Chagall 1963 |
Veig la religió, o la religiositat, o l'espiritualitat si ho preferiu, com una dimensió possible dels éssers humans. Una dimensió que es pot desenvolupar o no; els humans tenim múltiples dimensions possibles, i no totes les conreem, les fem créixer. Però podem, si volem, treballar aquest àmbit.
Un àmbit que es pot abordar des de pautes establertes, des de marcs institucionals, o bé des de la frontera. Això voldrà dir parlar d'aspectes en els que no ens sentim gaire segurs, en els que tantegem mirant de trobar respostes a alguns dels interrogants més de fons, més punyents, que ens planteja la nostra condició humana. Situar-se en la frontera vol dir parlar de zones de transició, d'idees en procés de mutació, d'espais on tenim més preguntes que respostes.
Parlar de la dimensió religiosa sembla ser cada cop menys freqüent, és una qüestió que sembla anar desapareixent de la nostra societat, dels nostres horitzons intel·lectuals, dels nostres neguits vitals. Però em sembla que quan les societats tendeixen a ignorar la qüestió de la religió, s'equivoquen; fan un error, tant per a la seva bona vertebració i dinàmica, com per a la vida dels seus ciutadans. Crec que s'enganya a la gent quan es preconitza que la qüestió religiosa és una qüestió del passat que ha esdevingut irrellevant, i confio en que la gent se'n doni compte i reaccioni. Perquè em sembla que és una qüestió indefugible si volem viure com a éssers humans plenament dignes d'aquest nom. Aquesta és una afirmació agosarada, potser massa rotunda i poc fonamentada, però la visc així i miro d'esforçar-me per mostrar-ne la consistència i importància. Moltes de les entrades en aquest blog Aglaia responen a aquest esforç, a aquest intent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada