Corbí: Versions del cristianisme avui

Rouault 1948

“Dues possibles versions del cristianisme en les noves circumstàncies culturals.

A la nostra societat podrien presentar-se dues possibles versions del cristianisme: una que necessita lligar-se a creences, encara que reduïdes al mínim, i una altra sense creences, d'una manera semblant a com hi ha un Vedanta teista i un Vedanta no teista.

El cristianisme amb creences creu que existeix un Déu, com a entitat, que és font de tot allò que hi ha i que existeix com a diferent del món i de l'home; creu que hi ha un principi no mortal en l'home i que el cos mortal ressuscitarà el darrer dia; creu que el món és diferent de Déu i de l'home i que és el lloc on cal desenvolupar el drama humà.

En aquesta versió, el camí espiritual és conèixer Déu i estimar-lo fins a aconseguir, per la seva gràcia, la iniciativa de Déu en Jesucrist, la unitat amb Déu per l'amor.

Quan es rep aquest coneixement i amor, ja no hi ha més mort, perquè fins i tot els qui moren “moren en el Senyor” i ressuscitaran en Ell.

Aquesta forma de cristianisme, que és la tradicional i habitual, no es pot donar sense la creença i una creença en versió teista.

Per a molts homes de la nostra societat, (els més característics i que aniran creixent en nombre irremeiablement, per la dinàmica col·lectiva de la nostra cultura científica, tecnològica i d'innovació contínua), aquesta versió no és viable perquè requereix creure i l'estructura cultural o dificulta la creença o la impedeix.

El cristianisme sense creences no necessita creure que hi hagi Déu com una entitat real i diferent; tampoc no ha de creure en l'ànima humana immortal; ni en la resurrecció; ni en un món com a diferent de l'home i de Déu.

No necessita cap d'aquestes creences si pot comprendre la unitat radical de tot allò que existeix, si pot comprendre que allò que hi ha no és inert com la matèria sinó que té trets que s'assemblen més a la ment que a la matèria, sense que es pugui parlar pròpiament de ment.

Amb la pràctica del silenci es pot emprendre el camí interior sense haver de suposar la creença en Déu, en l'ànima immortal, en la resurrecció i sense haver de creure que hem vingut a aquest món com a un camp de proves.

Jesús és el Mestre d'una altra dimensió de l'existir, una dimensió absoluta que s'hi revela.

El camí que cal recórrer és arribar a reconèixer la unitat absoluta de tot.

Per reconèixer aquesta unitat cal arribar a comprendre que tant el jo com el món o fins i tot la figura de Déu són construcció, una il·lusió, una ignorància del món de la dualitat.

El que realment hi ha és la unitat en la no-dualitat.

Tenim accés a aquesta unitat gràcies al Mestre Jesús que, en la seva persona, posa davant meu aquesta unitat i realitat absoluta perquè per Ell la reconegui en mi mateix.

Quan desperto aquest coneixement, aleshores, ja no hi ha més naixement ni mort.

El que abans veia néixer i morir ara ho veig només com els gestos d'una gran dansa sagrada. Els gestos semblen néixer i morir, però ni neixen ni moren perquè l'ésser d'aquests gestos és només l'ésser mateix de qui dansa. Per a qui comprèn i ha sortit de la il·lusió de la pluralitat, res no es perd i tot el que va morir ressuscita en el coneixement de l'U.

Res no es perd perquè res no ha nascut mai.

Aquesta unitat suprema, que no s'aconsegueix en la inèrcia de la matèria, pot adquirir, per a un humà, trets antropomòrfics, encara que en si no en tingui. Sabré llavors que aquests trets de l'únic són només en relació amb mi; però també sabré que, encara que no existeixin tal com els veig i sento, no són pura ficció i il·lusió meva; té un fonament real que fa que jo, sense creences, els pugui acollir sense reserves.

Així es pot tenir Déu sense creença;

es pot sentir i comprendre la “no mort” sense negar la radicalitat de la mort;

es pot tenir resurrecció sense miracles posteriors;

es pot estimar sense dualitat

i conèixer sense coneixedor ni conegut.

Quan es procedeix recolzant-se en la creença no es requereix un gran treball mental; quan un no es recolza en la creença, cal un intens treball mental.

Aquesta segona forma de cristianisme, encara que a primera vista més difícil, és més fàcil per als homes de les nostres noves societats."

Marià Corbí