préssec (o del Presseguer) i el Salt Robert.

 

2006

- Fageda del Retaule (la més meridional de Catalunya). Agafar la pista del pantà d’Ulldecona (amb cotxe fins que ja no deixen passar). A peu fins la fageda del Retaule, amb la font del Retaule, el Faig pare i el Pi gros.

- Pista del pantà d’Ulldecona. Excursió circular. Deixar el cotxe a l'àrea de pícnic de la Fou. Anar a la font dels Àngels, la cova de la Puça i els plans de Valldebous. Baixada pel barranc del Racó del Tàbac.

- Cova del Vidre i fageda del Retaule. Amb cotxe, pujar pel Barranc de la Galera fins dalt de tot. Anar a visitar la cova del Vidre. Continuar amb cotxe per la pista que va a Casetes Velles fins al trencall del PR C-82 i a l'alçada de la Portella de Calca agafar el camí que baixa fins la fageda del Retaule.

- Barranc de La Galera. La pista s’agafa després del Mas de Barberans en direcció a la Sènia - està indicada - fins on hi ha un pontet de fusta (on aparquem). Pujar cap el racó d’en Marc i contemplar les fantàstiques roques del racó dels Capellans. Pujar fins el coll de Lloret, el Castell de l’Airosa i la roca Xapada. Es pot anar a buscar la difícil baixada fins al barranc de Lloret i tornar per pista fins el lloc de sortida.

- Cova Pintada. Agafar la pista del barranc de Lloret fins al final. A peu, en arribar al pont de fusta continuar pel barranc fins la Cova Pintada (20 minuts). Tornar al pont de fusta i agafar l’altre barranc fins els Bufadors de Lloret i el Salt del Racó del Moro.

2006

- Gúbies de la Vall Figuera. Des de la carretera que puja al Caro, abans d’arribar a dalt, agafar un sender que surt de la corba d’Alfara i baixa cap al barranc. Passar pel Pujador de les Gúbies i el Pla dels Llerers. Remuntar el barranc fins arribar a les gúbies; si estan humides, tenen uns colors preciosos que potser només es poden veure a les fotos amb flash, donada la foscor de l’indret. Si no hi ha aigua, s’hi pot entrar uns 200 m.

2004

II.- La Cerdanya

2003

a) Zona del Pirineu i el Capcir

- Cap del Rec i la Tossa Plana de Lles.

- Cap del Rec, estanys de la Pera i Perafita.

- Vall de la Llosa, riu de Vallcivera.

- Els Engorgs. Del refugi de Malniu al refugi de J. Folch Girona i pujada als Estanys d'Engorgs.

- Estany de Malniu i Estany de Guils.

- Puigpedrós.

- Vall de Campcardós.

- Estanys d'Aiguaviva i Lanós.

- Vall de Brangolí. Des de Bena, pujar fins els Estanyets.

2005

- Vall d'Angostrina. Deixar el cotxe a Sant Martí d'Envalls. Anar pujant per la vall fins a l'Estany de la Pradella i fer la volta pels estanys de sota les Bulloses.

- Les Bulloses i els set estanys de baix.

- Les Bulloses i el Carlit.

- Estanys de Camporells.

- Puig de Pla Bernat. Deixar el cotxe a Font Rabiosa.

- Estany de Laurenti.

- Madres. Des de Matemala es pot anar amb cotxe fins el Coll de Sansa. Agafar el camí assenyalat com a Tour du Capcir que passa per la Coma de Pontells fins arribar dalt de la Serra Madres.

2003

- Puigmal. Des d'Osseja, pista al cim de Coma Morera. Pla de les Salines i pujada al Puigmal.

- Vall d'Eina.

- Canigó.

2005

b) Zona del Moixeró i el Cadí

- El Moixeró i les Penyes Altes de Moixeró pel refugi del Serrat de les Esposes i el Coll de la Trapa.

2008

- Les Penyes Altes del Moixeró pel Coll de Jou.

- Vall d'Ingla, coll de la Vimboca, Roca de la Moixa i coll de Tancalaporta.

- Pla de l'Àliga. Des d'Estana, anar a donar el tomb pel Pla de l'Àliga i estar-s'hi una bona estona; és un lloc especial.

- Del Coll de la Creueta a La Moixera. Des de la carretera de La Molina a Castellar de n'Hug.

- Els Empedrats i el Refugi Sant Jordi. Des de Bagà, deixar el cotxe al refugi Vents del Cadí i pujar pel costat del riu cap al Bullidor de la Llet, els Empedrats i amunt fins el refugi de Sant Jordi.

2011

- Prat d'Aguiló, Pla de les Creus i Pla Redó.

- El Pas dels Gosolans i el Comabona.

- Del refugi de Prat d'Aguiló a Prat de Cadí per un sender a mitja alçada.

- Prat de Cadí i la Canal de Cristall.

- Canal Baridana. De Quer Foradat a Coll d'Oruga per agafar cap al Coll de Jussana i Coll superior de Jussana. Pujar una mica per la Canal Baridana.

- Boscalt.

2019

III.- Resta de Catalunya

a) Zona de l'Alt Pirineu

- Aigüestortes - Estany Llong - Estany Redó - Portarró d'Espot.

- Embassament de Cavallers - Estany Negre - refugi Ventosa i Clavell.

b) Zona del Bergadà i el Ripollès

2005

- Falgars i la Serra de Catllaràs (Joc de Pilota, Roc del Catllaràs, Prat de l'Ermità).

2011

- Riera de Merlés,

- El Taga.

2018

- Torrent d'Estiula.

- Puigsacalm.

2018

c) Zona de Collsacabra

- Fageda de la Grebolosa.

- De Tavertet a Rupit.

2018

- Gorgues, salts i graus.

- Cabrera.

- Els Aiats.

2010

d) Zona de Tremp

- Serra de Boumort.

2004

- La Terreta i la Serra de Sant Gervàs.

e) Zona de Sant Llorenç de Morunys

- Serra de Busa.

- Riu d'Aigua de Valls i Pont Quebradís.

- Riu d'Aigua d'Ora.

2005

f) Zona d'Organyà

- Vall de Cabó i Senyús.

2005

g) Zona de Peramola

- Roca del Corb.

2018

h) Zona de Ponts

- El riu Rialb.

2008

i) Zona de Sant Llorenç del Munt i l'Obac

- Moncau.

2005

- Els Emprius.

- El Paller de Tot l'Any.

- La Mola.

2007

j) Zona del Garraf

- Puig de les Agulles.

- La Morella.

2005

k) Zona del Montsant

- Graus del Montsant des de La Morera.

- Sant Joan del Codolar.

- Gorges de Fra Guerau.

- De Ciurana a Gallicant.

l) Zona de Prades

- Naixement del riu Brugent i Toll de la Llúdriga sobre Capafons.

- Mola dels Quatre Termes.

2011

- Riu Brugent.

- Riu Glorieta.

m) Zona de Colldejou i Llevaria

- Mola de Colldejou. Anem al poble de Colldejou i d’allí al Coll del Guix per una bona pista amb molts trossos encimentats. Deixem el cotxe. Des del Coll amb 75 minuts som al cim de la Mola; la vista és meravellosa.

- Serra de Llevaria. Just abans del poble de Llevaria surt a la dreta una pista que va fins a un observatori que hi ha dalt de la Serra de Llevaria. Gran vista de la Mola de Colldejou, que queda davant mateix. 

n) Zona de les serres del Boix i Cardó

- Teixeda de Cosp (Rasquera). De la carretera de Rasquera al Perelló, poc després de Rasquera, surt a la dreta una pista asfaltada (Camí dels Monredons, PR C-80-1). Seguim amunt cap a la Serra de Cardó/Boix i comencem a trobar cartells indicant sobretot diverses fonts. La Font del Teix és l’indicador que hem de seguir; de fet, es tracta de continuar fins al final per aquesta pista principal (que és l’antic Camí dels Monjos), que després es converteix en pista de terra però en bon estat. Al final hi ha lloc per aparcar i donar el tomb, una bassa de bombers i tres panells explicatius sobre els teixos i els pins negres. La Teixeda de Cosp és el bosc de teixos més gran de Catalunya, amb 220 teixos centenaris. El lloc és preciós, un racó eremític on al segle XVII hi havia un monestir amb 13 ermites, fins que la desamortització ho va liquidar. Tirem amunt a peu pel “Camí dels frares”, enmig d’una vegetació exuberant i molt variada (estem a una cara nord, enmig d’imponents masses de roca calcària; hi ha margallons, llentiscles, esparregueres, alzines, boix, boix grèvol, galzeran, bruguerola, pi negre, teixos, alzines...). Aviat el camí es separa en dos: un puja cap al coll del Portell de Cosp i baixa després al balneari de Cardó, i l’altre va cap al Refugi del Teix i a la Font del Teix. Agafem el segon, ben arreglat amb baranes, fins a immergir-nos en la teixeda. A molts dels teixos els han reforçat amb murs de pedra seca per aguantar millor la terra, ja que estan en una forta pendent. Els nous teixos estan protegits amb gàbies metàl·liques.  Anem a parar al camí que per dalt connecta la Font del Teix i el coll de Portell. Anem cap a la font, passant pel refugi. La font està en un paratge preciós i sota un teix extraordinari, un “teix pare” magnífic, amb una soca impressionant. La font raja, i els antics abeuradors de fusta han estat substituïts per uns de ciment. No només hi ha teixos, sinó també uns solitaris i extraordinaris pins negres. El lloc és sorprenent, ja que la resta de la muntanya està cremada i només té vegetació baixa; el contrast és molt gran. Des de la font continuem en direcció a llevant, buscant el sol i la vista sobre el mar amb el delta al fons. Passem la Cova Llòbrega. Arribem al secarral amb grans vistes, des del Montsant fins al mar. Malgrat l’incendi, tot és molt bonic, la vegetació i les blanquíssimes pedres calcàries. Tornem enrere i anem cap al coll del Portell de Cosp, veient de prop uns quants grans teixos més. Al coll hi ha un bon indicador: Balneari/Cova lluminosa/Rasquera. Vist el nom, anem cap a la Cova Lluminosa. Molt bones vistes sobre el Balneari de Cardó i les ermites. El caminet és molt bonic. Quan es troba una cadena, cal tirar amunt. La cova resulta ser un gran pas foradat, amb murs i escales per facilitar el pas. Des de dalt la vista és magnífica: fins i tot es veu Pinell de Brai. Tornem avall, i anem fins al cotxe.

2019

- Los Santos per Cardó. Excursió circular a Xàquera /Creu de Santos, el pic més alt de la Ribera d’Ebre (942 m.), a la Serra de Cardó. Deixem el cotxe al Coll de Murteró, 721 m. El sender va per una preciosa carena, enmig de roques calcàries molt blanques, precioses, i envoltats per argelaga i bruguerola. Les fites ens guien i anem pujant suaument. En alguns moments el sender costa de trobar però sempre es té l’objectiu a la vista i el paisatge és molt obert, amb una vista immensa. Entre pitons blancs i conglomerats estratificats molt ben marcats enfilem la costeruda però amable pujada final. Arribem al cim, on hi ha la vella creu i un pessebre de cargols metàl·lics molt ben fet. Una mica més enllà hi ha una segona creu. La vista (360 graus) és impressionant. La tornada la fem pel camí ben fressat i ombrívol -tot el contrari de la pujada- que passant per la font de l’Oliver ens porta a la pista de Cardó a Tivenys, que ens permet tornar al cotxe.

2005

IV.- Guara

a) Zona de Rodellar - riu Mascún

- Mascún inferior (pujada pel riu), amb possible pujada fins a Otín pel sendero de Turmo.

2005

- Mascún. Ermita de la Virgen del Castillo – carena amunt fins a les puntes de Cagatez, gran vista sobre el barranc – tornada per Cheto.

2007

- Mascún superior. Costera de Otín – Barranco Raisén – Mascún superior, fins al Saltador de las Lañas.

2005

- Surgencia del Mascún. Costera de Otín – Otín - Nasarre - Surgencia del Mascún - Garganta de Andrebot – Gargantas altas - Dolmen de la Losa Mora - Cuesta de Otín (baixant) - Mascún.

2007

b) Zona de Bierge - riu Alcanadre

- Alcanadre: Corrales de San Juan – baixada a l’ermita de San Martín - tornar a pujar pel Camino de los Gradones.

- Alcanadre: pàrquing del camí de la Faja de los Caracoles - Tozal Redondo – baixar a l’Alcanadre a l’alçada de la font de Tamara (aigua boníssima, gorg esplèndid) – possible extensió fins al Puntillo - tornar a pujar.

- Alcanadre: de la presa de Bierge a Támara (per un camí elevat sobre el riu), baixant a veure el Puntillo.

- Alcanadre: banyar-se al salto de Bierge i caminar riu amunt.

- Alcanadre: de Morrano (o del pàrquing que hi ha poc després del poble) - huevo de Morrano - baixada a la font de Tamara (es pot anar fins al Puntillo) - retorn a Morrano pel camí ample que surt entre el Puntillo i font de Tamara.

- Mirador a los Oscuros del Balced.

- Confluència de les aigües dels rius Alcanadre i Isuala, i una mica més enllà el Formiga (es pot fer per dalt o per dins dels rius).

- Camí del barranc del Formiga, fins arribar a veure el Puntón.

2007

c) Zona d’Alquézar - riu Vero

- Baixada del riu Vero fins a Alquézar.

- Pujar amb cotxe fins a Mesón Sebil (passant per San Pelegrín): pista en bon estat que puja als altiplans de vistes espectaculars. Excursió al Castillo de los Santos per veure el barranc del Balced; gran vista des del Tozal de Sebil; apropar-se al pozo de nieve de los Dineretes (passant per sobre de milions de nummulites); caminades planeres que poden arribar fins al Tozal Blanco.

- En cotxe per Sant Pelegrín fins la vall dels vells ametllers (deixar el cotxe a l’encreuament indicat Balsas de Basacol). Pujada als abrigos de Quizans i anada pel Tozal de los Tiestos fins l’estret i preciós barranc de Chimiachas fins la cova amb el cérvol. També es pot fer aquesta excursió a peu des d’Alquézar.

- Des de Radiquero a l’Ermita de Viña, Corral Nuevo, las Capillas (a la dreta, apropar-s’hi) i baixada fins arribar sobre el barranc del Balced/Isuala.

- Des d’Alquézar es pot baixar fins al Vero, sigui per fer el camí de las Pasarelas sigui per baixar al preciós pont romà de Villacantal.

2008

d) Zona de Lecina - riu Balced

- Baixar a Fuente Lecina i seguir el Vero fins als oscuros, passant per l’ermita de San Martín.

- Des de la carretera a Colungo, pàrquing cueva Arpan, baixada fins al pont de Villacantal sobre el Vero i tornada pel barranc de Lumos i la cresta sobre el Lumos fins a la Casilla (runes).

- Covachos de Barfaluy i vista sobre el barranc de la Choca. Es pot baixar al Vero pel camí de las Escaleretas (compte, és per a suïcides!).

- Anar amb cotxe fins una mica més enllà de Sarsa de Surta i pujada al Tozal Blanco.

- Anar amb cotxe fins a Las Bellostas i baixar (si es vol, amb el cotxe) fins al molí a costat del riu Balced – baixar a peu pel riu – pujar a Bagüeste – tornar a las Bellostas.

2004

e) Zona de Nocito - riu Alcanadre superior

- Barranco de la Pillera.

- Badina Estañonero.

- Barranco de la Abellada. Des de la carretera, cap al sud.

- Salto del Cardito.

- Ermita de San Urbez.

- Dólmen de Ibirque (per pista, gran vista del Pirineu i del Tosal de Guara).

2004

- Bara – remuntar Alcanadre fins a Hollywood (gran gorg).

- Bara - Alcanadre superior - desviament poc després de la presa d’aigües – Binueste – Biban – tornada pel riu.

- Bara – Nasarre – baixar a l’Alcanadre a la confluència prop de l’entrada de la Gorga Negra – tornar remuntant l’autopista (riu Gorga Negra o Used o el que sigui).

- Bara - Letosa seguint el barranc direcció est des del pontet sobre l'Alcanadre (no pujada a Nasarre). Antic camí dels miners, pràcticament perdut.

- Fenales de Used (des del pàrquing a la carretera).

- Acantilado de Zienfuens (des de la carretera a l'alçada de Lúsera).

2007

f) Zona de Loporzano - riu Flumen

- San Martín de la Valdonsera. Des de San Julián de Banzo - Salto de Roldán - Peña de San Miguel (s’arriba en cotxe fins al peu de la penya).

2009

- Des de la carretera d’Aguas a Sipán, en cotxe fins al pàrquing de Casa La Tejería - Huevo de San Cosme – ermita de San Cosme i San Damián (passant per la font que hi ha una mica abans, bona aigua) – baixar al pantà de Vadiello - Cruz Cubierta (possible variant de retorn per la Cruz Blanca, amb gran vista sobre la plana) - Ermita de San Chinés (a prop de Vadiello; enormes parets de conglomerat) - Plans de Bonés (a sobre d'Arguis).

2009

V.- Mallos de Riglos

- Gorges i ermita de San Julián. Des del camp de golf de Nueno; gorga molt estreta on només entra la llum al migdia.

- Bolea - Gorges i ermita de San Cristóbal - ermita de la Virgen de la Peña.

- Aniés - Bolea - el Mirador de los buitres.

- Volta als Mallos de Riglos.

- Barranco de los Clérigos.

- Volta als Mallos de Agüero.

- De Villalangua a La Osqueta, per la Foz de Salinas i Salinas Viejo.

2006